Tinc 41 anys i no entenc com hi han coses que mai canvien, els tòpics, els esteorotips, sempre és el mateix... avui m'he sentit com extrany, enmig de tanta gent que es creu el que estem visquent, i jo em pregunto si la solució real seria gaudir una mica més del cel, el mar, les olors i deixar-nos de fixar en el que fa el del costat, si fan vaga que en facin i si no que no en facin, ja està, tan complicat és que ni que per una vegada tothom foti el que li roti...sort de la conversa final, que si no deixo de creure en tot plegat i gaudeixo del que realment perdura en la vida, la natura, els sentits i els sentiments...ai aquesta especie humana que ens creiem jo que se que i finalment morirem tots, juas,juas, juas, tots!!...no suporto escoltar un paio que digui en veu alta: i la gent que no ha vingut que? haurien d'estar aqui!! i després s'aprofitaran del que nosaltres fem!!..això si que és tenir un sentiment colectiu! jo si faig alguna cosa ho faig perquè ho crec, no per inercia, ni per fotre a caldo als que no hi son, no em cal un piquet per explicar-me que passa, ja ho sabem tots...tot son els putus diners, si n'hi han, ningú diu res i si no n'hi han apareixen indignats...ja fa anys que no hi ha justicia encara que hi haguessin diners, perquè no xerraven abans? sincerament em divorcio de la societat definitivament , banderes, partits i idees bye-bye i em quedo amb la gent, que per nassos han de ser més oberts del que diuen, sempre, SEMPRE, qualsevol idea ha de tenir un enemic per existir i això l'alimenta, i finalment es parla més de l'enemic que de la pròpia idea...pesada que es l'humanitat insultant i barallant-se per tot, ningú és capaç de veure les persones una per una, grrrr!!! tanta globalitat em fa pena!!...
Reclamo la reforma mental fa anys, no ara que no hi han diners i tothom reclama...potser algú hauria de posar limits a internet, potser fins a certa edat s'hauria de controlar el que miren els adolescents, potser hauria de sortir unes lleis que posessin limits, estant bombardejats d'informació no contrastada, potser haurien de prohibir segons quines coses surten per la tele, potser tant discurs de baralles i lluites adultes els provocarà odi, potser les escoles haurien d'estar acompanyades de l'exterior i que no estiguin soles davant de tanta gilipollada que veuen, em fa pànic veure com pujen els adolescents, em fa por, de quin cony de valor parlem si ens oblidem d'ells, perquè és així, que deuen pensar de nosaltres? jo crec que se'n enfoten totalment, portem anys vivint així i tant sols sortim al carrer quant no hi han calés, per tant ja saben que el més important és això i a sobre mai ens posem d'acord i estem més per criticar a l'altre que per defensar el que nosaltres creiem...no vull fer demagogia, però fa anys vaig dir que erem la generació de la depresió i no crec que m'allunyi massa, ara dic que la que ve serà la generació més perduda en valors que mai hi ha hagut, algú pot parar la venta del iphone 6? perquè abans de treure una cosa al mercat estaria bé que s'estudiés el perill que pot comportar ( dic iphone per posar un exemple), com quant salven Grecia s'obliden dels grecs, quant avancem els humans ens oblidem de les persones. Amb una vaga no pararem res si no posem remei algun dia on recau el gran problema, que és en l'educació i a ensenyar d'una vegada el que realment és important, si no feu una mirada als jocs que juguen, als llocs que poden accedir amb tota llibertat, a mi tot plegat em fot un pànic escandalós!!
Avui un amic em diu emocionat la reacció d'uns infants, i és que allà està la solució, que no es perdin després si us plau, que naixem molt bonics i l'extern ens transforma
dijous, 29 de març del 2012
dimecres, 28 de març del 2012
Reforma mental o la vaga de la ment
Demà hi ha vaga. La veritat que vaig una mica perdut, és la primera vegada en la meva vida que no em posiciono, tot i alucinar amb molta gent ( en un to positiu) i creure en l'èsser humà, tots plegats, tots junts, em sembla que ja no hi crec.
Per una cosa moral crec que s'ha de fer però entenc a la gent que està decepcionada amb els sindicats, jo el primer, i entenc que el fet de que siguin ells els que cridin a la gent provoca molt recel, i ho entenc molt.
De totes maneres, anys enrera hauria afirmat que s'ha de fer amb força, ara ho faig amb la boca petita, veient quantes manifestacions han quedat en res i veient que encara que quedin en res, els que les organitzen tampoc fan res de veritat.
Ja se que sembla pesimista, potser és que cada dia m'agrada menys tot plegat, i crec que hi ha un error de fons, no laboral, si no mental...penso que estem en una permanent vaga de ment individual i tan sols es mou dins del colectiu, per tant les ments úniques van desapareixent.
Sincerament, crec que estem tarats, molt tarats i fins i tot arribo a pensar que creure en una vaga, és creure en aquest món tarat, potser és que busco una altre sortida personal i ja no penso que n'hi hagi una de colectiva...demà hi hauran enfrontaments, n'estic fins els nassos dels enfrontaments, m'esgoten profundament, em recorda al pati de col.legi però de mal rotllo. En el patí poques coses son eternes, en canvi en les nostres lluites és com el conte de mai acabar.
Potser no sabrem pensar d'aquí uns anys, quasi tot el que pensem està relacionat amb els diners, si falten ens movem, si no falten , callem. Potser l'única cosa que també mou masses son els nacionalismes, català, espanyol, iraní i uns quants que demanen la pau continuament...i això s'eternitza fins que a mi em provoca una mena de fàstic i opto per anar-me estimant jo mateix, i entenent-me per poder entendre i estimar als altres.
Fa temps que no veig països, ni colors, ni tan sols equips de futbol, ni gent d'esquerres ni de dretes (bé, els faches encara els diferencio), perquè si estem com estem molt ve degut a l'esquerra ( sindicats inclosos) que mai defineix amb claretat la seva posició, almenys la dreta es defineix, segurament degut a la seva rigidés i unió ( i potser la manca de veure més enllà que les seves idees).
La reforma mental ens queda molt lluny, de fet miro a les generacions que venen amb molta incredulitat, no els culpo, de fet no son més que la nostra continuació , igual que nosaltres en som la dels nostres pares, però com a humans hem anat a menys. Venim d'un segle on es va avançar molt humanament, però ho estem perdent dia rera dia per deixar de creure en les coses lògiques i embolicar-nos tots plegats en un cacao que poca gent enten realment, però que tots vivim amb passivitat, ordre i obedencia.
Sort que ens queda el món petit, el nostre, el de cadascú, i cada dia m'aparto més de tanta ideologia eterna, m'agrada escoltar a un per un, com si cadascú de nosaltres fossim el que som realment, un tresor amb un regal anomenat vida.
Suposo que tot plegat petarà algún dia, de fet, com deia abans, depen dels diners, res més, poca cosa queda en el dia a dia a part d'això...potser sóc utòpic o potser el més pràctic de tots, però és que jo cada dia veig més clar que el que tinc és el meu món, i d'aqui faig un brinco i em salto l'imbecilitat que vivim i m'ajunto amb el planeta, amb els sentits i amb la natura...tot el que hi ha al mig m'aburreix profundament.
Externament pot semblar passotisme, però la paraula passotisme tan sols es medeix d'una manera en aquest món, per tant no vull convencer a ningú de res, si creuen que és passotisme, doncs endavant i s'indignen doncs també endavant...ja fa anys que vaig començar a optar per l'humanitat per sobre del que vivim cada dia, per mi això és relatiu, el que no és relatiu és el que som cadascú de nosaltres.
Demà veurem osties, veurem piquets, veurem moltes coses i molta gent queixant-se, sentiré mil vegades aquella imbecilitat de que : "si no fas res no tens dret a queixar-te" i com sempre pensaré que és mentida, no fer res que es vegi no vol dir que no puguis queixar-te, no fer res no et descarta en els deures que tens ni en els drets que també cadascú te, jo potser faig molt però no per aquesta causa...evidentment que trobo injust mil coses, és claríssim, i seria tonto no veure-ho, evidentment que els sindicats tan me fan, hi he estat i se com funcionen, foten pena globalment, tot i que com que miro les persones m'he trobat gent extraordinaria a dins, igual que "jefes" fantastics...estic cansats dels esteorotips, n'estic ben fart i tot i que demà entendré la vaga, amb franquesa m'importa un pito.
Puc semblar negatiu i en canvi jo em veig tant positiu que continuo creient amb tothom, un per un...però cada dia que vaig al carrer i escolto: els negres son uns fills de puta!, els espanyols son uns malparits! els catalans son uns asquerosos! i el meu company de feina no fot res!!...penso i ho trobo tronat, avorrit i etern, molt etern, cansí, agobiant.
Per això m'agrada tant el Pepe Rubianes, perquè se'n enfotia de tot això i tothom el venerava, i en canvi en el fons no parava de fotre patades al cul a tot, vagues incloses, esquerres i dretes, a tot Deu...ell agafava la lògica aplastant ,li posava el seu cundiment i ens ho ensenyava sense ganes de que aprenguessim res, simplement perquè com va dir un dia en una entrevista, li relliscaven totes les lluites. Encara recordo quant a Espanya uns quants el volien desterrar i molts d'aqui l'interpretaven com a catalanista, que no collons, que és pot ser d'aquest món i no està definit en cap idea, tan sols com a èsser humà, que ho és tot.
Apa, demà a canviar el món, a veure que diu la Merkel de tot plegat....juas,juas,juas
Per una cosa moral crec que s'ha de fer però entenc a la gent que està decepcionada amb els sindicats, jo el primer, i entenc que el fet de que siguin ells els que cridin a la gent provoca molt recel, i ho entenc molt.
De totes maneres, anys enrera hauria afirmat que s'ha de fer amb força, ara ho faig amb la boca petita, veient quantes manifestacions han quedat en res i veient que encara que quedin en res, els que les organitzen tampoc fan res de veritat.
Ja se que sembla pesimista, potser és que cada dia m'agrada menys tot plegat, i crec que hi ha un error de fons, no laboral, si no mental...penso que estem en una permanent vaga de ment individual i tan sols es mou dins del colectiu, per tant les ments úniques van desapareixent.
Sincerament, crec que estem tarats, molt tarats i fins i tot arribo a pensar que creure en una vaga, és creure en aquest món tarat, potser és que busco una altre sortida personal i ja no penso que n'hi hagi una de colectiva...demà hi hauran enfrontaments, n'estic fins els nassos dels enfrontaments, m'esgoten profundament, em recorda al pati de col.legi però de mal rotllo. En el patí poques coses son eternes, en canvi en les nostres lluites és com el conte de mai acabar.
Potser no sabrem pensar d'aquí uns anys, quasi tot el que pensem està relacionat amb els diners, si falten ens movem, si no falten , callem. Potser l'única cosa que també mou masses son els nacionalismes, català, espanyol, iraní i uns quants que demanen la pau continuament...i això s'eternitza fins que a mi em provoca una mena de fàstic i opto per anar-me estimant jo mateix, i entenent-me per poder entendre i estimar als altres.
Fa temps que no veig països, ni colors, ni tan sols equips de futbol, ni gent d'esquerres ni de dretes (bé, els faches encara els diferencio), perquè si estem com estem molt ve degut a l'esquerra ( sindicats inclosos) que mai defineix amb claretat la seva posició, almenys la dreta es defineix, segurament degut a la seva rigidés i unió ( i potser la manca de veure més enllà que les seves idees).
La reforma mental ens queda molt lluny, de fet miro a les generacions que venen amb molta incredulitat, no els culpo, de fet no son més que la nostra continuació , igual que nosaltres en som la dels nostres pares, però com a humans hem anat a menys. Venim d'un segle on es va avançar molt humanament, però ho estem perdent dia rera dia per deixar de creure en les coses lògiques i embolicar-nos tots plegats en un cacao que poca gent enten realment, però que tots vivim amb passivitat, ordre i obedencia.
Sort que ens queda el món petit, el nostre, el de cadascú, i cada dia m'aparto més de tanta ideologia eterna, m'agrada escoltar a un per un, com si cadascú de nosaltres fossim el que som realment, un tresor amb un regal anomenat vida.
Suposo que tot plegat petarà algún dia, de fet, com deia abans, depen dels diners, res més, poca cosa queda en el dia a dia a part d'això...potser sóc utòpic o potser el més pràctic de tots, però és que jo cada dia veig més clar que el que tinc és el meu món, i d'aqui faig un brinco i em salto l'imbecilitat que vivim i m'ajunto amb el planeta, amb els sentits i amb la natura...tot el que hi ha al mig m'aburreix profundament.
Externament pot semblar passotisme, però la paraula passotisme tan sols es medeix d'una manera en aquest món, per tant no vull convencer a ningú de res, si creuen que és passotisme, doncs endavant i s'indignen doncs també endavant...ja fa anys que vaig començar a optar per l'humanitat per sobre del que vivim cada dia, per mi això és relatiu, el que no és relatiu és el que som cadascú de nosaltres.
Demà veurem osties, veurem piquets, veurem moltes coses i molta gent queixant-se, sentiré mil vegades aquella imbecilitat de que : "si no fas res no tens dret a queixar-te" i com sempre pensaré que és mentida, no fer res que es vegi no vol dir que no puguis queixar-te, no fer res no et descarta en els deures que tens ni en els drets que també cadascú te, jo potser faig molt però no per aquesta causa...evidentment que trobo injust mil coses, és claríssim, i seria tonto no veure-ho, evidentment que els sindicats tan me fan, hi he estat i se com funcionen, foten pena globalment, tot i que com que miro les persones m'he trobat gent extraordinaria a dins, igual que "jefes" fantastics...estic cansats dels esteorotips, n'estic ben fart i tot i que demà entendré la vaga, amb franquesa m'importa un pito.
Puc semblar negatiu i en canvi jo em veig tant positiu que continuo creient amb tothom, un per un...però cada dia que vaig al carrer i escolto: els negres son uns fills de puta!, els espanyols son uns malparits! els catalans son uns asquerosos! i el meu company de feina no fot res!!...penso i ho trobo tronat, avorrit i etern, molt etern, cansí, agobiant.
Per això m'agrada tant el Pepe Rubianes, perquè se'n enfotia de tot això i tothom el venerava, i en canvi en el fons no parava de fotre patades al cul a tot, vagues incloses, esquerres i dretes, a tot Deu...ell agafava la lògica aplastant ,li posava el seu cundiment i ens ho ensenyava sense ganes de que aprenguessim res, simplement perquè com va dir un dia en una entrevista, li relliscaven totes les lluites. Encara recordo quant a Espanya uns quants el volien desterrar i molts d'aqui l'interpretaven com a catalanista, que no collons, que és pot ser d'aquest món i no està definit en cap idea, tan sols com a èsser humà, que ho és tot.
Apa, demà a canviar el món, a veure que diu la Merkel de tot plegat....juas,juas,juas
dimarts, 27 de març del 2012
grrrr, guau,guau
Tot plegat el món se'm fa petit.
Entro a l'oficina, una de nova, o més ben dit, una que feia temps que no trepitjava, no recordava la dona que hi treballa, feia anys que no la veia...em planto davant d'ella, no diu res, ni tan sols contesta el meu bon dia, finalment em mira...i em fot un crit que quasi que marxo corrents:-
Has de parlar amb la Maria, no amb mi!! em diu...més ben dit: HAS DE PARLAR AMB LA MARIA, NO AMB MI!!!
M'espero, entra la Maria, aquesta no la coneixia, educadament em diu bon dia i ens presentem, 4 paraules, les justes, una dosis d'educació i ja puc marxar, tampoc era tant difícil!!
He marxat de mala llet, no molta, diguem que la llet estava a punt de bullir, però no ha bullit, tot i que he estat a punt de dir-li alguna coseta...de fet li he estat a punt de preguntar:
-I tú, perquè vius?- però es clar, m'hi jugo la feina i he preferit actuar amb intel.ligència laboral.
Fa anys que la vaig conèixer i ja era així, sempre de mala lluna, com si estigués enfadada amb tot el que l'envolta i no vull ni pensar com deuen marxar els clients moltes vegades d'aquella oficina, perquè de fet treballa cara al públic, de fet el públic li paga el seu mal geni.
La noia que no coneixia se la veia més maca, tot i que suposo que pobreta, alguna cosa se li deu encomanar tantes hores amb aquell buldoc al costat.
Jo entenc que un amic se'm enfadi, que em mostri el seu mal humor, per això estem, "pa lo bueno y pa lo malo", però per més mal dia que tingui mai li faria pagar a l'altre gent,als que per casualitat la vida ens porta petits encontres laborals, i n'he passat de totes i sóc una persona inestable però res podrà amb la meva educació...de fet, de mica en mica, em vaig sentint orgullós de com tinc el caracter, l'ilusió segurament em pot més que la realitat i tot i haver-les vist de tots colors ( i tenint en compte que vinc de dalt, que sempre és més difícil d'acceptar) deu n'hi do el meu bon humor, crec que la tàctica és la de sempre, tot plegat peto, faig net i torno a començar. Tot i que si una cosa ha canviat en mi és que si algú em tracta mal educadament doncs ja no li dic res de res o bé estallo, ho estic provant ultimament i me'n surto força bé.
La majòria de gent és agradable, però aquests buldocs ( que em perdoni la bonica raça canina) haurien d'estar o lligats, o de cul al públic, mai de cara, perquè de fet sempre estant de cul amb tot.
Després de la sorpresa matinal, de mica en mica he anat recuperant la fe en l'educació, sobretot la dels francesos, que avui em deien coses i més coses amb un somriure colgate ( en català, colgat) i jo no m'assabentava de res, però a ells els és igual, no paren de xerrar...potser m'estant insultant però com la cara que em feien era agradable, doncs res , a somriure que això mai sobra...
He recordat fa uns anys a Tossa, amb el Lluís, un amic de Riudaura...estavem a correus i s'acosta un francés i li pregunta com si estigués a Paris una pregunta al Lluís, que no és Tossenc però si català, i evidentment no és parisí...
El LLuís se'l va quedar mirant ( regardant) i li va deixar anar amb un ampli somriure ( somrige)
-sur le pont d'avignon il y a un chapignon!!...l'imatge d'aquella escena m'ha quedat per sempre grabada i encara ric ara quant hi penso, han passat uns quants anys d'aquell dia, però aquest estiu a la platja altre vegada el mateix...un francés s'acosta i com si estigués a Montpellier li comença a xerrar al Lluís i ell que se'l mira i li fot un rotllo amb francalà ( francés+català) i el pobre gavatxo se'l va mirar, va somriure i va marxar per potes ( il faut le camp pour poteé).
Busco cada dia més a gent que em regali ironia, bromes, que ens prenguem la vida menys en serio, jo sóc el primer a caure en la trampa de la seriositat, però en general l'humor m'ha salvat de mil entrabancs, l'humor en molts casos escabrós, no passa res, tot és humor i l'humor ha de poder amb qualsevol idea, si una persona perd l'humor en alguna cosa ( evidentment no parlo de coses dramàtiques) és que la cosa pot amb aquella persona i l'idea és ja fanàtica, res hauria de ser intocable.
De veritat , accepto que la gent estigui de males, ho entenc, però que s'ho guardin per ells, en la seva vida privada, perquè si jo no conec res d'aquella persona mai la podré entendre...tot i que n'estic convençut que a la buldoc el que li emprenya és viure, posaria la ma al foc...i això que avui ha tornat a fer un dia preciós
Entro a l'oficina, una de nova, o més ben dit, una que feia temps que no trepitjava, no recordava la dona que hi treballa, feia anys que no la veia...em planto davant d'ella, no diu res, ni tan sols contesta el meu bon dia, finalment em mira...i em fot un crit que quasi que marxo corrents:-
Has de parlar amb la Maria, no amb mi!! em diu...més ben dit: HAS DE PARLAR AMB LA MARIA, NO AMB MI!!!
M'espero, entra la Maria, aquesta no la coneixia, educadament em diu bon dia i ens presentem, 4 paraules, les justes, una dosis d'educació i ja puc marxar, tampoc era tant difícil!!
He marxat de mala llet, no molta, diguem que la llet estava a punt de bullir, però no ha bullit, tot i que he estat a punt de dir-li alguna coseta...de fet li he estat a punt de preguntar:
-I tú, perquè vius?- però es clar, m'hi jugo la feina i he preferit actuar amb intel.ligència laboral.
Fa anys que la vaig conèixer i ja era així, sempre de mala lluna, com si estigués enfadada amb tot el que l'envolta i no vull ni pensar com deuen marxar els clients moltes vegades d'aquella oficina, perquè de fet treballa cara al públic, de fet el públic li paga el seu mal geni.
La noia que no coneixia se la veia més maca, tot i que suposo que pobreta, alguna cosa se li deu encomanar tantes hores amb aquell buldoc al costat.
Jo entenc que un amic se'm enfadi, que em mostri el seu mal humor, per això estem, "pa lo bueno y pa lo malo", però per més mal dia que tingui mai li faria pagar a l'altre gent,als que per casualitat la vida ens porta petits encontres laborals, i n'he passat de totes i sóc una persona inestable però res podrà amb la meva educació...de fet, de mica en mica, em vaig sentint orgullós de com tinc el caracter, l'ilusió segurament em pot més que la realitat i tot i haver-les vist de tots colors ( i tenint en compte que vinc de dalt, que sempre és més difícil d'acceptar) deu n'hi do el meu bon humor, crec que la tàctica és la de sempre, tot plegat peto, faig net i torno a començar. Tot i que si una cosa ha canviat en mi és que si algú em tracta mal educadament doncs ja no li dic res de res o bé estallo, ho estic provant ultimament i me'n surto força bé.
La majòria de gent és agradable, però aquests buldocs ( que em perdoni la bonica raça canina) haurien d'estar o lligats, o de cul al públic, mai de cara, perquè de fet sempre estant de cul amb tot.
Després de la sorpresa matinal, de mica en mica he anat recuperant la fe en l'educació, sobretot la dels francesos, que avui em deien coses i més coses amb un somriure colgate ( en català, colgat) i jo no m'assabentava de res, però a ells els és igual, no paren de xerrar...potser m'estant insultant però com la cara que em feien era agradable, doncs res , a somriure que això mai sobra...
He recordat fa uns anys a Tossa, amb el Lluís, un amic de Riudaura...estavem a correus i s'acosta un francés i li pregunta com si estigués a Paris una pregunta al Lluís, que no és Tossenc però si català, i evidentment no és parisí...
El LLuís se'l va quedar mirant ( regardant) i li va deixar anar amb un ampli somriure ( somrige)
-sur le pont d'avignon il y a un chapignon!!...l'imatge d'aquella escena m'ha quedat per sempre grabada i encara ric ara quant hi penso, han passat uns quants anys d'aquell dia, però aquest estiu a la platja altre vegada el mateix...un francés s'acosta i com si estigués a Montpellier li comença a xerrar al Lluís i ell que se'l mira i li fot un rotllo amb francalà ( francés+català) i el pobre gavatxo se'l va mirar, va somriure i va marxar per potes ( il faut le camp pour poteé).
Busco cada dia més a gent que em regali ironia, bromes, que ens prenguem la vida menys en serio, jo sóc el primer a caure en la trampa de la seriositat, però en general l'humor m'ha salvat de mil entrabancs, l'humor en molts casos escabrós, no passa res, tot és humor i l'humor ha de poder amb qualsevol idea, si una persona perd l'humor en alguna cosa ( evidentment no parlo de coses dramàtiques) és que la cosa pot amb aquella persona i l'idea és ja fanàtica, res hauria de ser intocable.
De veritat , accepto que la gent estigui de males, ho entenc, però que s'ho guardin per ells, en la seva vida privada, perquè si jo no conec res d'aquella persona mai la podré entendre...tot i que n'estic convençut que a la buldoc el que li emprenya és viure, posaria la ma al foc...i això que avui ha tornat a fer un dia preciós
dilluns, 26 de març del 2012
Música imatge
Les melodies...quant agafo el cotxe i sense esperar res especial d'una cançó, apareix un record, a vegades un record que no vols que aparegui, segurament per por, altres vegades records preciosos, on notes que tot el cos s'agermana amb el somriure d'un trosset del teu passat.
I flotes, i t'agrada, perquè ni tan sols esperaves que aquella cançó t'inspirés una imatge, perquè saps que no està lligada a ella, però el temps que corre fa que s'uneixi una melodia i una imatge del passat que no tenen res a veure...fins a dia d'avui, que ja aniran juntes dins meu.
M'agrada el cel en un dia com avui, clar, contundent, m'agrada a partir de les quatre de la tarda, tot te un altre color, sempre ho he vist així, ho transforma tot en bell.
I la música et sorpren, avui era Dire Straits, ni molt menys un grup que m'hagi acompanyat tota la vida, m'agrada però no tant com per fer-me sospitar que em despertaria aquell dia en concret... i arriba el plor...un plor com els que dibuixa en paraules el Mario Benedetti, d'aquells que no deixa ni una part del cos que no plori, avui per emoció, amb sentiment, la pell recordant escenes precioses, com si de sobte explotés la vida dins meu, una sensació que em porta a un estat de plenitut.
Ha sigut un cap de setmana preciós, i és més preciós encara quant no ha passat res d'especial, ho ha sigut, potser perquè cada dia tinc més clar que és estimar, la paraula amor, que no importa el que representa en mi, si no que veig més evident que l'important és el que vol dir, sense esperar que torni, tant sols gaudint-la.
Segur que la melodia acompanya perquè jo estic receptiu i quant la sensibilitat no t'abandona, arribes a estats que no es poden explicar....també ajuda el mar, que avui ja l'he tornat a sentir ...però la música sempre ens penetra quant menys ens ho pensem, ens acompanya tota la vida i amb el temps descobreixo que ella mateixa tria les imatges del passat ,quant anys enrera segurament va passar de refiló, sens dubte la música és màgica i te un poder inagotable en les persones, la portem a dins i m'agrada que així sigui.
Moltes vegades no ens adonem i estem cantant internament una cançó i ens preguntem: com és que estic cantant aquesta cançó? i fins i tot potser ni ens agrada gaire, però l'hem escoltat en algun indret que no recordem, semblava que no li feiem cas i en canvi s'ha quedat en nosaltres...no nego que a vegades son cançons pesades però el temps, sempre el temps, ho posa tot en ordre i si apareix alguna cançó lligada al teu passat és per alguna cosa...tenim una bona emisora interna, i un gran videoteca... i de sobte, com avui, el dial intern i l'imatge passada m'entreguen un altre regalet més
I flotes, i t'agrada, perquè ni tan sols esperaves que aquella cançó t'inspirés una imatge, perquè saps que no està lligada a ella, però el temps que corre fa que s'uneixi una melodia i una imatge del passat que no tenen res a veure...fins a dia d'avui, que ja aniran juntes dins meu.
M'agrada el cel en un dia com avui, clar, contundent, m'agrada a partir de les quatre de la tarda, tot te un altre color, sempre ho he vist així, ho transforma tot en bell.
I la música et sorpren, avui era Dire Straits, ni molt menys un grup que m'hagi acompanyat tota la vida, m'agrada però no tant com per fer-me sospitar que em despertaria aquell dia en concret... i arriba el plor...un plor com els que dibuixa en paraules el Mario Benedetti, d'aquells que no deixa ni una part del cos que no plori, avui per emoció, amb sentiment, la pell recordant escenes precioses, com si de sobte explotés la vida dins meu, una sensació que em porta a un estat de plenitut.
Ha sigut un cap de setmana preciós, i és més preciós encara quant no ha passat res d'especial, ho ha sigut, potser perquè cada dia tinc més clar que és estimar, la paraula amor, que no importa el que representa en mi, si no que veig més evident que l'important és el que vol dir, sense esperar que torni, tant sols gaudint-la.
Segur que la melodia acompanya perquè jo estic receptiu i quant la sensibilitat no t'abandona, arribes a estats que no es poden explicar....també ajuda el mar, que avui ja l'he tornat a sentir ...però la música sempre ens penetra quant menys ens ho pensem, ens acompanya tota la vida i amb el temps descobreixo que ella mateixa tria les imatges del passat ,quant anys enrera segurament va passar de refiló, sens dubte la música és màgica i te un poder inagotable en les persones, la portem a dins i m'agrada que així sigui.
Moltes vegades no ens adonem i estem cantant internament una cançó i ens preguntem: com és que estic cantant aquesta cançó? i fins i tot potser ni ens agrada gaire, però l'hem escoltat en algun indret que no recordem, semblava que no li feiem cas i en canvi s'ha quedat en nosaltres...no nego que a vegades son cançons pesades però el temps, sempre el temps, ho posa tot en ordre i si apareix alguna cançó lligada al teu passat és per alguna cosa...tenim una bona emisora interna, i un gran videoteca... i de sobte, com avui, el dial intern i l'imatge passada m'entreguen un altre regalet més
divendres, 23 de març del 2012
Els nens, els adolescents i el Pepe Rubianes
Escolto parlar als adolescents i m'escandalitzo com un iaio de 41 anys, no recordo que cap dels meus amics xerrés així, ni jo mateix em recordo ni un sol dia parlant amb aquesta "soltura" en aquelles edats.
Ara que l'Aida frega aquesta etapa que diuen tan complicada intento pensar i recordar la meva conflictiva etapa i no la recordo. Una de dos, o totes les etapes de la meva vida seran eternament conflictives o encara no he passat l'adolescència interna, l'externa és evident que ja està oblidada.
Als 12 anys ja els internen allà, s'avancen igual que fa el Corte Inglés amb la primavera, no hi estic d'acord, els avancen massa aviat, si ja la televisió s'encarrega amb l'ajuda dels adults a enlairar el vocabulari d'infant a un nen amb paraules adultes, el canvi d'escola a institut consistueix un factor clau per perdre l'infantesa per nassos, moltes vegades més per por de fer el ridícul davant dels companys que per pròpia elecció.
Els adults, avui en dia, estem una mica perduts, estem una mica negatius i tenim una feinada de por. Abans era tan sols la feina, però ara s'acumulen els papers, el pensar en coses continuament que hem de fer i ens costa arribar al relax, ens costa molt, per tant el cocktail del que miren els pre-adolescents és una beguda plena de atacs de pressa perquè deixin enrera el nen que son.
Ho noto en les converses que escolto entre els nens, perquè son nens però tenen una mena de lluita a ser més adults, cosa que segurament ha passat sempre, però penso que abans, en l'època que em va tocar a mi viure l'infant, teniem menys arguments que ara per abandonar el bolquer de la felicitat, on tots els plors queden allà, els agafes i els llences, sempre parlo de vides estructurades dins del benestar. No vull parlar d'èpoques anteriors a les meves, perquè encara que tinc referències no les he viscut i tampoc vull parlar d'etapes infantils conflictives , ja que tampoc és el meu cas, per tant no vull dir que tothom erem així i ara tothom és aixà, però és evident que als 14 anys jo mirava Banner y Flappy i alucinava amb aquells dibuixos i ahir l'Aida em va dir que li agrada Bob Esponja, però que al cole no ho diu perqué diuen que és de petits.
Vivim en un món que està dedicat completament a precipitar les coses, no pel seu propi pes, si no que hi anem posant peses perquè caiguin rapidament, un món on teoricament hauriem d'allargar les etapes, ja que suposadament i en condicions normals tenim moltes més possibilitats que els nostres avantpassats a viure molts més anys, i en canvi sembla que tinguem pressa a cremar etapes per arribar a l'adult i el que és adult sap perfectament que no és un camí de flors i violes....de romaní potser si, no ho se.
Pepe Rubianes caminava per una lògica infantil, no madurada, tan sols ens feia fer el ridícul posant lògica sobre totes les coses il.lògiques que fem, evidentment ho feia amb una gràcia descomunal i per això a molts ens agradava, però entenc que la seva crítica era ferotge i brutal a tot això que vivim, encara que molts el venerem i l'admirem, l'única cosa que feia era riure de nosaltres i que ens caigués la cara de vergonya per com hem muntat les coses. Som tant ilusos que generalment davant d'una crítica divertida pensem que no va per nosaltres, pensem com s'enfot del món i no és així, no,no, s'enfotia de nosaltres a la cara, perquè per més que reiem, a l'endemà tots feiem el mateix de sempre, el mateix que ell sempre ridiculitzava, jo el primer. Però no se els altres però en el meu cas cada dia hi penso, en la formula d'abandonar aquesta histèria colectiva, no se si ho aconseguiré però sigui com sigui tots l'abandonarem un dia o altre, per tant, millor no creure'ns gran cosa en aquest circ, perquè no som més que feres domades, per això reclamo l'intern, on l'únic domador és un mateix.
Ara que l'Aida frega aquesta etapa que diuen tan complicada intento pensar i recordar la meva conflictiva etapa i no la recordo. Una de dos, o totes les etapes de la meva vida seran eternament conflictives o encara no he passat l'adolescència interna, l'externa és evident que ja està oblidada.
Als 12 anys ja els internen allà, s'avancen igual que fa el Corte Inglés amb la primavera, no hi estic d'acord, els avancen massa aviat, si ja la televisió s'encarrega amb l'ajuda dels adults a enlairar el vocabulari d'infant a un nen amb paraules adultes, el canvi d'escola a institut consistueix un factor clau per perdre l'infantesa per nassos, moltes vegades més per por de fer el ridícul davant dels companys que per pròpia elecció.
Els adults, avui en dia, estem una mica perduts, estem una mica negatius i tenim una feinada de por. Abans era tan sols la feina, però ara s'acumulen els papers, el pensar en coses continuament que hem de fer i ens costa arribar al relax, ens costa molt, per tant el cocktail del que miren els pre-adolescents és una beguda plena de atacs de pressa perquè deixin enrera el nen que son.
Ho noto en les converses que escolto entre els nens, perquè son nens però tenen una mena de lluita a ser més adults, cosa que segurament ha passat sempre, però penso que abans, en l'època que em va tocar a mi viure l'infant, teniem menys arguments que ara per abandonar el bolquer de la felicitat, on tots els plors queden allà, els agafes i els llences, sempre parlo de vides estructurades dins del benestar. No vull parlar d'èpoques anteriors a les meves, perquè encara que tinc referències no les he viscut i tampoc vull parlar d'etapes infantils conflictives , ja que tampoc és el meu cas, per tant no vull dir que tothom erem així i ara tothom és aixà, però és evident que als 14 anys jo mirava Banner y Flappy i alucinava amb aquells dibuixos i ahir l'Aida em va dir que li agrada Bob Esponja, però que al cole no ho diu perqué diuen que és de petits.
Vivim en un món que està dedicat completament a precipitar les coses, no pel seu propi pes, si no que hi anem posant peses perquè caiguin rapidament, un món on teoricament hauriem d'allargar les etapes, ja que suposadament i en condicions normals tenim moltes més possibilitats que els nostres avantpassats a viure molts més anys, i en canvi sembla que tinguem pressa a cremar etapes per arribar a l'adult i el que és adult sap perfectament que no és un camí de flors i violes....de romaní potser si, no ho se.
Pepe Rubianes caminava per una lògica infantil, no madurada, tan sols ens feia fer el ridícul posant lògica sobre totes les coses il.lògiques que fem, evidentment ho feia amb una gràcia descomunal i per això a molts ens agradava, però entenc que la seva crítica era ferotge i brutal a tot això que vivim, encara que molts el venerem i l'admirem, l'única cosa que feia era riure de nosaltres i que ens caigués la cara de vergonya per com hem muntat les coses. Som tant ilusos que generalment davant d'una crítica divertida pensem que no va per nosaltres, pensem com s'enfot del món i no és així, no,no, s'enfotia de nosaltres a la cara, perquè per més que reiem, a l'endemà tots feiem el mateix de sempre, el mateix que ell sempre ridiculitzava, jo el primer. Però no se els altres però en el meu cas cada dia hi penso, en la formula d'abandonar aquesta histèria colectiva, no se si ho aconseguiré però sigui com sigui tots l'abandonarem un dia o altre, per tant, millor no creure'ns gran cosa en aquest circ, perquè no som més que feres domades, per això reclamo l'intern, on l'únic domador és un mateix.
dijous, 22 de març del 2012
L'Escala
Diuen que de mica en mica s'omple la pica, si una cosa no he aconseguit mai és fer d'aquesta dita un himne, suposo que manca paciència quant tinc les coses a tocar.
El dilluns sabré si m'ha tocat la vivenda que espero, de totes maneres, la veritat és que tan me fa, vull dir que cada dia em defraudo menys si alguna cosa externa no em surt bé, i de fet com menys em sap greu millor em van les coses.
El que si que tinc clar és que m'he de passar a partir de dilluns 10 mesos seguits treballant a l'Escala, per tant si la vivenda no surt, seguiré amb el meu nòmada seguint la feina. Em fa una il.lusió molt gran anar a L'Escala, tinc una relació maquíssima amb aquesta població, no se, és com una energia positiva que em transmet, segur que el mar ajuda, però tot i així, altres poblacions no em porten a reaccionar igual que quant estic allà.
Evidentment si el pis no em toca, aniré per fi, a viure al costat del mar, per tant no em puc fustrar si no toca, ja que el premi és igual o millor.
Aquest estiu passat em vaig fer meu un racó de Sant Martí d'Empúries, sobretot al Juny i al Septembre, que sens dubte son els mesos que el turisme és poquet i la platja mai està plena...després aniré al meu raconet a dalt de tot de la població a contemplar el mar d'esquena a l'humanitat, tan sols veus mar i més mar i algun vaixell a l'horitzó, ja m'emociono tan sols pensar-hi.
Cada dia estic millor sol, pensant les gilipollades que em van arribar a fer i les paiassades que vaig fer jo solet, sense judicis, amb tant sols l'amor dels que t'estimen de debó, que no et col.loquen a cap adjectiu fixe, amb l'Aida, amb l'amor pur, sense tonteries i machus ibèrics esverats i escàndols inexistents que com els medis de comunicació quant fomenten una idea, també t'ho acabes creient.
La meva ex em diu moltes vegades: com és que no coneixes mai ningú ultimament? que et passa? em passa que estic coneguent altre vegada la pau , la meva pau, la que tan anhelo continuament, el camí de la coherència. I suposo que molt ve degut a que m'he adonat que sóc fàcil de jutjar, abans això em feia mal, però també ho entenc, tan sols qui es mostra té més punts a ser jutjat amb més facilitat...la coherència externa és medeix per la quantitat de canvis que fas a la vida, com més canvis, la gent et veu més perdut, i potser tan sols qui no para de moure's podrà trobar el veritable lloc que li pertoca en aquest planeta, ja no dic fisicament, si no més aviat mentalment, que és menys relatiu.
Cada persona que m'ha jutjat em costa tornar a acostar-m'hi, tot i que molts s'ho mereixen perquè a vegades hi han judicis positius, com una crítica positiva, però a vegades son judicis plens de desconeixements i de referències falses, jo mateix n'he fet de les dues bandes, però per sort me'n adono i veig que tot plegat és una bestiesa i no m'ho permeto més, en canvi , moltes vegades els que jutjan se'n van pensant que tenen la raó eterna i res ni ningú els podrà fer canviar, son gent inmòbil i contra això, per mala sort, tan sols tens una defensa , fer el mateix amb ells, i així tot queda vulgar i fàcil, però vaja, això tan sols m'ha passat una vegada, en general he rebut crítiques que m'han ajudat a millorar, encara que moltes vegades primer responc amb silenci.
Me'n adono que sóc feliç, que necessito cada dia menys, i sobretot que cada dia torno a fer més cas a l'amor que no pas el que l'amor em dona a través d'una altre persona, potser estic tornant a apendre a estimar, qui sap.
M'apena veure moltes situacions còmodes, no olorar felicitat o passió, o un amor convincent ( n'hi ha d'algún altre tipus?), finalment la valentia de molta gent ha de tenir premi, qui tan sols busca un tresor està encaminant la seva vida al fracàs, si tens mil tresors que buscar, segur que no pararàs de descobrir-ne un rera l'altre,no parlo d'amor de parella, parlo en tots sentits.
M'he tancat molt, la gent que em coneix sap que és una etapa, la gent que no em coneix tant potser queda desconcertada, tot i que tancat o no, el meu carinyo està allà...i si, ho reconec, que la meva vida pràctica cada dia vagi millor m'ajuda a encaminar la meva existència amb més serenor, peça clau per retrobar els teus camins, i per fi en torno a veure molts e inacabables...agraeïxo l'últim despreci a la valentia que vaig mirar, agraeïxo l'última gran paiassada que em va tocar viure, crec que mirant a gent que no veu res més que la seva vida entens que la vida és un caminar obert i que tothom te dret a ser cada dia diferent i a escollir, potser finalment el món posarà als que mentalment son forts en un lloc privilegiat, de fet si no preparem la ment segur que molta gent s'enfonsarà, tot està enfocat al que diran i als exits externs i per sort, molts no ho escolten del tot, encara que sapiguen dissimular molt bé, s'ha de fer per tirar endavant.
Bé, el mar m'espera, alterada o no, em dona pau...curiós que la meva fillola tingui aquest nom tan bonic, potser per això em dona la mateixa sensació de calma...tot son tresors si els saps obrir i no passar de llarg per mandra, per por o per manca d'arguments individuals...
Sant Martí d'Empúries
El dilluns sabré si m'ha tocat la vivenda que espero, de totes maneres, la veritat és que tan me fa, vull dir que cada dia em defraudo menys si alguna cosa externa no em surt bé, i de fet com menys em sap greu millor em van les coses.
El que si que tinc clar és que m'he de passar a partir de dilluns 10 mesos seguits treballant a l'Escala, per tant si la vivenda no surt, seguiré amb el meu nòmada seguint la feina. Em fa una il.lusió molt gran anar a L'Escala, tinc una relació maquíssima amb aquesta població, no se, és com una energia positiva que em transmet, segur que el mar ajuda, però tot i així, altres poblacions no em porten a reaccionar igual que quant estic allà.
Evidentment si el pis no em toca, aniré per fi, a viure al costat del mar, per tant no em puc fustrar si no toca, ja que el premi és igual o millor.
Aquest estiu passat em vaig fer meu un racó de Sant Martí d'Empúries, sobretot al Juny i al Septembre, que sens dubte son els mesos que el turisme és poquet i la platja mai està plena...després aniré al meu raconet a dalt de tot de la població a contemplar el mar d'esquena a l'humanitat, tan sols veus mar i més mar i algun vaixell a l'horitzó, ja m'emociono tan sols pensar-hi.
Cada dia estic millor sol, pensant les gilipollades que em van arribar a fer i les paiassades que vaig fer jo solet, sense judicis, amb tant sols l'amor dels que t'estimen de debó, que no et col.loquen a cap adjectiu fixe, amb l'Aida, amb l'amor pur, sense tonteries i machus ibèrics esverats i escàndols inexistents que com els medis de comunicació quant fomenten una idea, també t'ho acabes creient.
La meva ex em diu moltes vegades: com és que no coneixes mai ningú ultimament? que et passa? em passa que estic coneguent altre vegada la pau , la meva pau, la que tan anhelo continuament, el camí de la coherència. I suposo que molt ve degut a que m'he adonat que sóc fàcil de jutjar, abans això em feia mal, però també ho entenc, tan sols qui es mostra té més punts a ser jutjat amb més facilitat...la coherència externa és medeix per la quantitat de canvis que fas a la vida, com més canvis, la gent et veu més perdut, i potser tan sols qui no para de moure's podrà trobar el veritable lloc que li pertoca en aquest planeta, ja no dic fisicament, si no més aviat mentalment, que és menys relatiu.
Cada persona que m'ha jutjat em costa tornar a acostar-m'hi, tot i que molts s'ho mereixen perquè a vegades hi han judicis positius, com una crítica positiva, però a vegades son judicis plens de desconeixements i de referències falses, jo mateix n'he fet de les dues bandes, però per sort me'n adono i veig que tot plegat és una bestiesa i no m'ho permeto més, en canvi , moltes vegades els que jutjan se'n van pensant que tenen la raó eterna i res ni ningú els podrà fer canviar, son gent inmòbil i contra això, per mala sort, tan sols tens una defensa , fer el mateix amb ells, i així tot queda vulgar i fàcil, però vaja, això tan sols m'ha passat una vegada, en general he rebut crítiques que m'han ajudat a millorar, encara que moltes vegades primer responc amb silenci.
Me'n adono que sóc feliç, que necessito cada dia menys, i sobretot que cada dia torno a fer més cas a l'amor que no pas el que l'amor em dona a través d'una altre persona, potser estic tornant a apendre a estimar, qui sap.
M'apena veure moltes situacions còmodes, no olorar felicitat o passió, o un amor convincent ( n'hi ha d'algún altre tipus?), finalment la valentia de molta gent ha de tenir premi, qui tan sols busca un tresor està encaminant la seva vida al fracàs, si tens mil tresors que buscar, segur que no pararàs de descobrir-ne un rera l'altre,no parlo d'amor de parella, parlo en tots sentits.
M'he tancat molt, la gent que em coneix sap que és una etapa, la gent que no em coneix tant potser queda desconcertada, tot i que tancat o no, el meu carinyo està allà...i si, ho reconec, que la meva vida pràctica cada dia vagi millor m'ajuda a encaminar la meva existència amb més serenor, peça clau per retrobar els teus camins, i per fi en torno a veure molts e inacabables...agraeïxo l'últim despreci a la valentia que vaig mirar, agraeïxo l'última gran paiassada que em va tocar viure, crec que mirant a gent que no veu res més que la seva vida entens que la vida és un caminar obert i que tothom te dret a ser cada dia diferent i a escollir, potser finalment el món posarà als que mentalment son forts en un lloc privilegiat, de fet si no preparem la ment segur que molta gent s'enfonsarà, tot està enfocat al que diran i als exits externs i per sort, molts no ho escolten del tot, encara que sapiguen dissimular molt bé, s'ha de fer per tirar endavant.
Bé, el mar m'espera, alterada o no, em dona pau...curiós que la meva fillola tingui aquest nom tan bonic, potser per això em dona la mateixa sensació de calma...tot son tresors si els saps obrir i no passar de llarg per mandra, per por o per manca d'arguments individuals...
Sant Martí d'Empúries
dimecres, 21 de març del 2012
Blanc, negre, gris
Explicacions, explicacions, cada dia mil explicacions per entendre el context actual del món que vivim, i jo em pregunto: cal?
Ara un xalat a la França veïna mata i li donem una importància brutal, tanta que al final agafa un dibuix de serial.
Es veu que el paio defensava no se quina història, i jo em pregunto si en aquesta història nosaltres hi hem fet alguna cosa, o si ens hem carregat a molts nens,soldats i cívils per defensar alguna suposada història nostra en molts països. Sempre m'he preguntat com ens veuen en molts indrets que hi anem com si fos casa nostra a defensar una suposada pau, quant molts pensem que tant sols hi anem per defensar un suposat interés i dic suposat perquè particularment a mi ja no m'interessa aguantar més aquesta mena de societat que ens hem inventat que depen de tantes coses alienes a la gent i que en canvi hi hem de conviure cada dia per nassos.
Aquests dies em trago documentals de documentos TV, en l'últim que he vist no se quin escriptor parlava de que ens toca la decadència, que sempre ha sigut així, tot imperi acaba a la davallada, però el que hauriem de pensar és en com reinventem tot aixó.
Tenim dret a una vivenda tots? no!, doncs potser que denunciem a l'estat perquè incumpleix la llei de que tota persona te dret a una vivenda, legalitzem les coses que ens interessen als humans, uns humans que per altre banda no parem de cumplir els nostres deures i no paren de castigar-nos per ser bons minyons.
Avui m'he trobat enmig d'una discusió més grisa que el dia que feia, tota una comunitat de propietaris discutint per la meva arribada, de fet jo tan sols parlava d'una clau que obria un armari, res més, però s'ha desencadenat una baralla verbal entre els veins i jo em preguntava: que coi hi foto jo aqui?
Finalment crec que he sigut jo que he posat pau, més que res perquè m'he abocat a donar sortida a una estupidesa, una de les altres que ens fan perdre tant de temps. La primera bronca ha sigut a mi, una vegada ha vist la senyora que jo no era el culpable, li ha futut al veí de davant i aleshores ha baixat el president i vinga discutir entre tots...però que coi ens està passant que ens perdem en discusions que més que no passar l'història, son inútils totalment.
Estarem preparats ja per viure tanta estupidesa? ens ho haurem cregut de debó tot aquest conte absurd? fins i tot ara, que tot és va esmicolant i que la veritat va sortint, encara perderem les nostres hores amb renecs i tonteries varies?.
La veritat és que he marxat trist, m'entristeix les escenes que es titulant "perquè si"...de fet no les entenc i la meva part més humana és perd en aquesta mena d'obra artificial i gens nostra que ens fa sentir protagonistes falsos del present. No ho som i punt, no som res allà, en aquells llocs tant extranys on es decideix la nostra vida, però potser que ho siguem per fi aqui, que és on som i on hem de posar unes bases humanes en un món que és com un rellotge amb piles, si no hi ha piles, que pari cony!!, sense nosaltres cap segon d'aquest rellotge te sentit però perquè no ens ho creiem d'una vegada?...
Em deia un dia un: osti, veig que et fas molt amb els negres i els moros d'Olot...osti, és molt fort que et diguin aixó, quant potser he parat a saludar a 10 blancs inmaculats i 2 negres, com si fos un bitxo rar...és que em faig amb ben poca gent a Olot, la veritat, tan sols parlo socialment quant algú és mereix que m'aturi a parlar amb ell, tan me fa que sigui negre o moro, tan troglodites som? nosaltres que anem dient d'ells que estan retrasats en el temps, que tot ho fan malament, que per culpa d'ells tal i pascual, que bla,bla,bla,bla...
L'altre dia , com faig amb els blancs, un negre em va demanar ajuda amb un tema relacionat amb la meva feina, li vaig dir:
-t'ho miro i demà t'ho dic- paraules que faig servir igual per un blanc...en el cas d'un blanc seria: -t'ho miro i t'ho dic...hi ha alguna diferència? no la veig, crec que son les mateixes paraules, o potser hauria de dir al negre:
-t'ho miro i demà t'ho dic una miqueta i prou...
el negre em va fer entrar a casa seva i com molts blancs, amb educació vam estar parlant, em va agraïr l'ajuda i crec que es va quedar parat de que jo em mostrés tant obert...realment son tan sols ells que no s'integren? nosaltres hi posem tot del nostre cantó? no cal posar més que quant parles amb un blanc, almenys la meva experiència objectiva m'ho ha fet entendre així.
Desenganyem-nos, no som iguals ni actuem igual davant d'ells, i pocs nens negres van a les cases dels blancs a jugar, en el meu cas si que ho he fet mil vegades perquè per sort la meva filla no mira cap color i si el cor, que ho sento però n'hi ha de tota mena a tot arreu....
Blanc o negre tan me fa, i espero que s'entengui que defensant els extrangers no ataco a ningú d'aquí, que al final sembla que sigui això, però si el paio xalat de França és magrebí i ho diuen cada vegada per la tele com un adjectiu, que diguin també cada vegada, l'assassí d'Olot català de la Caritat, l'assassí d'Olot català que va matar a 4 paios i l'home castellà que van matar els mossos l'altre dia també a Olot...collons amb Olot!!
Repeteixo, blanc o negre tan me fa, però la grisor que avui he vist en la discusió dels veins, és el color que menys m'agrada, amb tot el respecte pel gris, parlo metaforicament.
Ara un xalat a la França veïna mata i li donem una importància brutal, tanta que al final agafa un dibuix de serial.
Es veu que el paio defensava no se quina història, i jo em pregunto si en aquesta història nosaltres hi hem fet alguna cosa, o si ens hem carregat a molts nens,soldats i cívils per defensar alguna suposada història nostra en molts països. Sempre m'he preguntat com ens veuen en molts indrets que hi anem com si fos casa nostra a defensar una suposada pau, quant molts pensem que tant sols hi anem per defensar un suposat interés i dic suposat perquè particularment a mi ja no m'interessa aguantar més aquesta mena de societat que ens hem inventat que depen de tantes coses alienes a la gent i que en canvi hi hem de conviure cada dia per nassos.
Aquests dies em trago documentals de documentos TV, en l'últim que he vist no se quin escriptor parlava de que ens toca la decadència, que sempre ha sigut així, tot imperi acaba a la davallada, però el que hauriem de pensar és en com reinventem tot aixó.
Tenim dret a una vivenda tots? no!, doncs potser que denunciem a l'estat perquè incumpleix la llei de que tota persona te dret a una vivenda, legalitzem les coses que ens interessen als humans, uns humans que per altre banda no parem de cumplir els nostres deures i no paren de castigar-nos per ser bons minyons.
Avui m'he trobat enmig d'una discusió més grisa que el dia que feia, tota una comunitat de propietaris discutint per la meva arribada, de fet jo tan sols parlava d'una clau que obria un armari, res més, però s'ha desencadenat una baralla verbal entre els veins i jo em preguntava: que coi hi foto jo aqui?
Finalment crec que he sigut jo que he posat pau, més que res perquè m'he abocat a donar sortida a una estupidesa, una de les altres que ens fan perdre tant de temps. La primera bronca ha sigut a mi, una vegada ha vist la senyora que jo no era el culpable, li ha futut al veí de davant i aleshores ha baixat el president i vinga discutir entre tots...però que coi ens està passant que ens perdem en discusions que més que no passar l'història, son inútils totalment.
Estarem preparats ja per viure tanta estupidesa? ens ho haurem cregut de debó tot aquest conte absurd? fins i tot ara, que tot és va esmicolant i que la veritat va sortint, encara perderem les nostres hores amb renecs i tonteries varies?.
La veritat és que he marxat trist, m'entristeix les escenes que es titulant "perquè si"...de fet no les entenc i la meva part més humana és perd en aquesta mena d'obra artificial i gens nostra que ens fa sentir protagonistes falsos del present. No ho som i punt, no som res allà, en aquells llocs tant extranys on es decideix la nostra vida, però potser que ho siguem per fi aqui, que és on som i on hem de posar unes bases humanes en un món que és com un rellotge amb piles, si no hi ha piles, que pari cony!!, sense nosaltres cap segon d'aquest rellotge te sentit però perquè no ens ho creiem d'una vegada?...
Em deia un dia un: osti, veig que et fas molt amb els negres i els moros d'Olot...osti, és molt fort que et diguin aixó, quant potser he parat a saludar a 10 blancs inmaculats i 2 negres, com si fos un bitxo rar...és que em faig amb ben poca gent a Olot, la veritat, tan sols parlo socialment quant algú és mereix que m'aturi a parlar amb ell, tan me fa que sigui negre o moro, tan troglodites som? nosaltres que anem dient d'ells que estan retrasats en el temps, que tot ho fan malament, que per culpa d'ells tal i pascual, que bla,bla,bla,bla...
L'altre dia , com faig amb els blancs, un negre em va demanar ajuda amb un tema relacionat amb la meva feina, li vaig dir:
-t'ho miro i demà t'ho dic- paraules que faig servir igual per un blanc...en el cas d'un blanc seria: -t'ho miro i t'ho dic...hi ha alguna diferència? no la veig, crec que son les mateixes paraules, o potser hauria de dir al negre:
-t'ho miro i demà t'ho dic una miqueta i prou...
el negre em va fer entrar a casa seva i com molts blancs, amb educació vam estar parlant, em va agraïr l'ajuda i crec que es va quedar parat de que jo em mostrés tant obert...realment son tan sols ells que no s'integren? nosaltres hi posem tot del nostre cantó? no cal posar més que quant parles amb un blanc, almenys la meva experiència objectiva m'ho ha fet entendre així.
Desenganyem-nos, no som iguals ni actuem igual davant d'ells, i pocs nens negres van a les cases dels blancs a jugar, en el meu cas si que ho he fet mil vegades perquè per sort la meva filla no mira cap color i si el cor, que ho sento però n'hi ha de tota mena a tot arreu....
Blanc o negre tan me fa, i espero que s'entengui que defensant els extrangers no ataco a ningú d'aquí, que al final sembla que sigui això, però si el paio xalat de França és magrebí i ho diuen cada vegada per la tele com un adjectiu, que diguin també cada vegada, l'assassí d'Olot català de la Caritat, l'assassí d'Olot català que va matar a 4 paios i l'home castellà que van matar els mossos l'altre dia també a Olot...collons amb Olot!!
Repeteixo, blanc o negre tan me fa, però la grisor que avui he vist en la discusió dels veins, és el color que menys m'agrada, amb tot el respecte pel gris, parlo metaforicament.
dimarts, 20 de març del 2012
Miki
Ahir va ser un dia curiós, el dolor als genolls s'accentua amb l'humitat i quant em desperto ja se si patiré o no, i si plourà o no,ja que així va de lligat el meu dolor amb la natura i veient la manca de pluja ,acceptava el mal si almenys plovia, cosa que no va fer.
Per la feina que faig és evident que m'afecta el dolor, ja que tot és físic, no de carregar però si de caminar i ajupir-me, per tant és converteix en un patir, encara que estic acostumat aquest dolor... la veritat, ja fa molts anys que el tinc.
Però per sort hi han coses que m'ajuden a que passi millor, el primer regal va ser una xerrada d'aquelles que la vida m'entrega amb una noia que no coneixia, un encontre fortuït ple de paraules amb pressa, ja que tots dos treballavem, però que et vindria de gust parar-hi una bona estona per apendre i poder desembolicar el regal amb la tranquilitat que es mereix, i això ja em va girar el dia i encara que el dolor durés i la pluja que avisava els meus genolls no arribés, el dia va agafar un altre color. Gràcies.
Quant veus la quantitat de mirades que hi han en el món i com la gent pot observar la bellesa d'una manera semblant però diferent, em dona un aire nou. En un món ple d'incongruencies, lluites estèrils i drames crisiàtics (de crísis) les paraules tornen a guanyar força davant de la pràctica i cada dia me'n adono més que ja no m'enamoro d'una dona, si no de les idees i aquest si que és un amor infinit.
A la tarda, tot i que per ser pare separat no em tocava, vaig passar un dia tan bonic com sempre amb l'Aida. Ella no es que cregui en el dia del pare, jo tampoc, però si serveix d'excusa per veure'ns doncs estimarem aquest dia que s'han inventat, com tants d'altres dies...a veure si en comptes de dies podem fer l'any de l'amor o l'any de la justícia, o l'any de la felicitat... ja que ens fa falta un calendari per tot, millor que el fem servir bé...i el dia és va convertir en preciós.
Avui m'he despertat feliç, com quasi sempre en aquests darrers temps, i de sobte m'han donat la notícia de que el Miki, el gos de l'Isabel s'ha mort.
L'Isabel és la meva segona mare de sang i la primera de qualitat, per tant com que no hi ha dia de la segona mare, no celebro cap dia amb ella però l'estimo cada dia.
Recordo quant el meu pare i ella es van ajuntar i de sobte, el meu pare, que mai havia tingut cap gos des de feia molts anys, va conviure amb el Miki.
Em deia: és que aquest gos és extraordinari, és independent, no crida mai, no és queixa i te un caràcter maquíssim i si, és aixi com era el Miki.
18 anys ha viscut. Fa dues setmanes tenia clar que ja no el veuria més, estava molt vellet, tot i que menjava i no es queixava de res, no hi veia, ni escoltava i cada dia li costava més caminar, però anava fent amb aquella calma del qui sap que ja és vell i ho sap portar...tot i així quant sortia a passejar i es creuava amb una gosseta, semblava que és rejovenís 10 anys, i li anava al darrera com un adolescent en una discoteca.
Vam passejar plegats per última vegada aquell dia, quant unes nenes que van passar pel costat van dir tot mirant-lo:
-Ala, has vist? és molt xulo, sembla una guineu- i jo me'l vaig mirar pensant si havia escoltat alguna cosa perquè és sentís orgullós d'aquelles paraules...però no, de fet ell no estava molt pendent de la gent, no tenia l'ego gaire inflat que diguem.
Recordo la foto que li vam fer que tenim penjada al cuarto de Vilanova, on surt amb una gorra i ulleres de sol, de fet passava de la gent però tampoc es molestava mai si li feies fer el paiasso.
L'Isabel està trista, sobretot perquè va haver de pendre la decisió, tot i ser coherent i correcte fer-ho, és dolorós i ho entenc, perquè jo també ho he hagut de fer i et sents extrany.
Jo sempre he tractat als animals igual que les persones, si em cauen bé me'ls estimo i si son violents o tenen mala llet, no els vull a prop ( parlo dels animals domèstics, és clar, un tigre no tindria temps de saber si em cau bé o no).Tan me fa la raça, si és bonic o no, si és petit o gran, el caràcter és el que miro, em sorpren que hi hagi gent que tan sols miri la raça, deu ser per l'imatge que volen donar suposo, mai ho he entés.
Però no tan sols els agafes carinyo, diria que el més correcte seria dir que te'ls estimes. Avui he estat pensant amb ell, en com ultimament es movia ja molt més per la rútina, menjar, passeig, que no pas per les seves decisions, recordo que s'animava tot plegat i es posava a còrrer i quant se la fotia contra alguna cosa, tornava a caminar com un vellet i marxava com diguen "ja tinc una edat, millor no fer ximpleries"
No se si el cel està fet pels gossos, de fet, com sempre dic, la religió passa un ou dels animals, és així d'egoista, però com que el meu pare deu estar en algún cel, o almenys estarà en aquella estrella brillant, espero que es trobin i puguin seguir passejant per allà, disfrutant d'aquella relació que tenien de:
- ui! qui és aquest mascle?- va dir el Miki quant va apareixer el meu pare a casa seva- ara m'hauré de discutir pel territori? ui quina mandra, millor l'oloro, li dic bona tarda senyor Font i ens fem amics ràpid.
El meu pare i ell és van fer amics com a gossos i com a persones, ja que el meu pare no tenia cap problema en posar-se al seu costat i olorar-se com fan els gossos i el Miki, com diu també el meu tiet, era més humà que gos.
A la meva manera, com a la Cuca, com la Jerry, com la Daina, com la Nushka, com en Sasha, com la Jasper, com la Mixeta, com el Kiffi, com el Sito, el Miki també tindrà un racó en el meu cor i en la meva vida...encara penso en el Khalifa, el primer periquito que vaig tenir, que vaig entendre que els estimes no compasivament, no d'amo a animal, si no perquè t'aporten coses, sobretot una conexió bonica i amor, i aleshores recordo les paraules de la noia d'ahir de la natura i em ve un somriure gegant a la cara.
Per la feina que faig és evident que m'afecta el dolor, ja que tot és físic, no de carregar però si de caminar i ajupir-me, per tant és converteix en un patir, encara que estic acostumat aquest dolor... la veritat, ja fa molts anys que el tinc.
Però per sort hi han coses que m'ajuden a que passi millor, el primer regal va ser una xerrada d'aquelles que la vida m'entrega amb una noia que no coneixia, un encontre fortuït ple de paraules amb pressa, ja que tots dos treballavem, però que et vindria de gust parar-hi una bona estona per apendre i poder desembolicar el regal amb la tranquilitat que es mereix, i això ja em va girar el dia i encara que el dolor durés i la pluja que avisava els meus genolls no arribés, el dia va agafar un altre color. Gràcies.
Quant veus la quantitat de mirades que hi han en el món i com la gent pot observar la bellesa d'una manera semblant però diferent, em dona un aire nou. En un món ple d'incongruencies, lluites estèrils i drames crisiàtics (de crísis) les paraules tornen a guanyar força davant de la pràctica i cada dia me'n adono més que ja no m'enamoro d'una dona, si no de les idees i aquest si que és un amor infinit.
A la tarda, tot i que per ser pare separat no em tocava, vaig passar un dia tan bonic com sempre amb l'Aida. Ella no es que cregui en el dia del pare, jo tampoc, però si serveix d'excusa per veure'ns doncs estimarem aquest dia que s'han inventat, com tants d'altres dies...a veure si en comptes de dies podem fer l'any de l'amor o l'any de la justícia, o l'any de la felicitat... ja que ens fa falta un calendari per tot, millor que el fem servir bé...i el dia és va convertir en preciós.
Avui m'he despertat feliç, com quasi sempre en aquests darrers temps, i de sobte m'han donat la notícia de que el Miki, el gos de l'Isabel s'ha mort.
L'Isabel és la meva segona mare de sang i la primera de qualitat, per tant com que no hi ha dia de la segona mare, no celebro cap dia amb ella però l'estimo cada dia.
Recordo quant el meu pare i ella es van ajuntar i de sobte, el meu pare, que mai havia tingut cap gos des de feia molts anys, va conviure amb el Miki.
Em deia: és que aquest gos és extraordinari, és independent, no crida mai, no és queixa i te un caràcter maquíssim i si, és aixi com era el Miki.
18 anys ha viscut. Fa dues setmanes tenia clar que ja no el veuria més, estava molt vellet, tot i que menjava i no es queixava de res, no hi veia, ni escoltava i cada dia li costava més caminar, però anava fent amb aquella calma del qui sap que ja és vell i ho sap portar...tot i així quant sortia a passejar i es creuava amb una gosseta, semblava que és rejovenís 10 anys, i li anava al darrera com un adolescent en una discoteca.
Vam passejar plegats per última vegada aquell dia, quant unes nenes que van passar pel costat van dir tot mirant-lo:
-Ala, has vist? és molt xulo, sembla una guineu- i jo me'l vaig mirar pensant si havia escoltat alguna cosa perquè és sentís orgullós d'aquelles paraules...però no, de fet ell no estava molt pendent de la gent, no tenia l'ego gaire inflat que diguem.
Recordo la foto que li vam fer que tenim penjada al cuarto de Vilanova, on surt amb una gorra i ulleres de sol, de fet passava de la gent però tampoc es molestava mai si li feies fer el paiasso.
L'Isabel està trista, sobretot perquè va haver de pendre la decisió, tot i ser coherent i correcte fer-ho, és dolorós i ho entenc, perquè jo també ho he hagut de fer i et sents extrany.
Jo sempre he tractat als animals igual que les persones, si em cauen bé me'ls estimo i si son violents o tenen mala llet, no els vull a prop ( parlo dels animals domèstics, és clar, un tigre no tindria temps de saber si em cau bé o no).Tan me fa la raça, si és bonic o no, si és petit o gran, el caràcter és el que miro, em sorpren que hi hagi gent que tan sols miri la raça, deu ser per l'imatge que volen donar suposo, mai ho he entés.
Però no tan sols els agafes carinyo, diria que el més correcte seria dir que te'ls estimes. Avui he estat pensant amb ell, en com ultimament es movia ja molt més per la rútina, menjar, passeig, que no pas per les seves decisions, recordo que s'animava tot plegat i es posava a còrrer i quant se la fotia contra alguna cosa, tornava a caminar com un vellet i marxava com diguen "ja tinc una edat, millor no fer ximpleries"
No se si el cel està fet pels gossos, de fet, com sempre dic, la religió passa un ou dels animals, és així d'egoista, però com que el meu pare deu estar en algún cel, o almenys estarà en aquella estrella brillant, espero que es trobin i puguin seguir passejant per allà, disfrutant d'aquella relació que tenien de:
- ui! qui és aquest mascle?- va dir el Miki quant va apareixer el meu pare a casa seva- ara m'hauré de discutir pel territori? ui quina mandra, millor l'oloro, li dic bona tarda senyor Font i ens fem amics ràpid.
El meu pare i ell és van fer amics com a gossos i com a persones, ja que el meu pare no tenia cap problema en posar-se al seu costat i olorar-se com fan els gossos i el Miki, com diu també el meu tiet, era més humà que gos.
A la meva manera, com a la Cuca, com la Jerry, com la Daina, com la Nushka, com en Sasha, com la Jasper, com la Mixeta, com el Kiffi, com el Sito, el Miki també tindrà un racó en el meu cor i en la meva vida...encara penso en el Khalifa, el primer periquito que vaig tenir, que vaig entendre que els estimes no compasivament, no d'amo a animal, si no perquè t'aporten coses, sobretot una conexió bonica i amor, i aleshores recordo les paraules de la noia d'ahir de la natura i em ve un somriure gegant a la cara.
diumenge, 18 de març del 2012
Barcelona
Poc lligat sempre a la terra, ho reconec, però també reconec que si passa molt de temps trobo a faltar Barcelona i aquella sensació que m'encanta que tinc cada vegada que surto de l'estació de la Renfe del Passeig de Gràcia. Cada poble, cada ciutat te un color diferent, i m'agrada recordar-lo, Barcelona te un dels colors més bonics que recordo, evidentment això és subjectiu però aixi ho sento.
L'última vegada que vaig passar tot el dia a Barna, vaig passejar i repassejant tot el Born, port i tota la Rambla, mirant tota l'estona com si fos totalment nou en la ciutat, parant als raconets, mirant les botigues,alucinat, llocs que recordo perfectament en la meva memòria i que em fan remoure records sobretot d'adolescència.
Perquè Barcelona la vaig descobrir en l'adolescència, fins aleshores no l'havia desfrutat i va ser arrel de la primera feina al carrer que vaig tenir, fent de carter, que vaig anar descobrint la ciutat.
Em vaig enamorar d'una part d'Horta, que em recordava a un poblet, aquest contrast amb el centre m'enamorava.
Recordo la meva zona de carter durant molt de temps , abarcava part de l'alt Guinardó, em sorprenia els noms dels carrers, Font de la Mulassa, Font d'en Fargues, i la muntanya enmig de la ciutat, un lloc tranquil, i a mi m'agradava la sensació diaria de tornar a l'eixample enmig de tot el mullader. Sempre m'han agradat els contrastos, els trobo a faltar quant no els tinc, aquests darrers temps els he fet bastant sovint, però necessito més, crec que desperta molt el contrast, la tranquilitat és fantàstica però la sensació d'anonimat crec que és necessaria...de fet jo em sento protegit en l'anonimat, i en canvi el conegut o les repeticions em donen sensació de desprotecció.
Segur que en la natura també trobo l'anonimat, si no hi ha gent també em sento desconegut i m'agrada, però sentir-te desconegut enmig de molta gent per mi no te preu.
Ara trobo a faltar el far, l'anyoro, el meu raconet del sud, però també trobo a faltar raconets de Barcelona que me'ls havia fet meus, recordo com em movia per el metro, per els autobusos, els meu passeig diari, hores caminant i anant amb bici. Agafava l'autobus i baixava ben lluny, o a dalt de Gràcia o molt enllà de la Diagonal i baixava fins a casa caminant, tot el passeig de Gràcia i m'encantava. Aquí dalt no ho puc fer, perquè mai és res nou cap dia, aqui m'allunyo i busco indrets que no hi hagin persones, perquè tota ciutat se'm fa petita i sobretot que sempre veus les mateixes cares i has de parar a parlar i així és impossible caminar ment i cames, tan sols caminen les cames... de moment no queda educat portar un rètol que posi "ocupat" quant tens ganes de no dir ni bon dia i si d'imaginar, d'olorar, de mirar i prou...amb això no vull dir que m'enfadi aturar-me a saludar però m'impedeix un dels esports que més m'agraden, observar.
Un dia d'aquests m'agafaré un dia bcn,ja que hi han tants dies internacionals de tota mena, jo em faré el meu dia de Barcelona, em ve de gust, perdre'm i veure colors, perquè en temps que la pobresa va envaint a la gent, un ha de buscar les riqueses inesgotables dels sentits.
Barcelona te alguna cosa especial i no se ben bé quina és, suposo que és subjectiu com deia abans, però sempre n'estaré enamorat.
L'última vegada que vaig passar tot el dia a Barna, vaig passejar i repassejant tot el Born, port i tota la Rambla, mirant tota l'estona com si fos totalment nou en la ciutat, parant als raconets, mirant les botigues,alucinat, llocs que recordo perfectament en la meva memòria i que em fan remoure records sobretot d'adolescència.
Perquè Barcelona la vaig descobrir en l'adolescència, fins aleshores no l'havia desfrutat i va ser arrel de la primera feina al carrer que vaig tenir, fent de carter, que vaig anar descobrint la ciutat.
Em vaig enamorar d'una part d'Horta, que em recordava a un poblet, aquest contrast amb el centre m'enamorava.
Recordo la meva zona de carter durant molt de temps , abarcava part de l'alt Guinardó, em sorprenia els noms dels carrers, Font de la Mulassa, Font d'en Fargues, i la muntanya enmig de la ciutat, un lloc tranquil, i a mi m'agradava la sensació diaria de tornar a l'eixample enmig de tot el mullader. Sempre m'han agradat els contrastos, els trobo a faltar quant no els tinc, aquests darrers temps els he fet bastant sovint, però necessito més, crec que desperta molt el contrast, la tranquilitat és fantàstica però la sensació d'anonimat crec que és necessaria...de fet jo em sento protegit en l'anonimat, i en canvi el conegut o les repeticions em donen sensació de desprotecció.
Segur que en la natura també trobo l'anonimat, si no hi ha gent també em sento desconegut i m'agrada, però sentir-te desconegut enmig de molta gent per mi no te preu.
Ara trobo a faltar el far, l'anyoro, el meu raconet del sud, però també trobo a faltar raconets de Barcelona que me'ls havia fet meus, recordo com em movia per el metro, per els autobusos, els meu passeig diari, hores caminant i anant amb bici. Agafava l'autobus i baixava ben lluny, o a dalt de Gràcia o molt enllà de la Diagonal i baixava fins a casa caminant, tot el passeig de Gràcia i m'encantava. Aquí dalt no ho puc fer, perquè mai és res nou cap dia, aqui m'allunyo i busco indrets que no hi hagin persones, perquè tota ciutat se'm fa petita i sobretot que sempre veus les mateixes cares i has de parar a parlar i així és impossible caminar ment i cames, tan sols caminen les cames... de moment no queda educat portar un rètol que posi "ocupat" quant tens ganes de no dir ni bon dia i si d'imaginar, d'olorar, de mirar i prou...amb això no vull dir que m'enfadi aturar-me a saludar però m'impedeix un dels esports que més m'agraden, observar.
Un dia d'aquests m'agafaré un dia bcn,ja que hi han tants dies internacionals de tota mena, jo em faré el meu dia de Barcelona, em ve de gust, perdre'm i veure colors, perquè en temps que la pobresa va envaint a la gent, un ha de buscar les riqueses inesgotables dels sentits.
Barcelona te alguna cosa especial i no se ben bé quina és, suposo que és subjectiu com deia abans, però sempre n'estaré enamorat.
La linea de sang
A vegades un te dies grisos, algunes vegades és perquè si, altres pel cel que ajuda i altres, com aquest cas, perquè veus algú que estimes i pateix i encara que intentes animar en silenci ja que entens que és el que vol, no saps si encarar o dissimular la seva tristesa, et vas apagant perquè veus que pateix molt més del que diu.
Quant veus que el motiu és clar i contundent acabes pensant que les teves coses no son res comparat amb allò i fins i tot et sents egoista pensant en petits problemes que en molts casos tú mateix els has fet grans, molt més del que potser es mereixien.
Ara penso en la meva època grisa, l'última grisa que he passat i entenc que tot es reduia a un clam tant espaterrant com el crit nazi de: " tot depen de la linea de sang" i jo em vaig encaparrar en buscar respostes certes i contundents per salvar a l'altre protagonista, perquè volia que és salvés (en el meu cas, que no es salvés) , quant ja estava eternament salvat per la seva pròpia voluntat i tot i així, vaig fer el problema gegant, quant no era més que un problema tant petit com el que hi pot cabre en una ment que no sap mirar enlloc més que el seu Déu.
I ara em trobo davant d'un problema real, on no hi han herències ni problemes ancestrals, si no un problema nou, encara que no dubto que pot ser que l'herència tingui altre vegada part de culpa en aquest nou cas, tot i ser un protagonista diferent. Però aixi com sempre he dit que mai m'havia trobat a ningú que em digués que un problema no te solució ( evidentment parlo moralment, no fisicament) en aquest cas la força de la mare em sorpren, buscant solucions, intentant fent canvis totals d'actitut perquè el problema es desenquisti d'una vegada.
Jo ara sóc espectador, diriem que proper, però espectador i un ho pot mirar amb més sang freda, però segurament l'amor que tinc a les protagonistes de la situació em fa perdre una mica el meu sentit d'ajuda i em pot més les ganes que els fets i tampoc me'n surto, patir no serveix per res i ja fa temps que he decidit mai convertir la meva vida en un drama, també vaig cumplir amb el dramatisme etern en la meva boja historia.
Quant penso que l'única cosa que volia és sentir-se protegida per la figura masculina, com si el temps no avancés, com si la dona s'hagués quedat anclada a molts anys enrera i que per més moviments externs que faci tot ho focalitza en la búsqueda del mascle, entenc que a vegades, quant un idealitza les coses, no veu tres en un burro i quant s'assabenta de com era tot el que va viure, et sents com un idiota, cosa que em va passar i que m'ha costat molt superar-ho, ja que noto de tant en tant un petit degoteig de mala ostia i se m'estarrufen els pèls al mirar la presa de pèl que vaig rebre.
Però en definitiva és culpa meva no haver parat atenció en els moviments tant estudiats i evidents que tenen les herències, l'altre ni se'n adona, perquè segurament ni sap realment com és ni sap perquè fa les coses, se les troba i va improvitzant i mai enten res i això, pel de davant és una cosa incomprensible, no es pot entendre...que no és real això? de que cony em parles doncs?...de l'herència, del passat, que és molt més important que el present.
Ara entenc els patiments reals, no els de perquè si, els poca cosa, entenc als lluitadors, entenc que jo no era lluitador si no un obsés que volia solucionar una cosa tot i els cops de cap que em fotia.
De tot alló tant sols m'ha quedat un sentiment d'incomprensió, d'estafa, i la pena ha anat marxant molt menys rapidament del que realment es mereixia l'estafa que vaig viure, però en definitiva ha anat marxant, sento com una barreja de pena per l'altre persona però no la puc deixar en la pena, sempre em quedarà ràbia de que tanta gent jugués amb la meva persona d'aquella manera tant cruel.
Ferit ho estaré per sempre, ja que em costarà acostar-me a algú amb sensació de que em pugui agradar, no deixaré fruïr res i em fot, perquè tant parlar de les maleïdes herències mundials, jo acabaré siguent victima de la meva pròpia herència...
I davant meu tinc un problema alié ( dins de l'amor que pugui sentir pels que pateixen) i me'n ric de mi i de les mentides que vaig haver d'escoltar respecte a paraules tant antigament boniques per mi com irresistible, impossible d'evitar, mai havia sentit això, màgia, estrelles, i un llarg etcetera que després, de mica en mica , em va anar destruint o encara pitjor, posant les nostres paraules en un lloc fàcil i dient-me en silenci que allò que vam viure ja ho havia viscut i que mai tindria cap problema per tornar-ho a viure, perquè s'ho inventa i s¡ho creu i fa que els altres s'ho creguin, que aquesta és la part més dolorosa.
Allò tant dolorós com :
"naixem originals i morim còpies" es va tornar a cumplir, i del qui de l'amor en fa una còpia eterna, perquè el barreja amb el seu gran amor, provoca uns caos increibles a qui s'acosten a ell.
Quant veus que el motiu és clar i contundent acabes pensant que les teves coses no son res comparat amb allò i fins i tot et sents egoista pensant en petits problemes que en molts casos tú mateix els has fet grans, molt més del que potser es mereixien.
Ara penso en la meva època grisa, l'última grisa que he passat i entenc que tot es reduia a un clam tant espaterrant com el crit nazi de: " tot depen de la linea de sang" i jo em vaig encaparrar en buscar respostes certes i contundents per salvar a l'altre protagonista, perquè volia que és salvés (en el meu cas, que no es salvés) , quant ja estava eternament salvat per la seva pròpia voluntat i tot i així, vaig fer el problema gegant, quant no era més que un problema tant petit com el que hi pot cabre en una ment que no sap mirar enlloc més que el seu Déu.
I ara em trobo davant d'un problema real, on no hi han herències ni problemes ancestrals, si no un problema nou, encara que no dubto que pot ser que l'herència tingui altre vegada part de culpa en aquest nou cas, tot i ser un protagonista diferent. Però aixi com sempre he dit que mai m'havia trobat a ningú que em digués que un problema no te solució ( evidentment parlo moralment, no fisicament) en aquest cas la força de la mare em sorpren, buscant solucions, intentant fent canvis totals d'actitut perquè el problema es desenquisti d'una vegada.
Jo ara sóc espectador, diriem que proper, però espectador i un ho pot mirar amb més sang freda, però segurament l'amor que tinc a les protagonistes de la situació em fa perdre una mica el meu sentit d'ajuda i em pot més les ganes que els fets i tampoc me'n surto, patir no serveix per res i ja fa temps que he decidit mai convertir la meva vida en un drama, també vaig cumplir amb el dramatisme etern en la meva boja historia.
Quant penso que l'única cosa que volia és sentir-se protegida per la figura masculina, com si el temps no avancés, com si la dona s'hagués quedat anclada a molts anys enrera i que per més moviments externs que faci tot ho focalitza en la búsqueda del mascle, entenc que a vegades, quant un idealitza les coses, no veu tres en un burro i quant s'assabenta de com era tot el que va viure, et sents com un idiota, cosa que em va passar i que m'ha costat molt superar-ho, ja que noto de tant en tant un petit degoteig de mala ostia i se m'estarrufen els pèls al mirar la presa de pèl que vaig rebre.
Però en definitiva és culpa meva no haver parat atenció en els moviments tant estudiats i evidents que tenen les herències, l'altre ni se'n adona, perquè segurament ni sap realment com és ni sap perquè fa les coses, se les troba i va improvitzant i mai enten res i això, pel de davant és una cosa incomprensible, no es pot entendre...que no és real això? de que cony em parles doncs?...de l'herència, del passat, que és molt més important que el present.
Ara entenc els patiments reals, no els de perquè si, els poca cosa, entenc als lluitadors, entenc que jo no era lluitador si no un obsés que volia solucionar una cosa tot i els cops de cap que em fotia.
De tot alló tant sols m'ha quedat un sentiment d'incomprensió, d'estafa, i la pena ha anat marxant molt menys rapidament del que realment es mereixia l'estafa que vaig viure, però en definitiva ha anat marxant, sento com una barreja de pena per l'altre persona però no la puc deixar en la pena, sempre em quedarà ràbia de que tanta gent jugués amb la meva persona d'aquella manera tant cruel.
Ferit ho estaré per sempre, ja que em costarà acostar-me a algú amb sensació de que em pugui agradar, no deixaré fruïr res i em fot, perquè tant parlar de les maleïdes herències mundials, jo acabaré siguent victima de la meva pròpia herència...
I davant meu tinc un problema alié ( dins de l'amor que pugui sentir pels que pateixen) i me'n ric de mi i de les mentides que vaig haver d'escoltar respecte a paraules tant antigament boniques per mi com irresistible, impossible d'evitar, mai havia sentit això, màgia, estrelles, i un llarg etcetera que després, de mica en mica , em va anar destruint o encara pitjor, posant les nostres paraules en un lloc fàcil i dient-me en silenci que allò que vam viure ja ho havia viscut i que mai tindria cap problema per tornar-ho a viure, perquè s'ho inventa i s¡ho creu i fa que els altres s'ho creguin, que aquesta és la part més dolorosa.
Allò tant dolorós com :
"naixem originals i morim còpies" es va tornar a cumplir, i del qui de l'amor en fa una còpia eterna, perquè el barreja amb el seu gran amor, provoca uns caos increibles a qui s'acosten a ell.
dissabte, 17 de març del 2012
El gran amor de la meva vida
Vas apareixer un dia a casa, ens vas iluminar la llar, des d'aquell dia vaig tenir clar que series important en la meva vida, tu ens dones la llum.
De mica en mica et vas fer gran, et vam engrandir i cada dia ocupaves més indrets i racons del nostre niu. La cuina, el lavabo, anaves envaint trosset a trosset i oferies calor i claror allà on arribessis.
Però et vas fer tant gran que en molts casos tenies més valor tu sola que no pas tota la casa complerta, i tot i així, me n'he adonat que les coses no et van bé...pobreta!!
Ens demanes ajuda i nosaltres, que t'estimem i que sabem que sense tú no som res, t'oferim la nostra ajuda humana,ens sacrifiquem perquè no t'ofeguis en els teus esforços per fer-nos feliços, ens necessites i aquí estem per donar-te un cop de mà...
Un cop de mà? ... un bon cop de puny et fotaria mal parida Endesa.
P.D: si des de fora es veu entranyable, jo que hi he estat a prop laboralment uns quants anys, diria que encara son pitjors del que semblen...llum,gas i persones diuen i és exacte, l'ordre és aquest i posats a ratificar l'eslogan , tan sols falta que amb aquests elements facin un nou camp d'extermini nazi, que al pas que van ho faran, això si, dins de l'estimada e intocable democràcia, que amb l'excusa de que ja no estem en una dictadura no paren de dictar coses que no poden tenir rèplica....potser és un altre tipus de dictadura, d'aquelles tant punyeteres que l'enemic no ve de cara ni saps per on te la fotaran!!
De mica en mica et vas fer gran, et vam engrandir i cada dia ocupaves més indrets i racons del nostre niu. La cuina, el lavabo, anaves envaint trosset a trosset i oferies calor i claror allà on arribessis.
Però et vas fer tant gran que en molts casos tenies més valor tu sola que no pas tota la casa complerta, i tot i així, me n'he adonat que les coses no et van bé...pobreta!!
Ens demanes ajuda i nosaltres, que t'estimem i que sabem que sense tú no som res, t'oferim la nostra ajuda humana,ens sacrifiquem perquè no t'ofeguis en els teus esforços per fer-nos feliços, ens necessites i aquí estem per donar-te un cop de mà...
Un cop de mà? ... un bon cop de puny et fotaria mal parida Endesa.
P.D: si des de fora es veu entranyable, jo que hi he estat a prop laboralment uns quants anys, diria que encara son pitjors del que semblen...llum,gas i persones diuen i és exacte, l'ordre és aquest i posats a ratificar l'eslogan , tan sols falta que amb aquests elements facin un nou camp d'extermini nazi, que al pas que van ho faran, això si, dins de l'estimada e intocable democràcia, que amb l'excusa de que ja no estem en una dictadura no paren de dictar coses que no poden tenir rèplica....potser és un altre tipus de dictadura, d'aquelles tant punyeteres que l'enemic no ve de cara ni saps per on te la fotaran!!
dijous, 15 de març del 2012
Herències
M'imagino com veuen els infants el món...tot el dia escoltant als pares queixant-se per com estan les coses, perquè no arriben a fi de mes, escoltant de reüll, com ells tan bé fan, les notícies sempre negatives de la tele, pensant quina merda de món els ha tocat viure.
M'imagino que la seva imaginació, il.lusió pot amb tot, però segur que la negativitat està creant un tipus de generació futura, encara sense nom, però segur que els marcarà d'alguna manera.
Es passen amb les notícies negatives, és un constant bombardeig per tot arreu, i de sobte, ecpliquen la pujada de la llum com la cosa més normal del món, i aquest si que hauria de ser el nostre drama, la notícia certament més negativa.
Una amiga em deia avui que deuen voler que molts es morin de gana i així, com que serem menys, potser ens en sortirem...a vegades sembla que sigui això el que es vol aconseguir...però retorno als infants, que m'interessen més.
Els miro, m'agrada com somriuen, aliens a tot això, però com deia amb les orelles tant obertes com tan sols ells saben fer...i de tot ens anem empapant, ells també.
Diuen que estem en un moment que els nens i els adolescents estan notant també tota aquesta bombolla mundial que ha explotat, que cony inmobiliaria, és global i a ells els arriba, perquè com tot el que passa i és noticia en el món, ho exprimim de tal manera que acaba fent-se molt pesat. Diuen que molts nens ja tenen problemes i traumes per tot això, veure als seus pares patir no deu ser agradable i hem de recordar que poca gent sap patir , no estem molt preparats per això, i encara menys per anar enrera...sempre em repeteixo, però aquest és el gran error, dependre tant i tant de tot aquest muntatge global i oblidar tant la creació del muntatge individual de cadascú, que ja el muntem enfocant-lo al global.
Jo tinc la sort de que he patit externament molt, però també tinc la sort que res ha pogut amb la meva il.lusió mai, però simplement perquè m'ha donat la gana que sigués així, no per la situació que visqui en el moment, és molt dur dependre tan sols d'això i posar en mans d'una actualitat global ( sempre subjectiva) el teu somriure. I l'herencia, per mala sort, és la base de la següent generació.
Jo penso que potser els espera alguna cosa millor si fem les coses ben fetes, però com que no les farem ben fetes, no s'ha de ser molt savi per arribar aquesta conclusió, millor que cadascú de nosaltres els anem preparant per generar somriures i coneixements interns. Està bé fixar-nos en que estudiïn i se'n sortin, però el parlar, el recordar quin és el valor autèntic de cada persona, de cada gest, el mostrar-lis els tresors intactes que tenim en aquesta terra ( ara que encara no ens els hem carregat tots) i sobretot posar l'amor en el lloc que el correspon, per sobre de tot, pot ajudar a combatre tanta negativitat.
Estimar és una gran medicina, en sabem poc, sobretot perquè ens costa estimar sense circunstàncies, perquè quant dic per sobre de tot , no vol dir oblidar qui ets, ni deixar de fer perquè estimes, ans al contrari, és mostrar que tú ets capaç de ser tú i estimar com el que més. Sembla que estimar, en aquesta terra, sigui sinónim de tenir un deute, o d'haver de fer coses perquè l'altre estigui content, o d'entrar en una competició per a veure qui estima més, i potser estimar és una de les peraules més senzilles del món, potser és estimar i prou.
Tot i que sempre he dit que el món l'hem construit tant complicadament que el més senzill ho fem difícil i el difícil ja queda difícil perquè ho és, potser col.loquem paraules boniques on no toquen o les barrejem massa amb masses coses, o no sabem veure algú sense el filtre que tots tenim de la nostra història personal.
I aquí ja deixem una herència dura, si li sumem el rotllo patatero que estem entrant de pors, canguelos i pànics a no tenir el que mai hem tingut però ens pensavem que teniem, em fa por que estiguem creant una generació negativa, tot i que el meu optimisme em diu que potser ells seran els que per fi ens faran viure tocant de peus a terra, perquè ara com ara no ho estem fent...ai senyor!!, com es deuen partir la caixa els somiadors, fracassats, bales perdudes!! tantes lliçons que els hi han donat i resulta que ningú tocava de peus a terra!!...i es que actualment, tal com està tot, estem construint una fàbrica de bales perdudes i el que és pitjor, no per hobbye, no, no, per collons...
Jo, com sempre, espero que l'herència es trenqui i ells ens mostrin el camí més adient...i en moltes coses hem millorat d'altres generacions, és evident que per més negatiu que sigui el misatge hem aconseguit moltes coses que segles enrera mai haurien somiat de que puguessin fer-se realitat...per tant, deixem-les com estan o millorem-les i aconseguim que els "putus" diners no manin tant com per aconseguir que moltes coses lluitades se'n vagin a fer punyetes per "poderoso caballero es Don dinero"... ell ha de ser el nostre complement, no nosaltres el seu.
Diria que humanament hauria de ser així... i per favor!, que els medis de comunicació deixin de vestir el món cada dia agegantant les coses negatives i no donant quasi ni una noticia bona, que també n'hi han em sembla...a part del Barça o del Madrid, o dels Oscars, hi han noticies boniques...
Recordo fa anys, en el telediari del Lorenzo Milá de la 2 ,començava moltes vegades amb l'imatge d'un emigració d'aus o d'un naixament d'un nen o qualsevol altre noticia que et relaxava i que et feia mirar tot amb un color diferent...no dic que ens enganyem però tampoc amaguem les coses boniques...hem de pensar que tenim generacions que s'estan formant, no siguem tant egoístes com per pensar amb nosaltres i prou...va, visca el Barça!!
M'imagino que la seva imaginació, il.lusió pot amb tot, però segur que la negativitat està creant un tipus de generació futura, encara sense nom, però segur que els marcarà d'alguna manera.
Es passen amb les notícies negatives, és un constant bombardeig per tot arreu, i de sobte, ecpliquen la pujada de la llum com la cosa més normal del món, i aquest si que hauria de ser el nostre drama, la notícia certament més negativa.
Una amiga em deia avui que deuen voler que molts es morin de gana i així, com que serem menys, potser ens en sortirem...a vegades sembla que sigui això el que es vol aconseguir...però retorno als infants, que m'interessen més.
Els miro, m'agrada com somriuen, aliens a tot això, però com deia amb les orelles tant obertes com tan sols ells saben fer...i de tot ens anem empapant, ells també.
Diuen que estem en un moment que els nens i els adolescents estan notant també tota aquesta bombolla mundial que ha explotat, que cony inmobiliaria, és global i a ells els arriba, perquè com tot el que passa i és noticia en el món, ho exprimim de tal manera que acaba fent-se molt pesat. Diuen que molts nens ja tenen problemes i traumes per tot això, veure als seus pares patir no deu ser agradable i hem de recordar que poca gent sap patir , no estem molt preparats per això, i encara menys per anar enrera...sempre em repeteixo, però aquest és el gran error, dependre tant i tant de tot aquest muntatge global i oblidar tant la creació del muntatge individual de cadascú, que ja el muntem enfocant-lo al global.
Jo tinc la sort de que he patit externament molt, però també tinc la sort que res ha pogut amb la meva il.lusió mai, però simplement perquè m'ha donat la gana que sigués així, no per la situació que visqui en el moment, és molt dur dependre tan sols d'això i posar en mans d'una actualitat global ( sempre subjectiva) el teu somriure. I l'herencia, per mala sort, és la base de la següent generació.
Jo penso que potser els espera alguna cosa millor si fem les coses ben fetes, però com que no les farem ben fetes, no s'ha de ser molt savi per arribar aquesta conclusió, millor que cadascú de nosaltres els anem preparant per generar somriures i coneixements interns. Està bé fixar-nos en que estudiïn i se'n sortin, però el parlar, el recordar quin és el valor autèntic de cada persona, de cada gest, el mostrar-lis els tresors intactes que tenim en aquesta terra ( ara que encara no ens els hem carregat tots) i sobretot posar l'amor en el lloc que el correspon, per sobre de tot, pot ajudar a combatre tanta negativitat.
Estimar és una gran medicina, en sabem poc, sobretot perquè ens costa estimar sense circunstàncies, perquè quant dic per sobre de tot , no vol dir oblidar qui ets, ni deixar de fer perquè estimes, ans al contrari, és mostrar que tú ets capaç de ser tú i estimar com el que més. Sembla que estimar, en aquesta terra, sigui sinónim de tenir un deute, o d'haver de fer coses perquè l'altre estigui content, o d'entrar en una competició per a veure qui estima més, i potser estimar és una de les peraules més senzilles del món, potser és estimar i prou.
Tot i que sempre he dit que el món l'hem construit tant complicadament que el més senzill ho fem difícil i el difícil ja queda difícil perquè ho és, potser col.loquem paraules boniques on no toquen o les barrejem massa amb masses coses, o no sabem veure algú sense el filtre que tots tenim de la nostra història personal.
I aquí ja deixem una herència dura, si li sumem el rotllo patatero que estem entrant de pors, canguelos i pànics a no tenir el que mai hem tingut però ens pensavem que teniem, em fa por que estiguem creant una generació negativa, tot i que el meu optimisme em diu que potser ells seran els que per fi ens faran viure tocant de peus a terra, perquè ara com ara no ho estem fent...ai senyor!!, com es deuen partir la caixa els somiadors, fracassats, bales perdudes!! tantes lliçons que els hi han donat i resulta que ningú tocava de peus a terra!!...i es que actualment, tal com està tot, estem construint una fàbrica de bales perdudes i el que és pitjor, no per hobbye, no, no, per collons...
Jo, com sempre, espero que l'herència es trenqui i ells ens mostrin el camí més adient...i en moltes coses hem millorat d'altres generacions, és evident que per més negatiu que sigui el misatge hem aconseguit moltes coses que segles enrera mai haurien somiat de que puguessin fer-se realitat...per tant, deixem-les com estan o millorem-les i aconseguim que els "putus" diners no manin tant com per aconseguir que moltes coses lluitades se'n vagin a fer punyetes per "poderoso caballero es Don dinero"... ell ha de ser el nostre complement, no nosaltres el seu.
Diria que humanament hauria de ser així... i per favor!, que els medis de comunicació deixin de vestir el món cada dia agegantant les coses negatives i no donant quasi ni una noticia bona, que també n'hi han em sembla...a part del Barça o del Madrid, o dels Oscars, hi han noticies boniques...
Recordo fa anys, en el telediari del Lorenzo Milá de la 2 ,començava moltes vegades amb l'imatge d'un emigració d'aus o d'un naixament d'un nen o qualsevol altre noticia que et relaxava i que et feia mirar tot amb un color diferent...no dic que ens enganyem però tampoc amaguem les coses boniques...hem de pensar que tenim generacions que s'estan formant, no siguem tant egoístes com per pensar amb nosaltres i prou...va, visca el Barça!!
dimecres, 14 de març del 2012
Esforç i premis
Després del desfogament, de allunyar-te de les coses recargolades, venen els premis i es que quant un és recargolat per naturalesa ,el que has de fer és evitar més giravolts, no cal ajuda.
La negativitat no és més que l'impotencia de no tenir cap control de la teva vida, no és més que la por a no afrontar el que et passa, crec que tots hem passat per moments negatius, fins que arribem a l'arrel del nostre estat i en sortim més ferms o més fidels al que som, que en definitiva deu ser el més important.
Tenia clar que aquest any seria el meu any de premis, premis que em dono jo mateix, ja que en qüestió de ser premiat, el que te més valor és el teu, el que veus que estàs fent les coses ben fetes, en el que t'adones que les confusions externes no poden endarrerir el teu gran treball.
Has d'anar llençant les coses, de mica en mica, agafant el mirall, les teves pors, els teus pensaments i la teva realitat i comença a ajustar les coses. Em queden moltes davallades, així ho espero, no crec que en cap d'ella em deixi alguna cosa de mi pel camí, tot i que quant hi sóc m'ho penso, però de mica en mica, la claretat interna pot amb tot. Quant em diuen que com m'ho faig per expresar el que sento tant fluidament, no hi ha una raó en una qualitat meva, simplement ja m'ho van ensenyar de petit. Mai, absolutament mai he hagut d'amagar res a casa, altre cosa és que jo ho hagi fet, però sempre agraïré les converses que vaig tenir amb ells i sobretot el poder escollir, que ara ja he entés que molta gent és passa la vida sense poder escollir res i no per la seva condició social o econòmica, simplement perquè no en saben.
No passa res per estar malament, no és res greu. Com deia una amiga meva, estem en una societat que no sabem deixar passar el dolor, no el volem sentir i s'ha de sentir fins a deixar-lo fluir i treure'l del cos, tot acompanyat del treball que cadascú fa.
Segurament a la feina m'he adonat, ara que se'm reconeix altre vegada el meu mèrit laboral, que tot és més volàtil, que res ha de dependre d'ella que no sigui una part pràctica, l'important és el teu estar, com estar, i saber que la coherencia és molt fàcil de perdre i molt complicada de seguir.
De petit em deien que l'esforç és positiu, però que finalment l'esforç que hagis fet no existirà, perquè marxaràs, com tothom, tant el que s'ha esforçat com el que no... no treien mèrit a l'esforç, però si que el relativitzaven, perquè aleshores un pensa que l'esforç te sempre recompensa i a vegades no en te i arriba la fustració, que millor que tenir l'esquena coberta del teu propi esforç, del que el premi no surt de tú mateix, del que pot amb totes les valoracions externes.
Veig somriures de gent que hauria d'estar plorant i plors en gent que hauria d'estar feliç, i sens dubte em fa pensar molt i molt, perquè no crec que ningú es pari a pensar la quantitat d'energia que perd o guanya (o ni perd ni guanya) per l'esforç al reconeixement. Quantes hores entreguem de la nostra vida a aquest esforç? tan és si tens empresa pròpia, si ets autònom, si ets assalariat... jo he sigut les tres coses, i sempre he pensat les hores i hores que entrego a aquesta història, i no ho faig a disgust, perquè aprofito la feina per apendre altres coses i coneixer una mica més de la gent, del món i perquè no dir-ho, de mi mateix.
Però és a qui més dedico el temps de la meva vida, parlo estrictament d'una forma matemàtica, a la suma d'hores, i encara que ho tinc assimilat , mai deixo de pensar-hi.
A vegades penso que aqui ja comença el fet de que ens creiem l'història que vivim com si fos realment l'unica forma de viure, a vegades penso que això passa factura a molta gent, però és clar, entenc que si no ho fas la factura que hagis de pagar no la podràs pagar i una factura no pagada també passa factura.
Ara que estem en una época que ens toca aixecar el país altre vegada, m'ho plantejo molt tot això, a vegades penso que és un engany tant gran el que vivim que si algú ens mira des de fora és deu partir el cul de nosaltres. Suposo que si és mirés des de fora deu ser bastant patètic, tot de gent amunt i avall lluitant per tirar endavant i de sobte, sense que ningú deixi d'esforçar-s'hi, patapam!, ve una crisis i tot l'esforç a fer punyetes...però no, nosaltres tossuts per tornar a començar, com si anessim junts de la maneta realment. A mi tot plegat em fa gràcia perquè justament mai anem junts de la maneta, està tot perfectament muntat perquè mai hi anem, encara que ens donen estris perquè ens pensem que si.
Miro els diaris o la tele i és evident que qui paga mana, les manifestacions ja no tenen sentit, perquè ja no li donen sentit els medis de comunicació. Antigament es parlava de vaga i el país tremolava, ara res de res, però la gent es pensa que és per culpa dels organitzadors o dels pensaments de la vaga i no, no ( deixant de banda la meva opinió de cada representació externa dels ideals) , tan sols no te importancia perquè ens fan creure que no és important, igual que ens fan creure que altres coses son importants, hi ha tal exageració en la manipulació del que veiem i llegim, que tanta informació ens deixarà buits d'idees.
Com sempre reivindico el pensament únic, mai repetit , únic. Tant que he admirat al meu pare o al meu avi o a la gent que estimo i crec que no m'assemblo a cap, tot i tenir coses en comú, e influencies clares, però les he triat jo, no els he donat mèrit i ja està. tinc el meu filtre individual, no faig servir un altre per escollir.
Buf!! casi paro boig en un món de bojos, em va anar de poc, ara que ho miro des de lluny ho vaig entenent tot i cada dia agraeïxo que no parés boig en aquell món manipulat que fa que un acabi manipulant també les coses. Com pot haver gent que pot perdre tanta innocència? com pot haver gent tant manipuladora en el món?
Son símils amb la realitat que ens rodeja, els medis de comunicació poden amb tot, per sort cadascú ha de tenir uns ulls i orelles propis per entendre i creure el que vol i no tragar-s'ho tot sense més, perquè si, perquè ho diu la Vanguardia, el Periódico o TV3 o Pepito de los palotes.
Jo també em vaig baixar els pantalons en una histèria que vaig viure, m'ho vaig creure, per sort l'últim descobriment ho va desmuntar tot i em va alliberar, quant estàs inclós en un món de vicis psicològics i te'ls creus, tan sols tens una manera de sortir, veure que tot era una gran mentida perquè tenen la necessitat de poder fer un altre espectacle d'aquells que tantes vegades repeteixen i que se senten en el seu ambient, i t'intenten fer creure que el que diuen son coses profundes i comprensibles i tan sols és un medi de comunicació més, més proper, més familiar però un medi igualment que és regeix per un interés subjectiu.
Des d'aquells dies res del que sento o veig en una dimensió externa, ja no m'ho crec com abans.
I les coses tràgiques, quant te'n adones que no ho son, son còmiques i penoses, però sobretot còmiques, quina lluita interminable que molta gent te per ser reconegut i valorat, tant que desvaloralitzen tot el que tenen al costat per el seu etern fracàs extern...per això l'intern és el que val i l'únic premi que un necessita realment.
Buf!! casi paro boig en un món de bojos, em va anar de poc, ara que ho miro des de lluny ho vaig entenent tot i cada dia agraeïxo que no parés boig en aquell món manipulat que fa que un acabi manipulant també les coses. Com pot haver gent que pot perdre tanta innocència? com pot haver gent tant manipuladora en el món?
Son símils amb la realitat que ens rodeja, els medis de comunicació poden amb tot, per sort cadascú ha de tenir uns ulls i orelles propis per entendre i creure el que vol i no tragar-s'ho tot sense més, perquè si, perquè ho diu la Vanguardia, el Periódico o TV3 o Pepito de los palotes.
Jo també em vaig baixar els pantalons en una histèria que vaig viure, m'ho vaig creure, per sort l'últim descobriment ho va desmuntar tot i em va alliberar, quant estàs inclós en un món de vicis psicològics i te'ls creus, tan sols tens una manera de sortir, veure que tot era una gran mentida perquè tenen la necessitat de poder fer un altre espectacle d'aquells que tantes vegades repeteixen i que se senten en el seu ambient, i t'intenten fer creure que el que diuen son coses profundes i comprensibles i tan sols és un medi de comunicació més, més proper, més familiar però un medi igualment que és regeix per un interés subjectiu.
Des d'aquells dies res del que sento o veig en una dimensió externa, ja no m'ho crec com abans.
I les coses tràgiques, quant te'n adones que no ho son, son còmiques i penoses, però sobretot còmiques, quina lluita interminable que molta gent te per ser reconegut i valorat, tant que desvaloralitzen tot el que tenen al costat per el seu etern fracàs extern...per això l'intern és el que val i l'únic premi que un necessita realment.
diumenge, 11 de març del 2012
Alex en Font de la patrie
A França hi vaig anar quant tenia 26 anys, vaig anar-hi amb la lliçó ben apresa, i amb el vocabulari elemental en la meva butxaca mental.
Tenia un amic que parlava molt bé el francés i em va dir que amb 4 frases o paraules ja m'entendria amb els "gavatxus".
Merci...je m'apel Alex...je ne compré pa...i o et je suis espagnol...
Amb això ja n'hi hauria prou.
El primer dia vaig dormir a pau, po és diu amb francés, però s'escriu pau, o sigui a i u fan o...en el català també ho fem, però de diferent manera, vull dir que nosaltres si fem una manifestació per la pau, no la fem per la po... a França si, i per això a vegades tenen cacaos mentals els nostres veíns, normal.
Per exemple si de petit vas a un CAU, a França vas a un CO, que no vol dir res, per tant els pares es gasten uns diners per no res, esperant que els seus fills coneguin més bé els valors i el compartir les coses amb els seus amics i no, no serveix, anar al CO serveix per ben poca cosa...tot i així els sous francesos son més elevats que els nostres, per tant no els molesta tant llençar els diners portant als seus infants al CO.
Parlant de sous a França la o i la u fa u, però com que tenen diners la o la posen igualment, la lògica seria posar sus, ja que així es pronuncia, però ells posen la o muda abans de la u per acabar dient u, o sigui dient el mateix.
És com si aquí, per exemple, per dir casa escrivisim CuuuuiiiiiiAttttthhhhhhSeeeeeoooooA, sembla absurd ja que finalment diriem casa, però posariem tot de lletres pel mig, inútils i absurdes ,però que en un context literari fins i tot podria fer bonic.
Després de Pau, vaig a anar a Paris, que com que és la capital es pronuncia igual que com s'escriu, Paris és diu Paris, tot i que ells, els francesos la r no la diuen com nosaltres la diuen com si anessin a tirar un "lapu",l'arrosseguen, i en totes les erres ho fan...això ho vaig notar el primer dia a Pau, fent un cafetó al bar de l'hotel, anava veient a tothom que semblava que s'anaven amenaçant uns als altres amb sipalls francesos, que s'escriuen sipeé però es llencen igual que els d'aquí.
Paris és preciós, te una torre gran que és diu Effiel, però tampoc és pronuncia igual, crec que és diu ifiel, però és molt maca, te tot de persones a baix, de tots colors i de tots els països, i això li dona un aire particular a la majestuosa torre que s'alça envers el cel francés de Paris. És diu així perquè la va construir un tal Torre, que pobre, el van fotre fora del país pel cognom...a França si el teu nom o cognom té més d'una erre et foten fora del país.
Vaig anar a un restaurant a menjar, tenia una gana de mil dimonis, a França son mil cinc-cents dimonis, per allò de que tenen el sou (su) més alt, i si això li afegim que som catalans, o sigui agarrats, a casa nostre amb mil dimonis en tenim prou.
A la resta d'Espanya, com ja se sap, també tenen el sou (su) més modest que el sou (su) francés però com que son menys agarrats que nosaltres, en fan servir mil dos-cents cinquanta dimonis:
-Tengo un hambre de mil dos cientos demonios- diuen els de la resta de l'estat espanyol...bé, menys els vascos, que ells, anda pues, en foten servir uns quatre mil cada vegada, però ells son així d'exagerats...
Bé, el que anava, tenia gana i va venir el cambrer a servir el meu apetit, mon apeti...
-vous vouler manger?- em va dir un cambrer molt amable.
Com que la carta del restaurant estava en francés i no l'entenia gaire, vaig pensar que seria inútil expresar amb paraules els meus plats escollits, afegint també la dificultat que si jo li digués pronunciat tal com s'escriu segur que no tindria res a veure amb el que hi havia escrit.
Així doncs, amb el dit, li vaig assenyalar la meva elecció i perquè no quedés tot com una escena insonora vaig escollir una de les quatre frases que el meu amic m'havia donat per moure'm amb solvencia per aquest país tant bonic...la més adient era: je ne compré pa, ja que així entendria que no havia pogut passar per cap forn i que el pa també me l'hauria d'aportar el restaurant.
El cambrer francés em va començar a parlar amb francés i molt ràpid i molt seguit...jo em vaig perdre a la segona vocal, que era una a, que si no hagués posat el molt tanoca una i després no m'hauria perdut, però com que la a i la i fan e era lògic que anés més perdut que una e en el abecedari francés... em vaig quedar pensant perquè fan aquestes coses, si ja tenen la e, que per si sola es pot pronunciar e, perquè es compliquen tant la vida i per dir-la fan servir la a i la i juntes, tant poc important és la e?...noooo!! perquè tot plegat també se la carreguen i no la pronuncien, aleshores la e te una historia molt complicada allà, perquè de sobte sembla important ja que fan sumes per aconseguir-la i en canvi, tot plegat, l'ignoren, pobre e!!
Per tothom és conegut que els francesos sempre parlen en francés, sigui quina sigui la situació i el context, els pots demanar les coses en català, en xinés o en turc, ells sempre parlen en el seu idioma i en una velocitat brutal, i tenen una tendencia ancestral de parlar cada vegada més ràpid a mida que l'altre no s'assabenta de la conversa, a més incomprensió del receptor més velocitat de l'emisor...per això, un rera altre, els francesos que han anat de safari han acabat malament, com el famós cas de l'expedició a Sierra Leona dels exploradors geraurd i bolientêre l'any 1925, després de superar mil obstacles i quant semblava que tot plegat seria un èxit, la seva tossuderia lingüística els va dur a una mort inevitable. Una lleona de Sierra Leona, caminava per la sierra del país, i de sobte s'els va trobar cara a cara, però els francesos en comptes de parlar en sierroleonés, van implorar la pietat en francés, i la lleona els va devorar un a un, ja que no els va entendre de res, hem de pensar que en francés cara a cara és tet a tet, i si no tens tet no vas bé, la lleona tenia tet, però els francesos no en tenien, eren homes, per tant tot va acabar com el rosari de l'Aurora, que era un rosari que tenia l'Aurora i que no va acabar bé. Va acabar malament per un error de l'Aurora, ja que tot anava bé però finalment és va equivocar en una paraula i ja no va acabar bé, i va ser una llàstima perquè ha quedat com un exemple de començar bé les coses i acabar-les malament, tot i així ha passat a l'historia com el rosari més mal acabat que mai s'ha fet i vulguis o no, això et dona un petit espai en l'història de l'humanitat.
Quant tot és complicava per moments, va apareixer una noia francesa a la taula, vaig veure que era francesa des del primer moment, els ulls afrancesats la delataven.
Es va dirigir al cambrer i van tenir una curta però contundent xerrada amb francés i ell va marxar decidit cap a la cuina mentres la bella francesa seia davant meu...
Callats ens vam mirar i ens vam agradar, a mi m'agradava en català i li vaig dir: m'agrades...no em va entendre, ja que la e final es pronuncia a, per tant vaig repetir: m'agradas i ella em va enviar una mirada i un somriure tant espectacular que em vaig posar vermell, jo li vaig fer l'ullet, fent servir una eïna de seducció universal i ella es va estremir i es va posar blava, em va tocar suaument amb el seu peu la meva cama per sota la taula, jo em vaig posar verd i va anar pujant cama amunt i cada centímetre que avançava m'apereixien topos grocs pel cos i així vam anat tontejant fins que va tornar el cambrer.
Quant va arribar jo tenia la cara lila amb quadradets marrons i les orelles vermelles, ella tenia el nas taronja, un taronja intens, els pòmuls de color blau cel i la resta de la cara d'un gris brillant, ja haviem avançat molt en la nostra seducció...de sobte vam retornar als nostres colors originaris per poder menjar amb tranquilitat.
Com que no ens haviem dit res i jo tenia clar que merci vol dir gràcies li vaig mostrar la meva educació:
Merci- li vaig dir
.veux faire l'amour avec moi?- em va contestar un de res molt llarg, tot i que sapiguent com és l'idioma veí, que no para de llençar lletres i lletres per allargar una senzilla resposta, no em va extranyar.
Com que la conversa era fluida i era evident que ens agradavem vaig anar al gra:
-je m'apel Alex- vaig deixar-me anar.
Sabia que era la frase clau per lligar a França, és important que sàpiga que me la pelo com jo mateix, de fet és important si vols arribar algún llit francés acompanyat d'una francesa.
-je m'apel Margo- em va dir, i em vaig apartar perquè em pensava que m'anava a escopir a la cara, ja que la erre i la g juntes en francés es pronuncien com un avís de sipall arrastrat: ggggggg!
El més important és que a ella també li agradava i dit i fet, em va agafar de la ma i em va portar a un barri molt bohemi de la ciutat: Montmartre, un barri preciós ple de pintors pels carrers i gent amb vestits senzills però elegants, és conegut perquè parlen una variant del parisí, ells hi posen un accent com aquest ^ a tot arreu, o sigui que aqui si vols afirmar alguna cosa ha de dir ouî i no oui com diuen la resta de la gent de la capital.
Vam entrar en un edifici típic del barri, ple de grafittis i de dibuixos per tota la paret, vivia a l'àtic i no hi havia ascensor. Per l'escala anavem trobant pintors i més pintors inmortalitzant detalls de l'edifici, un havia dibuixat d'una manera sublim un esglaó, un altre estava pintant un timbre en un estil més aviat abstracte i fins i tot un ens va fer un retrat en moviment de nosaltres mentres pujavem...bé, en aquell moment no me n'havia adonat però com que després pengen les obres d'art per l'escala, ho vaig poder veure quant vaig marxar, tot i que a mi tan sols em va dibuixar de la sola de la sabata, però almenys estic allà i per sempre.
La Margo i jo vam fer l'amor en esperanto, per poder-nos entendre, si no ho fas així corres el perill de espifiar-la, vull dir que si jo la penetro en català i ella s'obre de cames en francés ens podriem fer mal, per això aconsello a tothom que aprengui l'esperanto, o a l'escola oficial d'idiomes o a la CEAC, tan és, però fer-ho, mai se sap on haurás d'entrar en la teva vida, millor anar preparat....potser la putada és que en esperanto, l'orgasme és més fluixet, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.
Em vaig despedir d'ella amb l'última frase que em quedava per utilitzar:
-Je suis espagnol...però ella estava dormint i no em va escoltar, li vaig deixar una nota on hi havia el telefon d'una cosina meva que viu a Sevilla, vaig pensar que si un dia volia anar a visitar Andalucia la podria trucar, no m'agradaria marxar del seu costat amb tanta fredor, almenys deixar una noteta...
Quant vaig baixar al carrer, tot estava preciós, vaig voler fer un vol però no és tant fàcil fer-ho en aquell barri, hi ha una confusió permanent entre les obres d'art i la realitat. El primer carrer que vaig voler girar a l'esquerra, em vaig enclastar contra la paret, ja que no era un carrer, era un quadre i la veritat, dur com una pedra, ja que estava penjat en un mur molt dur, com una pedra ( això ja ho he dit abans em sembla, deu ser un dejêvu) i si tens la mala sort de que el pengin en un mur de veritat és dolorós, en canvi si el pengen en un mur dibuixat és diferent, ja que et fa menys mal.
Vaig preguntar com vaig poder i amb més senyals que paraules a un vianant, on hi havia una boca de metro:
- on hi ha una boca de metro, merci, je ne compré pas- li vaig dir amb decisió ( després de follar un sempre és més decidit en tot)
L'home és va quedar mut i quiet i no em va contestar, de fet tota la gent que passava pel meu volatant es posava a riure descaradament de mi, jo enfurismat amb el cretí francés que no em cotestava li vaig clavar un bon cop de puny, tant fort que el vaig atravessar i la meva ma es va enclastar a la paret que tenia l'home rera seu, perquè no era un home, era una obra d'art, però continuant amb el meu "gafe" la paret de darrera si era autèntica i no una pintura.
Em vaig trencar la ma. Ensangrentat vaig començar a cridar com un posseït i la gent del carrer parava a mirar-me i vinga aplaudir i tirar-me monedes i jo vinga cridar pel dolor, però estava a Montmartre, i allà tot és art, no hi ha un limit ni una norma per indicar a la gent si estàs fent una obra dramàtica o estàs amb la ma trencada sincerament. Vaig optar a sortir corrents del barri, sense parar de cridar i vaig correr molta estona, moltíssima i sempre en la mateixa direcció, d'aquesta manera segur que surts d'un lloc, ja que si vas fent voltes pots arribar a perdre't o passar moltes vegades pel mateix lloc, ja se que amb la sang que perdia hauria retrobat les meves petjades, però recordeu que estava a Montmatre, on tot el terra està ple de pintures i colors...
De sobte tothom em va venir a socorrer, havia sortit del barri dels artistes per fi!!, i molt atentament em van portar en un taxi fins a l'hospital més proper, jo vaig perdre la consciència, pel cansanci i la veritat és que estava una mica marejat.
De sobte em vaig despertar en una habitació i un metge em mirava amb un somriure de complicitat, d'aquells que fan els metges quant et volen dir: tranquil, tot està controlat i jo educadament li vaig dir:
-je ne compré pa- tenia gana altre vegada i d'alguna forma li volia fer entendre que volia posar alguna cosa al pap, i un cop quant li hagués posat menjar-me'l al forn. El pap és una au comestible que es menja generalment per Nadal, la farceixes de menjar i quant està ben farcit i feliç li arrenques el coll i el fots al forn, depenent de la quantitat de farciment, és un pap vulgar o un pap reial, en llatí papus vulgarus i reialus papus. En llatí, curiosament, si una cosa denota importancia es posa abans que el nom i si una cosa treu importancia es posa després, per tant no podriem dir vulgarus papus i papus reialus, no tindria sentit.
El metge em va mirar i em va dir:
-Noi, estàs a l'Hospital de Sant Pau- i em va somriure medicinalment
De sobte em vaig aixecar feliç i quant li anava a donar la ma vaig entendre que ja l'havia donat alguna altre persona.
- I la meva ma?- li vaig preguntar asturat...asturat és impresionat però sense moure'm.
-La teva ma està a Paris, estant intentant salvar-la, de fet en breu tindrem noticies, ara mateix està a quirofan en una operació a vida o mort, però tranquil, està en bones mans ( i es va posar a riure)...ai, perdona pel símil...
I em vaig quedar tranquil, tothom sap que a França hi han els millors especialistes en mans del món, però en canvi no en tenen ni idea de la resta del cos, s'enten doncs que la tallin, se la quedin i l'intentin curar i el cos l'enviïn al país d'origen, i si a sobre, hi ha la coincidencia que a catalunya tenim els millors metges de resta del cos del món, tot quadra a la perfecció.
I si,si, tot va anar molt bé, em van donar l'alta i tan sols tres dies després em va arribar un paquet urgent per MRW on hi havia la meva ma en perfecte estat, l'havien deixat com nova!!
La meva experiencia a França havia acabat de la millor manera possible, el retrobament va ser emocionant i la ma i jo mai més ens hem separat, li vaig preparar una habitació i de tant en tant li mossego les ungles perquè se senti a gust, ella a canvi em dona la ma, educada com abans ,com sempre havia sigut, que maca!
El més bonic de França, com tothom sap, és que sempre saps quant hi anirás però mai saps quant tornaràs i aquesta emoció tan sols te la proporciona un país tant especial com França
Tenia un amic que parlava molt bé el francés i em va dir que amb 4 frases o paraules ja m'entendria amb els "gavatxus".
Merci...je m'apel Alex...je ne compré pa...i o et je suis espagnol...
Amb això ja n'hi hauria prou.
El primer dia vaig dormir a pau, po és diu amb francés, però s'escriu pau, o sigui a i u fan o...en el català també ho fem, però de diferent manera, vull dir que nosaltres si fem una manifestació per la pau, no la fem per la po... a França si, i per això a vegades tenen cacaos mentals els nostres veíns, normal.
Per exemple si de petit vas a un CAU, a França vas a un CO, que no vol dir res, per tant els pares es gasten uns diners per no res, esperant que els seus fills coneguin més bé els valors i el compartir les coses amb els seus amics i no, no serveix, anar al CO serveix per ben poca cosa...tot i així els sous francesos son més elevats que els nostres, per tant no els molesta tant llençar els diners portant als seus infants al CO.
Parlant de sous a França la o i la u fa u, però com que tenen diners la o la posen igualment, la lògica seria posar sus, ja que així es pronuncia, però ells posen la o muda abans de la u per acabar dient u, o sigui dient el mateix.
És com si aquí, per exemple, per dir casa escrivisim CuuuuiiiiiiAttttthhhhhhSeeeeeoooooA, sembla absurd ja que finalment diriem casa, però posariem tot de lletres pel mig, inútils i absurdes ,però que en un context literari fins i tot podria fer bonic.
Després de Pau, vaig a anar a Paris, que com que és la capital es pronuncia igual que com s'escriu, Paris és diu Paris, tot i que ells, els francesos la r no la diuen com nosaltres la diuen com si anessin a tirar un "lapu",l'arrosseguen, i en totes les erres ho fan...això ho vaig notar el primer dia a Pau, fent un cafetó al bar de l'hotel, anava veient a tothom que semblava que s'anaven amenaçant uns als altres amb sipalls francesos, que s'escriuen sipeé però es llencen igual que els d'aquí.
Paris és preciós, te una torre gran que és diu Effiel, però tampoc és pronuncia igual, crec que és diu ifiel, però és molt maca, te tot de persones a baix, de tots colors i de tots els països, i això li dona un aire particular a la majestuosa torre que s'alça envers el cel francés de Paris. És diu així perquè la va construir un tal Torre, que pobre, el van fotre fora del país pel cognom...a França si el teu nom o cognom té més d'una erre et foten fora del país.
Vaig anar a un restaurant a menjar, tenia una gana de mil dimonis, a França son mil cinc-cents dimonis, per allò de que tenen el sou (su) més alt, i si això li afegim que som catalans, o sigui agarrats, a casa nostre amb mil dimonis en tenim prou.
A la resta d'Espanya, com ja se sap, també tenen el sou (su) més modest que el sou (su) francés però com que son menys agarrats que nosaltres, en fan servir mil dos-cents cinquanta dimonis:
-Tengo un hambre de mil dos cientos demonios- diuen els de la resta de l'estat espanyol...bé, menys els vascos, que ells, anda pues, en foten servir uns quatre mil cada vegada, però ells son així d'exagerats...
Bé, el que anava, tenia gana i va venir el cambrer a servir el meu apetit, mon apeti...
-vous vouler manger?- em va dir un cambrer molt amable.
Com que la carta del restaurant estava en francés i no l'entenia gaire, vaig pensar que seria inútil expresar amb paraules els meus plats escollits, afegint també la dificultat que si jo li digués pronunciat tal com s'escriu segur que no tindria res a veure amb el que hi havia escrit.
Així doncs, amb el dit, li vaig assenyalar la meva elecció i perquè no quedés tot com una escena insonora vaig escollir una de les quatre frases que el meu amic m'havia donat per moure'm amb solvencia per aquest país tant bonic...la més adient era: je ne compré pa, ja que així entendria que no havia pogut passar per cap forn i que el pa també me l'hauria d'aportar el restaurant.
El cambrer francés em va començar a parlar amb francés i molt ràpid i molt seguit...jo em vaig perdre a la segona vocal, que era una a, que si no hagués posat el molt tanoca una i després no m'hauria perdut, però com que la a i la i fan e era lògic que anés més perdut que una e en el abecedari francés... em vaig quedar pensant perquè fan aquestes coses, si ja tenen la e, que per si sola es pot pronunciar e, perquè es compliquen tant la vida i per dir-la fan servir la a i la i juntes, tant poc important és la e?...noooo!! perquè tot plegat també se la carreguen i no la pronuncien, aleshores la e te una historia molt complicada allà, perquè de sobte sembla important ja que fan sumes per aconseguir-la i en canvi, tot plegat, l'ignoren, pobre e!!
Per tothom és conegut que els francesos sempre parlen en francés, sigui quina sigui la situació i el context, els pots demanar les coses en català, en xinés o en turc, ells sempre parlen en el seu idioma i en una velocitat brutal, i tenen una tendencia ancestral de parlar cada vegada més ràpid a mida que l'altre no s'assabenta de la conversa, a més incomprensió del receptor més velocitat de l'emisor...per això, un rera altre, els francesos que han anat de safari han acabat malament, com el famós cas de l'expedició a Sierra Leona dels exploradors geraurd i bolientêre l'any 1925, després de superar mil obstacles i quant semblava que tot plegat seria un èxit, la seva tossuderia lingüística els va dur a una mort inevitable. Una lleona de Sierra Leona, caminava per la sierra del país, i de sobte s'els va trobar cara a cara, però els francesos en comptes de parlar en sierroleonés, van implorar la pietat en francés, i la lleona els va devorar un a un, ja que no els va entendre de res, hem de pensar que en francés cara a cara és tet a tet, i si no tens tet no vas bé, la lleona tenia tet, però els francesos no en tenien, eren homes, per tant tot va acabar com el rosari de l'Aurora, que era un rosari que tenia l'Aurora i que no va acabar bé. Va acabar malament per un error de l'Aurora, ja que tot anava bé però finalment és va equivocar en una paraula i ja no va acabar bé, i va ser una llàstima perquè ha quedat com un exemple de començar bé les coses i acabar-les malament, tot i així ha passat a l'historia com el rosari més mal acabat que mai s'ha fet i vulguis o no, això et dona un petit espai en l'història de l'humanitat.
Quant tot és complicava per moments, va apareixer una noia francesa a la taula, vaig veure que era francesa des del primer moment, els ulls afrancesats la delataven.
Es va dirigir al cambrer i van tenir una curta però contundent xerrada amb francés i ell va marxar decidit cap a la cuina mentres la bella francesa seia davant meu...
Callats ens vam mirar i ens vam agradar, a mi m'agradava en català i li vaig dir: m'agrades...no em va entendre, ja que la e final es pronuncia a, per tant vaig repetir: m'agradas i ella em va enviar una mirada i un somriure tant espectacular que em vaig posar vermell, jo li vaig fer l'ullet, fent servir una eïna de seducció universal i ella es va estremir i es va posar blava, em va tocar suaument amb el seu peu la meva cama per sota la taula, jo em vaig posar verd i va anar pujant cama amunt i cada centímetre que avançava m'apereixien topos grocs pel cos i així vam anat tontejant fins que va tornar el cambrer.
Quant va arribar jo tenia la cara lila amb quadradets marrons i les orelles vermelles, ella tenia el nas taronja, un taronja intens, els pòmuls de color blau cel i la resta de la cara d'un gris brillant, ja haviem avançat molt en la nostra seducció...de sobte vam retornar als nostres colors originaris per poder menjar amb tranquilitat.
Com que no ens haviem dit res i jo tenia clar que merci vol dir gràcies li vaig mostrar la meva educació:
Merci- li vaig dir
.veux faire l'amour avec moi?- em va contestar un de res molt llarg, tot i que sapiguent com és l'idioma veí, que no para de llençar lletres i lletres per allargar una senzilla resposta, no em va extranyar.
Com que la conversa era fluida i era evident que ens agradavem vaig anar al gra:
-je m'apel Alex- vaig deixar-me anar.
Sabia que era la frase clau per lligar a França, és important que sàpiga que me la pelo com jo mateix, de fet és important si vols arribar algún llit francés acompanyat d'una francesa.
-je m'apel Margo- em va dir, i em vaig apartar perquè em pensava que m'anava a escopir a la cara, ja que la erre i la g juntes en francés es pronuncien com un avís de sipall arrastrat: ggggggg!
El més important és que a ella també li agradava i dit i fet, em va agafar de la ma i em va portar a un barri molt bohemi de la ciutat: Montmartre, un barri preciós ple de pintors pels carrers i gent amb vestits senzills però elegants, és conegut perquè parlen una variant del parisí, ells hi posen un accent com aquest ^ a tot arreu, o sigui que aqui si vols afirmar alguna cosa ha de dir ouî i no oui com diuen la resta de la gent de la capital.
Vam entrar en un edifici típic del barri, ple de grafittis i de dibuixos per tota la paret, vivia a l'àtic i no hi havia ascensor. Per l'escala anavem trobant pintors i més pintors inmortalitzant detalls de l'edifici, un havia dibuixat d'una manera sublim un esglaó, un altre estava pintant un timbre en un estil més aviat abstracte i fins i tot un ens va fer un retrat en moviment de nosaltres mentres pujavem...bé, en aquell moment no me n'havia adonat però com que després pengen les obres d'art per l'escala, ho vaig poder veure quant vaig marxar, tot i que a mi tan sols em va dibuixar de la sola de la sabata, però almenys estic allà i per sempre.
La Margo i jo vam fer l'amor en esperanto, per poder-nos entendre, si no ho fas així corres el perill de espifiar-la, vull dir que si jo la penetro en català i ella s'obre de cames en francés ens podriem fer mal, per això aconsello a tothom que aprengui l'esperanto, o a l'escola oficial d'idiomes o a la CEAC, tan és, però fer-ho, mai se sap on haurás d'entrar en la teva vida, millor anar preparat....potser la putada és que en esperanto, l'orgasme és més fluixet, però vaja, no es pot tenir tot en aquesta vida.
Em vaig despedir d'ella amb l'última frase que em quedava per utilitzar:
-Je suis espagnol...però ella estava dormint i no em va escoltar, li vaig deixar una nota on hi havia el telefon d'una cosina meva que viu a Sevilla, vaig pensar que si un dia volia anar a visitar Andalucia la podria trucar, no m'agradaria marxar del seu costat amb tanta fredor, almenys deixar una noteta...
Quant vaig baixar al carrer, tot estava preciós, vaig voler fer un vol però no és tant fàcil fer-ho en aquell barri, hi ha una confusió permanent entre les obres d'art i la realitat. El primer carrer que vaig voler girar a l'esquerra, em vaig enclastar contra la paret, ja que no era un carrer, era un quadre i la veritat, dur com una pedra, ja que estava penjat en un mur molt dur, com una pedra ( això ja ho he dit abans em sembla, deu ser un dejêvu) i si tens la mala sort de que el pengin en un mur de veritat és dolorós, en canvi si el pengen en un mur dibuixat és diferent, ja que et fa menys mal.
Vaig preguntar com vaig poder i amb més senyals que paraules a un vianant, on hi havia una boca de metro:
- on hi ha una boca de metro, merci, je ne compré pas- li vaig dir amb decisió ( després de follar un sempre és més decidit en tot)
L'home és va quedar mut i quiet i no em va contestar, de fet tota la gent que passava pel meu volatant es posava a riure descaradament de mi, jo enfurismat amb el cretí francés que no em cotestava li vaig clavar un bon cop de puny, tant fort que el vaig atravessar i la meva ma es va enclastar a la paret que tenia l'home rera seu, perquè no era un home, era una obra d'art, però continuant amb el meu "gafe" la paret de darrera si era autèntica i no una pintura.
Em vaig trencar la ma. Ensangrentat vaig començar a cridar com un posseït i la gent del carrer parava a mirar-me i vinga aplaudir i tirar-me monedes i jo vinga cridar pel dolor, però estava a Montmartre, i allà tot és art, no hi ha un limit ni una norma per indicar a la gent si estàs fent una obra dramàtica o estàs amb la ma trencada sincerament. Vaig optar a sortir corrents del barri, sense parar de cridar i vaig correr molta estona, moltíssima i sempre en la mateixa direcció, d'aquesta manera segur que surts d'un lloc, ja que si vas fent voltes pots arribar a perdre't o passar moltes vegades pel mateix lloc, ja se que amb la sang que perdia hauria retrobat les meves petjades, però recordeu que estava a Montmatre, on tot el terra està ple de pintures i colors...
De sobte tothom em va venir a socorrer, havia sortit del barri dels artistes per fi!!, i molt atentament em van portar en un taxi fins a l'hospital més proper, jo vaig perdre la consciència, pel cansanci i la veritat és que estava una mica marejat.
De sobte em vaig despertar en una habitació i un metge em mirava amb un somriure de complicitat, d'aquells que fan els metges quant et volen dir: tranquil, tot està controlat i jo educadament li vaig dir:
-je ne compré pa- tenia gana altre vegada i d'alguna forma li volia fer entendre que volia posar alguna cosa al pap, i un cop quant li hagués posat menjar-me'l al forn. El pap és una au comestible que es menja generalment per Nadal, la farceixes de menjar i quant està ben farcit i feliç li arrenques el coll i el fots al forn, depenent de la quantitat de farciment, és un pap vulgar o un pap reial, en llatí papus vulgarus i reialus papus. En llatí, curiosament, si una cosa denota importancia es posa abans que el nom i si una cosa treu importancia es posa després, per tant no podriem dir vulgarus papus i papus reialus, no tindria sentit.
El metge em va mirar i em va dir:
-Noi, estàs a l'Hospital de Sant Pau- i em va somriure medicinalment
De sobte em vaig aixecar feliç i quant li anava a donar la ma vaig entendre que ja l'havia donat alguna altre persona.
- I la meva ma?- li vaig preguntar asturat...asturat és impresionat però sense moure'm.
-La teva ma està a Paris, estant intentant salvar-la, de fet en breu tindrem noticies, ara mateix està a quirofan en una operació a vida o mort, però tranquil, està en bones mans ( i es va posar a riure)...ai, perdona pel símil...
I em vaig quedar tranquil, tothom sap que a França hi han els millors especialistes en mans del món, però en canvi no en tenen ni idea de la resta del cos, s'enten doncs que la tallin, se la quedin i l'intentin curar i el cos l'enviïn al país d'origen, i si a sobre, hi ha la coincidencia que a catalunya tenim els millors metges de resta del cos del món, tot quadra a la perfecció.
I si,si, tot va anar molt bé, em van donar l'alta i tan sols tres dies després em va arribar un paquet urgent per MRW on hi havia la meva ma en perfecte estat, l'havien deixat com nova!!
La meva experiencia a França havia acabat de la millor manera possible, el retrobament va ser emocionant i la ma i jo mai més ens hem separat, li vaig preparar una habitació i de tant en tant li mossego les ungles perquè se senti a gust, ella a canvi em dona la ma, educada com abans ,com sempre havia sigut, que maca!
El més bonic de França, com tothom sap, és que sempre saps quant hi anirás però mai saps quant tornaràs i aquesta emoció tan sols te la proporciona un país tant especial com França
dijous, 8 de març del 2012
mucho ruso en Rusia
Quant vaig anar a Rússia em va sorpendre veure tants de barrets al cap de la gent. Ja que no tenia barret vaig decidir parlar en català, perquè a casa meva sempre m'havien dit que el català és una llengua plena d'historia i moooolt important, però a Rússia es veu que no la coneixien, ells em parlaven en rus i jo no els entenia, finalment els vaig dir que l'única cosa que coneixia de Rússia era la famosa "ensaladilla russa", però no ens enteniem ja que el meu idioma no era important allà.
Van passar els dies i la situació es feia complicada, jo er que er a parlar en el meu idioma i ells er que er a no entendre res del que els deia, finalment vaig optar per l'idioma infantil, l'idioma universal...recordava que de petit a casa m'inventava els idiomes i funcionava, tothom m'entenia perfectament...vaig entrar en un establiment de queviures russos i vaig dir educadament:
-smirnof dasaev ri tas vodka?
-Bbl robopnte- em va contestar aparentment amb educació el rus venedor
Feliç com un xínxol vaig poder tenir la primera conversa en rus de la meva vida, tot i que apenat perquè vaig entendre que el català tan sols és important a casa meva.
-tachenko russaf ensaladillof? - vaig comunicar la meva intenció de comprar el seu plat típic del país, almenys des de que vaig descobrir a l'Eugenio al llantiol, mai n'he tingut cap dubte...
-nowen ha xyñ- em va respondre amb cara de rus una mica empipat.
Nowen debia ser la marca de l'ensaladilla, vaig pensar.
- sif- li vaig afirmar entusiasmat- arvidas a dof?
Total si he aconseguit entendre'm amb ell, aprofito i en demano dos.
Va agafar el telefon i va exclamar:
-nomnunr!!...- i després va seguir una petita però semblava que contundent conversació que sincerament em vaig perdre una mica en la meva minça comprensió del rus...tot i els avenços aconseguits a passos agegantats...
De sobte, la porta de l'establiment es va obrir i van entrar dos policies russos amb cara de russos i sense ensaladilla russa per entregar-me.
Em van enmanillar i em van posar boca terrossa i em van començar a grapejar de dalt a baix, però ho feien amb aquella suavitat russa i em feien pessigolles...
I quant més reia més semblaven empipats...
Prouf!! prouf!!- els cridava en rus elemental, tant elemental va ser que em vaig obsessionar a probar el conegut i famós formatge emmental rus, tot i que no els podia expresar el meu capritx ja que el riure m'impedia parlar amb claretat...
Em van agafar i em van portar a un cotxe rus, i se que era rus per dues raons, una perqué estavem a Rússia, evident i l'altre perquè no tenia volant i això em va recordar el que sempre em deia el meu avi quant em vaig treure el carnet de conduir:
Condueixes com un rus!!!- recordo que tota la familia reien i reien...en català és clar...
El cotxe es va dirigir cap on li va donar la gana, és el problema que tenen els cotxes que no tenen volant, amb tanta mala sort que ens vam enclastar contra un tanc de la guardia nacional russa, coneguda pels seus renecs i per la seva oposició ferma als Zars...malament!!- vaig pensar.
Com els cotxes no tenen volants, tan és on estàs col.locat, per tant hi ha una norma russa que diu que si un cotxe te un accident el culpable és el que porta el volant, en cas de que no hi hagi volant ( norma absurda perquè no hi ha cap cotxe amb volant) el culpable serà el que parli pitjor rus...
Era evident que jo tenia totes les de perdre, ja que anavem tres en el cotxe i un dels dos policies ja m'havia demostrat que parlava millor que jo la seva llengua...vaig mirar-me l'altre i li vaig dir:
-chof?
Em va mirar i tan sols va dir una paraula:
-rnpcocka...pringat en castellà, tanoca en català.
Aquesta paraula que va pronunciar la vaig entendre perfectament, ja que s'assembla força al català, i em vaig veure perdut enmig dels policies senzills i els grans policies anti zars que el nostre cotxe sense volant no va voler esquivar.
Ens van fer tres preguntes a tots tres,tres x tres, o sigui en total 9 preguntes a Rússia que aquí també serien nou, vull dir que en això no som tant diferents...les meves respostes van ser sempre negatives.
-nof
-no sef
-no tonkov
Evidentment vaig passar la nit al "cuartelillo" de la guardia civil russa, entremig de drogadictes russos i dos delinqüents de Ghana...
Que feu aqui? -els vaig preguntar als dos ghanesos...
Makarra- em va contestar un...
No vaig entendre res de res i vaig decidir anar a dormir... per intentar acontentar als guardians russos que ens miraven rera les reixes vaig decidir dormir com un rus, cosa fàcil en mi , ja que de ben petit el meu avi sempre em deia:
- tú sempre dormint com un rus!!
Vaig agafar amb la mà dreta el peu esquerra i intentant no ensopegar amb la polla,(en rus nabokov), em vaig col.locar el dit del peu dret dins del forat del cul, vull dir el forat del mig, no el del cantó esquerra, aleshores seria dormir com un eslovac i estava a Rússia cony!!
Vaig dormir com un tronc, rus, però en definitiva com un tronc, o sigui amb les meves fulles, els meus ocellets, vaja, un tronc i em vaig despertar que semblava nou, però no ho era perquè jo ja tenia 64 anys i aleshores les expresions tan usades com: em sento nou!! ja no serveixen, perquè per més que t'hi sentis no ets nou, en tot cas ets 64...
El mateix dia van fer el judici, i a tots junts, als ghanesos, a tots els delinqüents russos i al català de torn, ja se sap, sempre hi ha un català a tots els racons del món.
El veredicte va ser contundent, no se quin va ser però era contundent, m'ho va dir el meu advocat d'ofici, bé, vull dir que era advocat d'ofici perquè havia triat com a ofici ser advocat...no és com a Catalunya, que hi han els advocats d'ofici i els advocats de no ofici, allà tots tenen com a ofici el ser advocats, no se si m'explico....
L'advocat parlava rus, però se l'entenia molt bé, tenia un accent més convexe i això ajuda a la comprensió.
Vaig demanar amb rus si em podia posar en contacte amb l'ambaixada catalana que tenim tots els catalans a Rússia per casos com aquests, on la situació s'ha complicat...amb veu prudent i amb el seny català com a bandera vaig explicar-me:
-ambaixadan catalaf?
-no van dir res... suposadament no hi ha ambaixada
I de sobte va venir un noi amb un plat de menjar tapat, va obrir la finestreta de la nostra cel.la i ens la va deixar allà, per tots quatre, els ghanesos, jo i un que ja em pensava que no era rus, era armeni, els armenis es reconeixen perquè tenen un accent més occidental, això si que m'hi havia fixat bé des del principi, no és complicat diferenciar un rus d'un armeni, i vaig entendre que era una cel.la per extrangers.
Vaig obrir la tapa del plat, que de fet era un plat invertit a sobre del plat col.locat de forma natural, vull dir que el menjar estava en el de sota i el de dalt s'encarregava de guardar l'esclafor,no a l'inversa perquè si no cauria i aniria segur al plat de baix, per tant i per estalviar feina e igual que a Catalunya, allà posaven el menjar al plat més baix i no el de dalt, de fet estalvies molta feina , perque així com el de baix agafes un cullerot i ho col.loques i ja, el de dalt has d'anar fent d'un en un i amb paciència, crec que la millor opció és la que fem quasi tots els homes del món, bé, a Australia no ,perquè estan al revés, i ells tot ho fan al reves però almenys tenen volant als cotxes....
De sobte la meva sorpresa va ser gegant: era ensaladilla russa!!
Finalment vaig tastar la famosa ensaladilla russa, està boníssima i no se que hi posen exactament, però te un sabor diferent a la que fem a Catalunya, ells hi posen ceba, ceba de St.pettesburg, boníssima i també col lombarda envinagrada, però no és lombarda, és russa i el vinagre també es rus, vull dir que no és de Vinarós.
Quant torni a casa i els digui que bona que està l'ensaladilla russa es moriran d'enveja-vaig pensar.
Dit i fet: vaig demanar permís en rus per tornar a casa i explicar el tema de l'ensaladilla i em van dir que cap problema però que quant ho hagués dit que tornés perquè em quedaven 10 anys de sentencia de cumplir...sincerament jo no em vaig enterar del que em van dir, sort dels ghanesos que m'ho van traduir tot que si no mai hauria tornat a casa a explicar el deliciós menjar rus que havia tastat...
Vaig anar i tornar, pim-pam, i ja em vaig quedar allà els 10 anys que em quedaven, sens dubte una de les experiències més positives que mai he viscut i que aconsello a tothom a descobrir un país tant extraordinari com és Rússia, i sobretot menjar l'ensaladilla russa , de veritat, totalment recomenable...ja ho deia l'Eugeni,. mucho ruso en Rusia!! i si, n'hi han uns quants...
Van passar els dies i la situació es feia complicada, jo er que er a parlar en el meu idioma i ells er que er a no entendre res del que els deia, finalment vaig optar per l'idioma infantil, l'idioma universal...recordava que de petit a casa m'inventava els idiomes i funcionava, tothom m'entenia perfectament...vaig entrar en un establiment de queviures russos i vaig dir educadament:
-smirnof dasaev ri tas vodka?
-Bbl robopnte- em va contestar aparentment amb educació el rus venedor
Feliç com un xínxol vaig poder tenir la primera conversa en rus de la meva vida, tot i que apenat perquè vaig entendre que el català tan sols és important a casa meva.
-tachenko russaf ensaladillof? - vaig comunicar la meva intenció de comprar el seu plat típic del país, almenys des de que vaig descobrir a l'Eugenio al llantiol, mai n'he tingut cap dubte...
-nowen ha xyñ- em va respondre amb cara de rus una mica empipat.
Nowen debia ser la marca de l'ensaladilla, vaig pensar.
- sif- li vaig afirmar entusiasmat- arvidas a dof?
Total si he aconseguit entendre'm amb ell, aprofito i en demano dos.
Va agafar el telefon i va exclamar:
-nomnunr!!...- i després va seguir una petita però semblava que contundent conversació que sincerament em vaig perdre una mica en la meva minça comprensió del rus...tot i els avenços aconseguits a passos agegantats...
De sobte, la porta de l'establiment es va obrir i van entrar dos policies russos amb cara de russos i sense ensaladilla russa per entregar-me.
Em van enmanillar i em van posar boca terrossa i em van començar a grapejar de dalt a baix, però ho feien amb aquella suavitat russa i em feien pessigolles...
I quant més reia més semblaven empipats...
Prouf!! prouf!!- els cridava en rus elemental, tant elemental va ser que em vaig obsessionar a probar el conegut i famós formatge emmental rus, tot i que no els podia expresar el meu capritx ja que el riure m'impedia parlar amb claretat...
Em van agafar i em van portar a un cotxe rus, i se que era rus per dues raons, una perqué estavem a Rússia, evident i l'altre perquè no tenia volant i això em va recordar el que sempre em deia el meu avi quant em vaig treure el carnet de conduir:
Condueixes com un rus!!!- recordo que tota la familia reien i reien...en català és clar...
El cotxe es va dirigir cap on li va donar la gana, és el problema que tenen els cotxes que no tenen volant, amb tanta mala sort que ens vam enclastar contra un tanc de la guardia nacional russa, coneguda pels seus renecs i per la seva oposició ferma als Zars...malament!!- vaig pensar.
Com els cotxes no tenen volants, tan és on estàs col.locat, per tant hi ha una norma russa que diu que si un cotxe te un accident el culpable és el que porta el volant, en cas de que no hi hagi volant ( norma absurda perquè no hi ha cap cotxe amb volant) el culpable serà el que parli pitjor rus...
Era evident que jo tenia totes les de perdre, ja que anavem tres en el cotxe i un dels dos policies ja m'havia demostrat que parlava millor que jo la seva llengua...vaig mirar-me l'altre i li vaig dir:
-chof?
Em va mirar i tan sols va dir una paraula:
-rnpcocka...pringat en castellà, tanoca en català.
Aquesta paraula que va pronunciar la vaig entendre perfectament, ja que s'assembla força al català, i em vaig veure perdut enmig dels policies senzills i els grans policies anti zars que el nostre cotxe sense volant no va voler esquivar.
Ens van fer tres preguntes a tots tres,tres x tres, o sigui en total 9 preguntes a Rússia que aquí també serien nou, vull dir que en això no som tant diferents...les meves respostes van ser sempre negatives.
-nof
-no sef
-no tonkov
Evidentment vaig passar la nit al "cuartelillo" de la guardia civil russa, entremig de drogadictes russos i dos delinqüents de Ghana...
Que feu aqui? -els vaig preguntar als dos ghanesos...
Makarra- em va contestar un...
No vaig entendre res de res i vaig decidir anar a dormir... per intentar acontentar als guardians russos que ens miraven rera les reixes vaig decidir dormir com un rus, cosa fàcil en mi , ja que de ben petit el meu avi sempre em deia:
- tú sempre dormint com un rus!!
Vaig agafar amb la mà dreta el peu esquerra i intentant no ensopegar amb la polla,(en rus nabokov), em vaig col.locar el dit del peu dret dins del forat del cul, vull dir el forat del mig, no el del cantó esquerra, aleshores seria dormir com un eslovac i estava a Rússia cony!!
Vaig dormir com un tronc, rus, però en definitiva com un tronc, o sigui amb les meves fulles, els meus ocellets, vaja, un tronc i em vaig despertar que semblava nou, però no ho era perquè jo ja tenia 64 anys i aleshores les expresions tan usades com: em sento nou!! ja no serveixen, perquè per més que t'hi sentis no ets nou, en tot cas ets 64...
El mateix dia van fer el judici, i a tots junts, als ghanesos, a tots els delinqüents russos i al català de torn, ja se sap, sempre hi ha un català a tots els racons del món.
El veredicte va ser contundent, no se quin va ser però era contundent, m'ho va dir el meu advocat d'ofici, bé, vull dir que era advocat d'ofici perquè havia triat com a ofici ser advocat...no és com a Catalunya, que hi han els advocats d'ofici i els advocats de no ofici, allà tots tenen com a ofici el ser advocats, no se si m'explico....
L'advocat parlava rus, però se l'entenia molt bé, tenia un accent més convexe i això ajuda a la comprensió.
Vaig demanar amb rus si em podia posar en contacte amb l'ambaixada catalana que tenim tots els catalans a Rússia per casos com aquests, on la situació s'ha complicat...amb veu prudent i amb el seny català com a bandera vaig explicar-me:
-ambaixadan catalaf?
-no van dir res... suposadament no hi ha ambaixada
I de sobte va venir un noi amb un plat de menjar tapat, va obrir la finestreta de la nostra cel.la i ens la va deixar allà, per tots quatre, els ghanesos, jo i un que ja em pensava que no era rus, era armeni, els armenis es reconeixen perquè tenen un accent més occidental, això si que m'hi havia fixat bé des del principi, no és complicat diferenciar un rus d'un armeni, i vaig entendre que era una cel.la per extrangers.
Vaig obrir la tapa del plat, que de fet era un plat invertit a sobre del plat col.locat de forma natural, vull dir que el menjar estava en el de sota i el de dalt s'encarregava de guardar l'esclafor,no a l'inversa perquè si no cauria i aniria segur al plat de baix, per tant i per estalviar feina e igual que a Catalunya, allà posaven el menjar al plat més baix i no el de dalt, de fet estalvies molta feina , perque així com el de baix agafes un cullerot i ho col.loques i ja, el de dalt has d'anar fent d'un en un i amb paciència, crec que la millor opció és la que fem quasi tots els homes del món, bé, a Australia no ,perquè estan al revés, i ells tot ho fan al reves però almenys tenen volant als cotxes....
De sobte la meva sorpresa va ser gegant: era ensaladilla russa!!
Finalment vaig tastar la famosa ensaladilla russa, està boníssima i no se que hi posen exactament, però te un sabor diferent a la que fem a Catalunya, ells hi posen ceba, ceba de St.pettesburg, boníssima i també col lombarda envinagrada, però no és lombarda, és russa i el vinagre també es rus, vull dir que no és de Vinarós.
Quant torni a casa i els digui que bona que està l'ensaladilla russa es moriran d'enveja-vaig pensar.
Dit i fet: vaig demanar permís en rus per tornar a casa i explicar el tema de l'ensaladilla i em van dir que cap problema però que quant ho hagués dit que tornés perquè em quedaven 10 anys de sentencia de cumplir...sincerament jo no em vaig enterar del que em van dir, sort dels ghanesos que m'ho van traduir tot que si no mai hauria tornat a casa a explicar el deliciós menjar rus que havia tastat...
Vaig anar i tornar, pim-pam, i ja em vaig quedar allà els 10 anys que em quedaven, sens dubte una de les experiències més positives que mai he viscut i que aconsello a tothom a descobrir un país tant extraordinari com és Rússia, i sobretot menjar l'ensaladilla russa , de veritat, totalment recomenable...ja ho deia l'Eugeni,. mucho ruso en Rusia!! i si, n'hi han uns quants...
raconets
I el temps passa, va corrent com si fos una excusa perfecte per tirar endavant, perquè per més que t'encaparris, el present pot amb tot, encara que molts ens ressistim a deixar les coses enrera, però la realitat és que les coses queden enrera i l'ancla es va desenganxant de mica en mica fins que de sobte, no te'n adones i estàs navegant altre vegada.
A vegades t'encegues, fins i tot vols encegar-te i el present passa per davant teu i no te'n adones, però existeix, sempre existeix, per tant per més ressistencia que hi possis ell sortirà vencedor.
Em sento bé, em sento bé per haver lluitat altre vegada, per haver-ho fet com jo he volgut, potser de la forma més cruel o més dura, però la duresa mai ha sigut una enemiga meva, crec que un ha de ser dur i exigent amb un mateix i potser també amb els altres, potser és la manera més sincera d'escollir a qui vols a la teva vida.
No parlo del món extern, ho dic perquè en general m'he adonat que la gent jutja pel que veu externament, i l'intern queda en un àmbit més relatiu, quant per mi és l'única cosa que mai és relatiu...però m'he acostumat els judicis, cada dia més m'hi acostumo, son normals i els entenc, abans no els entenia, ara si, els entenc perfectament, tan sols he de recordar que jo no els vull fer, mai de l'extern.
L'altre dia dinant amb un amic, em va comentar que jo li agradava i em va dir que mai parlo de dones i això el confonia una mica, jo li vaig dir que no m'agrada res, ni dones , ni homes ni animals, vull dir sexualment, me n'he cansat totalment, els judicis, el que fas malament, el com has de fer les coses, m'avorreix profundament, i de sobte em trobo millor que mai i sol, sense parella, i miro enrera i penso: quins han sigut els millors moments de la meva vida? quant he estat sol...això no vol dir que no hagi estat molt bé amb parella, és evident que si i que he aprés moltes coses i que he tingut moments extraordinaris, no ho nego, però l'estabilitat, la meva, la trobo sol, i he entés que és culpa meva, potser és el meu estat més normal per la meva personalitat.
És curiós, ni tan sols tinc por d'una relació, no és això, no és que vulgui amagar el cap sota l'ala, però la meva última història em va ensenyar una cosa, que puc sentir molt de mal i el que és pitjor: que en puc fer molt, i tan un estat com l'altre no em fan sentir bé...segur que el fet de pensar, per primera vegada en la meva vida, que m'han fet mal a consciència m'afecta molt, no ho dubto, però també he vist la meva reacció i la veritat, no em va agradar gens, tan sols l'últim acte em va ajudar, saber la realitat, però ja la sabia feia molt però en el fons tot ho volia tapar...
De mica en mica, a poc a poc, vaig recuperant la meva mirada, el disfrutar de tot, i en el disfrutar també hi entra el patiment, o el plorar, però tot pot ser positiu si no perds la teva coherencia, de mica en mica vaig recuperant la forma que tenia uns 4 o 5 anys enrera, potser amb patiments externs, però amb pau interior, encara que no la pugués mostrar jo la sentia i aquesta pau interna és la clau de tot, et permet treure't la vena dels ulls, i mirar els racons, allà on viuen tots els tresors.
Però ens encaparrem a buscar a algú, és com una obsessió, com si fos l'estat natural de l'home, i potser no és així, potser és tan sols un invent de la religió o de l'humanitat per procrear, no ho se, el que si se és que cadascú és diferent, per tant no hi ha res escrit individualment.
Avui una noia m'ha dit que semblo una dona en els pensaments i en la forma de fer les coses i és mentida, tots som diferents, però quant les dones diuen això, ho diuen perquè ens miren com a parella, com a home però a dins d'una parella i és un error, crec.
Em sembla que m'estic tornant a enamorar, dels elements, del sol, de l'aire, de la llum, dels moviments, potser això és l'amor de la meva vida, potser aquí és on jo trobo la forma d'engrndir les ales, potser aquí és on el Peter Pan i el pirata tenen raó de ser.
M'encanta, cada dia més, quant molta gent pensa que sóc un irresponsable o un bala perduda, cada dia em fa sentir millor, perqué els que tinc a prop si que saben qui sóc, i perquè faig les coses, de fet si una cosa tinc és la responsabilitat molt accentuada i això fa que a vegades, externament , sembli tot el contrari, poca gent pot dir que ha lluitat amb un somriure tant gran com el que a vegades porto, és clar que m'ensorro, però m'aixeco amb tanta força que no em fa por ensorrar-me, i és que parteixo d'una base, tan sols acceptant l'ensorrament pots apendre alguna cosa...jo porto anys que no vaig de viatge, que no puc fer coses que m'encantaven, mirant tot el que faig dia a dia, fins i tot no surto a sopar fora, ni a dinar ni tan sols baixo més de 3 vegades a l'any a veure els meus estimats i això, que sembla una queixa, no és més que una realitat que no amaga els meus poders, que com tothom , també tinc, en els meus existeix un que és vital per mi, el poder mirar amb tanta força, això fa que totes les coses que semblen necessaries per desconectar o per divertir-te les tingui cada dia gratis en els meus ulls i això si que és una sort.
Un altre ja estaria cremat de moltes coses i en canvi admiro que l'il.lusió mai m'abandona, i me'n adono perquè la porto a dins des de petit, això va amb la persona...però sol és l'única forma que tinc de no perdre aquesta estabilitat, amb parella em deixo seduir per l'altre persona i la seva vida i fins ara encara ho havia portat bé, però aquesta última vaig entendre que és perillós si l'altre persona té un caos sentimental monumental perquè me'l crec...i no ens hem d'oblidar de qui som mai, és perillós fer-ho, fins i tot quant estàs amb algú que tot ho veu negatiu, acabes tornant-he negatiu i gris i si topes amb algú cobard que no afronta res del que li passi personal, acabes acostumant-he i pensant que això és el més normal....
A vegades t'encegues, fins i tot vols encegar-te i el present passa per davant teu i no te'n adones, però existeix, sempre existeix, per tant per més ressistencia que hi possis ell sortirà vencedor.
Em sento bé, em sento bé per haver lluitat altre vegada, per haver-ho fet com jo he volgut, potser de la forma més cruel o més dura, però la duresa mai ha sigut una enemiga meva, crec que un ha de ser dur i exigent amb un mateix i potser també amb els altres, potser és la manera més sincera d'escollir a qui vols a la teva vida.
No parlo del món extern, ho dic perquè en general m'he adonat que la gent jutja pel que veu externament, i l'intern queda en un àmbit més relatiu, quant per mi és l'única cosa que mai és relatiu...però m'he acostumat els judicis, cada dia més m'hi acostumo, son normals i els entenc, abans no els entenia, ara si, els entenc perfectament, tan sols he de recordar que jo no els vull fer, mai de l'extern.
L'altre dia dinant amb un amic, em va comentar que jo li agradava i em va dir que mai parlo de dones i això el confonia una mica, jo li vaig dir que no m'agrada res, ni dones , ni homes ni animals, vull dir sexualment, me n'he cansat totalment, els judicis, el que fas malament, el com has de fer les coses, m'avorreix profundament, i de sobte em trobo millor que mai i sol, sense parella, i miro enrera i penso: quins han sigut els millors moments de la meva vida? quant he estat sol...això no vol dir que no hagi estat molt bé amb parella, és evident que si i que he aprés moltes coses i que he tingut moments extraordinaris, no ho nego, però l'estabilitat, la meva, la trobo sol, i he entés que és culpa meva, potser és el meu estat més normal per la meva personalitat.
És curiós, ni tan sols tinc por d'una relació, no és això, no és que vulgui amagar el cap sota l'ala, però la meva última història em va ensenyar una cosa, que puc sentir molt de mal i el que és pitjor: que en puc fer molt, i tan un estat com l'altre no em fan sentir bé...segur que el fet de pensar, per primera vegada en la meva vida, que m'han fet mal a consciència m'afecta molt, no ho dubto, però també he vist la meva reacció i la veritat, no em va agradar gens, tan sols l'últim acte em va ajudar, saber la realitat, però ja la sabia feia molt però en el fons tot ho volia tapar...
De mica en mica, a poc a poc, vaig recuperant la meva mirada, el disfrutar de tot, i en el disfrutar també hi entra el patiment, o el plorar, però tot pot ser positiu si no perds la teva coherencia, de mica en mica vaig recuperant la forma que tenia uns 4 o 5 anys enrera, potser amb patiments externs, però amb pau interior, encara que no la pugués mostrar jo la sentia i aquesta pau interna és la clau de tot, et permet treure't la vena dels ulls, i mirar els racons, allà on viuen tots els tresors.
Però ens encaparrem a buscar a algú, és com una obsessió, com si fos l'estat natural de l'home, i potser no és així, potser és tan sols un invent de la religió o de l'humanitat per procrear, no ho se, el que si se és que cadascú és diferent, per tant no hi ha res escrit individualment.
Avui una noia m'ha dit que semblo una dona en els pensaments i en la forma de fer les coses i és mentida, tots som diferents, però quant les dones diuen això, ho diuen perquè ens miren com a parella, com a home però a dins d'una parella i és un error, crec.
Em sembla que m'estic tornant a enamorar, dels elements, del sol, de l'aire, de la llum, dels moviments, potser això és l'amor de la meva vida, potser aquí és on jo trobo la forma d'engrndir les ales, potser aquí és on el Peter Pan i el pirata tenen raó de ser.
M'encanta, cada dia més, quant molta gent pensa que sóc un irresponsable o un bala perduda, cada dia em fa sentir millor, perqué els que tinc a prop si que saben qui sóc, i perquè faig les coses, de fet si una cosa tinc és la responsabilitat molt accentuada i això fa que a vegades, externament , sembli tot el contrari, poca gent pot dir que ha lluitat amb un somriure tant gran com el que a vegades porto, és clar que m'ensorro, però m'aixeco amb tanta força que no em fa por ensorrar-me, i és que parteixo d'una base, tan sols acceptant l'ensorrament pots apendre alguna cosa...jo porto anys que no vaig de viatge, que no puc fer coses que m'encantaven, mirant tot el que faig dia a dia, fins i tot no surto a sopar fora, ni a dinar ni tan sols baixo més de 3 vegades a l'any a veure els meus estimats i això, que sembla una queixa, no és més que una realitat que no amaga els meus poders, que com tothom , també tinc, en els meus existeix un que és vital per mi, el poder mirar amb tanta força, això fa que totes les coses que semblen necessaries per desconectar o per divertir-te les tingui cada dia gratis en els meus ulls i això si que és una sort.
Un altre ja estaria cremat de moltes coses i en canvi admiro que l'il.lusió mai m'abandona, i me'n adono perquè la porto a dins des de petit, això va amb la persona...però sol és l'única forma que tinc de no perdre aquesta estabilitat, amb parella em deixo seduir per l'altre persona i la seva vida i fins ara encara ho havia portat bé, però aquesta última vaig entendre que és perillós si l'altre persona té un caos sentimental monumental perquè me'l crec...i no ens hem d'oblidar de qui som mai, és perillós fer-ho, fins i tot quant estàs amb algú que tot ho veu negatiu, acabes tornant-he negatiu i gris i si topes amb algú cobard que no afronta res del que li passi personal, acabes acostumant-he i pensant que això és el més normal....
dimecres, 7 de març del 2012
El sublim
Fa molts anys d'aquell dia, però el recordo molt sovint, potser perquè no entenia molt bé que estava passant, potser perquè és un dels moments més màgics que mai he viscut, potser perquè mai més el podré tenir...però l'he tingut i això és el més important.
Era un penya-segat, a Formentera, el vertigen m'atrapava com tantes vegades ho ha fet a la vida, suposo que hi han de diferents tipus, el meu és una barreja d'atracció i de por que m'encanta, m'agrada l'alçada però em mareja, si a l'alçada li sumes un paisatge ple d'amplitut arribo a estats molt intensos.
Però aquell dia va ser diferent, jo estava a una distancia prudencial de l'abisme, com sempre, atret pel que veia però respectuós amb la meva por. I aleshores tot es va començar a deformar, i no parlo d' una deformació física, si no que jo crec que en els meus sentits tot va agafar l'òptica més real que un trosset de natura gegant i majestuós et pot donar, i parlo de trosset perquè és molt petita la porció d'ella que em va fer remoure tantes coses dins meu.
Estava acompanyat de la meva parella, i suposo que ella va veure millor que ningú el meu estat, que de mica en mica anava agafant més forma de naturalesa que d'humà.
Recordo perfectament com les ales que jo sempre he tingut, i que tothom té, van desplegar-se com mai m'havia passat, de sobte tot és va fer tant gran que jo també vaig engegantir.
Un estat d'extàsis em va envair, quasi diria que aquella porció de terra em va posseir...de sobte jo era natura, barrejat entre els ocells em llençava al buit amb la tranquilitat que el lloc que m'esperava era casa meva, en aquell instant crec que vaig perdre el sentiment de pàtria que no tinc clar si un dia havia tingut.
Volava!! era part del paisatge, així ho sentia, exteriorment em queien llàgrimes d'emoció però jo no les recordaria si no fos perque la meva acompanyant m'ho va dir quant vaig retornar al punt de sortida...ella va callar, va silenciar la demanda dels seus dubtes perquè entenia que havia de respectar aquell moment, jo no estava en el món extern, però mai, MAI, he estat més a prop del món que aquell dia.
El mar, la muntanya, el cel, no se qui ni com em va portar aquell deliciós estat, però no volia que s'acabés, tenia una plenitut que no se com expresar, i em sentia tant a dins de tots els elements que la meva ment humana no existia, era part de la natura, era part d'aquell paisatge que em va seduir de tal manera que em va permetre fins i tot entrar-hi a dins i ser durant una estona, part de l'obra d'art que la natura ens donava com a visitants, mai com a participants, jo si!! jo vaig ser un privilegiat!!
Vaig volar com mai ho he fet, recordo com si fos avui les gàvines que sobrevolaven amb mi les roques i el mar, tot amb un bonic far que semblava el testimoni de que aquell fet era verídic...i ho era...però jo encara no ho sabia.
Vaig tornar, no se quant va durar, segurament minuts, jo ho recordo com si fossin hores i hores, vaig tornar estabornit, potser més feliç que mai, una plenitut plena, (n'hi han de buides i de plenes) i vaig notar les meves llàgrimes i em vaig quedar mirant aquell paisatge agraïnt-li aquell regal que em va donar.
Tot això pot semblar fantasia, i no ho és, la bellesa o l'inmensitat es pot mirar de moltes maneres, amb serenor o amb passió, potser no ho escollim nosaltres, potser la mirem com podem en el moment que ho fem, potser necessitem elements que no es poden explicar per transformar la serenor amb passió, però vaig descobrir una cosa que tota la vida portaré dins meu.
La passió d'un, la seva mirada, el valor que li dones a una cosa pot arribar a transformar el que veus en una part més del teu moment, del teu instant, pots arribar a mirar amb tanta força que el que rep la mirada, sigui la natura o una persona, et permeti entrar en allò que t'ha enamorat...suposo que en una persona és més fàcil d'entendre, aqui entra la nostra racionalitat, però quant això et passa en un fet que se't escapa del que és lògic o"normal" tot entra en una dimensió diferent.
Més endavant em van dir que havia viscut "el sublim", quant algú entra en la seva pròpia obra d'art que ha format deixant anar la mirada i mirant tots els racons que l'enamoren descaradament , sense que la ment permeti explicacions, tan sols mirar i prou...em van dir que això era típic de grans pintors o artistes, els vaig envejar, jo tan sols ho he viscut una vegada i no paro de pensar-hi, i se que no puc forçar el retorn aquell estat, de fet mai més he tornat allà, segurament no és el lloc, era el meu estat, el lloc era i és bell, és evident, però hi havien moltes altres coses que se'm escapen de les mans i que no em permeten controlar per arribar-hi altre vegada.
Un dia, anys més tard, a l'Estartit, mirant les estrelles, vaig pensar que hi tornava, però en el moment que ho vaig pensar, tot va parar de cop i el cel va agafar la mesura que els ulls li dona, i no la seva verdadera dimensió, que és molt més del que podem veure.
El sublim em va visitar un dia, i mai oblidaré la sensació
Era un penya-segat, a Formentera, el vertigen m'atrapava com tantes vegades ho ha fet a la vida, suposo que hi han de diferents tipus, el meu és una barreja d'atracció i de por que m'encanta, m'agrada l'alçada però em mareja, si a l'alçada li sumes un paisatge ple d'amplitut arribo a estats molt intensos.
Però aquell dia va ser diferent, jo estava a una distancia prudencial de l'abisme, com sempre, atret pel que veia però respectuós amb la meva por. I aleshores tot es va començar a deformar, i no parlo d' una deformació física, si no que jo crec que en els meus sentits tot va agafar l'òptica més real que un trosset de natura gegant i majestuós et pot donar, i parlo de trosset perquè és molt petita la porció d'ella que em va fer remoure tantes coses dins meu.
Estava acompanyat de la meva parella, i suposo que ella va veure millor que ningú el meu estat, que de mica en mica anava agafant més forma de naturalesa que d'humà.
Recordo perfectament com les ales que jo sempre he tingut, i que tothom té, van desplegar-se com mai m'havia passat, de sobte tot és va fer tant gran que jo també vaig engegantir.
Un estat d'extàsis em va envair, quasi diria que aquella porció de terra em va posseir...de sobte jo era natura, barrejat entre els ocells em llençava al buit amb la tranquilitat que el lloc que m'esperava era casa meva, en aquell instant crec que vaig perdre el sentiment de pàtria que no tinc clar si un dia havia tingut.
Volava!! era part del paisatge, així ho sentia, exteriorment em queien llàgrimes d'emoció però jo no les recordaria si no fos perque la meva acompanyant m'ho va dir quant vaig retornar al punt de sortida...ella va callar, va silenciar la demanda dels seus dubtes perquè entenia que havia de respectar aquell moment, jo no estava en el món extern, però mai, MAI, he estat més a prop del món que aquell dia.
El mar, la muntanya, el cel, no se qui ni com em va portar aquell deliciós estat, però no volia que s'acabés, tenia una plenitut que no se com expresar, i em sentia tant a dins de tots els elements que la meva ment humana no existia, era part de la natura, era part d'aquell paisatge que em va seduir de tal manera que em va permetre fins i tot entrar-hi a dins i ser durant una estona, part de l'obra d'art que la natura ens donava com a visitants, mai com a participants, jo si!! jo vaig ser un privilegiat!!
Vaig volar com mai ho he fet, recordo com si fos avui les gàvines que sobrevolaven amb mi les roques i el mar, tot amb un bonic far que semblava el testimoni de que aquell fet era verídic...i ho era...però jo encara no ho sabia.
Vaig tornar, no se quant va durar, segurament minuts, jo ho recordo com si fossin hores i hores, vaig tornar estabornit, potser més feliç que mai, una plenitut plena, (n'hi han de buides i de plenes) i vaig notar les meves llàgrimes i em vaig quedar mirant aquell paisatge agraïnt-li aquell regal que em va donar.
Tot això pot semblar fantasia, i no ho és, la bellesa o l'inmensitat es pot mirar de moltes maneres, amb serenor o amb passió, potser no ho escollim nosaltres, potser la mirem com podem en el moment que ho fem, potser necessitem elements que no es poden explicar per transformar la serenor amb passió, però vaig descobrir una cosa que tota la vida portaré dins meu.
La passió d'un, la seva mirada, el valor que li dones a una cosa pot arribar a transformar el que veus en una part més del teu moment, del teu instant, pots arribar a mirar amb tanta força que el que rep la mirada, sigui la natura o una persona, et permeti entrar en allò que t'ha enamorat...suposo que en una persona és més fàcil d'entendre, aqui entra la nostra racionalitat, però quant això et passa en un fet que se't escapa del que és lògic o"normal" tot entra en una dimensió diferent.
Més endavant em van dir que havia viscut "el sublim", quant algú entra en la seva pròpia obra d'art que ha format deixant anar la mirada i mirant tots els racons que l'enamoren descaradament , sense que la ment permeti explicacions, tan sols mirar i prou...em van dir que això era típic de grans pintors o artistes, els vaig envejar, jo tan sols ho he viscut una vegada i no paro de pensar-hi, i se que no puc forçar el retorn aquell estat, de fet mai més he tornat allà, segurament no és el lloc, era el meu estat, el lloc era i és bell, és evident, però hi havien moltes altres coses que se'm escapen de les mans i que no em permeten controlar per arribar-hi altre vegada.
Un dia, anys més tard, a l'Estartit, mirant les estrelles, vaig pensar que hi tornava, però en el moment que ho vaig pensar, tot va parar de cop i el cel va agafar la mesura que els ulls li dona, i no la seva verdadera dimensió, que és molt més del que podem veure.
El sublim em va visitar un dia, i mai oblidaré la sensació
dijous, 1 de març del 2012
Pare Nostre
En llatí:
Peiper noster, qui es in caelis?
santificetur nomen renegus
adveniaat humuus tum
fiat voluntas choa
choa, choa , choa y choa...
y requetechoa
sicut in caelo et in esenaris
tuo sonus quotidianim
da culis grandi a nostri anus
et not dimitte a nobis capullus
sicut nos dimittimus nostris
et ne inducas in tentationem
de seri galifardevi nos cerebelo
sed libera tua polla et nostrus anus
choa fare nos a malo.
Amen
En català:
Pepe Rubianes, que estàs en el cel?
siguin santificats els teus renecs
vingui a nosaltres el teu humor
que es faci la teva voluntat
aqui a la terra
com la feies a sobre l'escenari
El teu so de cada dia
donava a tothom pel cul
i no perdonis a cap capullo
així com nosaltres si els perdonem
No permetis que nosaltres
caiguem en la temptació
de ser gilipolles sense pensar
ans dona pel cul mestre,
que segur que fa el bé.
Amén
Peiper noster, qui es in caelis?
santificetur nomen renegus
adveniaat humuus tum
fiat voluntas choa
choa, choa , choa y choa...
y requetechoa
sicut in caelo et in esenaris
tuo sonus quotidianim
da culis grandi a nostri anus
et not dimitte a nobis capullus
sicut nos dimittimus nostris
et ne inducas in tentationem
de seri galifardevi nos cerebelo
sed libera tua polla et nostrus anus
choa fare nos a malo.
Amen
En català:
Pepe Rubianes, que estàs en el cel?
siguin santificats els teus renecs
vingui a nosaltres el teu humor
que es faci la teva voluntat
aqui a la terra
com la feies a sobre l'escenari
El teu so de cada dia
donava a tothom pel cul
i no perdonis a cap capullo
així com nosaltres si els perdonem
No permetis que nosaltres
caiguem en la temptació
de ser gilipolles sense pensar
ans dona pel cul mestre,
que segur que fa el bé.
Amén
Subscriure's a:
Missatges (Atom)