El preu

Marxar d'allà escoltant un silenci dolorós és complicat, a vegades ja no saps que és el que desitges.
Dijous va ser un dia dur per ella, intentar expresar el dolor i no poder transmetre'l a tota la gent que t'està mirant és molt dur, i més quant n'ets conscient de que per més que t'hi esforcis ningú et podrà escoltar...
I el meu dubte és constant...
Abans d'ahir semblava que em demanés un botonet on poder aturar tot aquesta bogeria inhumana, ahir però, havia recuperat la calma i em mirava fixament mentres jo li explicava la jornada com havia anat...
Potser és en un moment així quant hauria de marxar, però clar, quant la veig serena, em costa pensar que és el que vull...marxo ben lluny de tot allò, dels sentiments, del cor, de la proximitat de sang, i penso que allargar-ho és un pecat gegant, però t'hi apropes, veus que somriu, que t'escolta, que et parla amb els ulls i et perds en el que desitges per ella...
No cal ni dir que tinc claríssim el que vol, i que és lògic que allò que manté, la consciència, ajudi a no voler estar per estar en aquest món, però el dijous ni tan sols vaig ser capaç d'escriure res de res, em resultava impossible marxar d'allà, deixar una persona indefensa, patint, intentant mostrar el que volia... tot i que hem arribat a un punt on fins i tot entenc si vol que li tanqui una llum o li posi música o la tregui...
Però marxes amb el cor trencat, crec que ja ni tan sols és perquè sigui la meva mare, crec que veure a un desconegut en aquest estat també et provoca una trencadissa coronaria evident...
"No és just", s'escolta pel passadís, segur que no és just per ningú, tot i que les sorpreses de la vida no tenen miraments en aquest sentit, viure comporta aquests riscos i també he de pensar que ningú renuncia a una vida sencera tot i que el final de la mateixa és transformi en alguna cosa tan injusta com aquesta...
Vaig marxar de l'habitació sis vegades, cada vegada que sortia el cor em deia que no marxés, que em quedés amb ella, sé que li dono calma, perquè darrera d'aquest posat nerviós que enganya, sempre aconsegueixo donar calma si és necessari, potser perquè quant veus algú que pateix no pots fer-li sumar el teu propi patiment, has d'ntentar ser el mínim d'egoista possible, per mala sort la protagonista és ella, i és ella qui pateix de veritat, la consciència viva és el que marca aquest protagonisme...
Em deia una noia: " encara tens sort que et pots comunicar amb ella, la meva ja ni em reconeix"...jo ja no sé si és una sort o no, però una vegada es perd la consciència, realment els protagonistes si que son els que envolten al malalt...
Quant la mare pateix jo ja no sé que vull, potser l'únic que vull és que no pateixi, res més que això, i no sé si és bo que aquesta consciència segueixi tan i tan viva, a vegades penso que li deu passar pel cap, tenint 24 hores per donar voltes a tot, sense poder moure un trist centimetre la seva posició...
I ahir tornava a estar serena, tan sols entrar ja li veig a la cara, de fet em somriu quant em veu i és el màxim indicador del seu estat, i això em permet agafar-li la mà, acaronar-la, fer-li petons i donar-li dolçor en els seus últims moments de la vida...
I marxo sense saber si demà hi serà, cada dia que la miro quant me'n vaig, em despedeixo d'ella, la miro i ja desde fora l'habitació li envio un petó que deposito a la ma i el bufo perquè li arribi a la seva intacta carona de nena...
Egoistament també penso mil coses, entenc que sóc molt fort, cosa que no en tenia cap dubte, perquè ja fa temps que vaig apendre a no dissimular qui sóc, sóc fort perquè sóc dèbil, perquè el dijous en comptes de negar-me la realitat, la vaig plorar, la vaig acceptar, la vaig sentir, simplement el dia a dia va marcant la meva fortalesa, com sempre la figura del pare i la seva meravellosa manera de morir, plena de serenor i de lleugeresa, m'ajuda moltíssim...en aquests casos és tan sols el cor que mana, si el cor pateix, l'he de deixar patir i si el cor s'agafa aquests moments bonics que també passem aquests dies, doncs flueixo d'ells i per un moment m'aïllo de la realitat més crua.
Aprofito per dir que hem muntat un món on ni la mort s'escapa dels diners. L'altre dia i en un atac de sentit pràctic, vaig demanar festa a la feina per poder arreglar les coses per quant arribi el dia, no vull que el dia que hagi de deixar fluir els sentiments hagi d'estar amunt i avall sense saber on he d'anar, tan sols vull estar pel més important de tot...
Vaig anar al banc de la meva mare, ella té diners, fins i tot en tenia de guardats per poder pagar una mort digne, però la resposta va ser nula, res de res, no es poden tocar perquè estan a plaç fixe, i jo li deia "coi, que s'està morint, si no es poden tocar perquè estan a plaç fixe, com és que vosaltres els tindreu i els tocareu com I auqnt vulgueu??"... tots els estalvis que ha fet no li poden ni entregar un final tranquil?...aquestes coses em fan pensar molt, i entenc que tot plegat ens ho hem muntat força malament, no m'entrava a la meva inconsciència monetaria ja fa uns anys quant ella em va dir que ho posava tot al meu nom i jo li vaig dir que no, mai vaig pensar que uns diners son intocables, fins i tot quant algú se'n va i depenen d'ells el fet de marxar dignament o no... doncs no, tot és intocable, fins i tot en aquests casos, em costa posar humanitat aquest gest per mi estúpid e inhumà...no ho entenc...vaig perdre un dia de la meva vida per solventar un dia que arribarà, un dia que em voldré dedicar a sentir i a "gaudir" si cal dels records i dels moments, un dia que la gent té la necessitat d'estar pel que toca, doncs no vaig solventar res de res, no entenc com vas per l'autopista i pots tenir un teletac que et faci obrir una barrera sense parar i en aquests casos t'hagis de passar hores que vas escoltant les obligacions: fes papers!! fes papers!!...coi, que ja no hi és!!, encara una vegada morts hem de fer papers i papers?...no sé, no m'agrada ser negatiu, però ho trobo patètic que al final per la societat, cada persona és un negoci, i tan sols té un valor econòmic, i el que és més fort, alguns fins i tot segur que tenen més valor morts que vius, potser son uns desgraciats en vida, potser cobren una pensió de merda i quant moren potser l'enterrament costa més diners que la suma del que cobrava els últims 10 anys!!...i en el cas de la meva mare, coi, si té diners, feu una puta excepció i deixeu-la morir en pau, ja que me n'adono que la pau també té un preu...