PETER PAN ( en majúscules)

Avui ha aparegut un fet nou que no existia aquests darrers dies, ha sigut aquesta tarda, després d'uns quants indicis de millora...he anat a la betzinera i he fet una paiassada, tant gran que tothom ha rigut, important, però encara més important ha sigut que jo he rigut amb ells, per fi ha tornat el meu estat natural...no ha sigut molt llarg, però és un moment important i un fet diferencial a tots els darrers dies...
I perquè?...perquè començo a obrir els ulls i assumir, acceptar, i posar les coses al lloc real i separar...i ho he fet jo solet?...en absolut, he tingut tantes mostres d'amor, de tendresa, de comprensió, de paraules boniques i d'amistat aquests dies que el meu primer somriure els dec a ells i elles...moltes coses m'han passat ultimament pel cap, tenia clar que la protagonista del meu estat no era ella, ella tan sols era el detonant, i segurament ha sortit tot el que he viscut aquests darrers deu anys, on segurament he sigut una fulla que anava allà on el vent l'empenyia...
I el fet que m'ha passat ara m'ha fet explotar, per això he fet un llarg viatge per l'essència, per la meva infància, per indrets intocables, i m'he anat esmicolant per dins tant rapidament...
I el detonant tampoc el volia acceptar, primer em volia donar les culpes a mi, cosa ja habitual, però no me'n sortia, volia posar en el lloc que jo creia que li corresponia la nostra amistat, des del punt de vista meu, exagerat, perquè tinc clar que sóc exagerat en tot el que visc, mai ho he negat...
Però hi ha una realitat, i la realitat és que el detonant de tot ha sigut una de les pitjors punyalades que he rebut, i la sort és que no pensaré que és culpa de ningú, no acostumo a trobar culpables, perdo més temps cercant solucions...
Però la punyalada ja l'he entès, algú que et diu cada dia que no vol una cosa però la fa, i un cop la fa a l'endemà et recorda que no la volia fer, algú que et diu que no vol dependre de ningú, però fet rera fet et fa sentir que depèn de tú i que tú depens de l'altre, algú que et diu que si marxo sentiria un buit molt gran però no ha tingut ni una gota de compassió a l'hora de marxar, algú que et dona un valor extraordinari i que està sempre al teu costat i de sobte desapareix sense cap mena de problema, algú que et demostra cada dia que no és egoista, que estima molt, que ajuda en tot i després et diu que va a la seva, és algú que no pot caminar per la coherència, però la punyalada no és aquesta, la punyalada es com ha fet les coses, amb paraules cruels, sense pensar ni un moment en quin estat havia quedat jo i amb una fredor que evidentment ningú es mereix, jo tampoc.
Però la gent que m'estima i que m'estimo m'han anat posant a lloc, és evident que jo no em perdo res, perquè en realitat ha marxat i punt, en canvi l'altre ha perdut una amistat potent i autèntica,que la va entendre, que va permetre que fes el que volgués, que tot i les queixes acceptava tots els temps que va posar, i tot i així no m'ha mostrat res, després d'enviar-li correus bonics, diguent jo el que representava per mi, res de res, silenci absolut, ni una trista paraula de consol, i segurament pensant que en tot el meu estat ella seguia siguent la protagonista, per això va posar les normes, per això jo vaig ballar la seva música, i ho dic sense gens de ràbia, perquè jo si que he viscut una cosa autèntica, així doncs ara si, jo marxo ric i l'altre es queda pobre...
Jo tambè he fet mal, però avui mateix, no fa res, a algú que li vaig fer mal m'ha enviat un watsapp dient-me que allà està, que pel que necessiti estarà allà i m'ho ha demostrat mil vegades, i ella sap que va ser dificil al principi, pels dos, que vam estar penjats d'un fil, que em va arribar a maleïr alguna vegada, i en canvi aqui estem, jo vaig entendre la seva ràbia, perquè tambè tenia clar que és una persona que val la pena, que sent dolor i que jo sóc el responsable tambè del seu dolor, i el mèrit els dels dos, que ens hem recol.locat i ja està, i aqui estem amb tot el carinyo del món...amb respostes que potser no volia, jo sempre la contestava, perquè l'entenia, perquè li donava valor, perquè valia la pena donar-li...perquè li demanava perdó, no és tan dificil demanar perdó coi...ho has de sentir això si.
jo no he rebut res, he anat fins i tot davant d'ella tremolant, tothom que m'ha vist aquests dies ha entès el meu estat, i només em va dir "diga'm" i ·adeu", entremig algún intent de mirada i sobretot parlar pel mòvil mentres jo plorava, i no vaig anar perquè tornés, simplement volia compartir el meu moment amb ella, i no per culpar-la, de fet no l'he culpat mai, més aviat m'he disculpat i ara començo a pensar de que coi m'he disculpat...només volia compartir perquè per mi ella és important...
L'intensitat ha sigut molt gran, les coses que ens hem dit també, i jo pensava que això estava per sobre de tot, però no, no estava per sobre d'ella, però per mala sort d'ella jo ja sé com és quant és autèntica, per tant el record seguirà intacte, i les seves formes finals mai les entendré però segueixen siguent part de la seva incoherència...si ella no s'accepta estimant bé no és el meu problema, però sap estimar i molt i per això ha sigut el detonant de tot...només algú que sent em podria fer sentir a mi, això és evident.
Però l'esgoisme te molts colors, i el seu no és real, i això jo ja ho sé, així doncs puc marxar ben ric de tot plegat, ben Peter Pan...
I ara potser li començo a agraïr la crueltat final, perquè ha sigut molt cruel, perquè no hi havia suficient recorregut dolent com per ser tan cruel, i li començo a agraïr perquè aquesta crueltat hagi detonat tantes cose, no ho entenia perquè, però avui quant un amic m'ha parlat he entès moltíssimes coses...jo tinc la sort de que a vegades sembla que no, que a vegades sembla que el meu caràcter impulsiu em faci tornar sord, però escolto molt el que em diuen, potser a vegades massa i tot perquè si una cosa em defineix és que sóc un caga-dubtes...he mirat enrera, tampoc m'ha calgut molts anys enrera, per sort els primers 30 anys de la meva vida han sigut fàcils i dolços, i he vist com he arribat a anar de cul ( perdó per la preciosa expressió) darrera de la meva vida, segurament he perdut el timó i mica en mica aquest darrer any l'he anat recuperant, i potser quant començava a recuperar-lo m'ha passat això, algú diria que ja és mala sort, i jo dic que no, i dic que no perquè per fi avui torno a ser una mica jo i començo a veure lo positiu del dolor i deixar al lloc positiu el que realment ho va ser, per sobre de salvar-me jo o de les meves necessitats, per tant necessitava que tot explotés, i havia de ser per algú que per mi SI era essencial , SI era una amiga, i SI era importantíssima...però jo havia d'explotar, ara o potser d'aquí un any o tres o cinc, però ni la meva mirada innocent, o les meves ganes de transformar-ho tot en alguna cosa bonica, o les meves emocions eternes mirant els núvols o les arrugues d'un avi que m'explica la seva vida no podien amagar per sempre que havia perdut el timó, que jo només em deixava portar i anava posant tirites a cada moment, però a l'endemà s'obria una altre ferida, i el que és pitjor és que moltes no eren ni meves però jo les volia curar igualment...tenir dos móns és meravellós i et permet anar pel que més t'agrada sempre, però clar, l'altre existeix i no el pots deixar tant en mans del no res...
Aquests dies he rebut tantes mostres d'amor, d'amor sincer, de creure en mi, de veíns transformats en amics, d'amics que m'han reforçat, d'amics que m'han dit aqui estic quant ho necessitis, d'amics fins i tot que se que no em poden dir res però m'estimen igual, detallets, regals, paraules, mirades, abraçades, bondat, innocència, valor, i m'he de quedar amb el que no tinc?...no, no era això, era molt més que això, era jo...per això he fet aquesta davallada, no nego que la punyalada ha sigut genial, però també se la veritat viscuda, per tant no ha sigut això, a ella l' he trobat a faltar molt, encara en dia d'avui he plorat escoltant una cançó que parlava de la mentida, perquè em fot mal pensar que he viscut una mentida, però en realitat no he viscut cap mentida, jo no sé si ella s'ha mentit o no, però a mi no ho ha fet, m'ho va demostrar dia rera dia, i ara tampoc m'ha mentit, tan sols m'ha apunyalat, o potser s'ha apunyalat a ella mateixa, no en tinc ni idea i no és problema meu, ella sabrà el valor que tenen les altres persones en la seva vida...però aquest dolor, per mi, és normal, entenc que la trobi a faltar, ha sigut molt intens tot, sóc humà i no sóc fred i no sóc capaç de passar del tot al res, i no sé ignorar el que he viscut, la meva vida te més valor que jo mateix,..però tot això entra dins del normal...
El dolor ha sigut descomunal, com mai, he plorat desconsoladament a tot arreu, no podia frenar res, he tremolat, he patit com mai, però tot és per mi , pel que he viscut en la meva vida, per això he fet un viatge per les entranyes, perquè ho necessitava, perquè necessitava arribar a la veritat, té nassos que fins i tot això li hauré d'agraïr finalment, aixi doncs encara marxaré més ric que mai...ara em falten dies, serenor, entendre que tinc un tresor, que estic rodejat de gent meravellosa, i fins i tot això m'ha fet veue que potser m'ho he guanyat jo tambè, que mai estic sol tot i ser solitari, que tot i els meus impulsos molta gent em coneix i m'entèn, que veuen innocència en mi, bondat, que coi més vull que saber que el pirata està rodejat de tresors?...i aquests dies ha brillat la filla, s'ha comportat amb el cor, ha vist al pare tocat, ha tingut paciència, ha sigut carinyosa, ha tornat amb força i m'ha estimat com mai...que coi vull més que no sigui posar les coses a lloc a poc a poc i tornar a agafar el timó i no convertir les meves creences i les meves ambicions emocionals en una religió, no cal ser sempre igual, si em torno fanàtic del que vull ser a la vida sempre estaré cec, res ha d'estar molt per sobre de tot, si no em torno fanàtic, allò que tant detesto, no m'agradaria pas ser-ho...
He estimat sense escuts, i què?...he valorat moltíssim a una persona, i què?...m'he entregat sense reserves, i què?...he obert les portes de bat a bat, i què?...he deixat que entrès quant volguès o sortis quant li dongués la gana dia rera dia, i què?...m'ha tirat a les escombraries, i què?...li he dit les coses més boniques a canvi d'un silenci cruel, i què?...al final jo he viscut autenticament tot plegat, i sense posar per davant cap cosa que ho impedis, per tant estic ric, igual de ric que quant vaig entrar...
Encara em falta molt, en sóc conscient, però avui he separat definitivament les coses,els dos fets, ja ha tenia clar fa uns dies, però avui ja puc plorar una perdua tranquilament i puc començar a navegar pel mar, mirant el timó i intentant agafar-lo altre vegada...
I aquella persona? doncs podré marxar sense maleïr res, sense excusar les meves mancances a la seva actitut amb mi, ni tant sols marxaré siguent covard, podré dir amb veu alta que és una persona meravellosa, que m'ha apunyalat si, no ho nego, però repeteixo , a mi ja no em pot enganyar, va descontrolar el seu etern control i ara ja va molt tard, encara que m'hagi mostrat la fredor més gran del món...
A l'altre li toca saber perquè quant viu una cosa renega d'ella, o perquè diu que no vol fer una cosa i la fa i disfruta, o perquè es pregunta coses dels bons moments, a mi ara em toca viure, respirar, i no perdre la fe, ni la coherència, i sobretot mimar els dos móns, i no excusar-me en que el que m'agrada és el món que no es veu, potser és cert, però jo tambè visc en l'altre...equilibri és la paraula, entre el que sóc i el que vull ser...
Gràcies a tots, sempre he dit que una de les coses més boniques és agraïr, però fer-ho de veritat, sentint l'agraïment, i de veritat que aquests dies han sigut meravellosos per l'amor rebut...no m'agrada posar noms , és injust fer-ho sense el consentiment dels protagonistes, però diré això...gràcies a tots els que heu estat aqui, que ja hi ereu  i que hi sereu, heu fet d'amics, de miralls, de companyia, de respecte, perquè molts heu vingut i jo no podia ni articular paraula, i heu sigut sens cap dubte, la part més bonica d'aquest dolor que he patit i que anirà marxant a poc a poc...