Virtuals

Just avui he mirat el video, després de dies desconnectat de les xarxes socials, com un treball que m'he auto-imposat, perquè començava a estar fart de sentir-me més sol que acompanyat, potser estava fart de veure tanta felicitat o potser el fet d'aquella necessitat de compartir tot el que fem continuament, i ho fem tant que potser al final és més important el que compartim amb tothom que el que vivim en cada instant...
He tingut tres premis aquests darrers dies, una noieta que em cau genial que em va fer pensar en la necessitat que tenim de pujar el nostre ego, l'altre xerrada ha sigut vital, amb una familia que sempre m'envia aire viu i fresc i que em demostra com encarar les coses més negatives que pot enviar la salut i seguir enviant energia positiva i sobretot vida, molta vida...i ahir, amb un veí vam improvisar una sortida a la platja, crec que en el viatge de tornada vaig apendre moltíssim d'ell, de la seva filosofia, de la seva intel.ligencia gens superba i de la coherencia que ell busca i que crec que troba en molts casos...
En cap de les tres converses el móbil va trencar res, em vaig sentir acompanyat, o potser complice per instants...
" somos una generación de idiotas, de telefonos inteligentes y de gente tonta"...
La noieta em deia que moltes vegades es plantejava el perquè penjava les coses al facebook, de fet aquest article anirà al facebook, per tant seria absurd per part meva dir i auto-enganyar la meva realitat dient que jo passo de les xarxes socials...però és cert, surto de mi, em miro i veig com penjo una cosa i aleshores tot entra en un altre sentit, com d'absurditat i sobretot de perillositat, perquè aquesta és l'herència que donem als nostres infants, jo no puc dir res a un fill si jo ho estic fent, i si els dos ens posem al sofà parlant pel wassap, doncs estem al mateix nivell, i aleshores ens preguntem i diem amb orgull que nosaltres de petits jugàvem pels carrers i teniem contacte amb tothom cara a cara...el problema és que la generació dels nostres pares ens ho poden dir a nosaltres quant ens veuen alienats enganxats a una maquineta...perquè desenganyem-nos, ho compartim tot però és quant més xais som i quant més vivim en "matrix"...
En el facebook tots som guapos i fantàstics, aleshores intento explicar a la meva filla que un "m'agrada" no és res, que no té cap significat i que en aquesta època on l'efímer és el gran dominador, un m'agrada té el mateix valor que pujar a una muntanya on tothom puja o una passejada per les rambles...no està malament, però no és res més que això...
Obro el facebook i tot va baixant, notícia rera notícia, opinions, fotos, fins i tot rialles que moltes vegades he compartirt i que no deixo de reconèixer que m'ho han fet passar genial, dins de la relativitat del tot, haig de dir que finalment tambè hi han coses positives, però hem centrat la nostra vida en aquests petits instruments, no ens sorpren anar pel carrer i veure tanta i tanta gent enganxada a un aparell, sigui quin sigui...
Ahir a la platja vam compartir una estona, pensaments, moments, em va apassionar veure com el meu vei-amic es menjava un gelat i posava l'accent al gelat, sense necessitat de mostrar-ho a tothom, i de fet jo era l'espectador i allà s'acabava la realitat...
Francament em fa moltíssima por tot plegat, perquè jo mateix quant no me n'adono tinc a un èsser estimat davant i no estic per ell...sóc l'únic que em sento sol moltíssimes vegades?...perquè mirant al facebook entenc que tothom és feliç, no tenen crísis ni patiments i fins i tot, en molts casos, no deu estar molt ben vist posar el teu estat negatiu allà...recordem que estem una societat de l'imatge, i que hem de mostrar aquella cara alegre, que no val estar trist i que curiosament, en el segle XXI encara no sabem gaire com enfocar les desgràcies...ahir el meu veí-amic-savi ( no llufa) em va dir que estem dominats igual que antigament i encara ara en molts indrets la gent estava dominada per la religió, perquè tot això no deixa de ser una religió, una cosa que realment no vius ni ho veus en a realitat, però que creus que és real...
Estic una mica perdut ultimament amb aquests temes, no se ben bé perquè no em puc desenganxar de tot aquest negoci, perquè encara que nosaltres no ho mirem com a tal, és un negoci on uns quants s'estan enriquint i molt i n'estic cada dia menys convençut que sigui una força del poble, fins i tot començo a pensar que és una manera ferma de seguir dominant-nos com volen i així ens porten per on volen...
Avui anava per Sadernes treballant, m'he trobat un noi que caminava i que feia auto-stop, jo sempre pujo a tothom, m'ha volgut donar moltes lliçons de vida, de fet ha fet una propaganda magnifica de la seva escapada, perquè havia deixat la novia, perquè volia desconnectar, perquè necessitava fer alguna cosa diferent, la conversa ha durat 5 minuts, jo he desviat el meu itinerari 30 minuts però les seves paraules s'han acabat tot seguit, ha rebut una trucada i ha estat tot el trajecte amb mi parlant amb una altre persona per telefon, no deia res important...jo m'he emprenyat perquè he pensat que era una manca d'educació, pel mateix preu podria posar el meu cd a un volum alt i fotra-li la conversa enlaire, francament he alucinat...ha marxat i abans d'això m'ha dit que es deia rei Baltasar...quant m'ha preguntat el meu nom jo li he dit que em deia Sr.Font...res més, he perdut estona de la meva feina, que finalment tan me fa perquè ja l'he recuperat per un maleducat que adora les muntanyes i que es vol escapar de tot, ni tan sols m'ha preguntat coses de la zona, havia de parlar amb una persona del seu recorregut que suposo que avui ja haurà penjat al facebook...no m'agrada jutgar, simplement he alucinat totalment...quant marxava camí avall me l'he mirat i m'he mirat, i francament m'he vist molt més desconnectat que ell, però tampoc m'ha alegrat pensar això...
Aquest trosset de dia el complement he sigut jo, i el que és més greu, la natura també era el complement, el protagonista era qui no estava allà...ei, que no dic que no es pugui parlar amb ningú a la muntanya, però coi, jo li he mirat el plànol, l'he portat al lloc, ell s'havia perdut i de fet l'hauria invitat a casa perquè pugués descasnsar si ho necessitava, que jo sé que ho necessitava perquè pel telefon ha dit que no sabia on passaria la nit i patia una mica per això...doncs la solució la tenia al costat però no l'ha vist...
Gràcies Meri, per enviar-me el video, absolutament fascinant mirar-lo justament avui...he plorat perquè per mala sort en ell he trobat un mirall..