Ser pare ( adolescència)

A mida que els nostres fills es fan grans tú vas aprenent, mentres ells s'adapten al món, tú et vas adaptant a les noves formes d'educar o de mirar, o d'observar...
Hi han dies que trobes a faltar l'innocència, o potser aquella abraçada de necessitat que et mostraven l'importància d'estar al seu costat, hi han dies en canvi, que trobes meravellós el gran canvi que està fent, potser a molts metres a distància, potser intentant entendre que per ells, aquest espai que els deixes significa la seva pròpia identitat, el crèixer, el fer-se a un mateix, tot i que és necessari que sàpiguen que hi som, però a certa distància...
I nosaltres anem aprenent, les proves de que les coses les estem fent bé o malament no son tan evidents com les d'abans, intentes mirar a la personeta que tant estimes per entendre si està feliç o no, però de mica en mica entens que en les edats que comprenen l'adolescència tot és relatiu però a l'hora molt important...
La recompensa la trobes en quant veus que estan bé, en general et converteixes en un espectador actiu, que no passiu, del que li passa, més endavant ja arribarà la passivitat, de moment et toca fer coses per un nen/a i mirar com ja es comporta com un noi/a, o almenys intenta transformar els pensaments i els actes...
És el temps de poques recompenses visibles, i esperes que les invisibles, les que no veus, es vagin creant i construint...és un moment on tornes a apendre a abandonar el teu egoisme, egocentrisme o sigui la paraula que sigui que defineixi la condició humana dels èssers humans...
A vegades et perds esperant un "gràcies" o un "t'estimo" i quant més perdut estàs arriba el que esperes, però has d'entendre que el temps el posen ells, que has de deixar que ho diguin quant vulguin... però arriba quant menys saps que arribarà, i aleshores parles amb altres pares o amb els tutors, o amb amics i entens que tots estem davant d'una edat que és complicat saber si estàs fent bé les coses o no, la única cosa que tens clara és que estimes i que esperes que la teva bona fé i les ganes de fer-ho bé substitueixin la teva pròpia inaptitut a saber educar..perquè desenganyem-nos, crec que som uns ineptes amb molt bona fé...
De mentres tú encara  estàs creixen, com si fossis un etern adolescent que ha de crèixer ràpid, però no saps ben bé el perquè has de crèixer o madurar...buf, de sobte ets la veu de la madurés i et sorprens dient aquelles bestieses repetides tantes vegades a la història de la paternitat: " jo quant era jove bla,bla,bla", " nosaltres no teniem tantes coses", i una llarga llista de tòpics que anys enrera esperaves que mai diries...en el meu cas encara ho trobo més extrany, ja que de petit o d'adolescent no vaig ser dels que vaig haver d'escoltar gaires vegades totes aquestes reflexions "fàcils"...
De fet quant ho dius no és res més que un petit gest d'impotència, ja que evidentment ningú pot comparar les èpoques i ni molt menys comparar les persones, els temps han canviat clar i cada persona és un món, per tant ho dius perquè realment no tens gaires arguments vàlids...
Com a pare sempre tinc la sensació que vaig perdut, crec que des del primer dia que va nèixer aquella personeta que estimes per sobre de la raó i molt per sobre de tú mateix, perquè a vegades ni té explicació, son sentiments i prou...estimes i ja està...
Ser pare és un aprenentatge continu, de domini de les teves emocions, d'entendre el teu lloc, és com un món paral.lel al món que vius cada dia. Tot i aixi, entenc i veig en la part més pràctica que quant millor funcionen les coses és quant ho veus o ho vius tot amb la màxima naturalitat possible...la paraula "pare" també és un pes ple de responsabilitat, pels insegurs és un pes gegant, per tant, i no sempre ho aconsegueixo, de tant en tant em relaxo i em comporto com el que sóc sense pensar tant en el que arriba de fora, vull dir allò que diuen de que tú ets un mirall per ell/a o tot el que facis pot marcar la seva vida per sempre més...tot i que no deixa de ser cert...però posats a triar , millor un mirall o un exemple autèntic que un de fals..
N'he conegut moltíssimes d'herències familiars, evidentment moltes de molt boniques, però altres realment provoquen uns anclatges emocionals que poden durar tota la vida si no t'enfrontes a ells, i no és tan fàcil fer-ho, perquè aquí no esculls i al no escollir tot és més complicat...
A vegades, quant mirava als meus pares o als meus avis, pensava " perquè han volgut ser pares?"...vull dir que no entenia molt bé la recompensa al fet de ser pare, la recompensa és estar pendent d'una altra persona?,..potser algú enten com a recompensa allò tan primitiu de aconseguir la permanència en aquest món d'una saga, allò de " sang de la meva sang", però crec que la majoria ho fem perquè tenim parella en un moment donat i creiem que hem de fer el pas, potser és així de senzill suposo...ara sóc pare i jo mai m'he preguntat perquè vaig voler ser pare, deu ser l'inèrcia suposo, de fet és evident que passo coses meravelloses, però entenc que qui no és pare també en passa unes altres de tant meravelloses com les que passem els que ho som...
És curiós tots aquests sentiments, a vegades sents vèrtig, a vegades sents pànic, fins i tot et cagues de por, però finalment l'amor és l'únic argument que trobes a totes les teves preguntes...
Ara em costa molt ser espectador, però a vegades ho sóc i és curiós que encara no he conegut a cap pare que no és queixi del fet de ser pare, que anem de cul, que és esgotador, etc, etc, etc... més que curiós és sorprenent, però és així, és com si ens convertissim en màrtirs, ho diguessim i tothom ho acceptés...
Igual que quant son nadons parlem de les seves merdes, color i consistència, sense cap mena de pudor, quant son grans ens queixem que anem de cul per culpa de ser pares, tot i que sempre diem que ens els estimem molt clar, cosa que és cert, però ens seguim queixant...
A vegades et creues amb molta gent que no tenen fills i encara que entenen les coses et miren una mica extranyats, com si no ho acabessin de veure clar tot plegat...molts també et tenen enveja sana perquè ells no ho han pogut ser, i tú te'ls mires amb enveja perquè els veus escarxofats al sofà i ningú els fa aixecar... com tot o quasi tot, la relativitat és la part més certa de la nostra forma de viure...
A l'adolescència res és clar, per ells i de retruc per nosaltres, que anem perduts esperant un canvi d'humor imprevisible, i és aleshores que te n'adones que de mica en mica es van acostant al que nosaltres som....que coi, jo també tinc canvis d'humor, a vegades per la feina o perquè em fa mal alguna cosa i realment ells també ho han d'aguantar de nosaltres..
Al final del dia, però, quant ens fem el petó de bona nit, entenc que allò que es diu de que " per mi sempre serà la meva nena" deu ser més cert del que pensava...tot i així, la clau és acceptar de que realment ja no és la meva nena, perquè cada vegada és menys nena i evidentment menys "meva", sense cap sentit possessiu a la paraula en qüestió...

Humanitats

Fa anys que em va dir el meu tiet: " la realitat és que si rasques una mica, al final, tot depen de les peles"...em va semblar poc romàntic, i massa pràctic venint d'algú com ell, que és tot cor, però al pas dels anys he entés el que volia dir...
Vivim en una societat lligada pels diners, fins i tot el que fem aquí és conseqüencia del que no fan a altres llocs, igual podriem dir que si en aquest lloc on no poden fer ho comencen a fer potser seriem nosaltres aleshores que ja no podriem fer quasi res...o sigui, que tot està lligat per un desequilibri econòmic, i això implica que el desequilibri sigui total en tots els terrenys...
Ebola és una paraula nova per nosaltres, ara tothom en parla, tot i que sabiem que en algún indret s'està morint gent cada dia per l'efecte de la malaltia que no te cura, però tot queda lluny sempre, ens ho mirem com una pel.lícula, fins i tot tenim imatges, però segueix quedant lluny...
I jo, innocent de mi, em pregunto com pot ser que aquí es posin en marxa tots els procediments per tallar la cadena, quant tots sabem que la cadena ve d'un altre cantó i al final, la cadena no es pot trencar perquè allà falten diners, i diners son mitjans, i mitjans son possibilitats d'erradicar epidèmies, per tant en aquesta societat o tens diners o tens moltes possibilitats de morir...
Així doncs, de tant en tant, els desequilibris que tant ens interessen de mantenir, ens esquitxen i aleshores tenim por, una por lògica perquè és quant entenem que el tercer món segueix pertanyent al mateix món que el nostre... igual passa quant veiem com un serial a tot de gent que s'escapa pel mar a la recerca d'una vida millor, i a on van? doncs al primer món... evident, jo també ho faria, si em moro de gana i estic en el tercer doncs no aniré al quart...ei que em moro de gana, però tonto no sóc...
I les peles provoquen odis, provoquen fanatisme, provoquen irritacions que no son fàcils de curar...l'altre dia mirava un documental on recaptaven "faches"... senzillament portaven menjar a gent que té gana i els deien que aquí ens haviem d'ajudar uns als altres abans que ajudar als de fora...resultat? doncs fanàtics... logicament tenir gana no et permet de gaires treballs interns, qui et dona de menjar serà el teu Déu...no tothom clar cau en això, però és normal que passi...que no fa tants anys en un país com Alemanya també molts cridàven com a fanàtics grans animalades...ara passa en altres llocs, però el món va donant voltes i el que es cregui que té assegurat el seu lloc en l'escala dels desgraciats o dels rics doncs millor que s'ho tregui del cap, perquè realment mai se sap, és el que te seguir depenent de l'economía...és tan perillós com inhumà...

Veritat

El primer cas de l'Ebola ha arribat a Espanya...
Mirava el telenotícies i sempre em quedo amb aquella sensació de que mai sabrem la veritat...entre uns, els periodistes que acostumen a tirar cap al cantó dramàtic i els altres, els polítics que sempre diuen que tot està controlat m'acabo quedant igual que al principi, un autèntic ignorant de qualsevol realitat...
I he posat aquest cas de l'Ebola perquè és el primer que he escoltat, però em passa amb totes les coses que m'arriben dels dos grans poders mediàtics actuals, o sigui els que intenten convencer a la gent de tot...crec que uns ho fan amb bona fé o per inèrcia de l'estupida societat que vivim ( o com deia la Mafalda, zoociedad o suciedad ) i els altres ho fan perquè son professionals de la caça dels vots, i crec que al final això és el que impera, uns volen ser els més vistos i els altres els més votats, i finalment son ells els que tenen la paella pel mànec, o sigui el poder, per manipular totes les ments, perquè no seré jo que descobriré que a força de repetir una cosa mil vegades s'aconsegueixen molts propòsits.
Jo mai tinc la sensació de que estic ben informat, si miro aquests resulta que les notícies passen el filtre d'un partit, si miro els altres resulta que passen un filtre d'un altre i resulta que la mateixa notícia és explicada de diferent manera, suposo que és l'opinió que també deu ser important, però clar, la meva idea inicial és que jo miro les notícies per ser informat imparcialment i no tinc cap dubte de que mai tinc aquesta sensació...
Em recorda un dia a Barcelona quant dos sindicats es dicutien per un fet en concret, i jo que em preguntava : si parlem dels drets dels treballadors hauria de ser més fàcil que dos sidicats es posin d'acord no?....doncs resulta que no!!...perquè?...doncs perquè el treballador està per sota de l'interés de guanyar les properes eleccions sindicals...és trist, però és així, per tant és possible que estiguin d'acord en que hi ha un problema, però cada part ho voldrà arreglar a la seva manera, o sigui fer mèrits, i el pobre treballador que?...vull dir que les prioritats partidistes s'imposen a la lògica més aplastant: el sindicat només s'hauria de dedicar a defensar el que ha de defensar...però no és així...
En l'únic cas que veig que tothom és posa d'acord és en el tema nacionalista, fins i tot em sorprén però almenys veig una coherència, si és teatre o no, ja es descobrirà, però aparentment existeix aquesta unió envers una idea comuna i clara...
Tot és tan teatral que no m'imagino a un gabinet de crísis dient als ciutadans que tot està descontrolat, això significaria perdre molts vots!!, per tant jo ja sé que per més que no tinguin ni punyetera idea de res ni de cap conseqüencia diran que tot està sota control...i sempre és així,
Aleshores a mig telenotícies el paro i deixo de mirar -lo...i retorno a la meva realitat...
Avui a mig treball he parat, de sobte a la Moixina, un indret humit d'Olot, ha aparegut el vent i de cop i volta milers de fulles han començat a caure dels arbres, he baixat del cotxe, i he anat veient el petit gran espectacle que el vent i les fulles m'oferien...fa vent, cauen les fulles, el sol entrava entre els arbres, i jo m'he emocionat i com sempre he agraït a la natura el regal pels sentits...i ara ho penso i em dic que això si que no hi ha cap filtre possible, ha sigut així, les fulles han caigut perquè el vent les ha empès...i potser és de les poques veritats que em puc creure, vull dir que els meus ulls ho han pogut veure, i això si que és una notícia verificada en directe...

La loteria familiar

Mai em vaig arribar a pensar que en tot això estaria sol...ja no parlo del moment de la decisió, evidentment que aleshores no m'ho podia imaginar...tot i que les coses son com son i en molts casos, com deia en l'article anterior "no sé", moltes preguntes no tenen respostes, la veritat és que no ho vaig preveure...
La vida és així, costa d'intuir el futur, segur que és el més meravellós de viure, però també aporta sorpreses inesperades...
Però no sé el perquè exactament però és així, i m'ho agafo com la poca experiència personal en el tema m'ho pot permetre, preparat per apendre i no entendre, simplement seguir endavant sapiguent que finalment almenys no m'estic perdent res de res...
Sóc incapaç de posar-me en les ments dels altres, crec que és una altra cosa que he anat aprenent, les accions, les reaccions estan molt condicionades, per tant ja no sé ni vull jutjar gaire...
Si puc posar-me en la meva, i en el meu cor i en els meus sentiments i tot plegat em sorpren moltíssim, aquí estem tots per apendre i poca gent pot saber el que l'altre desitja si no es diuen les coses clarament...la telepatía és complicada perquè entre pensament que va i ve i arriba i torna passen moltes coses, potser és una fracció de segon, però hi han tants condicionants que costa de llegir la ment d'una altra persona...i en molts casos és això el que esperem, que facin exactament el que nosaltres fariem o simplement, el que nosaltres voldriem que fessin...
I aquí estic aprenent continuament, perdut en molts casos en l'ignorància que et pot provocar les teves propes vivences, i aleshores t'has de repetir mil vegades que no hi han dues persones iguals en la terra...quina màgia no?...no n'hi ha cap de repetit tot i que aparentment sembla que ens movem per grups, qualsevol de nosaltres ja és un sol món...és meravellós, intrigant i permet que l'aprenentatge mai s'acabi...
I tot això a vegades em va gran, perquè el cor és molt exigent i quant estimes la calma és una tormenta suau, potser una bella brisa o potser els núvols venen i apareix el temporal, ja se sap, és el cor i quant ell mana, costa de trobar arguments...
I tot i que moltes coses em van grans, no deixo d'intentar-ho, de fer les coses el millor possible, a vegades posant les emocions per davant de tot i a vegades intentant ser racional en les coses més pràctiques...-silenci!...em dic moltes vegades...un,dos,tres,quatre........deu. I aqui em paro i busco l'Alex, per deixar-me de tonteries i aconseguir no barrejar continuament els papers...qui sóc? el que treballa cada dia? l'amic? el pare? el fill? qui coi sóc?...la resposta me la donava sempre el meu estimat Eduard: - Tú ets l'Alex...i és així i per mes que m'hi encaparro o altres em vulguin col.locar en un altre paper, mai deixo de ser jo i el meu jo s'amotlla, busca la forma ideal cada vegada perquè la peça de puzzle encaixi a la perfecció, però a mida que vaig fent anys entenc, i visc, que la millor forma d'encaixar les coses amb serenor és siguent un mateix...suposo que és la famosa recerca de l'equilibri entre l'intern i l'extern...difícil?, no sé, potser tot és més fàcil del que pensem...
A casa el Josep, el Joan i l'Eduard eren el Josep, l'Eduard i el Joan i crec que mai els podia veure en un altre paper i tan sols aquesta visió em va aportar poder ser jo...sé que és complicat perquè hi han moltes interferències, perquè a vegades ens toca fer papers tant llunyans a qui som que ens pot provocar la perdúa de la realitat, de la pròpia realitat, la del teu món, que potser i això si que no ho sé, és l'únic de real que tenim, el de cadascú...
Vaig perdut en algunes coses, clar que si, però m'hi poso sempre, abans no ho feia, ara m'hi poso en les coses que afecten a gent que estimo descontroladament, o sigui als que més estimo...costa educar, mai m'hauria imaginat que costa tant i tant, és un pes de responsabilitat que quant ets fill no ho pots entendre...jo sóc fill, per tant sé de que parlo, però cada fill és diferent i cada pare també, perquè res treu el que som en realitat...un món de dues persones és complicat sempre, però escollim, rebutgem, escollim altre vegada, ens equivoquem i tornem a rebutjar...no passa res, però la familia no hi han unes opcions tan evidents, comences no escollint, després alguns rebutgen el que els ha tocat, però el rebuig mai és net, perquè queden coses pel camí...allò de la motxil.la plena, i moltes vegades penses que igual que jo no vaig escollir i em va tocar literalment la loteria, ara sóc jo un número que li ha tocat a algú, perquè si, perquè li ha tocat, i això és una gran responsabilitat...