Arrels

Ahir va morir un noi/home de Matadepera...bé, ja no vivia a Matadepera però era allà, crec per fer una visita als seus pares...un accident i ja no hi és...no vull parlar properament d'ell, no ho puc fer, la meva relació amb ell era cordial, coneixia a gent que jo conec i el trobava agradable, quant parles d'algú i dius que és agradable o bon tiu, és que no has arribat a intimar amb la persona...
Llegint comentaris al facebook m'han fet recordar instants, detalls, alguns petits, altres tresors, però que tan sols fent una mirada enrera te'n adones de la quantitat de records que tanta gent t'ha incrustat en la teva memòria...és bonic...
Jo, home desharrelat totalment, busco els meus orígens en les persones, en els detalls que en un moment donat m'han entregat...allà al poble rient com posseïts...allà al local ballant bojament o allà al bar aprenent d'algú que m'està dient una cosa que mai imaginaria que ara, que ja han passat potser 20 anys, encara tinc tan fresca com el primer dia...
Potser allà se trobar les meves arrels...sempre he dit que sóc una barreja de molta gent, de moltes boques, d'algunes orelles, de moltes animalades fins i tot... d'uns he aprés sentit de l'humor, una cosa que sempre agraïré , d'altres he aprés de la seva contundència, d'altres de la seva inseguretat i d'altres potser tan sols de la seva festa nocturna, tan és, de tots he aprés una barbaritat...
A vegades em desperto i em pregunto que coi hi faig aqui a la Garrotxa, o al Barcelonés, o a l'Alt Empordà, és igual a on, parlo de que m'ho pregunto perquè`de cada lloc tan sols m'he aconseguit identificar amb unes quantes persones...per mala sort ens fem grans i a mida que els anys passen sembla que les nostres orelles ja no volen escoltar tant i que les boques dels altres ja no tinguin ganes de dir tanta cosa...potser per això mirem amb alegria el nostre passat, almenys jo el miro amb alegria, mai amb melancolia, ho miro amb un somriure als llavis, pensant en aquell, en l'altre o el de més enllà.. i ahir vaig fer, com tantes vegades , un recorregut per la gent que ja no hi és i que tots esperàvem que un dia també ens retroberiem amb ells al facebook, però no, van marxar abans de que la vida els oferís la possibilitat de xerrar del passat, van viure en present, tan sols en present i per sort no ho sabien...
Molts van marxar perquè tornàven de festa torrats i la carretera anava massa serena per entendre'ls,uns per culpa d'un conductor despistat, altres van tenir la mala sort de caure de dos metres d'alçada i el cap va fer-lis una mala jugada, altres van envestir un porc senglar i van sortir disparats de la moto...tot plegat, un infortuni...però la gent no mort mai, sempre queda aquí, on som nosaltres. Si jo recordo el Marc Flotats, que molt jovenet va morir a la carretera, i el recordo com el nen més guapo de Matadepera i que tot i tenir-li gelos em queia be i encara avui de tan en tan el recordo i penso on va quedar el buit del seu camí,( hi han milers de camins invisibles que no existiran mai però hi son) i jo els recordo, si jo ho faig com no ho ferà el seu germà o el seu pare, per tant no hi ha el camí però si el rastre que mai es perd...
Avui, dia ja en si molt sensibitzat individualment per part meva, un dia com avui que segueixo bojament enamorat, que sóc feliç per mil coses, tinc els sentits a flor de pell, he fet un recorregut per les meves arrels, la gent, els amics que han sigut amics un instant, un any, o sempre, i a tots els dedico els meus pensaments, amb un somriure gegant de complicitat, una complicitat que per instants vam compartir...és bonic fer-ho i te'n adones que pots anar lligant records des de molt petit fins al dia d'ahir, i vas pujant l'edat i quant ja has acabat estàs a avui, un dia en present que convertirà un instant en un record del futur...potser serà aquest article, potser d'aquí uns anys el record d'avui serà això, una xerrada dels records...per sort estic en un moment de la meva vida que estic fent una maleta gegant per obrir-la d'aquí uns anys, si la vida m'ho permet , és evident que això ja no depen de nosaltres...
La tecnologia retroba a gent que ja no veies mai, tot i que potser perd l'encant de les casualitats, la part pràctica és bonica...Mentres un parlava pel face, jo me'l imaginava 20 anys enrera escapant-nos d'una possibles assassins en serie que ens perseguien en cotxe, i aleshores sortia un altre i jo el recordava punxant discos de vinil a les nostres macro festes que feiem a casa meva...i he recordat al meu millor amic actual quant em va fer una pregunta amb cara de com pot ser...tu no creus en Deu?? em va preguntar...ara és el meu millor amic i tot i ser un Deu per mi, ell hi creu menys que jo!! que ja és molt poc creure...potser aquí es pot entendre les meves arrels, no puc creure en Catalunya, perquè m'apareixen els pocs gilipolles que m'he trobat a la vida, abarca massa, les meves arrels estan en els racons, on hi han els detalls, en aquell instant, en aquell moment que segueix en present en la meva memòria...i aquí s'acaba la meva memòria històrica, tan pobre sóc!!...la que tothom reivindica no la conec i això que hauria de ser el primer a fer-ho, pels de casa vull dir, però quant penso en ells no penso en el que van lluitar, tan sols en com em van estimar!!...perquè així m ho van fer entendre...per mi aquí està les meves arrels...potser finalment estaré més arrelat que ningú..em dedico un juas, juas, perquè quant t'agafes a un país no pots abraçar-lo, jo per sort, encara tinc molts humans a qui abraçar i en la seva olor, en la seva pell, en el seu parlar, o el seu mirar, existeix una part dels meus orígens...i és preciós això...un pilot!!!