Deixo pel proper post el perquè d'aquest retorn al meu antic blog, però de fet la resposta està dins del que escriuré avui aquí.
Ahir va ser un dia especial, no puc incloure aquest escrit en la web del camí comú perquè és una opinió individual, és la meva opinió i toca posar-la en el meu indret de paraules i pensaments.
Un equip, un equip que de sobte ens vam trobar presentant un projecte en comú davant de gent propera, perquè els sentia propers, però nous, perquè a quasi tots no els havia vist mai...potser fins aquí res sona molt estrany, però el que és sens dubte diferent, és que les meves companyes de presentació eren també persones noves a la meva vida... a quasi totes, o sigui, a totes menys una, ni tan sols les havia vist en directe cap vegada, i si volem sumar-hi coses, puc dir que a qui coneixia tan sols l'havia vist una vegada en la meva vida...i allà ens vam trobar per presentar l'inici d'un camí.
Un camí que encara no sabem on arribarà, on anirà, i quantes passes tindrà...vaja, com tots els camins que anem passejant, perquè la vida està viva i això implica que no sabem que ens oferirà...sona quasi màgic.
Surto un moment del grup per explicar dues cosetes, dues anècdotes, una amb el pare de la Carme que em va llençar unes paraules que em van agradar " la mort no té timbre" i l'altre, el meu enamorament cap a una àvia, dolça, bonica, que enmig de la conversa plena de somriures i fluida, no em va escoltar bé, i de sobte em diu : " que dius, que has vingut del Pakistan ? " encara a dia d'avui em fa somriure i riure...adoro la gent gran, sobretot quant transmeten aquesta bondat i no se, vaig sentir pau amb ella al costat.
Portava dies nerviós, i francament, havien sigut uns dies personals durs, decidint per enèsima vegada el futur de gent que estimo, i posar el cervell enmig del meu cor sempre m'ha costat molt...però aquesta darrera setmana havia fet un canvi d'actitud, havia ja decidit les coses personals i vaig encarar els meus pensaments en aquesta nova etapa que inicio al costat de l'equip, de l'equipàs humà que em vaig trobar ahir, perquè surti el resultat que surti de la suma que vam crear ahir, tinc molt clar que estava rodejat de persones molt potents.
Jo sempre he dit que quant un te mal de cap és plenament conscient que és molt més greu patir un càncer o una hepatitis, però tot i així volem que marxi el nostre mal de cap, perquè ens podem reunir en un col.lectiu però mai deixem de ser individus, així ha de ser perquè les sumes siguin més fermes.
Ho dic perquè ahir escoltava històries tant dures que fins i tot per moments vaig pensar que havia tingut sort de que la meva fos menys contundent, o si més no, amb l'ajuda incondicional de la meva família, però clar , si surto d'aquest fet, em recordo a mi, i ho vaig viure amb la màxima duresa que podia sentir, per això som individus , perquè vivim la nostra vida i la sentim intensament.
Qui em coneix sap que crec infinitament en l'individu, i que fins i tot, quant torno a casa després de treballar, moltes vegades no entenc com el món no funciona millor... jo crec en la bondat de l'èsser humà i per això sóc un lluitador individual de les paraules ben dites, de no posar a tothom en el mateix sac i de mai convertir una idea en fanatisme...i quant em paro a pensar , crec que quant ens ajuntem a vegades podem fer més mal que bé, perquè, i mai he entès això, sembla que ajuntar-nos és anar " en contra de" en comptes de " a favor de", i acabem convertint l'objectiu en un enemic i aleshores correm el perill de generalitzar " el homes son així " " els espanyols són aixà " o " els negres són de tal manera" i per mi això pot fomentar el fanatisme,el racisme, o el classisme o moltes paraules d'aquestes que acaben en -isme...per això defenso l'individu, per això escoltava al meu pare atentament quant em deia " ser pare mai dissimularà la persona que sóc", perquè abans de pares, o bombers, o metges, hi ha una persona i per mi aquí hi ha la veritat, bona o dolenta de cada persona....mai en cap professió, ni en cap títol familiar, ni en cap raça...un per un ens observaríem millor segur.
Explico això perquè ara si vull estar en un col.lectiu, en un grup de gent que podem fer camí, i he trigat 49 anys a decidir-me, i és perquè hi crec fermament.
Ahir me'n vaig donar compte que em queda molt a fer per sortir del meu rebuig etern a la meva imatge, no m'agrada que em mirin, no m'agrada que em facin fotos, no m'agrada ser el protagonista d'un esdeveniment, ho passo malament...ja ho sabia, però ahir ho vaig tornar a comprovar, tot i així vaig estar molt a gust , perquè per sort els anys viscuts no se si em donen madurés, sempre m'ha fet por aquesta paraula, però si auto-coneixement, per tant no va ser una sorpresa, abans em feia fàstic físicament, ara simplement em suporto...sembla poca la millora però per mi és un llarg camí des de que aquella persona em va fer odiar tot el meu cos...ell va marxar , però a mi em va quedar aquest fàstic a mi mateix...i mentre l'intern es feia potent, l'extern treia la llengua per arribar a mi...
I aquí vull entrar en l'equip de treball d'ahir, sense pensar que passarà, o si ens tornarem a veure, o que farem o deixarem de fer...com que estimo l'individu i tot i que ahir ens va unir una causa en comú, jo vaig veure persones , persones que em van agradar i persones que em van fer sentir bé i que admiro, i per mi admirar és una paraula bonica, mai confondre en idealitzar, això seria una trampa per fer caure a la persona, admirar és escoltar i creure i que t'agradi el que escoltes...
Abans però agraeixo profundament que l'Aida estigués allà , tan sols ella i jo sabem el que hem passat i com hem lluitat i com ens ha costat arribar fins aquí amb aquest amor i amb aquesta harmonia...i m'agrada veure qui és ella com a individu, te molt de mèrit perquè també és una supervivent , i sortir de les coses que ha patit sense ressentiment i amb tanta bondat, tan sols és mèrit d'ella...feliç de compartir amb ella una cosa que hem compartit poc, però que ella sap, com em deia després, que moltes coses ja havia notat en mi, de fet sempre és perillós deixar herències, (en vida o en mort), però jo , per culpa del meu passat, quasi li encomano una anorèxia, sort que ho vam veure a temps ! ...perquè trencar la matemàtica familiar a vegades costa molt.
I començo, des de la meva visió particular evidentment i sense jutjar, si no tan sols mirant amb els sentits, les sensacions, en la qual incloc una que em va encantar i que vaig veure moltes vegades ahir, gestos de complicitat :
La ________ m'ha mostrat el que vol dir exactament la paraula empoderar, paraula que a tothom li sona molt però que és absolutament nova, però li queda molt bé, perquè dins de la fragilitat de tenir el seu dolor en present, hi veig una persona forta, molt forta i que m'ha regalat algunes paraules i escrits que he rellegit moltes vegades i que em sorprenen perquè són meravellosos...em dona la sensació que aprenc d'ella sempre que m'explica alguna cosa.
La ________ ( a l'Aida li va encantar )... la ________ per mi és casa, és cor, és entregar, és un somriure, és propera, és algú que t'agrada que hi sigui, que et fa sentir bé, és una persona càlida, en cap moment vaig tenir la sensació de que no la coneixia...curiòs, però em sentia protegit al costat d'ella, li haig d'agrair molt aquest detall.
La ________ jo sempre he sigut de mirar i d'escriure sobre com es mou la gent dins d'un grup, de fet vaig començar a escriure a la catedral inventant-me la vida dels vianants segons com es movien o es relacionaven, la ________ la vaig trobar especial des del primer instant que va parlar o interactuar amb nosaltres, vaig sentir art, que s'havia fet a ella mateixa, amb una personalitat ferma, i amb una frescor contundent.
La ________ trobo meravellós que algú que ha fet tant de camí solitari i segur que picant pedra i més pedra, ens arribi a nosaltres, em vaig quedar meravellat quant ens mostrava amb aquell to suau coses tant dures, em sorprèn les ganes de continuar i de seguir fent feina, i em va agradar que al final ens posés els peus a terra, crec que això almenys a mi, que tinc tendència a volar, em va anar molt bé.
La ________ ai que puc dir d'ella ? , em va encantar, de fet ja ho sabia que m'encantaria, la_______ és única, és divertida, és super directe i autèntica, d'aquella gent que hi pots confiar des del primer dia, és ella i punt...i no sé, quant coneixes, no a fons es clar, tot el procés que ha passat, crec que la ________ és una lliçó de vida, perquè quant parles amb ella te n'adones que ha fet una feina brutal i que sap mostrar un somriure sincer, i al final els processos si els posem en el lloc més senzill és això, aconseguir estar bé amb un mateix.
Com podria desenganxar l'Elisabet de la Julia i a la inversa dins del grup? a elles si que els poso nom, per mi són germanes amb el cognom obliqües, suposo que com que són el nostre gran suport, segur que el "moltes gràcies" que els donem és poca cosa per la feina generosa i entregada que ens estan fent, no me les puc mirar sense separar-les, ho trobo graciós, jo que parteixo de la creença infinita de l'individu, però com que ens deixaran soletes un dia i no les vull implicar massa, simplement diré que em cauen de conya, perquè és així...per cert no volem que marxin perquè les sentim part del nostre projecte...però la vida és aixi, ens ajuden a fabricar les ales per volar soles...
I deixo la Carme pel final, jo crec que l'estimo d'ànima des del dia que la vaig veure a la televisió, mai m'havia passat amb ningú, li donaria tot el meu jo sabent que mai faria mal al meu jo... és el nostre motor, per mi te un mèrit increïble tot el que ha fet i fa, i com ho fa, ho trobo meravellós...és una persona que te carisma des de la més absoluta senzillesa, perquè ho te ella a dins, em va sorprendre tant quant la vaig veure la primera vegada a la pantalla, desprenia amor, ho vaig trobar meravellós, però clar, després vaig quedar amb ella i tot allò va quedar petit, vaig connectar amb ella tant que puc dir i amb poca gent ho puc dir, que la Carme m'ha canviat moltes coses de la meva vida, per mi i ja parlo fora de tot l'equip , forma part del meu cor.
I una abraçada a la parella de la _________ que bonic és !!
