Can Net

Avui m'han ensenyat una casa que volen llogar a Bianya, m'he quedat realment fascinat amb la passió que la persona m'ho ensenyava, no era per mi però si que tinc tres persones que busquen vivenda per la zona de la Garrotxa i vaig preguntant...

M'he quedat tant fascinat de la passió d'ell que quasi diria que era preciosa la casa...li he preguntat si tenien intenció de reformar-la una mica, però he entés que poca cosa faran, -"potser pintar-la"- ha dit.

Cada porta que obria em sorprenia més i més, a part de que una vegada entrava en les habitacions, no n'hi havia ni una que fos amb el terra segur, un s'ha mogut i tot quant he posat els peus al damunt...

Encara no havien tret la decoració existent, fins i tot he preguntat si van marxar perquè és pensaven que començava una guerra o és que fugien per alguna raó en concret, perquè realment semblava que ahir mateix encara hi vivia gent, el desordre era tant i tant gran que encara feia més subrealista la passió de la persona que m'ho ensenyava...

Estris meravellosos, això si, que una vegada retocats fins i tot podrien fer goig, però la cuina, sense estractor ( evidentment), era la cosa més extranya que he vist mai, m'hauria agradat preguntar al meu vesavi, que va neixer a Can Motllor, com punyetes es podria fer una trista truita en aquella cuina on jo no he vist o no he sapigut veure com coi podria coure els aliments...

A un raconet de la cuina hi havia una aixeta enganxada a una pedra buida, m'ha comentat que hi posaven allà l'aigua perquè la pedra freda feia de nevera i entregava als comensals una aigua fresca i regalada...era un detallet agradable...

Aleshores m'ha ensenyat el gran tresor de la vivenda: la gran terrassa amb un gran jardi al davant on no hi havia ni un centímetre planer , a part d'estar ple d'ortigues clar , tot i que això si és solucionable, les grans vistes que m'havia promés no existien, a no ser que tallessin tots els arbres que justament estaven col.locats davant de la gran terrassa-balconada, fins i tot m'ha sorprés veure cap vista justament en un dels indrets on treballo on quasi totes les cases tenen unes mirades privilegiades de la natura...

Ja altre vegada a l'interior tornava a ensumar la pudor horrorosa que feia la casa, no puc ni descriure quina mena de pudor era... entro a granges de porcs, ensumo mil adobs, mai m'han molestat les olors del camp, però era realment una pudor com de clavegueram, que jo intueixo que no desapareix així com així...

Era tot gegant, m'he imaginat el fred que s'hi podria passar allà dins, no he vist cap llar de foc, tot i que potser estava amagada rera alguna muntanya d'objectes... tot i que avui la frescor s'agraïa profundament per la calor externa, encara que la pudor interna et suplicava sortir altre vegada a fora i rostir-te, si us plau, en el sol calent pero inolor...

He mirat l'home, portava uns pantalons amples i bruts, i una camisa a joc amb els pantalons i la casa... crec que era calb però això ho sabrem quant es renti els cabells, això no treu que és una persona que em cau bé, però és brut de collons...ai, els collons, només pensar quina mena de bestiar conviu entre els seus pèls pollals ( no sé com és diu) m'agafen arcades...

Parlant d'arcades, el balcó- jardí- terrassa- balconada, tenia unes arcades que s'intuien boniques, de fet alguns detallets m'han agradat de la finca, però com que estaven bruts no sé ben bé si eren com jo els podia entreveure...

Aleshores he alucinat encara més, l'home s'havia quedat sense feina, després de molts d'anys treballant de cuiner!!!!...no,no, això no m'ha deixat bocabadat!!!, el que m'ha deixat bocabadat, cagat, sobtat, extremadament compungit és saber que és un restaurant en el qual jo hi he anat unes cinc o sis vegades, per sort només cinc o sis vegades....de fet la casa estava feta caldo, però d'aquell caldo mai en beuré...doncs resulta que potser si que n'he begut...ai uix!!

Suposo que no he pogut dissimular les meves cares de sorpresa, perquè de mica en mica ell ha anat baixat de pretensions, i finalment m'ha preguntat si coneixia  algún excèntric o un artista, com si els excèntrics i els artistes els agradés quedar-se enganxats a la cadira on volen ser excèntrics o artistes...també m'ha insinuat que potser estaria bé fer-hi un lloc per llogar els caps de setmana, per fer sopars o festes...i jo em preguntava a on podrien fer el sopar i a on podrien ballar sense anar a parar a les corts o el que coi hi hagués a sota del fals terra...fresquets dormirien perquè en alguna habitació he pogut observar el cel...

També podria fer el sopar ell clar, però si es dongués el cas amb mi que no compti per passar-hi una nit de festa en aquella extranya mansió...

Sorprenent era veure l'habitació principal que donava directe a la cuina... comoditats!- ha dit ell...

No us diré el preu que demanava perquè fins i tot em sap greu dir-ho, no se'l veia un gran expert en preus de les vivendes, tot i que haig de reconèixer que mai havia vist un comercial amb tanta fe en un producte que vulgués vendre, ell hi creu i t'ho demostra...però mal producte per vendre ha escollit...

Bé, ja veus- m'ha dit- una casa de pagés com les de tota la vida...

Jo que dec haver mirat unes 400 cases de pagés aquest mes, he pensat que deu ser l'única que és de tota la vida, les altres deuen ser d'altres vides, perquè no tan sols vaig a cases reformades o de gent molt rica , vaig a cases de gent senzilla, que hi viu de tota la vida i la tenen en unes condicions perfectes o almenys ho intenten...

De tot el que he vist em quedo amb dues coses: la primera és saber el funcionament de la cuina que he vist, i la segona, que ell fos cuiner...bé, ara tinc dos encàrrecs, buscar feina per ell i trobar a uns llogaters de fiar, perquè si que m'ha demanat que fossin bona gent...bruts? - he preguntat...tan és, però bona gent- m'ha dit ell...

Virtuals

Just avui he mirat el video, després de dies desconnectat de les xarxes socials, com un treball que m'he auto-imposat, perquè començava a estar fart de sentir-me més sol que acompanyat, potser estava fart de veure tanta felicitat o potser el fet d'aquella necessitat de compartir tot el que fem continuament, i ho fem tant que potser al final és més important el que compartim amb tothom que el que vivim en cada instant...
He tingut tres premis aquests darrers dies, una noieta que em cau genial que em va fer pensar en la necessitat que tenim de pujar el nostre ego, l'altre xerrada ha sigut vital, amb una familia que sempre m'envia aire viu i fresc i que em demostra com encarar les coses més negatives que pot enviar la salut i seguir enviant energia positiva i sobretot vida, molta vida...i ahir, amb un veí vam improvisar una sortida a la platja, crec que en el viatge de tornada vaig apendre moltíssim d'ell, de la seva filosofia, de la seva intel.ligencia gens superba i de la coherencia que ell busca i que crec que troba en molts casos...
En cap de les tres converses el móbil va trencar res, em vaig sentir acompanyat, o potser complice per instants...
" somos una generación de idiotas, de telefonos inteligentes y de gente tonta"...
La noieta em deia que moltes vegades es plantejava el perquè penjava les coses al facebook, de fet aquest article anirà al facebook, per tant seria absurd per part meva dir i auto-enganyar la meva realitat dient que jo passo de les xarxes socials...però és cert, surto de mi, em miro i veig com penjo una cosa i aleshores tot entra en un altre sentit, com d'absurditat i sobretot de perillositat, perquè aquesta és l'herència que donem als nostres infants, jo no puc dir res a un fill si jo ho estic fent, i si els dos ens posem al sofà parlant pel wassap, doncs estem al mateix nivell, i aleshores ens preguntem i diem amb orgull que nosaltres de petits jugàvem pels carrers i teniem contacte amb tothom cara a cara...el problema és que la generació dels nostres pares ens ho poden dir a nosaltres quant ens veuen alienats enganxats a una maquineta...perquè desenganyem-nos, ho compartim tot però és quant més xais som i quant més vivim en "matrix"...
En el facebook tots som guapos i fantàstics, aleshores intento explicar a la meva filla que un "m'agrada" no és res, que no té cap significat i que en aquesta època on l'efímer és el gran dominador, un m'agrada té el mateix valor que pujar a una muntanya on tothom puja o una passejada per les rambles...no està malament, però no és res més que això...
Obro el facebook i tot va baixant, notícia rera notícia, opinions, fotos, fins i tot rialles que moltes vegades he compartirt i que no deixo de reconèixer que m'ho han fet passar genial, dins de la relativitat del tot, haig de dir que finalment tambè hi han coses positives, però hem centrat la nostra vida en aquests petits instruments, no ens sorpren anar pel carrer i veure tanta i tanta gent enganxada a un aparell, sigui quin sigui...
Ahir a la platja vam compartir una estona, pensaments, moments, em va apassionar veure com el meu vei-amic es menjava un gelat i posava l'accent al gelat, sense necessitat de mostrar-ho a tothom, i de fet jo era l'espectador i allà s'acabava la realitat...
Francament em fa moltíssima por tot plegat, perquè jo mateix quant no me n'adono tinc a un èsser estimat davant i no estic per ell...sóc l'únic que em sento sol moltíssimes vegades?...perquè mirant al facebook entenc que tothom és feliç, no tenen crísis ni patiments i fins i tot, en molts casos, no deu estar molt ben vist posar el teu estat negatiu allà...recordem que estem una societat de l'imatge, i que hem de mostrar aquella cara alegre, que no val estar trist i que curiosament, en el segle XXI encara no sabem gaire com enfocar les desgràcies...ahir el meu veí-amic-savi ( no llufa) em va dir que estem dominats igual que antigament i encara ara en molts indrets la gent estava dominada per la religió, perquè tot això no deixa de ser una religió, una cosa que realment no vius ni ho veus en a realitat, però que creus que és real...
Estic una mica perdut ultimament amb aquests temes, no se ben bé perquè no em puc desenganxar de tot aquest negoci, perquè encara que nosaltres no ho mirem com a tal, és un negoci on uns quants s'estan enriquint i molt i n'estic cada dia menys convençut que sigui una força del poble, fins i tot començo a pensar que és una manera ferma de seguir dominant-nos com volen i així ens porten per on volen...
Avui anava per Sadernes treballant, m'he trobat un noi que caminava i que feia auto-stop, jo sempre pujo a tothom, m'ha volgut donar moltes lliçons de vida, de fet ha fet una propaganda magnifica de la seva escapada, perquè havia deixat la novia, perquè volia desconnectar, perquè necessitava fer alguna cosa diferent, la conversa ha durat 5 minuts, jo he desviat el meu itinerari 30 minuts però les seves paraules s'han acabat tot seguit, ha rebut una trucada i ha estat tot el trajecte amb mi parlant amb una altre persona per telefon, no deia res important...jo m'he emprenyat perquè he pensat que era una manca d'educació, pel mateix preu podria posar el meu cd a un volum alt i fotra-li la conversa enlaire, francament he alucinat...ha marxat i abans d'això m'ha dit que es deia rei Baltasar...quant m'ha preguntat el meu nom jo li he dit que em deia Sr.Font...res més, he perdut estona de la meva feina, que finalment tan me fa perquè ja l'he recuperat per un maleducat que adora les muntanyes i que es vol escapar de tot, ni tan sols m'ha preguntat coses de la zona, havia de parlar amb una persona del seu recorregut que suposo que avui ja haurà penjat al facebook...no m'agrada jutgar, simplement he alucinat totalment...quant marxava camí avall me l'he mirat i m'he mirat, i francament m'he vist molt més desconnectat que ell, però tampoc m'ha alegrat pensar això...
Aquest trosset de dia el complement he sigut jo, i el que és més greu, la natura també era el complement, el protagonista era qui no estava allà...ei, que no dic que no es pugui parlar amb ningú a la muntanya, però coi, jo li he mirat el plànol, l'he portat al lloc, ell s'havia perdut i de fet l'hauria invitat a casa perquè pugués descasnsar si ho necessitava, que jo sé que ho necessitava perquè pel telefon ha dit que no sabia on passaria la nit i patia una mica per això...doncs la solució la tenia al costat però no l'ha vist...
Gràcies Meri, per enviar-me el video, absolutament fascinant mirar-lo justament avui...he plorat perquè per mala sort en ell he trobat un mirall..

Relativa

A vegades miro l'entorn i em quedo desubicat, és una sensació extranya...anys enrera pensava que era el lloc on vivia, amb els anys he entés que sóc jo, de fet quasi totes les coses que sentim o experimentem son nostres, encara que a vegades busquem culpables per desviar l'atenció a la nostra pròpia auto-incomprensió...
A vegades miro l'entorn i em sento totalment ubicat i justament és aleshores quant me n'adono que sóc jo i no l'entorn...quasi sempre tot és més fàcil del que pensem...potser és posar lògica a les coses...
Aquest darrer any em toca adaptar-me a noves situacions, suposo que com tothom, però les coses emocionals sempre han sigut les que marquen tot el meu caminar, crec que a les altres m'adapto rapidament, quant el cor i la ment es confonen, aquí ja començo a tremolar una mica...
I sempre hi ha un procés, primer el cor que batega i reacciona, i li envia d'una manera molt informal tota l'informació al cervell, aquest , embriagat de tanta informació coronaria busca en les entranyes o en l'essència o en el que sigui per demanar ajuda a controlar el cor...aleshores arriba l'extern, potser en els ulls d'una persona estimada, o simplement en la meva mirada que busca la solució al meu bombadeig d'emocions inicial, com una pastilleta ansiolítica extreta de la naturalesa, i funciona!!...
Aleshores arriba la pau...el problema, el moment, el mareig encara existeix però jo he tret per fi els ulls del meu melic i començo a veure les coses en la dimensió correcte, i l'estat emocional continua siguent qui mana, però ja és un estat que resulta de la combinació de molts factors...és el que té ser exagerat amb les coses, que has de treballar un control per poder entendre que realment és una exageració momentània...
Em diu una amiga sempre que tot és relatiu, en part considero que té raó, de fet fins i tot una cosa molt important pot arribar ser relativament important al cap de pocs minuts, perquè encara que la cosa en si sigui trascendental i potser fins i tot m'hi vagi la vida, seré jo que miraré el que està passant i depen del meu mirar serà d'un color o d'un altre...
Però hi han coses que costen de relativitzar, però si m'ho penso bé, no se ben bé quines son... perquè si no,el sentiment de perdua, que potser és el que inicialment semblaria menys relatiu, s'acaba relativitzant quant el temps passa...avui escoltava cançons que em porten a gent que ja no hi son, i el somriure ha substituit les llàgrimes i el dolor, per tant tenim incorporat dins nostre, i crec que ja ve de serie, un mecanisme emocional intel.ligent...allò que diuen els entesos de l'acceptació...sempre, un dia o altre, ho acceptes...
Després hi han coses que ja son relatives desde bon principi, en aquestes m'ho passo fins i tot bé, i sóc tant "pillín" que fins i tot hi poso tocs teatrals perquè no semblin tant relatives...crec que és important divertir-se, i la vida en molts casos, és simplement un joc, val la pena tirar el dau de tant en tant i jugar!!...
Fins i tot, a vegades, quant comences a jugar, de la cosa més superficial pot sortir un pensament absolutament profund que és clau en el teu futur, o a entendre qui ets, o a captar l'essència d'algú altre...
Els jocs sempre son perillosos, sobretot si arrisques, però si ho fas sense ànim de lucre, i tant sols amb el sentiment de viure i sentir, la vida pot ser "un oca a oca i tiro perquè em toca" meravellós!!
Jugar va molt bé quant estàs ben bé al mig del gran joc mundial, però clar, parlo desde la visió d'un jugador, no d'una peça del joc...perquè si un s'hi fixa bé, la societat és un gran joc ple de peces, a vegades molt cruel, a vegades amb premis, a vegades anant a la presó sense passar per la sortida...però és un joc, si mires les notíces te n'adones que és un joc cruel. Alguns, la minoria, juguem i els altres, la majoria son les peces que movem, i parlo en plurar i en primera persona perquè jo, encara que en aquest cas no m'agrada jugar-hi, sóc part dels poquets que podem jugar...
Obro l'aixeta de la cuina o del bany i tinc aigua!!...i la meva ingenuitat em fa pensar que això li passa a tothom, i no es així, per tant el joc és cruel i en molts casos no té res de relatiu...
Ara me n'adono que volia parlar de la relativitat com a protagonista d'aquest escrit, i fins i tot m'he perdut en això, i ara trobo relatiu el que volia dir d'allò que és diu tantes vegades de  " tot és relatiu"...no és cert, quant un no troba una aixeta que li permeti trobar aigua potable allà on viu, res és relatiu...perdoneu les molèsties, ja no sé ni de que coi volia parlar avui...deuria ser alguna cosa relativa...