Barcelona

Poc lligat sempre a la terra, ho reconec, però també reconec que si passa molt de temps trobo a faltar Barcelona i aquella sensació que m'encanta que tinc cada vegada que surto de l'estació de la Renfe del Passeig de Gràcia. Cada poble, cada ciutat te un color diferent, i m'agrada recordar-lo, Barcelona te un dels colors més bonics que recordo, evidentment això és subjectiu però aixi ho sento.
L'última vegada que vaig passar tot el dia a Barna, vaig passejar i repassejant tot el Born, port i tota la Rambla, mirant tota l'estona com si fos totalment nou en la ciutat, parant als raconets, mirant les botigues,alucinat, llocs que recordo perfectament en la meva memòria i que em fan remoure records sobretot d'adolescència.
Perquè Barcelona la vaig descobrir en l'adolescència, fins aleshores no l'havia desfrutat i va ser arrel de la primera feina al carrer que vaig tenir, fent de carter, que vaig anar descobrint la ciutat.
Em vaig enamorar d'una part d'Horta, que em recordava a un poblet, aquest contrast amb el centre m'enamorava.
Recordo la meva zona de carter durant molt de temps , abarcava part de l'alt Guinardó, em sorprenia els noms dels carrers, Font de la Mulassa, Font d'en Fargues, i la muntanya enmig de la ciutat, un lloc tranquil, i a mi m'agradava la sensació diaria de tornar a l'eixample enmig de tot el mullader. Sempre m'han agradat els contrastos, els trobo a faltar quant no els tinc, aquests darrers temps els he fet bastant sovint, però necessito més, crec que desperta molt el contrast, la tranquilitat és fantàstica però la sensació d'anonimat crec que és necessaria...de fet jo em sento protegit en l'anonimat, i en canvi el conegut o les repeticions em donen sensació de desprotecció.
Segur que en la natura també trobo l'anonimat, si no hi ha gent també em sento desconegut i m'agrada, però sentir-te desconegut enmig de molta gent per mi no te preu.
Ara trobo a faltar el far, l'anyoro, el meu raconet del sud, però també trobo a faltar raconets de Barcelona que me'ls havia fet meus, recordo com em movia per el metro, per els autobusos, els meu passeig diari, hores caminant i anant amb bici. Agafava l'autobus i baixava ben lluny, o a dalt de Gràcia o molt enllà de la Diagonal i baixava fins a casa caminant, tot el passeig de Gràcia i m'encantava. Aquí dalt no ho puc fer, perquè mai és res nou cap dia, aqui m'allunyo i busco indrets que no hi hagin persones, perquè tota ciutat se'm fa petita i sobretot que sempre veus les mateixes cares i has de parar a parlar i així és impossible caminar ment i cames, tan sols caminen les cames... de moment no queda educat portar un rètol que posi "ocupat" quant tens ganes de no dir ni bon dia i si d'imaginar, d'olorar, de mirar i prou...amb això no vull dir que m'enfadi aturar-me a saludar però m'impedeix un dels esports que més m'agraden, observar.
Un dia d'aquests m'agafaré un dia bcn,ja que hi han tants dies internacionals de tota mena, jo em faré el meu dia de Barcelona, em ve de gust, perdre'm i veure colors, perquè en temps que la  pobresa va envaint a la gent, un ha de buscar les riqueses inesgotables dels sentits.
Barcelona te alguna cosa especial i no se ben bé quina és, suposo que és subjectiu com deia abans, però sempre n'estaré enamorat.