El principio de la Nada

Ay... de un secreto me olvidaba que mi alma me reclamaba:
No hay misterio en la tierra, ni tierra sin misterio.
Todo nace de un gran despiste que pasamos de pasada
como si fuéramos golondrinas que vuelan de una volada,
cuando todos sabemos que los pájaros ignoran que esas alas
individualmente integradas, pertenecen a la Ave sagrada.

Hay un misterio en la mirada de la materia animada,
que nunca ha sido enseñada en una escuela educada.
I el misterio se desvanece cuando la mirada observada
solo es la chispa del reflejo de toda una volada
de otra fuerza que nace y vive la materia activada,
si por activación entendemos todo eso que aparentemente
no tiene ojos, ni pies, ni brazos y le falta el entendimiento,
que es lo que todos conocemos como materia inanimada.

El secreto no es ningún invento
puede ser solo un intento
que el ser no puede captar sin sentir ni amar
todo lo que el razonamiento le impide poder aceptar.

Y lo que cuesta de amar es lo que la razón no entiende
ya que el hombre es una mente que tanto si es o no creyente
niega las cosas que siente y no se pueden demostrar.
Y el secreto de la existencia del mundo es su ausencia
como forma de presencia.
porqué la autèntica esencia de la Tierra misteriosa de otras dimensiones,
se alimenta en la fuente del principio de la incerteza.

Olor

Hi ha gent que desprenen quelcom especial, no sé ni com explicar quant m'arriba d'algú aquesta olor, de fet és qüestió d'olorar, simplement son els sentits que em porten a aquestes sensacions i les sensacions tanquen els cercle, i arriba l'aroma...
I m'agrada descobrir-lo, fins i tot em puc fer pesat per aconseguir que el nou olor s'empapi en mi, en les meves entranyes, com el gos que va ensumant fins aconseguir l'aliment, jo necessito saber el gust d'allò que el meu nas fa estona que busca en l'aire...
Després ja em calmo, suposo que necessito saber d'on procedeix tot plegat, potser és una de les claus de la meva volatilitat, les olors son efímeres finalment, i després queden les persones, la part més important del regal, alguns es manetenen entregant olors, i altres marxen però ja han deixat un record nassal reconvertit en porció dins de mi...
Qui pot entendre això doncs em resulta molt més fàcil, perquè la meva entrega inicial és exagerada, és com obrir totes les portes i finestres perquè entri l'aire nou, a vegades l'aire ja és extranyament conegut, a vegades és desconegut però familiar, a vegades és simplement aire nou...
Qui és queda va entregant aquella olor, una olor que no per ser cada dia coneguda deixa d'alimentar el meu ser, m'encanten les olors, em fascinen...
Ultimament estic una mica cansat de vigilar el que dic o el que sento, i quant tinc aquesta sensació em llenço decididament a entregar tot el que surt de mi i llenço els escuts definitivament...i és així quant em sento millor, i és així quant sóc lliure...
L'esclavitut del passat, o del que toca o no toca, em posa en un camí que mai entenc, tot i que com tothom el puc portar tranquilament, és còmode i fàcil, dir just el que toca quant toca i sobretot quedar bé...
Curiosament estem en una educació on sembla que moltes coses boniques no son normals d'escoltar o de dir-les...mai ho he entés, em costa entendre-ho, ni la madurés de l'edat em permet entendre el que per mi és una gran estupidesa...adoro les paraules, ho repetiré mil vegades, adoro les paraules per sobre de les realitats, les realitats poden estar molt condicionades, les paraules, si son sinceres, és l'orígen de la veritat de cadascú de nosaltres...
La gent passa per la meva vida a velocitats exagerades, a vegades ni tan sols hi trobo la lògica, tampoc la busco, algú que m'ha explicat la seva vida,que ha plorat davant meu, que ens hem abraçat i fins i tot potser hem fet l'amor si és una noia , i ja no hi és, i no em pregunto perquè no hi és, perquè la resposta és una i prou: simplement no hi és...
I no hi és perquè no hi ha de ser-hi, perquè no era una vida, si no un moment... una petitíssima porció de la seva vida que ni tan sols gosaria dir que no és important, segurament és molt important... les hores, els dies, els minuts no tenen sempre el mateix valor, cadascú en el seu món de dues persones construeix un rellotge absolutament únic...
Igual que algú passa per la meva vida en un instant gegant, jo també passo per vides dels altres a la mateixa velocitat i de tots aquests encreuaments de camins, sempre es queda algú i aquest algú passa a ser una amistat...i potser aquí és on les agulles del rellotge agafen un ritme més constant, tot i que no deixa de ser diferent al rellotge que tenen uns altres dos que han creat un altre món de dos...
En les relacions les respostes les sento cada dia més contundents, si algú marxa és que ha de marxar, si algú és queda és que s'ha de quedar, les lluites les deixo a part e intento entendre que tot és simple si mirem la realitat...perquè estimo a una persona?...perquè l'estimo, la resposta és així de simple...després puc dir mil motius, però tot flueix i quant tot flueix, que costa molt però que curiosament també s'hi arriba amb la simplicitat com a bandera, ja no hi han respostes complicades a preguntes fàcils...
Evidentment obrim les finestres de bat a bat quant l'olor és clara i contundent, a vegades tanquem rapidament els porticons per una mala olor, podria dir pudor, però no és pudor, perquè el que per mi és una pudor per un altre pot ser una olor preciosa...com sempre dic, escollir és el que fa que tots, absolutament tots, siguem especials...
Qui és especial?...tothom, o potser ningú, ens anem fent especials uns als altres quant escollim, cert que tot és relatiu, però per cadascú de nosaltres el que escollim mai és relatiu, és una elecció, es veure caminar a mil persones i assenyalar amb el dit, orgullós i feliç a aquell que has escollit...però en molts casos el primer motiu que et fa fixar-te a un entre mil és l'olor...
Hi han coses que extranyament van lligades a altres coses, son coses que no sé explicar mai, però em passen sovint, a vegades son volàtils, quasi sempre ho son, i d'altres son eternes, però tampoc busco explicacions a aquestes sensacions...el que faig és simplement sentir...
Molta gent interpreta que moltes vegades jugo en les relacions humanes, mai ho he fet, de fet qui ho pensi ha de saber que sóc així, no tinc cap altre manera de mostrar-me que la que sóc, per mi tot és important, no hi ha res que no sigui trascendent i com a tal dono importància total a cada fet que estic vivint, sigui bo o dolent, el vull saborejar...i per saborejar, almenys per la meva manera d'entendre la vida, has de mostrar, entregar, suposo que apostar per la valentia i deixar de pensar en les conseqüencies...cada acte té una conseqüencia , és evident, però quant un es mostra tal com és sempre, les conseqüencies son imprevisibles, per tant és absolutament fascinant no saber el que passarà...almenys per mi és molt més fascinant no saber el que passarà que no pas saber el que passarà...
Sempre recordo un article que vaig escriure fa molt, just acabava de conèixer algú molt interessant, però tot se'n va anar a fer punyetes perquè jo vaig arriscar massa, però tot i així ara ho penso i crec que encara que hagués fet mil camins, la meva situació amb aquesta persona seria igual, al final els camins s'allarguen o s'escurcen, però el resultat final del món de dos sempre serà un, sigui la velocitat que els dos hagin agafat, al suma dels dos caminars serà l'únic resultat final...per això m'agrada ser valent, per això ho intento, perquè penso que si coneixes algú, com més ràpid et mostris més ràpid podras gaudir de la nova companyia o més ràpid veuràs que no arribareu a enlloc...val la pena guanyar temps i val la pena no perdre temps...mostrar amb passió i després la calma i saborejar, disfrutar o simplement recordar aquell moment passat d'aquell petit món de dos que és va obrir i tancar amb molts pocs dies...
Però mai, mai puc deixar de saber d'una olor nova, crec que és un gran defecte meu, la velocitat, mai l'he sapigut controlar, però no sé mirar a ningú amb fredor, tot em provoca passió...i després sempre la calma, la passió més bonica, la que es queda, la que sents per l'altre però ja no estàs ansiós de saber, si no que ja ho saps i et fa sentir bé, et fa sentir afortunat, et fa sentir ganes de tornar a olorar un nou aire convertit en regal...

Gràcies

Crec que tothom és conscient de que la felicitat mai és constant, també un és conscient que la línea a vegades va per dalt i a vegades va per baix..circunstàncies, moments que hem d'afrontar, els bons i els dolents, i a vegades com deia el meu estimat Eduard, l'intel.ligència és saber adaptar-se i adaptar qui ets a tot el que et va venint, en definitiva ser tú, però saber renunciar un moment per poder enlairar-te de veritat altre vegada...
Com tantes vegades he mirat enrera... no puc contemplar el meu present si no miro enrera, deu ser allò de la memòria històrica, el meu present és una suma de mil ingredients, i tots queden reflexats en aquest instant, justament en aquest, un dia com avui, divuit d'Agost del 2014.
No sóc res més que el que sóc ara, però sóc molt més que un caminar diari, rebusco entre els raconets del meu passat  i només puc agraïr, agraïr que m'estimi tanta gent i ho facin així, gratuitament, sense esperar res a canvi...el meu tresor son ells, la meva riquesa és aquesta, saber que l'amor va molt més enllà de la vida, i això es meravellós, potser per aixó res mai mort, perquè la gent se'n va però cada passa en present és una dedicatoria a alguna persona, a un instant, a una paraula o a un gest...
Avui doncs, vull agraïr, perquè el meu passat està ple de flors, i de colors, i ara si el miro ja ni veig un boçí de foscor, però n'hi va haver, i estic tan content de ser el que sóc ara que no sóc tant pressumptuós com per pensar que tot és gràcies a mi...ni molt menys, sense amor jo no sóc res, i me'n vau donar moltíssim, estimats...
També em vau donar crosses a la part pràctica, només jo podia sortir d'allò, però l'ajuda en moments claus son vitals per poder agafar forces...l'estat anímic pot ser molt bó, però si no tens per menjar ja no vols alimentar l'essència, si no el pap, perquè sense menjar no hi han pensaments profunds...un ha de cagar, i cagar bé i aleshores ja podem començar a elaborar un camí...per això entenc a la perfecció a la gent que no té res, que li pots dir a qui no te res? que visqui de la seva essència?...tot i aixi, la fortalesa interna és un punt important evidentment, hi ha un treball no remunerat que funciona, perdre el temps pot arribar a ser la cosa més important d'un mateix...son opinions clar, jo hi crec també...
L'agulla de la gasolina m'amenaçava constantment, a vegades pensava que no em donaria per arribar a la feina, era un patiment que ara mateix no el sé explicar...fer veure que ets un Rei mag quant no ets més que un reciclador d'il.lusions empaquetades com a noves, però ja usades... i amb l'ajuda dels amics vaig seguir una mena de "la vida es bella" a la provincia de Girona...me n'alegro de que l'il.lusió es mantingués a pesar dels equilibris que dia rera dia un ha de fer quant no te res, però te ganes de regalar colors a la ment d'un infant...
Recordo al Marc que va fer que un dia de Reis fos un dia de Reis, recordo quant ens va portar a Vilanova per poder veure als meus estimats que enyorava tant i tant!...patidor en silenci en molts casos, però fent gestos que sempre agraïré!...gràcies...
Recordo al Quimi, que sense fer propaganda de res, com és habitual en ell, mostrava la seva sensibilitat en definitiva a un passat conjunt, ell em donava la ma cada dia i em mostrava un camí que jo encara no podia veure...Gràcies
Com sempre la Jenny, la meva companya d'aventures ( i desventures) aquí dalt, sempre amb el seu cor obert a qui sóc i a com sóc, poca gent ha mostrat tanta paciència davant de la meva eterna volatilitat...ens estimem, crec que sempre pot més això que les meves tonteries...ella sempre amb la seva casa oberta a mi sense condicions...mil gràcies...
Com no, el meu amic, el Toni, el gran company, la persona que sap tot de mi, que hem crescut junts, que ens hem mimat i admirat milions de vegades, algú que quant sent dolor jo el sento i a l'inversa, algú que és molt més que de la familia, algú que evidentment va ser la peça clau de tots aquells moments, ell sempre hi és, de fet només el fet de ser-hi ja em fa feliç...no puc entendre res del que sóc sense ell, gràcies estimadíssim!!
La Vane, la seva parella, que li va venir de nou que jo aparegués en el meu pitjor moment, deuria pensar: i ara d'on cau aquest?...mai va posar obstacle a res, i encara no ens coneixiem quasibé, ja sabem que el millor amic i la parella de l'amic és com dificil de trencar el gel, ara ja està trencat, però en aquell moment, quant jo dormia al sofà de casa els Ra, esperant poder anar a veure el meu estimat Eduard malalt el dia següent, va optar per allò que sempre fa tant bé, la discreció...gràcies...
Gent que just em van conèixer allà, en aquell moment, que van entregar tot el que van poder, que em van ajudar molt més del que calia, quasi no em coneixiem i van obrir el seu món i els seus braços a mi: Ismael, Francesc, gent de la feina que els estimo, no tan sols pel que van fer, si no perquè son persones extraordinaries, humanes, i una cosa que sempre he admirat de la gent i ells posseixen:  coherents amb els seus actes, gràcies, sou part del que sóc...
Que haig de dir de la petitona que mai deixava de creure en mi, que volia un pare per sobre d'un estat d''ànim, ella, tan dolça, tan bonica i que va col.laborar amb la seva il.lusió, el tresor dels infants, el retorn a la realitat en molts casos pels adults...gràcies...vas ser el motor de tot...
El Joan, la figura clau en molts moments de la meva vida, la part Font que per mi era essencial per no perdre el centre de tot, la calma, la serenor, la saviesa d'algú que s'ha treballat... i com no, l'amor, l'amor que ens tenim molt per sobre del que significa un tiet o un nebot...gràcies...
Isabel, l'herència del meu pare, estimada , ja no som herència si no realitat, ets molt més que una mare, ets una amiga, ets inseparable de la meva essència, ets fortalesa, ets passió, ets saber estimar, ets un exemple i t'admiro...gràcies.
Altres amics, com el Xavi, com el Gerard, que potser la vida ens separava una mica, però que per mi eren i son part del meu pas d'adolescent a adolescent, suposo que ja em faig entendre així...gràcies...
Punt i a part per l'altre GRAN amic, el Bernat, algú que sempre està aqui, encara que ens veiem poc, algú que hi crec, que admiro tot el que és per sobre del que la vida li ha regalat, vull dir que s'ha fet a ell, i adapta l'extern a qui és, m'encanta la seva fermesa que ell mai veurà, però que jo no paro de veure-li, m'encanta veure que dels pensaments als actes el temps dura poc, em va ensenyar que un s'ha de moure quant cal, i calia, i ho va fer, infinites gràcies també...
Al meu pare Eduard, al meu avi Pep, a la meva iaia Assumpció, que aquí on sou, dins meu, mai deixeu d'enviar misatges de fermesa...sou present...
La mort és presenta física a vegades, i a vegades son dols en vida, en l'amor de parella, en molts casos, la sensació és més complicada d'acceptar, tot i que va ser un final infeliç, gràcies Marta per creure tant en mi just en el moment que costava molt de fer-ho...el mirall que em vas entregar va ser molt més poderós que el d'un conte de fades!!....gràcies...
Hi ha més gent, sempre he tingut la sort de tenir bondat a prop meu, me'n deixo uns quants, ho tinc clar, però faré una cosa que mai faig, etiquetar, perquè tinc ganes de que la gent sàpiga quins cors acompanyen a la gent que potser no mostren el que son realment, a part de bones persones, això és evident, son els meus amics, els meus estimats, i cada dia, encara que no els dic res, els agraeíxo la seva existència, de tot cor, desde la profunditat del meu ser, els estimo...
Avui m'he parat un moment, just quant he acabat de treballar, he miral al cel, he mirat la terra, com sempre m'he trobat en un lloc que no conec, com sempre sense cap pàtria que em cridi, i els he mirat a tot, un rera l'altre, he vist l'afortunat que sóc de tenir unes fronteres tant petites, evidentment amb molta més gent que ha anat apareguent o que ja no hi son, però aquest és el meu país, i la única bandera que mai he conegut, estimar...no sóc afortunat, sóc hiper afortunat de tenir gent amb tanta vida a dins seu, us dono les gràcies publicament, em ve de gust, és un gest petit però el faig, perquè no tinc fotos a les seychelles, però tinc uns grans amics...us estimo...parlo d'un moment de la meva vida, i en aquest hi ereu vosaltres, no treu mèrit als altres moments, als altres amics, però aquell moment va ser la clau de moltes coses per mi...

La musa y el poeta

Esperaba ese momento, supongo que la inspiración pedia su presencia...esa chica con la luz en el rostro, con su simple elegancia...
El dia que ella le dijó que no soportaba los tacones el supo que era ella!!...tiene que ser ella!!, y el momento se acercaba...
Eligieron el estanque, un sitio tranquilo donde podrian por fin dar imagen a lo que imaginaron...las voces ya se cruzaron, las risas también, las confesiones iban llegando, así como los miedos de confiar sin más se iban marchando en el tren del pasado...era presente y era el dia!
El estanque, como tantas veces a esa hora, entregaba un efecto espejo, y el color de su alrededor ofrecia un bonito cuadro de verano...
Aún se escuchaban a los ultimos bañistas allí mismo, en el lugar habilitado para los que no podian ir lejos a buscar la sal del mar...
Ella apareció tal cual, tan especialmente senzilla , justo como él la imaginaba, se miraron timidamente, como dos desconocidos que hace ya mucho que se conocen y rompieron el hielo en el momento que se dieron cuenta de que sentian verguenza...
Ella se creia una persona normal, pero sin la luz del estanque el ya vió  antes en ella eso que sale de dentro de los que solo lo poseen, su luz!!...luego, la vida, hace que uno no saque todo lo que tiene dentro, pero mirando a los ojos de la gente, nadie puede equivocarse en el potencial interno de cada uno, es como la prueba del algódon, pero sin anuncio, es como quien descubre en el otro cosas que ni el otro sabe...él ya creia en ella, y el era pura intuición...cerrando el celebro y abriendo las sensaciones descubria los tesoros con ansias, pero con serenidad...
Hablaron de sus cosas, de las que ya habian hablado, ahora ya acompañados de sus rostros y sus gestos...a cada gesto él la miraba con más ilusión...ella seguia tímida, pero reconocia la ilusión de su amigo, no tenia miedo, sabia que delante estaba un hombre que la respetaba, aunque le dijese mil palabras bonitas...
Se sentaron frente al agua calmada, y mientras la miraban se iban calmando con ella, apagando los nervios iniciales, ralajando ya su amistad y empezaron a descifrar sus vidas...
Hacia años que él buscaba un instante como ese, alguién con quien soñar pero sin necesidad de despertar, alguién que su prudencia hiciera despertar aún mas sueños, pero alguien con quien confiar desde la nada, desde las palabras, desde seguramente lo más importante que les unia: la bondad...
Las horas pasaban y la noche llegaba entre palabra y palabra, entre sonrisa y sonrisa, llego antes la confianza absoluta que la noche, pero llegó, sin con eso conseguir que les hiciera recordar que deberian ir a cenar, o a dormir..ellos se quedaron allí...por momentos la comodidad era tal que ni siquiera el silencio conseguia incomodarlos, y en uno de esos silencios se dieron la mano...como siempre, sin más, solo el tacto para llegar juntos a otro sentido, para ir rompiendo las normas a patadas, solo con la fluidez daban pasos agigantados...
Pero él cambio en su mirar, de repente vio en ella a la mujer, no a esa persona encantadora que se sentaba con sus gestos femeninos pero que en él sólo encontraba un amigo, especial si, pero sólo amigo...
Despertó de golpe... igual cuando despertó era negra noche ya, los ojos de su musa ya no solo desprendian intensidad, los ojos con el reflejo del agua se incrustaron en la esencia de él, entonces se asustó, porqué ya no podia mostrarle solo lo que le habia prometido...de repente se enamoró de esa imagen, puede que su septimo o octavo sentido, el artístico, viera en esa imagen la gran obra maestra de su vida...pero no estaba asustado de él mismo, temia que ella confundiera la mirada...
Ella se dió cuenta, aunque seguia confiando en ese hombre, pero tenia miedo de confundirle, aunque ya nada podia confundirle, el estaba absolutamente absorvido de esa luz, esa que ya dominaba toda la belleza que la naturaleza les entregaba...era su musa! su inspiración y en ese mismo instante decidió que lo seria para siempre...
Le pidió un deseo, sólo uno: abrazarla...ya no tenia palabras para describir lo que sentia en ese momento, ella volvió a su timidez, el no volvia al estanque ni a la noche, solo estaba admirando esa luz, y se fundieron en un abrazo intenso, un abrazo de emociones, donde una a una, él le iba entregando todas las sensaciones que sentia...
La musa y su poeta estaban allí escribiendo un bonito cuento, un cuento sin perdices pero con algo mucho mas profundo...
El poeta llevaba toda la vida esperando su gran amor y su gran amor era ella, la musa que hiciera despertar las emociones sin necesidad de fundir los dos cuerpos en uno, solo las esencias, solo las miradas, solo el cariño profundo que ya les unia...
Crees en mi?- le preguntó a su musa después del intenso abrazo...
Si- dijo ella sin esconder aún su timidez...
Entonces el le prometió solo una cosa, no era propenso a prometer, era demasiado volatil para cumplir con las promesas, le dijo casi susurrando en la oscuridad del cielo y la claridad de la luna reflejada en el agua :
- Te prometo que te llenaré la vida de palabras bonitas, que cada dia tendrás de mi algo que te recuerde lo especial que eres, te prometo el amor mas grande, el que nunca se destruye, el que no existe en este mundo pero está en el universo...solo te puedo prometer eso, que te querré...
Ella lloró porqué por primera vez no le pedian nada a cambio y él lloró porqué por fin no esperaba nada a cambio, y la realidad fue que lo tuvieron todo para siempre...
Habia aparecido por sorpresa en un lugar donde ver brillar a una persona aún és más dificil, en nada confió en ella, en nada y sin saber porqué su imaginación la dibujaba, y en nada le quiso entregar todo, y todo no era mucho aparentemente, sin anillos, sin papeles, nada se hacia visible en los ojos de los demás..., sólo ellos sabrian que significa todo...y aquel dia, justo el primero que se conocieron, la luna, el estanque, la musa y el poeta guardaron su secreto para siempre.

La Nuk

Tot i saber-ho , perquè ja feia dies que t'anaves despedint, he obert el facebook i ha sigut veure't plena de vida en una foto i m'he posat a plorar com un nen petit...
Nuk, recordo el dia que et vaig veure per primera vegada, allà en el bosc de Can Vilà, a Cabanelles, on uns nens et van trobar perduda o abandonada...erats una boleta negre, i em miraves amb cara de pena implorant que et salvés d'aquells nens que amb bona fe no paraven de mullar-te perquè deien que anaves bruta o tenies calor o ves a saber perquè...
Et vam cuidar els primers mesos, però venia l'Aida i tú no paraves de donar salts per tota la casa, amb el Nanú ja prou mogut i la Cuca que s'ho mirava tot en plan "no m'atabaleu més, que tinc una edat!"
Pocs dies abans de nèixer l'Aida et vam donar a la millor llar que mai hauriem pogut trobar per tú, la del meu millor amic i la seva parella, que et van tractar com una princesa...
En els pocs mesos que vam conviure plegats et vaig agafar un carinyo brutal... fins i tot jo, que era el pràctic de la casa, una vegada vas marxar em vaig posar plorar perquè ja et trobava a faltar...
Potser perquè et vaig veure fa poc, i més d'una vegada en aquestes darreres setmanes, ahir no em va agafar per sorpresa, però ha sigut veure una foto teva i et regalo totes les meves llàgrimes plenes d'aquella barreja que tan sols els que heu sigut bons en vida podeu deixar...una barreja d'amor, tristesa i somriure, on les llàgrimes, tot i ser salades, desprenen la dolçor del teu record...
Els teus papis et deien princesa, i tot que amb els anys vas haver de compartir el teu status a la casa amb molts nouvinguts, sempre vas ser bona...crec que la paraula és aquesta, erats bona...
Et vas mantenir verge!!...no t'anaven els gossos, a casa teva deien que erats lesbiana, potser si...
Saps,  quant encara vivieu a l'altre casa, dormies amb mi algunes vegades, m'encantava, erats ( i perdona que parli en passat perquè mai marxaràs de dins nostre) una preciosa gosseta negre, amb una cua que sempre recordaré, la cua de la Nuk, fins i tot aquests darrers dies, tot i no poder-te moure, quant ens acostavem a tú, encara la remenaves d'aquella manera tan especial...la cua de la Nuk!!, la petita cua de la Nuk!!...
Ets part de l'historia d'amor dels teus papis, amb ells vas voltar per tot arreu, quant tots tres formaveu una petita familia...després la familia és va fer gran, però crec que per tots erats encara la princesa de la casa...
Recordo quant arribava i em mossegaves el cul de l'emoció!!...jo sempre havia de fer-te cas a tú primer, t'haviem de calmar, perquè necessitaves ser qui erats realment, la primera i per mi, la gosseta que també hi vaig conviure un temps i que ha crescut amb el meu millor amic i la seva fantàstica parella...també ara amiga meva ...
La Nuk!!...ara t'he vist en una foto!!...m'han vingut mil records al cap i al cor, t'he recordat, ja t'havia plorat quant em vaig despedir fa poquet, pensava que ja no et veuria més, encara vaig poder veure't una altre vegada...me'n alegro d'haver vingut, i que sàpigues que jo sóc volàtil i en general no em moc així de ràpid si no estimo molt, i segur que tú, amb la estimada Cuca, heu sigut els gossos que més he estimat!!
Ara ja ets una estrella que brilles al cel, m'agrada tenir aquesta imatge que moltes vegades donem als nens per apagar la tristor, m'apunto a l'infancia permanent i et miraré de tant en tant...i et recordaré moltes vegades estimada Nuk...ei, allà en el cel o on sigui segur que veus la Cuca, i potser fins i tot veuràs al meu pare passejant al Micki, dona'ls records i molts petons i cuideu-vos molt entre tots...
Com et vaig dir l altre dia a cau d'orella: gràcies!!...gràcies de veritat per haver estat part de la meva historia també...gràcies per haver sigut així, tal com has sigut...i gràcies per deixar aquest enorme record preciós a tots els que hem conviscut a prop teu...
Mai t'oblidarem Nuk, segur...t'estimo.