Escriure un llibre ( extern )

Suposo que no deu quedar gaire bé el que posaré en aquest article del blog, però seguiré siguent sincer....
Podria amagar-me darrera dels últims moments de la meva vida, ara que ja començo a poder mirar enrera , començo a pensar que ha sigut el pitjor moment de tots, però perquè de sobte se'm va regirar tot, absolutament tot, però ara que cada dia pujo una miqueta més entenc que aquest moment l'havia de viure, potser ja fa anys que el meu intern esperava un instant així...i ara, que començo a somriure, estic agraïnt haver arribat a això, ha sigut parar en el temps, pensar, i sobretot treballar, treballar molt, i és el que estic fent des de que les llàgrimes van parar de baixar galtes avall....i tinc la sort de que marxo del meu mal moment d'una manera dolça, sense ràbia, a poc a poc, suau i asumint tot el que m'ha passat...no crec que ni d'això en tregui un escut, vaja, espero que no.
Per això em costava parlar amb la gent, perquè encara que hi va haver un tret de sortida, jo he fet uns viatges que mai hauria pensat que els hagués fet, viatges reals i de somnis, mai havia somiat tant com aquests dies...bé, vull dir somnis que pugui recordar, i ara estic en una poderosa evolució, que no vol dir que sigui bona, ni que sigui dolenta, però he fet un canvi i he d'esbrinar quin canvi és...estic en aquest punt...per un moment vaig pensar que em tornaria fred, que perderia el sentir, la única cosa que tinc, però no, ni tan sols ha marxat el nen, i ni tan sols he aprés molt de tot això, simplement he fet un canvi, un dels importants...potser el més important de tots. I clar, la gent em parlava de coses que ja he viscut abans i jo no estava en aquell moment, jo estava en mi, jo no pensava en el que havia passat, això és realitat, tot s'assumeix, jo pensava en altres coses, realment pensava en tot, des del dia que vaig nèixer, fins el dia d'avui i fins i tot, en la vida que m'espera, aquí o allà...
I entremig d'això un llibre publicat, i evidentment intento fer la promoció el millor que puc, no és el meu fort promocionar-me....ho puc fer a la feina, però en l'escriptura em costa molt, no sé si segueixo amb la meva visió romàntica de tot plegat o és que realment, i opto més per aquesta opció, tampoc em fa una il.lusió molt gran...
Em van dir l'altre dia que els artistes no pensen en el valor material del que fan, simplement ho tenen a dins i ho han d'entregar, treure, si no potser els explotaria dins seu, segurament escriure, com tantes altres coses, deu ser tambè un acte d'egoisme...de fet per mi és la millor teràpia que tinc, però si que és cert que m'agrada que surti, i la sensació, és que una vegada ha sortit, ja no torna, no sé si és perquè sóc volàtil i només crec en els moments, però el que és cert és que no torna, de fet mai més torna, i aquests dies que he rellegit coses antigues ho he vist més clar encara, mai torna...
Em vaig rellegir per recordar la persona optmista, alegre, paiassa fins i tot , que he sigut tant de temps a la meva vida, la tristor m'atacava tant que m'oblidava de mi, perdre la fe és duríssim, de fet en absolut pressentia que fos tant dur no creure...m'he rellegit per recordar qui era, m'ha anat bé, fins i tot m'ha anat bé rellegir el meu facebook, és la sort de ser sincer, que es crea un recorregut, i he vist tants comentaris irònics i paiassos que m'ha servit per tornar a ser aquell "ximplet" divertit que sempre he sigut...
I ara toca el llibre, i em costa, em costa molt perquè encara que sembli que no sigui així, per com escric o com em mostro, no m'agrada ser el protagonista de res, de fet jo ni tan sols crec que el llibre sigui meu, simplement és un recull de regals que m'ha fet la gent, fins i tot diria que el dia de la presentació seria més lògic que tots estiguèssin/eu en una taula i jo com a públic, no és falsa modèstia, és el que penso de veritat...i la veritat és que no sabria ni que dir, perquè escric? doncs perquè m'agrada, no tinc moltes respostes al meu motiu d'escriure, simplement m'agrada...
L'altre cosa que mai m'he plantejat és la meva qualitat, de fet si me la plantejo entenc que no sóc gens bon escriptor, tan sols sóc un narrador, un narrador que ni treballa el que escriu ni fa un esforç en fer-ho, quant escric flueixo, no hi ha res més, per tant això de sortir a la venta em sembla absolutament extrany i fins i tot injust...
No busco paraules, no canvio res, no gestiono res del que escric, suposo que aquí és on sóc realment jo, un descontrol que mai busca el control, i que justament en el descontrol es mou bé, i quant tot es posa a lloc i començo a sentir la serenor doncs alguna cosa de dins meu es queixa amb força...costa compaginar ser així amb una realitat, però és molt fàcil fer-ho aquí, aquí sóc lliure, i no hi ha normes...
Potser per això sempre m'acosto a la gent que no em dona tranquilitat, i que em faci dubtar de tot, gent que funcioni amb mi sense regles, que no hi hagi més compromís que el saber que estàs...i fins i tot diria que puc arribar a queixar-me quant em donen això, perquè al final no paro de buscar sensacions, i segurament ni conscientment ho faig, em surt així, per això escriure és la única eina infinita en aquest sentit, això i els somnis clar, que els anat escrivint aquests dies perquè traspassaven totes les barreres i em despertava amb al sensació de que els estava visquent...
Jo no busco cap reconeixement extern, mai l'he buscat, m'ha mancat molta ambició superficial en tot el que he fet, potser a l'escriure entenc m'agrada quant em diuen coses maques, i segurament aquesta és la recompensa que busco, tampoc dec ser tant altruista, però és cert que en el fons simplement busco la meva valentia eterna que moltes vegades m'auto-difumino en el meu caminar extern...aqui em retrobo, quin reconeixement més gran podria tenir que aquest...
El llibre no és meu, i això si que ho tinc clar, però clar, tampoc pagaré a la gent perqué me'l dediqui, ja seria el "colmo" de ser un Font, ara em toca fer passes lògiques i normals en un procés de publicar un llibre, però a mi m'atabala, jo penjo els meus escrits amb una intenció de no ser pesat, de no agobiar, de simplement deixar escollir a la gent que faci click i llegeixi o no faci res...i en tot això que estic fent ara em perdo moltíssim....però vaja, no embruta res de res i la veritat és que ho dec a tothom, escriure per mi, és dibuixar en lletres el que la gent em mostra...i com sempre dic, adoro a la gent, admiro a la gent, per això agraeïxo tant a tothom , no ho faig perquè si, ho faig perquè sento...suposo que s'entèn el dur que va ser per mi deixar de creure, és la única cosa que tinc, que crec en tot, sembla molt fins i tot si dic la paraula tot, però realment no és tant, només crec en una cosa, en tot, i tot segueix siguent una cosa, perquè va junt, perquè creure en una persona, vol dir que puc mirar el cel, perquè creure en una altre persona vol dir que demà el dia em regalarà coses meravelloses, però com que mai havia deixat de creure no sabia en absolut que sentiria, i si, ha sigut un dolor poderós, on he anat escrivint també les eternes converses que el meu jo infant i el meu jo adult han tingut aquests dies, de fet n'he escrit tantes, que potser en podria fer un altre llibre...
Això si, com sempre, gràcies a tots, sense això jo no seria res, i res és res, i ara ho sé , perquè realment per primera vegada a la meva vida no he sigut res, i és molt dur...
Gràcies al meu nen, i a la gent que estimo torno a ser molt, tant com tothom, tant poca cosa enmig de la natura que em torno a sentir com sempre, un privilegiat d'estar aquí...i no és el llibre que m'ha ajudat, de fet m'ha molestat i tot en el procés, ha sigut la gent, com sempre...
Ara falta veure cap a on evoluciono, però estic content de saber que el nen torna a estar amb mi i el creure tambè, això em fa sentir que l'evolució serà cap endavant i no cap enrera....