Freds

És una aire nou, un aire nou que arriba a poc a poc, que el sento, que m'obre els pulmons i que fa veure que a l'horitzó comença a ser infinit altre vegada...
Potser va ser ahir mirant el mar que vaig entendre que la vista s'allarga quant estàs fent el bon camí, si més no entens que en l'anterior no anaves bé...
Potser perquè algú m ha dit que sóc únic o m'ha fet veure que al meu costat fins i tot s'hi pot estar bé la meva força retorna mica en mica altre vegada, i a vegades, tot i que és un signe de debilitat, arrepenjar-se en les boniques paraules de qui creuen amb tú és de gran ajuda si parlen des del cor.
Al final fins i tot això et fa entendre coses del passat i quins bocins de la teva seguretat has anat perdent pel camí...n'hi ha que tenen la tendència,o potser més ben dit l'inèrcia de trobar el camí fàcil i altres tenim la mala sort, o bona, de sempre col.locar-nos en llocs complicats, deu ser dolent perquè pateixes més però si un ho aprofita, segur que n'aprèn moltes coses...
Potser estar sempre en un lloc una mica emboirat fa que un no deixi que l'escullin amb claretat, al final tots estem on volem en general , i escollim el que és millor per nosaltres, per tant no cal excusar-se tant i si fer feina ... i la meva, com la de molts, és tornar a veure el meu valor humà, perquè entre una cosa i una altre, durant potser els últims deu anys de la meva vida he anat perdent bocins del meu valor, que ningú me'ls ha tret, he sigut jo solet que ho he fet.
Vaig arribar aqui dalt orgullòs del meu cami, sempre amb l inconformisme per bandera intentava millorar cada dia, crec que més que intentar-ho, ho aconseguia...les coses, els fets, els moments, em van anar col.locant a indrets complicats, algunes vegades perquè el cor manava, altres, i crec que són les més importants, perquè m'oblidava del meu camí...si alguna cosa era en aquell moment, era ser valent , res em feia por ni que siguès arriscat anar-hi, i diuen que qui no arrisca no pisca, i potser havia d'acomodar-me en algún indret abans d'arriscar...
I aqui estic, retornant a mi des de l'egocentrisme més pur, segurament perquè quant vas per camins delicats no deixes de pensar en tú i al final et fots en un melic gegant , potser necessari, però una mica avorrit pels altres, i el que és més important, per mi mateix...
I si, si tinc excuses, excuses que no m'exclouen de res, però excuses per entendre les coses que he fet, i perquè he posat massa cor sempre a tot arreu on he trepitjat, si això li afegim un coi de boqueta que no para de dir tonteries a vegades, coses precioses altres, doncs ja tenim el resultat...i no passa res, benvingut sigui el nou resultat perquè així el podré canviar altre vegada, ens reinventem mil vegades a la vida i sempre buscant el millor de nosaltres mateixos...
Estic preparat altre vegada per ser estimat, per ser fins i tot cuidat en el meu dia a dia, se que on vaig rebré això, i francament, potser necessito justament això...un parar de tota la meva història per començar-ne una altre de nova, que segueix a l'anterior però que agafa un altre camí, no renego del caminar que he fet però és evident que no era del tot meu ni jo posava les passes realment, el rumb era el cor i el cor a vegades se li ha de dir prou d'actuar tota l'estona com a protagonista principal...compte! seguiré deixant que ell sigui el principal timó de tot plegat però entenc que em porta a llocs a vegades inecesaris , sobretot quant les decisions depenen de tothom menys de tú...assumeixo doncs les conseqüencies de les meves, per nassos, però no em cal ni assumir ni canviar la dels altres...
Quant les coses no depenen de tú o esperes o marxes, o calles o acceptes, però barallar-me no cal, no és en definitiva una lluita meva ja que res depèn de mi, però jo m'encaparro a canviar coses que no són meves i aleshores perdo el respecte i em mereixo totes les paraules dures que m'arriben a vegades...i aquí és on he de deixar posar cor i passió, potser hauria d'haver treballat més la meva part racional i mental i mostrar-me com un paio molt més fred del que realment sóc, perquè de fet a vegades penso que si no fes aquestes tonteries negatives al final tampoc diria les coses maques que a vegades em surten de dins, no ho sé, faré i deixaré que el cor descansi una mica, que sempre va bé i tot i que hi ha una part dolorosa de les meves decisions crec que aquesta vegada l'encerto...
No sóc dels que topa una vegada contra un mur i no hi torna a anar, el cor sempre em diu " ves, ves, ves altre vegada!!" i jo hi vaig i clar, amb una vegada ja n'hi ha prou crec, perquè al final fa mal i surt el que no ha de sortir de dins meu...
Dins d'aquests errors veig els meus valors, crec que fa temps que els veig altre vegada, sense valor no pot haver correcció , això ho tinc clar, i si un no entèn perquè fa les coses i comprèn, no pot canviar res, suposo que se li diu consciència, alma máter de tot canvi existencial en la vida.
Crec que quant veus que ets una persona complicada d'ubicar, és que ets una persona complicada, al final un el que vol és descomplicar-se i ser més simple en tot el que un fa, però clar, un ha de saber com és i com actua, i entendre que qui li dona voltes a les coses mai canviarà del tot, la cosa és que en comptes de fer 236 voltes, fer-ne 10, no cal zero, però les que facis fes-les bé i mai en cercle...
Avui m'han tornat a dir coses doloroses però que arriben d'algú que faig cas i que m'ajuda a entendre'm una mica millor, però és evident que jo no sóc un angelet, tambè és evident que se'm pesca sempre , i que sóc força patòs amb les estrategies i tàctiques, i veig que altres ho porten millor i ho saben fer i els envejo i els admiro, i em pregunto com s'ho fan, però clar, jo crido sempre, no silencio res, tot ho dic, i aquesta volcànica forma de parlar em porta conseqüencies sempre...i al final potser no faig res pitjor a vegades, simplement se'm nota més que els altres...
Tot i que finalment no em vull excusar, si no seguiria el mateix rumb, potser després d'anys em toca baixar la bandera de pirata i que comenci a enlairar-se la més senzilla de totes, la de la persona que busca no un tresor, ni dos, si no la seva pròpia vida, més senzilla, menys sensorial potser, menys apassionant, però més tranquila...per intentar-ho que no quedi, i al final quant treballi que tingui clar que treballo i prou, i quant vagi a fer una gestió doncs fer una gestió i prou, i és que envejo a la gent perquè saben portar les coses des de la calma, per tant potser jo tambè ho entendré, ser més fred en tot , tot i que guardar per mi solet els moments de vols i somnis infinits, sense això tampoc podria caminar...
Potser saber amagar-me més de com sóc i qui sóc m'ajudaria, mostrar el que toca en cada instant i moure'm per llocs molt més plàcids i serens...clar, potser així no agradaré però almenys agradaré quant toca i sobretot, no em cauràn els ruixats que sempre provoco.

vine vine

Hi havia una vegada una nena molt bufona, que tenia un nassarró com un botó i una boqueta amb forma de cor...quant reia els ullets se li axinaven i era tan bonica que encara que ella no ho sabia, quant dormia, les estrelles i la lluna parlaven d'ella...
Has vist quina nena més bonica - li deia la lluna a una estrella que brillava moooolt...
I quina boqueta més bonica que té- contestava l'estrella...
I el cel de la nit la mirava entre comentaris preciosos d'aquella princeseta que brillava tan a la terra com les estrelles al cel...
La Rita seguia dormint, però de sobte va escoltar com una veu molt dolça i bonica que li deia a cau d'orella " vine, vine"
Clar- va pensar- dec estar somiant...i quant els seus bonics ulls axinadets s'obrien per veure d'on venia aquella veu que semblava màgica, el " vine, vine " ja no va tornar aquella nit...
A l'endemà al mati, la mare de la Rita la va anar a despertar com cada matí, li va apretar el nassarró com si fos un botonet i li va fer un petó a aquells llavis que portaven escrits a la seva forma de cor: " estima'm"
Mami- li va dir la Rita a la seva mare- saps que aquesta nit he escoltat una veu que m'ha cridat?
Ah si- va dir la mare- i que et deia la veu?
Vine, vine- va dir la Rita...
La mare, que era una mare amb ulls de xineta i amb uns llavis amb forma de cor i un nassarró que semblava un botonet se la va mirar i va pensar que potser ho havia somiat, i li va preguntar si havia vist algú, i la Rita va dir que no,just després de fer el seu primer badall del matí...
I a l'endemà la Rita va tornar dir que havia escoltat la mateixa veu que li deia, com la nit passada " vine,vine"
I així dia rera dia... com que la mami encara creia en les fades va pensar que potser era veritat i va decidir aquella nit dormir amb la seva estimada i preciosa filla...
Aixi doncs , aquella nit, van dormir juntes...i deurien ser les quatre de la matinada , o potser les cinc que una veueta dolça va entrar a les orelles de la Rita altre vegada " vine vine" , i la seva mare que estava al costat tambè la va escoltar, una miqueta de lluny, però va poder percebre tota aquella veu dolça que va passar de refilò per davant del seu nassarró de botó i entrava a les orelletes de la seva filla...
Aleshores la mami va obrir els ulls i per la finestra va veure una gran quantitat de llum que entrava de fora, es va aixecar i quant va obrir la finestra va descobrir milers d'estrelles, que milers!!, milions d'estrelles!!! que murmurejaven totes a la vegada cosetes sobre la Rita...
- I que bonica és!!....i quin nassarró més preciós...i ja sabeu que és molt bona nena??...i dolça, és tan dolça com la veu de la lluna!!...
I la mare va despertar a la Rita i li va dir fluixet perquè no s'espantès...
- Mira amor!!! , mira per la finestra que hi ha !!!!
La Rita va convertir en un segon els seus ullets adormits i axinats en dos ulls desperts i rodons com mai...
. Mami !!!...les estrelles parlen !! i parlen de mi!!!
La mare, com que era a vegades molt nena, es mirava el cel amb ulls d'infant i va abraçar a la Rita sense saber que dir...però amb un somriure que fins i tot brillava més que alguna d'aquelles brillants estrelles que no paraven de mirar-les...
De sobte la Lluna va dir amb elegància i sense cridar: " si us plau, estrelles, una mica de silenci"
Alguna estrella entremeliada li va costar més fer cas a la lluna, s'ha de saber que a cada estrella hi ha alguna persona que va estar a la terra i clar, qui és entremeliat a la terra ho és igual al cel...
I va arribar el silenci total i la lluna va mirar a la Rita i amb una fil de veu dolç i càlid li va dir :
- vine, vine...
La Rita, que seguia amb els ulls com taronges, va mirar a la seva mare com diguent-li " que haig de fer?"
La seva mare va mirar-la i li va dir : " ves bonica, és la lluna, i té una veu molt dolça,ves"
Aleshores la nena del cor a la boca va aixecar-se del llit i es va acostar a la finestra...dues estrelles es van posar just davant de la Rita, i la princeseta va posar un peu a una estrella i l'altre peu a l'altre estrella..de sobte moltes estrelles es van anar acostant, i la Rita anava posant els peus per sobre d'elles fins arribar a la lluna...
La lluna, que tenia forma de lluna plena es va transformar en mitja lluna, i la Rita va poder seure just a la punta de baix, justa d'allà on penjava un gronxador que havien construit les estrelles, les més grans estaven a baix i feient de seient i les més petites feien de cordes...
I allà va poder gronxar-se potser unes dues hores, mentres la mare s'ho mirava enlluernada de tanta màgia i encara tenia dibuixat un etern somriure en el seu rostre...
La Rita va mirar la terra des de moooolt amunt i ho veia tant petit tot que la feia sentir extranyament gran i inmensa, es va sentir màgica, com si fos la protagonista d'un conte que es digués La Rita i la Lluna...o potser es deia Vine vine...
Finalment una veu més grossa i ferma va dir bon dia a tothom, era el sol que demanava com cada dia permís per poder escalfar i donar calor a la terra...
La Rita va baixar del gronxador, li va fer un petó màgic a la lluna, i li va donar les gràcies a les estrelles mentres la baixaven a la terra altre vegada...ah i va dir " bon dia Sol" ....i va arribar fins  als braços de la seva mare que encara restava allà aturada al costat de la finestra...
- Has vist mama!!, m'he gronxat a la lluna i li he fet un petó...
- Si bonica, t'has gronxat al cel amb la luna i les estrelles!!...això deu ser princesa, que ets molt bona i que creus molt en les coses i sobretot, que ets una nena i ser nena té aquests privilegis...
A l'endemà va explicar al col.legi el que havia fet aquella nit, ho va explicar a tothom, i encara que alguns, poquets, no se la van creure, molts, se la miraven amb enveja i li preguntaven coses...ella només deia " i li vaig fer un petó a la lluna!!!!"
I a l'arribar altre vegada a la nit molts dels companys de classe de la Rita van estar mirant a la lluna per veure si aquella nit els cridaven a ells...i aleshores tots, absolutament tots, els que se l'havien cregut i els que no però que no tenien son, van poder veure a la lluna un crater en forma de cor, i es veia amb tanta claretat que fins i tot el que no creien en les fades van voler que aquella nit la lluna els escollís a ells , perquè tots sabien que només la Rita tenia la boca amb forma de cor...
I des d'aquell dia la lluna gronxa cada dia a un nen de la terra...i sabeu que ? si mireu la lluna encara veureu el cor dels llavis de la Rita en la seva superficie, i allà, entendreu, que sempre, sempre, heu de creure que en el cel hi ha màgia, per això de dia els núvols agafen mil formes diferents i el sol dona color a les coses, i de nit, ai de nit, només podem esperar que una nit a cau d'orella una veu dolça ens digui " vine, vine"...i sobretot, aneu-hi...la lluna sempre ens regala coses màgiques...
La Rita ara, quant vol,  tanca els ulls i es gronxa altre vegada allà dalt i algunes persones m'han dit que fins i tot la seva mare s'hi ha gronxat alguna nit...perquè la lluna tambè crida als grans a vegades, però clar, molts grans ja no creuen en les fades, la mare de la Rita si...

L'angel de Vilanova

Estic molt pesat ultimament amb aquest mestre, segurament perquè fa uns dies que estic fent una seguiment intens de tot el que va escriure i un recorregut emocional de tot el que va viure...curiós que hagi aprés tan d'algú que mai em va dir el que havia de fer...ara, després de 16 anys a la Garrotxa i 11 després de la seva mort terrenal, hem decidit que les dues persones que ell més va estimar aquí, es tornin a reunir a Vilanova, allà poodré seguir amb el meu angel, que sempre em guia i m'ajuda en les meves passes, al costat de segur el seu gran regal de vida, l'Isabel...al final posar cor a tot no a tothom li serveix, i potser em toca apendre tambè de la seva part mental...en silenci, com sempre, ell m'ha dit prou de demanar perdò tot el dia, prou de deixar més victimes de les meves actuacions coronàries, i endavant sempre !!... només jo, com ell deia, em puc jutjar de debó, ell sempre em recordava que l'havien jutjat moltes vegades, segurament perquè va anar pel camí del cor tambè...però va apendre, i segurament ha sigut la persona que he vist marxar de la terra amb la tranquilitat més absoluta i la serenor de saber que mai va fer res amb mala fè...Però no hi han excuses eternes ni amagatalls invisibles, i ser entranyable no el va salvar de res, per tant va afrontar qui era, va acceptar i va despendre's com ningú he vist mai de tot lo material...inmensament lleuger i no sap el pes que té en mi saber que vaig estar al seu costat sempre, perquè la nostra conexió va ser infinita...i per això seguim junts, aixi doncs Eduard, tindràs ara un somriure encara més etern al saber que el teu gran amor i complice estarà acompanyada del teu estimat fill, i compartirem, com sempre, hores parlant de tú...ens encanta, ja ho saps..i ara a cumplir la meva promesa, 35 anys sense que ningú s'haguès enfadat amb mi...doncs a tornar-hi...ah i perdò per haver centrat tots els meus esforços a salvar només una situació, el món consta de molts camins, sempre m'ho va demostrar...porto triant només amb el cor, costa molt no fer-ho quant has viscut rodejat de bategs potents durant molts anys de la vida...fa res estimat Eduard, vas fer el pas més important que mai havies fet amb i per mi, ja saps de que parlo, potser altre vegada era cor, potser avui jo hauria de saber millor que ningú que a la terra tot és diferent, i saps que això és molt dur per mi, i per tú clar, perquè jo us vaig envejar, com molts, però encara ningú pot dir el mateix de mi, ja saps que el reconeixement extern no importa, però si l'intern i aquest encara em falta...potser arribarà, tot i que crec que ho tinc molt magre, perquè la força va poder amb vosaltres, l'inèrcia que vau tenir era la bona i no us vau ressistir a ella en cap moment...bé, m'han dit que et va costar més a tú que a ella, però al final el cor va parlar per sobre de tot, vau pujar el llistó allà on només vosaltres podieu arribar..el cor us va portar on tocava estar, jo no tinc inèrcia estimat, me la van negar quant va sortir, i només tinc rellotges que em miren i que de moment poden amb el cor, ja saps que l'amor no pot tenir mai hores ni calendari, es i prou...de moment estaré al costat del teu amor, la persona que va compartir amb tú tots aquests darrers anys meravellosos que us vau estimar i segur, segur, que m'ajudareu a trobar el camí correcte, sempre heu sigut valents i orgullosos de vosaltres i del que tenieu, us seguiré mirant, sou el meu exemple sens dubte...exemple d'amor, exemple de vida...la vas encertar triant per tú i la vas encertar quant vas marxar l'altre dia, això ho tinc clar, coi de vida que no entèn les coses...t estimo Eduard, sempre.

La ventafocs

" ALLÍ DONDE AMÉ MORIRÉ"

"I així va ser...la seva última voluntat va ser complerta, i allà ha restat sempre, enmig de la terra i el cd de mariachi...

La mort no és res si tan sols és la continuació de la vida, aquí quedem els terrenals per fer que tot sigui infinit i potser per això el meu avi encara batega en el cor de la meva filla...

Potser l'oració correcte seria que "allí donde amé nunca moriré" però al final la realitat és una , encara que hi posem el toc romàntic o poètic...

Tinc mono ara mateix- li deia- tinc mono de saber on és l'infinit, on he d' arribar per conèixer el que ja sé que existeix...

" M'estimaràs sempre?"- li va preguntar...

Ella li va respondre que si, ell va somriure i va continuar el seu llarg camí cap a la lleugeresa, sense por, amb valentia però amb aquell regust de saber que l'infinit existeix a la terra...

I mentres li tocava els cabells entenia que després d'allò tot encara es faria més petit, tot i així el camí segueix sempre, i res pot aturar-lo que no sigui altre vegada el final...

I com sempre un es pregunta com no es pot posar cor a tot si finalment quant el cor deixa de bategar ja no hi ha vida, així doncs li tocava entendre que havia fet malament, que li havien ensenyat erroneament o que havia aprés d'un forma incorrecte, o simplement eren els altres que havien triat el camí bó?

Li ressonàven les preguntes comtiuament i buscava les respostes en aquest moment, just en aquest on tornava a estar allà on no volia estar...de mentres amb un somriure acompanyava la seva incomprensió amb un joc d'imatges que li deien que si que era el camí a seguir...

Era tan poca estona i tan condicionada al futur que no podia entendre que el present fos ara mateix aquest...potser arribava el moment d'entendre que el camí triat era el més complicat, però que això feia que el cor seguís orgullòs del seu portador...

Abstracte era la paraula des de la seva aparició, abstracte el saber que potser ni l'epitafi es podria assegurar, tot i que ja li havia demanat una promesa per aquest dolç final...

I sabria col.locar totes les peces on toca després de la dolçor, perquè qui estima en vida no cal que escrigui cap testament, tothom sap el que toca fer i quant toca fer...

Era dolç tot això, i sentia que l'incomprensió era justament la veritat...però com en la ventafocs les hores eren les feres ferotges que acotaven la realitat, i que diria la ventafocs ? que la veritat estava allà enmig del dia a dia?, o era just al mig del ball on existia la realitat?, i demano perdó el meu símil masclista de tot plegat...

I com molts contes tot va acabar bé, després d'un llarg recorregut, però la màgia que ahir envoltava aquella sala fosca i plena de llum no hi era ara, i sabia que allò desencadenava en dues realitats molt diferents, una triada i una que no la podia fer seva ni que posés tota la voluntat...

La força descomunal del silenci , la força de les paraules firmades en una sola mirada podia més que tot el que ara mirava...i no ho entenia, intentava expressar aquella extranya sensació de marxar de casa seva altre vegada, a la mateixa hora de sempre, en el mateix moment de sempre i amb una missió encara per descobrir: ... el saber...perquè si del sempre en feien un univers, de la llibertat que podrien fer?...

De mentres s'amagava darrera de la seva valentia, esperant un error que sabia que mai arribaria, però no podia esperar que en un empat algú nou sortís victoriòs, si no guanyava era perquè l'empat persistia i no hi havia manera de trencar-lo perquè en un cantó hi havien coses que ell mai havia pogut demostrar...

I el cor s'inflava, es feia gran i vermell, i seguia bategant d'una forma descomunal, tant que li oprimia el pit i tot i així, el somriure tornava a sortir perquè fins i tot aquesta opressió era petita comparada amb la realitat que sentia...

Volia seguir ballant, ja que tenien la facultat de trobar màgia del no res, ja que havien convertit el que per tothom és poca cosa, un petit espai fisic, en un majestuós univers ple de colors...

I tot i així ni aquesta gegant demostració canviava l'hora de la sortida, i n'eren tan conscients que a partir d'un moment el rellotge es convertia en un improvitzat, però esperat, company d'aquella màgia eterna...

I com es pot omplir tantes repeticions cada vegada d'alguna cosa nova i diferent...no podia demostrar més mèrits que aquest, només tenia aquest, i no tenia abast a cap altre, no podria veure la lluna ni escoltar els consells que deia cada nit, atrapat en l'amor infinit i resseguint amb els ulls tancats cada instant viscut...cada instant bategat d'una fortalesa descomunal...

" sempre m'estimaràs?"- li va preguntar...

I la resposta no calia quant les mirades es van creuar per enèssima vegada...tot queda parlat quant no calen paraules, els silencis sempre són les realitats més aplastants...

I allà es va quedar ell, escoltant aquella música que tant l'apassionava mentres ella seguia amb la seva vida, de tant en tant però, la seva estimada mirava aquell petit indret ple de màgia i li dedicava un somriure, i ningú més el veia, però era el silenci que delatava tota la certesa...

I les pors que anaven entrant, nous acompanyants en l'infinit, escurçaven els minuts del ball de la ventafocs, però ni així podien esquivar el silenci parlador, i allà, mirant un home extrany a la televisió , sense escoltar res del que deia, li va enviar un petit crit que una estrella li portaria a cau d'orella, i sabia que es giraria i li diria que si amb el cap...de mentres somiaria en aquell instant que com ell, ella l'agafaria de la mà, li faria un petó a la galta i li diria..." va estimat, ara et toca a tú"...i de mentres l'altre èsser estimat, des de la comprensió i la valentia li deixaria el lloc que ja no li pertanyia, per sempre més....

Horitzó

I encara que un ho intenta, tocar el cel amb la punta dels dits és un contrast massa fort d'assimilar si a l'endemà ja no hi ha ni dits ni cel, i de mentres la pluja cau i el vent com sempre , es mostra com el confessor de totes les veritats.
A cadascú li toca el seu paper, a alguns les coses li venen i van amb una intensitat tranquila, pausada, com no voler assimilar els sotracs si arriben a massa velocitat, a altres els hi arriba sempre tot de cop, sense poder ni païr encara el dia anterior, són maneres de viure i entendre la vida, amb aquelles escaletes invisibles que alguns utilitzen per baixar i pujar mentres d'altres no les saben crear i cauen en un buit que saben que a l'endemà ja no serà un buit,i aleshores uns planifiquen i els altres viuen i prou, i els que planifiquen pugen per l'escaleta i es tornen a col.locar on volen, i els que només viuen, tan sols esperen allà baix, que en realitat és allà dalt, perquè al final qui cau de molt amunt és que mai ha caigut, no sé si m'explico bé...
En canvi els que baixen saben com baixar i tenen les eines i sobretot les excuses bones i positives per deixar un moment aquell núvol, ja hi tornaràn a pujar sense gaire esforç...
Són diferents maneres de viure una vida, fer alguna cosa molt gran a la realitat i després reconvertir la realitat en alguna cosa molt petita és complicat, i aleshores anem cap a l'ànima, a ella li demanem la veritat, i ella mai ens enganya, però tot i així la realitat no és més que una mentida de pau...
I intentes que ella, l'ànima, respongui els teus dubtes, com les paraules infinites passen a ser silenci en un dia, com les mirades essencials desapereixen i com es perden els dies com si no tots els dies fossin iguals d'importants...
I aqui entra la gran força de cadascú de nosaltres, i anem reconstruint les coses a copets de cor i d'essència per recol.locar-te en el lloc d'on mai has marxat, costa, ho intentes una i altre vegada, i en el fons saps que potser aquella setmana no tindrà set dies, potser en tindrà cinc de veritat absoluta, o quatre, i potser només són dos dies d' absolutivitat, i no saps on és la veritat, però t'agafes a la que t'interessa i a la que vols i estimes...
Però segueixes posant cor cada instant, i intentes posar cervell, però no en saps, la necessitat és la mateixa avui que ahir, i encara que saps que hi han unes normes, el cor et demana o t'exigeix seguir pel mateix camí, com si el cor no entenguès que hi han dates i moments per unes coses i moments per altres.
Potser per això vaig trigar tan temps, crec que potser anys, a entendre que un paper indicaria en quins moments podria i no podria gaudir de l'amor per la meva filla, i intentava escoltar el cervell, però jo només volia fer-li el petó de bona nit, i aquest petó pensat, aquest pensament petonejat ,era el que guanyava en els meus intents de racionalitzar la separació de qui estimes...
Però al final arriba l'equilibri i aprofites el petó negat per fer altres coses, fins i tot, amb els pas dels anys, sembla que aquell no petó et dongui llibertat per fer el que vols, però clar, aqui entra la consciència i en la meva entenia que quant vaig decidir tenir una filla ja tenia clar que voldria el peto cada nit...
I jo segueixo trobant a faltar aquest petó, potser amb altres protagonistes, segur ja en un altre moment de la meva vida, però no entenc que no hi sigui, el cor, el cor segueix manant i ni les experiències vscudes ni les instruccions escrites poden fer que el cor bategui una mica menys que el dia anterior...

Surto al balcó, acaba de ploure, hauria d'olorar a terra húmida, i sincerament només oloro l'asfalt mullat, potser perquè l'olfacte és el sentit que sempre he tingut més desenvolupat i no salta les cases per arribar a les muntanyes, i aleshores m'agafo a la mirada i observo les muntanyes nevades que veig des del balconet, tanco els ulls i puc olorar per fi la terra húmida, segurament perquè al final anem codifcant dins nostre el que vivim i ho podem treure quant ho necessitem...tot i que la terra húmida o mullada mai m'ha despertat molt, segurament pel meu continu rebuig a la humitat, aquell element que em molesta i que mai m'ha agradat...potser per això tot i estimar la terra húmida, perquè en la terra és evident que hi tenim la vida tambè, però no l'adoro, ni em fa volar, i jo vull volar, per tant agafo el cotxe i vaig allà on tots els meus motius per vibrar i sentir queden dibuixats a la naturalesa...el mar...i aquella línea a l'horitzó que indica que sempre hi ha un final, per alguns cada dia hi ha un final, per altres és un recorregut llarg, suposo que sóc dels primers, avui tambè cauré pel buit, sense l'escala invisible i potser això em retorna a la no comprensió de viure el dia d'avui amb menys intensitat que el d'ahir, el vull igual quant sé que existeix igual...perquè me l''he de negar si ja sé que existeix?...la vida és tan poc important?...o és més important uns dies que altres? ...
Es fa de nit, el mar em dóna pau com sempre, em dóna existència, em dóna la vida i me la dóna com vull jo, i el vent bufa força, el vent, continua confessant, escolto als mestres, i comença a baixar el dia, i apareix la lluna, i les estrelles, allà on dormen tants dels que ja no hi són fisicament, i miro però la lluna, mentres milions de paraules d'amor m'arriben de totes les brillants estrelles...però toca xerrar amb ella, la lluna és qui explica millor que ningú el lloc on estem cadascú de nosaltres, si l'escoltes bé et col.loca on toca i ajuda a entendre que només uns quants privilegiats es poden gronxar amb ella...
Comença a fer fred, el mar s'amaga en la foscor i t'omple les orelles de paraules infinites, l'escolto, no deixo d'admirar-lo, la lluna avui no l'omple de llum, està feble, tot i així el mar em dóna com sempre màgia i fa que tota aquella foscor sigui llum, sigui vida, sigui intensitat...i entenc que jo mai controlaré el que m'arriba si el que arriba és intens, que dins de la meva comprensió infinita per mil coses, en ella no hi entrarà la meva ànima, ella mana, jo obeeixo, i així ha sigut sempre...
Potser per això estic on estic i altres estàn on volen, però seguiré arriscant, i no fent petit cap dia de la meva vida, si això provoca plors o tristors, benvingut sigui, no passa res, és potser un altre acte de valentia, tot i que qualsevol pensament té mil significats i per altres podria ser un acte de covardia...
I el nen plora mentres l'adult assimila, i mentres assimila treu un somriure de força i energia, qualsevol paraula dita o qualsevol fet que hagi provocat és important, potser per això no puc excusar les meves errades, ja estàn fetes, però tampoc puc excusar davant de ningú els meus encerts, i en aquest cas l'encert és massa gran...i que toca? ... esperar.
Esperar que no sigui l'únic que ho vegi com un encert i que algú, com jo, en algún indret del món vulgui tocar el cel amb la punta dels dits cada dia...i no passa res, perquè tambè arribarem a l'horitzó així, al final el recorregut és diferent però el destí ja el tenim a la terra...això si, les estrelles seguiràn brillant ancestralment, i això ni la força de la terra, ni la línea de l'horitzó, ho podràn apagar mai...

Vendetta

Remenant vam trobar aquesta pel.lícula i sense saber ben bé com resultaria la vam mirar.
No puc dir que em va marcar molt o que em va impactar tot i que em va agradar, ja sabem que això són gustos, però si que em va fer reflexionar i molt i al final , això fa que agraeïxi que la mirès ...
Entenc, o he entès sempre, que com a lector que admira profundament a la Mafalda de Quino, sempre he pensat que els temps van canviant , els noms o els protagonistes tambè, evidentment tot evoluciona, però al final, el funcionament no és gaire diferent a anys enrera. Mafalda entrava molt en fer-nos pensar quin tipus de societat hem creat i en el funcionament de la mateixa...ja fa anys d'això, i crec que més o menys tot segueix igual. Clar que hi han països que han evolucionat més que altres, i en algunes coses suposo que hem millorat, però l'autor d'aquest blog, o sigui un servidor ha entès sempre que el païs on jo visc, Catalunya o Espanya, tan me fa això, no és més que altres com Siria o Benín...per tant si no evolucionen tots a mi no em serveix...
La pregunta deu ser: " i que hi pinta la Mafalda en la foto que he penjat?"....doncs res i molt, molt i res...simplement que la pel.lícula explica el maltractament que un sector del poble nord-americà va excercir sobre els primers inmigrants italians que van anar a Amèrica...dins d'un injustícia brutal, on la necessitat de trobar culpables va fer que el poble finalment els trobés on van voler, o sigui, en els més dèbils, vas observant amb claretat que una nacionalitat pot estar en molts casos per sobre de la realitat...i com sempre, intento entendre, després de mirar la peli, perquè jo mai m'he sentit d'enlloc, i la resposta deu ser aquesta, que em fa por sentir-me d'un indret perquè això potser no em permet ser imparcial en els pensaments....
Recordo quant la besàvia de l'Aida m'explicava com l'havien tractat de malament quant va arribar a Catalunya, i em va sorpendre, perquè quant passen els anys, resulta que els seus néts segurament es mouen en la defensa d'un referèndum on un poble ha de decidir si vol anar sol o vol continuar com fins ara...i no entraré en aquest tema, ultimament ja no m'atreveixo dir a ningú que no em sento d'enlloc, em sento mala persona quant ho faig, però si que entro en la relativitat i en el que sempre he pensat de que al final no estem tant lluny de les emprenyades que tenen els nens als patis dels col.legis....
I ho lligo amb la Mafalda, perquè igual que aquell meravellòs còmic, el film em demostra que tampoc hem evolucionat tant, perquè de fet la meva interpretació de tot plegat és que al final de l'injustícia on paguen justos per pecadors, neix un sentiment d'odi en l'únic protagonista que es salva de l'història, i aqui apareix amb més força la figura de la màfia, que tota l'estona es com una veu en off que va tenint el seu protagonisme dins de la peli...
Aquell noi, bó, de bon cor, ha estat ensenyat per apendre a odiar, i algú podria dir que això no pot ser, però clar que pot ser , si jo fins i tot, que em considero inofensiu, em van agafar ganes d'agafar una retallada i matar a tots , un per un, els que fomenten l'injustícia...curiosament, com sempre, l'autor principal de la venjança del poble no la fa el poble, si no un personatge que mogut per les ansies de poder i de diners, trasgiversa tota la realitat i clar, com el poble farà cas abans a un pobres italians acabats d'arribar i que ni tan sols parlen anglès, davant d'un empresari important del país, autòcton? tot i que potser si li examinen el passat entendran que el seu avi, podria ser que haguès nascut a França, per tant segurament tots hem sigut nouvinguts alguna vegada.
La relativitat és una eïna que faig servir força sovint pels meus problemes personals i que la faig servir molt més encara en els problemes del funcionament del món...perquè jo estic pensant i escrivint sense que hagin matat a tota la meva familia fruit d'alguna injustícia, per tant és relatiu el meu pensament i molt més relatiu el que puc entendre del que si ha viscut coses com aquestes...
Però com sempre, mirant Vendetta, vaig entendre fins a quin grau de manipulació estem exposats i el perillòs que és fer creure a la gent que te el poder de decidir, perquè és mentida, perquè al final la gent fa tot el que ha de fer però quant arribem al final del recorregut serà el del despatx o el que te poder que se n'aprofitarà de la situació, sigui quina sigui, amb excepcions clar, no m'agrada posar-ho tot en el mateix sac, però en general, n'estic convençut que és així...ah, i no parlava del 9N que quedi clar, parlo en general i no hi ha cap indirecta en tot això, és que al final tots tenim la pell molt fina i l'altre dia se'm va ocòrrer dir que m'agrada més el castellà que el català des d'un punt de vista literari i em van comparar amb l'Arrimades!!...i jo només parlava d'estètica literaria, res més, m'agrada més el català que l'alemany, per exemple i m'agrada el francès per sobre de tots els idiomes i no votaré Le Pen...
Bé, però no és el tema que m'interessa aquest, el que em va quedar clar ahir és que tot és manipulable, absolutament tot i que potser rebre i entendre les notícies que ens arriben amb pinces és una bona opció, en una època on ens arriba informació de tots colors i de tot arreu...
El que em va quedar clar, com sempre, és que cada dia que passa em sento menys d'un indret, i si que m'acosto més a la persona individual, perquè ho tinc fàcil, perquè no m'agrada gens , per exemple , la Garrotxa i estimo a molta gent que hi viu en ella...
En definitiva, aconsello la pel.lícula per reflexionar i per entendre que el que veiem quasi mai és uan veritat absoluta, en alguns casos és una mentida gegant fins i tot...potser relativitzar el que veiem i només guiar-nos pel que vivim i no pel que ens expliquen podria ser una bona opció.