Retrobar allò

Jo mai havia caminat per aquests indrets, són desconeguts per mi, veig colors diferents, tot se'm fa extrany, la veritat és que mai havia sentit que no sé ben bé per on trepitjo, com una màquina vaig fent, però alguna cosa dins meu em diu que estic davant del canvi més important de la meva vida, i ja no sé si serà un canvi total: físic, moral i mental, o serà un canvi només d'actitut, no en tinc ni idea, de moment vaig rebuscant en els meus indrets màgics de la meva vida, els llocs que per alguna raó s'ha impregnat algun pensament important dins meu...quant era l'Alex, tampoc fa tant d'això.
Em sento perdut, no se ben bé que s'ha trencat dins meu però noto que s'ha trencat, i fa mal, fa un dolor que no te olor, que no te color, que no te tacte, potser per això és molt més agressiu...
Mica en mica intento recuperar les meves sensacions, el meu pallasso, el que feia riure a tothom, el que encara que a vegades estava trist, i m'ho permetia i no em desagradava, mostrava aquella imatge alegre i optimista, potser fins i tot inconscient, però benvinguda inconsciència per poder dibuixar tú el teu propi dibuix, et fa sentir lliure...
Aquesta sempre havia sigut la meva tàctica, potser idíl,lica, no ho nego, però a mi em servia, i encara no trobo les raons, fins i tot he pensat que potser ara m'ha tocat viure el primer desengany de la meva vida, i un altre em diria quina sort haver tardat tant a conèixer això...potser és la primera vegada que no trobo explicació humana a una cosa que m'ha passat, la meva capacitat de raonar sempre ha sigut bona, potser una mica disfressada sempre de colors, però era bona, i ara no en tinc, no trobo expicació a res del que m'ha passat...
La meva dimensió de l'amistat és gegant, per mi l'amistat ho és tot, crec que sempre he escollit be i m`han escollit bé, jo visc d'això, només de les relacions de les persones, no tan sols de les meves amb els altres, també la dels altres amb els altres, admiro aquesta capacitat que tenim de compartir, d'estimar, de valorar, de sentir amb claretat el que tenim a dins davant d'una altre persona, i ara estic com extrany, potser perquè mai m'havien tractat tant malament, amb tant despreci, no ho sé, però és evident que alguna cosa important s'ha trencat dins meu, no sé el tamany de la ferida tot i que intueixo que és força gran, de fet és una sort que fins ara no hagués escoltat el dolor de la perdúa d'una amistat, però això no em consola, només em consola marxar amb els meus, a prop de casa meva, allò del meu etern desarralament s'ha esmicolat, tot i que tampoc és de terra, és tan sols de cor, mirar ulls que em valoren, escoltar als altres quant em parlen, necessito recuperar el meu valor, necessito carícies com mai, necessito fins i tot que em cuidin, i tot això és nou en mi, mai ho havia necessitat així, sempre em servia saber que ja eren allà, ara els necessito...i la necessitat és el senyal més inequivoc de que un necessita canviar alguna cosa...
És un mal que no puc explicar encara, a vegades em fa por que deixi molta cicatriu, i potser aquesta és una de les grans lluites que tinc, que no deixi res negatiu en mi.
Tenir una imatge de persona simpàtica, riallera, divertida, amable, em costa molt de portar aquests dies, dec ser jo que penso que la gent ho espera, però és evident que se'm nota tot sempre, a la feina la gent calla però no em reconeixen, i la veu em marxa massa sovint, perquè francament jo no estic allà, estic en aquesta lluita terrible de retrobar el meu camí...
En aquest caos que a vegades sembla la meva vida, jo sempre ho tinc tot controlat, i és més, necessito que sigui així, pero ara mateix no estic per aquestes coses, no és que controli o no, és que estic en un lloc que em molesta tot el que la societat em te preparat cada dia, si ja abans el premi era la meva mirada, i no la recompensa que em donava tot aquest joc, ara tan sols em puc centrar a trobar altre vegada la mirada encesa, aquell do que la vida m'ha donat  per transformar res en tot, i en sóc conscient que el segueixo sentint a dins, però no surt, no hi ha manera, i em resulta dolorós que no aparegui...
Ho noto en tots els moments, quant condueixo i no m'emociono amb la música, quant no descobreixo figures en els núvols, quant no tremolo davant d'un espectacle de la natura, estic fred com el gel, i per això reclamo calidès com mai, perquè la veritat és que mai havia rebut tanta fredor de ningú, potser és el meu ego també, que no entèn com és tan fàcil despendres de mi, o potser perquè pensava que hi havia una amistat potent, no ho sé, però el que és cert és que això no marxa, aquest dolor que va començar allà, ha traspassat tot el que abans res mai havia aconseguit traspassar, i no per aquest fet, no perquè creiés més en allò que en el que tinc, és evident que no, el valor del que tinc ja ho tinc clar, ja ho tenia clar, simplement com que humanament no ho vaig entendre, va desembocar a un seguit de sentiments desconeguts per mi, ho he dit mil vegades, la paraula creure és la clau de tot, mai sé renegar del que he viscut i ho hauria de fer en aquest cas, però no puc, i aleshores, ja que per mi el temps no té importància, i si la intensitat de com vius el temps, ha anat calant en mi un sentiment d'incomprensió molt gran, de preguntar-me on puc guardar algunes coses boniques, jo sempre les guardo passi el que passi, però ara estan allà, sense saber que fer-ne d'elles,i repeteixo, no són els fets el que em fa mal, ho puc dibuixar en un paper, ho puc explicar en paraules, el que em fa mal és el que jo sento, el que jo he sentit tota la vida, la meva manera d'entendre el que és viure, l'optimisme, el saber sempre veure les coses bones de la gent, he perdut l'altre món, el que jo realment sentia i vivia, i potser per molta gent aquest que vivim fisicament ja l'omple, no ho sé, però a mi, he dit milions de vegades que el reconeixament extern no m'importa, i que els premis que em donen no em motiven, vull el meu món, el necessito!!!

15 anys

Em costa esciure sense que em caiguin llàgrimes, suposo que és el meu estat actual, m'emociono per tot , crec que mai ni jo ni ningú m'havia vist així, i ara vull escriure de tú bonica...
Entremig de tantes sensacions fas 15 anyets, buf, si ploro no és per mi, ni per tristesa, simplement tens uns pare que ho recull tot dins seu en imatges, olors, colors, i tú m'has donat moltes sensacions i els meus sentits, ara més exhaltats que mai, doncs volen agraïr-te cadascuna de les que he sentit...
Les bones per disfrutar-les, les dolentes per millorar-les, però mira, just ara sento que s'acaba la nostra primera crísis de filla-pare, ja fa dies que tot ha canviat, i jo segueixo siguent el mateix sapastre que filosofeja en tot el que veu i li dona mil voltes a tot el que viu, per tant bonica, t'ho reconec, ets tú que has fet un esforç...
Cert és que no ho tens fàcil, t'han tocat uns pares molt emocionals, a vegades ja saps que et toca fer paper d'adult i tot, no és just ho sé, però al final, espero i desitjo, en tot el teu recorregut ja sabràs treure la part positiva d'això, si és que no ho estàs fent ara...
Ultimament hem xerrat molt, i clar, venint d'un temps on la distància ho impedia, ha sigut com retrobar-te ja d'adulta, o de mig adulta, o al mig de la teva nova madurés, que tú hi posaràs el ritme, com ha de ser, al final tot el que ens envolta ens fa reaccionar diferent, és evident, però ja veuràs com el ritme serà teu, peça clau per crèixer tranquil.la, m'agrada escoltar com t'expresses, i m'encanta com m'has cuidat aquests dies, on jo estic envoltat d'emocions que no se gaire com gestionar i tú m'has fet costat...
Avui pensava en molts dies viscuts, aquelles tardes al verntallat jugant a "escondite", recordo com era un pare patidor i pesat, que quant t'havies d'amagar tú tenia por de no trobar-te de veritat, quin desastre!, recordo els dies a Vilanova, quant et gronxaves en les meves cames a la piscina de Tortellà, recordo quant et posava a dormir quant erats tant petitona, o com aquell dia que hi havien invitats i jo també t'estava llegint un conte i al cap d'una estona surts de l'habitació i dius " ja està, el papa ja dorm"...recordo els dies a l'Escala, o els dies a Terrassa, amb la que tú dius que també sents que són familia, com les teves cosinetes, la Mar i la Queralt, i la tieta Vane, m'agrada que sentis això, perquè ja saps que per mi el pare d'elles és molt més que un germà per mi....
Recordo el primer dia que vas caminar, a Blanes, a la gespa de la piscina, recordo que pocs dies després et vas fer molt mal quant tot just n'havies aprés i vas estar un mes més agafada de les nostres mans...
I ara et miro, tot una noieta, amb una sensibilitat extrema, que potser a vegades et farà patir, però no dubtis que si la saps gestionar et farà disfrutar molt, la calidés et retorna sempre amb calidés, igual que la fredor et retorna amb fredor,i crec que estàs optant pel camí bó...
Jo no et puc donar molts consells, encara sóc un nen que no sap ben bé mai cap on tirar, però potser la única cosa que no puc evitar mostrar és com sóc, ja ho he intentat d'enganyar-te, però no em sento bé quant entro en el paper de pare sense l'Alex, com em vas dir un dia ja fa temps, tinc molta gent que m'estima, i això és veritat, al final tot són prioritats, i la meva és la gent i les relacions, i tú optaràs per quedar-te o no en coses de la meva manera de caminar per la vida, també has vist el mal que em pot fer justament això, justament aquests darrers dies ho has vist millor que ningú, però també pots quedar-te amb la reacció tan bonica de la gent, al final escolliràs tú i ha de ser així, tot i que evidentment tot influeix en les nostres decisions...
M'agrada, com et vaig dir fa pocs dies, que vagis desenvolupant una intel.ligència emocional que em va sorpendre, al final bonica, no cal que tothom et vegi tal com ets realment, pocs ens mostrem sempre tal com som, però l'important és el teu treball, el conèixer que necessites, que desitges, que esperes , però sobretot de tú mateixa, és la única cosa que podem dominar a la vida, però recorda , i sé que mai ho faràs, que no estàs sola i que intenta mai fer mal a les altres persones, no vol dir que no en faràs, segur que si, però almenys pensa una mica amb els altres i aleshores encara que en facis podràs demanar perdó, i és gratificant demanar perdó, perquè és dir " l'he cagat, perdona, ara rectifico"...no dubto que en sabràs, ja ho estàs fent molt ultimament, potser aixi un creix millor, cagant-la i sobretot , reconeguent que ho has fet...
Només et vull reduir tot això en un T'ESTIMO ben gran, i com diu el meu millor amic, estimar és fer-ho per sobre de les circunstàncies, ni les teves ni les meves, en això consisteix l'amor, sempre és cosa de dos, mai d'un sol, per tant el meu cor sempre estarà amb un bon espai reservat per tú...
Felicitats floreta, això de floreta ja comença a quedar petit, però diuen que els pares sempre veiem als nostres fills com a nens, per tant, encara sento que t'haig de dir floreta, una floreta molt bonica, i que té uns colors preciosos.

Escriure un llibre ( extern )

Suposo que no deu quedar gaire bé el que posaré en aquest article del blog, però seguiré siguent sincer....
Podria amagar-me darrera dels últims moments de la meva vida, ara que ja començo a poder mirar enrera , començo a pensar que ha sigut el pitjor moment de tots, però perquè de sobte se'm va regirar tot, absolutament tot, però ara que cada dia pujo una miqueta més entenc que aquest moment l'havia de viure, potser ja fa anys que el meu intern esperava un instant així...i ara, que començo a somriure, estic agraïnt haver arribat a això, ha sigut parar en el temps, pensar, i sobretot treballar, treballar molt, i és el que estic fent des de que les llàgrimes van parar de baixar galtes avall....i tinc la sort de que marxo del meu mal moment d'una manera dolça, sense ràbia, a poc a poc, suau i asumint tot el que m'ha passat...no crec que ni d'això en tregui un escut, vaja, espero que no.
Per això em costava parlar amb la gent, perquè encara que hi va haver un tret de sortida, jo he fet uns viatges que mai hauria pensat que els hagués fet, viatges reals i de somnis, mai havia somiat tant com aquests dies...bé, vull dir somnis que pugui recordar, i ara estic en una poderosa evolució, que no vol dir que sigui bona, ni que sigui dolenta, però he fet un canvi i he d'esbrinar quin canvi és...estic en aquest punt...per un moment vaig pensar que em tornaria fred, que perderia el sentir, la única cosa que tinc, però no, ni tan sols ha marxat el nen, i ni tan sols he aprés molt de tot això, simplement he fet un canvi, un dels importants...potser el més important de tots. I clar, la gent em parlava de coses que ja he viscut abans i jo no estava en aquell moment, jo estava en mi, jo no pensava en el que havia passat, això és realitat, tot s'assumeix, jo pensava en altres coses, realment pensava en tot, des del dia que vaig nèixer, fins el dia d'avui i fins i tot, en la vida que m'espera, aquí o allà...
I entremig d'això un llibre publicat, i evidentment intento fer la promoció el millor que puc, no és el meu fort promocionar-me....ho puc fer a la feina, però en l'escriptura em costa molt, no sé si segueixo amb la meva visió romàntica de tot plegat o és que realment, i opto més per aquesta opció, tampoc em fa una il.lusió molt gran...
Em van dir l'altre dia que els artistes no pensen en el valor material del que fan, simplement ho tenen a dins i ho han d'entregar, treure, si no potser els explotaria dins seu, segurament escriure, com tantes altres coses, deu ser tambè un acte d'egoisme...de fet per mi és la millor teràpia que tinc, però si que és cert que m'agrada que surti, i la sensació, és que una vegada ha sortit, ja no torna, no sé si és perquè sóc volàtil i només crec en els moments, però el que és cert és que no torna, de fet mai més torna, i aquests dies que he rellegit coses antigues ho he vist més clar encara, mai torna...
Em vaig rellegir per recordar la persona optmista, alegre, paiassa fins i tot , que he sigut tant de temps a la meva vida, la tristor m'atacava tant que m'oblidava de mi, perdre la fe és duríssim, de fet en absolut pressentia que fos tant dur no creure...m'he rellegit per recordar qui era, m'ha anat bé, fins i tot m'ha anat bé rellegir el meu facebook, és la sort de ser sincer, que es crea un recorregut, i he vist tants comentaris irònics i paiassos que m'ha servit per tornar a ser aquell "ximplet" divertit que sempre he sigut...
I ara toca el llibre, i em costa, em costa molt perquè encara que sembli que no sigui així, per com escric o com em mostro, no m'agrada ser el protagonista de res, de fet jo ni tan sols crec que el llibre sigui meu, simplement és un recull de regals que m'ha fet la gent, fins i tot diria que el dia de la presentació seria més lògic que tots estiguèssin/eu en una taula i jo com a públic, no és falsa modèstia, és el que penso de veritat...i la veritat és que no sabria ni que dir, perquè escric? doncs perquè m'agrada, no tinc moltes respostes al meu motiu d'escriure, simplement m'agrada...
L'altre cosa que mai m'he plantejat és la meva qualitat, de fet si me la plantejo entenc que no sóc gens bon escriptor, tan sols sóc un narrador, un narrador que ni treballa el que escriu ni fa un esforç en fer-ho, quant escric flueixo, no hi ha res més, per tant això de sortir a la venta em sembla absolutament extrany i fins i tot injust...
No busco paraules, no canvio res, no gestiono res del que escric, suposo que aquí és on sóc realment jo, un descontrol que mai busca el control, i que justament en el descontrol es mou bé, i quant tot es posa a lloc i començo a sentir la serenor doncs alguna cosa de dins meu es queixa amb força...costa compaginar ser així amb una realitat, però és molt fàcil fer-ho aquí, aquí sóc lliure, i no hi ha normes...
Potser per això sempre m'acosto a la gent que no em dona tranquilitat, i que em faci dubtar de tot, gent que funcioni amb mi sense regles, que no hi hagi més compromís que el saber que estàs...i fins i tot diria que puc arribar a queixar-me quant em donen això, perquè al final no paro de buscar sensacions, i segurament ni conscientment ho faig, em surt així, per això escriure és la única eina infinita en aquest sentit, això i els somnis clar, que els anat escrivint aquests dies perquè traspassaven totes les barreres i em despertava amb al sensació de que els estava visquent...
Jo no busco cap reconeixement extern, mai l'he buscat, m'ha mancat molta ambició superficial en tot el que he fet, potser a l'escriure entenc m'agrada quant em diuen coses maques, i segurament aquesta és la recompensa que busco, tampoc dec ser tant altruista, però és cert que en el fons simplement busco la meva valentia eterna que moltes vegades m'auto-difumino en el meu caminar extern...aqui em retrobo, quin reconeixement més gran podria tenir que aquest...
El llibre no és meu, i això si que ho tinc clar, però clar, tampoc pagaré a la gent perqué me'l dediqui, ja seria el "colmo" de ser un Font, ara em toca fer passes lògiques i normals en un procés de publicar un llibre, però a mi m'atabala, jo penjo els meus escrits amb una intenció de no ser pesat, de no agobiar, de simplement deixar escollir a la gent que faci click i llegeixi o no faci res...i en tot això que estic fent ara em perdo moltíssim....però vaja, no embruta res de res i la veritat és que ho dec a tothom, escriure per mi, és dibuixar en lletres el que la gent em mostra...i com sempre dic, adoro a la gent, admiro a la gent, per això agraeïxo tant a tothom , no ho faig perquè si, ho faig perquè sento...suposo que s'entèn el dur que va ser per mi deixar de creure, és la única cosa que tinc, que crec en tot, sembla molt fins i tot si dic la paraula tot, però realment no és tant, només crec en una cosa, en tot, i tot segueix siguent una cosa, perquè va junt, perquè creure en una persona, vol dir que puc mirar el cel, perquè creure en una altre persona vol dir que demà el dia em regalarà coses meravelloses, però com que mai havia deixat de creure no sabia en absolut que sentiria, i si, ha sigut un dolor poderós, on he anat escrivint també les eternes converses que el meu jo infant i el meu jo adult han tingut aquests dies, de fet n'he escrit tantes, que potser en podria fer un altre llibre...
Això si, com sempre, gràcies a tots, sense això jo no seria res, i res és res, i ara ho sé , perquè realment per primera vegada a la meva vida no he sigut res, i és molt dur...
Gràcies al meu nen, i a la gent que estimo torno a ser molt, tant com tothom, tant poca cosa enmig de la natura que em torno a sentir com sempre, un privilegiat d'estar aquí...i no és el llibre que m'ha ajudat, de fet m'ha molestat i tot en el procés, ha sigut la gent, com sempre...
Ara falta veure cap a on evoluciono, però estic content de saber que el nen torna a estar amb mi i el creure tambè, això em fa sentir que l'evolució serà cap endavant i no cap enrera....

L' àtic de l'eixample ( ara )

Torno d'un dels meus viatges, mental i fisic, intento rebuscar en els meus indrets del món algunes coses que vaig perdre...a un dels petits raconets ja no hi puc anar, el vaig regalar i ara ja no és meu, potser era el lloc més important per mi, allà aconseguia parlar amb el mar, parlàvem de tot, i sobretot l'escoltava, adoro escoltar el mar, tant com mirar-lo...
Però avui no he pogut arribar-hi, és un indret brut ara mateix, i jo, i potser és un gran error, m'ho crec tant tot que al final aquests indrets o signifiquen tot o no signifiquen res, no sé com el recuperaré, però ho he de fer, era el lloc on la meva ment i els meus sentits s'ajuntàven amb la natura...
He anat doncs després al meu racó de bosc, allò on un dia de pluja vaig tenir la única visió clara que he tingut d'algú que ja no està a la terra...evidentment que no hi era allà, però evidentment que hi era allà, va ser com una repetició d'una imatge viscuda anys enrera, i jo estava allà, sota la pluja, en un indret del bosc de Can Vilà tant increiblement "normal" que si algú vinguès amb mi no entendria que hi puc trobar d'especial...doncs si, ho és molt per mi, allà vaig entendre que res s'acaba mai i que tot s'acaba sempre...ja sé que no m'explico bé, però per sort jo si m'entenc...
No fa tants dies vaig anar a la masia on el meu avi va passar l'infància, necessitava dibuixar amb la seva il.lusió tots aquells records que jo mai vaig viure en directe, però que els podria explicar un per un com si fossin una vivença pròpia, va ser la sort de tenir un avi que dibuixava a la perfecció tot el que havia viscut, potser per això, a vegades, penso que vaig viure la guerra civil espanyola...i m'imagino que vaig a cavall pels Monegros o estic a les trinxeres escoltant com cauen les bombes a pocs metres de mi, i el més fort de tot és que el meu avi ho explicava i ho convertia en una cosa bonica o si més no divertida...
I he tancat els ulls, en aquell "vulgar i meravellòs" racò de món i per un moment he tornar a olorar l'olor de la bata blava de la iaia, aquella olor que delatava la bondat, l'amor, la dolçor, aquella olor que s'imposava sempre a l'olor del cola-cao que cada matí em portava al llit, i després del seu primer bonic petó de bon dia, esperava pacientment que jo m'acabès el got i marxava silenciosament per deixar-me descansar 10 minuts més...
Després cada dia baixava les escales i ella esperava, i des de l'àtic de la gran via es veia una ma aixecada que mai fallava dient adeu al seu net...
I mentres seguia amb els ulls tancats he volgut trucar a la porta de l'àtic, el nen  que segueix reclamant tantes coses, no para d'exigir i jo em perdo una mica a l'hora de donar-li els seus premis, i he picat molt fort, però ho he fet perquè l'infant entenguès que ja no hi ha res allà, que com deia l'avi, al final tot és silenci i que hem de seguir caminant amb els detalls que aquell àtic ens va regalar...
-Va nen, vine!! que ja marxem!!... i no, el nen no volia marxar, em volia fer preguntes, em volia demanar si aquesta sensació que ens ha aparegut aquests darrers dies ens separarà per sempre, el nen està tant nerviós com l'adult, i l'adult fins i tot ha dubtat aquests últims jorns si el que havien après en aquell àtic era una trampa, o una mentida, o simplement era pintar un quadre que no existeix...
- Domcs no marxem ara, esperem una estona...
Tant mimat que va estar aquell infant és normal que ara segueixi volguent la joguina...curiós, l'infant mai va ser mimat d'una manera material, de fet no li calia, les joguines se les inventava ell, amb els daus, amb els metres de medir arribava a fer una volta ciclista a espanya per tota la casa, no era un consentit, però si un mimat, un mimat d'amor, un mimat de felicitat, un mimat de creure, sobretot de creure...la paraula és creure...
No li van explicar mai que era la malícia, si que li deien que el món estava ple d'injustíces, de fet eren conscients de tot, però clar, tot i aquesta consciència, podien més els somriures que les misèries...
Quant la part d'adult es va fer gran ja va pendre consciència, però era una consciència nascuda en aquell àtic, no era una consciència real de telenotícies, o de diari, era una consciència que res quedava brut al final...i es podien fins i tot sulfurar davant d'una desgràcia, però jo crec,ara que sóc adult per primera vegada a la meva vida, que vaig ser educat per nens, infants que van perdurar així fins l'últim dia de la seva existència, i curiosament infants que podien parlar de tot amb una claretat sublim, és curiosa aquesta mena de barreja que han tingut, potser per això veure al meu pare mort no em va afectar, sortia d'ell tota la seva transparència i la seva part que mai va perdre del tot, tot i que va estar a punt una vegada a la seva vida...
I el meu avi mai va para de jugar, i en la seva eterna cara de trapella, disfressada d'honorable Doctor Font, mai es va dissimular quina classe de persona era, un inmadur vestit d'adult...segurament perquè la madurés era interna, però a fora no tenia res de madurés, només dissimulava, per cert, no gaire bé a vegades, perquè era especialista de "fotre la pota" allà on requeria la part més formal...
I allà en el bosc, els dos voliem creure en allò altre vegada, no nego que potser era per retrobar la protecció de la bondat que tants anys vam sentir, o potser simplement voliem retrobar-nos a nosaltres, perquè aquests dies el nen no para de mirar-me, de preguntar, de buscar respostes a milions de preguntes que jo no tinc ni idea de contestar...i jo sóc l'adult, em toca a mi posar un toc de madurès a tot plegat, però no en sé, no trobo explicació a perquè m'he allunyat d'aquell infant que no para de plorar...se sent abandonat, com si es volguès arrapar a la meva mà, però la mà rellisca, i vol anar a viure a la superficie, i ser "normal" i volguer el que molta gent vol i tenir els "premis" que molta gent espera...i vol això, però tampoc ho sent dins seu, potser perquè realment tan li fot absolutament, per això no es pot ni agafar amb força a un suposat "premi" extern, com és la publicació d'un llibre, segurament deu ser la seva necessitat vital número 20, o potser 50, o potser ni realment ho sent realment com una necessitat seva...i ho mou dins de l'inèrcia del dia a dia, com quant va a treballar o va a fer la cua típica que hem de fer per aconseguir una cosa, que ni tan sols sabem d'on ha sortit però algú ens ha dit que és necessari fer-ho...ara toca això,doncs ho fa...
- Tot això havia de passar un dia o altre, ho saps no?- m'ha preguntat el nen estirat al mig d'aquella petita esplanada...
I jo li he dit que si, i que era necessari que passès, però que tindrem feina ( de la nostra, no remunerada) per tirar endavant, ara potser és el moment d'anar a viure a la superficie del tot i despedir-me del petit o fer com el meu pare, que va profunditzar dins de l'ntern per aconseguir el que realment desitjava...
- I que desitjava?- coi de nen que no pares de fer preguntes...
Senzillament desitjava ser senzill, que és la cosa més complicada que hi ha, i no ho va aconseguir mai, però va saber caminar entre la mentida i la seva veritat amb coherència, que potser encara és més premi que no pas ser tan sols senzill...per això va flotar els seus darrers anys...però clar, ell va poder treballar això, com molts dels grans pensadors o molts dels grans personatges que et fan dubtar de tota la teva existència, i et neguen continuament que hi ha una veritat absoluta, ell tenia les esquenes cobertes...bé, al final no gaire, però ja havia fet el treball...
- Però perquè vols marxar de mi doncs? no ho entenc- m'ha dit el nen mentres es posava a  plorar altre vegada...
I clar, és un infant, no li puc explicar des del cervell perquè marxo, ho he de fer des dels seus ulls, des del seu cor, des de la seva ment neta i transparent, i em costa tant que m'avergonyeixo davant d'ell quant li vull donar una excusa...que li puc dir?...que em sento enganyat?...que m'he enfadat?...que havia cregut profundament amb una amistat i l'he cagat?...probaré de dir-li doncs, a veure que passa...i li he dit...
- Però no passa res, demà ja tornarem a jugar al pati, o farem les paus, o farem txiqui txaca i estarem curants de l'última bala que ens va disparar aquell altre nen...no passa res, demà tornaràs a creure, si tot és més fàcil del que dius...
Cony de madurés el nen!!...ell si que sap viure el present, i perdonar, i estimar, i ser conscient de que demà serà un altre dia, i no serà pas la suma de mil dies...buf!...que no ho perdi mai això...
Però jo no sóc un nen, sóc un estaquirot d'adult que va sumant experiències, que a vegades ni tan sumem experiències, simplement restem, i ni tan sols sabem perquè restem, perquè al final sigui com sigui no es pot fer una resta de dues coses que no tenen res a veure, i nosaltres, els adults, ho fem sovint, present - passat = present.... que la regla final seria present - passat = present amb futur mai viscut...
He volgut deixar el nen allà, creia que estaria ben acompanyat per l'imatge que jo vaig viure en aquell raconet de bosc, i ell se m'ha quedat mirant, plorant, perquè realment m'estima, tant com jo a ell, i tant l'estimo que no he pogut marxar, l'he anat a recollir, l'he apretat contra mi, l'he fet mil petons amb gust de bata blava, i me l'he emportat ...tot i saber que potser no és el millor lloc on ara mateix podria estar ell...
- I perquè has tornat ? - m'ha preguntat quant encara li queia un trosset de cor pels ulls...
- perquè t'estimo  i perquè sense tú jo no sóc res, i de veritat que he tingut de no creure per entendre que sense tú jo no existeixo...tú ets la veritat de mi, i ara que dubto de moltes veritats viscudes, sense tú no podria ni fer dos passes...
- Anem a jugar a la peste alta?- m'ha preguntat...
- Anem - li he contestat.

Entendre, començar a obrir els ulls

A vegades la gent ens tanquem en banda i pensem que fer una cosa que fa molta gent no va bé, i ni tan sols ho provem...

Avui he anat a la psicòloga, en el meu cas sempre he cregut que qualsevol ajuda s'ha de provar i després jutjar si va bé o no, ho he provat...

.-em sento traït, enganyat, manipulat, fins i tot estafat, i mai m'havia sentit així, però després tot ha desembocat en un repàs de la meva vida i suposo que he de començar a agraïr que m'hagi passat això per obrir els ulls, per això deia que ja no anava amb el detonant, si no que ja era cosa meva...

Però no m'ha deixat passar per alt el detonant, molt potent havia de ser perquè m'hagi fet treure moltes coses...

Com sempre ha sortit la meva educació, crec que és impossible saber com actuo si un no em mira tota l'educacio que he tingut...

Sempre he agraït on he viscut, però encara que no ho sembli, no ho he idealitzat, sempre he sapigut que hi han coses que se'm han girat en contra, i que no estava preparat per rebre-les, com per exemple gestionar els conflictes...

Sembla mentida, però en la meva infància i adolescència els conflictes quasi no existien, i algú pot  pensar que ens enganyàvem, i no és així, hi havia una continua conversa a casa meva, simplement vam coincidir uns quants que ens enteniem a la perfecció i així va ser durant tota la nostra vida i així és encara amb la única persona, a part de mi, que encara es mou per la terra, el meu tiet...

Però clar, encara que no idealitzis el lloc, això fa que tot ho miris des d'aquesta vessant positiva i la vida et porta a vegades proves que no es poden solucionar maquillant-les amb colors o visions idíl.liques, i quant apareixen els núvols, els Font ens acollonim molt...

El detonant:

Simplement quant he acabat d'explicar el que em va passar ella mateixa m'ha dit que jo ja dono la resposta, el que passa és que no l'accepto, justament per allò de convertir un dolor en alguna cosa bonica, que clar, està bé fer-ho tambè, però a vegades la realitat mana...

Ha sigut cruel escoltar-ho, escoltar-ho en boca d'una desconneguda, que et vagin desmuntant un record bonic que tinc, reconvertint les meves paraules en realitat.

-Alex!! coi!! però si tú ho estàs dient !! aquesta persona t'ha utilitzat, t'ha manipulat a la seva conveniència i a sobre ha marxat tant ample convertint la seva manipulació en una culpa teva, així podia marxar tan ample i feliç!

Però i tot el que m'havia dit? a vegades ens costa entendre les coses ...

- Però si ja t'ho deia ella, simplement tot anava bé perquè no et reivindicaves i quant ho feies doncs ella marxava i et donava la culpa fins i tot dels seus actes i et feia sentir que erats tú que forçaves les coses...ella et necessitava per algunes coses, t'utilitzava i quant la vas emprenyar, et va llençar a les escombraries!

Les amistats mai marxen si són verdaderes, però per ser-ho ha d'haver un equilibri, i és evident que a algú que estimes o has estimat, ni que sigui per compassió, has de fer alguna cosa ...

.- perquè ara on coi és?- m'ha preguntat- ara que si la necessites com a amiga on és?...dubtes que està de puta mare i tant tranquila ? perquè jo poso la ma al foc que s'ha quedat tant ample, i quant tens una amistat de debó mai et quedes tant ample...

Clar, jo encara estic per defensar el que he viscut, i li he dit que així doncs jo també he utilitzat a persones, i li he explicat casos...

- si, però hi ha una diferència, aquestes persones encara hi són, perquè ni que les haguèssis utilitzat o potser vas fer-lis passar mals moments , vas demanar perdó, vas escoltar, vas parlar, i vas acceptar el seu dolor i les seves incoherències, perquè sabies que eren fuit del moment i no de la persona...en definitiva, vas mirar a les altres persones per sobre de la teva uitlització...

- collons Alex, li has enviat mails, t'has presentat davant d'ella plorant, desfet, i ella ha anat escrivint al mòbil i no ha sigut capaç ni de dir-te una paraula, això ha sigut amistat?...

M'ha comentat que segurament jo tambè l'utilitzava, però com que miro a l'altre, doncs va nèixer el carinyo i el donar mèrit a l'altre persona, però si m'he quedat així, és perquè aquesta persona tambè era un "parche" a moltes coses meves...ens ho passàvem bé, reiem, voltàvem...al marxar tant de repent m'he trobat davant de tot el que he viscut aquests darrers anys, però m'ha dit que ho he d'agraïr profundament tot el que m'ha passat...potser si, jo encara només em sento traït, però m'ha fet veure altres visions que no entenia de tot plegat...

Reconec que ha sigut dur escoltar avui, perquè jo no sabia que existia gent freda en el món, no en tenia ni idea., potser per això he rebut aquesta bofetada tant brutal a tot el meu èsser...

Per això l'altre ho tenia tot controlat i per això no acceptava cap reivindicació meva, quant ella es va passar tots els dies reivindicant lo seu i pobre de mi que ho hagués desmuntat...tambè hauria marxat, fessis el que fessis, si sortia de tú hauria marxat un dia o altre...clar, si mai haguessis dit res i haguèssis acceptat tot, com moltes vegades feies, potser s'hauria quedat...i qui no?

M'ha preguntat on hi havia l'afinitat, i la veritat és que m'ha sorprés, perquè de fet la majoria de converses eren de coses molt pràctiques, només quant anàvem al seu terreny sortia alguna cosa més, jo crec que el que hi havia era molt bon rotllo quant ens veiem, però és evident que no em va mirar la meva part profunda, només la seva, i per això m'ha futut aquesta patada sense cap contemplació...a una amistat no se l'abandona així i sobretot quant saps com ha quedat l'altre persona, potser a una parella se li pot fer, però a una amistat no, el gest de l'amistat és entendre i mirar a l'altre, per això quant em va veure no va sentir res de res, simplement perquè ja no em necessitava per res, el que no entenc és com t'envolcallen amb la seva vida, et fan creure important i et diuen coses tan series, com et poden fer de la seva vida part de la teva, com et poden fer sentir tant important si en els fons els importes una merda?...suposo que és part de l'utilització, jo segueixo creient que no és conscient del tot, això espero, perquè el que te més collons és que jo em vaig sentir molt estimat, i molt és molt i clar, tot plegat m'ha fet trontollar...de fet al final ,ja ho sentit que segurament no hi havia res de sentiment cap a mi, potser n'hi havia però passant per ella abans...

Tambè m'han dit avui que està bé que li dongui tanta importància a algú que m'ha fet servir, és la única manera que tinc d'aprendre de tot això, és la primera vegada que sento això, per tant ho he de mastegar bé i entendre-ho des de la visió real i no la visió idílica dels Font...

Algú que entra amb tanta força a la teva vida no marxa tant facilment si hi ha alguna cosa certa en el que s'ha viscut, pot marxar si, però mai així...

En part estic content perquè realment jo si l'estimava, és fort, i per això el tema d'enamorament era una cosa descartada per mi, i m'ho he preguntat moltes vegades el perquè, perquè al principi si que vaig confondre molt, però crec que jo si sabia mirar, potser per això, per primera vegada, ni el sentiment de culpa etern en mi podia fer la seva feina, perquè en el fons el meu sentiment de culpa sempre m'ha ajudat a solventar conflictes...i en aquest cas no em sortia, tot i que evidentment vaig demanar perdó, sempre ho faig, però l'escut de culpar-me no funciona ara, perquè miro enrera, i no tinc culpa de res, si de fet no he fet res, res de res, simplement he seguit a una persona en totes les seves versions, però clar, finalment havia donat més importància a l'amistat i mai vaig ser conscient de que no existia, és fort tot plegat i per això he anat a parar a tants llocs després..i per això he plorat com un nen petit, em sentia desprotegit de tot, no sé ni com expressar tot el que he sentit aquests dies, però potser és perquè per primera vegada a la meva vida m'han enganyat i el que és pitjor, m'he sentit enganyat i clar, això si que és molt més dur encara...i és cert que potser per primera vegada a la meva vida no dubtava de res, és fort pensar això, sembla mentida que no vegi res a vegades...potser quant més sincers som menys sabem mirar, no ho sé...
Bé, un altre passet més per reconstruir i per reconstruir s'ha de construir primer.

Eduard ( el nen )

Eduard:
Aquests dies em venen milers de records, en molts hi ets tú, com l'avi, o la iaia, o el tiet Joan...però sobretot tú, perquè et trobo a faltar molt, potser massa, segurament és egoisme, ho sento, però sempre et tinc ben dolç en el meu present, però avui ets part de la meva necessitat per entendre moltes coses de mi...
Recordes quant aquell dia em vas despertar i jo et vaig dir que no volia anar al cole?...jo et vaig dir que no volia perquè volia ser pintor, "justament tú pintor?", si no saps dibuixar ni una casa!!...jo et vaig contestar que volia pintar jo la meva vida, era molt petit, però ja començava a no entendre moltes coses del que veia al voltant....tú et vas emocionar, ni tan sols vas poder actuar com a pare "normal", mai ho vas saber fer, a mi no em calia, però se que tú sempre tenies aquesta espineta clavada dins teu...
Anys més tard, a Matadepera, et vaig donar una carta, on jo ja havia decidit el meu camí i on em donava la sensació que res del que m'envoltava anava amb mi, la gent si evidentment, però tots els moviments no els sentia meus...em vas dir allò de que "només els peixos morts no neden contra-corrent"...et vaig dir que tot era molt petit, que les meves sensacions eren massa grans com per viure tan poca cosa, potser semblava una carta d'un pedant imflat, però no, era un adolescent que no sabia com dubtar de les coses, perquè en realitat res del que li prometien li podia interessar...
Els últims dies teus van ser meravellosos, em vas deixar molts moments que mai oblido, una de les últimes converses semblava que em demanaves perdó, per no haver fet de pare "normal", per no haver-me pogut ajudar mai economicament, per potser no haver-me forçat a estudiar més...ja et vaig dir des del cor tot el que m'havies donat, però collons, vas marxar molt aviat, i avui et trobo a faltar i molt...
Només des de la teva prespectiva serena i savia em podies donar un cop de mà ara mateix, ja saps que ni la teva sorprenent marxa t'ha fet que et mitifiqui, no és això, perquè ja en vida sabia que erats algú especial, algú que mai es va deixar portar del tot per aquesta extranya corrent que ens envolta, i que amb la suma d'anys, vas guanyar en coherència i crec que vas arribar a un nivell excel.lent de melodia, o sigui, tú posaves la música i ballaves com volies...
Em vas ensenyar, sense mai alliçonar, que l'important és el present, em vas mostrar una innocència eterna, una bondat sincera i una empatía amb tothom que et feia ser una persona estimada des del cor...t'estimo, i t'agraeïxo tot tant que cap paraula que pugui posar aquí no semblaria el suficient potent com per arribar al nivell del meu sentiment...
I ara et necessito com mai, he dubtat fins i tot, t'ho reconec, de la vostra educació, mai em vas preparar per segons quines coses, no em vas ensenyar que era un escut, i crec que aquesta part de nen que tinc és degut a vosaltres, a tú tambè, perquè com negar que no erats madur, només escoltar-te es veia que estaves cultivat i treballat, però jo no sóc tú, i a mi aquesta part de nen que m'està sortint aquests dies m'ha fet tambalejar la meva ànima...
Em sento un nen, un nen amb arrugues a la cara i amb un recorregut d'home, però porto dies que sóc un infant, no em cauen llàgrimes d'adult, ja les conec aquestes, surten unes llàgrimes d'infant,tot plegat em quedo al sofà arronsat, com si fos un nadó, esperant una carícia o simplement paraules boniques, i t'asseguro que aquests dies n'he rebut més que mai, però el nen segueix emocionat esperant que algú li digui que ha viscut tota una vida plena de veritats...i no de somnis...o de realitats enmascarades per la meva pròpia porció de nen...
Per primera vegada Eduard, no tinc ni sentiment de culpa, curiòs però no, ni això em surt, crec que estic en el moment més innocent de la meva vida, segur que és alguna cosa profunda, ja saps que els Font, per mala sort, en sabem poc de caminar només per la superficie, però és com si hagués fet un recorregut a l'inversa i em negués a ser adult, i com a adult tambè he viscut coses meravelloses, perquè ja saps que els sentits mai han envellit amb mi, per tant miro com un nen sempre, i oloro com un nen, però ara és una sensació total...
I des d'aquesta visió infantil intento entendre que em passa, perquè em sento així, tant ferit, tant extranyament ferit, tant profundament ferit, crec que el nen surt potent per protegir totes les meves creences, perquè els nens creuen infinit cert, però tambè són efímers en els pensaments, i això és una gran protecció, un gran escut, per no perdre qui he volgut ser sempre o qui he cregut que he volgut ser sempre, perquè ara no sé ben bé que vull ser, m'he perdut una mica Eduard, m'he perdut diferent a com quant tantes vegades m'havia perdut...tú que sabies combinar tant bé la realitat de qui erats, ara em faries un petó, d'aquells que clavaves les ulleres i jo em queixava però que m'encantaven, em diries "estimat" i amb aquell dò que tú tenies, m'escoltaries i en res em posaries al mig de les meves creences, i no sé ni com ho feies, però ho feies...i osti, et trobo a faltar tant egoistament ara mateix, i mira que fins i tot la teva mort la vaig viure a la teva manera i no a la meva, però ara no puc pare ( perdona que et digui pare) , ara necessito resituar tot el que sempre he estimat i cregut, necessito tornar a creure, no sé si és que potser estava arribant a l'infant abans ja, no en tinc ni idea, però ara sento que la duresa ha destrossat a l'adult i l'adult ha sentit la mentida com mai, i ha marxat a refugiar-se on encara recau la seva innocència, potser perquè mai tanta innocència havia sigut despreciada,i no és culpa de ningú, l'innocència només la sap un mateix, i si l'altre està ferit pel passat, és evident que mai podria ni saber fins a quin punt d'innocència te la persona que està al seu davant, o al seu costat... no ho sé, perquè de fet crec que el nen ni era conscient del que feia, tan sols era un nen, feliç, que vivia el present i que no estava gens preparat ni protegit per res, perquè tenia fe de veritat, ara potser es veu que era cega, però com que no hi havia estratègia, no hi havia escuts, m'ha agafat tot amb els pantalons baixats, i clar, això ha traspassat els fets i ha anat a parar als meus inicis, allà on ets tú o els que em vareu donar uns anys meravellosos...cert que no em vau preparar molt per tot això que visc, però coi, el regal era madurar diferent, emocionalment fort, però diferent, mirar i reconvertir les coses per sobre de les circunstàncies, sentir el dolor si, fins i tot apreciar-lo si cal, però mai sense deixar de creure Eduard...i no sé si el nen té por de perdre per sempre l'innocència, potser ara em faig major d'edat,als 45, com sempre vaig dir que no voldria apendre, potser ara si que creixo bé i podré dir allà tant fastigosament bonic de " és que m'han fet molt de mal" o " jo el que necessito és això"...i la lluita és forta estimat Eduard, no saps com lluito, com em ressiteixo a viure per sota de les circunstàncies, perqué evidentment se l'importància que tenen , però mai me les havia mirat tant des de sota...si, amb 45 anys crec que estic davant d'una de les lluites més grans que puc tenir...la carta que et vaig entregar, aquell despertar escolar, tot es tambaleja, i no és per un fet que m'ha passat només, és molt més que això, és tant intern i potent que el nen no para de sortir, com mai, és tant profund que fa mal, fa un mal que no puc ni expressar, per això l'infant plora, i no l'adult, perquè ara mateix no moriria l'adult, l'adult ja hi és, moriria el nen, allò que sempre he adorat de mi, i és una lluita en la qual et trobo a faltar, perquè tot i que erats més profund que jo, sabies molt millor com combinar el teu profund i el teu extern...
Segurament m'ha agafat ara tot això per moltes raons, però sobretot perquè per primera vegada a la meva vida m'he vist innocent, aquesta és la clau, m'he reconegut, i just quant m'he reconegut he sentit dolor intens.... ja saps que jo mai m'hi veia, potser els altres si, o alguns si, però jo mai, jo sempre em culpava dels meus impulsos, de les meves descontrolades paraules, dels meus sentiments tan desbordats, per tant tenia la "sort" d'arrapar-me al meu etern sentiment de culpa, i ara no puc, just quant tenia l'innocència a flor de pell, m'han vingut tots els dubtes...
Però Eduard, no sé ser adult ara, i he d'anar-hi, però no en sé, i mentres ho escric tornen a caure llàgrimes d'aquelles de pati, de "perquè no puc jugar amb vosaltres?" ...l'adult amb ulls d'infant plorava molt d'emoció, quant mirava el mar, o potser de ràbia, quant tenia un desengany amoròs, però mai davant d'un desengany essencial, i no en sap, i li entrega el dolor al nen, que tampoc sap com gestionar-ho però almenys es queda en l'essència i en el més real...no sé on anar, i sobretot, no sé com arribaré, seré ja per sempre un adult?...i aleshores , si finalment ho aconsegueixo, ja haure plantat l'arbre no?...
t'enyoro estimat, sempre per qui erats, però avui, t ho reconec, perquè et necessito.
deixaré com sempre un record que tinc de quant cagava en el wc petit de la casa, allò que vas escriure tú amb rotulador a la porta ( animal!! ) , rotulador blau per ser més precís, encara recordo quant la meva mare és va enfadar perquè jo amb el mateix rotulador blau vaig subratllar cada paraula, coi , si era el mateix color!! ... i la foto del Zappa cagant i mirant-me, a sobre de la gran frase, que deia així:

" en este lugar tan tranquilo,
dónde entra tanta gente,
se hace pis el más cobarde,
y se caga el más valiente"

PETER PAN ( en majúscules)

Avui ha aparegut un fet nou que no existia aquests darrers dies, ha sigut aquesta tarda, després d'uns quants indicis de millora...he anat a la betzinera i he fet una paiassada, tant gran que tothom ha rigut, important, però encara més important ha sigut que jo he rigut amb ells, per fi ha tornat el meu estat natural...no ha sigut molt llarg, però és un moment important i un fet diferencial a tots els darrers dies...
I perquè?...perquè començo a obrir els ulls i assumir, acceptar, i posar les coses al lloc real i separar...i ho he fet jo solet?...en absolut, he tingut tantes mostres d'amor, de tendresa, de comprensió, de paraules boniques i d'amistat aquests dies que el meu primer somriure els dec a ells i elles...moltes coses m'han passat ultimament pel cap, tenia clar que la protagonista del meu estat no era ella, ella tan sols era el detonant, i segurament ha sortit tot el que he viscut aquests darrers deu anys, on segurament he sigut una fulla que anava allà on el vent l'empenyia...
I el fet que m'ha passat ara m'ha fet explotar, per això he fet un llarg viatge per l'essència, per la meva infància, per indrets intocables, i m'he anat esmicolant per dins tant rapidament...
I el detonant tampoc el volia acceptar, primer em volia donar les culpes a mi, cosa ja habitual, però no me'n sortia, volia posar en el lloc que jo creia que li corresponia la nostra amistat, des del punt de vista meu, exagerat, perquè tinc clar que sóc exagerat en tot el que visc, mai ho he negat...
Però hi ha una realitat, i la realitat és que el detonant de tot ha sigut una de les pitjors punyalades que he rebut, i la sort és que no pensaré que és culpa de ningú, no acostumo a trobar culpables, perdo més temps cercant solucions...
Però la punyalada ja l'he entès, algú que et diu cada dia que no vol una cosa però la fa, i un cop la fa a l'endemà et recorda que no la volia fer, algú que et diu que no vol dependre de ningú, però fet rera fet et fa sentir que depèn de tú i que tú depens de l'altre, algú que et diu que si marxo sentiria un buit molt gran però no ha tingut ni una gota de compassió a l'hora de marxar, algú que et dona un valor extraordinari i que està sempre al teu costat i de sobte desapareix sense cap mena de problema, algú que et demostra cada dia que no és egoista, que estima molt, que ajuda en tot i després et diu que va a la seva, és algú que no pot caminar per la coherència, però la punyalada no és aquesta, la punyalada es com ha fet les coses, amb paraules cruels, sense pensar ni un moment en quin estat havia quedat jo i amb una fredor que evidentment ningú es mereix, jo tampoc.
Però la gent que m'estima i que m'estimo m'han anat posant a lloc, és evident que jo no em perdo res, perquè en realitat ha marxat i punt, en canvi l'altre ha perdut una amistat potent i autèntica,que la va entendre, que va permetre que fes el que volgués, que tot i les queixes acceptava tots els temps que va posar, i tot i així no m'ha mostrat res, després d'enviar-li correus bonics, diguent jo el que representava per mi, res de res, silenci absolut, ni una trista paraula de consol, i segurament pensant que en tot el meu estat ella seguia siguent la protagonista, per això va posar les normes, per això jo vaig ballar la seva música, i ho dic sense gens de ràbia, perquè jo si que he viscut una cosa autèntica, així doncs ara si, jo marxo ric i l'altre es queda pobre...
Jo tambè he fet mal, però avui mateix, no fa res, a algú que li vaig fer mal m'ha enviat un watsapp dient-me que allà està, que pel que necessiti estarà allà i m'ho ha demostrat mil vegades, i ella sap que va ser dificil al principi, pels dos, que vam estar penjats d'un fil, que em va arribar a maleïr alguna vegada, i en canvi aqui estem, jo vaig entendre la seva ràbia, perquè tambè tenia clar que és una persona que val la pena, que sent dolor i que jo sóc el responsable tambè del seu dolor, i el mèrit els dels dos, que ens hem recol.locat i ja està, i aqui estem amb tot el carinyo del món...amb respostes que potser no volia, jo sempre la contestava, perquè l'entenia, perquè li donava valor, perquè valia la pena donar-li...perquè li demanava perdó, no és tan dificil demanar perdó coi...ho has de sentir això si.
jo no he rebut res, he anat fins i tot davant d'ella tremolant, tothom que m'ha vist aquests dies ha entès el meu estat, i només em va dir "diga'm" i ·adeu", entremig algún intent de mirada i sobretot parlar pel mòvil mentres jo plorava, i no vaig anar perquè tornés, simplement volia compartir el meu moment amb ella, i no per culpar-la, de fet no l'he culpat mai, més aviat m'he disculpat i ara començo a pensar de que coi m'he disculpat...només volia compartir perquè per mi ella és important...
L'intensitat ha sigut molt gran, les coses que ens hem dit també, i jo pensava que això estava per sobre de tot, però no, no estava per sobre d'ella, però per mala sort d'ella jo ja sé com és quant és autèntica, per tant el record seguirà intacte, i les seves formes finals mai les entendré però segueixen siguent part de la seva incoherència...si ella no s'accepta estimant bé no és el meu problema, però sap estimar i molt i per això ha sigut el detonant de tot...només algú que sent em podria fer sentir a mi, això és evident.
Però l'esgoisme te molts colors, i el seu no és real, i això jo ja ho sé, així doncs puc marxar ben ric de tot plegat, ben Peter Pan...
I ara potser li començo a agraïr la crueltat final, perquè ha sigut molt cruel, perquè no hi havia suficient recorregut dolent com per ser tan cruel, i li començo a agraïr perquè aquesta crueltat hagi detonat tantes cose, no ho entenia perquè, però avui quant un amic m'ha parlat he entès moltíssimes coses...jo tinc la sort de que a vegades sembla que no, que a vegades sembla que el meu caràcter impulsiu em faci tornar sord, però escolto molt el que em diuen, potser a vegades massa i tot perquè si una cosa em defineix és que sóc un caga-dubtes...he mirat enrera, tampoc m'ha calgut molts anys enrera, per sort els primers 30 anys de la meva vida han sigut fàcils i dolços, i he vist com he arribat a anar de cul ( perdó per la preciosa expressió) darrera de la meva vida, segurament he perdut el timó i mica en mica aquest darrer any l'he anat recuperant, i potser quant començava a recuperar-lo m'ha passat això, algú diria que ja és mala sort, i jo dic que no, i dic que no perquè per fi avui torno a ser una mica jo i començo a veure lo positiu del dolor i deixar al lloc positiu el que realment ho va ser, per sobre de salvar-me jo o de les meves necessitats, per tant necessitava que tot explotés, i havia de ser per algú que per mi SI era essencial , SI era una amiga, i SI era importantíssima...però jo havia d'explotar, ara o potser d'aquí un any o tres o cinc, però ni la meva mirada innocent, o les meves ganes de transformar-ho tot en alguna cosa bonica, o les meves emocions eternes mirant els núvols o les arrugues d'un avi que m'explica la seva vida no podien amagar per sempre que havia perdut el timó, que jo només em deixava portar i anava posant tirites a cada moment, però a l'endemà s'obria una altre ferida, i el que és pitjor és que moltes no eren ni meves però jo les volia curar igualment...tenir dos móns és meravellós i et permet anar pel que més t'agrada sempre, però clar, l'altre existeix i no el pots deixar tant en mans del no res...
Aquests dies he rebut tantes mostres d'amor, d'amor sincer, de creure en mi, de veíns transformats en amics, d'amics que m'han reforçat, d'amics que m'han dit aqui estic quant ho necessitis, d'amics fins i tot que se que no em poden dir res però m'estimen igual, detallets, regals, paraules, mirades, abraçades, bondat, innocència, valor, i m'he de quedar amb el que no tinc?...no, no era això, era molt més que això, era jo...per això he fet aquesta davallada, no nego que la punyalada ha sigut genial, però també se la veritat viscuda, per tant no ha sigut això, a ella l' he trobat a faltar molt, encara en dia d'avui he plorat escoltant una cançó que parlava de la mentida, perquè em fot mal pensar que he viscut una mentida, però en realitat no he viscut cap mentida, jo no sé si ella s'ha mentit o no, però a mi no ho ha fet, m'ho va demostrar dia rera dia, i ara tampoc m'ha mentit, tan sols m'ha apunyalat, o potser s'ha apunyalat a ella mateixa, no en tinc ni idea i no és problema meu, ella sabrà el valor que tenen les altres persones en la seva vida...però aquest dolor, per mi, és normal, entenc que la trobi a faltar, ha sigut molt intens tot, sóc humà i no sóc fred i no sóc capaç de passar del tot al res, i no sé ignorar el que he viscut, la meva vida te més valor que jo mateix,..però tot això entra dins del normal...
El dolor ha sigut descomunal, com mai, he plorat desconsoladament a tot arreu, no podia frenar res, he tremolat, he patit com mai, però tot és per mi , pel que he viscut en la meva vida, per això he fet un viatge per les entranyes, perquè ho necessitava, perquè necessitava arribar a la veritat, té nassos que fins i tot això li hauré d'agraïr finalment, aixi doncs encara marxaré més ric que mai...ara em falten dies, serenor, entendre que tinc un tresor, que estic rodejat de gent meravellosa, i fins i tot això m'ha fet veue que potser m'ho he guanyat jo tambè, que mai estic sol tot i ser solitari, que tot i els meus impulsos molta gent em coneix i m'entèn, que veuen innocència en mi, bondat, que coi més vull que saber que el pirata està rodejat de tresors?...i aquests dies ha brillat la filla, s'ha comportat amb el cor, ha vist al pare tocat, ha tingut paciència, ha sigut carinyosa, ha tornat amb força i m'ha estimat com mai...que coi vull més que no sigui posar les coses a lloc a poc a poc i tornar a agafar el timó i no convertir les meves creences i les meves ambicions emocionals en una religió, no cal ser sempre igual, si em torno fanàtic del que vull ser a la vida sempre estaré cec, res ha d'estar molt per sobre de tot, si no em torno fanàtic, allò que tant detesto, no m'agradaria pas ser-ho...
He estimat sense escuts, i què?...he valorat moltíssim a una persona, i què?...m'he entregat sense reserves, i què?...he obert les portes de bat a bat, i què?...he deixat que entrès quant volguès o sortis quant li dongués la gana dia rera dia, i què?...m'ha tirat a les escombraries, i què?...li he dit les coses més boniques a canvi d'un silenci cruel, i què?...al final jo he viscut autenticament tot plegat, i sense posar per davant cap cosa que ho impedis, per tant estic ric, igual de ric que quant vaig entrar...
Encara em falta molt, en sóc conscient, però avui he separat definitivament les coses,els dos fets, ja ha tenia clar fa uns dies, però avui ja puc plorar una perdua tranquilament i puc començar a navegar pel mar, mirant el timó i intentant agafar-lo altre vegada...
I aquella persona? doncs podré marxar sense maleïr res, sense excusar les meves mancances a la seva actitut amb mi, ni tant sols marxaré siguent covard, podré dir amb veu alta que és una persona meravellosa, que m'ha apunyalat si, no ho nego, però repeteixo , a mi ja no em pot enganyar, va descontrolar el seu etern control i ara ja va molt tard, encara que m'hagi mostrat la fredor més gran del món...
A l'altre li toca saber perquè quant viu una cosa renega d'ella, o perquè diu que no vol fer una cosa i la fa i disfruta, o perquè es pregunta coses dels bons moments, a mi ara em toca viure, respirar, i no perdre la fe, ni la coherència, i sobretot mimar els dos móns, i no excusar-me en que el que m'agrada és el món que no es veu, potser és cert, però jo tambè visc en l'altre...equilibri és la paraula, entre el que sóc i el que vull ser...
Gràcies a tots, sempre he dit que una de les coses més boniques és agraïr, però fer-ho de veritat, sentint l'agraïment, i de veritat que aquests dies han sigut meravellosos per l'amor rebut...no m'agrada posar noms , és injust fer-ho sense el consentiment dels protagonistes, però diré això...gràcies a tots els que heu estat aqui, que ja hi ereu  i que hi sereu, heu fet d'amics, de miralls, de companyia, de respecte, perquè molts heu vingut i jo no podia ni articular paraula, i heu sigut sens cap dubte, la part més bonica d'aquest dolor que he patit i que anirà marxant a poc a poc...

Aquest dolor

Vull intentar expresar d'on arriba el dolor, és el primer pas per entendre perquè m'ha passat tot això, de fet és una cosa nova en la meva vida, sóc absolutament nou en aquest espai, sempre he agraït les novetats i suposo que hi haurà un dia que ho podré agraïr...
La trencadissa no és de cor, no és normal, no és perquè una persona m'ha fet alguna cosa, bona o dolenta, no te res a veure en tot això, la trencadissa és d'ànima, d'essència, de deixar de creure en tot el que he cregut en aquesta vida, mai havia arribat en aquest estat perquè mai m'havia trencat per dins, per això em costa tant parlant-ne, per això plorava cada vegada que obria la boca, perquè segurament no hi ha més protagonisme en tot això que el que he sigut tota la vida...
No és amor, no és desamor, no és paraules de consol perquè he viscut una cosa i ja no hi és, no és recuperar-me de la manera que sempre m'he recuperat, és lluitar i entendre que la meva decisió de com veure la vida encara és existent...potser per això, quant em vaig posar ahir davant d'ella, vaig intentar parlar i expressar el que sentia, però el dolor és tant extrany i desconnegut per mi que ni tan sols em surten les paraules com voldria, perquè si m'escoltava hauria pensat que ella era protagonista de tal dolor o que això és una cosa normal o fins i tot que estic com una cabra...i per mala sort no és res d'això, és un dolor que arriba de l'infància, del que vaig apendre, dels meus amics, com adoro ara els meus amics, que ningú s'equivoqui, cap dolor em fa perdre de vista totes les mostres rebudes aquests dies, i m'ha encantat que tanta gent em conegui bé, vol dir que el meu camí era la transparència i segurament és el primer motiu per superar tot això...
És un dolor que no es palpa, que surt de dins amb una força descomunal, és un dubte existencial, ha sigut per primera vegada a la meva vida perdre el sentit de l'humor, la creença en tot el que sento, perdre els colors, ha sigut la foscor més gran que mai he viscut i no, no arriba per un desengany, ni per un gest d'un altre, és una cosa meva, que ho he sentit així perquè no tenia cap mena d'escut i no estava gens preparat per res...
És un dolor autèntic, un dolor on l'essència em va preguntant les coses i jo no sé que contestar-li, perquè ella és molt ferma, cap fet me l'havia desastibilitzat, sempre estava allà contundent i suau, però segura de que qui la porta sabia que fer-ne d'ella, és un dolor que mai havia escrit , ni sentit, i que encara avui em sorprén per l'intens que m'ha arribat...i per mala sort, com deia, no hi ha protagonista, ni culpable, que fàcil seria per mi posar tot en un lloc, això ja em donaria una resposta al que he sentit i sento aquests dies...
No em podien consolar paraules "normals", ni tan sols em podrien consolar les paraules de la suposada protagonista, és un nivell diferent, no em serveixen les paraules repetides, és nou, tot nou per mi, és un repte no ho nego, un repte que segur que en treuré molt profit un dia, que sabré recol-locar en la meva essència i no faré com ara, que la meva essència s'ha col.locat on ha pogut...
Tinc clar que ahir vaig fer un canvi, perquè després de molts dies vaig observar el cel i per moments vaig tornar a disfrutar dels seus colors, si això no ho sento jo no sóc jo, si no disfruto de tot, fins i tot dels patiments o del plorar, jo no sóc jo, potser per això, tot i ser totalment emocional, sensorial i confiat, sempre he adorat a la gent, a la vida, a la bondat, en definitiva, sempre he cregut en tot i sense reserves...
Però aquest dolor m'ha superat, m'ha fet perdre el nord, i no negaré que una persona com jo pot perdre el nord moltes vegades. deixar en mans de les emocions la teva vida té riscos evidents, però jo mai havia perdut el meu nord, podia navegar entre problemes potser aparentment molt més grossos que aquest, i tot i així mai deixava de creure...potser perquè tenia una explicació evident, potser perquè si era d'amors em movia per els llocs on tothom es mou quant té un desamor...no, ni molt menys, el que em passa ara ho ha tocat tot, com una revisió de tot el que penso en un estat de xoc exagerat ( perquè jo sempre sóc i seré exagerat, visc de les sensacions, no dels raonaments) , és una sensació de que mai m'havia desprotegit tant davant d'algú, que mai m'havia sentit tan refiat davant d'algú, que en definitiva arribava al sublim del que jo sempre he pensat que és viure, simplement fluir i entendre que els bons moments no necessiten explicació i només cal perdre temps per entendre  els mals moments...
No esperar res, no pojectar res en un futur, simplement viure el present amb intensitat, crec que fins ara mai ho havia aconseguit, crec que havia arribat al nivell més alt del que jo he pensat sempre, potser és per això que em toca entendre el que m'està passant...persona rera persona, amic rera amic, em van recordant qui sóc, l'agraïment és infinit, i jo, que només m'he guiat en el caminar en les relacions amb els altres, vaig agafant boçí a boçí, a poc a poc, totes les paraules i vaig reconstruint la meva essència, vaig pel bon camí, i ho tinc clar, però tambè tinc clar que si això ha tocat alguna cosa tan existencial, hauré d'entendre que no puc exigir velocitat per tornar a somriure a tot el que em passa en aquesta vida...però ja arribarà...encara no
Per això em dol tot tan intensament, perquè les paraules que escoltava eren tan típiques, tan plenes de pors, que no m'havia ni donat compte que jo ja estava en un nivell de puresa que mai havia arribat, i ho he vist ara, i no ho vaig veure el primer dia, ni el segon, va ser quant van passar uns quants dies que em vaig començar a trencar per dins, i amb una intensitat que no podia admetre, i evidentment m'han passat coses a la vida que segur que són molt més dures, però res havia tocat la meva autenticitat, qui sóc, la meva coherència, el meu valor i els meus valors...
I no, no és culpa de ningú, és una cosa meva, ahir vaig veure clar que sóc jo, que no és res terrenal, que ni quant expressava ahir m'hauria entès ningú, és alguna cosa molt meva, profundament meva, una cosa que només aquest blog m'ha permès durant dies poder-ho expressar, era incapaç de fer-ho cara a cara, plorava desconsoladament enmig d'on fos, com si en el món només existís el meu dolor i jo, plorava al carrer, les emocions ja de per si fortes sempre en mi, em podien, no podia ni ressistir-me a la vergonya de que gent desconneguda em veiés plorar...és molt fort, mai sabem quant un fet de la vida et farà viure una cosa nova, és fort per mi dir que ha sigut el dolor més salvatge que he sentit mai, i per això no em podia entendre ningú o jo pensava que no, ara he vist que si, és una sort saber que sempre he escollit bé a la gent que em rodeja i que estic ple de cors i persones que admiro i estimo, és una sort mai estar sol, i aquests dies he entès que també és una sort ser tant transparent, perquè molta gent em mira tal com sóc i això és un regal gegant...potser per això, començo a respirar mica en mica...
Per això no té res a veure en els fets que hagin passat, si no en tot el meu recorregut vital, en el que em van ensenyar a casa, en el que he viscut i sobretot, en com ho he viscut...
Com podria demanar responsabilitats a algú d'aquest sentiment? ho he pogut fer tantes vegades en la meva vida, però en dolors normals, eren dolors de fets normals, de fets terrenals, de fets que tothom podria entendre perquè tambè ho havien passat ells...
Però no, no és nou el que m'ha passat, és nou el que he sentit, tan fa la reacció de l'altre en definitiva, tan fa la meva sorpresa inicial, tan fa les excuses a les coses bones, no té res a veure, no te res a veure fins i tot amb l'amistat, té a veure amb la meva fe, amb creure, la paraula és creure, mai havia deixat de creure, això si que és nou per mi...
I no em convé sentir-me un sonat o que em mirin en plan que coi m'estàs dient,perquè no va amb ningú tot això, no em podria entendre perquè no va creure mai, era massa obsessió d'escuts com per mirar una essència, i no em convé justament perquè el que he perdut és molt més gran que simples respostes, o que simples fets, o que simples necessitats, estic en lluita plena per recuperar el meu camí, el dels colors, el de la confiança, el de la transparència...sense això jo no se caminar, i per això no he caminat aquests dies...
No nego que un fet no ha provocat això, potser la no compassió, potser l'inicial sensació d'abandonament, potser el moment que no sabia on col.locar el meu carinyo intacte, potser el silenci tan brutal, potser fins i tot el gel, però després i aquí és on he connegut la novetat, m'he quedat buit com mai, i com mai és com mai, i sense excuses, sense poder disculpar la buidor en aquests fets que la van provocar...perquè si una cosa he vist aquests darrers dos dies, gràcies a les paraules dels altres principalment, és que s'ha quedat intacte el meu sentiment, i potser és el primer pas per recuperar qui sóc, no trec ràbia, perquè no n'hi ha, no trec mala llet, perquè no en tinc, no soc ni capaç de borrar cap moment bonic, no és això l'important, per tant no li dono més importància de la que realment té, com des del primer dia, per les coses bones i les dolentes, no he agafat ni un escut per protegir-me de res...segur que això ha fet el dolor més intens, però el dolor apareix de la meva autenticitat, per tant, no renegaré del que sóc, ni vull canviar com sóc, prefereixo patir el dolor però que demà segueixi rebent tantes carícies com he rebut aquests dies...
Potser perquè no sé dissimular, perquè se'm nota tot, perquè molta gent m'ha vist futut de debó però per una cosa que té menys arguments que la mort o el dolor d'un desamor, perquè el dolor ha sigut total, ha sigut meu, ha sigut vital, i l'amistat podria confondre i donar-se una importància que realment no té, ella ja te el valor i la importància dins de mi, del que he viscut, però no és ella, és el detonant, però pel que hagi pogut sentir jo que ha fet, bé o malament, és per on ha detonat tot, on ha explotat tot, on s'ha esmicolat tot...aleshores el "jo vull", "jo tinc clar que", "jo necessito", "jo no vull", queda a un segon, tercer, quart o milessim terme...no em serviria de res les raons terrenals...per això sento el que sento, per això ploro com ploro, per això he patit aquest descontrol absolut de qui sóc i del que he sigut tota la vida...
D'acord, a la terra potser la resposta seria " has d'estar preparat, agafa els escuts i vigila que potser rebràs", i és cert, estava avisat, avisat per la mateixa protagonista, però no vaig escollir el camí fàcil, simplement vaig estar allà, amb les portes obertes i amb cap por al que em podria passar, estava avisat cert, però mai ho sentia així quant hi havia presència, al revès, cada dia estava menys preparat i menys protegit...i allà, en la desprotecció absoluta em va arribar el dolor, en la fe absoluta em va arribar el no creure, en l'autenticitat més forta em va arribar la desolació i la buidor, i aquest contrast ha construit tot aquest dolor...per això dic que no hi ha resposta, per això dic que no és culpa de ningú, per això dic que ni ella em podria entendre, tothom vol un culpable, va bé per salvar-se, tothom vol una resposta, va bé per entendre, però jo no sento això, no sento res d'això, tan de bó fos tan senzill com un dolor així, per això no podria ni sentar-me a parlar amb ella, per això mai he esperat que torni, per això el dolor ha aparegut quant van acabar les preguntes normals, perquè el dolor és meu, de ningú més, ni responsabilitat de ningú més, ja vaig patir el trobar a faltar, o el buit de l'altre persona, però tot això es supera amb eines més connegudes, no lluito per recuperar res, no dubto de la meva estimació, ni tan sols dubto que encara trobo a faltar, però no ve d'aqui aquest dolor, arriba de molt més enllà del que és la pell o el cor, i és aquest el que m'ha trencat totalment, per això ahir ho vaig intentar però però ella podria sentir que és un dolor "normal", potser igual de dolorós, però "normal" i jo de dolors "normals" ja n'he passat molts, i tambè l'he passat aquesta vegada, però jo ja no parlo d'això, això ho accepto, ella ja és la protagonista d'això, no passa res, és "normal" sentir aquestes coses...però tan sols és el detonant de l'altre dolor, però en aquest altre només estic jo de protagonista, és intern, és essencial, és clau en tot el que crec i sento, es donar voltes en cercle buscant la meva pròpia resposta...és evident que ella  també és part de tot això clar, de fet mostra la importància i creença que tinc per una persona, només algú important et regira les coses més importants, però aquesta importància ja li vaig donar quant hi era, i jo, el dolor que sento ara no arriba d'aquí, no arriba d'una persona, en tot cas arriba de com em vaig mostrar, sense reserves, sense pors, amb pataletes de nen petit evidentment, però amb tota l'innocència del món, de fet crec que és la vegada que m'he mostrat amb més autenticitat,  i potser per això ha nascut el meu estat actual...perquè tot va nèixer en l'essència i no a la terra...però falta menys, començo a entendre'm, part vital per començar a veure la llum després de tanta foscor...
El proper anirà dedicat a la gent, a qui m'ha cuidat aquests dies, a qui m'ha ajudat, a qui m'ha fet de mirall, a qui m'ha acceptat i fins i tot a qui m'ha futut canya però tot des del carinyo....gràcies de tot cor.

Despullar el cor

Potser algú agafaria el camí de la ràbia, no ho sé, potser seria la segona fase aquesta , entendre coses que no trobo explicació, situacions ridícules que mai podria compemdree, coses que trobo exagerades, coses que ni vull ni han de tenir explicació en el meu cor...
Agafar el camí de la ràbia per mi seria massa fàcil, primera perquè la ràbia seria per mi mateix, ja que seria renegar del que he viscut, potser dins de la meva estupida maduració, fins aquest puntsi que  hi he arribat, per tant descarto aquest camí, massa simple, massa fàcil i a més, jo no m'he de salvar de res, per tant afrontaré les coses a la meva manera...
Quant m'he tornat a veure plorant perquè si, he entès que estic en una situació nova a la meva vida, podria pensar que m'han enganyat, que m'han utilitzat o fins i tot que m'han insultat essencialment...
De sobte he vist que per primera vegada en tota la meva existència, no crec en res, fet absolutament abstracte en mi, però així m'he sentit dia rera dia, i per mi només això em fa aturar-me i començar a gestionar la meva existència...
Silenci rera silenci vaig descobrint parts de mi que em sonaven però que no coneixia o no excercia, no ho sé, però avui, com sempre, dins de l'improvització, moltes persones m'han ajudat a valorar que sóc , que és millor que dir qui sóc, perquè en realitat potser no sóc ningú...
Però al final del dia una amiga m'ha anat despullant d'essència, sense buscar raons lògiques, sense buscar arguments típics, jo ja sé el que he de fer, el problema és com fer-ho, i això és el que sempre se m'escapa de les mans, o del cor...
Per fi he pogut parlar sense plorar, tot  i que he començat amb llàgrimes, res em treu la pena real que sento, perquè poques vegades havia cregut tant en una persona, per tant és lògic que tot sigui doloròs, però ella m'ha parlat el meu idioma i allà he deixat de plorar...i he començat a viure i respirar, porto dies que no respiro, no menjo, no miro, no hi sóc, per fi he respirat...
Necessitava explicar exactament el que m'ha passat, però des de la vessant meva, de les meves emocions, del meu cor, tan fot que la història l'hagi viscut sol, perquè això és evident, i un tambè és realista, però necessitava que per fi algú em parlès des de mi, ha anat a buscar justament algú que em coneix molt sense veure m gaire, però hi ha alguna cosa maca que ni l'edat que ens separa pot dissimular: parlem el mateix idioma...
Ha explicat exactament el que em passa, i jo me la mirava atentament, quin goig fa veure que algú et parla sense explicar-te allò tòpic de les relacions, de l'amor, del que convè, del que no convè...
Per fi algú m'ha dit el que sento, per fi algú ha entès que tot és espiritual, que tot el que sentia al seu costat no era res visible, com si haguès trobat l'ànima bessona sense necessitat de consumar això en una relació o en tot el que la gent creu que significa ànima bessona...
Algú m'ha dit que esperava alguna cosa, i mai havia esperat tan poc, potser per això he quedat més tocat que mai, perquè per fi tot estava per sobre de les meves necessitats, i tot i així, les necessitats eren cobertes totalment...fort, però és així...
Per això m'ha dit que no estic enamorat, mai ho he estat, era un estat molt superior a això, era molt més fàcil tot i les possibles confusions terrenals, per això he sentit aquest buit tan brutal i devorador, perquè estava per sobre de tot això tan clàssic que ja tantes vegades he viscut...potser per això no puc buscar la ràbia, no estic a la terra, no hi ha ràbia fora del món...
Sóc transparent, ho he sigut sempre, ho he sigut tant que dic mentides d'infants, sempre se'm pesca, però jo sóc un nen, un nen que ja fa més de 20 anys va dir que si un dia el nen se'n va ja no voldré existir...per això m'he ressistit a madurar, a evolucionar per un camí que no és meu, que ni me'l crec ni el sento, potser per això porto un etern descontrol, perquè no tinc projecte ni ambició en aquest món, tot i així cada dia desperto i faig el que toca, però no me'n surto, a la terra no me'n surto mai, potser per això sóc tan mal pare, o potser per això sóc tan bon pare, o tan mal amic, o tan bon amic, no ho sé...jo no visc, només sento, i quant alguna cosa em fa mal el dolor el sento amb força, i quant alguna cosa m'agrada el plaer és aplastant...
Aquests dies molta gent m'ha definit com innocent, i és cert, em costa acceptar-ho, però si ho sóc i molt, tan que em contento amb un somriure llunyà, perquè prefereixo un somriure llunyà que un silenci, tot i que no entengui cap de les dues coses, però ho he d'entendre, perquè m'arriba des de la terra, no hi ha res espiritual, només hi han projectes , pors, conclusions repetides per enèssima vegada per milions de persones...
Sóc tan innocent que potser per això em poden fotre 4 hosties i jo encara espero l'abraçada, que em tenen segrestat en un pis durant hores i espero que em truquin per arreglar les coses o que abusin de mi sexualment i ni tan sols tenir la sensació de que he de perdonar...
Perdona-la - m'ha dit algú...jo no sento que hagi de perdonar, de fet poques vegades sento que m'han de demanar perdó, jo només sento el que he viscut, i per això ho porto al meu cantó, aquell on jo ja li vaig dir que l'havia connegut i em sentia bé...després realitat, realitat, més realitat i més realitat, i projectes i guies pràctiques per ser feliç en aquesta vida...jo no en sé de moure'm per aquí, no en tinc ni idea, potser per això la primera reacció va ser escriure un conte, un conte preciós o bonic o sincer, però després vaig anar al terreny terrenal, i aqui jo no sóc ningú, absolutament ningú...
Amb tot això no vull dir que jo sigui especial, tots ho som, de fet si que m'ha fet pensar perquè la gent em perdona tot, potser s'aparten, faig una mica de por tant descontrolat sempre, però em perdonen, avui he entès que realment allò que m'estàn dient de que no tinc res de malícia és cert, no en tinc gens i gens és gens, per això no puc entendre que em fotin una patada, o que rebi despreci, despreci pels dos, no per mi, despreci al que hem viscut, no ho puc entendre i aleshores em perdo totalment, entre el Puff i el pirata, o entre el "pirat" i el Peter Pan...
M'agrada sentir la il.lusió del no res, és perillòs, però m'agrada, ho puc sentir davant d'un paisatge o potser davant d'una mirada o davant d'una sensació, el nen de dins quant rep això no espera res, si no el col.loques altre vegada a la terra, no espera res de res...potser per això accepta les suposades patades, però quant rep una patada al cul, real, de les que darrera d'ella s'amaguen mil coses ja escrites i dites, el nen rep un dolor increible...
Jo o estic bé o no estic bé, no puc arribar a buscar ni excuses ni explicacions, com sempre dic les coses que no tenen explicació són les bones, per mi és clar...i aleshores perquè ens passem mitja vida buscant explicacions...i clar, algú em diria, i perquè no ho apliques ara? ja que no trobes explicació aplica-ho!!, però jo tinc explicació, dia rera dia la vaig escoltar, crec que cap dia no la vaig escoltar, el que no tenia explicació per mi era el fluir,en això em vull quedar...però si un llegeix el futur i li posa gotes del passat, ja no hi ha present...ja no hi ha res...
Ara em sento com un nen que ja no pot jugar, que no pot fer les tonteries que feia, que ja no pot creure en les fades, un nen que ha perdut tota la fe en l'infància, potser per això ploro com mai, però no puc culpar a ningú per aquest fet, és alguna cosa meva, de ningú més, i per això, és impossible que em surti ràbia, perquè per més nen que em senti, els meus actes són meus i no puc demanar responsabilitats als altres...no em salvaré el cul ni les pors culpant a una altre persona, seria una gran mentida, i les meves mentides són més tontes...
Potser avui l amiga m'ha ajudat molt, molt més del que potser es pensa, perquè ha posat el que sento en el lloc real d'on ho sento, i allà no hi ha cap tòpic, ni un, no hi ha res que dissimuli res, que amagui res, que converteixi una imbècil situació en un escut , un escut que mai servirà de res, ja que al final ens hem d'enfrontar a qui som realment...avui, demà o potser d'aquí nou anys, però passarà...a no sé que visquis tota la vida entre escuts, aleshores moriràs enganyat pensant que has viscut una vida i només hauràs viscut només la petita porció de llum que alguna seinceritat, o amor autèntic, o coherencia ha provocat en el dur escut...
I creuràs que vius però en realitat no vius res lliurament, i creuràs que tens la llibertat i en realitat estaràs més lligat que mai, perquè lligar-se a un escut és la distorsió més gran que provoca el passat, està bé pensar que no vols que et facin mal,no ho nego, però és massa simple i massa injust pel present i no permets començar de 0 res, anem acumulant i en comptes de sumar, restem...un dia em va dir una persona que treballava amb gent gran a una residència, que li feia molta pena veure com molta gent, en els últims anys de les seves vides, miràven enrera i els donava la sensació de que no havien fet res del que volien...és dur, però segur que passa sovint...
Jo ara estic tocat , com poques vegades ho he estat, potser perquè com poques vegades, o ves a saber si cap, sento una cosa molt diferent al que havia sentit, tot i que no vaig poder ressistir-me a baixar a la terra, i allà és on sempre fallava, he estimat per fi com jo volia estimar, sense lligams típics, sense deduccions típiques, sense regles de tres ja tan mastegades durant tota la història de la humanitat...
No tinc projecte per mi, segurament no n'he tingut mai, potser dissimular que crec en coses que no crec i que no crec en coses que si que crec, potser tambè per això tot era benestar, perquè creia que ella tambè hi creia en aquestes coses, pensava que algú tan espiritual mai em tractaria terrenalment, i el final ha sigut la cosa més trista, deplorable, penosa i tipica del món, sense un acte de valentia, sense cap mena de compassió, sense cap mena de pensar en l'altre i com deu estar...i per això em demanaven ràbia, però no, no entraré en el mateix sac, si no em perderé,  tan me fa que fos mentida, que m'hagin enganyat o utlitzat, tot això segueix siguent de peli romàntica, ja hi vaig entrar jo per la porta gran tambè a ser el prota de la peli,de fet m'ho he guanyat a pols estar com estic, ja hi vaig caure de quatre grapes, jo no treuré ràbia perquè passo de treure ràbia pel que hagi viscut, potser m'estimo més del que aparentment demostro, però no tinc projecte, per tant sóc manipulable, per tant si algú m arriba amb un projecte i li obro totes les portes només em fa il.lusió el seu, però no per res, és que jo no en tinc, per això la reforçava i l'ajudava en els seus projectes...però jo li he de donar la volta, és la meva vida i segurament l'únic projecte que tinc: sentir perquè si i no sentir per treure'n algún profit, potser per això demano impulsivament un favor, o sembla que m'estigui morint tot plegat, perquè realment jo sento que m'estic morint, és el moment, no existeix res més, per tant jo no evoluciono, mai evoluciono, i encara menys evoluciono cap on algú vol que evolucioni...
Potser m'he explicat tot això per entendre el perquè no he tingut excessiva obsessió ni il.lusió per la publicació del meu llibre, crec que en el fons tan me fa, ja escric aquí, per tots i per mi, com un "culebrón", no passa res, no tinc escut, estic futut i ja està, ho dic...el premi extern de que publiquin alguna cosa meva em va gran, segurament igual de gran que li anava al meu pare o al meu avi, no crec que estiguem aqui per una ambició externa, jo escric perquè estimo escriure, no hi ha res més, fàcil i senzill, agraeïxo profundament la gent que m'ha ajudat en tot això, que ha cregut en mi en la publicació, i ho agraeïxo de tot cor, perquè per mi el llibre és justament això, agraïr, creure, sense escuts, sense por, i sense cap mena de recompensa que no sigui aquesta ...
Suposo que l'editorial deu alucinar en la poca ambició que hi poso, però és que és real, no en tinc ni una, fa 20 anys si que en tenia, però no sé si aquest ego ja el vaig llençar o realment alucino tant escrivint que no hi ha més motivació que aquesta, o potser simplement sóc rar, però ara com ara he d'entendre coses molt més essencials, tinc molt de dolor, com mai, no puc presentar res si no crec, visc al dia, no tinc projecte, ni tan sols aquest el puc portar a terme si no entenc algunes coses...he intentat dissimular, posar-hi emoció, però no en tinc, però ja és físic, ja existeix i un dia em veuré davant de gent esperant que digui perquè he escrit aquest llibre...i jo respondré: no en tinc ni idea...perquè sento?
Avui han definit el que sento per aquesta persona només escoltant-me, i m'he posat content de veure que per fi algú m'entèn,m'ha entès millor que la pròpia protagonista i no em posa en el mateix sac de tot el que passa milions de vegades cada segon en el món, m ha fet somriure i després de dies plorant desconsoladament, un somriure ha sigut un regal, perquè el nen, com a bon nen, amb una abraçada s'hauria acontentat per convertir alguna cosa totalment terrenal en un conte de fades...per cert, i aquí està el meu gran defecte, jo no em crec la part terrenal, jo només crec en les fades...ara no, però ja hi tornaré a creure...m'han destrossat aquesta part de mi, però potser és la única que tinc, per tant haurà de tornar...aquest és el meu cor i amb un cor així no puc ni excusar-me gaire, per això fallo tantes vegades, per això no fallo tantes vegades, per això apareixo, per això desapareixo, per això crido i després no entenc perquè he cridat, per això estic trist i ploro sense una raó típica, per això ploro per una emoció que no es veu ni s'olora, per això s'impregna la meva vida de records d'olfacte, perquè no sóc res més que algú que està perdut entremig de moltes coses que no entèn, si no sigues així jo no ho podria soportar...
Per tant sóc insuportable i suportable, no se m'ha excusar per ser així, això no és cap excusa dels meus actes,sóc conscient del que faig, sé quant faig mal, si no se m'ha de perdonar doncs no se'm perdona, per sort jo mai sento que vulgui perdonar, potser per això demano tantes vegades perdó, perquè realment i poso la ma al foc en això, no tinc malícia mai, i mai és mai, segurament sóc un nen consentit, no ho nego, mimat potser, massa perdonat, però no m'equivoco quant dic que realment sóc un infant, crec en tot tant brutalment que quant m'entreguen despreci, que no enfado, que no insults, em destrossen per dins...

entendre ( venen, remouen el teu món i se'n van)

Avui era el dia assenyalat per anunciar una cosa, segurament una cosa que 20 anys enrera hauria pensat que era el meu somni, així ho deia a tothom, però els anys m'han fet treure mèrit a moltes coses que pugui fer minimament bé, no sé si en aquest sentit he tirat l'ego, o simplement no li dono més importància, de fet se'm fa una mica gros tot plegat i fins i tot m'agobia una mica...
Per tant ho he tirat tot enrera, amb el conseqüent enfado de qui ha confiat en mi, però tan és, si no en tinc ganes no en tinc ganes, i jo em moc per sensacions i aquesta és la meva ara mateix...
Ahir em van preguntar si el problema és que estic enamorat, tan de bó hagués sigut així, tot i que el final em fa la sensació de que he viscut una relació de 20 anys, tanta duresa m'ha sorprés, m'ha dolgut i el pitjor de tot és que m'ha fet obsessionar-me per treure'm el maleït sentiment de culpa...com algú que et coneix tant et tira a les escombraries tan ràpid?, doncs és evident que és perquè justament m'ha connegut molt bé i sap perfectament com sóc, la crueltat, la falta de compassió, o fins i tot renegar del que un ha viscut és sinónim de que has deixat una merda de record...
Algú em podria dir de que coi et queixes tú, aquest èsser volàtil, que no s'enganxa a res ni a ningú mai, que sempre va a la seva, ara de que coi et queixes?...
I potser és veritat, però clar, jo tampoc entrego gaire, per tant la gent es pot queixar, alguns més que altres, però la realitat és que sóc prudent cada dia més amb el que dono, perquè se que no puc donar gaire, segurament perquè tinc por del carinyo, del "enganche", perquè em protegeixo de qui sóc realment i de pas, veient el resultat actual, protegeixo als altres...
Sempre busco respostes, i potser la resposta és simplement perquè és així i ja està, però la veritat és que no he entès res de res del que m'ha passat, de fet és la primera vegada que no tinc explicació, i m'he quedat tan buit i extranyat que cada vegada que em pregunten com estàs em poso a plorar, com el poema de Benedetti, ploro de veritat, com feia anys que no ho feia...
I just avui havia d'anunciar que les paraules m'havien donat un suposat "premi", i just ara que no crec gens en les paraules, per primera vegada no crec en les paraules, per primera vegada no crec en l'èsser humà i el que és pitjor, per primera vegada en tota la meva vida no puc ni creure el que he viscut, amb un resultat molt pitjor que aquells que tenen un contenciós per un divorci, i això sense ser parella, només amics, és la primera vegada que sento el dolor de la perdúa d'una amistat, segurament igual que jo he fet sentir alguna vegada, però clar, sense jo entregar-me tant ni impregnar de mi tota la vida de l'altre...
He pensat amb una amiga, que se que està enfadada, que jo estimo, però està enfadada, i he pensat quanta raó té d'estar.ho, tot i que la relació no era evidentment tan estreta...
És curiós que m'hagin etiquetat de parella quant no he sigut i m'hagin tractat de parella quant no ho he sigut i això és el que em fa tornar lelo, perquè si hi havia tanta amistat com pot haver marxat tot de cop, no pot haver ningu tan cruel a no sé que tingui una raó que jo no sàpiga...però és que no n'hi ha, perquè en l'amistat no hi han raons, és una suma de dos, un món de dos, que cuidem i mimem d'una manera o altre, que es pot redibuixar de moltes maneres, que es pot construir de moltes altres, que és pot convertir en el que volen els dos...perquè m'han parit així?...no em podien haver fet més passota, o menys sentit en tot el que visc, perquè la gent confon sempre l'amistat de dona i home amb parella, tan de bó pensés el que pensen els que estàn en un desamor, jo no trobo a faltar això, de fet no vull això, no sóc capaç d'això, però segueixo trobant a faltar l'amistat, i aquest silenci m'està matant, aquesta falta de compassió, aquesta sensació de que sóc dolent, i tan bó que era tan sols fa dues setmanes, no ho puc entendre...ja se que no haig d'entendre, però no puc, no ho entenc, m'he quedat trabat com mai m'havia passat, sempre tenia una excusa, però en aquest cas no la vaig potent pel que en realitat he viscut, en tot el recorregut, no entenc res...i això m'ha fet pensar per primera vegada que no crec en l'èsser humà, i això si que és una novetat, mai m'han fet mal, almenys conscientment o amb malicia, sempre he entès que hi han circunstàncies que poden amb el moment, sempre he dit que l'èsser humà és bó, ho tinc milions de vegades escrit, i tot i que m'havien avisat, començo a pensar que no, que potser he topat amb algú cruel, que no pot ni pensar ni un moment com està l'altre, la distància sempre és una defensa, i ho entenc, o un atac, i ho entenc, però de 100 a 0 deu haver algún punt intermig, més suau, no tan cruel, no tan dràstic i fins i tot si recordo el viscut, no tant inmerescut, perquè alguna cosa vaig fer jo bé no?...o no, de fet la resposta és clara i contundent , és un NO rotund, tot i que segurament em dirien que trec les coses de context, i potser és veritat, i aleshores esperaria i el silenci em recordaria que no hi ha més que un context, un que no diu res...
Jo sóc el primer que puc entendre que m'he equivocat en coses, puc arribar a entendre fins i tot que m'he equivocat amb raons, meves clar, però són raons igual de vàlides, però potser sempre que reclamava les meves raons és quant apareixia el silenci i no sé si ho hauria d'haver vist...
Mai havien passat així de mi, cap parella meva ho havia fet, tot i que haurien tingut motius, erem parella!...però és que he perdut una amistat que per mi era gegant i ara no sé com entendre com el que he viscut no era res de res, no sé com pensar això, ja se que el temps és relatiu, que tot te un final, que res és per sempre, ho tinc clar, però era la primera vegada que tenia una amistat profunda desde bon principi, on ho compartiem tot i ens explicavem tot, això m'impedeix creure ara mateix i jo sense creure no sóc res, i és evident que això m'hauria de fer valorar més el que tinc , els amics, però jo no barrejo res, ja li dono mèrit, ningú m'ha de fotre enlaire la meva fé en les persones per fer-me veure el que tinc...però el problema és que jo valoro aquella amistat, igual que fa dues setmanes, amb canvis clar, però tan me fan els canvis, no és just el que estic visquent ara mateix, no és just si algú hagués grabat amb una càmara oculta tot el viscut..no m'ho mereixo, n'estic plenament convençut d'això, ni haver entrat en la meva típica espiral d'excuses i justificacions em fan merèixer això, perquè com sempre dic hi han uns fets, uns fets reals d'amistat gran, i per això ara com ara quant em preguntin com estic seguiré plorant, perquè no em puc sentir bé sentint.me dolent, i no val dir que sóc un exagerat, ja ho sé que ho sóc, igual que ho era la nostra amistat i les paraules espirituals i fets especials que vam viure, si jo m'he tornat boig ara, o he perdut el nord, doncs no val dir-ho, perquè l'amistat es movia per aquí, pel que es veu i pel que no es veu i en els dos cantons hi estàvem còmodes...
Ara em toca païr i no me'n surto perquè no tinc sortida en aquest sentit, perquè encara que tingués resposta, que ja les vaig tenir, no puc entendre res del que he viscut, tot era una mentida?...no pot ser, tan de bó estiguès enamorat nassos!!...seria tan fàcil renegar ara mateix!!...però no, és molt pitjor, sento que ho he obert tot sense cap mena de filtre i per primera vegada m'he entregat absolutament sense esperar a tenir un projecte en comú, cosa que mai m'havia passat, perquè estimo, simplement estimo, i he rebut la clatellada més gran que mai he sentit i no és que no n'hagi sentit , evidentment que si, però eren d'amor, aqui havia convertit a l'altre en la meva gran complice, ni parella ni res més que complice, potser li faltava constància en els silencis i era allà on jo em perdia, perquè patia, o perquè no ho entenia, o simplement perquè estimava igual que el dia anterior, no ho sé, però jo , tan poc constant sempre, era constant, potser és això el que no sabia fer davant d'algú hiper constant però que de sobte es tornava inexistent...perquè punyetes estic així? perquè no surto d'aquest sentiment de dolent? perquè espero una paraula suau encara? simplement un cony de paraula suau em faria estar tranquil i tornar a creure? perquè pateixo tan perquè haig de passar per davant? perquè m'amago? no entenc res, perquè jo he viscut una cosa sol?, perquè si en parlo em fan creure que ho he viscut sol?, perquè si jo no he posat les normes em sento que les he posat totes?, perquè les rialles i els moments només ho valoro jo?, perquè? perquè? perquè? cony de perquès...
abandono el projecte, el meu, ara en tinc un altre, recuperar la fe, perquè sense creure m el que visc, no sóc res, i ara no sóc més que un buit que es mou per tot arreu...curiós, el buit que un dia vaig haver d'escoltar que feia patir, i ara me l'he emportat jo solet...si la gent em mira faig pena, no se dissimular , mai n'he sapigut, o brillo o foto pena, així m'han parit tambè, però la pregunta més clara és perquè ho han fet de parir-me així...avui em sento culpable per moltes coses, una per demanar ajuda a algú que aprecio però que no mostro l'apreci que realment tinc, l'altre per no tenir fe, i una altre perquè alguna cosa dec haver fet fatal per rebre tanta indiferència i sobretot, manca de compassió...no entenc res