Bé, suposo que és temps de fer repàs...vaig una mica confós amb l'època que em toca viure, no se si tot això que estem creant ens apropa uns als altres o ens allunya, o fins i tot si tan sols crea modes pasatgeres que no arriben enlloc...tinc molts dubtes...i com sempre, tot segueix endavant...
Tinc espinetes clavades que costen de treure, de fet no es poden treure si no faig un pas i no el puc fer... no puc fer-lo i ara mateix m'agradaria estar compartint els moments de felicitat d'una familia que estimo amb passió, però he de restar a l'espera, ja ni tan sols és cosa d'ells, és una cosa meva...
I el món segueix endavant i jo cada dia dubto més, veig com les notícies volen i volen i venen amb una força brutal però se'n van amb una rapidés que a mi em fa por...perquè jo també m'hi he enganxat...Finalment tenim uns estris brutals per informar-nos i ens cauen cada dia tonelades de notícies que assimilem com podem, que patim per instants, i que oblidem en dies...potser per això, en tot aquest temps on la crísis marca el nostre caminar, no sortim al carrer, perquè potser jo estic desarrelat nacionalment, però tots junts, jo inclós, estem desarrelats terrenalment...per dir-ho d'una altre manera, estem més endollats que mai però més lluny de la realitat que mai...no ho se segur, però a vegades penso que és així...
Ara mateix, a través del blog dono una opinió meva, però puc agafar i fer-ho pel facebook o pel Twitter, tan és, però tinc veu pública, petita o gran, però tot el que penso, si vull, ho puc dir i altre gent llegir-ho...i això és un miracle, ja que fa anys tan sols un periodista o comentarista o polític o personatge públic podia fer, ara ho podem fer tots, fins i tot individualment podem generar iniciatives, podem provocar una vaga o podem crear una manifestació i realment és molt fort, moltíssim...però segueixo pensant que hem posat una velocitat massa d'infart per poder-la controlar, i el que dic avui demà ja ningú ho recorda, i no ho dic perquè si, si no que tan sols excercitant la memòria i pensant en coses que han passat no fa tant , me'n adono que ja ningú en parla...
Sempre semblo negatiu amb el món que estem parint, perquè el món mai deixem de parir-lo, però crec que ser crític és positiu si s'aconsegueix millorar coses, clar que estem millor en moltes coses, però les hem d'assimilar ja i deixar-les com a tal en un lloc segur, però res del que tenim és segur, ni tan sols els drets lluitats després d'anys de lluita...
Ahir em va agagar un atac anti social, on la meva reacció era borrar-me de tot el que sigui públic i viure una mica més relaxat...suposo que és una visió egoista o fins i tot poruca, no ho se, però em va venir, com anys enrera ja em va passar i vaig desconectar de tot...ahir no ho vaig fer perquè hi ha gent que li tinc molt de carinyo i m'agrada saber d'ells, encara que sigui per una pantalla i a distància...vaig optar pel no, però el meu motiu era per saber si estar a dins del món més o menys endollat és la solució, fins i tot vaig pensar que passaria, cosa utòpica, si tots ens desendollessim de cop, que faria la societat? millorariem molt? empitjorariem? estariem més ben informats? estariem menys manipulats?...fins i tot em vaig preguntar si això provocaria que hi haguessin menys guerres, menys odis, menys assassinats absurds...i realment no trobo la resposta...
Jo, per experiència pròpia, puc dir que en moments desesperats no aprens mai res, tan sols desaprens tot el que has aprés abans, ho he dit mil vegades i és així, de fet hem d'apendre del més bó que ens ha passat, però ni jo mateix ho aconsegueixo, és complicat...
No és un gran momenr per molta gent decidir coses, la part pràctica no deixa pensar, per això és pràctic i si és potent o és desesperant, el cervell, la teoria, es posa en disposició de la pràctica i l'intern queda apartat...no és un moment per avançar, és un moment per parar, però no podem i això és una cosa que em fa pensar molt ultimament...veig que tot avança i molta gent és queda pel camí parat, pensant com atrapar tot plegat i per poder tornar a arribar a la seva màxima ambició de la seva vida, seguir el mateix nivell que tots els altres...de fet ens hem preparat una societat on la nostra suposada felicitat no depen de nosaltres quant falla la pràctica...segueixo en un món utòpic però m'encantaria que cadascú de nosaltres tingués poder per si sol, no el poder que ens diuen, no...un poder propi, que et permeti aguantar-te per tú solet i que et mostri que la vida és el mateix que el final d'ella, marxar sol i amb pilota picada...tot i que ens vesteixen, però jo nosaltres ja no hi som quant ho fan...
Jo estic totalment enganxat al terra que trepitjo, vull dir que per més desarrelat que em senti, la realitat no és així, i depenc de tot això, i tinc una dependència gegant, com la majoria de gent...ara si, envejo amb una enveja saníssima a tota la gent que aconsegueix flotar per aquest món, aquells que realment no s'han deixat caçar per les suposades recompenses que tenim per ser bons minyons, els envejo molt, i se que existeixen, n'hi han pocs però n'hi han, jo n'he conegut i sincerament, la serenor que m'han després ha sigut genial...cert que jo mai arribaré a això, en el fons tinc un punt terrenal brutal, un magnetisme de la realitat que m'imanta amb molta força, però trobar-me aquests herois de tan en tan sempre m'ha anat bé...seguim un camí, tots el seguim i ningú sap si és el bó...jo no ho se, però suposo que és el menys dolent tal com han anat les coses en l'humanitat...però és curiós, si una parella falla, es deixen, si uns amics ja no funcionen, se'n van, però en canvi si la societat falla seguim amb ella endavant i posant tots els nostres esforços...suposo que és una cosa tan global que costa més, però no em deixa de sorpendre i molt...
dijous, 26 de juliol del 2012
dilluns, 23 de juliol del 2012
L' Alt Empordà
De sobte me'n adono que no estic tan dessarrelat...per mala sort m'he adonat a causa de l'incendi que crema a l'Alt Empordà des d'ahir al migdia...com moltes vegades , els humans, ens adonem de les coses quant passa alguna desgràcia...
Fa molts anys que estic enamorat de l'Alt Empordà, estic i em sento lligat a ell. Curiosament mai m'ha tirat el Baix Empordà, no vol dir que no m'agradi però el meu dessarralament nacional em fa veure menys autòctons a la part nort del litoral català...i no se, em sento millor...potser és una tonteria però sembla que els extrangers vagin a la platja per les ganes que tenen i en canvi els d'aqui,( inclosos els italians) sembla que tinguin de preparar-se com si sortissin de festa...se que és una sensació meva, però així ho he sentit des de ben petit i he provat els dos cantons de l'Empordà...recordo una vegada que vaig anar a Llafranc amb l'Aida a l'estiu i em vaig agobiar molt, vaig girar cua i tot!! no se, semblava tot més preparat, menys natural...coses meves suposo...
Justament mentres el bosc es crema m'ha tocat avui treballar a Olot. Quant estic a la capital garrotxina encara se'm fa més evident les ganes de tornar a l'Empordà, Olot i jo ja esta clar que no ens entenem i no ho farem mai, no és culpa seva ni meva, és així, no hi ha afinitat...bé, retornant al meu no nacionalisme és normal que em passi això...hi ha gent molt maca aquí, allà, i més enllà, però cadascú es troba a gust on es troba a gust....
Ahir, a prop de Besalú vaig veure un núvol negre, de lluny...vaig dubtar de si portava pluja o foc, de fet em va fer sospitar i a l'arribar a casa vaig veure el desastre que s'havia inciciat ja feia hores, concretament unes 6 hores...
Les imatges, el foc com devora el bosc, el meu etern patiment per la natura, aquella que sense tenir culpa de res sempre rep de nosaltres, encara que a vegades retorni amb violència...tot plegat una tristesa molt gran, i em vaig sentir ampurdanés, curiós, als meus 41 anys em vaig sentir d'un lloc per primera vegada, i tot per un maleït foc, suposadament provocat per algún fumador com jo, però amb la consciéncia més negre que els nostres pulmons ennicotinats...quina merda!!
Després de molts dies em vaig enganxar a les notícies....ni primes de risc ni retallades, hi havia alguna cosa molt més greu que totes aquestes bestieses...l'Aida patia, per la seva mare, que viu al bosc però lluny de l'incendi, però ella tenia por de que arribés fins allà, patia pels animals, patia i em preguntava que si se'n moririen gaires i jo , per dins, també patia per ells. Semblarà estúpid però patia pels cargols , aquells animalons que ja de ben petit m'apassionaven i que ha sigut l'únic aliment que mai he pogut menjar, i no per fàstic no, si no per carinyo...els trobo preciosos i em sap greu que la seva dèbil closca, on ells es protegeixen com si fos un fortí, quedi esmicolada per una trepitjada humana, jo mateix he trepitjat un cargol, i em sap un greu brutal...ahir em va agafar un atac infantil d'imaginació, imaginant quasi en dibuixos animats creats per la meva ment una escena d'estampida d'animals, escapant del foc i quedant atrapats allà...ja se que van morir persones i també en van resultar ferides, clar que em sap greu, però si una cosa tenim nosaltres son més recursos, per alguna cosa la part racional ens ha de servir i no sé, l'animal sempre l'he vist com un èsser débil al costat nostre, vull dir els que viuen aqui, que comparteixen carreteres, pobles, ciutats i gilipolles que tiren burilles enceses des del cotxe al mig d'un bosc...
Els arbres, allò que ens dona aire, que ens fa respirar millor...jo sóc de mar, cada dia més, però estimo les muntanyes, i la part de Boadella és una de les zones que més m'han enamorat...em feia mal ahir seguir el recorregut del foc, ja sabem que resorgirà el bosc... els homes, que n'hi han molts de bons ( la majòria) també ajudaran/ em a que tot torni al seu lloc, tot i que l'herència durant un temps és brutalment dura visualment...
Els homes son/ som bons, n'estic convençut, però estem totalment alienats en les lluites que ens venen de fora, parlo, com sempre, del món que trepitjo...avui, mirava un documental d'una tribu d'Etiòpia, on els narradors explicàven que els nens conviuen tot el dia amb els pares, que fan amb ells totes les feines i que no paren de rebre mostres afectives dels seus progenitors...és evident que tenen una vida menys fàcil, per la manca de moltes coses relacionades amb la salut, però els narradors els sorprenia veure que els adults, el que un dia seran aquells nens, estàven dotats d'una grana serenitat i sense mancances internes ni emotives...m'ha fet pensar molt...també parlaven del respecte que tenen a la natura, que comparteixen les coses amb ella, que son part d'ella...això nosaltres ho hem perdut, la natura és el nostre esbarjo, és les nostres vacances, i la veiem lluny, com si no fos nostre, segur que això pot causar que un gili llenci una burilla encesa o apagada al bosc...apagada és greu, no igual, però és greu...
Avui ha sortit el presi de Catalunya diguent les conseqüencies de l'incendi, entre elles ha dit la perdua econòmica que significa pel país, els recursos gastats en la tasca de salvar la natura...no li trec la raó, no vull entrar en política ara, però per un moment he vist com l'home es tornava a allunyar de la natura i la mostrava com un estri més pel nostre suposat desenvolupament...he pensat que podria aprofitar per fer una altre retallada, cosa que també és possible...de mentres un imbècil que juga al Barça deia que estava decebut amb el club i sortia en portada del telenotícies...cal? avui cal?... deuen pensar que son Deus aquests xuta-pilotes!!!
Al face he començat a veure comentaris de l'odi etern Catalunya-Espanya, igual que amb la crisis, que és coloca per tot arreu, aquest tema també surt sempre...jo, com que penso que els boscos no son de Catalunya ni de ningú, hem de recordar que les particions les ha fet l'home no la natura, m'ha agafat una ràbia irònica, ultimament ja me'n foto de tot això...i en canvi com deia, l'Alt Empordà me l'estimo, alguna cosa patriota m'ha sortit... però el bosc, els arbres, els animals pertanyen al món, no a cap indret en concret, el made in xina o in USA està en les etiquetes comercials, la natura està i ha d'estar sempre per sobre de tot això...si, jo estimo l'Empordà, però estimo tots els boscos del món, evidentment la desgràcia ha caigut a prop d'aqui i em sap un greu terrible, perquè m'he imaginat a Boadella un dia que em va meravellar algunes zones que potser ara ja estan calcinades...però estimo el bosc d'arreu, no tan sols el d'aquí...
M'han fet plorar imatges de gent ensorrada, ara que ningú es pensi que no m'afecta l'èsser humà, clar que m'afecta i molt...però em sap greu dir-ho, el progrés, les ganes d'avançar cap una societat cada dia més qüestionada, ja que tot depen de la pela, l'etern no parar que estem excercint, també provoca gent poc respectuosa amb l'entorn...i no vull ser negatiu, perquè se que per altre banda el nostre progrés també consciencia a molta gent i ajuda a fomentar el respecte, no vull confondre-ho tot...jo també vaig viure a pagés i em sap greu dir-ho, però molts dels autòctons ens tiràven la merda al final del camí de la nostra casa i nosaltres, nouvinguts i teoricament mancats del coneixement del medi, intentàvem sempre tractar amb màxim respecte tot el que no és nostre... i la natura no ho és...
Però tot i que el progrés també ajuda en moltes coses hem de ser crítics per millorar, no serveix el comentari etern de que abans es vivia millor, però tampoc pot servir mai el comentari de que tot ha millorat, clar que ha millorat moltes coses, només faltaria, però altres han empitjorat i si no ho reconeixem no avançarem, ni amb la negativitat ni la possitivitat, hem de ser neutres i mirar les coses coherentment...però tot ha d'avançar o retrocedir junts, si no, per mi, no te gaire sentit...les fronteres les posa qui vulgui, a mi no em valen...
Espero que les flames s'apaguin...sincerament espero que plogui ben aviat, tot està molt sec, i espero que la gent que ha patit es recuperi, que el bosc regeneri i que tot tingui el color que ha de tenir...curiòs les caixetes de cigarretes, posant pulmons negres, tumors i varies coses que un escull com a auto-destrucció ( el progués ha permés que els fumadors passius siguin menys) però potser també haurien de posar fotos de boscos cremats perquè una cosa és suicidar-se, tothom te aquest dret i l'altre matar, això ja és un delicte...
Que s'apagui si us plau...
Fa molts anys que estic enamorat de l'Alt Empordà, estic i em sento lligat a ell. Curiosament mai m'ha tirat el Baix Empordà, no vol dir que no m'agradi però el meu dessarralament nacional em fa veure menys autòctons a la part nort del litoral català...i no se, em sento millor...potser és una tonteria però sembla que els extrangers vagin a la platja per les ganes que tenen i en canvi els d'aqui,( inclosos els italians) sembla que tinguin de preparar-se com si sortissin de festa...se que és una sensació meva, però així ho he sentit des de ben petit i he provat els dos cantons de l'Empordà...recordo una vegada que vaig anar a Llafranc amb l'Aida a l'estiu i em vaig agobiar molt, vaig girar cua i tot!! no se, semblava tot més preparat, menys natural...coses meves suposo...
Justament mentres el bosc es crema m'ha tocat avui treballar a Olot. Quant estic a la capital garrotxina encara se'm fa més evident les ganes de tornar a l'Empordà, Olot i jo ja esta clar que no ens entenem i no ho farem mai, no és culpa seva ni meva, és així, no hi ha afinitat...bé, retornant al meu no nacionalisme és normal que em passi això...hi ha gent molt maca aquí, allà, i més enllà, però cadascú es troba a gust on es troba a gust....
Ahir, a prop de Besalú vaig veure un núvol negre, de lluny...vaig dubtar de si portava pluja o foc, de fet em va fer sospitar i a l'arribar a casa vaig veure el desastre que s'havia inciciat ja feia hores, concretament unes 6 hores...
Les imatges, el foc com devora el bosc, el meu etern patiment per la natura, aquella que sense tenir culpa de res sempre rep de nosaltres, encara que a vegades retorni amb violència...tot plegat una tristesa molt gran, i em vaig sentir ampurdanés, curiós, als meus 41 anys em vaig sentir d'un lloc per primera vegada, i tot per un maleït foc, suposadament provocat per algún fumador com jo, però amb la consciéncia més negre que els nostres pulmons ennicotinats...quina merda!!
Després de molts dies em vaig enganxar a les notícies....ni primes de risc ni retallades, hi havia alguna cosa molt més greu que totes aquestes bestieses...l'Aida patia, per la seva mare, que viu al bosc però lluny de l'incendi, però ella tenia por de que arribés fins allà, patia pels animals, patia i em preguntava que si se'n moririen gaires i jo , per dins, també patia per ells. Semblarà estúpid però patia pels cargols , aquells animalons que ja de ben petit m'apassionaven i que ha sigut l'únic aliment que mai he pogut menjar, i no per fàstic no, si no per carinyo...els trobo preciosos i em sap greu que la seva dèbil closca, on ells es protegeixen com si fos un fortí, quedi esmicolada per una trepitjada humana, jo mateix he trepitjat un cargol, i em sap un greu brutal...ahir em va agafar un atac infantil d'imaginació, imaginant quasi en dibuixos animats creats per la meva ment una escena d'estampida d'animals, escapant del foc i quedant atrapats allà...ja se que van morir persones i també en van resultar ferides, clar que em sap greu, però si una cosa tenim nosaltres son més recursos, per alguna cosa la part racional ens ha de servir i no sé, l'animal sempre l'he vist com un èsser débil al costat nostre, vull dir els que viuen aqui, que comparteixen carreteres, pobles, ciutats i gilipolles que tiren burilles enceses des del cotxe al mig d'un bosc...
Els arbres, allò que ens dona aire, que ens fa respirar millor...jo sóc de mar, cada dia més, però estimo les muntanyes, i la part de Boadella és una de les zones que més m'han enamorat...em feia mal ahir seguir el recorregut del foc, ja sabem que resorgirà el bosc... els homes, que n'hi han molts de bons ( la majòria) també ajudaran/ em a que tot torni al seu lloc, tot i que l'herència durant un temps és brutalment dura visualment...
Els homes son/ som bons, n'estic convençut, però estem totalment alienats en les lluites que ens venen de fora, parlo, com sempre, del món que trepitjo...avui, mirava un documental d'una tribu d'Etiòpia, on els narradors explicàven que els nens conviuen tot el dia amb els pares, que fan amb ells totes les feines i que no paren de rebre mostres afectives dels seus progenitors...és evident que tenen una vida menys fàcil, per la manca de moltes coses relacionades amb la salut, però els narradors els sorprenia veure que els adults, el que un dia seran aquells nens, estàven dotats d'una grana serenitat i sense mancances internes ni emotives...m'ha fet pensar molt...també parlaven del respecte que tenen a la natura, que comparteixen les coses amb ella, que son part d'ella...això nosaltres ho hem perdut, la natura és el nostre esbarjo, és les nostres vacances, i la veiem lluny, com si no fos nostre, segur que això pot causar que un gili llenci una burilla encesa o apagada al bosc...apagada és greu, no igual, però és greu...
Avui ha sortit el presi de Catalunya diguent les conseqüencies de l'incendi, entre elles ha dit la perdua econòmica que significa pel país, els recursos gastats en la tasca de salvar la natura...no li trec la raó, no vull entrar en política ara, però per un moment he vist com l'home es tornava a allunyar de la natura i la mostrava com un estri més pel nostre suposat desenvolupament...he pensat que podria aprofitar per fer una altre retallada, cosa que també és possible...de mentres un imbècil que juga al Barça deia que estava decebut amb el club i sortia en portada del telenotícies...cal? avui cal?... deuen pensar que son Deus aquests xuta-pilotes!!!
Al face he començat a veure comentaris de l'odi etern Catalunya-Espanya, igual que amb la crisis, que és coloca per tot arreu, aquest tema també surt sempre...jo, com que penso que els boscos no son de Catalunya ni de ningú, hem de recordar que les particions les ha fet l'home no la natura, m'ha agafat una ràbia irònica, ultimament ja me'n foto de tot això...i en canvi com deia, l'Alt Empordà me l'estimo, alguna cosa patriota m'ha sortit... però el bosc, els arbres, els animals pertanyen al món, no a cap indret en concret, el made in xina o in USA està en les etiquetes comercials, la natura està i ha d'estar sempre per sobre de tot això...si, jo estimo l'Empordà, però estimo tots els boscos del món, evidentment la desgràcia ha caigut a prop d'aqui i em sap un greu terrible, perquè m'he imaginat a Boadella un dia que em va meravellar algunes zones que potser ara ja estan calcinades...però estimo el bosc d'arreu, no tan sols el d'aquí...
M'han fet plorar imatges de gent ensorrada, ara que ningú es pensi que no m'afecta l'èsser humà, clar que m'afecta i molt...però em sap greu dir-ho, el progrés, les ganes d'avançar cap una societat cada dia més qüestionada, ja que tot depen de la pela, l'etern no parar que estem excercint, també provoca gent poc respectuosa amb l'entorn...i no vull ser negatiu, perquè se que per altre banda el nostre progrés també consciencia a molta gent i ajuda a fomentar el respecte, no vull confondre-ho tot...jo també vaig viure a pagés i em sap greu dir-ho, però molts dels autòctons ens tiràven la merda al final del camí de la nostra casa i nosaltres, nouvinguts i teoricament mancats del coneixement del medi, intentàvem sempre tractar amb màxim respecte tot el que no és nostre... i la natura no ho és...
Però tot i que el progrés també ajuda en moltes coses hem de ser crítics per millorar, no serveix el comentari etern de que abans es vivia millor, però tampoc pot servir mai el comentari de que tot ha millorat, clar que ha millorat moltes coses, només faltaria, però altres han empitjorat i si no ho reconeixem no avançarem, ni amb la negativitat ni la possitivitat, hem de ser neutres i mirar les coses coherentment...però tot ha d'avançar o retrocedir junts, si no, per mi, no te gaire sentit...les fronteres les posa qui vulgui, a mi no em valen...
Espero que les flames s'apaguin...sincerament espero que plogui ben aviat, tot està molt sec, i espero que la gent que ha patit es recuperi, que el bosc regeneri i que tot tingui el color que ha de tenir...curiòs les caixetes de cigarretes, posant pulmons negres, tumors i varies coses que un escull com a auto-destrucció ( el progués ha permés que els fumadors passius siguin menys) però potser també haurien de posar fotos de boscos cremats perquè una cosa és suicidar-se, tothom te aquest dret i l'altre matar, això ja és un delicte...
Que s'apagui si us plau...
dissabte, 21 de juliol del 2012
Amic
Potser son els anys, potser les experiències viscudes, no en tinc ni idea però les amistats tenen un significat diferent per mi.
Avui tot el meu escrit te'l dedico a tú, totalment a tú, perquè hi ets, perquè sempre hi has sigut i entenc que sempre hi seràs...
Recordo quant un temps em vaig perdre, rebuscant en les confusions el meu ser, sempre estaves allà, sempre, mai vas fallar i em retornaves a l'instant, segurament tan sols amb la mirada, que seguia confiant en mi, molt més del que el meu present em permetia en aquells moments...
Miro anys enrera, segurament em tenies idealitzat, potser això m'incomodava, però el carinyo creixia i a mida que creixia jo baixava i tu pujaves fins que ens vam trobar en un indret on tot va passar a ser com havia de ser, de tú a tú i mai més ha fallat això...
Als dos ens agrada discutir, jo per tocar els collons, ja saps que no tinc criteri i tú perquè tens unes creences fermes, i sincerament, ets l'única persona que em fas dubtar de les meves no creences eternes, perquè raones, perquè mai dius les coses perquè si, perquè t'has informat i sobretot perquè mai cap fanatisme t'ha endinsat a defensar les coses perquè si, gràcies per obrir tantes vegades la meva ment, no he parat d'apendre al teu costat...
Som diferents, molt diferents, jo sóc impulsiu, tú racional, jo menjo ràpid, tú lent, tu penses molt el que feràs, jo penso molt quant ja ho he fet, i mil coses més que podrien diferenciar-nos, però no, perquè complementem sempre, potser perquè el més intern, el més potent, l'hem crescut junts i el més important, l'hem crescut aprenent un de l'altre...
La vida et porta això, potser segueixo el camí dels Font, gent oberta, que coneixen a molta gent, que parlen amb molta gent però molt indefinits, mai se sabia que ferien, quan vindrien, quan no vindrien, eran volàtils i en canvi en aparença eren sociables i fins i tot, molt agradables...no ho he forçat, em surt així, a vegades penso que tinc por de desenganyar, potser he mostrat massa les meves debilitats, però ho he fet, de fet ara mateix ho torno a fer, potser mostrar les debilitats es posar un escut protector brutal, perquè la gent no està acostumada, o potser és un signe evident de valentia, tampoc ho se, una cosa que ens diferencia un de l'altre, amic meu, és que jo sóc un caga-dubtes i tú no...hauriem de saber si és en aparença o és una realitat però així ens mostrem davant dels altres...per això cada cosa que dic acaba perdent credibilitat i les teves no...però ens coneixem, tota la credibilitat que puc perdre en molta gent, en tu mai la perdo, així m'ho fas sentir, i així ho sento...és preciós arribar aquests punts de complicitat que tenim, sense esforç, sense lluita, ens acceptem perquè ens estimem, i ens estimem perquè ens agradem, no perquè si...
Quant la gent diu: ja sabem com és l'Alex, tu saps que no ho saben, perquè tú si saps com sóc realment, perquè sense estar al meu costat fisicament saps com em sento en cada moment, no cal grans explicacions, ja ho sabem...i curiosament, sense esforç, no hem parat de millorar en la nostra complicitat...
Hem passat estones de riure infinit, de riure que encara fa gràcia....a vegades xerrem en present i entremig d'una conversa de la crísis actual surt una broma del 1996, per posar un any, i seguim xerrant, a tots dos ens ha arribat un flash d'aquell instant però seguim endavant, sempre endavant...
Els últims anys, quant les coses se'm van torçar, va ser increible veure cada dia el teu amor, un amor que m'arribava juntament amb una confiança brutal cap a mi...els nous, els que em van conèixer aleshores , no podien entendre que abans que aquella persona que van conèixer existia una persona que no havia tingut mai cap problema gros...amic, vaig passar la crísis més forta quant ningú o poca gent la patia, potser ara m'haurien entés millor, però ara jo en surto quant la majoria o molts hi entren...tranquil, he aprés moltes coses, la principal és no jutjar coses que no se o no he viscut, tú també has sigut un exemple en això...
Ara em trobo diferent, segueixo escrivint aqui, i allà, sempre escrivint, ja saps que m'apassiona des de fa molts anys, però no sóc aquell que vas conèixer tan sociable, fins i tot aquell que arrepenjava les seves pors en la simpàtia que entregava a tothom...segurament sóc menys simpàtic, o sóc més tancat, encara no ho sé, tot just m'he recolocat a dins d'aquest món, si és que alguna vegada hi he estat colocat realment, ja saps que vinc d'una familia poc colocada socialment, tot i que en aparença enganyaven força...
Tota la meva familia et te un carinyo brutal, saps que no és a través meu, te'l vas guanyar tot solet, a casa ja saps que res venia fet, tú hi vas entrar i els vas encantar, com et van encantar ells, tot mèrit vostre...en el nostre cas també és així, res ha sigut per casualitat, a vegades ens confonien per germans, però som molt més que això, ja sabem que hi han germans i germans, però no els tries, et venen donats i si tens sort doncs perfecte, però nosaltres ens vam escollir... al principi la casualitat va ajudar, evident, sempre és així, però vam creixer a partir d'un principi ple de desavinencies i mira on som ara, deu n'hi do el camí, ja comença a ser llarg, però sigui on sigui on em porti el meu i sigui on sigui que et porti el teu, sempre estarem allà...un dia ho vas dir, estirats en un prat de Sant Jaume de LLierca: l'amor s'escriu amb majúscules i està per sobre de tot... i és així, si és un amor verdader i el nostre ho és...avui en dia, amb les xarxes socials, els piropos i els t'estimo son molt més fàcils de dir, no nego que en molts casos és veritat, però el valor d'aquestes paraules s'ha convertit en menys valent, és més complicat dir-ho cara a cara...ja veus!! i això t'ho dic des del meu blog, però el meu blog és la meva vida i tú ets una porció gegant de la meva vida, ja saps que a nivells que tan sols quatre persones poden arribar-hi, però saps amic?, tú estàs un esglaó més amunt que els altres, i no perquè mai m'hagis fallat, que també és cert, si no perquè t'estimo una miqueta més...perquè no ets amic meu per necessitat, ja se que hi ets quant et necessito, ets amic meu perquè m'encanta com ets, i perquè t'admiro, perquè t'estimo i ho faig sense cap mena de dubte, del que sento per tú i del que sents tú per mi...per fi, publicament et dono les gràcies, per sort privadament ja t'ho he dit mil vegades...però un blog sense tú no seria real...per tant aqui et quedes, al costat de les meves alegries i neures, enrabiades e ilusions...avui he tingut un dia especial amic meu, ple d'amor i també de pors, i ara pensava que com sempre, he pensat en tú...fa temps que la part pràctica guanya en les nostres converses, però de sobte, quant menys ho esperem ens endindem en el nostre món i és en aquell món, on jo em sento cómode de veritat...ei, gràcies, sincerament t'ho dic...
Potser estic en un moment crucial per mi, ara potser si que podré entendre alguns signficats que mai he pogut captar del tot...però avui ha sortit la por, ja saps que sempre ve del passat i l'eterna mania dels humans d'apendre de les osties, ja saps que jo no vull apendre d'això, no és just pel present...però avui he tingut por, tan valent que em vas conèixer!!...i ara tinc pors, ja veus!! la vida és així, jo pensava que a mida que et fas gran ets més valent i és veu que és el contari, per tant segueixo pensant que no devem madurar bé...escuts, escuts i més escuts...jo no en vull d'escuts, tan sols impedeixen viure coses, potser si que no reps tan, però coi, al final potser no vius res, que he de protegir? si tan sols tenim una vida, almenys en aquesta vida...m'ho pots contestar? tú sempre tens una resposta directe...però em sembla que així com tú ets racional i jo impulsiu i això ens ajuda molt, en les pors els dos hem anat guanyant escuts, tot i que també sabem, tan tú com jo, que anem millorant i cada dia som més ferms...els escuts son pels dèbils no? o no? ai amic, que torna el caga-dubtes...això si, mai dubto de tú, per tant, amb tota la seguretat del món et dic que t'estimo i si, altre vegada gràcies...ens trobem al proper encreuement...no ho dubtis!!
Avui tot el meu escrit te'l dedico a tú, totalment a tú, perquè hi ets, perquè sempre hi has sigut i entenc que sempre hi seràs...
Recordo quant un temps em vaig perdre, rebuscant en les confusions el meu ser, sempre estaves allà, sempre, mai vas fallar i em retornaves a l'instant, segurament tan sols amb la mirada, que seguia confiant en mi, molt més del que el meu present em permetia en aquells moments...
Miro anys enrera, segurament em tenies idealitzat, potser això m'incomodava, però el carinyo creixia i a mida que creixia jo baixava i tu pujaves fins que ens vam trobar en un indret on tot va passar a ser com havia de ser, de tú a tú i mai més ha fallat això...
Als dos ens agrada discutir, jo per tocar els collons, ja saps que no tinc criteri i tú perquè tens unes creences fermes, i sincerament, ets l'única persona que em fas dubtar de les meves no creences eternes, perquè raones, perquè mai dius les coses perquè si, perquè t'has informat i sobretot perquè mai cap fanatisme t'ha endinsat a defensar les coses perquè si, gràcies per obrir tantes vegades la meva ment, no he parat d'apendre al teu costat...
Som diferents, molt diferents, jo sóc impulsiu, tú racional, jo menjo ràpid, tú lent, tu penses molt el que feràs, jo penso molt quant ja ho he fet, i mil coses més que podrien diferenciar-nos, però no, perquè complementem sempre, potser perquè el més intern, el més potent, l'hem crescut junts i el més important, l'hem crescut aprenent un de l'altre...
La vida et porta això, potser segueixo el camí dels Font, gent oberta, que coneixen a molta gent, que parlen amb molta gent però molt indefinits, mai se sabia que ferien, quan vindrien, quan no vindrien, eran volàtils i en canvi en aparença eren sociables i fins i tot, molt agradables...no ho he forçat, em surt així, a vegades penso que tinc por de desenganyar, potser he mostrat massa les meves debilitats, però ho he fet, de fet ara mateix ho torno a fer, potser mostrar les debilitats es posar un escut protector brutal, perquè la gent no està acostumada, o potser és un signe evident de valentia, tampoc ho se, una cosa que ens diferencia un de l'altre, amic meu, és que jo sóc un caga-dubtes i tú no...hauriem de saber si és en aparença o és una realitat però així ens mostrem davant dels altres...per això cada cosa que dic acaba perdent credibilitat i les teves no...però ens coneixem, tota la credibilitat que puc perdre en molta gent, en tu mai la perdo, així m'ho fas sentir, i així ho sento...és preciós arribar aquests punts de complicitat que tenim, sense esforç, sense lluita, ens acceptem perquè ens estimem, i ens estimem perquè ens agradem, no perquè si...
Quant la gent diu: ja sabem com és l'Alex, tu saps que no ho saben, perquè tú si saps com sóc realment, perquè sense estar al meu costat fisicament saps com em sento en cada moment, no cal grans explicacions, ja ho sabem...i curiosament, sense esforç, no hem parat de millorar en la nostra complicitat...
Hem passat estones de riure infinit, de riure que encara fa gràcia....a vegades xerrem en present i entremig d'una conversa de la crísis actual surt una broma del 1996, per posar un any, i seguim xerrant, a tots dos ens ha arribat un flash d'aquell instant però seguim endavant, sempre endavant...
Els últims anys, quant les coses se'm van torçar, va ser increible veure cada dia el teu amor, un amor que m'arribava juntament amb una confiança brutal cap a mi...els nous, els que em van conèixer aleshores , no podien entendre que abans que aquella persona que van conèixer existia una persona que no havia tingut mai cap problema gros...amic, vaig passar la crísis més forta quant ningú o poca gent la patia, potser ara m'haurien entés millor, però ara jo en surto quant la majoria o molts hi entren...tranquil, he aprés moltes coses, la principal és no jutjar coses que no se o no he viscut, tú també has sigut un exemple en això...
Ara em trobo diferent, segueixo escrivint aqui, i allà, sempre escrivint, ja saps que m'apassiona des de fa molts anys, però no sóc aquell que vas conèixer tan sociable, fins i tot aquell que arrepenjava les seves pors en la simpàtia que entregava a tothom...segurament sóc menys simpàtic, o sóc més tancat, encara no ho sé, tot just m'he recolocat a dins d'aquest món, si és que alguna vegada hi he estat colocat realment, ja saps que vinc d'una familia poc colocada socialment, tot i que en aparença enganyaven força...
Tota la meva familia et te un carinyo brutal, saps que no és a través meu, te'l vas guanyar tot solet, a casa ja saps que res venia fet, tú hi vas entrar i els vas encantar, com et van encantar ells, tot mèrit vostre...en el nostre cas també és així, res ha sigut per casualitat, a vegades ens confonien per germans, però som molt més que això, ja sabem que hi han germans i germans, però no els tries, et venen donats i si tens sort doncs perfecte, però nosaltres ens vam escollir... al principi la casualitat va ajudar, evident, sempre és així, però vam creixer a partir d'un principi ple de desavinencies i mira on som ara, deu n'hi do el camí, ja comença a ser llarg, però sigui on sigui on em porti el meu i sigui on sigui que et porti el teu, sempre estarem allà...un dia ho vas dir, estirats en un prat de Sant Jaume de LLierca: l'amor s'escriu amb majúscules i està per sobre de tot... i és així, si és un amor verdader i el nostre ho és...avui en dia, amb les xarxes socials, els piropos i els t'estimo son molt més fàcils de dir, no nego que en molts casos és veritat, però el valor d'aquestes paraules s'ha convertit en menys valent, és més complicat dir-ho cara a cara...ja veus!! i això t'ho dic des del meu blog, però el meu blog és la meva vida i tú ets una porció gegant de la meva vida, ja saps que a nivells que tan sols quatre persones poden arribar-hi, però saps amic?, tú estàs un esglaó més amunt que els altres, i no perquè mai m'hagis fallat, que també és cert, si no perquè t'estimo una miqueta més...perquè no ets amic meu per necessitat, ja se que hi ets quant et necessito, ets amic meu perquè m'encanta com ets, i perquè t'admiro, perquè t'estimo i ho faig sense cap mena de dubte, del que sento per tú i del que sents tú per mi...per fi, publicament et dono les gràcies, per sort privadament ja t'ho he dit mil vegades...però un blog sense tú no seria real...per tant aqui et quedes, al costat de les meves alegries i neures, enrabiades e ilusions...avui he tingut un dia especial amic meu, ple d'amor i també de pors, i ara pensava que com sempre, he pensat en tú...fa temps que la part pràctica guanya en les nostres converses, però de sobte, quant menys ho esperem ens endindem en el nostre món i és en aquell món, on jo em sento cómode de veritat...ei, gràcies, sincerament t'ho dic...
Potser estic en un moment crucial per mi, ara potser si que podré entendre alguns signficats que mai he pogut captar del tot...però avui ha sortit la por, ja saps que sempre ve del passat i l'eterna mania dels humans d'apendre de les osties, ja saps que jo no vull apendre d'això, no és just pel present...però avui he tingut por, tan valent que em vas conèixer!!...i ara tinc pors, ja veus!! la vida és així, jo pensava que a mida que et fas gran ets més valent i és veu que és el contari, per tant segueixo pensant que no devem madurar bé...escuts, escuts i més escuts...jo no en vull d'escuts, tan sols impedeixen viure coses, potser si que no reps tan, però coi, al final potser no vius res, que he de protegir? si tan sols tenim una vida, almenys en aquesta vida...m'ho pots contestar? tú sempre tens una resposta directe...però em sembla que així com tú ets racional i jo impulsiu i això ens ajuda molt, en les pors els dos hem anat guanyant escuts, tot i que també sabem, tan tú com jo, que anem millorant i cada dia som més ferms...els escuts son pels dèbils no? o no? ai amic, que torna el caga-dubtes...això si, mai dubto de tú, per tant, amb tota la seguretat del món et dic que t'estimo i si, altre vegada gràcies...ens trobem al proper encreuement...no ho dubtis!!
divendres, 20 de juliol del 2012
El "fachilla" i el meu cor
Treballant a l'Escala, un home se m'acosta i em comença a xerrar...com no, la crísis, jo l'escolto amb reticència, ja veig per on anirà i per dins penso: "Alex, no val la pena, assenteix amb el cap i sigues educat" i m'ho repeteixo mentres ell bla,bla,bla fins arribar aquell punt on jo em vaig irritant, però de moment callo.
Primera frase, primera perla:
-Eso, con Franco no ocurria, no permetia la corrupción.
Jo callo...seguim
- lo mejor seria que hubiera un golpe de estado!!
Segueixo callant, tot i que em comença a indigestar la conversa
I per acabar de rematar i culminar amb una frase pensada i repensada va i el paio em diu:
-sabes que pasa? que en Europa nos tienen envidia...porqué tenemos el sol...
Juas, juas, juas!! jo ja començo a descollonar-me, tot i que aparentment l'escolto amb atenció...
Ell continua amb el bla,bla,bla i finalment peto i peto amb bastanta contundència, justament parlar de Franco amb mi, que tot i viure tan sols l'època més suau de la dictadura, la tinc com si hagués viscut els 40 anys en la meva pròpia pell...
Porqué Franco no era corrupto? - li pregunto...
Després li foto un rotllo del meu etern anti-nacionalisme i ell ho enfoca com si fos un independentista...ja hi som!!...que no cony, que sóc anti-nacionalista, quina és la part que no enten aquell bon home "facha" i repugnant??
Sempre em trobo amb el mateix, sempre t'has de posicionar i jo no em posiciono...això si, davant d'una defensa d'una dictadura no em puc callar, accepto els nacionalismes, i accepto que ara apretin més, és lògic hi ha crísis i això fa que tot s'extremi, però no puc amb gent que defensi coses indefensables...se m'irrita el cor i molt...
Curiós tot plegat...jo segueixo desconectat, potser tot m'està rutllant millor que mai i ara resulta que el món, aquell que em va dar pel cul bastant temps, diu que necessita un canvi i que tot petarà, hi haurà un dia que aniré al mateix ritme que la societat? definitivament no!!...em mereixo tres juas: juas, juas, juas!!!
Ja no pateixo desenganys, de fet fins i tot amb l'escriptura vaig pensar que podria ser bo, tan me fa, me'n adono que molta gent que em seguia eren tan sols noies i un rotllo del moment, els encantava com escrivia, quant han vist que jo no seguia el camí que volien, ja no els agrada...tot i així tan és, primer em feia mal, ara entenc que tot és més simple, no és que em fes mal pel fet de pensar si escric bé o no, això no importa, jo sempre disfrutaré escrivint, si no que em fa mal perquè quant algú em diu que al llegir-me li fa sentir bé, em fa feliç. molt feliç, si després resulta que tan sols era una cosa molt més física, em fustra una mica, però suposo que és normal i és com funciona tot...també ho entenc perquè suposo que vaig decebre amb els proposits aliens...suposo que vaig enganyar inconscientment, o m'auto enganyava, no ho se, m'ha costat molt superar l'últim desamor, m'ha costat anys, ja no per la protagonista de l'història, això potser era més simple, si no pel que va rodejar tota l'història...encara de tan en tan m'agafa un pànic per culpa d'alló...suposo que després vaig fer molts disbarats, i em sap greu, de fet ningú en tenia cap culpa i em tenia que haver pensat més les coses...ara, tot plegat s'ha descobert, jo m'he descobert, m'he entés, entre una història irreal i la que visc ara he hagut de caminar un temps una mica perdut i evidentment gent ha rebut... i em sap greu, potser me'n sap molt més que les opcions de demostrar-ho que tinc, però tot i així, ara em toca a mi, ja crec que em toca, fa temps que em vaig preparant el camí, he fet un bon treball, amb errors, però bó, em toca disfrutar, m'ho mereixo, disfrutar tan com he fet tants anys de la meva vida...de fet miro enrera i han sigut molts pocs de patiment i dins del patiment hi han hagut gran instants, no en tinc dubte...ara em toca a mi, i em sap greu haver fet mal, perdó, però em toca a mi....
Primera frase, primera perla:
-Eso, con Franco no ocurria, no permetia la corrupción.
Jo callo...seguim
- lo mejor seria que hubiera un golpe de estado!!
Segueixo callant, tot i que em comença a indigestar la conversa
I per acabar de rematar i culminar amb una frase pensada i repensada va i el paio em diu:
-sabes que pasa? que en Europa nos tienen envidia...porqué tenemos el sol...
Juas, juas, juas!! jo ja començo a descollonar-me, tot i que aparentment l'escolto amb atenció...
Ell continua amb el bla,bla,bla i finalment peto i peto amb bastanta contundència, justament parlar de Franco amb mi, que tot i viure tan sols l'època més suau de la dictadura, la tinc com si hagués viscut els 40 anys en la meva pròpia pell...
Porqué Franco no era corrupto? - li pregunto...
Després li foto un rotllo del meu etern anti-nacionalisme i ell ho enfoca com si fos un independentista...ja hi som!!...que no cony, que sóc anti-nacionalista, quina és la part que no enten aquell bon home "facha" i repugnant??
Sempre em trobo amb el mateix, sempre t'has de posicionar i jo no em posiciono...això si, davant d'una defensa d'una dictadura no em puc callar, accepto els nacionalismes, i accepto que ara apretin més, és lògic hi ha crísis i això fa que tot s'extremi, però no puc amb gent que defensi coses indefensables...se m'irrita el cor i molt...
Curiós tot plegat...jo segueixo desconectat, potser tot m'està rutllant millor que mai i ara resulta que el món, aquell que em va dar pel cul bastant temps, diu que necessita un canvi i que tot petarà, hi haurà un dia que aniré al mateix ritme que la societat? definitivament no!!...em mereixo tres juas: juas, juas, juas!!!
Ja no pateixo desenganys, de fet fins i tot amb l'escriptura vaig pensar que podria ser bo, tan me fa, me'n adono que molta gent que em seguia eren tan sols noies i un rotllo del moment, els encantava com escrivia, quant han vist que jo no seguia el camí que volien, ja no els agrada...tot i així tan és, primer em feia mal, ara entenc que tot és més simple, no és que em fes mal pel fet de pensar si escric bé o no, això no importa, jo sempre disfrutaré escrivint, si no que em fa mal perquè quant algú em diu que al llegir-me li fa sentir bé, em fa feliç. molt feliç, si després resulta que tan sols era una cosa molt més física, em fustra una mica, però suposo que és normal i és com funciona tot...també ho entenc perquè suposo que vaig decebre amb els proposits aliens...suposo que vaig enganyar inconscientment, o m'auto enganyava, no ho se, m'ha costat molt superar l'últim desamor, m'ha costat anys, ja no per la protagonista de l'història, això potser era més simple, si no pel que va rodejar tota l'història...encara de tan en tan m'agafa un pànic per culpa d'alló...suposo que després vaig fer molts disbarats, i em sap greu, de fet ningú en tenia cap culpa i em tenia que haver pensat més les coses...ara, tot plegat s'ha descobert, jo m'he descobert, m'he entés, entre una història irreal i la que visc ara he hagut de caminar un temps una mica perdut i evidentment gent ha rebut... i em sap greu, potser me'n sap molt més que les opcions de demostrar-ho que tinc, però tot i així, ara em toca a mi, ja crec que em toca, fa temps que em vaig preparant el camí, he fet un bon treball, amb errors, però bó, em toca disfrutar, m'ho mereixo, disfrutar tan com he fet tants anys de la meva vida...de fet miro enrera i han sigut molts pocs de patiment i dins del patiment hi han hagut gran instants, no en tinc dubte...ara em toca a mi, i em sap greu haver fet mal, perdó, però em toca a mi....
dissabte, 14 de juliol del 2012
Res de res
Estic tan desconectat de tot que fins i tot me'n adono que a vegades em quedo sense res per escriure...però és una mena de teràpia que va molt bé, de fet m'assabento per les xarxes socials de com està tot i encara em venen menys ganes de mirar res...tot i així , crec que el meu inconformisme és innat i si alguna revolució es desperta tornarà sortir la meva part més indignada en tot el que està passant...però per peatges i xominades no penso moure ni un dit!!!
El fet de treballar a l'Escala encara ajuda més a la desconexió, veig molt extranger cada dia i a sobre molts estan de vacances i ja sabem que les persones en època festiva es desentenen més de tot plegat, si això afegeixo que no se gaire d'idiomes fa que el resultat de tot plegat sigui un lleuger toc d'alienació.
Tot i així em conec i entenc que la meva part indignada està dins meu, suposo que és un descans, la crísis a mi em va arribar molt abans que a la majòria de gent i porto anys que ja podia intuir com acabaria tot plegat, perquè me'n adonava que la part humana no te importància per la societat on vivim, tan sols els números i resultats i això finalment sempre pot petar perquè no te res a veure amb els pensaments ni amb els ideals, ni amb la "madurés" que un per un ens hem treballat a la nostra manera...als que paguem el rebut de l'aigua se'ns anomena abonats i no és cert, som persones, vull dir que finalment nosaltres mateixos ens creiem abonats abans del que som i així anem perdent identitats per tot arreu, en qualsevol cua de burocràcia o en qualsevol moviment diari que hem de fer...
Jo, sincerament, n'estic fart de tot plegat, encara no se si abandono però sento dir que la meva lluita va per un altre cantó... ja m'he acostumat a tenir poc, m'he acostumat a no viatjar, a deure sempre una factura del mes passat, tan sols no em se acostumar si dec a algú que estimo, tota la resta tan me fa, no vull res, cada dia vull menys, i sóc feliç així...evidentment amb els mínims garantits, sense això ja és absurd de parlar de qualsevol ideal, tots tenim ganes de cagar i per tant de menjar, per tant i ho sé per experiències passades, que no em parlin d'ideals si no tens menjar a la nevera o encara pitjor si no tens ni nevera per posar un pot de llet...
Em sembla que estic en el millor moment de la meva vida, bé, no m'ho sembla, ho estic, i tot plegat no és més que una suma de dues coses: una, que l'extern rutlla i dues, que m'ho he currat durant molt de temps, amb això ja en tindria prou per ser fort i aguantar el que calgui, si a sobre tinc la sort, el regal de disfrutar un moment personal tan dolç, doncs el resultat és fantàstic...em començo a plantejar allò que em deia sempre el meu pare en èpoques de dubtes adolescents: " son els altres que van en sentit contrari, tu vas en el camí correcte"... no en tinc ni idea, amb sort ho veuré en el meu propi judici final... tots,absolutament tots els que la vida els regala anys i vellesa, passen pel seu propi judici, finalment l'únic vàlid e important que passem en la nostra vida...
No em fa por tornar a mirar els diaris ni la tele, no és por, ja se que hi ha, no s'ha de ser molt intel.ligent per saber-ho, tot el que vivim no està gaire més currat que qualsevol serial cutre, és trist dir-ho, però crec que és així, per tant no em fa por...però seré un egoista de nassos, no ho se, però em fot una mandra increible i hem de pensar que quant un diu que li fot és molt més que quant diu que li fa...
I també penso que tot és relatiu, no som més que una ínfima porció de la terra, i conto com a terra la natura ,animals i tota la resta de països, vull dir que nosaltres ens ho hem buscat, si algú no se li hagués acudit de fer tantes particions i tantes xominades potser tot això mai hauria passat, no ho sé, però ara és tard per això...sincerament, no mirar res em permet mirar més totes les realitats, no paro de mirar documentals que m'informen d'altres realitats, Espanya és una merda, ja ho sabia, Catalunya és una merda, ja ho sabia, Europa és una merda, ja ho sabia...perquè un , l altre i el de més enllà és regeixen pels diners i trobo a faltar una mica de sentit comú...quant diuen que Espanya ens roba els diners la gent interpreta que son els espanyols i no, els espanyols no son més que els catalans, o que els europeus, res de res, no som res!! i sembla que ningú se'n adoni, jo tan sols sento parlar de diners i diners i diners!! i de mentres hem perdut una part important de tot plegat , les persones, que em sap greu dir-ho, en el món que estem, en aquesta ínfima porció de la terra, no som res de res , però res eh!!...
El fet de treballar a l'Escala encara ajuda més a la desconexió, veig molt extranger cada dia i a sobre molts estan de vacances i ja sabem que les persones en època festiva es desentenen més de tot plegat, si això afegeixo que no se gaire d'idiomes fa que el resultat de tot plegat sigui un lleuger toc d'alienació.
Tot i així em conec i entenc que la meva part indignada està dins meu, suposo que és un descans, la crísis a mi em va arribar molt abans que a la majòria de gent i porto anys que ja podia intuir com acabaria tot plegat, perquè me'n adonava que la part humana no te importància per la societat on vivim, tan sols els números i resultats i això finalment sempre pot petar perquè no te res a veure amb els pensaments ni amb els ideals, ni amb la "madurés" que un per un ens hem treballat a la nostra manera...als que paguem el rebut de l'aigua se'ns anomena abonats i no és cert, som persones, vull dir que finalment nosaltres mateixos ens creiem abonats abans del que som i així anem perdent identitats per tot arreu, en qualsevol cua de burocràcia o en qualsevol moviment diari que hem de fer...
Jo, sincerament, n'estic fart de tot plegat, encara no se si abandono però sento dir que la meva lluita va per un altre cantó... ja m'he acostumat a tenir poc, m'he acostumat a no viatjar, a deure sempre una factura del mes passat, tan sols no em se acostumar si dec a algú que estimo, tota la resta tan me fa, no vull res, cada dia vull menys, i sóc feliç així...evidentment amb els mínims garantits, sense això ja és absurd de parlar de qualsevol ideal, tots tenim ganes de cagar i per tant de menjar, per tant i ho sé per experiències passades, que no em parlin d'ideals si no tens menjar a la nevera o encara pitjor si no tens ni nevera per posar un pot de llet...
Em sembla que estic en el millor moment de la meva vida, bé, no m'ho sembla, ho estic, i tot plegat no és més que una suma de dues coses: una, que l'extern rutlla i dues, que m'ho he currat durant molt de temps, amb això ja en tindria prou per ser fort i aguantar el que calgui, si a sobre tinc la sort, el regal de disfrutar un moment personal tan dolç, doncs el resultat és fantàstic...em començo a plantejar allò que em deia sempre el meu pare en èpoques de dubtes adolescents: " son els altres que van en sentit contrari, tu vas en el camí correcte"... no en tinc ni idea, amb sort ho veuré en el meu propi judici final... tots,absolutament tots els que la vida els regala anys i vellesa, passen pel seu propi judici, finalment l'únic vàlid e important que passem en la nostra vida...
No em fa por tornar a mirar els diaris ni la tele, no és por, ja se que hi ha, no s'ha de ser molt intel.ligent per saber-ho, tot el que vivim no està gaire més currat que qualsevol serial cutre, és trist dir-ho, però crec que és així, per tant no em fa por...però seré un egoista de nassos, no ho se, però em fot una mandra increible i hem de pensar que quant un diu que li fot és molt més que quant diu que li fa...
I també penso que tot és relatiu, no som més que una ínfima porció de la terra, i conto com a terra la natura ,animals i tota la resta de països, vull dir que nosaltres ens ho hem buscat, si algú no se li hagués acudit de fer tantes particions i tantes xominades potser tot això mai hauria passat, no ho sé, però ara és tard per això...sincerament, no mirar res em permet mirar més totes les realitats, no paro de mirar documentals que m'informen d'altres realitats, Espanya és una merda, ja ho sabia, Catalunya és una merda, ja ho sabia, Europa és una merda, ja ho sabia...perquè un , l altre i el de més enllà és regeixen pels diners i trobo a faltar una mica de sentit comú...quant diuen que Espanya ens roba els diners la gent interpreta que son els espanyols i no, els espanyols no son més que els catalans, o que els europeus, res de res, no som res!! i sembla que ningú se'n adoni, jo tan sols sento parlar de diners i diners i diners!! i de mentres hem perdut una part important de tot plegat , les persones, que em sap greu dir-ho, en el món que estem, en aquesta ínfima porció de la terra, no som res de res , però res eh!!...
divendres, 13 de juliol del 2012
Present dolç
I passen els dies i tot va en augment, tot encaixa a la perfecció, valentia, seguretat, res extern que distorsioni l'història, tot és tan fàcil que res em sorpren ja...
Les poques pors que em queden quasi han desaparescut, de fet fa dies que no tinc cap por, ni la més mínima, segueix tot un curs tan fluid i senzill que no tenen res a fer...
La veig cada dia, cada dia compartim estones, fills, moments, som lliures, m'encanta saber que som lliures!! que fort pensar això, però li dono un valor gegant a tot el que estic visquent i que sincerament pensava que mai podria viure...sempre faltava alguna cosa en el meu passat perquè tot lligués, tot eren errors, necessitats, obsessions malaltísses provocades per malalts mentals, tot plegat un disbarat i després el desert...un desert on sempre m'equivocava i feia mal a gent que no en tenia cap culpa de la búsqueda dels meus somnis...aquest desig em feia inventar-me històries per poder arribar a aquests somnis, i em sap greu, se que he fet mal, no n'era conscient però això no em disculpa, un ha de ser conscient dels seus actes però fins aquest present tampoc m'en adonava de les errades...em sap greu, molt...però suposo que era el meu camí i havia de passar per allà per adonar-me que tan sols desitjava viure una realitat, no més somnis, ni coses paranaturals, no, si no aqui, ara, per fi, de veritat, sense excuses extraterrenals, però això no ho sabria si no ho hagués viscut, per tant ja començo a no renegar del meu passat amorós, si no que el començo a agraïr, era l'últim detall per saber exactament el que volia...però la vida és capritxosa i molt capficada amb el destí...però el destí ens ha posat la "trampa", la dolça trampa i ara si, l'hem aprofitat d'una manera valenta i decidida...
Cada dia que passa entenc el que realment vol dir amor, cada dia em mostra un puntet més per entendre el que vol dir estimar d'una manera completa...tot directe, rient, disfrutant, entenent el que ens passa i no deixant cap raconet en un lloc inquiet...que bé, per fi puc dir que existeix...
Sembla que tot el passar hagi sigut un entrenament per aquest present..en la primera relació hi havia amistat i inegenuitat ,però senzillament erem diferents, potser per això ha sigut fàcil mantenir l'amistat que ara tenim....la segona va ser més complet perquè vam apendre a conviure i crear una familia, però en definitiva buscàvem l'estabilitat per sobre de l'altre persona, en la tercera hi havia sexe, res més que això, tot el que envoltava la nostra història era mentida, ens l'inventàvem i ara arriba el tot barrejat en un ser, tot i jo estic alucinant perquè mai m'hauria imaginat que tot pugués ser tan fàcil, i aquí està la clau de tot, no hi ha cap esforç en cap àmbit, tot flueix i segueix un rumb perfecte i de mentres en Peter i el Pirata somriuen contents, molt contents, potser els ha arribat l'hora de separar-se de mi, no ho se, suposo que es mantindran a prop, suposo que si, son molts anys i no crec que deixin d'estar pendents de mi...
Esmicolant el viscut, aprenent del passat, ja no dels errors si no del que no vull mai més, estimo el present d'una manera intensa, agraeíxo i demano perdó a qui he enganyat, agraeïxo la xaladura mental i moral que vaig viure, sense això potser no podria viure el que visc ara...fins i tot demano perdó per no ajudar de veritat quant ho havia de fer...però ja està. el que està fet, allà queda...però si ja fa temps que vaig borrar els bons moments, ara he enterrat els dolents, de fet ja feia una mica que ho havia fet, però això que m'està passant no em dona ni un moment de feblesa i és important per no confondre l'amor amb la necessitat...
Les poques pors que em queden quasi han desaparescut, de fet fa dies que no tinc cap por, ni la més mínima, segueix tot un curs tan fluid i senzill que no tenen res a fer...
La veig cada dia, cada dia compartim estones, fills, moments, som lliures, m'encanta saber que som lliures!! que fort pensar això, però li dono un valor gegant a tot el que estic visquent i que sincerament pensava que mai podria viure...sempre faltava alguna cosa en el meu passat perquè tot lligués, tot eren errors, necessitats, obsessions malaltísses provocades per malalts mentals, tot plegat un disbarat i després el desert...un desert on sempre m'equivocava i feia mal a gent que no en tenia cap culpa de la búsqueda dels meus somnis...aquest desig em feia inventar-me històries per poder arribar a aquests somnis, i em sap greu, se que he fet mal, no n'era conscient però això no em disculpa, un ha de ser conscient dels seus actes però fins aquest present tampoc m'en adonava de les errades...em sap greu, molt...però suposo que era el meu camí i havia de passar per allà per adonar-me que tan sols desitjava viure una realitat, no més somnis, ni coses paranaturals, no, si no aqui, ara, per fi, de veritat, sense excuses extraterrenals, però això no ho sabria si no ho hagués viscut, per tant ja començo a no renegar del meu passat amorós, si no que el començo a agraïr, era l'últim detall per saber exactament el que volia...però la vida és capritxosa i molt capficada amb el destí...però el destí ens ha posat la "trampa", la dolça trampa i ara si, l'hem aprofitat d'una manera valenta i decidida...
Cada dia que passa entenc el que realment vol dir amor, cada dia em mostra un puntet més per entendre el que vol dir estimar d'una manera completa...tot directe, rient, disfrutant, entenent el que ens passa i no deixant cap raconet en un lloc inquiet...que bé, per fi puc dir que existeix...
Sembla que tot el passar hagi sigut un entrenament per aquest present..en la primera relació hi havia amistat i inegenuitat ,però senzillament erem diferents, potser per això ha sigut fàcil mantenir l'amistat que ara tenim....la segona va ser més complet perquè vam apendre a conviure i crear una familia, però en definitiva buscàvem l'estabilitat per sobre de l'altre persona, en la tercera hi havia sexe, res més que això, tot el que envoltava la nostra història era mentida, ens l'inventàvem i ara arriba el tot barrejat en un ser, tot i jo estic alucinant perquè mai m'hauria imaginat que tot pugués ser tan fàcil, i aquí està la clau de tot, no hi ha cap esforç en cap àmbit, tot flueix i segueix un rumb perfecte i de mentres en Peter i el Pirata somriuen contents, molt contents, potser els ha arribat l'hora de separar-se de mi, no ho se, suposo que es mantindran a prop, suposo que si, son molts anys i no crec que deixin d'estar pendents de mi...
Esmicolant el viscut, aprenent del passat, ja no dels errors si no del que no vull mai més, estimo el present d'una manera intensa, agraeíxo i demano perdó a qui he enganyat, agraeïxo la xaladura mental i moral que vaig viure, sense això potser no podria viure el que visc ara...fins i tot demano perdó per no ajudar de veritat quant ho havia de fer...però ja està. el que està fet, allà queda...però si ja fa temps que vaig borrar els bons moments, ara he enterrat els dolents, de fet ja feia una mica que ho havia fet, però això que m'està passant no em dona ni un moment de feblesa i és important per no confondre l'amor amb la necessitat...
dilluns, 9 de juliol del 2012
Les comparacions a vegades son meravelloses!!!
Viure al costat d'algú que viu dramaticament et transforma en un dramàtic, és evident...ho vaig fer durant més de dos anys de la meva vida, però no pensava que estava tan recuperat...
Ahir em va venir una mica de por, és impossible que el passat no et vingui al cap de tan en tan, sobretot quant veus una imatge que és sinónim del patiment passat...però la confusió em dura poquíssim!!
Em van estimar com un pirata, amb una madurés de Peter Pan, no volia creixer...curiós el titol del meu blog, per alguna cosa em va sortir així...
Ja fa temps vaig tancar l'altre blog, el mirall rialler...recordo quant el vaig començar que el titol es referia a la meva alegria o optimisme davant de les coses, potser fins i tot les ilusions em podien i anava massa lluny, però m'ho miro amb serenor i menys un breu parentessis, la meva vida ha sigut increible...
Però el mirall rialler va nèixer en el moment que el meu reflexe en el lavabo plorava més que mai, a aquell blog li tinc un carinyo brutal, tot està guardat, l'època més complicada de la meva vida escrita dia rera dia...em va servir perquè molta gent m'obrís el seu cor, però també per entendre que jo també podia ser molt dèbil, i mostrar-ho davant dels altres potser m'ha enfortit molt més del que pensava, no ho se...
Però el mirall rialler va desaparèixer, suposo que creia que era el moment, però me'n alegro de que estigués tan de temps al meu costat, recordant instants que poca gent sap com van ser... instants que a pesar de tot conservo amb carinyo dins meu...els amics, els moments durs, però la meva tossuneria a sortir endavant i la meva ilusió que a vegades marxava però sempre em retornava...i de mica en mica el mirall va començar a somriure, molt de mica en mica però jo ho notava cada dia...d'aquella època tan sols vull que em quedin els meus errors pràctics, uns errors que s'allarguen en el temps, però totes les altres coses s'han anat transformant en records dolços que em fan estar i sentir be...
Després, quant la vida semblava que m'enviava un regal, em va posar a prova i de quina manera!!...vaig viure un malson just quant ja havia recuperat molta part de mi, i d'aquell malson va aparèixer aquest blog, i l'he fet servir per recuperar altre vegada coses molt més greus que simples motius pràctics, la fe en l'amor, la fe en les essències de les persones, la fe, en definitiva, en l'èsser humà...per sort m'ha costat poc, la gent em posa a lloc...
Però apendre a estimar dramaticament, a viure la vida com si el món fos una merda, i a lluitar dia rera dia per estimar i que t'estimin, és esgotador, i més en mi que estava acostumat a estimar amb facilitat, de fet l'única manera que crec que hi ha de fer-ho...
I ara sóc feliç, ja fa temps que ho sóc, però ara encara més, segurament el pirata i el Peter Pan no eren més que el reflexe d'aquell temps, però per sort me'n adono que el que vull ser és l'Alex, simplement això, ni volar, ni viure en somnis, ni esquivar la realitat amb tonteries, no, no, tan sols viure aquí, a la terra, sense guardar ni un sol racó tranquil, viure coi!!!, és el que sempre he volgut...clar que m'agraden els somnis, clar que m'agrada que el pirata no em deixi despistar-me i no perdi de vista tots els raconets, allà on es guarden els tresors més grans, però no cal excusar l'amor que sents!! o sents o no sents o estimes o no estimes, és més fàcil...
Sort que vaig marxar d'allà, ja no dic fisicament, que això no depenia de mi, però si mentalment...em va fer mal i sobretot em va fer patir, però tot i així ho agraeïxo, ara si, ja se que no vull i el que vull, i just ara, que per fi torno a sentir, que per fi torno a creure en l'AMOR, ara si en majúscules i que per fi tot el present supera tot aquell passat, sóc feliç d'haver-ho viscut...la única cosa bona d'aquell època eren els records que tenia de quant em regalava un dia de la seva atabalada vida, reconec que hi han coses boniques allà, segurament també en el seu ser, però tan me fa això, res d'això és verídic, perquè tot quedava absolutament diluit per tonteries...per entendre aquest blog, per entendre el meu present, havia d'entendre el que em va passar i la bogeria o tonteria que vaig viure...ara ho tinc tot, multiplicat per miL, perquè és cert, perquè tot és aqui, a la terra... prou mentides i amagatalls, prou dependre de tothom i sobretot, prou negativisme... jo em mereixo algú com jo, amb ganes de viure, d'estimar valentment i no algú que utilitzi la poesia per poder amagar una narració, no cal embellir les coses quant ja per si soles son belles...ara si, ara fem un camí, ara decidim junts o per separat però amb criteri propi, estic amb algú lliure, que m'estima i no ha de demanar permís a ningú per fer-ho, que cada dia la veig, que no tans sols m'anyora quant no hi sóc, això ja em passava abans, no, si no que quant m'anyora ens veiem i l'anyorança està solucionada!!
Potser anirà be, potser no anirà be, això, per bona o mala sort no ho puc saber, però torna a ser una història com les que jo sempre havia tingut, amb algú que decideix si vol o no vol, diferent evidentment en les formes, no vull fer una propaganda del que sento en aquests moments, no cal, jo ja ho se, ella ho sap, ja en tenim prou... abans en canvi necessitava el reconeixement extern, perquè ella el necessitava, sense aquest reconeixement ella mai podria estimar a ningú...que guai haver viscut allò, però no pel que per moments, anys, em vaig creure no, si no per entendre que tinc el present més bonic del món...ja estava curat, fa pocs mesos, però ja ho estava, ara per fi em toca estimar com s'ha de fer, sanament...que bé!!
Ahir em va venir una mica de por, és impossible que el passat no et vingui al cap de tan en tan, sobretot quant veus una imatge que és sinónim del patiment passat...però la confusió em dura poquíssim!!
Em van estimar com un pirata, amb una madurés de Peter Pan, no volia creixer...curiós el titol del meu blog, per alguna cosa em va sortir així...
Ja fa temps vaig tancar l'altre blog, el mirall rialler...recordo quant el vaig començar que el titol es referia a la meva alegria o optimisme davant de les coses, potser fins i tot les ilusions em podien i anava massa lluny, però m'ho miro amb serenor i menys un breu parentessis, la meva vida ha sigut increible...
Però el mirall rialler va nèixer en el moment que el meu reflexe en el lavabo plorava més que mai, a aquell blog li tinc un carinyo brutal, tot està guardat, l'època més complicada de la meva vida escrita dia rera dia...em va servir perquè molta gent m'obrís el seu cor, però també per entendre que jo també podia ser molt dèbil, i mostrar-ho davant dels altres potser m'ha enfortit molt més del que pensava, no ho se...
Però el mirall rialler va desaparèixer, suposo que creia que era el moment, però me'n alegro de que estigués tan de temps al meu costat, recordant instants que poca gent sap com van ser... instants que a pesar de tot conservo amb carinyo dins meu...els amics, els moments durs, però la meva tossuneria a sortir endavant i la meva ilusió que a vegades marxava però sempre em retornava...i de mica en mica el mirall va començar a somriure, molt de mica en mica però jo ho notava cada dia...d'aquella època tan sols vull que em quedin els meus errors pràctics, uns errors que s'allarguen en el temps, però totes les altres coses s'han anat transformant en records dolços que em fan estar i sentir be...
Després, quant la vida semblava que m'enviava un regal, em va posar a prova i de quina manera!!...vaig viure un malson just quant ja havia recuperat molta part de mi, i d'aquell malson va aparèixer aquest blog, i l'he fet servir per recuperar altre vegada coses molt més greus que simples motius pràctics, la fe en l'amor, la fe en les essències de les persones, la fe, en definitiva, en l'èsser humà...per sort m'ha costat poc, la gent em posa a lloc...
Però apendre a estimar dramaticament, a viure la vida com si el món fos una merda, i a lluitar dia rera dia per estimar i que t'estimin, és esgotador, i més en mi que estava acostumat a estimar amb facilitat, de fet l'única manera que crec que hi ha de fer-ho...
I ara sóc feliç, ja fa temps que ho sóc, però ara encara més, segurament el pirata i el Peter Pan no eren més que el reflexe d'aquell temps, però per sort me'n adono que el que vull ser és l'Alex, simplement això, ni volar, ni viure en somnis, ni esquivar la realitat amb tonteries, no, no, tan sols viure aquí, a la terra, sense guardar ni un sol racó tranquil, viure coi!!!, és el que sempre he volgut...clar que m'agraden els somnis, clar que m'agrada que el pirata no em deixi despistar-me i no perdi de vista tots els raconets, allà on es guarden els tresors més grans, però no cal excusar l'amor que sents!! o sents o no sents o estimes o no estimes, és més fàcil...
Sort que vaig marxar d'allà, ja no dic fisicament, que això no depenia de mi, però si mentalment...em va fer mal i sobretot em va fer patir, però tot i així ho agraeïxo, ara si, ja se que no vull i el que vull, i just ara, que per fi torno a sentir, que per fi torno a creure en l'AMOR, ara si en majúscules i que per fi tot el present supera tot aquell passat, sóc feliç d'haver-ho viscut...la única cosa bona d'aquell època eren els records que tenia de quant em regalava un dia de la seva atabalada vida, reconec que hi han coses boniques allà, segurament també en el seu ser, però tan me fa això, res d'això és verídic, perquè tot quedava absolutament diluit per tonteries...per entendre aquest blog, per entendre el meu present, havia d'entendre el que em va passar i la bogeria o tonteria que vaig viure...ara ho tinc tot, multiplicat per miL, perquè és cert, perquè tot és aqui, a la terra... prou mentides i amagatalls, prou dependre de tothom i sobretot, prou negativisme... jo em mereixo algú com jo, amb ganes de viure, d'estimar valentment i no algú que utilitzi la poesia per poder amagar una narració, no cal embellir les coses quant ja per si soles son belles...ara si, ara fem un camí, ara decidim junts o per separat però amb criteri propi, estic amb algú lliure, que m'estima i no ha de demanar permís a ningú per fer-ho, que cada dia la veig, que no tans sols m'anyora quant no hi sóc, això ja em passava abans, no, si no que quant m'anyora ens veiem i l'anyorança està solucionada!!
Potser anirà be, potser no anirà be, això, per bona o mala sort no ho puc saber, però torna a ser una història com les que jo sempre havia tingut, amb algú que decideix si vol o no vol, diferent evidentment en les formes, no vull fer una propaganda del que sento en aquests moments, no cal, jo ja ho se, ella ho sap, ja en tenim prou... abans en canvi necessitava el reconeixement extern, perquè ella el necessitava, sense aquest reconeixement ella mai podria estimar a ningú...que guai haver viscut allò, però no pel que per moments, anys, em vaig creure no, si no per entendre que tinc el present més bonic del món...ja estava curat, fa pocs mesos, però ja ho estava, ara per fi em toca estimar com s'ha de fer, sanament...que bé!!
divendres, 6 de juliol del 2012
La festeta dels 11 anys
De la festa em queden molts records, quin dia!!...no acostumo a penjar fotos però avui ho faig, em ve de gust:
11 anyets!!!! i tan bonica
I tots junts:
I el seu papi, que segueix com sempre, penjat!!:
Arrels
Ahir va morir un noi/home de Matadepera...bé, ja no vivia a Matadepera però era allà, crec per fer una visita als seus pares...un accident i ja no hi és...no vull parlar properament d'ell, no ho puc fer, la meva relació amb ell era cordial, coneixia a gent que jo conec i el trobava agradable, quant parles d'algú i dius que és agradable o bon tiu, és que no has arribat a intimar amb la persona...
Llegint comentaris al facebook m'han fet recordar instants, detalls, alguns petits, altres tresors, però que tan sols fent una mirada enrera te'n adones de la quantitat de records que tanta gent t'ha incrustat en la teva memòria...és bonic...
Jo, home desharrelat totalment, busco els meus orígens en les persones, en els detalls que en un moment donat m'han entregat...allà al poble rient com posseïts...allà al local ballant bojament o allà al bar aprenent d'algú que m'està dient una cosa que mai imaginaria que ara, que ja han passat potser 20 anys, encara tinc tan fresca com el primer dia...
Potser allà se trobar les meves arrels...sempre he dit que sóc una barreja de molta gent, de moltes boques, d'algunes orelles, de moltes animalades fins i tot... d'uns he aprés sentit de l'humor, una cosa que sempre agraïré , d'altres he aprés de la seva contundència, d'altres de la seva inseguretat i d'altres potser tan sols de la seva festa nocturna, tan és, de tots he aprés una barbaritat...
A vegades em desperto i em pregunto que coi hi faig aqui a la Garrotxa, o al Barcelonés, o a l'Alt Empordà, és igual a on, parlo de que m'ho pregunto perquè`de cada lloc tan sols m'he aconseguit identificar amb unes quantes persones...per mala sort ens fem grans i a mida que els anys passen sembla que les nostres orelles ja no volen escoltar tant i que les boques dels altres ja no tinguin ganes de dir tanta cosa...potser per això mirem amb alegria el nostre passat, almenys jo el miro amb alegria, mai amb melancolia, ho miro amb un somriure als llavis, pensant en aquell, en l'altre o el de més enllà.. i ahir vaig fer, com tantes vegades , un recorregut per la gent que ja no hi és i que tots esperàvem que un dia també ens retroberiem amb ells al facebook, però no, van marxar abans de que la vida els oferís la possibilitat de xerrar del passat, van viure en present, tan sols en present i per sort no ho sabien...
Molts van marxar perquè tornàven de festa torrats i la carretera anava massa serena per entendre'ls,uns per culpa d'un conductor despistat, altres van tenir la mala sort de caure de dos metres d'alçada i el cap va fer-lis una mala jugada, altres van envestir un porc senglar i van sortir disparats de la moto...tot plegat, un infortuni...però la gent no mort mai, sempre queda aquí, on som nosaltres. Si jo recordo el Marc Flotats, que molt jovenet va morir a la carretera, i el recordo com el nen més guapo de Matadepera i que tot i tenir-li gelos em queia be i encara avui de tan en tan el recordo i penso on va quedar el buit del seu camí,( hi han milers de camins invisibles que no existiran mai però hi son) i jo els recordo, si jo ho faig com no ho ferà el seu germà o el seu pare, per tant no hi ha el camí però si el rastre que mai es perd...
Avui, dia ja en si molt sensibitzat individualment per part meva, un dia com avui que segueixo bojament enamorat, que sóc feliç per mil coses, tinc els sentits a flor de pell, he fet un recorregut per les meves arrels, la gent, els amics que han sigut amics un instant, un any, o sempre, i a tots els dedico els meus pensaments, amb un somriure gegant de complicitat, una complicitat que per instants vam compartir...és bonic fer-ho i te'n adones que pots anar lligant records des de molt petit fins al dia d'ahir, i vas pujant l'edat i quant ja has acabat estàs a avui, un dia en present que convertirà un instant en un record del futur...potser serà aquest article, potser d'aquí uns anys el record d'avui serà això, una xerrada dels records...per sort estic en un moment de la meva vida que estic fent una maleta gegant per obrir-la d'aquí uns anys, si la vida m'ho permet , és evident que això ja no depen de nosaltres...
La tecnologia retroba a gent que ja no veies mai, tot i que potser perd l'encant de les casualitats, la part pràctica és bonica...Mentres un parlava pel face, jo me'l imaginava 20 anys enrera escapant-nos d'una possibles assassins en serie que ens perseguien en cotxe, i aleshores sortia un altre i jo el recordava punxant discos de vinil a les nostres macro festes que feiem a casa meva...i he recordat al meu millor amic actual quant em va fer una pregunta amb cara de com pot ser...tu no creus en Deu?? em va preguntar...ara és el meu millor amic i tot i ser un Deu per mi, ell hi creu menys que jo!! que ja és molt poc creure...potser aquí es pot entendre les meves arrels, no puc creure en Catalunya, perquè m'apareixen els pocs gilipolles que m'he trobat a la vida, abarca massa, les meves arrels estan en els racons, on hi han els detalls, en aquell instant, en aquell moment que segueix en present en la meva memòria...i aquí s'acaba la meva memòria històrica, tan pobre sóc!!...la que tothom reivindica no la conec i això que hauria de ser el primer a fer-ho, pels de casa vull dir, però quant penso en ells no penso en el que van lluitar, tan sols en com em van estimar!!...perquè així m ho van fer entendre...per mi aquí està les meves arrels...potser finalment estaré més arrelat que ningú..em dedico un juas, juas, perquè quant t'agafes a un país no pots abraçar-lo, jo per sort, encara tinc molts humans a qui abraçar i en la seva olor, en la seva pell, en el seu parlar, o el seu mirar, existeix una part dels meus orígens...i és preciós això...un pilot!!!
Llegint comentaris al facebook m'han fet recordar instants, detalls, alguns petits, altres tresors, però que tan sols fent una mirada enrera te'n adones de la quantitat de records que tanta gent t'ha incrustat en la teva memòria...és bonic...
Jo, home desharrelat totalment, busco els meus orígens en les persones, en els detalls que en un moment donat m'han entregat...allà al poble rient com posseïts...allà al local ballant bojament o allà al bar aprenent d'algú que m'està dient una cosa que mai imaginaria que ara, que ja han passat potser 20 anys, encara tinc tan fresca com el primer dia...
Potser allà se trobar les meves arrels...sempre he dit que sóc una barreja de molta gent, de moltes boques, d'algunes orelles, de moltes animalades fins i tot... d'uns he aprés sentit de l'humor, una cosa que sempre agraïré , d'altres he aprés de la seva contundència, d'altres de la seva inseguretat i d'altres potser tan sols de la seva festa nocturna, tan és, de tots he aprés una barbaritat...
A vegades em desperto i em pregunto que coi hi faig aqui a la Garrotxa, o al Barcelonés, o a l'Alt Empordà, és igual a on, parlo de que m'ho pregunto perquè`de cada lloc tan sols m'he aconseguit identificar amb unes quantes persones...per mala sort ens fem grans i a mida que els anys passen sembla que les nostres orelles ja no volen escoltar tant i que les boques dels altres ja no tinguin ganes de dir tanta cosa...potser per això mirem amb alegria el nostre passat, almenys jo el miro amb alegria, mai amb melancolia, ho miro amb un somriure als llavis, pensant en aquell, en l'altre o el de més enllà.. i ahir vaig fer, com tantes vegades , un recorregut per la gent que ja no hi és i que tots esperàvem que un dia també ens retroberiem amb ells al facebook, però no, van marxar abans de que la vida els oferís la possibilitat de xerrar del passat, van viure en present, tan sols en present i per sort no ho sabien...
Molts van marxar perquè tornàven de festa torrats i la carretera anava massa serena per entendre'ls,uns per culpa d'un conductor despistat, altres van tenir la mala sort de caure de dos metres d'alçada i el cap va fer-lis una mala jugada, altres van envestir un porc senglar i van sortir disparats de la moto...tot plegat, un infortuni...però la gent no mort mai, sempre queda aquí, on som nosaltres. Si jo recordo el Marc Flotats, que molt jovenet va morir a la carretera, i el recordo com el nen més guapo de Matadepera i que tot i tenir-li gelos em queia be i encara avui de tan en tan el recordo i penso on va quedar el buit del seu camí,( hi han milers de camins invisibles que no existiran mai però hi son) i jo els recordo, si jo ho faig com no ho ferà el seu germà o el seu pare, per tant no hi ha el camí però si el rastre que mai es perd...
Avui, dia ja en si molt sensibitzat individualment per part meva, un dia com avui que segueixo bojament enamorat, que sóc feliç per mil coses, tinc els sentits a flor de pell, he fet un recorregut per les meves arrels, la gent, els amics que han sigut amics un instant, un any, o sempre, i a tots els dedico els meus pensaments, amb un somriure gegant de complicitat, una complicitat que per instants vam compartir...és bonic fer-ho i te'n adones que pots anar lligant records des de molt petit fins al dia d'ahir, i vas pujant l'edat i quant ja has acabat estàs a avui, un dia en present que convertirà un instant en un record del futur...potser serà aquest article, potser d'aquí uns anys el record d'avui serà això, una xerrada dels records...per sort estic en un moment de la meva vida que estic fent una maleta gegant per obrir-la d'aquí uns anys, si la vida m'ho permet , és evident que això ja no depen de nosaltres...
La tecnologia retroba a gent que ja no veies mai, tot i que potser perd l'encant de les casualitats, la part pràctica és bonica...Mentres un parlava pel face, jo me'l imaginava 20 anys enrera escapant-nos d'una possibles assassins en serie que ens perseguien en cotxe, i aleshores sortia un altre i jo el recordava punxant discos de vinil a les nostres macro festes que feiem a casa meva...i he recordat al meu millor amic actual quant em va fer una pregunta amb cara de com pot ser...tu no creus en Deu?? em va preguntar...ara és el meu millor amic i tot i ser un Deu per mi, ell hi creu menys que jo!! que ja és molt poc creure...potser aquí es pot entendre les meves arrels, no puc creure en Catalunya, perquè m'apareixen els pocs gilipolles que m'he trobat a la vida, abarca massa, les meves arrels estan en els racons, on hi han els detalls, en aquell instant, en aquell moment que segueix en present en la meva memòria...i aquí s'acaba la meva memòria històrica, tan pobre sóc!!...la que tothom reivindica no la conec i això que hauria de ser el primer a fer-ho, pels de casa vull dir, però quant penso en ells no penso en el que van lluitar, tan sols en com em van estimar!!...perquè així m ho van fer entendre...per mi aquí està les meves arrels...potser finalment estaré més arrelat que ningú..em dedico un juas, juas, perquè quant t'agafes a un país no pots abraçar-lo, jo per sort, encara tinc molts humans a qui abraçar i en la seva olor, en la seva pell, en el seu parlar, o el seu mirar, existeix una part dels meus orígens...i és preciós això...un pilot!!!
dimarts, 3 de juliol del 2012
Manipulats
M'encanta saber que després de tot estic net, m'encanta saber que el treball serveix, em flipa saber que les herències que he rebut a casa siguin així, que m'ajudin a millorar, que m'ajudin a desapendre el que mai s'ha d'apendre...
Ni jo mateix pensava que estava tan net, tan capaç d'entregar, pensava que m'estava tancant, que no volia mostrar res més de mi, tan sols als que em coneixien, ja no volia defraudar a ningú més, però no era cert, no era això, simplement no havia aparegut...en tots els altres àmbits tenia clar que ja era jo, intentant encara corregir alguns errors del passat , però son materials, costen molt de corregir, però mentalment la meva força s'ha anat enlairant, la relació amb l'Aida és genial, estic absolutament relaxat en tots sentits...evidentment que l'extern m'ajuda, ja que de mica en mica m'he anat posant a lloc, encara em queda, però en el present ja sóc a lloc...
M'estic desintoxicant del món, em sap greu dir-ho així ja que continuo creient infinitament en l'home, però ho necessitava...ja no miro les notícies, no les vull mirar, i no se si estic amagant el cap sota l'ala o això serveix per veure millor la realitat...em sento tan poc manipulat ara mateix, no suporto veure els odis eterns entre espanyols i catalans, m'avorreixen, no suporto veure totes les coses d'una manera global, em mata, i així ens ho representen a la tele, ho alimenten, ens estan creant generacions futures o futudes que portaran un pessimisme a sobre que fa por, prou de manipular els futurs de la gent, els ideals de les persones, que si repetim una cançó mil vegades a les radios més escoltades tots els nens l'acaben cantant, no ho hem d'oblidar això....és molt cruel pintar el futur a la gent!!
Si demà miro les notícies altre vegada em reenganxaré on estavem fa tres setmanes, no val la pena, tinc clar que les injustícies em posen a mil, però no cal mirar la tele per saber-ho, tan sols escoltant el teu voltant i segurament te'n adones que estan molt a prop teu, si és que no t'han tocat de ple, però no vull que manipulin el meu cervell, son masses anys creient en la bondat, en la bona fe, en la gent com per engegar-ho tot per una mísera crísis...no, no vull, no em dona la gana!!
M'agrada saber que no sóc de cap equip de futbol, de cap partit polític, de cap país, de cap religió, no se si és l'opció bona o no, però t'obre moltes més mirades i moltes més possibilitats, tan sols sóc dels que estimo, de la gent que m'entrega un regal un dia qualsevol, perquè he d'anar tan lluny??, si com més estimes coses que no es poden tocar més odies...els ideals cada dia tinc més clar que estan formats en un tant per cent molt elevat per manipulació, de familia, de tele, de radio, d'interessos...jo també estic manipulat, clar que si, la meva familia em va fer entendre que tot era relatiu, ells que tan van lluitar per la llengua, per la llibertat en l'època franquista, que tan és van jugar la vida, se'n carden ( ui, que sóc olotí ) ara mateix de tot plegat...els fot pena, fins i tot el meu tiet ja no és ni independentista i en ell, això si que és sorprenent...tot és una qüestió merament econòmica, deixem-nos de punyetes, és tan sols això...una amiga em va dir l'altre dia: hem creat un monstre, una societat amb consciència pròpia, que ja camina sola, que no ens necessita i començo a pensar que és així...ens distreuen amb el Barça o amb la Roja o amb les lluites ancestrals, ens fan veure que som importants, ens permeten queixar-nos, però ella camina sola...sempre ajudaré al que tinc al costat, sigui del color que sigui, no em creuré que per culpa d'ell nosaltres estem així, però estic fart d'anar a llocs tan llunys per enfadar-me i no entendre res, i cada dia tinc més clar que no hi ha res a entendre, és així i punt!!...
I si, ara mateix entenc que el potencial de tothom està molt més a prop, no cal unir tantes coses falses , tot i que quant estem al mig d'un grup cridant ens fa sentir que "pertanyem a"...cosa que la majoria de gent necessitem, pertànyer...però penso que sempre ens deixem el que tenim més a prop...estimem els ideals de lluny, anem massa lluny, potser que tornem d'una vegada!!...això crec...aprenem de la natura si us plau!! ja toca...
Ni jo mateix pensava que estava tan net, tan capaç d'entregar, pensava que m'estava tancant, que no volia mostrar res més de mi, tan sols als que em coneixien, ja no volia defraudar a ningú més, però no era cert, no era això, simplement no havia aparegut...en tots els altres àmbits tenia clar que ja era jo, intentant encara corregir alguns errors del passat , però son materials, costen molt de corregir, però mentalment la meva força s'ha anat enlairant, la relació amb l'Aida és genial, estic absolutament relaxat en tots sentits...evidentment que l'extern m'ajuda, ja que de mica en mica m'he anat posant a lloc, encara em queda, però en el present ja sóc a lloc...
M'estic desintoxicant del món, em sap greu dir-ho així ja que continuo creient infinitament en l'home, però ho necessitava...ja no miro les notícies, no les vull mirar, i no se si estic amagant el cap sota l'ala o això serveix per veure millor la realitat...em sento tan poc manipulat ara mateix, no suporto veure els odis eterns entre espanyols i catalans, m'avorreixen, no suporto veure totes les coses d'una manera global, em mata, i així ens ho representen a la tele, ho alimenten, ens estan creant generacions futures o futudes que portaran un pessimisme a sobre que fa por, prou de manipular els futurs de la gent, els ideals de les persones, que si repetim una cançó mil vegades a les radios més escoltades tots els nens l'acaben cantant, no ho hem d'oblidar això....és molt cruel pintar el futur a la gent!!
Si demà miro les notícies altre vegada em reenganxaré on estavem fa tres setmanes, no val la pena, tinc clar que les injustícies em posen a mil, però no cal mirar la tele per saber-ho, tan sols escoltant el teu voltant i segurament te'n adones que estan molt a prop teu, si és que no t'han tocat de ple, però no vull que manipulin el meu cervell, son masses anys creient en la bondat, en la bona fe, en la gent com per engegar-ho tot per una mísera crísis...no, no vull, no em dona la gana!!
M'agrada saber que no sóc de cap equip de futbol, de cap partit polític, de cap país, de cap religió, no se si és l'opció bona o no, però t'obre moltes més mirades i moltes més possibilitats, tan sols sóc dels que estimo, de la gent que m'entrega un regal un dia qualsevol, perquè he d'anar tan lluny??, si com més estimes coses que no es poden tocar més odies...els ideals cada dia tinc més clar que estan formats en un tant per cent molt elevat per manipulació, de familia, de tele, de radio, d'interessos...jo també estic manipulat, clar que si, la meva familia em va fer entendre que tot era relatiu, ells que tan van lluitar per la llengua, per la llibertat en l'època franquista, que tan és van jugar la vida, se'n carden ( ui, que sóc olotí ) ara mateix de tot plegat...els fot pena, fins i tot el meu tiet ja no és ni independentista i en ell, això si que és sorprenent...tot és una qüestió merament econòmica, deixem-nos de punyetes, és tan sols això...una amiga em va dir l'altre dia: hem creat un monstre, una societat amb consciència pròpia, que ja camina sola, que no ens necessita i començo a pensar que és així...ens distreuen amb el Barça o amb la Roja o amb les lluites ancestrals, ens fan veure que som importants, ens permeten queixar-nos, però ella camina sola...sempre ajudaré al que tinc al costat, sigui del color que sigui, no em creuré que per culpa d'ell nosaltres estem així, però estic fart d'anar a llocs tan llunys per enfadar-me i no entendre res, i cada dia tinc més clar que no hi ha res a entendre, és així i punt!!...
I si, ara mateix entenc que el potencial de tothom està molt més a prop, no cal unir tantes coses falses , tot i que quant estem al mig d'un grup cridant ens fa sentir que "pertanyem a"...cosa que la majoria de gent necessitem, pertànyer...però penso que sempre ens deixem el que tenim més a prop...estimem els ideals de lluny, anem massa lluny, potser que tornem d'una vegada!!...això crec...aprenem de la natura si us plau!! ja toca...
dilluns, 2 de juliol del 2012
Sensacions i més sensacions
Em costa explicar-ho encara, tot i que avui ho he fet, no se, la sensació de poder-ho compartir amb la gent que estimo...però em costa, no per falta de ganes, segurament perquè des de fa un temps que els meus estimats estan pendents de que tot em vagi be...com si tots els anys anteriors que jo protegia a la gent es recompensessin amb aquests...ells saben com sóc, saben el que he disfrutat i el que he patit...però sempre estan contents si jo ho estic...
Des de fa bastant temps s'han tornat a acostumar a veure'm be, ho noto, ja no em pregunten tan pels meus fets, com si tot hagués tornat a la normalitat, com si jo ja hagués recuperat el meu camí sense més distorsions, i és així, he tingut de fer uns quants ressets i parar un moment per poder recuperar el meu jo, de mica en mica, amb paciència, per fer net del tot, no tan sols un boçí...
M'ha agradat la reacció de l'amic, no patint gens perquè jo torni a posar-me en un lloc on em puguin fer mal, de fet és bonic està exposat , vol dir que ets valent, però no pots pensar que et faran mal, o que en faràs, no sempre és així, però ens hem d'exposar i més que arriscar, viure-ho tot... com ell ha dit, si jo estic be és difícil que em facin mal i si que és així, és com si s'hagués tancat el procés, de fet ja va passar una vegada però era per apendre l'última cosa que em quedava per apendre, que és no anular-me per res ni per ningú, no val la pena...però potser finalment hauré d'agraïr-ho i tot, perquè ara mateix el que sento segurament pot agafar molta més força, però acompanyada de serenor...
Podria ser un premi al meu esforç, però no puc ser tan egocèntric com per pensar això, però si que tinc clar que és un regal, un d'aquells que la vida t'entrega i que tan sols depen de tú per acceptar-ho o no, i evidentment si estic be vaig recuperant la valentia, i aquesta fa que mai despreciïs els regals que t'arriben, i aquest és molt gran, ara que de mica en mica el vaig obrint, me'n adono que cada dia és més gran...i ja no queden papers ni llaços per treure i el que hi ha a dins és preciós...
I potser ara si que és la prova definitiva a poder ser valent del tot, potser ara toca de debó tirar endavant amb l'intensitat, poder toca posar les coses en el lloc que realment han d'estar si no fos perquè el passat i la por ens fan recolocar-ho tot en llocs extranys...però com deia en l'altre article, la por encara apareix, però molt poc, potser ja és més un tic que una realitat, potser està fent els últims "culetassos" o intents per canviar la meva realitat en present...però el pirata és molt pirata al costat d'ella, no hi ha por que pugui, perquè aquesta vegada el Peter Pan no m'acompanya, si no que sóc jo mateix, no em cal ilusions d'anar a fer el vol per el País de Nunca Jamás, no, no, és aquí , a la terra, fins i tot a la Garrotxa, tan és a on, nosaltres som la part important, no el lloc...
Peter és la part més somiadora que tinc, és la part que em dona el que la vida no em pot donar, és la part d'infant que tan estimo de mi, però és la part menys real, tot i que sempre la vull amb mi...el pirata és la part més autèntica, la que pot convertir una emoció en una realitat i en aquesta història tan sols està el pirata, la meva part pirata, i això ho fa encara més autèntic per part meva...
Per dir-ho clarament, jo sóc el pirata i és aquesta part la que s'ha enamorat de veritat...aquí, en el meu blog, puc posar la meva part, la d'ella me la guardo per mi, ja me la va mostrant cada dia o cada hora, però aquí, en el meu espai, ella ja hi te el tros més bonic, juntament amb tots els èssers que estimo. està allà, ja entre ells, ja dins meu, ja en un lloc molt real...
Uaaauuu!!, poso un uaaauuu perquè escric directe de dins, i m'ha sortit això, ella m'està fins i tot fent agraïr els meus errors passats, que fort!!...està desenredant les meves pors, de que el problema sempre he sigut jo, quant de fet la majoria de gent no funciona en parella i el problema no és ni un ni l'altre, si no que tan sols no havia de ser i ja està, potser finalment tot és més fàcil del que ens plantejem moltes vegades...
Per arribar aqui he hagut de fins i tot fer mal a gent, em sap molt de greu, moltes confusions per part meva, però suposo que el caminar és així... dins meu se que no ho he fet amb mala fe, era ilusió, era invenció, no ho se, però baixava molt ràpid, i després em sabia greu haver engegat una ilusió, vaig ser egoista, ho se, però no n'era conscient...
Havia de passar això per entendre-ho tot, però és que és tan intens que m'ho ha fet entendre a la perfecció, tot el que havia fet, tot el que havia alimentat, ha quedat empetitit quant ella ha aparegut...
Trepitjant amb suavitat el meu passat, no amb ràbia, no, fins i tot ella me'l fa agraïr amb la seva presència...que bé que no calgui maleïr res!!, que bé que em posi per fi en el present, que bé que hi sigui...estic enamorat, molt enamorat, i he vist, ara que ho estic, que he fet un gran treball...tot i així he entés que hi ha un únic factor en aquest enamorament i senzillament és ella, per més bé que jo estigui, si no fos ella no podria enamorar-me...i aquí és on he fet mal els últims temps...ja ho he aprés...ara si doncs, estic enamorat, molt...hi ha una diferència amb el meu passat, encara que mai renegaré del volar, el que principalment vull és caminar amb ella...estic aquí, tancat a l'habitació, de lluny sento gent amb problemes, parlant dues habitacions més enllà, em sap greu, no ho nego, però son problemes que escolto des de fa anys i no son pràctics, vull dir que les peles i altres coses son menys solucionables, però quant portes anys anclat en els mateixos problemes és perquè et deixes alguna cosa pel camí...i ara , que dic que estic enamorat, puc entendre que les meves decisions, fins i tot la meva auto exigència que a vegades frega la crueltat, sempre m'acaba servint, perquè és molt diferent refregar-se per la merda, que enfrontar-te a ella, estic content, molt, i estic molt enamorat, em sembla que no ho havia dit!!
Des de fa bastant temps s'han tornat a acostumar a veure'm be, ho noto, ja no em pregunten tan pels meus fets, com si tot hagués tornat a la normalitat, com si jo ja hagués recuperat el meu camí sense més distorsions, i és així, he tingut de fer uns quants ressets i parar un moment per poder recuperar el meu jo, de mica en mica, amb paciència, per fer net del tot, no tan sols un boçí...
M'ha agradat la reacció de l'amic, no patint gens perquè jo torni a posar-me en un lloc on em puguin fer mal, de fet és bonic està exposat , vol dir que ets valent, però no pots pensar que et faran mal, o que en faràs, no sempre és així, però ens hem d'exposar i més que arriscar, viure-ho tot... com ell ha dit, si jo estic be és difícil que em facin mal i si que és així, és com si s'hagués tancat el procés, de fet ja va passar una vegada però era per apendre l'última cosa que em quedava per apendre, que és no anular-me per res ni per ningú, no val la pena...però potser finalment hauré d'agraïr-ho i tot, perquè ara mateix el que sento segurament pot agafar molta més força, però acompanyada de serenor...
Podria ser un premi al meu esforç, però no puc ser tan egocèntric com per pensar això, però si que tinc clar que és un regal, un d'aquells que la vida t'entrega i que tan sols depen de tú per acceptar-ho o no, i evidentment si estic be vaig recuperant la valentia, i aquesta fa que mai despreciïs els regals que t'arriben, i aquest és molt gran, ara que de mica en mica el vaig obrint, me'n adono que cada dia és més gran...i ja no queden papers ni llaços per treure i el que hi ha a dins és preciós...
I potser ara si que és la prova definitiva a poder ser valent del tot, potser ara toca de debó tirar endavant amb l'intensitat, poder toca posar les coses en el lloc que realment han d'estar si no fos perquè el passat i la por ens fan recolocar-ho tot en llocs extranys...però com deia en l'altre article, la por encara apareix, però molt poc, potser ja és més un tic que una realitat, potser està fent els últims "culetassos" o intents per canviar la meva realitat en present...però el pirata és molt pirata al costat d'ella, no hi ha por que pugui, perquè aquesta vegada el Peter Pan no m'acompanya, si no que sóc jo mateix, no em cal ilusions d'anar a fer el vol per el País de Nunca Jamás, no, no, és aquí , a la terra, fins i tot a la Garrotxa, tan és a on, nosaltres som la part important, no el lloc...
Peter és la part més somiadora que tinc, és la part que em dona el que la vida no em pot donar, és la part d'infant que tan estimo de mi, però és la part menys real, tot i que sempre la vull amb mi...el pirata és la part més autèntica, la que pot convertir una emoció en una realitat i en aquesta història tan sols està el pirata, la meva part pirata, i això ho fa encara més autèntic per part meva...
Per dir-ho clarament, jo sóc el pirata i és aquesta part la que s'ha enamorat de veritat...aquí, en el meu blog, puc posar la meva part, la d'ella me la guardo per mi, ja me la va mostrant cada dia o cada hora, però aquí, en el meu espai, ella ja hi te el tros més bonic, juntament amb tots els èssers que estimo. està allà, ja entre ells, ja dins meu, ja en un lloc molt real...
Uaaauuu!!, poso un uaaauuu perquè escric directe de dins, i m'ha sortit això, ella m'està fins i tot fent agraïr els meus errors passats, que fort!!...està desenredant les meves pors, de que el problema sempre he sigut jo, quant de fet la majoria de gent no funciona en parella i el problema no és ni un ni l'altre, si no que tan sols no havia de ser i ja està, potser finalment tot és més fàcil del que ens plantejem moltes vegades...
Per arribar aqui he hagut de fins i tot fer mal a gent, em sap molt de greu, moltes confusions per part meva, però suposo que el caminar és així... dins meu se que no ho he fet amb mala fe, era ilusió, era invenció, no ho se, però baixava molt ràpid, i després em sabia greu haver engegat una ilusió, vaig ser egoista, ho se, però no n'era conscient...
Havia de passar això per entendre-ho tot, però és que és tan intens que m'ho ha fet entendre a la perfecció, tot el que havia fet, tot el que havia alimentat, ha quedat empetitit quant ella ha aparegut...
Trepitjant amb suavitat el meu passat, no amb ràbia, no, fins i tot ella me'l fa agraïr amb la seva presència...que bé que no calgui maleïr res!!, que bé que em posi per fi en el present, que bé que hi sigui...estic enamorat, molt enamorat, i he vist, ara que ho estic, que he fet un gran treball...tot i així he entés que hi ha un únic factor en aquest enamorament i senzillament és ella, per més bé que jo estigui, si no fos ella no podria enamorar-me...i aquí és on he fet mal els últims temps...ja ho he aprés...ara si doncs, estic enamorat, molt...hi ha una diferència amb el meu passat, encara que mai renegaré del volar, el que principalment vull és caminar amb ella...estic aquí, tancat a l'habitació, de lluny sento gent amb problemes, parlant dues habitacions més enllà, em sap greu, no ho nego, però son problemes que escolto des de fa anys i no son pràctics, vull dir que les peles i altres coses son menys solucionables, però quant portes anys anclat en els mateixos problemes és perquè et deixes alguna cosa pel camí...i ara , que dic que estic enamorat, puc entendre que les meves decisions, fins i tot la meva auto exigència que a vegades frega la crueltat, sempre m'acaba servint, perquè és molt diferent refregar-se per la merda, que enfrontar-te a ella, estic content, molt, i estic molt enamorat, em sembla que no ho havia dit!!
diumenge, 1 de juliol del 2012
Jo vull
Un altre dia més i tot segueix igual...amb un somriure penjat a la cara que em delata...
Un dia tinc por, fantasmes del passat, un altre tinc tanta força com avui mateix, altre vegada comoditat, altre vegada serenor, tranquilitat...
Avui al cine... en una plaça, en el cotxe o en un bar, tan és el lloc, em sento be al seu costat, com si tot fos fàcil i simple...segurament el meu passat em fa pensar que no pot ser, que deu ser un miratge, que no existeix, i sóc capaç de auto-destruir les coses abans de que passi res, però vaig a dies, avui no, avui ho hauria alimentat sense por, sense frè, un frè que de moment no coneixem...
M'estic tornant terrenal altre vegada, sense buscar en espais que no existeixen, fent crèixer les coses des d'aqui, he tornat a apendre!! ho he fet!!...que be que em sento...
De mica en mica torno al meu estat, i li haig d'agraïr, suposo que li hauria d'agraïr que hi sigui...i tot ve d'un impuls, tot d'una casualitat i els regals que estem recollint son molt grans...
Em falta un click per deixar anar-me del tot, és normal, però és un click, mentres els sentiments avançen, la por de tan en tan apareix i s'ho mira amb escepticisme, ella és així. Però avui ha marxat del tot, segur que encara tornarà, em van repetir mil vegades moltes coses per sentir-me culpable...entra en el joc de les relacions, no passa res...així doncs no li puc negar l'escepticisme, si ha de marxar definitivament ja ho farà, he aprés a esperar i a acceptar les meves pors, han d'entrar i sortir, no passa res...
Sento coses precioses dins meu, no parlo dels ocellets que piolen amunt i avall, parlo de coses serenes...aquí, a la terra, no imaginant el que no existeix si no disfrutant el que apareix cada dia....
Potser tot ho definiria en dues paraules que em surt de dins meu
Jo vull
Un dia tinc por, fantasmes del passat, un altre tinc tanta força com avui mateix, altre vegada comoditat, altre vegada serenor, tranquilitat...
Avui al cine... en una plaça, en el cotxe o en un bar, tan és el lloc, em sento be al seu costat, com si tot fos fàcil i simple...segurament el meu passat em fa pensar que no pot ser, que deu ser un miratge, que no existeix, i sóc capaç de auto-destruir les coses abans de que passi res, però vaig a dies, avui no, avui ho hauria alimentat sense por, sense frè, un frè que de moment no coneixem...
M'estic tornant terrenal altre vegada, sense buscar en espais que no existeixen, fent crèixer les coses des d'aqui, he tornat a apendre!! ho he fet!!...que be que em sento...
De mica en mica torno al meu estat, i li haig d'agraïr, suposo que li hauria d'agraïr que hi sigui...i tot ve d'un impuls, tot d'una casualitat i els regals que estem recollint son molt grans...
Em falta un click per deixar anar-me del tot, és normal, però és un click, mentres els sentiments avançen, la por de tan en tan apareix i s'ho mira amb escepticisme, ella és així. Però avui ha marxat del tot, segur que encara tornarà, em van repetir mil vegades moltes coses per sentir-me culpable...entra en el joc de les relacions, no passa res...així doncs no li puc negar l'escepticisme, si ha de marxar definitivament ja ho farà, he aprés a esperar i a acceptar les meves pors, han d'entrar i sortir, no passa res...
Sento coses precioses dins meu, no parlo dels ocellets que piolen amunt i avall, parlo de coses serenes...aquí, a la terra, no imaginant el que no existeix si no disfrutant el que apareix cada dia....
Potser tot ho definiria en dues paraules que em surt de dins meu
Jo vull
Subscriure's a:
Missatges (Atom)