Xavi, actualitat, neutralitat

"Si tú, no puc suportar la propaganda, sobretot si escombra cap a casa meva, fa que t'ho qüestionis tot, no ? la decepció de saber que ningú diu la veritat, ni vol fer-ho, a mi el que em provoca és l'efecte contrari, la necessitat de saber què pensen els "altres", per mirar de construir una veritat el més objectiva possible, una que jo em pugui creure, quina cosa tan difícil..."
Xavi Roca, 2017

Doncs fa dies que penso com em sento enmig de tot això, i avui remirant al facebook, amb una mica de por i preparat ja per dir altre vegada " osti, quina manipulació de l'informació ( o no clar, perquè en realitat no ho sé )", m'he trobat aquest comentari d'un amic, i no és famòs eh... bé, en el seu terreny professional si, però vull dir que no busca ni crea eslògans fàcils, simplement m'ha semblat un comentari neutral...NEUTRAL !!!...paraula que al pas que anem la faran desaparèixer del diccionari...
Jo, quant volia comentar alguna cosa, queia en la trampa... parlava dels meus sentiments, com sempre, de les meves sensacions, de si em sento d'aquí o d'allà i clar, això és carn fresca per aquests temps, ell ha dit només una cosa neutral, no ha dit que és, que pensa, on es posiciona, simplement ha reclamat el dret de dubtar, segurament de molts que han dubtat el món ha evolucionat i no s'ha quedat encallat...o no, potser si només dubtessim el món també quedaria anclat, no ho sé, també dubto d'això.
I jo pensava aquests dies que mai cap atemptat m'havia afectat tant com aquest darrer, i és cert que era a prop, i que el lloc el conec, però als morts no i per mi les vides humanes tenen el mateix valor aquí que a un altre indret, però no negaré que el fet de poder posar imatges de llocs on has caminat doncs ajuda a que afecti més, però la veritat, i és trist dir-ho, és que tot el que ha passat i està passant després m'ha deixat absolutament trist , potser el que més em sorprén és que aquí, d'on tothom diu que sóc, hagin caigut a la trampa i facin el mateix d'allà, d'on jo no sóc, em sorprén que gent que ha criticat per la facilitat que des d'allà manipulàven les notícies, portin totes les notícies al seu terreny i ho manipulin amb la mateixa poca elegància que els d'allà...
Doncs si, ho han aconseguit, el PP s'ha sortit amb la seva, deuria voler crear això que els deu assegurar moltes coses a part de molts vots clar, i de mentres aquí, i crec que allà tampoc, no es parla d'una altre cosa.
Ara he parlat amb una amiga de Madrid que treballa al congrés i em deia que està preparant-se per unes oposicions, a les classes hi han tres catalanes que entre elles, repeteixo, entre elles !, parlen català, això ha generat que alguns companys, no tots, repeteixo, no tots !!, les critiquin perquè diuen que només ho fan per fer la punyeta als que no entenen el català... això ja m'ho va dir un noi de Toledo quant vam coincidir a l'escola d'hosteleria ara ja deu fer uns 25 anys mínim, ell estava convençut que aquí la gent parlava català només quant venia gent d'Espanya, o sigui per putejar, com que era un tiu neutral, ho va veure ràpid, m'imagino que ara deu ser de les noves falanguetas españolas, no ho sé, perquè evidentment tot ha canviat, però recordo que a mi em va acollonir el poder de la manipulació que tenen sobre nosaltres, perquè ell no s'ho va inventar no!!, va ser algú que segurament tampoc s'ho havia inventat i que potser si tiressim enrera veuriem qui va dir la mentida ...
Però ara noooo, ara ja no pots dir que dubtes de res, ara tot és evident, els que es queixen de la " caverna" no se n'adonen que tambè hi són, perquè perdoneu, només jo puc mirar segons quines publicacions del facebook?, perquè en veig moltes de cavernícoles, de tothom no, repeteixo , de tothom no !! però en veig per tots cantons, a mi em toca més mirar els d'aquest cantó, perquè tinc més amics d'aquest bàndol, però realment el que ha generat l'atemptat, el brutal atemptat que va passar fa res, és escandalós si ets neutral, és que començo a pensar que els yihadistas deuen flipar, tot i que sempre he pensat que una de les poques solucions que hi ha contra els sonats és fer-los poc cas, però potser aquí ens estem passant una mica...
Doncs a mi tot això m'ha insultat com a persona, m'ha fet pena, i moltes vegades llegeixo una cosa i penso " au va a veure qui la diu més grossa !!" però és que s'utilitzen paraules buscades i rebuscades, es fan filigranes per arribar fins al conflicte, es posen coses que s'han dit fa més de 100 anys en benefici del present , però no del present neutral no, del present que interessa...
Jo les úniques paraules que podia retornar al present són les del Quino en la Mafalda, canvies els protagonistes i res ha canviat... tots manipulem la nostra vida quant ens sentim atacats, i posem accent als errors aliens per salvar-nos, tots ? no, tots no, però jo ho faig si, ho reconec, i molts tambè, crec que és humà, no em queixo d'això, em queixo que si aquest salvar-nos és comú i ens el creiem molt entrem en un indret molt perillòs que es diu fanatisme, i el fanatisme, ni que sigui per defensar-se d'un atac, és perillòs, perquè és cec, és irreal, és creat, és el gran enemic de la societat, no cal anar gaires setmanes enrera per entendre on pot arribar un èsser fanàtic...vaja, crec jo , que no vol dir que tingui raó, però com que tothom diu la seva i el blog és meu , jo dic la meva...i francament , tot això em fa por, molta por...i ara encara em sentiria dir que sóc populista, però és que hi ha algú que no ho sigui ja? hi ha algú? tots ho som?...noooo, tots no ho som...

Banyeres

Ahir mirant cria cuervos va sonar aquesta cançó, com que no l'esperava de sobte em van arribar records d'infant...
Just aquests dies en que una de les feinades ha sigut mantenir l'ànima de nen, aquella que et permet fer les paus després d'una baralla al pati del cole, just aquests dies on he llegit coses que si que m'han fet por, ara que justament molta gent va sortir ahir al carrer cridant que no tenen por, jo aquests dies n'he tingut molta...
De sobte sona aquesta cançó i em transporta a un estiu ja força llunyà a Banyeres, al Penedés, l' únic any que no vam estiuejar a Matadepera, va ser l'any que el meu avi va tenir un atac de cor i a última hora vam decidir llogar una torre en aquella zona, quant penso que llogavem torres i tot em fa gràcia ara mateix...
Era una urbanització que justament ara deu fer uns set anys vaig anar a buscar-la amb la Marta, ho vam fer com feiem sempre, sense organitzar res, agafavem el cotxe i a veure on ens portaven les ganes, vam anar a buscar els seus orígens que tambè estaven per allà i després vam anar a parar a aquesta urbanització...
Era un lloc amb torres de parceles grans, i enmig hi havia un bar amb piscina que el portaven uns belgues, el fill dels quals em vaig fer molt amic, es deia Cristobal, i ho recordo perquè em sorprenia que un belga es diguès Cristobal...
Aquell any, i tampoc era tant petit, vaig apendre a nedar i crec que per sempre més vaig estimar l'aigua i sentir-me dins d'ella...vaig apendre allà justament perquè ningú em coneixia i jo fins aleshores havia sigut incapaç de despullar-me davant de ningú, ja ple de complexes i bastant grassonet va ser la meva creu d'aquells anys...
Allà tot eren francesos i belgues, sobretot belgues, no sé que feien allà tants belgues però hi eren, i recordo que les torres tenien uns finestrals molt grans, i aquelles gegants finestres van ser el prioritari motiu d'imaginació del meu avi, que havia de reposar bastant aquell any després de l'ensurt coronari...
Si una cosa li he d'agraïr al meu avi va ser la permanent il.lusió que posava a tot el que feia i veia, crec que mai va perdre la mirada d'infant, i encara que el veiessis aturat en una cadira o silló, la seva ment privilegiada no parava de treballar...
Allà, davant d'aquell punt estratègic on les dimensions de les finestres ho permetia, va crear un món, mil contes i unes històries increibles, de fet no m'extranya, ell era sens dubte un gran orador, i recordo que de petit em fascinava escoltar-lo...
El meu avi era senzill, era com un nen amb una madurés extraordinària, a vegades penso que sigui on sigui em mira amb una mica de tristesa però amb molta complicitat, perquè potser com ell la meva lluita es tornar a la senzillesa, encara que ell poques vegades va sortir d'aquesta meravellosa paraula, tambè se, perquè tonto no era, que potser deu pensar que hauria fet les coses d'una altre manera per haver-me estalviat algunes coses que he passat, que no són culpa seva clar, però connectàvem molt bé i no tinc dubte que per ell jo era com una continuació en vida a la terra, no des d'un punt de vista espiritual , en això em sentia més lligat al meu pare, si no terrenal, ell sempre em deia que jo feia els mateixos moviments que ell en la vida, jo l'escoltava sempre i em fascinava com reconvertia les coses dolentes en bones en un moment...li agraeixo tantíssim !
Doncs allà va fer una d'aquelles coses que tant bé feia, treure un tot d'un no res, i ho compartia amb mi, perquè sempre va fer que la meva infantesa fos realment d'infant, crec que per ell era important això, es va inventar personatges de les torres del costat...a davant hi havia un ex nazi que guardava armament en el seu garatge, no se quin nom li va posar però li va posar nom a tothom, recordo que li quedava de conya el personatge perquè era un home que anava coix i molt rigid, tot i que després quant parlavem amb ell evidentment canviava molt, però el meu avi em deia que ho feia per dissimular, perquè tenia una missió molt delicada que cumplir , a la torre de la dreta hi havia un espia que havia enviat el president de França d'aquell moment, un tal Giscard d'Estaing, que justament la seva missió era controlar a l'ex nazi i així va anar creant un món que encara que semblès que el feia per mi, tambè ho feia per ell, perquè era molt innocent i molt infant en moltes coses, tot i ser un honorable doctor amb grans coneixements, mai descuidava aquesta part innata d'ell.
Ara penso i relacionant aquell any amb el present, que la seva imaginació com la de tots els nens o els adults que encara mantenen la mirada d'infant, és molt semblant a la vida real, però clar, els adults ens ho prenem tot molt més en serio i passa el que passa, allò del " fem les paus?" no és tan fàcil en la maduresa, ja està tot massa complicat per tornar a la senzillesa...
Ara, justament avui, on he d'afrontar un altre pas d'adult, d'aquells estupidament adult, m'ha encantat recordar aquell estiu, perquè les herencies són importants, i justament crec que he passat l'estiu més realista des de fa molts anys, ara tocava això, i ho he fet bé, però de tant en tant volar una miqueta està divertit i potser et fa sentir que ets algú amb identitat pròpia, ara que tothom busca identitats comunes, i que els perduts com jo no sabem ben bé per on caminar...
I just quant ens pensem que hem trobat el nostre lloc ,un agost qualsevol ens posa a lloc, però com sempre dic tot passa per alguna cosa, bé, no ho dic jo, són paraules que es diuen molt, però que a mi em serveixen sempre, i la feina és saber perquè passen les coses...però sempre hi ha resposta en tot el que fem...d'això n'estic segur...seguiré terrenal uns dies més, que em toca...i almenys per fi terrenalment entenc que si que he trobat el meu empadronament, que ja és moltíssim!!!
Gràcies Doctor Font per ser molt més persona que Doctor Font ...

Detall

Un plàtan, un tros de sindria i una poma...sembla ben poca cosa a primer cop d'ull, doncs avui aquest detallet m'ha donat forces i ànims, ha sigut un gest en un dia esgotador i que semblava que no s'acabava mai...
I me l'ha donat una persona que sempre te un somriure, fins i tot en un dia com avui on els seus ulls humitejaven per una desgràcia familiar, m'ha deixat de pedra escoltar-ho, perquè justament ja n'haviem parlat i s'ho temia...
Suposo que és aleshores quant aconsegueixes treure importància a un dia que ha sigut dur, dur per gestions, per feina, per mobilitat, per moltes coses, i perquè a vegades en tot això em sento sol, ja fa temps que m'hi sento, i la meva petita família és meravellosament gegant en les ajudes...sort en tinc.
Papers, gestions, i més gestions i puja i baixa i tornar a pujar i baixar i fes més feina que mai i mira com la gent se'n va i et quedes sol a l'empresa perquè encara et queden hores d'organització...i te n'adones que passen les hores i no has pogut encara menjar res, no és la primera vegada però avui al migdia ja estava esgotat fisicament i mentalment...
I vet aquí el regal d'una persona noble, una persona que ha lluitat com pocs en aquesta vida i que quant l'escolto i m'explica les seves experiències em quedo fascinat que segueixi amb un somriure...
Ell ha vist però que avui no era un gran dia per mi, tot i que després de que m'expliquès la seva vivença actual no he gosat ni obrir la boca dels meus petits problemes pràctics, potser ens hem trobat dos somriures i avui tot i que ens ha costat més, els hem retrobat...
Quant m'ha dit el que li ha passat he hagut de sortir a fora, m'ha omplert d'emoció la seva mirada viva i he hagut de resituar-me en el dia que jo estava passant...
Tot i els seus maldecaps crec que ha captat el meu cansanci, no ho sé, però ha marxat una estona i quant ha tornat m'ha portat el regal, algú podria dir que no és gran cosa, però només qui em coneix bé sap que les peces de fruita són el meu regal culinari preferit...
Intentant agafar forces per acabar un dels estius més extranys però productius de la meva vida, he pensat molt com sempre en els detalls, parlar amb aquesta persona em fa sentir bé perquè al final només es pot compartir comodament amb la gent que ha passat coses semblant a les teves, és complicat entendre coses que no has viscut mai tot i que t'hi esforcis, jo mateix m'he trobat moltes vegades pensant com és que aquella persona actua de tal manera i segur que té les seves raons, però és dificil, ja ho sabem, posar-se a la pell de l'altre...és lògic...avui hem xerrat d'això justament...
Després he pujat a les oficines perquè havia de comentar unes coses, aleshores el cap del departament on treballo m'ha cridat i molt humanament, com sempre, m'ha preguntat com em va la vida, que si escric com sempre he fet i coses personals, i he pensat que realment el tracte de l'empresa sempre ha sigut exemplar, i aquelles tonteries de generalitzar quant es diu que això és una guerra entre treballadors i empresaris és ben bé una generalització, cosa que ultimament veig que està de moda, tots som iguals, tots són iguals...
He tornat a casa però abans he pogut conversar amb una altre persona, m'ha fet pensar molt en el moment actual que estem passant, m'ha parlat del mosso i de les gran paraules que va dir , que diu que se'n va, que bueno "  pues adeu", i he pensat que avui en dia es valora més el que diu la gent que el que fan, ja m'està bé com a escriptor, però mirant per les xarxes socials he vist que hi han molts més comentaris d'ell per les paraules que va dir que no pas pel mèrit professional, quant justament crec que els mossos han actuat molt bé en tots aquests darrers fets que van passar, i no dic que no se'n parli però la veritat és que tot just fa una setmana i estic alucinant amb tot el que he llegit aquests dies, des de que l'atemptat és en realitat provocat per en Rajoy, com tambè que ho han organitzat els de les cups i el que em fa més gràcia és que uns i altres van penjant coses com dient, mira quina bestiesa han posat!!, això és el que em sorprèn més, em recorda quant anava al camp del Barça i la gent només miraven el Barça i no el futbol, potser per això vaig deixar de ser d'un equip...faltaaaa faltaaaa!!!! deien sempre abans de veure que havia passat...suposo que tothom mira el que li interessa, m'agrada doncs almenys en tot això conservar una mirada imparcial, perquè com a espectador és alucinant tot plegat ...
Bé ,avui potser estic atabalat, tot i que em quedo amb una abraçada justament que he vist a les xarxes socials, m'ha fet creure una mica més en la serenor i en l'èsser humà....
Si, un pare de Rubí ha fet un gest que entremig de tantes guerres barrejades m'hagi fet sentir orgullòs de ser persona ... i per sort, paral.lelament el dol s'està portant amb dolçor, entremig de totes les guerres els cors encara bateguen davant del dolor...
Gràcies per la fruita! i sobretot gràcies pel somriure, el teu té mèrit de debó !!

Barcelona

M'ha agafat com sempre desprevingut els fets que han passat a Barcelona, i no dic només el tema de les Rambles, que tot i que tots sabiem que hi havia l'amenaça, doncs no pensava que arribès a passar, però totes les reaccions del després em costen força d'assimilar...potser per això vaig decidir aïllar-me una mica dels mitjans de comunicació i de les xarxes socials justament aquests dies posteriors a l'atemptat...
Però començo per la part positiva, gent que es mou per ajudar, gent que sigui pel que sigui i aqui si no em cal fer cap analisis, ho fa i punt, perquè entenen el dolor alié o perquè simplement portar menjar a la gent que es queda atrapada a les rondes pels controls, és un gest pràctic que soluciona moments d'espera segurament emocionalment pesats...
Estimo Barcelona, segurament és l'indret, l'únic, que puc dir que sense saber que significa estimar una ciutat, li tinc carinyo perquè fisicament em té el cor robat i perquè evidentment he passat moltes coses per molts racons de la ciutat...com a barceloní que dec ser, he evitat el màxim possible les Rambles i els seus voltants, tot i que sempre que vaig de visita m'agrada passejar-hi una estona...però rapidament m'amago cap al Born o encaro Passeig de Gràcia amunt per anar a la zona on vivia ara ja fa uns quants anys....
M'agrada Barcelona perquè m'agraden els seus colors i sobretot la diversitat de barris que existeixen, antics pobles que tot i ser engollits per la urbe, mantenen un cert aire propi...m'agrada Gràcia, clar, m'agrada Horta, i potser la zona de Barna que més lligam sento, a part d'on vaig viure, és l'Alt Guinardó, des del carrer Torre de Pardals i Mascaró fins a Verge de Montserrat i Font d'en Fargas...
Tot i que m'agrada no crec , com s'ha dit aquests darrers dies, que sigui més ciutat de pau que les altres, en principi crec que totes les ciutats són de pau no ?...tot i que si hi ha una guerra, qualsevol ciutat deixar de ser de pau, jo potser sóc optimista, però crec que la gran majoria d'humans volen viure en pau, però suposo que toca dir això, però a Barcelona, com a tots els indrets del món, hi ha gent bona i de dolenta suposo, gent que vol pau i altres que no, jo no sé ben bé com explicar-ho, però això de generalitzar les coses posant-les tot en el mateix sac, és quelcom que mai he entés...
Potser per això em miro els moros, els xinos, o als del Baix Camp com a persones, i a dia d'avui sóc incapaç de dir que els moros són de tal manera, que els catalans són així o que els negres són aixà, potser és un pensament massa hipyye no ho sé, però a mi m'han dit que sóc de Barcelona moltes vegades i jo sempre m'he quedat amb cara d'estaquirot, com preguntant " i això que significa??"...com sempre he defensat, crec que l'error del món és deixar de banda l'individu per endintrar-nos a la perillosa tasca de posar a tothom en el mateix sac...aleshores la solució és més fàcil, cert, fotem-los tots fora i ja està, la putada és que fins i tot els que ho diuen, segur que dirien tots menys el Moha que em cau de conya i així recuperen la única visió real que hauriem de tenir, mirar a l'altre persona sense més...quant ETA estava activa no vaig escoltar tant com escolto avui, que hauriem de fotre fora a tots els vascos que vivien a Catalunya en aquell moment...
No vull caure en l'error de dir que nosaltres hem fet mil bestieses a països arabs, suposo que tots ho sabem, i que hem fet matances molt diferents a les que vam viure l'altre dia, però les hem fet, en nom de la suposada pau cert, altrament traduit com a interessos econòmics, però carregant-nos a molta gent innocent, però evidentment això no justifica cap animalada com la viscuda l'altre dia, no vaig per aquest cantó, crec que seria tambè massa fàcil, però no anem per l'altre tampoc si us plau...allò que feiem allà s'anomenava danys colaterals, però no, eren morts com els que van morir l'altre dia mentres passejaven pels carrers tranquilament...
Estic en un grup de Watsapp on m'he tingut de mossegar la llengüa moltes vegades, i el que més em sorprenia és que la gent que formem aquell grup, en principi , som civilitzats i bona gent, m'ha costat escoltar o llegir les informacions que ens arribaven suposadament de fonts fidedignes, em va posar com una moto escoltar un audio on es demanava que tots els moros haurien de sortir a manifestar-se pel carrer en contra de l'atemptat, perquè el silenci els delatava, he escoltat com les dues bandes ja començaven a barrejar el tema de l'independència amb tot això, he escoltat fins i tot, si si, en una tele espanyola, que la culpa de l'atemptat era del Jordi Pujol, per haver decidit deixar a entrar molts més arabs que sudaques, paraules textuals, us podeu imaginar quina opinió tinc d'un estafador com en Pujol, però arribar fins aquí ho trobo absolutament rebuscat i alucinant...
Francament "flipo" amb els mitjans de comunicació, i crec que ja em costa no generalitzar en això, tot i que per sort, si miro individualment, trobem bons periodistes, però jo he posat tv3 aquests dies, i tot i que és cert que no aprofitaven les parts morboses de tot això, de sobte van parlar d'audiencies i de xominades que particularment em fan entendre que el món, passi el que passi, mai es pot aturar...em sorprèn...
Per mi només hi ha un culpable, i és el fet, el que ha passat, tan me fa d'on són, si un mira l'història entendrà que de sonats n'hi han hagut sempre, no cal anar a una religió gaire llunyana per entendre la de morts que ha provocat el cristianisme, i es pot entendre ??, no, però clar, ens sorprén ara perquè és al segle XXI i perquè els metodes evidentment són diferents, però això ha passat sempre, no tothom evoluciona igual, no a tots els països interessa que altres evolucionin millor, i no tota la gent que segueix una religió actua igual, perquè parlem de fanàtics, no de creients...penso jo vaja...per mi són sonats, res més, que ni puc ni imaginar ni entendre com poden arribar fins a aquests extrems, tot i que si mirem al segle XX, tampoc fa tant, a Europa , una colla de gent europea van seguir fins al final a un sonat, i perquè, segurament perquè va cridar en el moment adient, quant la pobresa dominava a la població, quant hi havia debilitat , només aleshores aquests èssers poden ser forts...
La solució? jo no crec que n'hi hagi, la feina que es fa ja és bona, parlo de seguretat, però és que aturar a una furgoneta o a un boig que va amb un tornavís pel carrer ho veig quasi impossible, hauriem de viure en un estat d'histerisme que no convé...
Jo aquests dies pensava en els morts, en quina conversa deurien tenir just abans del moment, les il.lusions que potser xerraven, o potser decidien a on podien anar a pendre alguna cosa, i de sobte tot silenci, tot per uns desgraciats que agafen un vehicle i comencen a atropellar a tothom que es posi davant, suecs, marroquis, italians, tan és, algú encara dubte que són racionals? que creuen en les races?...no,no, maten i ja està...i ho fan així, de la forma més complicada de frenar...
Jo només espero que la gent no xerri de tothom igual, que la solidaritat de que tant xerrem i omplim el pap repetint-la es mantingui en tots sentits, jo mateix vaig tenir els meus primers impulsos racistes, em vaig sorpendre a mi mateix, és humà, tinc por, i tinc por de que algú que estimi prengui mal, però després i ho dic de tot cor, vaig pensar en tota la gent de fora ( encara no sé que vol dir ser de fora que quedi clar) que conec, i vaig pensar, que fas pensant això ???...va durar poc el pensament, però reconec que el vaig tenir, per tant entenc que tots busquem solucions i en general, per trobar solucions hem de trobar culpables...i els culpables tenen nom i cognoms, però no són una nació, ni un país, i espero que ningú dubti que no tenen cap problema de matar a gent de la seva raça...em fan por les xarxes socials per això, perquè moltes vegades estàn molt ben utilitzades, no ho nego, però donen molta força a tothom , a qui sigui,i com que no hi ha filtre, en moments com aquests, tot i que no queda bé dir-ho, molta gent pot agafar-se a l'argument fàcil de " tots són uns assassins"...

El mar i les seves paraules

                                           
                                                  Vilanova i la Geltrú, avui.



Avui tornant amb la bici m'he aturat davant del mar, la platja quasi estava buida i començava a ploure, després de dies de molta calor l'aire era fresc i he pensat que era un bon instant per admirar aquella gran massa d'aigua que per més anys que cumpleixi mai puc deixar de mirar-la com una cosa infinita, quasi màgica i que no para d'enviar-me energia mentres jo li envio de la meva, evidentment minúscula comparada amb la que rebo...
Podria estar hores mirant el mar...un estiu diferent...no puc mentir,és cert que enyoro un xic la Costa Brava, segurament perquè conec molts més raconets que no els que encara he pogut conèixer aquí, cert és que m'ha sorprès l'aigua d'aquí baix, encara no hi hagut cap dia que l'hagi trobat bruta, però realment aqui la platja s'acosta molt més a la definició que feia la Mafalda quant explicava el perquè no li agradava el mar, ella veia en el mar aquell aliment que tant odiava, la sopa, i els fideus eren les persones, i potser aquí baix la sopa sempre la trobo més espessa, tot i que jo era d'Alt Empordà i d'indrets que no hi havien molts fideus, però aquí baix l'aigua està més calmada, com menys salvatge, més calenta, més sopa vaja ....
Sant Martí d'Empúries va ser molt de temps el meu raconet de platja de la Costa Brava, amb els anys es va anant omplint, i ja només hi anava al Juny i al Setembre, i alguna escapadeta al moment de més moviment turístic, ultimament però m'agradava més Colera i Port de la Selva, llocs de fàcil accès però que sempre hi trobava força tranquilitat...en general, i no sé perquè, he tirat més cap a llocs on hi han més extrangers, sempre he pensat que criden menys i jo aprenia una mica més a educar als nens, no sé, els veia més naturals, sobretot als alemanys o als holandesos, com més anem a la platja i ens posem el primer que veiem a casa, l'important és anar al mar no com anem equipats...potser és una sensació meva que arrossego ja des d'adolescent...
Mai he sigut de caminar deu hores per veure el paradís, primera perquè quant ho he fet, el paradís estava ple d'embarcacions que omplien la platja, generalment caletes petites, per tant al final tenia la sensació que estava a Lloret de Mar, jo mai entenia aquells privilegiats que tenen un iot i es posen en una platja plena de gent que com ells tenen un iot, potser son visions diferents del que significa per mi privilegi, no ho sé....
La meva feina durant molts anys m'ha entregat paisatges increibles, de muntanya i de mar, he voltat tant i caminat tant que al final potser mai he tingut una sensació d'haver d'escapar del meu lloc o de la meva vida, però reconec que sense mar em costaria passar, m'agrada saber que almenys no el tinc lluny...
Avui, potser perquè porto uns dies sensibles per la mort d'un amic, he pensat en l'amor infinit, en allò que mai s'acaba, com el mar, que la línea del final indica que després tot segueix, avui he pensat en el demà, el demà que mai sabem que serà i si tant sols hi serà, i ha de ser així, per mai tenir la sensació de que hem d'anar ràpid a aconseguir tots els somnis o que el famòs " ja ho faré més endavant" no passi a ser una urgència abans que un desig...el demà que no existeix permet somiar, només tenim present i passat, seria absurd no mirar al passat encara que només  vivim el present , però per bé o per mal, arrosseguem el nostre passat, les nostres vivences, les nostres circunstàncies ens marquen en l'avui, tot i que han de permetre seguir sempre evolucionar i tirar endavant....
Sóc un privilegiat i ho sé, perquè la vida m'ha fet un regal que no té ni valor material ni preu, que és la sensibilitat, una sensibilitat que carrego com el cotxe que anem a carregar de combustible, però jo ho faig mirant el mar, o el cel, o alguna cosa bella que m'entrega llum i per això agraeïxo a la vida que m'hagi fet aquest gran regal...avui he sortit tocat d'aquests dies extranys, de la perdua del Vicens, que encara que no fos present cada dia en la meva vida, el tinc present aquests darrers instants recordant moments i petits o grans obsequis que em va fer quant estava al meu costat...després, davant del mar, i les petites gotes que m'acariciaven la cara, he pogut endinsar-me a la bellesa de la terra, els ulls se m'han posat brillants, una brillantor que sorgia de l'inmensitat de l'espectacle que veia, saber que només amb això , que per mi és molt, arribo a moments de plenitut increibes m'allibera molt de la petita, cada any més, presió social de que és estiu i toca fer coses diferents i gastar i alliberar-nos de la vida que hem tingut durant tot l'any, no dic que tothom ho faci o ho senti així, però si mirem els anuncis és simplement el que volen que pensem, hem de trencar ni que sigui una vegada a l'any, amb la monotonia dels darrers 11 mesos...encara avui em fa mal pensar això i fins i tot jo, que he fet moltes coses als estius, mai oblidava aquest petit discurs...no sé, potser em sento un privilegiat perquè mai torno de vacances, i per tant mai tinc ressaca, i no vol dir que no hagi fet mai vacances, però és cert que la meva feina dels darrers 20 anys m'ha permès sentir aquesta sensació...i m'agrada...sense detalls no podria viure unes vacances, i sense detalls no podria viure tot un any, a mi mai m'ha fet por la monotonia, potser perquè no la conec com a tal, potser perquè m'agrada l'ordre fins i tot quant no tinc cap obligació, tinc els meus horaris i em costa o no vull trencar-los si ho puc evitar...tinc un dia que poso la ment en blanc perquè ho necessito, tinc un dia que necessito fer cura de son, no per recuperar son ja perduda, si no perquè el meu cos ja fa anys que m'ho demana...evidentment com que visc en aquest món, no faig cura de son quant he de treballar, ho faig quant puc, però és curiós que tres dies abans ja ho preparo...fa anys vaig aconseguir fer adormir el cos a l'hora que vulgui i quant vulgui, puc dormir a les 11 del matí com a les 7 de la tarda o a les 10 de la nit, és una cosa que he anat aprenent treballant la ment i la relaxació i la veritat és que és una de les coses que més content estic d'haver treballat...avui parlo de la relaxació perquè he tornat relaxat del meu petit viatge al mar...i avui he tingut un petit record per tú, i per tú i tambè per tú, que justament amb tú vaig descobrir el meu amor infinit pel mar...avui t'he trobat a faltar amic, segurament perquè t'estimo i segurament perquè per a molta gent tots els camins porten a Roma, però per nosaltres, ja des de ben petits, quasi tots els camins ens portaven al mar...la nostra passió....quant hem crescut davant del mar i perquè no dir-ho, que bé que ens ho hem passat tantes vegades !!!

Vicens

Avui m'han donat la notícia, no et veia tant ara, potser perquè jo com sempre he estat una mica volàtil, segur que tambè perquè ja deu fer tres anys que ja no erem companys de feina, i més de dos que ja no viviem al mateix poble, però com moltes vegades he escrit en aquest blog, hi ha gent que et regala un instant, i altres molts, i altres potser sempre, però amb tú tinc molts records guardats i mai he deixar de tenir-te present, igual que la teva encantadora familia...quant diumenges amb vosaltres!!
Si alguna cosa et podia definir era que tenies bondat sempre, i entregaves ,i mai esperaves res a canvi,no tothom ho sap fer així, evidentment com a company de feina erats d'aquells, únics, que mentres ensenyaves o ajudaves, treballaves més que el que t'havia demanat el favor d'ajudar-lo pel teu coneixement de la zona...
M'ha vingut al cap avui el primer dia que et vaig veure a la meva vida, va ser al petit despatx de Salt, just abans de que l'empresa es fes gran i agafès unes oficines més apropiades pel nou estatus empresarial, estaves en una cadira, intentant entendre una nova màquina, en deiem terminal aleshores, i ja renegaves, això ho feies molt, renegar, ara ho recordo molt, com tanta gent de la Garrotxa, el renec et sortia facilment, a mi em feia riure, ja ho saps ...
Jo em vaig posar al teu costat i et vaig ajudar, i vam començar a xerrar una mica de nosaltres, i després, feiem la mateixa zona i la feina ens va ajuntar, erats una gran companyia quant anavem plegats i és evident que anessim on anessim la gent et mostrava carinyo...si, et feies estimar, sempre disposat a ajudar, a donar un cop de mà en el que fes falta...
Em vas ensenyar moltes paraules de la Garrotxa , com aquella famosa que un dia ens vas dir a mi i a un amic meu " estintoleu les lleixes allà"...estintolar !!! , vaig estar anys fent broma d'aquesta paraula, igual quant em vas oferir un dia Xindria, la meva estimada sindria transformada en Xindria!!!, tambè ho vaig allargar i sempre et deia en broma quant m'oferies aquell fruit" xi Vixenx, vull Xindria!!"
Sé que quant algú marxa és fàcil parlar bé, a mi em costa molt parlar malament de la gent, però en general quant no et toca tant el cor, doncs t'agafes a un dia, o a un moment, però tu erats, o ets, d'aquelles persones que sense fer soroll sempre em vas donar un cop de mà, tant tú com la teva familia sempre vau tenir les portes obertes per nosaltres, avui quant li he dit a l'Aida m'ha dit el bon record que te de tú, sempre li donaves coses, la mimaves i la tractaves amb carinyo...
Collons Vicens, m'ha futut perquè ets jove encara però aquí estem per mantenir-te infinit, avui he pensat com senties les morts dels altres, del meu estimat Lluís de Riudaura, o el gran company de feina que vam tenir, el Manolo, sempre erats una persona sentida en tot...
Saps que em sap greu?...fa tot just dues setmanes et vaig veure a Besalú, parat en una terrassa d'un bar, jo passava en cotxe i vaig dubtar de parar, no ho vaig fer, estava absolutament ple de feina i era tard i encara em quedava molt per fer, però vaig dubtar molt i sempre he pensat que quant un té dubtes s'ha d'aturar, just tres dies després vaig preguntar per tú al teu germà, i li vaig dir " hem d'anar-hi un dia a veure'ls "...no hi hem anat, vaig estar a punt de venir mil vegades, sempre li deia a l'Aida, però no per cumpliment, si no perquè feia temps que no ens veiem, i les teves rebudes sempre, SEMPRE, van ser molt bones, ens teniem carinyo, ho sé, i fins i tot en momets vam entrar en una bona amistat, tot i que erats tancat o potser et costava mostrar el que pensaves, però saps amic, ets de les poques persones que he escrit una carta a mà en aquests darrers anys, et volia fer un regalet, i sabia que a tú tema ordinadors com que no era el teu fort, no t'interessava, si no tenies ni mòbil !!, no el volies per res, estic content d'haver-te donat les gràcies de moltes coses directe del cor amb la tinta com a fil conductor, se que et va agradar i t'asseguro que te la mereixies, perquè sempre em vas fer sentir apreciat i sempre em vas valorar, tinc molt bons records estimat company, molts !!
Avui t'he recordat de moltes maneres, el primer dia, les teves paraules, quant em deies que no tinguès por als gossos treballant fins que un dia vam sortir tots dos per potes d'una finca, he recordat el dia de l'enterrament del Manolo, he recordat molt moments que els ulls se't humitejaven per alguna emoció, he recordat bromes que et feia quant ens trobavem pel carrer, he recordat el mal que et van fer a l'empresa on vam treballar plegats, quant et van tirar al carrer suposadament un que sempre deia que ereu amics de feia molt de temps, com et deia jo que vigilessis, que ho faria i tú al final creies i erats de bona fè, tot i que renegaves molt bé, però al final hi queies...i justament amb la única persona dolenta que jo he pogut veure a la meva vida, la única, i ni amb ell vas poder desconfiar del tot, erats bó, potser massa no ho sé, però a mi m'estava perfecte, perquè al final no podem confondre les coses, se bo és fantàstic i si et prenen el pèl doncs no és pas errada teva, si no de l'altre...
Bona persona Vicens, molt bona persona, mai et vas cuidar fisicament, i recordo que un dia em vas dir que petaries jove...avui tambè hi he pensat molt en aquell dia a Les Preses quant m'ho vas dir...
Recordo fins i tot quant t'adormies al sofà i roncaves, m'ha tret un somriure pensar-hi...sigui com sigui et trobaré a faltar, perquè la Garrotxa és petita i tú, com jo, erats dels que voltaves, i ara hi havies tornat amb la nova feina, veure't ni que fos més de casualitat, sempre era un plaer, la penúltima vegada que et vaig veure no em vas deixar tranquil, no sé, no et vaig veure bé, però justament fa dues setmanes em va semblar que estaves bé, i mira, avui la Montse, la teva fantàstica dona, m'ha trucat per donar-me la notícia...
I la vida segueix Vicens, i sempre que passen aquestes coses em recorda que ho hem d'aprofitar i sobretot mai pensar que demà ja ho farem, ja saps que quant passen coses com aquestes m 'ha vingut al cap que m'hauria agradat dir-te altre vegada l'apreci que sempre t'he tingut, crec que ja ho sabies, i tambè sabies que anava de cul amb la meva vida amunt i avall, ara que m'ha arribat la calma, no te l'he pogut mostrar , i te la mereixies saber-la, perquè sé que t'hauries posat content, poca gent sap com tú , les lluites que he passat com a pare i com a persona, gràcies amic, se que sempre es diu que "mai t'oblidaré" però no dubtis que com que tú i jo vam estar a molts llocs plegats voltant pels indrets, quant hi passi, et llençaré un somriure i no dubtis que un etern agraïment, ha sigut un plaer coneixe't i compartir coses amb tú amic... i si, és així, jo mai t'oblidaré...dona-li records al Lluís i al Manolo de part meva, i com sempre, aqui seguiràs present, per tant, mai moriràs dins dels que t'hem estimat i t'estimem.

Un dia més

Un dia molt especial avui, potser perquè altre vegada he actuat amb fortalesa, segur de mi mateix, feia anys que no tenia aquesta sensació tant repetida, venia i marxava, però ara sembla que no marxi, em permeto moments de tristesa o dubtes, en els dubtes sempre he dit que hi veus camins, però agafo el camí amb seguretat, i sense por d'equivocar-me, perquè he aprés a tirar enrera , o endavant, i tornar a provar, mai passa res, i si passa, tot te un final...
He anat per Terrassa i m'he trobat a molta gent, gent que feia anys que no veia, he tingut dues converses molt agradables, sobretot una perquè justament era amb una persona que coincidiem molt a molts indrets però crec que mai haviem parlat com avui, curiós, ha sigut còmode i agradablei fins i tot sorprenent...
Avui ha sigut un dia ple de burrocràcia tambè, però això sempre ho he portat bé, tot i trobar-ho exageradament avorrit i llarg, cues, esperar, però s'ha de fer i per sort a la vida m'ha tocat fer-ho ja fa molts anys, per tant he anat al grà...la burrocràcia no hi ha anat tant al grà, però almenys jo l'ajudo, no serè jo que li posaré "pegues" , al final és un bé per mi...i si una cosa sempre em surt fàcil, és posar sentit pràctic aquestes coses...faig i ja està, perquè toca...
A vegades desencallar les coses ens queda molt més a prop del que pensem, jo tenia clar el que havia de fer però no sabia com fer-ho, però m'he entès, i he sapigut el perquè ho vaig fer, tothom que em coneix ho sap, i al final la recompensa arriba en forma d'amor i sobretot de pau, que segur que tothom se la mereix, no ho dubto, però jo tambè i ara la tinc per fi...
Per sort la meva pau interna a vegades sortia i ajudava, però l'extern era tant fort que costava equilibrar les coses, ara tot es va posant a lloc, mica en mica, però molt ràpid, i tot i que a vegades miro enrera i penso que em sap greu coses que he fet, al final saber que no ho he fet per mi realment potser em dona encara més pau, tot i que mai evito la meva responsabilitat, però abans era dur amb mi mateix, ara ja no, i la gent que hagi marxat si ha de tornar, tornarà i si no és així, serà perquè no haviem d'estar a prop...com sempre dic, ni que algú marxi, hi ha un boçí d'ell o ella dins meu, així ens anem construint una vida...
Porto uns dies on altre vegada la pau ja ni em sorprén, la tinc incorporada, i no vol dir que tot vagi bé i que tot estigui perfecte, no te res a veure amb això, tot i que no dubto que la pau permet que les coses rutllin millor...i les coses comencen a rutllar, això és evident...al final he rebut ajudes, però tambè he ajudat, són etapes de la vida , i ara m'ha tocat a mi potser no moure'm durant un temps lluny del meu centre, però la veritat és que quant surts d'ell i ho mires tot i el treball ha estat ben fet, tot torna a agafar un color especial, per sort un color que ja havia vist moltes vegades....
La cosa que m'ha sorprés més de tot això és que em sento orgullòs de mi, i segur que hi ha gent que deu pensar " quina barra!!" , al final sempre he dit que jo mai he amagat les meves misèries, de fet sempre se'm pesca, però necessitava sentir-me orgullòs de mi, això ha permès fer passes que no havia fet fa temps, ha permès tenir el valor laboral que feia anys que no tenia i em permet encarar la nova vida amb seguretat, i sobretot, per fi, sense dependre tant dels moviments d'alguna persona, això ha sigut la clau de tot...
Vaig escriure cinc fases a fer, ja estic a la quarta, em sorprén que ja estigui aqui, tot i que la sisena, la que no vaig escriure però la tinc més que clara, em permetrà per fi aixecar el cap davant de la gent, i no parlo dels que m'estimen, que aquests mai em fan baixar el cap, si no dels que m'han creat, no per culpa d'ells eh, un sentiment de culpa, i és cosa meva, però aquesta és la sisena fase, primer som nosaltres, la meva estimada Aida i jo, després ja podré posar fil a l'agulla en tot l'extern...
No he permés durant aquesta transició que ningú dubtés de mi, no literalment, però qui m'ha creat inseguretat o desconfiança doncs he marxat, i repeteixo, no cal que siguin ells que hagin creat aquest sentiment, tot el que m'arriba i com m'arriba és meu i cosa meva, però no puc aturar-me ara en això, estic intentant acabar un treball molt bonic i després quant l'hagi acabat i sobretot l'hagi ben acabat , podré mirar cap enllà, però al final l'orígen de cadascú és important, el meu és molt bó, no costa tant doncs tornar a començar sense la necessitat de canviar tantes coses, el meu canvi el necessitava perquè l'extern no era meu, el meu intern només intentava ajudar i a vegades podia i a vegades no, però ara torno a mirar cap enfora des de dins, des de qui sóc, i ostres!! ha sigut meravellòs recuperar-me, segurament molt més que reinventar-me, que tampoc està malament, però ja portava anys fent això...
Quant les coses m'han anat malament mai m'ho he callat, creia fins i tot que qualsevol moment era bó per mostrar una milloria si existia, potser perquè creia que si algú ho està passant malament i pensa que no hi ha sortida podria ajudar-lo una mica , jo mai he pensat això, tot i que moltes vegades no veia la sortida, simplement perquè jo mateix me la tancava, però repeteixo, m'he disculpat i entès, perquè al final em tocava fer el que vaig fer....
El que si que tinc clar quant parlo d'orgull és que no és tant sols pel que he fet, perquè com tothom , he estat ple d'encerts i d'errors, el que més orgullòs em fa sentir és saber que vaig a pels 47 anys i com sempre, surto d'una etapa sense rencors, sense mala llet i sense haver perdut ni un gram d'il.lusió per tot el que faig i sento,ni pels altres,  i potser és que ja no recordo el passat però sempre sento que en el present miro encara amb més il.lusió i això si que em fa sentir bé...
A vegades quant parlo amb l'Aida i em diu els valors que ha rebut de mi, tot i les meves "cagades" ancestrals, entenc que el més important de tots és creure en les coses, i en el que un fa, i suposo que tot va junt, però m'agrada que vegi això en mi, perquè pobre de mi pensar que els meus actes són d'educació, simplement entenc que els infants ens miren i evidentment agafen el que volen o poden , però la societat marca que nosaltres els eduquem i ho hem de fer mentres nosaltres continuament ens estem educant , per tant no és fàcil, però si en alguna cosa bona la puc ajudar que sigui en aquesta, posar un somriure a la vida , crec que és important.
Quant era petit vaig escriure un dia " no et prenguis la vida massa en serio perquè aleshores ella et pendrà en serio a tú" i el que volia dir que no cal restar trascendència a les coses, però tampoc cal posar-ne de més, potser una de les claus és posar l'accent ben posat, així doncs posem trascendència a les coses bones,  i les altres només cal treballar-les...perquè al final, per mi, treballar és la sortida a totes les coses...la vida quasi sempre t'ofereix dues o tres o mil oportunitats per treballar coses que no havies treballat, només cal estar atent i saber-ho fer, i si ho fas a la quarta doncs benvingut sia tambè....