Un dia el meu pare em va parlar de l'ànima, del que significava per ell, tambè de l'essència, també del més profund de cada ser, em va dir que això estava per sobre de totes les realitats i que connectar per aquests indrets volia dir ser indestructible...i que no hi havia realitat possible que pugués frenar l'ànima...
Jo no era molt adult encara, deuria tenir uns 15 anys, l'escoltava fascinat i li anava preguntant moltes coses, segurament moltes de les quals eren plenes d'innocència.
El pas dels anys em va mostrar que volien dir aquelles paraules, com sempre la meva innocència va acompanyar la meva comprensió, crec que per entendre un ha de ser força innocent i no apendre amb la motxil.la carregada...
Potser per això, perquè amb ell hi havia un eix d'unió que sortia de la pròpia ànima, vaig anant mirant les seves passes i de mentres jo anava fent les meves, potser en algún moment vaig descarrilar, potser en molts moments ho he fet, però la meva innocència acabava apareixent fins arribar a les seves paraules i sobretot a com jo les havia entès...
I sempre toca reconstruir les pròpies creences si són fermes, en aquest cas i dins de mi l'infinitat de la fermesa és tan pura que mai m'ha costat arribar-hi altre vegada...
Moltes proves la vida et va posant, entendre que gestionar les conseqüencies dels teus actes fa que tot s'inquieti, tremoli per moments, però al final, miro enrera i sempre i segurament per nassos, m'ha tocat gestionar les conseqüencies amb valentia i coherència, dins del que significa aquesta perillosa paraula...
Tinc un amic que l'altre dia em deia que l'havien abandonat just a l'altar amb el si més contundent que mai havia rebut abans, vaig ajudar-lo a entendre aquell si i vaig apelar a l'ànima per tornar-lo a on era abans del no...
Però no tenia respostes al seu no, de fet, ni tan sols va rebre compassió i això el va destrossar, era un home honest i havia sigut sempre honest, era un home bo i ell que el coneixia sabia que mai havia abandonat aquella bondat, i estava molt trist...
El vaig abraçar des de l'ànima, des d'aquell punt que tant poca gent es pot abraçar, l'escoltava mentres jo mateix m'alimentava de les seves llàgrimes, perquè quant t'uneixes d'ànima t'alimentes i acompanyes a les persones fins al final , per tant les seves llàgrimes eren part de la meva fermesa, i de la meva comprensió al seu estat...
Però estava destrossat, no crec que ni estigués destrossat pel que havia passat. era prou intel.ligent com per entendre les coses, però si com havia passat, aquell silenci debastador tocava justament aquell punt tan ferm i feble que tenim, esperava encara una paraula d'amor o de tendresa de l'ànima, ja no de la vida, si no de l'ànima, tot i així se sentia ferm en aquell indret, perquè sabia que ell mai deixaria una ànima sense alimentar...
El vaig tornar a abraçar mentres ell, amb fermesa ,em va mirar als ulls, o sigui a l'ànima i em va dir que ja en tenia prou, que segurament tot allò no era per ell i que segurament l'ànima era la única cosa d'ell que podia restar a la terra...
Va deixar de plorar, però em seguia mirant ferm, segur d'ell mateix, dels seus actes, de la seva valentia extrema que en molts casos acabava en una covardia...
" quant estimes l'ànima has de ser valent, es pot jugar amb tot en aquesta vida, però l'ànima és intocable"- em va dir.
L'endemà una veu em va despertat, sabia que el meu estimat amic seguia aqui, jo patia terrenalment per ell, però mai vaig patir per la seva ànima..allà restaria sempre més...però vaig tenir necessitat d'escoltar la seva veu, perquè m'havia despertat a la terra i el volia tornar a abraçar des del fons del meu ser...
Va contestar la meva trucada, i vaig respirar, perquè al final cada ànima porta un cos a sobre i una realitat, i encara que la profunditat et porti a indrets no visibles, quant estimes, vols abraçar el cos que embolcalla el tresor de cadascú de nosaltres...
Les injustícies, les veritats, les mentides, les passes, els moments, els fets, totes les acciones humanes només poden fer que mirar a l'ànima des de baix, perquè l'ànima és intocable sempre, i només la gent que coneix i sent aquest fet pot caminar des de llocs ancestrals...
Un ha de vigilar sempre per on parla i amb qui parla i sobretot saber que hi han coses que no es poden tocar perquè allà, en aquell punt, recau la única veritat de cada èsser humà.
