Aquest estiu no escric.
Ja no parlo del blog, que era una ínfima part de les meves lletres, parlo de totes les pàgines blanques que segueixen blanques...no tinc un motiu clar, o això crec, o potser el futur em respondrà al meu present...no ho sé...
Però avui m'he despertat del silenci...inmers en un estiu tranquil, molt diferent al de l'any passat, un estiu, això si, continuament mullat...
He deixat coses pendents, no sé, crec que vull un estiu fantasiós, cap realitat que no conegui, cap aventura no controlada, potser l'estiu passat em fa posar control en el meu calorós present...
Aleshores busco utòpies, com sempre, però sense cap mena d'intenció de convertir somnis en realitats...podria dir que no estic fi, doncs, atenció: ans al contrari!!!...ai com m'agrada la paraula ans!!, ans i ans, per molts ans!!...
Bé, no em desvio del meu present, sorry...doncs això, que he viscut totalment en paral.lel la meva realitat i la meva imaginació, fins i tot podria dir que la controlo més que mai...son moments, instants... per això no deixo prosperar res fora del límit de l'imaginació...vaja, que controlo... als meus 42 anys per fi controlo!!...és guay??, és trist??, no ho sé, però ho necessitava...saber on és el límit del control... evidentment, per fer això has de perdre la por i la vergonya, perquè et plantes davant dels teus somnis d'un forma transparent...però com que son somnis d'aquells que no desperten, perquè guardar por? perquè guardar res??...fins i tot quant un controla, el més bonic és no controlar el que dones...
Podriem dir que és el primer estiu que estic en aquest estat...de fet crec que segueixo tan relaxat com quant no feia calor...però no escric, però gens...i això que llegeixo, que observo, que escolto, que miro, que segueixo amb els sentits oberts...però no escric...de fet mai m'havia passat...però no em preoucupa, tot passa per alguna cosa, doncs aquesta també...
Bé, per si em llegeix, perdó pel meu silenci, no m'agrada entregar silenci a qui no s'ho mereix, però és el meu conte estival, l'estic escrivint, sense paraules, sense necessitat de fets, sense practicament res més que la meva ment i els meus sentits...i després tanco la tele, no miro res, tan sols escolto amb la passió descomunal un conte d'un desconegut o com sempre, l'aire i la fressa del mar...no necessito res més...bé, si, com sempre als meus estimats, els més propers, que m'omplen tan que fins i tot impedeixen que altres èssers entrin amb força...i a vegades em sap greu, però com que em sento tan privilegiat de tenir-los aprop, tanpoc puc dir que em sàpiga greu del tot...em mostro davant d'extranys, sense por, i em mostro davant dels propers, evidentment amb encara menys por, ja fa temps que vaig descobrir que estimar i valentia van juntets de la mà...però al mig queda gent bonica, que ara, en aquest estiu tan diferent, no sé on col.locar...estic en els dos extrems, en una preciosa realitat i en uns preciosos somnis, i em sento plé, massa plé com per buscar més...
I per fi, ja he escrit!!...buf!!
