Fins aviat!!

Avui que la tramuntana ha baixat una miqueta d'intensitat he pogut disfrutar d'un adeu simbòlic a L'Escala. M'he pogut despedir dels meus companys i he acabat ràpid la feina per fer una última volteta pel poble i mirar el meu racó del món sapiguent que hi tornaré però no el podré visitar tantes vegades com aquest darrer any...
Com que segueixo sensible, reconec que he plorat d'emoció...de fet sóc tan dramàtic que tot ho visc com si fos la primera o última vegada...m'agrada això de l'última vegada...tot i que confeso que donant la volta m'han tornat a aparèixer mil moments viscut en aquesta població que tan estimo...m'he emocionat moltíssim!
Però el meu racó de món és especial per mi, allà he viscut moments d'intensitat individual que no podria escriure aquí, encara que sempre sigui un exagerat, en aquest cas, em quedaria curt segur.
En aquell racò tan sols hi he portat a dues persones, dues dones...les dues que més he estimat...però tot i així avui els records que em venien no eren d'elles, si no de coses que m'han passat a mi en aquell indret quasi màgic per mi...on la la sinergia del mar, de la meva vida en el moment que estava aquell dia, la meva ment i sobretot la sensació que em dona d' alliberament aquell espai, feien una suma quasi majestuosa en molts casos...he viscut, sens dubte, els moments mentals més alucinants...estimo aquell racó de terra, igual que estimo L'Escala....si,si...l'estimo...jo, l'anti nacionalista declarat estima una terra!!!
Com sempre sonava música, m'he permés el luxe de barrejar aquest adeu amb alguna cançó del Loquillo... estava hiper emocionat, fins i tot trasbalsat pel moment, perquè trobaré a faltar aquells moments, perquè trobaré a faltar L'Escala, perquè també els companys de feina ajudaven a que tot fos més bonic encara...
Suposo que tornaré, sempre torno...fa vuit anys hi vaig treballar per primera vegada, vaig estar-hi un any i mig, després un parentessis...fa 4 anys hi vaig tornar i després d'un altre parentessis hi he passat aquest 2012...un any brutal per mi...preciós per mi, sens dubte...
Tinc petits tresors per totes les zones del poble, trucades importants, casualitat o no, allà m'han succeït moltes coses, he rebut moltes trucades vitals , he plorat i he rigut molt al costat  del mar que tan em transmet...avui estava realment emocionat acumulant els dies de sensibilitat extrema que m'estant fent navegar per llocs tan complicats com apassionants...
Estic plé de dubtes , sempre que estic sensible apareixen molts dubtes, de gent respecte a mi i de jo respecte a altre gent que no acabo d'encarar amb la valentia que un suposat pirata ( a vegades de "pacotilla" ) hauria d'encarar...
Però com sempre sóc obtús!!...i m'encaparro a que em valorin gent que potser no em valora tan i m'oblido de la gent que un gran recorregut els avala respecte la nostra estimació, que hi son , però queden amagats, mea culpa!...però el pirata no apareix i no ho encaro mai...de mentres segueixo amb l'ofuscament d'aconseguir coses que mai existiran...les paraules, la força de les paraules sempre em tornen i el que em diuen em queda grabat dins meu, a vegades com una suau i agradable sensació d'amor, a vegades com punyalades a la meva essència...però no em puc queixar, jo tambè ho he fet...coneixes algú, et diu que mai havia conegut a ningú així i t'ho creus i aquí ja l'has espifiat...perquè no veia a una persona, tan sols veia a un home i evidentment el meu valor com a home no és molt gran, en el meu curriculum personal és fa molt  evident aquest fet...tan sols tinc valor com a persona, i sempre intermitentment, perquè sóc intermitent en tot el que faig, per tant no puc demanar un amor infinit, ni un valor constant...ja que no ho podria entregar...
No suporto estar ferit, mai m'ha agradat...tot i així ho accepto, és una part que cap de nosaltres podem obviar en algun moment de la nostra vida, però no m'agrada, perquè encega molt i no et deixa la ment clara...tenir clar el meu lloc en cada persona és vital per mi, suposo que per tothom, però com dic, no em puc queixar d'una cosa que jo continuament puc fer dubtar a tothom...per allò de l'intermitència que deia...
Tot i així, tot i les ferides, tot i l'extrema sensibilitat que avui continua acompanyant-me, estic molt més feliç que ahir, ajuda que els genolls no em fan tan mal, però sobretot ajuda l'emoció, el sentir, la passió dels moments que he viscut quant em despedia per enèssima vegada de L'Escala...
Mai ha sigut el meu fort saber oblidar...no sé com és fa!!...
I demà toca volar!!... i volaré, no en tinc cap dubte!

                                           El meu racó del món:

                               
                                       

                                       

La regla

Un dia una parella em va dir : ets com una dona!! cada mes et vé la regla!!...potser tenia raó...avui m'ha vingut doncs...
Ha sigut un dia esgotador, caminar de cara a un vent que portava ratxes de més de 100 km/hora et destrossa fisicament i avui el dolor als genolls era absolutament inaguantable...
I de sobte m'ha explotat la sensibilitat...i és aleshores que m'agradaria poder-me amagar unes hores i poder difrutar-la i no patir-la...perquè quant m'explota tot em sembla extrany, el que estic fent, o sigui el treball, la gent que em passa pel costat, tot el que veig em resulta irreconeixible i ja no estic en aquest món, encara que no és noti...
I m'agradaria estar a casa, o en un raconet, escoltant cançons, avui hauria escollit un Leonard Cohen per exemple... i fer un repàs de la gent, de la meva vida, dels que trobo a faltar, dels meus errors, dels meus encerts, però tot entremig de la meva estimada música, amb una melodia adient per cada pensament...
Però he de cumplir, evidentment, i ja no sé si em fan més mal els genolls o l'ànima, perquè a l'haver de cumplir em dona la sensació que m'abandono i tot segueix esclatant dins meu...cada cosa és pell de gallina, res pot controlar aquest estat...em parla gent però jo no hi sóc, penso que no m'interessa en aquell moment res, ni tan sols la realitat del moment, ni tan sols la meva realitat externa, no la vull ara mateix, tinc ganes de plorar, d'escapar-me ben amunt o ben avall però no quedar-me en aquesta linea infinita en la que hi he de ser per nassos...son moments, sé que demà ja no serà així, però se m'ha repetit tota la vida, ja d'adolescent em costava entendre el que veia, tot l'extern se'm feia extrany...
He hagut de parlar amb gent, tot i que he esquivat algunes persones, que em cauen bé, no té res a veure, és un estat meu, no puc compartir res amb ningú si no ho faig aquí escrivint...i és curiós, feia un mes que no veia el mar, i casualitat o no, avui l'he vist, he treballat altre vegada al seu costat i just avui m'ha baixat la sensibilitat, no puc dir la regla perquè entenc que seria injust per les dones que en pateixen de fortes i doloroses...
No ho podria definir com a dolor, ni tristesa, no és això, és un estat diferent, de desconnexió, de no voler entendre el que ja estava escollit per mi, de duresa interna brutal, d'auto-exigir constant, de no necessitar cap premi que ens donen per aconseguir el meu benestar, tot i que cada dia ens en donen menys evidentment...
És una sensació de no caminar per aquesta societat, de no tocar-la durant uns instants, de marxar ben lluny, encara que segueixi siguent visible...però tampoc és una sensació maca, és extranya, vull plorar, però un plor diferent, ni de tristesa ni d'emoció, tot i que tot m'emociona i tot m'entristeix i tot fins i tot em pot alegrar...no és una sensació, és una explosió i tota la vida l'he tingut de tan en tan, potser si que tambè és mensual, no m'hi he fixat mai...el que si és cert, és que cada vegada que marxa ( en general dura un dia) jo no sóc el mateix i he evolucionat, no sé cap a on, ni si per bé o malament, però alguna cosa ha canviat dins meu... potser és tan sutil que ni jo la noto, però potser la suma de tants moments així si que es nota en el meu ser.
Ara ja no tinc aquesta sensació o explosió , crec que ja ha marxat, estic esgotat, quant la tinc és un dia dur i podria dir que contundent...he pensat en un dia a Matadepera, que tenia clar que volia marxar, no de la vida,   això mai, tan sols marxar.. deuria tenir uns 14 anys, potser em va baixar per primera vegada, no ho sé...vaig escriure una carta al meu pare, reclamant un lloc en el món, intentant fer-li saber que res del que se'm prometia en el futur m'interessava excessivament, que aquells premis ja tenia clar que mai em motivarien massa...que volia sensacions, que volia emocions, que ja aquella edat el dia a dia em feia molta por...que no volia viatges per oblidar la merda de dia a dia, que no volia tenir la sensació de necessitat de desconnectar, però finalment li acceptava el meu rol, o rolet en aquesta societat ja inventada de fa anys i on res sembla que és pugui inventar de nou!...i ja han passat quasi trenta anys i curiosament no he evolucionat en aquest sentit...segueixo inmers en la recerca de noves sensacions, no he madurat gens, segueixo siguent el mateix nen que li va escriure amb tinta i directe des del seu cor al seu estimat Eduard...evidentment molt més embrutat i molt més poruc, ja he desaprés molt com per ser tan valent com era aleshores , perquè a vegades crec que no és la vida que et fa vell ni que et va desgastant, si no el sistema que tenim, sembla que estigui fet per impedir qualsevol moviment diferent...de fet està tot marcat i quant explota tot això dins meu, ni que sigui un dia al mes, no m'ho perdono...
Potser per aquests darrers dies, en que em donava la sensació, espero que equivocada, que molta gent no viu, tan sols lluita per poder viure...buf!! per mi això és molt dur...i cada dia s'escapa i ja no el veurem mai més, ni tindrem la possibilitat de recuperar-lo...tan fa si estem tristos o fututs, per mi la sensació de sentir-se viu tan pot ser possitiva com negativa, vull dir que sentir és l'únic camí per sentir-se viu...
És fort que als 42 anys encara no entengui algunes coses, és fort que em quedi al mig del carrer pensant que coi hi faig aquí al mig?, sorprés del que estic fent, alucinat del que estic fent! és extrany però em passa, i no puc lluitar-hi, de fet alguna veu interna m'ho deu reclamar o es deu queixar de tan en tan...
Per si les mosques i com a medicament per la meva particular "regla" he arribat a casa i he llegit Benedetti, una bon medicament per aquestes sensacions...
Feia dies que notava que estava a punt de venir-me...quant porto uns dies sense emocions fortes és que m'està a punt d'arribar...de fet quant els meus sentiments s'estanquen una mica i començo a sumergir-me en el dia a dia, tinc moltes possibilitats de petar per algún lloc...potser per això em passen moltes coses sempre, perquè les busco per sentir-me viu...no ho dic com a res possitiu, és tan sols així, perquè de fet això et fa viure en una permanent auto-exigència que a vegades es fa dura...
Tot i així fa temps que ho he acceptat...de fet no puc desdir-me perquè tot l'intern és una elecció nostre, segurament l'única elecció real que tenim en la vida...l'extern és molt més circunstancial...

Quina ràbia!!

I arribes allà, en una pedrera que no fa gaire estava plena de treballadors, un lloc humit, una imatge trista, plena de maquinaria obsoleta, i s'acosta un gos que deu ser molt vell, amb aquells ulls que ja no hi veuen i que remena la cua perquè l'olfacte i l'oïda li indiquen la meva presència, és un gos simpàtic però molt deixat i enmig d'aquella imatge desoladora em fa pena i l'acaricio...
Espero algú i de sobte apareix un home, amb barba de molts dies, molt deixat de vestimenta, amb una cigarreta enganxada a la boca, una cigarreta que sembla infinita, perquè en tota l'estona que comparteixes amb ell, mai el veus sense fum que l'envolti...no para de fumar...em veu, em somriu i s'acosta i m'explica la seva vida laboral, l'altre no cal, ja la situo ràpid després de la seva formidable descripció del seu curriculum...
M'explica que just ahir li van tornar a donar la llum, que li havien tallat feia un mes, em diu que està plé de deutes, però que encara manté un treballador...un treballador que apareix poca estona després, es porten bé, m'agrada el rotllo que porten, semblen amics i companys de penúries. El treballador és més jove, fuma igual que l'home i me n'adono molt ràpid que té un sentit de l'humor avispat i em cau bé, molt bé, l'home més gran també em cau bé!!
L'home em parla del passat , de la quantitat de treballadors que tenia anys enrera, li pregunto d'on treu la pedra i content i orgullós em mostra la muntanya que l'havia enriquit, em diu on arribava en un inici, em parla de la qualitat de la pedra, de fet em diu que no n'hi cap igual en el món, però que no pot compatir amb preus actualment...perquè tot ha baixat, des de la qualitat als preus...
Però content i optimista m'explica els seus projectes per dos ajuntaments, que ja estan firmats segons ells, que haurà de contractar gent, que s'encarrega d'empedrar tot un centre d'una vila, el noto feliç , li agrada que li faci cas i se sent orgullós de mostrar-me el seu passat i el seu futur, tot i que em mata i em fa mal l'ànima el seu present, que evidentment és el que viu ara mateix...li desitjo sort externament, sabré com li va perquè cada mes li he de fer una visita per la feina, però internament me'n vaig amb ràbia, és un bon home i no és mereix això després de tants anys treballant...exactamantent 46!! no m'ho diu, però sumo i son 46, un negoci que ja venia del seu pare, ell hi està tan lligat fins i tot sentimentalment, tan que cada dia hi va i ho cuida i tot, encara que potser no és necessari...no sé quin pacte té amb el treballador, de fet tots dos deuen saber que han de remuntar això o tenen difícil trobar feina...joder, quina ràbia!
Marxo, amb molta pena, i després d'unes quantes visites, em trobo una fàbrica gegant, molt gran!!...truco, m'obre un home gran, en tota la fàbrica no hi ha ningú més...diu que estan de muntatge, potser si, és una fàbrica de mobles...però no entenc tanta buidor i fredor dins la gran nau, em fa molta pena, ningú que li va bé un negoci té tan d'espai buit...ell és manté orgullós, m'indica el camí i em demana que tanqui els llums...és educat i noto com s'avergonyeix de la situació de la seva empresa, li ofereixo la meva credibilitat, se la mereix, segur que ha treballat molt i és mereix un present molt més bonic...me'n vaig, quina ràbia!
Parlo amb un venedor de l'ONCE que conec de fa molt temps, li pregunto com li va, sé que a Olot han tancat l'oficina que hi havia...diu que fatal, que ven molt poc i que a sobre s´ha de pagar la betzina, i sé que és mou molt...tot i així és una persona feliç, se li veu, mai he sapigut quina minusvalia té, perquè no li veig, però marxo amb ràbia, m'ha explicat coses que m'han emprenyat...i pensant que molts haurien d'estar a l'ONCE, per no haver vist que passaria tot això...
Marxo a un lloc que sempre era obert , una granja, han tancat les portes, em diu que li entren a robar cada dos per tres i que per això tanca, com aquesta granja n'he trobat moltes, gent amb ganes de confiar però ja amb la por posada al cos...però que et roben?- li pregunto...tot !!- diu- no t'ho pots imaginar, el que sigui, tan és el valor, s'ho emporten...curiosament no em critica als lladres, tan sols em diu : -... i espera!!
Parlo amb una amiga que estimo molt, moltíssim, diu que li toca pagar però que no té diners per fer-ho, això li passa perquè l'ha cagat fluixet, si s'hagués embutxacat milions d'euros seria molt més feliç, haurà de pagar, ella accepta l'error i ja està, és culpable, el Millet també però està fotent-se un àpat de collons...quina ràbia!
Vaig a un "chatarrero", no puc dir que sigui una imatge trista, ja que totes les "chatarrerias" que visito no son molt alegres, surt el noi , n'està fins els collons de tot, es caga en la societat, està desenganyat, però sincerament, és educat i agradable...quina ràbia!
Passo per la betzinera que vaig sempre, des de fa dos mesos és manté oberta però no posen betzina...els treballadors no saben que passa, una em diu que tancaran segur...però tenen por, no de que tanquin, si no de que faran després...quina ràbia!
Vaig al peluquer, em cau de conya, m'agrada com parla, és optimista, sempre riem molt!!...ja fa temps que al matí no obre, diu que la gent ja es talla el cabell a casa, ho enten, per tant s'ha buscat una feina en una fàbrica d'un parent, però el seu ofici li agrada, per tant obre tres hores cada tarda, tot i que em diu que si guanya mil i paga mil doncs no li dona benefici, n'està tan fart que donarà al telefon als clients i no obrirà la botiga, així s'estalvia autònoms i pot guanyar alguna cosa...evident que li sap greu, farà trampa, però és caga amb tot i diu que ho sent moltíssim, però és el que hi ha...és un bon peluquer i millor persona...quina ràbia...
Les úniques coses que he perdut pel camí del que sóc ha sigut pels diners, la sinceritat, l'honestetat, fins i tot el sentir-me un cabronàs, li dec això...quina ràbia..
Miro als veíns, cobren l'ajuda, son una parella a l'atur amb tres fills, com s'ho fan? no ho entenc, son agradables i bona gent...quina ràbia!!
Espero que si algú llegeix això entengui que les meves inquietuts i preoucupacions no estan destinades a moltes coses que m'haurien d'interessar, el que si que tinc clar és la ràbia de veure tan de cors bonics, nets  amb ganes de somriure però que tenen una llàgrima permanent per culpa d'aquesta gran força que s'ho emporta tot...ho sento, però em fa molta ràbia, moltíssima!!!

Reflexió política i marítima

Demà passat vaig a treballar a L'Escala, que bé!!...com trobo a faltar el mar, i tot i que aquí estic a gust, sempre hi ha una humitat que em destrossa els ossos...curiós que parli d'humitat i posi com a salvació el litoral , però és diferent, aquí se't cala a dins d'una manera severa i no te la treus en tot el dia, per això el fred és més dur i la calor molt enganxosa...no se si és qüestió de com li afecta a cadascú el clima, però a mi m'afecta així...
Dijous aniré a L'Escala, i veuré el mar altre vegada, diria que per mala sort tindré tramuntana...dic mala sort perquè incomoda el treball, però segur que ajudarà al mar a oferir-me un bon espectacle, quiet o mogut sempre me'l ofereix.
Mentrestant, a la política, es comencen a clarificar les coses i de mica en mica cadascú és posarà al seu lloc, i segurament veurem que patètic que son els ideals de molts dels que ens manen...ja deuen estar acollonits!!... això els passa per deixar-se portar per l'atac d'eufòria pensant que serien els herois del país...però sincerament, m'aparto de tot això i ja veurem per on peta...de moment convergència no es tanca a fer una pacte amb els socialistes...això també és mereix un triple juas! : Juas!, juas!, juas!...increible però cert...
Suposo que queda clar que el meu sentit nacionalista és bastant nul, però crec que tan sols Esquerra Republicana i les CUP  és mantindran en el lloc que els toca...a part de que veig coherència en les seves paraules i crec que els fets ja comencen a tirar també en aquest sentit,ho penso també perquè sobretot a Esquerra,no els convé tornar-la a  cagar com van fer anys enrera, on van perdre tota la seva credibilitat...

Aquest Rivera em fa por!!...no sé si parla bé o no, però la gent se'l creu, potser perquè és molt directe i no juga amb l'ambigüetat, cosa que molts altres es perden dins d'ella...espero que no el fitxin els patètics del PP,  ja que és jove i és evident que té carisma i a vegades té un posat una mica hitlerià, però el paio parla bé, sigui tan sols populisme o no, parla bé i fa una miqueta de por!!
Els convergents actuaran com sempre, com fa tres mesos, abans de la mani, s'han deixat portar per l'eufòria, però el seu nacionalisme està força comprovat que no és molt sòlid, tenen molt d'estrategues, tot i que aquesta vegada no els ha sortit bé, i poc de sentiment... o sigui un sentiment volàtil, ja ho van demostrar quant van anar agafadets de la mà del PP, això si, amb l'excusa de que era un bé vital per Catalunya...que vagin al tanto, perquè si no vigilen, entre les retallades que fan i les conclusions que treguin de tot això, poden rebre un "patacasso" molt gran...s'hi juguen tots molt!!
A mi em fa una mica de por dir el que penso, m'afecta que la meva opinió pugui fer mal, tot i així, i que no surti d'aquí, els envio tots a la merda!! i amb ganes!!...no hi ha dret que aquestes eleccions s'hagin convertit en una mena de referendum, que no hagin tingut els nassos de parlar d'altres coses d'igual importància, i remarco igual importància perquè ningú pensi que dic més, si no igual : IGUAL...
Jo m'he sentit absolutament humiliat com a ciutadà, m'han deixat de banda, com a molts altres...i cada dia no deixo de veure gent que pateix, que no arriba, que s'endeuta, que perd mil coses i drets lluitats per moltes generacions!!...quant critico o faig broma sobre el nacionalisme s'enfaden!...coi!! i com m'he de sentir jo després d'una campanya electoral on tan sols hi havia dues possibilitats: si o no...
He tingut de agafar-me molt al sentit de l'humor per aguantar tan passotisme respecte a molts altres temes que quasi no han tingut protagonisme...i aquí si que és permet ser ambigu, mentres et defineixis en el si o el no que els interessa, tot és permet...o sigui, per entendre'ns, o ets nacionalista o ets "facha" i cony, hi han més camins en el món!, i en el meu cas ni un ni l'altre em fan sentir identificat, i tampoc el federalisme, tan sols que m'interessen altres coses i punt...
Però jo el dijous veuré el mar, un petit plaer entre tanta porqueria externa, que mai humana, que quedi clar...veuré com és mou, com va a la seva, com no enten de nacions ni de retallades, ni tan sols de prima de risc, tan sols és el mar, que simple i gran que és ser una cosa perquè si!!....potser si tots fossim persones i prou tot aniria millor, no ho sé segur però com sempre dic, penso que ser coherent en els actes costa molt en aquest món, depenem de masses coses que no depenen de nosaltres, crec que ser senzill i tornar a l'essència de la base del que som és quasi impossible...per això sempre reclamo el crit de la natura, que es mostra tal com és i ja està...necessito aixó moltes vegades...el fet de ser i punt, sense tantes contradiccions al nostre voltant i és que finalment és molt fort, perquè totes aquestes contradiccions no son nostres , i tot  i així ens les creiem sempre...com sempre dic, jo el primer...

El dolor...físic

òstia!!...és un pal fer-se gran o vell, no parlo mentalment, segurament per aquí no em queixo. però fisicament és un rotllo total...
El dissabte em vaig animar a jugar a futbol amb uns adolescents, tinc unes agulletes brutals!!, a sobre porto més d'un any amb dolor continu, cosa que un s'hi acostuma i que tan sols el nota quant no el té...m'he carregat els genolls, primer a cops de fer esport i ara ja per la feina i el metge em diu que canviï de feina... és clar! , és un gran moment per fer un canvi professional.... el cert és que la feina m'encanta però a partir de la segona hora més o menys els genolls comencen a fer aquell mal intens que no em permet ni tan sols enfilar-me a mig metre del terra...
Avui ha sigut exagerat, entre les agulletes i el dolor de sempre no sabia com dissimular davant del company el dolor, fins que ens hem hagut d'enfilar i no he pogut més...per sort m'ha ajudat fins al final de la jornada...
Em resulta impossible que això no em canvií l'humor, de fet ara mateix escriure és un patiment perquè no puc arronsar les cames, per tant no se com posar-me...però ja anyoro prou l'esport com per perdre l'altre gran hobbye que tinc: escriure.
Ja per acabar-ho d'adobar m'he despertat amb l'ull dret totalment inflat...no ho he vist fins al sortir de casa i els companys m'han dit que anés al metge...he demanat hora i quant ho estava fent, una infermera que conec m'ha dit que era un mussol...que mai n'he tingut cap...
He seguit treballant encara amb els ous inflats tambè per entendre que hi ha gent que té la pell molt fina en segons quins temes i jo crec que el sentit de l'humor s'ha d'allargar a tots els temes de la vida, o a quasi tots, però entenc que si un enten mala fé en un comentari que qui l'escriu no té cap mena d'intenció de fer mal, si no de dir el que pensa i fer-ho amb un toc d'humor, és que posa un tema en un lloc fanàtic e intocable i tot és tocable, fins i tot els nostres culs!...
Finalment per la tarda he anat a l'ambulatori. Després de que el metge ha remenat l'ull , el mussol s'ha convertit en un estruç!!...però resulta que no és ni un mussol ni un estruç, ja que m'ha dit que no té ni idea del que és... suero i a veure que passa!!...això si, hi ha hagut un moment que jo també he perdut el bon humor, que carai, tambè tinc coses intocables jo!!!
El molt papanates m'ha dit amb una tranquilitat sorprenent :
-És que sota les arrugues es veu tot igual!!
A veure carallot!!!, vinc per l'ull, no per recordar-me les arrugues que tinc, jo m'he girat amb mala llet i li he dit que si no callava li deixaria l'ull amb una estruça prenyada sota les seves no arrugues!...
I ara tornant a la serietat que em caracteritza he marxat amb l'ull inflat sense mussol, els ous més inflats encara i plens d'arrugues i amb un dolor brutal de les meves extremitats camals, o sigui fet un mapa!!...
Ja porto anys amb els genolls i el dolor en ells : M'han dit que tinc artròssis, que no tinc cartílag al menisc, que no sé quin cony de líquid em falta a les ròtules i al menisc, que m'he de posar una injecció anual que no entra per la seguretat social i que evidentment jo no puc fer, que agafi la baixa, cosa que em puc permetre, que m'agafi uns dies de repós i faci rehabilitació, jajjajajajja...si no puc fer vacances!! em queden 20 dies i l'empresa m'ha demanat que les treballi i jo, que sóc un nacionalista empedernit he tornat a pensar que aquest país sempre ha pensat en nosaltres: els pringats!!
Osti, envejo el meu company de feina, que té 10 anys més que jo, i que fot uns brincos que sembla un cangur, jo estic permanentment amb dolor, poca gent pot saber el dolor que és ,de fet porto anys dissimulant, però aquests darrers s'està fent insuportable...diuen que el pitjor és conduir i ajupir-me, jjajajajaj, porto molts anys fent carretera i ajupint-me per tot arreu...per vici eh!!, tan sols per vici!!
Això si, el dissabte jugant a futbol m'ho vaig passar bomba!!, els adolescents es tronxaven mentres jo ballava el gangstam style, que per cert si no fos pels genolls hauria aconseguit fer-ho clavadet!...i vaig riure molt... i tot i un parell d'ensurts , tot i que intentava controlar tots els moviments, em vaig deixar anar una estona...
Osti, recordo com saltava no fa gaires anys!! quant jugava a basquet cada divendres amb els mossos de 2X2 ( d'alçada i d'amplada), com jugava encara no fa ni dos anys cada setmana un partit de squash, quant anava de tan en tan a jugar a tenis, i no fa ni un any anava amb bici cada dia, tot això s'ha acabat, sóc incapaç, ja no per la por de fer-me mal, mai deixaré de ser bèstia en els esports ( pot més la passió que la raó), però si per por d'haver d'agafar una baixa, ara no és un dret això, és una putada!!
Tot i així mai he deixat de fer gimnàs a casa, no m'agrada gens però com que ho tinc com un hàbit de fa anys, ho faig i ja està...però quines ganes que tinc de caminar un dia per plaer, no per la feina ( sóc incapaç de fer-ho el cap de setmana després de cada dia laboral fer-ho hores i hores) com m'agradaria que un dó em treiés de la feina i no perquè no m'agradi, m'agrada moltíssim com he dit, perè realment el dolor se m'està extremant molt!...la sensació de quedar-te clavat quant t'aixeques, de que no pots posar-te recte de cop, que cada passa que faig per llocs irregulars és un patiment...buf!...m'esgota...ja sé que no m'hauria de queixar, hi han coses pitjors, ho tinc clar, però com sempre un nota molt el seu dolor i encara que un sap que  hi ha gent que mort cada dia, quant tens mal de cap el segueixes tenint...suposo que és així....

25-N

Avui fa set anys que va morir l'Eduard, curiós que coincideixi amb el dia de les eleccions, curiós perquè ell, que havia dormit per les muntanyes per escapar-se dels franquistes, que l'havien torturat, que havia sigut una activista valent i decidit en pro de la democràcia, ja feia anys que s'havia desentés de la part política...potser si que va haver-hi una part de desengany veient que la seva lluita, com la de molts altres, s'havia convertit en tot això...però tampoc va perdre molt de temps en aquest estat...
Aquestes eleccions no m'han motivat gens, mai he negat el meu passotisme davant de qualsevol nacionalisme, sigui d'aquí o d'allà, per tant tota la campanya electoral s'ha enfocat en aquesta direcció, o sigui que jo no hi entro...tot i així, com que tothom crida que ara és el moment, que ara o mai, que hem d'anar a votar i com que encara guardo un boçí d'innocència dins meu, voto en blanc i mouré el cul, no se ben bé perquè, però el mouré...
Els que son nacionalistes crec que haurien de votar les apostes valentes que van en aquesta direcció, però crec que votaran a qui ha portat l'ambigüetat com a bandera durant aquests darrers anys, dic respecte aquesta qüestió...jo no ho entenc, però vaja, en aquest sentit no puc dir res perquè no m'interessa el més mínim...
Des de fa un temps, tota la vida social s'ha transformat en un monòleg nacionalista, per un cantó i per l'altre...els que ens ho mirem des de fora, ho trobem realment pesat, però pesat pesat eh!!...tan que per primera vegada m'he mantingut al marge de les promeses que m'arribaven, tot i que en alguna situació m'he connectat, he escoltat i he pensat: "ui, parlen del mateix, com sempre" i he marxat esgotat de tot això...
Però que quedi clar que no és que no cregui en la política, internament encara hi crec un xic, però no crec en la direcció que hem agafat i sens dubte el meu pensament d'independència passa per Europa, aquesta gran lacra que ens està destrossant el present...perquè fomenten la crísis continuament, perquè hi han interessos molt més importants que el futur de les persones, perquè compren deute perquè es creuen el rei del mambo i després ens ho fan pagar a nosaltres, com si fossim els culpables del gran error  de càlcul que entre tots han comés i l'han comés ells, nosaltres no...jo la puc cagar pel meu cantó, per la meva vida, pel que decideixo i és evident que la societat me'n ferà responsable i m'ho farà pagar, però ells no, ells la poden espifiar que després ens faran participar per nassos de les seves cagades i els haurem de salvar el cul...
Bé, desitjo que les eleccions s'acabin, demà comença una nova era, que si segueix pel mateix camí, i parlo socialment, ens abocarà a un indret força perillós, però vaja, sembla que això no importa gaire en aquests moments...la gent del carrer no crec, però és evident que molts dels que es presenten, no tots, estan utilitzant això per motius totalment allunyats del que prometen...això crec i sincerament, espero equivocar-me...
Tot i així, crec que en aquestes eleccions hi haurà un desengany tan gran d'aquí un temps que existirà un abans i un després del dia d'avui...oloro molta ilusió, més que mai i ja pateixo per l'òstia que rebrant...i em sap molt de greu encara que no em senti part de tot això, em sap greu que es destrossin ilusions i que es faci amb les mentides constants, que tampoc son mentides, crec que fins i tot s'ho creuen quant prometen coses...molta sort a tothom...si les coses no canvien, la necessitarem molt!

Un sexe sense estrelles però amb molta llum

De sobte la mirada va canviar, aquells ulls negres tan tendres van començar a agafar un color salvatge...ja no em treia els ulls de sobre, qualsevol moviment del meu cos era captat a la primera per ella...i jo, començava a encendre'm, d'una manera brutal, gairebé animal...
Les copes anaven sumant i s'afegien a la festa i ajudaven a enlairar encara més aquella escena...havia d'anar al lavabo i ella no parava de mirar-me...cada mirada sumava i el meu cos no parava de despertar-se, i el meu control s'anava esmicolant a marxes forçades...
En el lavabo, somiava que apareixés ella, que entrés amb mi, que pugués menjar-li els llavis carnosos que cada vegada eren més muts, ja no ens calia ni parlar, però que en el silenci de l'aire s'olorava la sensualitat  i que aquesta anava agafant per moments forma de sexualitat...
Però no va venir, tot i així, això encara feia augmentar el meu desig, ja no controlava res, em sobrava tota la gent del local, em sobrava la beguda, em sobrava el món, tan sols pensava en ella i en el seu cos i somiava despert en els seus petons...aquella mirada salvatge i tendre delatava que els seus petons deurien ser com un regal als meus sentits, no em podia equivocar...
Vam acabar la copa, tots dos sabiem ja el que pensavem, de fet ja ens ho haviem dit, ja no teniem cap secret, el desig podia més que l'estratègia, tan sols voliem trobar el moment, perquè el moment ens estava cridant feia estona...
Ella vivia a prop, jo ja no podia més, en cada passa, en cada cantonada, esperava trobar un portal on poder-la desitjar i tastar, tastar-la tota, de dalt a baix i de baix a dalt, parant en cada zona que els meus sentits acariciessin el sexe que aquella noia em desprenia en cada moviment...
I la casa ja era allà i ella buscava les claus, però jo ja no tenia fré, no podia ni pujar els 15  esglaons que separaven els meus somnis recents de la realitat...incapaç d'esperar pujar un pis, la vaig besar, primer per tastar aquells llavis que em tenien totalment encés, i per comprovar que tots els meus pensaments dels seus petons eren exactament com els havia pensat...la realitat va superar la ficció en aquest cas, eren una barreja de dolçor e intensitat que em van fondre en el primer contacte de llavis...tenia gust de vi afruitat, de sexe enlairat, tenien gust de colors, de tots els colors...i cada besada era perfecte, com dues peces de puzzle que encaixen a la perfecció...
Vam entrar en el portal i la vaig arrambar contra la paret, no podia parar de besar-la, i la començava a tocar animalment, no volia ni podia controlar res de res, no volia pujar, la volia agafar allà mateix, no parava d'imaginar on em portarien aquells petons irressistibles...però haviem de pujar, per més que la raó ja no tenia força davant del sexe que despreniem, la poca consciència humana que ens quedava ens va fer aconseguir pujar fins al seu pis...
Ni recordo qui va obrir la porta, és evident que ni ella ni jo estavem pendents del pany, mai recordaré com és va obrir aquella porta, i tampoc se qui la va tancar...els petons seguien sumant i de sobte les mans van començar a fer la seva feina...
L'escena va continuar en el sofà, però va durar poc en aquella estança, en res estavem al llit, no podia suportar la seva roba, em sobrava tot...en res estavem despullats i els petons seguien inundant de calor tot aquell pis, no perdien la tendresa tot i que estaven totalment deixats anar, eran tan passionals que fins i tot em costava separar els meus llavis dels seus per poder descobrir el gust que tenia aquella dona que m'excitava en cada moviment...
Però també em cridava descobrir on em portava aquell cos, i per fi vaig poder tastar el seu sexe, tenia un gust brutal, i mentres ella articulava alguns sons de deliri jo la prenia amb els meus llavis sumergits en els seus, ara ja no els tendres de dalt, si no en els que m'obrien el seu sexe definitivament...i el seu gust m'encantava, seguia el mateix recorregut que els petons van obrir i aleshores ja començava a suplicar que em mengessin aquells llavis que em descontrolaven tan...i així ho van fer i vaig volar, vaig volar en el meu desig, no podia ni obrir els ulls, volia que no s'acabés mai, seguia tan dolça com salvatge, igual que els petons però ja jugant amb el meu sexe i la seva llengüa, que no parava de moure rebuscant en el meu membre tots els punts més sensorials que desprenia...i com tot, ho va aconseguir sense cap dificultat, i em vaig correr com poques vegades he fet, ni tan sols va voler apartar-se de mi en aquell instant on el meu orgasme va anar a parar en el seu cos calent que em feia intuir que tot just acabava de començar la festa...
Els meus dits entraren dins d'ella, els que em sobraven buscaven la seva boca i ella me'ls menjava amb la mateixa sensualitat que m'havia menjat el meu sexe, i els altres s'endinsaven dins d'ella mentres ella es retorçava de plaer i em cridava en veu baixa que entrés dins d'ella...
Mentres les mans s'entertolligaven i les mirades parlaven dient exactament el que voliem un de l'altre, vaig refregar en la seva humitat el meu membre ja desvocat, jugant encara una mica més amb la passió i amb l'espera, buscant encara més que s'allargués aquell moment...els preludis quant son tan emocionants, val la pena allargar-los una estoneta més....i per fi, agafant-la pel darrera, vaig entrar, aleshores la calidés interna i l'ambient calent que tota aquella habitació encesa desprenia, van fusionar-se amb els petons, amb les mirades de complicitat i amb els nostres cossos ja suats i mullats, on totes les humitats es podien confondre definitivament...
Ens vam apretar i vam començar a fer l'amor sense cap mena de pudor, crec que no vam fer l'amor, estavem follant amb passió, no ens calia cap lluna ni estrella que adornés aquell instant, tan sols amb el que desprenien els nostres cossos ja en teniem prou....
No se quant va durar, la vaig tenir a sobre, a sota, i vam culminar entregada d'esquenes a mi, en cap moment vam oblidar el cos de l'altre, la passió brutal fins i tot ajudava a que tot fos molt més intens sense perdre la part suau però portats continuament per la part animal que ens seguia mantenint desperts en aquell foc corporal...
Em vaig correr altre vegada, i quant ella em cridava que ho fes, els dos vam acabar en el mateix moment, ja deixant anar tota l'intensitat i deixant que el meu cos s'enganxés al d'ella en aquella barreja quasi màgica de cansament i plaer...el relax, el relax de finalitzar tota una nit plena de magnituts sexuals, quedava lluny els primers petons... i allà descansavem un i l'altre, enmig d'una olor de sexe que ja tenia dominada tota l'atmòsfera...i sense dir-nos res, no calia, ens vam quedar adormits...dues hores més tard la vaig despertar dibuixant-li en la seva nuca un desig de repetir i no es va ressistir, de fet somiava en mi quant la vaig despertar, era evident...i vam tornar a dormir, fins que al matí i quant tota la passió ja no és més que un record vam fer un cafè de despedida...erem dos desconeguts que ho haviem compartit tot...tan sols quedava la despedida...i quant ja marxava ella es va atançar a mi i em va fer un petó que em deia que abans de marxar hauriem de firmar l'obra d'art...i com no la dutxa es va emportar tota aquella nit, mentres culminavem altre vegada sota l'aigua després de provar els últims jocs sexuals que els nostres cossos i segurament la nostra vida en comú, o sigui aquella nit, ens regalava...no cal ni dir que tot aquell sexe abocat pel forat de la dutxa quedarà en els meus records més sensuals que guardo, perquè una nit , una hora, un minut, el temps, les agulles del rellotge mai son iguals, i quant el sexe agrada tan les hores s'allarguen i prenen dimensions totalment desconegudes, dimensió equivalent al meu membre quant ara mateix penso en aquella nit calenta i sensual i sexual...molt sexual...

Can Fanga

Avui he treballat a l'Alta Garrotxa, ahir al Ripollés, als pobles de l'Abella, Llanars i La Roca...no dubto de la bellesa d'aquests paisatges...de fet el Ripollés m'agrada molt, ja s'acosta més al tipus de muntanya que a mi m'agrada, molt verd, em sento que pasturo tota l'estona...m'agrada...
Però sempre és qúestió de gustos i avui a l'Alta Garrotxa he entés que em quedo amb el mar, però com dic, és qúestió de gustos i de sensacions...
També haig de dir que hi han hagut instants preciosos avui. Hem entrat per Sant Salvador de Bianya i hem anat fent pistes forestals i alguns moments emporlanades fins a la carretera d'Oix, i hem visitat totes les masies que hi han en el recorregut...per cert quasi totes reformades d'una forma fantàstica...
Tot i així m'ha sorprés la gent que hi viu, en cases molt aïllades de la civilització, depenent continuament dels factors climàtics i no tinc cap dubte que els que hi viuen tot l'any tenen un caràcter diferent...
Jo no podria, m'agrada el contrast de la calma i el bullici, no podria estar calmat tot el dia, de fet jo ja trobo la calma al meu piset, però sempre m'ha agradat saber que a prop meu hi ha gent...tot i que en algunes circunstàncies em torno solitari i quasi ermità...però sempre amb la possibilitat d'entrar en contacte amb la espècie humana , suposo que és una necessitat meva...
O sigui que per poder definir-ho d'alguna manera diria que la diferència entre el mar i la muntanya és que aquesta m'agrada però l'altre em fa flipar...però no és qüestió de bellesa, no dubto del bonic que he vist avui, és sensacions i com que em moc per elles, doncs em quedo en les onades...segurament si no el blog és diria un pastor anomenat Peter Pan i no com es titula actualment...
Però en aquest parentessis paisatgístic, dins d'ell, he pensat molt, com no!!...de fet perquè anava amb el company, si no és impossible que tanta quietut no et permeti pensar!!
I la conclusió és que he de culminar...crec que estic en una edat genial per començar a cimentar la meva realitat d'una manera sòlida...suposo que s'entén que no parlo d'estabilitat pràctica i tot això, impossible que això entri en els meus cànons de culminació...crec que tinc una edat genial per entendre que això mai ho tindré, jajjajaja...
Però des d'allà dalt , des de l'alta muntanya ( alta muntanya per un pixa-pins s'enten) he pensat en les ales, no del mateix tamany ni dimensió que apareixen quant estic al mar, però han aparegut...hi han moments que  et tornes petit, petit, petit, al mig de tanta naturalesa salvatge, i és aleshores que les ales et donen oxígen i et sents altre vegada tan minúscul que et tornes grandiós...suposo que ningú ho pot entendre del tot el que vull dir...potser és més fàcil dir que aleshores, i és la diferència de quant estàs enmig del bullici, te'n adones que ets part de la natura i no se, això sempre em transporta a un estat diferent...
Per tant, tot i que la muntanya no m'inspira tan, la natura continua fregant els meus sentits quant m'endinso en ella i sembla que em parli i em demani la part més natural de mi, té lògica!
Per tant em disposo a volar uns dies més pensant on em portarà aquest darrer vol que ara mateix estic excercint...
Avui, a part de parlar del meu company, he parlat amb molts gossos, un burro, unes oques, un pagés ( tan sols n'he trobat un) i dos o tres personatges diferents als que et pots trobar en un bloc de pisos...m'explico...
Son personatges que originariament eren com jo, urbanites, però han canviat i ja no ho son, cosa totalment respectable...i han anat a parar al lloc més llunyà de la gent...en general tenen com a companyia molts animals i no treballen, o almenys així ho indica que hi siguin en dies i horaris laborals ( però això tampoc és demostrable, és tan sols una suposició meva)...
No se perquè però van bruts, no ho dic amb mala fé, però hi van...suposo que no tenen necessitat de arreglar-se per sortir i ser jutjats i encara que jo no sóc així, tampoc els critico ni els admiro, és tal com ho veig jo i ja està...
Jo que he sigut pixa-pins autèntic, ho sigui he vingut de bcn per anar a viure a una masia, diré que com tot el que he sigut, he tingut el meu toc "pijo"...quant anava de rocker era un rocker pijo, i quant he anat de hipyye he sigut un hipyye pijo...ara que per fi no vaig de res, no sóc res, ni toc "pijo" ni res...evidentment és una auto-crítica ja que no em podia deixar anar...és com si em posés una mica deixat quant vivia a la masia, perquè quedava bé, mai he entés tan d'esteorotips en tot! però hi son i com es pot veure, jo me'ls crec...
Recordo que estudiava com havia d'anar per semblar més de camp, ara hi penso i em fa riure, quina presió!! i més quant un és menys de camp que ningú!!...osti, fins i tot manava un hort, o sigui cridava: hortalitza't hort!! però no em fotia ni cas, i em tocava manar-lo ( crec que és diu així), tot i que el resultat final era que em manava ell a mi, perquè el tenia que cuidar cada dia!!
Però avui mirava als que vivien allà, i fins i tot els admirava, perquè anàven bruts de veritat, vull dir que no feien com jo que m'enfangava una mica per fer creure que era un manador de terra exemplar, no,no, ells surten de casa ja enfangats i potser per això als de bcn se'ns diu de can Fanga, perquè ens enfanguem molt!!...no ho sé!
Els gossos els tenen deslligats i en general son inofensius i molts carinyosos, tot i que no van tan enfangats que els seus propietaris o col.legues de vivenda, però tambè hi van i fan pudor generalment...principalment de gos brut, però no els pots culpar perquè son gossos i no poden demanar als gats que els llepin i de fet, jo que he tingut molts gossos, ja estic acostumat a aquesta olor, tambè els embrutava per fer veure que també manaven la terra...
També m'he fixat que porten barba, no els gossos eh, vull dir els humans que habiten en les masies, i jo també ho vaig intentar, però com que sóc imberbe en part, quant em deixo barba semblo una cabra, que no un cabró, i aleshores m'ho menjo tot el que em trobo per davant i fins i tot trec llet i de la llet en faig formatge i tot plegat és massa elaborat!!
Ai, que he marxat d'estudi...bé, de fet ja fa anys que ho vaig fer, ni recordo quant!!...volia parlar de les meves ales i he acabat parlant de la meva part cabría i barbística...res, que quant a un el pareixen dispers no hi ha res a fer...
En definitiva, que m'agrada molt el mar!!
             
                           
                                                           La Roca

                             

                                                   El burro
 

                                         
                                                 

Actualitat

S'acosten les eleccions, no miro res de res de les notícies, totalment desconnectat...l'altre dia volia mirar les notícies i contar una per una quantes deien coses positives, quantes deien possibles solucions, quantes et permetien comptar quants morts hi havien hagut en alguna estúpida guerra, i després decidir que tot plegat és un increible pack negatiu que fa por i que per nassos ens ha d'influir...
S'ha de pensar que tot plegat petarà, o que no anem pel bon camí, no en tinc ni idea...de mentres les eleccions d'aquí s'han convertit en una mena d'elecció entre nacionalisme català o nacionalisme espanyol...tots els partits utilitzen això...ai, com puc dir això si no veig les notícies? ... és veritat, no ho puc saber, segur que no és així i que entre tots es posen d'acord en moltes coses absolutament igual d'importants i arriben a solucions conjuntes per aconseguir que el minvant benestar social torni al nivell que tants anys ens va costar aconseguir...el coi de diner ho està destrossant tot i és evident que no haig de mirar la premsa o tele per saber que tot plegat és el mateix de sempre...
Em sap greu, però passo totalment de tot això...
Però no passo de la gent que em parla cada dia de les seves dificultats, dels seus sentiments, de com intenten sobreviure dins de la dignitat, com encara somriuen perquè en tenen ganes... intento quedar-me en la realitat del dia a dia que la meva feina em deixa veure...en l'indignació per les injusticies, en la paciència infinita que tots tenim per mantenir aquesta obra de teatre que no sabem acabar d'escriure-la amb un final feliç...em quedo en aquest indret molt més directe i contundent que no pas l'ambigüetat continua de molts d'aquests que prometen tantes coses irrealitzables, sobretot  de la manera que plantegen les solucions: en un sol camí...és esgotador!!
I de veritat que tot i no poder quedar-te cec davant de tanta merda, val la pena desaparèixer per recuperar forces i mantenir el sentit de l'optimisme, vital tambè per sortir endavant de tot plegat, perquè si no amb l'excusa de la desastrosa situació ens ho fotaran tot enlaire...és per plorar la situació, però hem de mantenir el somriure, hem d'excercir-lo de tan en tan, ni que sigui de tan en tan, fins i tot quant la situació és molt dolenta, se que és complicat, jo ho se perquè ho he passat, però s'ha de fer...si no la ment entra en un bloqueig horrorós i perillós...
Si fos per mi obligaria per decret als mitjans de comunicació a posar un cinquanta per cent de les notícies positives, tan és quines: el naixement d'un nen, o d'una guineu, tan és, una imatge d'un arbre ple de fruits, jo que sé!!, però calmar la desesperació i deixar d'inundar les ments amb paraules tan llunyanes i complicades d'entendre per nosaltres...osti, que és molt dur sobreviure i pots viure en un auto-judici continu i un judici extern molt exigent...
Diuen que molta gent entra en depressió, perquè veuen que ja no dominen la seva vida , que una força gegant i externa els fa anar de bòlid i amb la llengüa a fora i hi ha un moment que diuen prou...i per més que cridin prou, aquesta força segueix matxacant sense pietat...per cert, per més inri, una força invisible de cara i cos però que nosaltres, amb la nostra BONA FÉ, hem construit...tot plegat és molt difícil d'entendre si et poses lògic...hem parit un fill molt txungo i que se'ns gira en contra!!...
Però no, no vull caure en l'error del mateix camí a seguir, que n'hi ha d'haver més segur!...seria molt trist que tot un món o societat tan sols pugui caminar per un camí i una direcció, som racionals no??, no és el que ens fa sentir-nos superiors als animals, que pobrets ens deuen mirar amb cara de: ai que feran aquests ara del nostre món, si ja ni parlen del mediambient!!...
Recordo com es van carregar el comunisme per un teòrica manca de llibertat...i segur que era així, però ens el vam carregar perquè havia fracassat...en el capitalisme sembla que tot està permés, perquè podem cridar: quina merda tot!!...però em pregunto quin tipus de llibertat tenim?.. si és que en tenim...el lligam a tantes coses tampoc és llibertat... si que és cert que tots tenim mòbil, e internet i cotxe i que segurament pocs podrien o podriem tenir-ne realment...però el capitalisme el que fa és fer-te creure que ho tens tot, et distreu fent-he pensar que arribes a tot, et fa creure que coses prescindibles ja no ho son i passen a formar part de la teva vida i el que realment sempre fa és no parar...mai para, emportant-se per davant tot el que l'impedeixi el seu funcionament....ei, no dic que el comunisme sigui millor , no estic dient això...però tinc clar que com sempre, la sutilesa és molt dura, i el capitalisme és sutil, no és clar o potser ho és molt, no ho se, però despista moltíssim!!!
Ai, no tenia ganes de parlar d'aquestes coses, de fet estic en un estat impresionant i m'agradaria pintar en el blog tots els colors que ara mateix estic visquent...però a vegades escoltant la gent t'acabes posant de mala llet, perquè no s'ho mereixen gens...la gent és bona i si segueix així , aconseguirant que molta ho deixi de ser i no hi ha dret...

Navegar

Se'm nota un lleuger somriure dissimulat...és un diumenge gris, amb pluja i?...estic preparat per d'aqui una estoneta posar-me a composar cançons amb un amic guitarrista, però tinc el cap en un altre lloc...tot i així buscaré l'inspiració diürna en el meu passat nocturn més proper...
M'he despertat pletòric!!...com sempre ahir vaig canviar els plans i em va anar molt bé, però molt bé!!
Vaig saltant esglaons a una velocitat brutal, ni tan sols en les meves previsions més optimistes m'hauria vist tan amunt amb tan poc temps...tot i així no deixo de pensar en les amistats que ho estan passant malament, la tardor deu portar això, perquè ultimament veig tristesa en força gent, i no parlo de la situació actual externa que segur que feria pujar encara més el nombre de persones en hores baixes...
Però potser si em llegeixen i sapiguent i coneixent els meus moments de tristor, entendran que tot passa, que res és etern i el que avui sembla una muntanya demà és un sol enlluernador...
La tàctica és creure en un mateix i buscar... buscar noves sensacions, entendre que l'anclatge tan sols és útil quant el port s'ho mereix, sense culpar a ningú si pot ser, i sobretot, sense culpar-te a tú mateix...son tàctiques que no et porten enlloc i quant et quedes sol amb l'ancla llençada, millor agafar-la i seguir navegant...i si ho pots fer mirant enrera, amb un somriure sincer, veient com el port marxa però que hi deixes algunes joies terrenals, doncs millor i si no pot ser així, doncs endavant i començar a observar cap on gira el vent i cap a on et porta la nova navegació, perquè tan sols som això, velers...tot i així les veles en si soles es poden equivocar i per això portem el timó, sempre l'hem de portar per girar rumb si les circunstàncies així t'avisen...
Però jo he tingut la sort de que m'he deixat anar!...que el timó m'ha portat allà...que el vent i els factors tenien això preparat per mi...això és una sort!!...tot i que potser tambè ens hem de donar mèrit i pensar que la sort no ve mai sola, i l'has de buscar...
I ara, als 42 anys, entenc que en algunes coses estic aprenent bé...he patit un dolor emocional intens, i tambè un dolor físic fort aquests últims temps, on en el primer he entregat el cor i en el segon he patit per la meva vida, per tant he d'estar orgullós de mi, de no desapendre altre vegada, de no pensar que m'equivoco...una tàctica que l'havia fet servir en algunes situacions i que tan sols em portava a instalar altre vegada una estàtua dedicada a Sant Alex màrtir...i encara que en la martirització d'un, a vegades, troba la comoditat, mai hi troba la realitat...tan sols és un escut, res més...
Millor la valentia i actuar com un era abans de les bofetades, tan sols així pots tornar a viure... ja sobrevivim massa en la part pràctica, els sentiments no es mereixen que tambè s'hagin de contentar tan sols amb això, no crec que un mateix sigui el que tingui d'excercir de botxí de les possibilitats de viure noves sensacions...perquè?, pel passat?...noooo, no podem ser tan deshonestos en el nostre present...
Opto per seguir creient en els sentits, opto per no quedar-me en la part negativa i pensar que ja no em feran mal o que tot és sempre el mateix, mai res és igual, cada dia és diferent, cada etapa i cada instant...no vull tancar els ulls, perquè quant no ho faig m'apareixen regals com el d'ahir...
Però ahir va ser tan genial que avui estic increiblement enlairat...he trencat cosetes a base de valentia, i ahir tan sols em vaig deixar anar!...no és tan complicat, és tan sols aprofitar els regals i desembolicar-los sempre, sense pensar que potser és un regal trampa, no cal...
Ahir el vaig desembolicar i em vaig trobar una fantàstica sorpresa...i és que un pirata no para mai de buscar els tresors, segurament és passa tota la peli buscant-los...per tant aquesta és la meva feina: navegar i navegar!!
I el que és pel cantó del tresor, gràcies!!...mil gràcies per apareixer enmig de l'oceà, i com jo, no negar el que hem vist, el nostre tresor...ens hem de quedar uns dies mirant tot el que hi ha dins del baul...quines ganes!!

Machus

I allà em trobava jo altre vegada, barrejat entre tot de mascles bevent cervesa i vi i menjant un gran esmorzar en qualsevol bar...
Mentres tots es fotien les botes, jo prenia un cafè amb llet pensant tota l'estona que volia marxar d'aquell indret que feia una furtor de mascle cabrio en zel...
Però no era jo el que manava, ja que aquesta setmana depenc d'un company, per tant m'ha tocat aguantar aquests moments...insisteixo com sempre en l'individu, ja que tots aquells mascles per separat fins i tot poden arribar a ser dolços, tot i que costa d'imaginar quant els veus tots agrupats, però suposo que com sempre el resultat global de molta gent no és el resultat de la sumar-los un per un...
Bé, alla estàvem tots, a veure qui la deia més grossa, parlant de dones o de futbol ( bé, de futbol no, del Barça), alguna petita inclusió en la política, i sobretot molta baba, moltíssima baba quant la cambrera s'acostava a la taula...
De fet el meu company, que per cert és una persona molt agradable ( una cosa no treu l'altre), portava tot el matí parlant-me de la cambrera que avui veuriem...
Cada vegada que la cambrera s'acostava a la taula per endur-se plats i de pas netejar les babes, tota la taula i els seus taulistes matiners s'enfilaven a nivells de gilipollés absoluta...i jo callat, fent un esforç brutal per riure i dissimular la poca gràcia que em feia tota l'escena... per moment, em donava la sensació que l'evolució humana no havia anat tan ràpid com a vegades diem!!
Me'ls imaginava amb un garrot i amb una pell de senglar tapant-lis la minga i a la recerca d'una femella o d'un forat on deixar descansar la seva libido exaltada...
I de sobte la cambrera, que jugava amb ells com els nens juguen amb les joguines els diu mirant a l'únic paio que no deia res, o sigui jo:
- Que no em presenteu el vostre nou fitxatge?
Jo, que estava agobiadissim, m'he sentit fatal, perquè em tocava participar en una conversa que ni tan sols havia seguit des de que havia entrat en aquell antre de treballadors casats i cansats de treballar i cansats de ser casats...
- exactament he dit: je,je,je...el que passa és que pels altres potser a sonat a ja,ja,ja...però res, he maleït a la pobre noia que segurament està tan acostumada a tanta tonteria que fins i tot sense voler entra en el trist joc que cada dia s'organitza allà...
Bé, el més divertit és que tots els mascles m'han tingut uns gelos terribles, cosa que m'ha fet molta gràcia : je,je,je...ja que a partir d'aquell moment he passat de no ser res a ser el prota de la trista escena...
Aleshores , cada vegada que la noia apareixia, tots es dedicàven a fer bromes sobre ella i jo i la nostra claríssima i fulminant atracció...mare de Déu, quina pena he passat !!!... i em resultava impossible evitar participar-hi...tot plegat ha durat mitja hora!...
Finalment, i li estic profundament agraït, la sex simbol de Bianya, els ha deixat en ridícul a tots i m'ha posat a mi com a exemple de l'educació, cosa que m'ha fet encara menys popular davant dels altres...
Quant marxàvem la noia li ha dit al meu company de feina que a veure si em portava més per allà, o sigui ha motivat encara més gracietes,  els altres m'han fet les últimes , dient que tot era broma, que son de la conya, i totes aquestes estupideses...i jo feia: je,je,je...
Una vegada ens hem quedat completament sols el meu compi i jo, ell ha retornat a l'imatge de persona normal i civilitzada i m'ha fet alguns comentaris i jo, que tornava a ser jo, li he dit, amb sinceritat, que m'incomoda molt que gent que no em coneix de res em parlin amb brometes que mai em feria algú que em coneix molt, sense mostrar-li cap mostra d'enuig, que de fet en cap moment m'he enfadat, tan sols m'he avorrit profundament...i ell m'ha donat la raó...
Quant hem arribat a l'empresa i en l'última xerrada tòpica del dia, o sigui la dels companys explicant les jugades de la diada laboral, ell ha dit, davant de tots, el meu èxit davant de la sex simbol, cosa que ha provocat admiració davant dels altres, ja que evidentment tots la coneixen!!
He pensat que no hi ha res a fer, i he marxat amb la mateixa conclusió de sempre, un individu és un tresor, però la suma de molts, depenent d'on els possis i i del context que es trobin , poden arribar a ser una autèntica pena...almenys pel meu gust!...
Ara, això si, entre nosaltres, la cambrera era preciosa....ai aquests mascles!!!

Amunt

Torno a passar uns dies desconnectat de les notícies...cap ni una: ni per la tele, ni per la radio, ni per els diaris, res de res...i la veritat que reafirmo per enèssima vegada que s'està genial sense mirar-les...sempre amb un regust una mica amarg, ja que sóc conscient de que tot plegat està fet una mé...
Tot i així ,de refiló, avui he escoltat el seguiment de la vaga d'ahir...dic de refiló perquè el meu company de feina ha posat la radio en el cotxe i tot i no fer gaire cas he escoltat cosetes,  i la meva resposta interna a l'escoltar la conclusió de medis de comunicació, sindicats i partits polítics és aquesta:
JAJAJJAJAJAJAJAJJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAJAAJJAAJAJAJAJAJA...etc, etc , etc...
Realment les declaracions post aconteixements son realments per portar-les al nou museu vocaburial que els haurien d'obrir per aquests gamerusos, que a part de ser monotemals, poc originals i absolutament avorrits, siguin de quin cantó siguin, la veritat és que es mereixerien que no moguessim ni un dit quant ens reclamen per alguna cosa....
Tot i així, com s'ha demostrat ultimament, el poble tambè té alguna cosa a dir...i els altres, els gamerusos, els toca fer el paripé de que ens fan cas i jo em parteixo el cul quant escolto a la gent que em diu: espero que en Mas no ens falli!!!!...tranquils!!, no fallarà, fins acabades les eleccions no fallarà, ni en Mas ni cap altre!!
Deixo aquest extrany món on visc i m'endinso al meu petit altre món, potser més extrany encara, però almenys camviable, que ja és molt...
Velada extraordinaria ahir!...tot i que aleshores ho pago a l'endemà... ja que no és viable trucar a la feina i dir:
-escolteu, ahir vaig estar genial però vaig anar a dormir mooolt tard, per tant pareu el món unes hores que tinc son...
Però tan és... si el motiu és genial, el cansanci sempre és dolç i fins i tot agraït, perquè estàs com enlairat, com en un núvol i això no te descans terrenal!
Ja fa dies que he passat pàgina, de fet tants esforços no valien la pena si no hi ha resposta, i em sento alliberat...està bé, perquè no em sento ni estafat, ni decebut, ni enganyat i això és bona senyal...quant et mostren el camí amb tanta fermesa millor no lluitar...i aquests dies torno a estar com mai, o com sempre, o com moltes vegades, no ho se, millor ho redueixo dient que em sento altre vegada viu i lliure de cadenes...
Tot el que és perd en present ja no és pot recuperar... pots dissimular, pots fins i tot mirar enrera amb possitivitat però el més important és la realitat i la realitat és una, la que vius en dia d'avui...alguns en el present és comporten com en el passat, alguns millorem en algunes relacions, empitjorem en altres, en alguns casos et fan oblidar el que has viscut, en altres ens donem respecte...en definitiva hi ha de tot a la vila del senyor...
M'estic sorprenent dia rera dia i la veritat és que m'agrada sorpendre'm així, no ho esperava, diguessim que aconsegueixo de mica en mica equilibrar les emocions amb la pràctica, o sigui la realitat amb la nostàlgia o la tendència de mantenir les coses en lloc que ja no existeixen...la veritat és que no val la pena lluitar per les sensacions dels altres que puguin tenir de tú, perquè les tindran igualment...
Ahir vaig donar un pas de gegant altre vegada, i ja en porto uns quants...
Estic content... i aquest cap de setman promet com pocs, demà m'he proposat ser valent i solucionar una cosa i dissabte m'espera una ilusió molt gran!!...
He decebut algunes vegades i ja fa dies que ho vull solucionar i com que en aquest cas crec que estic força net, crec que ha arribat l'hora de trucar alguna porta per veure si encara hi ha una escletxa on jo posar el nas i olorar l'amistat que s'ha perdut, segurament per tonteries...i a l'inversa, prou lluites i deixar la porta mig oberta perquè entenguin alguns que mai tanco la porta a ningú que m'he estimat, però en un cas i en l'altre, l'esforç o el no esforç ha de ser mutu, que és en el que és basa l'amor, sigui del tipus que sigui...
O sigui que em toca pel meu cantó començar la feina, crec que ja estic disposat altre vegada a l'entrega i a estimar, per tant , si encara m'esperen els oferiré el meu present...que comença a ser realment bonic...va Alex, valentia!! que aquest és el camí, el ser valent!!

Un moc anomenat Manel

Eren les vuit, avui m'acompanyava un altre company de feina... podria parlar d'ell, perquè la veritat és que era igual d'agradable que el d'ahir, però ho deixaré per si un dia parlem de coses més intimes, de moment hem sigut prudents, educats i en alguna situació hem rigut una mica...
A les 8:49 ha estornudat i fins les 16 de la tarda no ha parat de mostrar-me un residu de moc verd que li sobresortia del seu nas...no molt, però el suficient per veure-li tota l'estona...
Hem visitat abonats, hem parlat amb gent, ha parlat molt amb mi, m'ha mirat i jo tan sols podia veure el seu moc que aflorava continuament trencant així l'harmonia laboral...
A la una del migdia, que ens tocava dinar , he pensat que era el moment de dir-li...ja feia estona que ens havien presentat i he pensat que tocava!!...no m'imaginava dir-li abans!! mitja hora ms tard d'encaixar les mans per primera vegada:
-perdona, però és que tens un moc verd que et penja del nas!!... no em veia en cor de dir-li...
Però al migdia tampoc he sigut capaç!...fins i tot començava a no poder separar el seu moc de l'antic home que m'havien presentat de bon matí...de fet té lògica, de les 5 hores que l'havia conegut, quatre hores i onze minuts l'havia vist amb el seu moc...verd!!, el detall de verd és important...
Hem dinat junts doncs! tots tres! ell , jo i el seu moc, que ja una vegada fet el cafè, li he posat nom: Manel...i evidentment cognoms, Verd Moc...o sigui Manel Verd Moc...
I així hem seguit a la tarda, tots tres!... jo obsessionat en que el Manel marxés d'una vegada... i el portador del moc, o sigui el meu company no verd, no semblava que li molestés la presència d'aquell objecte que li penjava de les seves fosses nassals!
De fet, res d'objecte, tenia vida pròpia, per nassos!!...pel tamany ho dic!!, tot i no veure'l en cos complet , s'intuïa un moc empatxat!
Hem acabat de treballar a les quatre de la tarda, i ell amb el Manel enganxat tot el dia allà, penjant com un moc que penja del nas i ha vingut el "jefe" de l'empresa...
Hem parlat una estona tots quatre, no dubto que al "jefe" també s'ha sentit incòmode amb la presència del Manel...no parava de mirar-lo com preguntant-se que coi hi feia allà...però també ha callat com un puta, bé, com un puta no, com un "jefe"...
I hem abandonat al que ens paga i hem marxat amb els nostres companys...i tan sols entrar, han vingut dos a parlar amb nosaltres i els dos, a la vegada, s'han futut a riure com un posseïts...
-Però que cony fots amb això que et penja del nas capullo???
I el pobre portador del moc s'ha posat vermell, cosa que ha fet que el Manel agafés una tonalitat majestuosa que fins aquell moment no havia observat...de sobte el Manel ha agafat forma d'obra d'art!...i just quant l'he mirat per un moment com alguna cosa no fastigosa, va i desapareix...bé, el fan desaparèixer...el meu company, "ni corto ni perezoso" ( ni curt ni mandrós), agafa la seva mà dreta color carn i amb el dit més maleducat s'ha tocat el Manel, fent d'allò una imatge súblim que feia temps que no veia!, el verd del Manel, el vermell del company i el color carn que buscava anular el motiu de mofa dels companys!!... un incís: de sobte em pregunto perquè quant ens avergonyim ens posem de color vermell tan sols de la cara, perquè no tot el cos?...suposo que cada part corporal toca un sentiment...per això quant se'ns inflen els ous no s'infla tot el cos...ok , si, és el mateix, perdó per l'incís tan absurd...
Finalment , quant ja marxàvem i el Manel ja havia passat a una altre vida , el meu company m'ha dit:
- Però perquè no m'ho has dit?
I jo , educadament, li he dit que no li havia observat...
Ai la diplomàcia!! quants ridiculs ens estalviaria si no la fessim servir cada dia!...

La Garrotxa, segon intent de piropejar

Bé, ja estic a la Garrotxa treballant altre vegada!!... tinc com una tendència natural a criticar la Garrotxa, avui m'explicaré bé, perquè també em sap greu que dongui aquesta sensació continuament.
Avui he treballat a Sant Joan Les Fonts...a veure, tots els pobles de la Garrotxa m'agraden molt, fisicament m'agraden, potser Sant Joan no gaire precisament, però en general m'encanten...
Qui em coneix sap que em vaig enamorar de Riudaura i que m'hi vaig sentir molt bé...ara estic a Sant Jaume i m'encanta com em tracten...el problema no son els pobles, el problema el tinc amb Olot...però crec que és alguna cosa física...no se, potser la terra volcànica t'absorveix...
Les ments d'aquí dalt em van sorpendre, hi havia una mena de cantó en el cervell amb alguns residus feudals, no se, com si les classes aquí estiguessin molt marcades, realment vaig trobar molt tancament en un inici...tot i així vaig topar amb gent meravellosa, crec que com sempre s'ha de diferenciar quant parlem individualment que de quant ho fem  globalment...en el global existeixen els tics i els mal vicis heredats i aquí dalt els vaig trobar molt pronunciats...
També notava que jo era menys, que havia de fer esforços perquè m'acceptessin, com a bon tonto que sóc els vaig fer!!, ara no ho faré mai més, això si que ho tinc clar, però en aquella època m'hi vaig posar en serio fins que vaig veure que aleshores queia en l'error de tan sols mirar una terra globalment...
Una terra la formen, entre altres èssers vius, moltes persones i cada persona és un món, per tant no vull renegar de ningú, simplement parlo del que he vist aquí dalt...
Tambè em va sorpendre la mala llet que encara hi ha cap als de can fanga, tot i que també ho fan globalment, quant se t'acosten ja canvia tot, de fet crec que un per un no podem ser tan retrògades com per posar a tothom en el mateix sac, com dic sempre, l'inmigració ens ha fet pujar de nivell als pixa-pins, és trist però és així....
Evidentment el meu enamorament marítim també ajuda a que mai m'hagi sentit gaire bé aquí, el clima olotí és brutal, una calor impresionant a l'estiu i un fred humit a l'hivern, és desastrós pels meus genolls ja tan envellits...
Tot i així he trobat gent fantàstica, sobretot quant surten d'aquest entorn a vegades una mica intoxicat...també em sorpren que tothom sigui del Barça i molta gent critiqui tan als de Barcelona, deu ser intel.ligència emocional, deu ser això!.... no se perquè dic això si tan me fa el Barça, era per posar un exemple absurd!
Però potser perquè en el fons he canviat tan de casa, de llocs de feina, o jo que se que avui ja m'he adaptat a la nova situació laboral geogràfica... els companys encantadors, per cert, quasi tots de la Garrotxa, al gent també molt bé, per tant , estic content...tot i que ja anyoro L'Escala, a més no m'he pogut ni despedir dels companys ni del poble, ha sigut tan ràpid!!!!
Tot i així, no se si és l'edat, però em costa cada dia més ser diplomàtic, fer sempre les mateixes bromes, parlar sempre del mateix, preguntar a la gent com està sense importar-me realment la resposta, però tot això no és perquè estigui aquí, vull pensar optimistament parlant que en algunes coses si que he evolucionat...
Avui m'ha entristit veure la tristesa d'una persona, una persona que està entrant en la meva vida i que ja ha col.locat un raconet de carinyo dins meu...li deixo un raconet de l'entrada perquè sàpiga que hi penso tota l'estona!
Ara no miraré enrera en el que he escrit en aquesta entrada del blog, però tinc la sensació de que tampoc he llençat molts piropos a la Garrotxa, jajajajaja, no me'n surto!!... em sap greu!!

El riure compartit

Aiii que no és el teu moment!!...tampoc el meu, t'ho reconec, encara curo ferides...però vaja, van cicatritzant de mica en mica i cada passet és una miqueta més amunt!!
Ai que ja et veig el valor!! quina por!!...avui hem passat la nit junts, sigui com sigui l'hem passat junts, ens tocava, hem rigut i hem rigut molt, requisit bàsic per anar cap amunt!!...
El que més m'agrada és saber que m'entens a la primera, que no he de fer cap esforç, això està bé, igual que crec que tú també pots sentir el mateix, sense judicis fàcils, de fet no ens pot ser gaire complicat ja que els dos hem viscut històries semblants en l'apartat de l'amor...
Ahir estava tristot. Tranqui, em conec, se perquè puc estar trist, és important saber el perquè, son les últimes gotes de la meva última tormenta, van arribant xàfecs, però cada vegada s'espaien més un de l'altre i en general el sol torna ràpid, tot i que encara ha d'escampar algún núvol despistat...
Saps? avui ha sigut un dia genial, ben acompanyat, de nens i d'adults, també va bé veure adults de tan en tan,  que aquí dalt no ho faig gaire!!
Osti, portava uns dies molt flipat, estava genial!! i ja saps, com et vaig dir, que una cosa em va retornar una mica al camí més enfangat... és normal, sóc sensible i la violència m'afecta molt i en aquest cas em va tocar molt a la vora, però el més important, és que no tinc por, segueixo confiant en la gent, això és el que compta....però no pensava que em podia passar una cosa així , ja havia agafat la drassera per arribar el meu estat més freqüent, el de flipar amb tot, el de somiar molt, el de ser el que avui sóc!!...val, avui t'ho agraeïxo molt a tú...va ser una nit genial! va faltar el cafè matinal i la cigarreta de després de...del cafè!!
Espero que tinguis el valor de donar-te molt de valor... a vegades costa, ja ho se, però tan sols has de mirar els miralls, els que més t'interessin, els dels que t'estimen, o els que t'estimem, mira'ls molt! quant parlin de tú! quant et diguin amb la mirada el que veuen en tú, en com creuen en tú, enmirallat en aquest indret tan preciós que és diu amistat i segur que així el valor serà tan sols teu...m'agrada que la gent s'enlairi ben amunt, sobretot si com tú son somiadors, els que ho sou heu de prol.longar els somnis eterns en la vida, i una vegada ja no hi sigueu deixareu rastre segur en aquesta terra tan pràctica en la majòria de temps...
Ai, avui he rigut molt i m'ha anat tan bé!!...gràcies, moltes gràcies per tantes hores...ja saps que sóc un exagerat però per mi tots aquests moments son petits/grans tresors que m'ajuden i que em recol.loquen on he d'estar...
Demà començo un enèssim canvi , en aquest cas és laboral, tot i que segueixo cobrant dels mateixos, però torno a canviar d'indrets, de manera de treballar, d'horaris, un altre canvi!!...
I m'ha anat bé aquesta nit, molt bé, perquè també he notat un canvi en mi, m'he ilusionat una miqueta, no pateixis eh, tan sols una miqueta, em costarà tornar a descontrolar l'ilusió durant un temps!...però està bé entendre que arriba un altre final de trajecte...també en el meu cas en tinc molts de finals de trajecte, no és que un s'acostumi però va recollint eïnes pel camí....pesen una mica però son útils, però com et deia ahir el mirall és una de les més importants i aquest, el mirall, el porten els altres, no pesa, tan sols és qüestió de veure't reflexat en una altre persona, en alguna que t'agradi molt i aleshores surt el teu valor altre vegada... és una simple regla de tres: m'agrada i m'hi veig reflexat , per tant si m'hi veig reflexat és que també m'agrado jo...
De fet ja se que t'agrades molt!!, ho tinc molt clar, però a vegades el present és tan contundent i tú tens tantes ganes de que no ho sigui, que et pots arribar a confondre el que és un present amb el que és tota una vida, tan sols parlem d'una petita porció del temps!!...per tant no t'hi encallis gaire, que a fora tens uns quants pirates que tenen ganes de descobrir més tresors, i de compartir molts cafès, i també moltes cigarretes de després del ... cafè...
Jo avui he fet un altre passet endavant per no quedar-me encallat en un lloc que no porta enlloc, o si que hi porta però no em convé, suposo que tots els camíns e indrets et porten alguna banda, nosaltres hem d'escollir i saber escollir bé, no és fàcil si la part emotiva apreta i fins i tot encega...
Però mira, jo que no sóc gens pràctic en aquestes coses, et diré el mateix que em vas dir tú ahir...quant passen aquestes coses, sempre n'hi ha un que marxa pobre, que marxa amb la por, amb la sensació de que no ha donat res perquè o no en te ni idea de donar o li fa por qualsevol canvi en la seva vida, però n'hi ha un que marxa ric, el que ha pogut entregar el que és ,tot i que surti ferit, però ho haurà intentat...tot i que sempre hi ha un moment que has de dir prou, quant flaqueja l'energia, quant et fas petitona , és important entendre i escoltar el límit...el cos, sempre més pràctic que les emocions, ja t'avisa quant toca parar, fes-li cas sempre, ell diferencia molt clarament el que és amor de dolor...quant estem dins no veiem això...
Mira, jo he estat amb una noia molt somiadora, i amb una de molt pràctica, un quasi que és deixa la pell per estimar-me i l'altre quant va escoltar una mica de dolor va fotre el camp per potes...son opcions...segur que a la primera li van quedar més seqüeles i la segona és recupera més ràpid, però et dic una cosa i crec que t'ho podria arribar a prometre: els valents, al final, tindrem recompensa...segur que si...

Rostro de vos

A vegades hi han paraules que et deixen sense alé, tinc tres poesies que m'enamoren, sens dubte una és aquesta, quant la llegeixo ploro, no hi puc fer res, m'emociono i arribo a estats increiblement emotius...avui el món s'ha fet petit, tot i que estic molt ben acompanyat amb 4 nenes que juguen ara mateix al menjador, avui necessitaria molt i molt més per pujar a un altre estat...

O sigui que no foto cap rotllo i deixo aquesta meravella en el meu blog:

               ROSTRO DE VOS

Tengo una soledad 
tan concurrida 
tan llena de nostalgias 
y de rostros de vos 
de adioses hace tiempo 
y besos bienvenidos 
de primeras de cambio 
y de último vagón. 

Tengo una soledad 
tan concurrida 
que puedo organizarla 
como una procesión 
por colores 
tamaños 
y promesas 
por época 
por tacto 
y por sabor. 

Sin temblor de más 
me abrazo a tus ausencias 
que asisten y me asisten 
con mi rostro de vos. 

Estoy lleno de sombras 
de noches y deseos 
de risas y de alguna 
maldición. 

Mis huéspedes concurren 
concurren como sueños 
con sus rencores nuevos 
su falta de candor 
yo les pongo una escoba 
tras la puerta 
porque quiero estar solo 
con mi rostro de vos. 

Pero el rostro de vos 
mira a otra parte 
con sus ojos de amor 
que ya no aman 
como víveres 
que buscan su hambre 
miran y miran 
y apagan mi jornada. 

Las paredes se van 
queda la noche 
las nostalgias se van 
no queda nada. 

Ya mi rostro de vos 
cierra los ojos 
y es una soledad 
tan desolada.

La floreta del carrer de La Font

Vaig nèixer al mig del no res, entre ciment, però me'n vaig sortir i ara mateix m'he fet bonica i segueixo cuidant-me molt, ja que sóc mooolt presumida...
La gent quant em veu es para a mirar-me, suposo que els sorpren que entre la grisor aparagués el meu color, a vegades em sento soleta, però tot i així i sobretot a l'estiu, sempre hi ha un nen o una nena que se'm queden al costat i em diuen cosetes...
Reconec que a vegades tinc por, veig com passen els humans amb les seves tovalloles i amb la seva morenor i llencen una burilla encesa molt a prop meu...la sort és que com que estic soleta , cap companya meva i cap bosc està al meu voltant, però el fum a vegades m'arriba al meu cutis inmaculat i em molesta i bufo moooolt i moooolt fort per apagar el que queda de cigarreta, però la meva bufera és petitona, com jo, i m'he d'aguantar  i esperar que no em toqui el foc, que sens dubte, en res podria amb mi!!
M'agradaria tenir més amiguetes a prop meu , no se, parlar amb elles, parlar dels insectes, parlar del temps, no se, parlar per parlar...jo em contento a escoltar algunes floretes que em llencen els humans, mai més ben dit, però encara que jo els dic gràcies i fins i tot els retorno el cumpliment, ells no entenen el meu idioma..
He tingut sort, perquè vaig nèixer del no res i amb la gran fortuna d'estar en un raconet, no hi passen cotxes i no hi camina ningú per sobre meu...tan sols se'm veu s'hi algú s'hi fixa, per això els nens, que tenen els sentits encara molt més encuriosits que els adults,acostumen a ser els que em descobreixen...
Vaig estar a punt de morir un dia que una nena molt petita em va voler arrencar, però els pares van reaccionar a temps i la nena no va tenir l'agilitat manual suficient per acabar amb mi , vaig passar molta por!! jo li deia que no ho fes, però ella es va enamorar de mi, ho feia amb tota la bona intenció, em volia al seu costat a la seva bonica habitació...pobreta!!...però me'n vaig sortir, de fet sóc una supervivent, nèixer en un desert de ciment et fa més forta...tot i l'aparença delicada que tinc sempre...
La meva situació encara queda més resguardada perquè tinc dos containers d'escombraries davant meu, just entremig dels dos, al carrer de la Font, apareix el meu color...tot i la mala olor que a vegades m'arriba, sobretot a l'estiu, no em puc queixar, tots els elements humans que m'envolten em protegeixen dels perills...
Ui, un dia un gos va fer pipi molt a prop meu, buf!!...i també tinc la mala sort que a vegades un gat defeca allà mateix i aleshores si que passo uns dies horrorosos, perquè fa molta pudor la caca de gat!!, ecs!!, i aleshores reso al Deu de les flors perquè plogui, ja per mi i la meva supervivència i també perquè escampi la pudor terrible gatuna...
Ai, sempre espero que arribi un dia el meu princep groc, perquè les floretes tenim els princeps del mateix color que nosaltres...nosaltres no en diem princeps, en diem capullos o capullets, depenent de la nostra grandària...en el meu cas espero el meu capullet groc...els contes de les flors s'acaben així, quant la floreta i el capullo viuen feliços i mengen perdiços...bé, de fet no mengem això però no lliga amb feliços, per tant, tot i el nostre minúscul cervell, hem acoplat el final a la versió humana, de fet l'important és que acabi bé el conte, suposo...
Un dia un humà ja gran es va aturar davant meu i se'm va quedar mirant amb cara com d'enamorat!...serà el meu capullo?- vaig pensar...però encara que feia pinta de capullo , vaig pensar que era impossible que fos ell, tan sols que m'abracés ja em feria mal sense voler...feia una cara melancòlica, com si estigués una mica tristot, era principis de Septembre, ja no hi havien tantes tovalloles caminant amunt i avall pel meu voltant...
Es va apropar a mi i em va dir coses molt dolces, em mirava amb tendresa i diria que fins i tot amb amor...jo li deia que gràcies, que gràcies per ser tan delicat amb mi, però no em podia escoltar, tot i que reconec que segur que s'hi esforçava....
Cada dia passava per allà i quasi sempre a la mateixa hora, sempre arribava i em mirava però no s'aturava i al cap d'una horeta més o menys tornava, amb els cabells humits i era aleshores que compartia uns minuts amb mi!...un dia fins i tot em va fer fotos!! i jo em vaig posar ben guapa i presumida, era la meva primera sessió de fotos que em feien!!...anàven passant els dies i mai fallava, tan sols els caps de setmana i m'agradava veure'l perquè cada dia el veia menys trist... ara fa dies que no ve, i el trobo a faltar molt, segur que ell a mi també, jo crec que va ser un amor impossible, era massa capullo per mi i jo massa floreta per ell...però tinc ganes de que torni i veure com està...un dia a cau de pètal em va dir:
-Hola preciosa, saps que ets com un miracle? saps que tan sols mirant on estàs i qui ets entenc que moltes coses de la vida es poden aconseguir? saps que ets un exemple de la natura enmig de tanta construcció humana? ai floreta, tot aquest entorn et fa més bonica encara, tot i que m'encantaria transplantar-te en un prat ple de belleses com tú!!...fins demà bonica, segueix donant tanta llum!
Em vaig posar a plorar d'emoció, em va parlar amb el cor, ell mirava a un costat i l'altre, suposo que no volia que cap humà el veiés, el podrien pendre com a boig!! parlava amb una floreta!!...ai, el trobo a faltar molt!! i ja no ve mai!!...i segur que ell mai pensa amb mi!!...com una persona tan gran pot pensar en una coseta tan petitta com jo? perquè no ve mai ja? ... el trobo a faltar!

I jo a tú floreta, et trobo a faltar molt...un petó ple de color per tú, preciosa, en res et vindré a veure, abans de que arribi el fred!!...d'humà a flor et volia dir una coseta més: jo no sóc més important que tú, tot i que m'ho penso, ja ho fem això els humans, així ens va i així us va a vosaltres que no en teniu cap culpa...i com que et miro de tú a tú, de capullot a floreta, et vull dir que no hi ha res insignificant en aquesta terra, fins i tot entre dos containers d'escombraries i enmig de totxos i ciment pot aparèixer bellesa...ai floreta, m'agrades molt!

                                           

Y te vengo a buscar

Reconec que porto uns dies poc inspirat, les paraules surten més lentes del normal i em costa més expresar el que sento...era d'esperar després d'una revisió de vida i també perquè estic a l'època de l'any més delicada per mi...potser no puc dir que la sensibilitat la tinc disparada, de fet quant se'm dispara la sensibilitat és quant més motivat e inspirat em sento...com a cercador constant, no paro de rebuscar sensacions per motivar l'inspiració, tot i així no nego que em costa més en aquests moments...això no és degut a una baixada  ni res per l'estil, una baixada no em desmotiva, simplement és aquest sentiment de que em costa més , potser per això tanta ballaruca ultimament...
Suposo que és època d'alimentar-me, de carregar altre vegada la ment de coses precioses, petites o grans, per tornar a fer sortir l'inspiració gràcies als regalets que la vida em dona...
Tot i així tinc moments, i avui he tingut un dia inspirat, em sentia ple de vida, la paraula és aquesta, plenitut i aleshores és quant aconsegueixo calmar la meva fam continua de moments, de racons, de sentits, de tot el que dic mil vegades...
Segurament avui és un dia especial per algú, se que és especial perquè és el seu aniversari i avui penso en aquesta persona que tan va alimentar aquest deliri emocional tan bonic...
Li desitjo una gran vida, ja de per si i sense que passi res al seu voltant, ja te una gran vida...hi ha gent que no ha de fer res per tenir-la, segurament per la seva ment prodigiosa, segurament perquè és innat en ella, segurament perquè te una bona herència en aquest sentit, segurament perquè poca gent mira tan bé...per tant i deixant de banda les circunstàncies que l'envoltin, li desitjo que segueixi siguent aquest èsser tan especial que em va ensenyar tantes i tantes coses...jo m'ho he de currar molt!! he de sortir al matí i pensar: a veure com m'ho munto avui perquè el dia no sigui tan sols un dia, algunes vegades me'n surto , altres no...en canvi aquesta persona quasi màgica no havia de fer res...ja ho tenia!!...tot i així jo li veia tan això que no podia suportar que no aprofités fins l'infinitat i moltes vegades veia com es perdia en aquest món tan poc generós amb les ments originals...
Intento recordar el més bo que em va mostrar, intento recordar abans de que caigués de la meva admiració i la col.loqués a un lloc molt més proper a mi i molt més vulgar...li dedico els meus pensaments i li agraeïxo que fos l'única persona que realment em va veure per un altre cantó, apartant de mi la part més pràctica, tan sols mirant els meus detalls en aquell camí invisible que tan bonic és, però que tan perillós es torna si es creua amb el més visible de tots...llàstima que la situació no em permetés entendre millor les coses, llàstima de la maleïda moral que ens porta a cantons molt més grisos o vulgars, llàstima que tots plegats ens confonguessim tan!!, tots!!, un darrera l'altre ens vam posar tan terrenals que el vol va desapareixer...tot i així el temps permet filtrar les coses i des de la netedat pots seguir aprenent i continuar l'aprenentatge...
És una pena que la societat no posi aquests èssers en un lloc menys pràctic, aquesta gent no hauria de treballar, haurien de ser com misioners ( no religiosos ni morals) per ajudar a la gent a potenciar els seus dons, tots en tenim però a vegades ni tenim temps de veure'ls...
Amb tanta crísis, aquests herois haurien d'ajudar i alliberar a tanta ment que entra en una altre crisis, aquesta si que més dura i més cruel i amb moltes més seqüeles...
Avui el meu escrit va dirigit a una persona que estimo i que estimaré sempre, avui i des del silenci li envio una abraçada gegant, li dic que trobo a faltar el seu somriure i que ens deixa i que se'n va lluny d'aquí, però el record de la vall on va viure, no l'esborra la pols del camí...ai no!!, bé, el seu somriure si una mica, però sobretot haver tingut el privilegi d'haver compartit tantes coses inimaginables per la majòria d'humans...que quedi clar que el meu valor està en haver-ho aprofitat, però el dó, la màgia, el poder de tenir-ho incorporat dins seu sempre ho va portar ella...felicitats doncs i que duri el teu infinit potencial sensorial!!

Encara en dia d'avui i havent passat tants anys ploro escoltant aquesta cançó...gràcies, mil gràcies, ara si que ho puc veure, per fi...

                                     

Bye L'Escala

Sempre estimo el mar, crec que ho he dit mil vegades, ha sigut un argument més, no l'únic, per anar durant tot aquest temps a treballar amb un bon somriure...
Quant em dirigia cap a L'Escala anava mirant el cel, observava la força del vent i ja em començava a pensar l'espectacle que el mar em podria oferir aquell dia...el trobaré a faltar tan!! i L'Escala també, un poble on hi guardo uns vincles emotius forts, on he passat moments impresionants, i on he rebut , casualitats de la vida, molts trucades importants i moltes comunicacions vitals...
Però a la feina m'han tornat a canviar de lloc, és el que te conèixer tota la provincia de Girona de dalt a baix, que em poden posar on vulguin que també m'ho conec...també m'han dit que de tan en tan també aniré a la costa, a ajudar quant no atrapin la feina o a cubrir alguna baixa, cosa que ja faig ara, tot i que aleshores em toca fer la feina de dues persones en un dia...però ho faig, sempre ho faig tot, ho faig tan que com aquests darrers anys, em faltaran dies de vacances per fer, de fet aquest tan sols he fet 10 dies, m'he superat...
Però vaja, aquesta vegada canvio mar per muntanya, i en alguns casos alta muntanya, ja que també em mouré per Oix.
No nego de la bellesa dels llocs que aniré, ja ho sé que son bonics, però jo no parlo de bellesa quant parlo del mar, és una altre cosa, és màgia, sento la seva màgia, és l'olor, és l'energia que em dona, és la força, el color....ja se que a la muntanya també existeix tot això però suposo que és qüestió de gustos, o de conexions amb els elements i els indrets...el mar per mi és insuperable...però he de mirar la part positiva, faré menys km, que tal com tinc els genolls serà d'agraïr, economicament hi surto guanyant, part importantíssima, i que tinc feina coi, que avui en dia això ja no és un dret, si no un privilegi...també serà guai saber que no hi puc anar tan a la costa, això em ferà encara més feliç quant hi pugui anar...
Trobaré a faltar la feina allà, els abonats que havia conegut, sobretot els meus companys de feina, sens dubte un dels millors grups que mai he conegut...osti, fins i tot a la feina tinc fama de nómada!!, com que no em paren de moure segons les necessitats, aquesta que s'acaba ja és la tercera etapa que tanco a L'Escala!!
Trobaré a faltar el cafè amb llet al matí, tot i que no hi anava gaire em sentia bé en aquell bar!!...
Comença una altre etapa laboral, encara que sigui a la mateixa empresa...la secre diu que sóc un tot terreny, i potser és cert, però és curiós que una persona com jo, que mai el treball em dignificaria humanament, que si en la part pràctica ( és evident), doncs estigui tan ben considerat dins de l'empresa, segurament puc donar una imatge de poc controlat, o de poc responsable, o no ho se, però en canvi mai és així, em pot sempre la responsabilitat i de fet, la gent que està a l'empresa, o son amics meus o els he entrat jo, i els calendaris , les zones que entren, els planificadors, sempre m'han demanat la meva opinió i curiosament sóc absolutament ordenat en la feina...per tant, ja em toca ser segur en alguna cosa i dir que sóc un crack en el treball, en aquest treball vull dir, ara no fliparé tampoc!!....tan que em foten L'Escala, que és massa poc per mi i em donen una feina nova molt més complicada!...o no, perquè això ja es veurà!... fins que ho sàpiga tot i un dia em feran començar a un altre lloc, en part ja m'està bé, sempre sembla que tot sigui nou i el tema monotonia laboral en el meu cas és inexistent...de fet la feina ja no permet molta monotonia...
Però trobaré a faltar el mar i la meva estimada Escala, no se, cada dia tinc més clar que dels altres llocs que he estat tan sols m'he encarinyat de la gent, mai del lloc, i aquí em passa quasi a l'inversa, no deixo grans amistats, tan sols coneguts i en canvi reconec que em sento lligat o arraïgat aquest poble...no és bellesa, és tan sols que m'hi sento bé, molt bé...
I com que sóc romàntic, nostàlgic, sensible i tontet, doncs avui penso molt en aquesta porció de terra del litoral català...curiós no? em sento com si fallés a un poble, com si l'abandonés!!...ai ai ai, serà això el que significa sentir-se de?...ai quina por!! que em sento d'un poble!!...d'aquí a quatre dies ja em veig en alguna mani amb una bandereta!!