El preu

Marxar d'allà escoltant un silenci dolorós és complicat, a vegades ja no saps que és el que desitges.
Dijous va ser un dia dur per ella, intentar expresar el dolor i no poder transmetre'l a tota la gent que t'està mirant és molt dur, i més quant n'ets conscient de que per més que t'hi esforcis ningú et podrà escoltar...
I el meu dubte és constant...
Abans d'ahir semblava que em demanés un botonet on poder aturar tot aquesta bogeria inhumana, ahir però, havia recuperat la calma i em mirava fixament mentres jo li explicava la jornada com havia anat...
Potser és en un moment així quant hauria de marxar, però clar, quant la veig serena, em costa pensar que és el que vull...marxo ben lluny de tot allò, dels sentiments, del cor, de la proximitat de sang, i penso que allargar-ho és un pecat gegant, però t'hi apropes, veus que somriu, que t'escolta, que et parla amb els ulls i et perds en el que desitges per ella...
No cal ni dir que tinc claríssim el que vol, i que és lògic que allò que manté, la consciència, ajudi a no voler estar per estar en aquest món, però el dijous ni tan sols vaig ser capaç d'escriure res de res, em resultava impossible marxar d'allà, deixar una persona indefensa, patint, intentant mostrar el que volia... tot i que hem arribat a un punt on fins i tot entenc si vol que li tanqui una llum o li posi música o la tregui...
Però marxes amb el cor trencat, crec que ja ni tan sols és perquè sigui la meva mare, crec que veure a un desconegut en aquest estat també et provoca una trencadissa coronaria evident...
"No és just", s'escolta pel passadís, segur que no és just per ningú, tot i que les sorpreses de la vida no tenen miraments en aquest sentit, viure comporta aquests riscos i també he de pensar que ningú renuncia a una vida sencera tot i que el final de la mateixa és transformi en alguna cosa tan injusta com aquesta...
Vaig marxar de l'habitació sis vegades, cada vegada que sortia el cor em deia que no marxés, que em quedés amb ella, sé que li dono calma, perquè darrera d'aquest posat nerviós que enganya, sempre aconsegueixo donar calma si és necessari, potser perquè quant veus algú que pateix no pots fer-li sumar el teu propi patiment, has d'ntentar ser el mínim d'egoista possible, per mala sort la protagonista és ella, i és ella qui pateix de veritat, la consciència viva és el que marca aquest protagonisme...
Em deia una noia: " encara tens sort que et pots comunicar amb ella, la meva ja ni em reconeix"...jo ja no sé si és una sort o no, però una vegada es perd la consciència, realment els protagonistes si que son els que envolten al malalt...
Quant la mare pateix jo ja no sé que vull, potser l'únic que vull és que no pateixi, res més que això, i no sé si és bo que aquesta consciència segueixi tan i tan viva, a vegades penso que li deu passar pel cap, tenint 24 hores per donar voltes a tot, sense poder moure un trist centimetre la seva posició...
I ahir tornava a estar serena, tan sols entrar ja li veig a la cara, de fet em somriu quant em veu i és el màxim indicador del seu estat, i això em permet agafar-li la mà, acaronar-la, fer-li petons i donar-li dolçor en els seus últims moments de la vida...
I marxo sense saber si demà hi serà, cada dia que la miro quant me'n vaig, em despedeixo d'ella, la miro i ja desde fora l'habitació li envio un petó que deposito a la ma i el bufo perquè li arribi a la seva intacta carona de nena...
Egoistament també penso mil coses, entenc que sóc molt fort, cosa que no en tenia cap dubte, perquè ja fa temps que vaig apendre a no dissimular qui sóc, sóc fort perquè sóc dèbil, perquè el dijous en comptes de negar-me la realitat, la vaig plorar, la vaig acceptar, la vaig sentir, simplement el dia a dia va marcant la meva fortalesa, com sempre la figura del pare i la seva meravellosa manera de morir, plena de serenor i de lleugeresa, m'ajuda moltíssim...en aquests casos és tan sols el cor que mana, si el cor pateix, l'he de deixar patir i si el cor s'agafa aquests moments bonics que també passem aquests dies, doncs flueixo d'ells i per un moment m'aïllo de la realitat més crua.
Aprofito per dir que hem muntat un món on ni la mort s'escapa dels diners. L'altre dia i en un atac de sentit pràctic, vaig demanar festa a la feina per poder arreglar les coses per quant arribi el dia, no vull que el dia que hagi de deixar fluir els sentiments hagi d'estar amunt i avall sense saber on he d'anar, tan sols vull estar pel més important de tot...
Vaig anar al banc de la meva mare, ella té diners, fins i tot en tenia de guardats per poder pagar una mort digne, però la resposta va ser nula, res de res, no es poden tocar perquè estan a plaç fixe, i jo li deia "coi, que s'està morint, si no es poden tocar perquè estan a plaç fixe, com és que vosaltres els tindreu i els tocareu com I auqnt vulgueu??"... tots els estalvis que ha fet no li poden ni entregar un final tranquil?...aquestes coses em fan pensar molt, i entenc que tot plegat ens ho hem muntat força malament, no m'entrava a la meva inconsciència monetaria ja fa uns anys quant ella em va dir que ho posava tot al meu nom i jo li vaig dir que no, mai vaig pensar que uns diners son intocables, fins i tot quant algú se'n va i depenen d'ells el fet de marxar dignament o no... doncs no, tot és intocable, fins i tot en aquests casos, em costa posar humanitat aquest gest per mi estúpid e inhumà...no ho entenc...vaig perdre un dia de la meva vida per solventar un dia que arribarà, un dia que em voldré dedicar a sentir i a "gaudir" si cal dels records i dels moments, un dia que la gent té la necessitat d'estar pel que toca, doncs no vaig solventar res de res, no entenc com vas per l'autopista i pots tenir un teletac que et faci obrir una barrera sense parar i en aquests casos t'hagis de passar hores que vas escoltant les obligacions: fes papers!! fes papers!!...coi, que ja no hi és!!, encara una vegada morts hem de fer papers i papers?...no sé, no m'agrada ser negatiu, però ho trobo patètic que al final per la societat, cada persona és un negoci, i tan sols té un valor econòmic, i el que és més fort, alguns fins i tot segur que tenen més valor morts que vius, potser son uns desgraciats en vida, potser cobren una pensió de merda i quant moren potser l'enterrament costa més diners que la suma del que cobrava els últims 10 anys!!...i en el cas de la meva mare, coi, si té diners, feu una puta excepció i deixeu-la morir en pau, ja que me n'adono que la pau també té un preu...

Un regal de vida

La vida et dona instants que mai podràs oblidar..en tinc uns quants...
La meva mare ho ha perdut tot. Tot menys la consciència... la vida és així de punyetera a vegades : no parla, no és mou, ja no menja, i segueix amb la mirada i les expresions intactes.
Avui era el moment de que l'Aida pugués veure-la, i com a pare protector o patidor doncs costa decidir que has de fer o no fer, son moments que les decisions poden perdurar tota una vida, no saps que és el millor o el pitjor, finalment decideixes que el cor parli i sigui ell que et porti al camí que cregui...
Sense forçar res avui ha decidit veure la iaia Anna...sabia que seria un impacte per ella, sobretot visual, l'imatge d'algú tan vital parat en un llit és dur d'assimilar per un adult i per un infant, algú que justament es definia pels eterns moviments que desprenia...
Sobre el llit la foto de fa un any i mig, tan sols un any i mig!!, on encara les seves inseparables ulleres li penjaven del coll, intuint una nova lectura de la seva admirada Agatha Christie, on aquell somriure fotogènic era visible..i en el llit ella, intentant expressar el que sent, deu ser dur ser conscient de que no pots mostrar aquesta consciència...
L'Aida no ha pogut controlar l'emoció, la meva mare se la mirava, i mentres es miraven les dues es regalaven llàgrimes d'amor, crec que he viscut un instant tan meravellós com emotiu, i ni tan sols el puc definir com a trist, és diferent a tot el que he viscut fins ara...
He viscut de prop la mort de la gent que més he estimat, per sort m'he pogut despedir de molts, menys del meu avi que estava fotent un polvo a Banyoles, per tant ni podria definir-la com a mort dolorosa, el meu pare em va donar dies i dies de despedides plenes de pau i de serenor...tampoc va perdre mai la consciència, tot i que ell la podia expresar en paraules...
La meva mare és tot diferent, començant perquè la relació amb ella ha sigut molt més familiar que intensa. Ella la mare, jo el fill, i una mare que no era com les altres, o com moltes altres , mai em va dir el que havia de fer, més aviat era jo que li "fotia" bronques perquè la seva eterna barreja d'infantesa, innocència, tossuneria i nerviosisme l'havia col.locat en alguna situació compromesa, però mai amb mala fé, es deixava portar i ha sigut una dona que tot i tenir una capacitat de moviment i llibertat increible, sempre ha estat lligada al seu passat, a un cabró de pare que li va fotre la vida enlaire, igual que abans havia fet amb la seva dona i el seu altre fill. La meva mare sempre va lluitar contra això, però curiosament la vida tan sols li ha deixat la consciència en els seus últims moments, una consciència que ella mai va utilitzar per enfrontar d'una vegada aquella imatge paterna que la torturava...
Ahir una infermera em deia: " la teva mare tenia devoció per tú, per l'Aida, pel seu sogre, pel teu pare i per la familia del teu pare"...ells la van ajudar, i la van acollir, l'antitessís del que havia viscut: la pau, la tranquilitat, la convivència serena...la familia del meu pare, o sigui la meva familia...però ella mai va parar per veure que li passava exactament, tots erem conscients del seu motiu de patiment però ella no parava mai, no volia pensar.
Però no fa molt li va dir a l'assistenta: " la vida ha sigut molt dura amb mi"....i ella em preguntava perquè deia això, si la seva aparença era sempre riallera i feliç...
La meva mare no dissimulava amb els altres, de fet si hagués nascut en un altre entorn segur que hauria sigut així, alegre i feliç, ella es dissimulava a ella mateixa, a les pors que tenia del seu pare, que la tractava de princesa i després li fotia un bona bofetada...recordo que un dia em va explicar que se li escapava el pipi de la por que li tenia!!...és fort...no em pot ni entrar en el cap això, i més jo, que vaig conèixer al seu pare quant ja era dèbil...curiós que a sobre li va tocar cuidar-lo fins l'últim dia i el tenia com idealitzat, tot plegat molt complicat per entendre-ho en unes paraules o fins i tot en una vida...
Jo sento que marxa la meva mare, aquella protecció que tens per sobre teu dels pares va marxant, tot i que amb la meva mare no he tingut aquesta sensació, ha sigut diferent, i tinc el privilegi de comptar amb l'altre mare, la gran Isabel, la dona del meu pare i el meu tiet, que és com si fos un altre pare/amic/company...però és evident que aquests dies se'm remou mil coses, sensacions, sentiments, i regals, regals imborrables d'una imatge com la d'avui, de dues generacions, on simplement la mirada las ha comunicat entre elles, no ho borraré mai de mi, i els agraeïxo i no saben com...gràcies, arriba l'hora d'agraïr, i finalment sempre hi han coses ha agraïr, fins i tot en els moments més durs...

L'energia i el dolor

Hi han moments a la vida que queda poc temps per respirar, per tant son els moments que un ha d'exprimir tot el que ha treballat...
La vida et va enviant proves, suposo que és pura inèrcia, tot i que tenim la tendència a pensar el perquè de que ens passi a nosaltres i no als altres, o sigui la tendència natural és anar construint una estatua de màrtir per superar els nostres entrebancs, però tan sols has de mirar al teu voltant per entendre que tots passem per situacions més meravelloses, i altres de menys meravelloses, i algunes de gens meravelloses, i aquí l'estatua es derrumba i pots començar el treball amb força i de cara.
Posar-se de cul al que t'arriba és tan inútil com absurd, ja que per més que no ho miris, t'arribarà igual, no som com la llum d'un far que ara es veu i ara no es veu, mentres estem a la terra sempre se'ns veu, per tant existim i el fet d'estar vius implica rebre-ho tot, no tan sols els somriures i les alegries.
Per mi la clau està en l'energia. Fent un símil fàcil, és com la benzina d'un cotxe, te la jugues molt si esperes a l'últim moment de la reserva per arribar a una benzinera, podries no arribar i quedar-te parat en un lloc a l'espera d'ajuda. Així doncs és important ser conscient del combustible que et queda.
Quant la vida més o menys et va bé, o no tens sots que trampejar, vas emmagatzemant energia, evidentment no la gastes tota i segurament la única cosa que fas es produir-ne més i més, ja que et van arribant bons moments i encara omples més el dipòsit.
Quant un gasta energia pels bons moments, que també en gasta, l'agulla no baixa... per posar un exemple, si un fa l'amor, el que fa és carregar encara més el dipòsit, se li diu traspàs d'energia i mai en perds en moments així, la perdua arriba quant et toca fer coses que no vols però que igualment has de fer, evidentment hi han perdues petites i altres de molt grans, això depen de cada persona, i altres que també es compensen dia rera dia, com per exemple el qui treballa en un lloc que no li agrada, tan sols el fet d'arribar a casa i rebre un petó o veure un amic o una simple xerrada ja deixa el teu estat compensat, seria més o menys com funcionen les plaques solars, un dia ple de sol en el teu intern et farà carregar del tot i un de gris, doncs perderàs les reserves, així doncs en dies ennuvolats qualsevol escletxa és bona per compensar.
Apendre a saber en quin estat energètic estàs no és tan fàcil, a vegades entreguem massa i no sabem el perquè però ens quedem sense forces, en canvi hi han vegades que fins i tot sembla que vulguis donar més encara, i et sorpren la teva fortalesa, que fantàstic seria que en aquells moments de fortalesa, arribessin els problemes, segur que els encarariem millor, però la vida no és més que una dia a dia amb sorpreses, ja que ningú sap que passarà demà, és l'encant de viure i per això cada dia seria bó revisar el nostre dipòsit.
Una de les tàctiques per no perdre energia o entregar just la que pots entregar és "perdre el temps", porto anys reivindicant el fet de que "perdre el temps" és guanyar-lo, aquells instants que en molts casos la teva parella et pot dir " no fas res de res!" o aquells que tanques els ulls i penses en quin moment estàs, això sempre dona consciència de qui ets i en quin punt es troba el teu estat energètic, també hi ha la possibilitat d'anar de viatge pels més afortunats, allò que diem tan sovint de "carregar piles", però no és el viatge que carrega les piles, és la nostra actitut, si marxes perquè t'estàs escapant de la teva vida no carregues res de res, ja que com el seu propi nom indica, la teva vida és teva i et seguirà i deixis el que deixis pendent en la partida, et retornarà quant tornis, fins i tot podria ser que amb més força, no perquè el problema hagi crescut, simplement perquè rebràs un contrast encara més fort del que tenies abans de la possible "càrrega de piles".
Fa anys, una noia em va mostrar un camí, un camí pràctic, res de teories, de fet no sé si era el que em volia ensenyar però a mi em va ajudar moltíssim, era una teràpia que ella exercia, pero jo, com tothom, me la vaig fer meva. Apretava amb els seus dits amb força punts del meu peu, i quant dic amb força parlo de que jo ho rebia com a dolor. La primera reacció era mirar-la amb cara de nen innocent demanant compassió, mentres ella em responia que no, que no pararia d'apretar. El dolor era cada vegada més intens, i el meu cos es resistia a sentir-lo, i en aquesta resistència la pèrdua d'energia es feia molt evident, eren uns dits que apretaven amb força el meu cos i tot quedava dibuixat d'una forma molt real. De sobte el cos, en molts casos molt més intel.ligent i pràctic que el nostre cervell, va deixar de lluitar contra el dolor extern que li arribava, i en comptes de voler retornar a l'estat anterior, es va deixar anar i va acceptar totalment el dolor, curiós fou que en un instant, el dolor insuportable va desaparèixer totalment, i fins i tot encara que la presió dels dits augmentés el dolor ja havia desaparescut per sempre...
La resposta era clara, vaig acceptar el que em venia de fora en forma de mal, vaig acceptar, vaig fins i tot notar-lo per tot el cos, vaig deixar-lo actuar i finalment el vaig expulsar...
Va ser una experiència que mai oblidaré, i que m'ha servit de molt en la meva vida, potser per entendre que les coses arriben quant arriben, no quant vols que arribin, per tant un ha d'acceptar-les, sentir-les, i depenent de la situació , o te les quedes per sempre si son bones o les expulses perquè mai més tornin, suposo que és allò d'anar amb la motxil.la buida per la vida, tot i que tampoc estic totalment d'acord en això, m'explico:
Sempre dic que tenim la tendència d'apendre dels errors, molts més que dels encerts, quant parlem amb algú del nostre passat sembla que haguem de parlar d'allò que ens va fer mal, a vegades fins i tot, és la nostra carta de presentació..."ei, que jo porto un escut, no me la fotaràs!"...per tant portar la motxil.la buida o plena és relatiu, quant la tens plena de tan sols coses boniques, mai pesa, i potser una de les claus per anar buidant els fets pesants, és assumir els dolors que t'arriben, acceptar-los fins que en un indret del camí, pares i els deixes allà per sempre més.
L'acceptació d'un teu mal moment, és la teva pròpia acceptació, si un enten que l'amor real està per sobre de les circunstàncies, si estimes algú de veritat és evident que l'estimaràs igual si està trist o està content, doncs l'amor per un mateix també comença per aquí...ara toca això, i no val la pena ressistir-se, perquè toca i punt...s'encara, s'assumeix, ho assimiles i una vegada assimilat i sentit, ja pots començar a defecar...
Si a vegades un no és conscient del que viu, que també pot ser, la meva opinió és que val la pena que busquis miralls, i si tens gent que t'estima, els miralls son ells, no sempre un veu el seu estat, però si et rodeja l'amor, busca en els altres ulls qui ets en aquell moment, no dubto que ho trobaràs.

No ser res

És el temps que passa, i la visió del passat va filtrant els mals moments i vas mirant enrera i te n'adones que la teva vida és bonica, reconverteixes els moments amargs en els detalls que et van fer ser més persona, o més serè, o més tolerant.
Mirava el cel aquest matí mentres treballava pels carrers de Montagut, feia un vent empordaní a la Garrotxa, és una sensació extranya ja que el vent és cansat d'atravessar, però per altre cantó el dia era clar i el vent semblava que havia fet escampar els núvols.
I la vida també és així a vegades, com el vent, el que costa més d'assimilar és el que no veus, aquelles veuetes internes que no paren de demanar-te coses, arriben directe de l'essència, segurament amb l'única parada en el cor, en el centre de les nostres emocions, si ets més de cor que de cap és clar, com és en el meu cas.
Alguna cosa rutlla dins meu que les veus no xerren gaire, dec tenir l'essència en calma, però recordava els meus problemes invisibles, aquells que no tenen explicació externa però son vitals per entendre com ets tú mateix. T'hi pots enfrontar, cosa que en el meu cas ja ho vaig deixar per inútil, de fet ni tan sols ho vaig intentar, però vaig optar per entendre el que la meva essència em demanava, o exigia, i potser vaig entendre que tot era més simple.
No tots els cossos son iguals, això és evident, però si escolto el meu me n'adono que em demana molt més fruita que no pas xocolata, això vol dir que em prova más la fruita, que he de fer doncs? donar la fruita que el cos em demana, i en vol tanta que ni tan sols el meló abans d'anar a dormir em fa mal, i això que m'han dit mil vegades que pot indigestar, no en el meu cas, en puc pendre un quart, la meitat o un de sencer i mai em fa mal, igual que les mandarines, que me'n menjo unes 15 cada dia i sempre se'm posen bé.
Perquè m'enrotllo amb la fruita?...perquè és una resposta simple, el cos vol fruita per alguna cosa, i el cos és força intel.ligent en general...suposo que un drogadicte ara estaria content llegint això i ho celebraria prenent una ratlleta de coca, però suposo que em faig entendre...
Així doncs si el cos em demana això, la ment em demana altres coses, i el cor altres, segur que no totes es poden cumplir, però escoltar el que les parts essencials de tú et demanen crec que quasi sempre ha d'anar bé.
Recordo als vint anys, rera una aparença de jove feliç, que ho era i molt, hi havien mil dubtes, mil camins a escollir, no tenia clar res, i no parava de preguntar-me que em passava i perquè mai em donava la sensació de que havia complert un objectiu, i ja en tinc uns quants anys més, i a vegades penso que en això sóc igual, però d'una manera molt més serena i tranquil.la...
Potser és que el meu esforç no era madurar, si no continuar buscant i rebuscant les respostes, jugant fins i tot en aquest infinit joc de les respostes inacabades, podria haver optat pel no i per parar aquest continu sentiment de no saber, però he optat pel si, potser perquè entenc ja com sóc i fins i tot em respecto molt més que abans, i és que en els deliris de grandesa d'adolescent entendre que mai seràs res costa una mica...i si, jo el que vull ser és això : Res, un res feliç de no ser res en concret, parlo evidentment del que es veu externament...dins ja sé el que vull: estimar, i si pot ser i no és molt demanar, que m'estimin, crec que si el mínim extern el tinc garantit, amb aquestes dues coses ja em considero l'home més feliç del món, si més no, el més feliç del meu món, que ja és molt, perquè també n'hi han que son els homes més infeliços del seu món i deu ser dur...
Potser em prenc l'extern com un joc, o mig en broma, i no dic quant les coses em van malament, és impossible fer broma quant no pots menjar, però quant les coses em van bé, no em crec res de res, suposo que la gent ja veu l'importància que té cadascú de nosaltres en aquesta societat, la realitat és que no som res. Jo sempre penso que els abstractes passen de mi, vull dir que si no hi ha una ma on encaixar la meva, o una galta on posar els meus llavis no em crec res.
Si la cosa fos  així, encara ho entendria:
-Societat, et presento l'Alex...
-Encantat Societat, un plaer
O fos:
-Alex, em venia de gust de presentar-te España
-oh, quantes ganes tenia de saber de tú
Però com que no és així, doncs m'ho prenc amb molta menys importància de quant em presenten a una persona, on els seus ulls ja em donen pistes i les paraules faran un inici de camí amb molt de recorregut o un simple boçí del caminar.
Però els que caminen amb tú de fa temps, son els reals protagonistes de la teva vida finalment, i parlo del temps en un sentit relatiu, amb poc temps pots caminar moltíssim acompanyat i a l'inversa, potser fa temps que intueixes que hi és, però realment va per un altre camí, tot i que de tan en tan et puguis creuar amb ell, i fins i tot amb un somriure gegant.
Així doncs  potser per això sóc pragmàtic a vegades, tot i somiar com un beneit, però per mi la simplicitat és la resposta, no sé estimar a res que no em miri, o m'escolti o em toqui... això que vola per l'aire i tots lluitem per salvar-ho, em costa d'assimilar, i per això li dono la importància que té en la meva vida, no gaire o no gens ni mica, depenent del moment...
Com que entenc que ha d'existir doncs tampoc m'hi enfronto gaire, vull dir que no lluito pel meu cantó, i tan sols faig un moviment si veig que les persones pateixen, vull dir que aquesta piiiip de societat ens fa entendre o malentendre les xifres i per mi, una persona mai serà una xifra, per un país no som més que això, un número, d'aquí res potser ho veurem en el nostre quant decidim si separar-nos d'un altre país o no...i ja sé, ja sé, que no poden enumerar a persona per persona, però la realitat és aquesta, per un amic jo sóc l'Alex, per un país, aquell dia tan sols seré o un si o un no...i això és el que som en aquesta societat, i jo el que vull és no ser res...

La vellesa, la bellesa, l'esclavitut o la vida

Estava amb la meva mare escoltant música que ella guarda : el Serrat, la Mari Trini, el Roberto Carlos, música que jo no escolto habitualment, bé, el Roberto Carlos si, m'encanta,  però que m'omplen de records els moments que passo amb ella.
És curiós que no recordi la meva infancia al seu costat, segurament no és tan curiós ja que ella voltava molt i quant els meus pares es van separar jo vaig anar a viure amb el pare, per tant deu ser normal que em costi recordar coses.
L'altre dia a Vilanova, el meu tiet em deia que no tenia cap imatge d'ella donant-me el menjar. La típica imatge que tots els pares recordem, quant donem de menjar als nostres fills i que poques vegades parem atenció a la cara que fem quant donem de mica en mica l'àpat als infants... son cares que son boníssimes, quasi còmiques, en molts casos obrim la boca perquè el nen faci el mateix gest, de fet quant som pares dels nostres fills en època de nadó fem coses increibles, com parlar del color de la caca amb tota tranquilitat o embrutar-nos de merda i ens quedem igual, és curiós que el pudor l'anem agafant amb l'edat, els nens es foten pets i riem tots, és una sensació de naturalitat, res més que això.
Doncs ara em toca donar de menjar a la meva mare. És un moment que m'agrada, perquè interactuem amb facilitat, el nou llenguatge del silenci per moments es trenca i aconseguim fer alguna cosa on els dos estem desenvolupant un paper. Ella menja poc però menja. Aquests darrers dies per primera vegada veia en el seu rostre el dolor i m'afectava molt, però les llagues van millorant i ahir havia tornat a recuperar aquella cara de nena que sempre ha tingut, fins i tot ara. Poso música quant li dono el menjar triturat, ella és conscient del que passa en cada moment, o aquesta és la meva sensació, i la de tots els professionals que l'envolten, ho ha perdut tot menys la consciència, però suposo que és una consciència filtrada, vull dir que no està al cent per cent, o això espero, seria massa injust que tan sols conservés aquest detall.
Quant veig que no pateix, arribem a la serenor, és evident que ella està bé quant hi sóc i jo em sento ja adaptat aquesta sensació, de fet visc en el present, no comparo res, per tant la miro ara i punt.
Tot i així estic notant unes sensacions que costen d'explicar, moments extranys, tots envoltats de silenci on jo vaig traduint el que no diu en paraules que suposadament sé quines son.
Em resulta difícil però no tornar mai al passat, és com si mirés a una altra persona, però m'arriben records molt més generals de la meva infància o adolescència, suposo que és inevitable, en el silenci es pot pensar moltíssim, i per sort, aquests records em donen molta fortalesa...
És curiós pensar que em senti tan ferm per dins, i la sort de sentir-me dèbil externament impedeix que mai deixi de treballar la meva essència o la meva ànima, i crec que la tàctica és pensar que mai acabaràs aquest treball, son moltes coses que hem de controlar i la clau és no dispersar-se molt i en algú amb un orígen de tanta dispersitat m'ha costat trobar l'equilibri intern. Potser les experiències, l'haver fallat a gent que estimo per culpa d'aquesta dispersitat, potser el que he aprés o desaprés, tot plegat m'ha anat fent més sensat a l'hora d'actuar, he fet tard potser en alguns casos, però no en la meva vida, per tant dels errors he aprés coses i tampoc he confós que errar sigui no poder tornar a intentar una cosa, això és la part del desaprenantage que tantes vegades en parlo, intentar no apendre de la part negativa per no quedar-te anclat en un indret...
Em falta molt i segur que mai arribaré allà on m'agradaria estar, segurament en la coherència absoluta, potser no existeix això, potser l'absoluta es purament utopía, però la coherència, la mínima, si que és una fita que es pot aconseguir, però també crec que els somnis més utòpics son la clau, si esperem la perfecció podrem arribar a la correcció , en canvi si esperem tan sols la correció potser quedarem molt curts en els nostres objectius, hem de ser ambiciosos, això si, preparats per no arribar-hi, no passa res si no aconseguim el màxim, però almenys ho intentem...
Noto aquesta evolució quant la vida em posa proves o evidencies on em veig abocat a fer servir les meves eines, les pròpies, però les més importants de totes son les que m'han anat donant la gent que estimo, sense això jo no seria res més que una autodidacta impertinent o fins i tot pedant. En el dubte, en el meu constant dubtar trobo la seguretat, la gent, les seves paraules sàvies,  els seus actes, l'amor incondicional, he rebut tantes carícies que tot em resulta més planer. La vida és així, i quant te n'adones que el cos falla una mica, que et vas fent gran, i tot entremig d'una agressiva promoció externa de l'eterna juventut, on la meitat dels anuncis parlen de la vellesa física com una cosa fastigosa, que has de corregir, doncs és aleshores que la ment i la teva essència ha de fer feina si ets una persona insegura fisicament com jo, per sort l'equilibri el trobo gràcies aquest fet, el treball que es mou molt lluny de la realitat cultural que vivim.
Però ho han aconseguit, no ens deixen ni envellir tranquilament, ens bombardegen i ens fan pensar que l'imatge ho és tot, és aleshores que envejo a una tribu ben perduda on almenys tenen assegurat la dignitat física, curiós que nosaltres que tenim moltes més facilitats per allargar la vida, molts estem esclavitzats pel que som externament...coi, no ens deixen en pau ni tan sols en això, suposo que interessa que vivim sota presió sempre...
A vegades miro els prototips d'homes que estan de moda, i buf!, penso que quina sort que anys enrera això no era el més important, quina esclavitut Déu meu!!...recordo de més jovenet que pensava que les noies tenien de seguir molts més cànons que nosaltres, em sabia molt de greu per elles, però som tan "gilis" que en comptes de canviar això, el que fem és que els homes també arribem aquest punt. Entenc que hem de vigilar el nostre cos i la nostra salut, però l'estar musculat no és salut, si fer esport o cuidar-se, però no cal la tableta per ser més sa, fins i tot diria que en alguns casos potser és dolent.

L'empresari i el treballador

Tanco les notícies, feia dies que no les escoltava, crec que des de l'any passat no les havia escoltat...és tan trist veure que potser canvien els noms però tot segueix exactamant igual... un avorriment autèntic, per tant m'allunyo de la visió global i m'apropo als cors de la gent, perquè realment des de molt amunt tots som xais que seguim una imbecilitat que tampoc ens recompensa, però de prop hi han mil tresors...hem de recordar que a "ells" els interessa que ho mirem tot de ben amunt, allà és on "ells" aconsegueixen els vots, els odis, les ràbies, les fòbies, les tonteries vaja...així doncs millor anar com sempre un per un, tots tenim els mateixos problemes més o menys , a un nivell o a un altre, per tant m'endinso en els tresors individuals...
Sorprès em vaig quedar un dia i em va fer pensar molt en tot plegat...
Ja fa temps vaig escriure un article sobre una persona que em feia vibrar la sensibilitat, un home que ha patit i que em mostrava el seu patiment des de la més pura sinceritat o des del cor i sense filtres, les coses no li anaven bé feia temps i se li notava en tot el seu posat cansat i a vegades trist, tot i que sempre el veia viu en les seves paraules.
Ara li ha arribat feina, no dubto del seu bon cor, però l'arribada de la feina el fa trontollar als meus ulls, de mica en mica aquell home bo el vaig convertint en un simple empresari, i no sóc una persona que ho confongui, ja tinc amics empresaris que son persones excel.lents i que jo sempre me'ls miraré com a tals, per mi ja han triomfat en el meu cor, després si les coses els va bé o no doncs sempre serà secundari per l'estimació que els tinc...per tant sempre algú que aprecies serà persona abans que res, si no fos així no el consideria algú que estimo, simplement seria una persona més de tot aquest muntatge que hem inventat...
Per mi ell és una persona per sobre de tot, però l'última vegada que el vaig veure vaig trobar-lo canviat, estic al cas de que les portes de "l'èxit" estan a prop d'obrir-se altra vegada per ell, i aquell posat proper , agradable i sincer que sempre m'havia mostrat quant em veia es va convertir en una encaixada de mans i un desig de bon any i un "no puc estar per tú que hi ha feina"...
Segurament tampoc faria gaire cas d'això, ja que evidentment pot tenir feina i és normal que no pugui allargar un conversa, de fet jo sempre que hi he anat, i crec que forma part de la meva feina, doncs l'he escoltat i m'hi he parat una estona, però entenc que la meva feina és molt diferent a la seva, jo no depenc de màquines, i ell si, laboralment parlant...
Fins aquí res d'especial , si que em vaig fixar que tenia l'esquena més recta, cosa que em va alegrar ja que mostrava que sortia del cau on deu fer uns cinc anys que va caure-hi, però no em va agradar la tensió que tenien els dos treballadors que té, dos treballadors que porten temps treballant allà gratuitament, evidentment ningú els ha obligat, i és una forma per apendre l'ofici per quant arribi la feina grossa, no cal ni dir que si treballen gratuitament és per dues raons, una personal, o sigui la situació desesperant de buscar feina i no trobar-ne, i l'altra crec que també és per el tipus de persona que és l'empresari del qual parlo, factor també important per treballar a gust en un lloc que no saps si cobraràs o no, és una aposta de futur que amb humanitat es porta millor.
Però allà han estat ells....com ell sempre em deia, el que espera d'un treballador és que sigui "bona persona, que sigui treballador i que tingui bones intencions", és un ofici que es pot apendre, no cal ser tècnic per treballar-hi, per tant les exigències son menys d'estudis i més d'actitut,  no tinc cap dubte que els dos "currantes" son així, per tant ja té el que volia per començar a formar un bon equip de treball. M'imagino i no sóc jo qui ha de jutjar res, que el fet d'estar molt temps a baix de tot quant els teus orígens estan molt amunt, doncs afecta, jo no puc jutjar-ho, però qui em coneixi sap que els meus orígens estan també molt amunt, i sincerament no trobo a faltar això, tan sols trobo a faltar les persones, perquè els estats son acompanyants del que som, no son el que realment som, i si els poses on toca mai et poden pujar molt els fums i tampoc baixar massa...
Curiosament les dues últimes vegades que l'he vist ja no puc dir que aprenc d'ell, evidentment deixo marge perquè tot plegat "torna" a ser nou per ell, espero que sigui tan sols un "posar-se a lloc altra vegada", però clar, jo sé la vida d'ell, la que m'ha explicat clar, però també sé la vida dels dos treballadors, i entenc que ells també pateixen, i que potser no han tingut una caiguda tan pronunciada però també l'han tingut...de viure molt bé o bé, ara sobreviuen com poden...per tant per mi son tres persones, no un empresari i dos treballadors...
No dubto que ell ha de manar, és el responsable, i que m'imagino o em vull imaginar que ell està buscant el seu lloc, ja que tan de temps sense feina clara, pot provocar que tot es confongui i l'amistat guanyi a la responsabilitat, però en aquest cas no és així, ja que els dos fan el que ell els mana i sense cobrar!, no és complicat entendre que quant cobrin també ho faran, vaja, és una lógica meva eh, per tant no cal ara posar la gran barrera entre ell i els altres...de fet vaig pensar que si segueixo veient això quant arribi la feina forta potser tindrà als dos treballadors ja cremats abans de començar.
El considero una bona persona, intel.ligent, i sempre l'he defensat davant de qualsevol que em digués alguna cosa negativa d'ell, i el defensava perquè em parlaven d'ell moltes vegades com l'empresari fracassat, i com li vaig dir un dia, per mi és una persona viva, per més que estigui futut externament...ara he de dubtar d'això, i espero equivocar-me, però si la seva persona bonica, sensible i agradable que em vaig trobar ara ja no existís doncs me'l miraria allà on els cors no tenen cap raó, o sigui com algú que té exit o no de cara als altres...
Tinc l'intuició que tot plegat encara li ve gros, i que s'ha de posar a lloc, així ho espero, i ho desitjo, per ell, pels dos companys que em cauen genial i per la meva visió també, ja que el tinc com algú que m'aporta molt, no dubto que sigui bona persona, tinc clar que ho és, però un ha de saber estar, sempre, i més quant fa quatre dies no erats més que els dos que t'ajuden cada dia.
La feina d'un empresari és complicada, perquè han de saber implicar als que teballen en un projecte però sense que entenguin que ells son els responsables màxims, o sigui que et pots fer l'empresa teva però conscient de que no ho és, crec que aquí està la clau, jo estimo la meva feina, la faig el millor que puc, intento ajudar a l'empresa, però evidentment sé qui sóc i quant he de lluitar pels meus interessos doncs hi lluito, vull dir que perquè tot vagi bé, l'empresari i el treballador han de saber el seu lloc dins de l'empresa...jo entenc que qui més profit en treu d'una empresa és qui la porta, mai dubto d'això, ha de ser així, si no seria un caos, ni se'm passa pel cap poder tenir el mateix cotxe o la mateixa casa que el que em mana, bé de fet tan me foten els cotxes i les cases però era per posar un exemple clar, per tant entenc als que manen, mai m'ho prenc com una batalla, els dos anem en el mateix vaixell "pràctic", i tan sols demano la mateixa comprensió en els seus ulls, vull dir que si no enten que si jo no faig bé la feina ell tampoc anirà bé, doncs malament, és un treball en equip tot i que un mana i l'altre ha de cumplir, crec que és fàcil entendre-ho, m'he trobat empresaris genials com a persones i com a caps, també de dolents, però també he trobat treballadors iguals que el que he dit, un treballador que es pensi que l'empresa és seva és molt perillós, perquè està dins d'una mentida que es creu i te la vol fer creure, cadascú ha de saber el seu lloc, però l'única cosa que demano és un tracte humà i comprensió laboral, per un cantó i per l'altre.

Carta als Reis Mags

Estimats Reis Mags:

Com cada any us escric la carta dels meus desitjos més màgics:
Aquest any us demanaré molt poquet per mi i molt pels altres, ja que segur que us han arribat les retallades i entenc la nova situació. Per mi només us vull demanar que si hi he fet enfadar a algú, a part de portar-me carbó i que el que s'ha enfadat em digui cabró, els podrieu fer arribar un trosset del meu cor que segur que els pertany, aquell trosset que porta l'enyorança com a simbol...bé, que els digueu que els estimo, amb això ja en tinc prou.
M'agradaria també demanar-vos que poseu una mica de seny a tot plegat, que recordeu a la gent que si tots ens hi posem podem aconseguir coses i no tan sols una , penseu que aquest any en el meu país, que ja no sé quin és, tan sols s'ha parlat d'un tema quant ens hem ajuntat tots. Però després, quant parles un per un te n'adones que tothom es queixa del mateix, de les injustícies socials que estem patint.
Ja sé que hi ha moltíssima gent amb un cor gegant que fins i tot recullen joguines pels nens que han patit, us ajuden perquè és evident que no podeu arribar a tot arreu ja que la màgia retallada és menys màgia, però crec que aquest any és el moment de retornar a molts adults aquesta màgia...
A cada casa que aneu, si podeu i teniu temps, estaria bé que deixessiu una mica d'il.lusió als pares, sobretot aquells que han patit més aquests darrers anys, els poseu en una caixeta una mica de dignitat, molts l'han perdut del tot, i sobetot una mica de consciència de que tan sols son un estat circunstancial, ja que al final s'arriben a creure que no son res i això és molt greu, perquè cada any té 365 dies per tothom, i clar, el que viu indignament 365 dies té les mateixes hores que un que per sort conserva la dignitat, la única diferència és que a uns se'ls fa etern tot plegat ja que la seva vida es redueix a esperar una ajuda per poder solventar un instant i una vegada solventat, tornar a esperar un altre miracle, crec que una vida no és una espera i prou, i osti, aquests anys mai més els recuperaran.
Dins d'aquest potet de consciència que us demano, feu recordar a molta gent que un de vosaltres és negre. Ja sé que l'accepten a tot arreu, ja que ser negre i tenir màgia està més ben vist que ser negre i no tenir-ne, però si us plau, almenys en el meu país, feu recordar que un negre sense res té el mateix valor que un blanc sense res, perquè com vosaltres sabeu molt bé, a un negre l'any li dura 365 dies, o sigui la mateixa quantitat d'hores que a un blanc, feu extensiu aquest desig a les altres raçes, crec que és vital perquè el món comenci a caminar millor.
Com no, us demano que mentres aneu volant pels llocs aneu llençant una mica de justícia, anem força mancats del tema, aniria bé que  qui s'ho mereixi pagui amb conseqüencies clares i contundents les seves malifetes, és que si no és així, al final pensarem que el més normal és ser estafador i que fins i tot ser-ho té recompenses molt grans... ja us podeu imaginar el mal que pot provocar a una persona que pateix per petits errors i que no li deixen passar ni una, i que altres que fan grans errors segueixin impunes pel carrer, més quant potser molts pateixen per culpa dels disvarats comesos pels grans delinqüents d'aquesta societat, els estafadors legals, i dic legals perquè si no els condemnen amb claretat deu ser que son legals no?...
M'agradaria també que dins del potet de consciència, fessiu veure que parlar d'un ideal és una cosa però no es pot globalitzar-ho tot i fer entendre que l'ideal construeix les persones, m'explico:
Si Catalunya i Espanya se les tenen, doncs que ningú d'un bandol digui que els espanyols ens estan fent això o els catalans estan fent allò altre...no,no, perquè som molts catalans i espanyols i tots som diferents, em preocupa escoltar a la meva filla i altres nens dir que els espanyols ens estan robant, o que son uns mamons, em fa molt de mal!!....al final ells ho redueixen a això, i és molt greu perquè ja crea odis ancestrals, d'aquells que s'incrusten a dins i que costen de treure mai més, millor parlem d'Estats sempre, que no té res a veure amb els individus, a mi em fa un mal terrible escoltar segons que, perquè no cal ser màgic com vosaltres per entendre que hi ha gent de tota mena a tot arreu, així doncs ,ja que estem en una societat molt individual, en aquest cas que es demostri i que els tòpics que sempre es diuen es personalitzin i s'esborrin quant mirem un a un als èssers humans...
Jo de més petit m'ho imaginava, agafava pel carrer amb la ment a 1000 persones i les coneixia una a una i me n'adonava que tots eren diferents i en canvi si m'allunyava i els mirava desde dalt em semblaven més o menys tots iguals, per tant demano que per fi siguem individuals a l'hora d'assenyalar i de classificar a algú, perquè això ho anem inculcant als infants i ells son el futur, i perquè el futur sigui més lliure hem d'aconseguir que cadascú pugui jutjar amb el màxim de llibertat possible, sense haver passat per mil condicionants heredats. Per tant, demano que això s'extrapoli a totes les idees, una cosa son les idees grans i les altres el caminar de cadascú, no dic que no es tinguin les conviccions, si no que no facin nèixer odi d'uns cap als altres.
 Tot i així demano que justament on la consciència és més individual, o sigui en la vida de cadascú, la més pràctica, la d'arribar a final de mes, doncs que aquí si que entenguem que hem d'anar tots més junts, és un ideal fàcil de compartir, aquí si que individualment dir prou és quedar-te sense res, però col.lectivament dir prou potser seria la gran solució. Penseu que estem en una societat que si un baixa del tren o més ben dit el conviden a baixar fotent-li una patada al cul sense miraments, el tren segueix endavant i en molts casos, el que ha caigut mai més pot pujar en el seu vagó.
I les vies ja estan fetes, i les estacions també, per tant qui hi pugi que no es refiï del que diguin els altaveus de l'estació inicial : propera parada: Dignitat, correspondencia amb Sanitat i Educació gratuïta, o tren en destinació Benestar, para en totes les estacions per recollir més afortunats (?)...no, no és cert, de fet al conductor del tren és el que s'ha de vigilar perquè al final ens porta on li dona la gana, i estimats Reis, hem creat una cosa tan injusta com que una persona té a les seves mans i a les seves vies la vida de moltíssima gent, si us plau, si podeu , feu alguna cosa al respecte.
Com no us demano que porteu molts somriures, sentit de l'humor, salut, moltíssima salut o almenys poc patiment en aquest sentit ,ja sé que això és molt complicat de que ho aconseguiu, ja que depen més de la natura i forma part de la llei de la vida, però posats a demanar també ho faig, almenys que sigui per raons naturals i no perquè algú no té aigua potable o menjar que posar-se a l'organisme.
Però com que sou mags i el que més teniu i porteu a les cases és màgia, us demano sobretot que recordeu que la màgia la tenim tots, habita en el nostre cervell, és vital per tirar endavant ja que abarca il.lusions, futurs molt esperançadors, somnis per realitzar, no cal que després es cumpleixin ( a veure, si així és, fenomenal) però que tothom la conservi a dins com una qualitat més, no que pertanyi als nens tan sols, si no que els adults hi creiem, perquè ens ajudaria segur, perquè si m'ho miro fredament creure que el món és pot arreglar és quasi impossible ( i parlo de tot el món, no només de la petitíssima porció on jo visc ), però si recupero la màgia m'ho puc arribar a creure i la cosa més utòpica la puc veure real, i per arreglar les coses primer has de creure que es pot aconseguir, per tant la màgia és una eina per tots els humans, tot i que és cert, avui son els nens que l'han de disfrutar més...curiós que quant et fas gran has de perdre això, i guanyar en moltes coses que en realitat estan molt lluny del que realment som com a persones...en canvi creure en la màgia, davant dels adults, et fan ser un inmadur, però creure en algunes gilipollades ( ai perdó pel llenguatge, és que no hi ha sinònims possibles) et fa creure que has madurat molt i molt bé...i per mi, estimats Reis, la maduració és interna, ja que per fora tan sols es veuen les arrugues, però per dins flueix alguna cosa molt més autèntica, per fora la maduració pot fer podrir, com els fruits que maduren massa, però en les maduracions internes, si la portes bé, pots arribar a les arrugues amb una felicitat increible, però clar, primer s'han d'acabar les injustícies, perquè amb injustícia hi ha gent que mai pot madurar en el seu interior...si, sota un pont no es pot madurar amb claretat i menys quant estàs allà i veus el teu pis buit amb un cartell que posa en venta...deixem que els ponts siguin per visitar i mai per viure-hi, si us plau...ui, demano massa ja ho sé, perdoneu...
Així doncs, potser, per finalitzar, us demano que els diners no siguin el cor de la societat, ja sé , ja sé, és complicat, però coi, deixeu-me creure en la màgia no?...i substituim aquest motor fals pel cor que batega de veritat, el de les persones, molt d'amor, comprensió i respecte pel del costat doncs, i també per un mateix, sense respectar-se a un mateix impossible respectar a ningú més...
Gràcies per llegir-me, ja sé que finalment som nosaltres qui haurem de canviar-ho tot, teniu una feina molt més important, i és cert que prinicpalment ha de ser pels nens, però tinc molt clar que quant he anat a la vostra cavalcada he mirat a molts adults amb cara de nen, amb ulls de nen, s'ho creuen!!...per tant suposo que ja feu molt bé la vostra feina...un petó molt gran estimats Reis Mags, gràcies per fer viure il.lusions, i més en aquest moment tan extrany que vivim...vosaltres si que sou reals!!!