Junts

El divendres passat, 25 de novembre, va fer sis anys que se'n va anar l'Eduard, ni tan sols sóc capaç de baixar-lo a la categoria de pare, ja que mai va exercir de tal, sempre era l'Eduard.
Ara havia entrat al facebook i he vist que havien penjat un enllaç amb la cancó Juntos de la Paloma San Basilio.
La música, l'art en general no es pot catalogar de dolent o bó, si a algú li agrada ja és bó si el fa sentir bé, encara que els crítics s'ho carreguin tot, si una cosa senta bé, és bó per l'afortunat que se sent així. I aquesta cançó sempre em fa sentir bé, records imborrables i preciosos.
Era diumenge i el meu pare i jo sortiem a donar el vol, anavem a la plaça Tetuán i mentres jo jugava a futbol amb nens ell es posava a llegir, poques vegades el veia amb els altres pares, o jugava amb nosaltres o llegia un llibre.
Després anavem a un bar al carrer diputació, que hi havia una jukebox, una màquina que posaves una moneda i podies escollir la música que vulguessis i jo sempre li demanava aquesta cançó. No recordo que al meu pare se'n afartés d'escoltar-la, de fet els diumenges al matí eran nostres i als dos ens encantaven...suposo que als clients del bar i als propietaris no els feia tanta gràcia però tampoc ho recordo, si una cosa tenia el meu pare es que tenia a tothom a la butxaca a l'instant, i sense fer-se el pilota, agradava i ja està, per tant li devien perdonar perquè lloc on entrava amb ell , el rebien amb molta il.lusió.
Quant he vist l'enllaç rapidament l'he escoltat i a l'instant m'he emocionat, he cridat a l'Aida, no m'agrada que es perdi ni un instant de la meva emoció, així ella també aprèn a no guardar-se les coses, cosa que feia de petita i la feia patir molt. Quant m'ha vist emocionat li he explicat el perquè, l'història de la cançó, el passeig dominical amb l'avi Uard, i ha deixat un moment els deures per apendre a sentir una miqueta amb el seu pare...que no deixa de ser una bona assignatura: el sentir...de sobte tres generacions en una cançó. L'Aida que manté l'avi ben viu en ella, també s'ha emocionat, ens hem abraçat, contents, és impresionant quant deixes anar el que sents amb algú que estimes! no sé perquè evitem aquests moments moltes vegades, ens podem avergonyir de no sentir, però mai de sentir, és un plaer, segueixo pensant que en aquest món tenim coses mal ubicades, el sentir és preciós i sembla que costi, no deu estar de moda, ja que tot funciona a modes actualment.
He recordat tots els moments increibles que he viscut amb l'Eduard, moments que escrits queden en massa poca cosa. Ell, home savi com pocs, que tenia coneixement de tot, mai es va inflar devant meu, mai em va fer entendre que havia de ser com ell, ell aprenia per si mateix, mai per mostrar-ho devant dels altres. M'estimava i prou, i això és el més difícil d'estimar, estimar i prou.
D'ell no recordo res dels seus treballs, no en parlava quasibé mai, i menys amb mi, no recordo mai haver-lo vist despertar-se amb l'ego pujat. Com deia ell, als 30 anys el va tirar perquè deia que l'ego et fa viure massa esperant el reconeixement dels altres, entenia que el que li podia interesar a ell , podia ser un avorriment pel de devant, no imposava mai res, mai recordo que em jutjés per res, i en canvi, mai recordo haver-li d'amagar cap cosa. Era una relació fluida, fàcil, planera i en canvi marxavem parlant a llocs increibles, però sempre hi havia respecte un per l'altre. No el sento com a pare, és curiós, potser perquè vaig tenir més pares a casa, el meu tiet i el meu avi tambè em feien de pare. Jo el recordo a ell, cada dia el recordo, m'ajuda a entendre'm, però no perquè segueixi els seus passos, si no perquè desde la llibertat que em va donar, vaig aconseguir ser sempre jo, amb espifiades grans o no, però sempre jo.
Li agraeïxo...com agraeïxo aquest instant que he passat avui amb l'Aida, l'avi Uard i jo, tots tres junts escoltant la cançó per enèssima vegada...aquesta cançó que molts em poden dir que és cursi, dolenta, fàcil i penosa, per mi és i serà genial sempre:

Potser la trobo genial perquè la música, la literatura, la pintura o qualsevol espresió artística, si hi ha una persona al costat que també tingui la seva propia melodia que ajuntada a la teva sumi harmonia, fa brillar molt més l'art que t'envolti en aquell present, i passa a ser una peça única... perquè hi han persones que son autèntiques obres d'art.