Visió simple

El món és més que mai un món. Ni primer, ni tercer, ni segon, tan sols hi ha un món i avui en dia si jo em tiro un pet a la província de Girona, la pudor és pot sentir a Honolulú o Budapest, (he posat Budapest perquè a vegades els pets fan pest!!)
Avui ho pensava... quant era petit o fins i tot jovenet, tot quedava molt a prop, la mirada no anava gaire lluny... tot i que el món segur anava tot junt, la sensació era que estàvem sols en el planeta...
Potser me'n vaig adonar del canvi a la guerra de l'Irak. La guerra es va presenciar com si fos un film qualsevol que mirem al cinemà, però hi havia una diferència, que sense saber-ho, nosaltres tambè erem els protagonistes de la pel.lícula...això si, potser no erem prou conscients d'aquest fet.
Quant el nostre país entra en guerra, vol dir que estem en guerra, encara que les bombes explotin ben lluny d'aquí, encara que els "nostres" soldats matin innocents per equivocació, estàn matant gent, encara que diguin que són danys col.laterals, en realitat són morts... i el nostre país està matant...
Allà vaig entendre que tot el que fem te una repercussió mundial, vaig entendre que necessitem països on la gent s'ha de morir de gana, sempre i quant la globalització no els permeti que ens toquin els collons...és complicat ser el prota d'una peli sense esperar que res ens toqui o ens reboti...
I jo em pregunto: si tots fessim un esforç no podria ser que un dia aquell sonat que es posa una bomba  oblidant-se de que te una vida, s'ho repensés una miqueta abans de fer-se explotar al mig de gent innocent?
Perquè que jo recordi en moments de desgràcies o misèries, fins i tot un país tan avançat com Alemània va seguir a un boig...la manipulació de l'individu, és molt més fàcil quant tens molt poca cosa, el benestar dona serenor, per tant t'entrega el privilegi de poder pensar i de no creure't tot el que et diguin...
De fet, l'inutilitat és un dels auto-insults més greus, si veus que no ets util enlloc, podria ser que t'arribis a creure que ser util no te cap barrera moral ni física...
Hem de ser conscients que no hi ha crim excusable, ni aquí, ni allà... fins i tot és molt més sutil però igual de greu un crim en silenci, permetre que es facin crims és un delicte, és ser complice d'un assassinat...
Però clar, avui podré mirar la tele i tindré un plat calent a taula, i no té molt mèrit meu això, simplement he tingut una mica de sort perquè he nascut a un lloc on les bombes les mirem, en general, per la tele...
Jo em pregunto: jo seria igual si visqués en un lloc on em manca el menjar o on han matat a tota la meva familia, sigui per error o no...i jo em pregunto, per mi serien danys col.laterals si m'haguessin matat als meus pares un dia qualsevol?...
No hem de pensar que aquesta hipocresia queda tant lluny, suposo que tots us vau adonar en el "rescat" als grecs que el que es va fer va ser destrossar als grecs...aleshores hem de començar a parlar en propietat, no hi ha rescat pels grecs, hi ha rescat per l'economia de Grècia, i l'economia de Grècia i els grecs no tenen absolutament res a veure..
Amb això he arribat a la conclusió que tots anem junts de la ma però tan  sols quant convé, ens mostren l'economia com alguna cosa que és nostra, però en realitat no te res a veure amb nosaltres, nosaltres també som danys col.laterals de les crísis, però tornem a no parlar en propietat, un mort de gana tampoc és un dany col.lateral, és simplement, un mort de gana...
I tot això no és nou d'ara. Simplement és l'evolució lògica de la humanitat, no hi ha més. Potser ara tot és més visible, potser el pet que surt de Catalunya arriba més ràpid a Budapest ( Budapest és com una religió pudenta?)... però segur que ja fa anys que els pets van amunt i avall per aquest món...
Jo sempre recordo que de petit a casa em deien una cosa, " tan sols que hi hagi una persona en el món que és mori de gana, és que no estem fent les coses ben fetes"...i ara us demano que feu un excercici de simplicitat...perquè per mi la clau és la simplicitat...a veure, algú creu que no hi ha prou menjar per tothom a la terra?, algú creu que el que tinc jo no ho podria tenir un altre? o fins i tot algú es creu que les desgràcies d'un altre mai li podrien passar a ell?...doncs si som simples, les respostes són clares i simples...
Jo si em sento responsable de tot el que passa en el món, però també reconec que la tele em despistarà molt , suposo que per entendre el que sóc i el que passa hauria de perdre els meus "regals" socials...tot i que sóc tan simple que tampoc acabo d'entendre els regals socials...
La bogeria, perquè ningú pot negar que matar-se a un mateix per matar als altres no és un acte de bogeria, també te un preu, i si no, podem mirar enrera i veure les bestieses que s'han fet en el món, i en general, podrem observar que sempre és el mateix, uns les fan perquè volen més i els altres les fan perquè no tenen res, i mentres sigui així, tot seguirà igual...
Ah, i no crec que sigui una visió negativa de tot plegat, jo crec, i espero que s'entengui així que és una visió simple...

Viure

Avui fa 10 anys que tot va canviar...no perquè marxessis quant no ho esperava ningú, de fet la teva marxa va ser l'inici d'una nova vida per mi, una vida que jo mai havia conegut i que no ha parat de donar-me sorpreses...
Llàstima que no et pugui dir que totes han sigut agradables, segurament tú i la resta de la família encara vau fer del meu passat anterior aquests darrers 10 anys, un passat increible, per tant sempre us estaré agraïts...
10 anys ja fa!!...com passa el temps!!...avui he fet un cafè serenament amb el Pablo i la Carola, un mexicà i una italiana que treballen en una residència de turisme rural que dedica el seu temps a les cures de l'intern de la gent...
Com no, ha sigut a la vall del Bac, un lloc on el silenci i les ganes de no fer res poden amb la necessitat imperiosa que tenim avui en dia de fer coses...tan fa que sigui un viatge o superar la nostra marca d'ahir quant vam sortir a còrrer, si fins i tot ens regalen aparells per aconseguir superar-nos dia a dia..jo m'estresso només pensar-ho...posar el cos al límit es veu que va bé...
Potser, Eduard, perquè mai m'hauria imaginat que em tocaria fer tantes coses, jo només tinc ganes de no fer res, de parar, d'aturar-me, perquè quant un no s'atura costa molt aconseguir recuperar el mirall de l'essència...
Allà, mentres ells m'explicàven el que fan i ofereixen, no estàvem fent res, vull dir res que pugui significar alguna cosa de mèrit, no viatjàvem , ni feiem esport, no hi havia res productiu , simplement tres persones parlant enmig del silenci...m'ha agradat...
No sé on s'amaguen els gànduls en aquesta època tan dura per ells, suposo que en queden, de fet he pensat que crec que l'història de la humanitat els més savis i els que han deixat més filosofía per tots, deuen haver sigut els més gànduls, perquè clar, em pregunto com amb tantes coses per fer , la gent té molt de temps per pensar qui són i que fan...suposo que per això hi han centres com el que he visitat avui, per programar un canvi d'actitut ni que sigui un cap de setmana...suposo que hem de fer moltes coses, i després hem de trobar una fòrmula per descansar de tantes coses que fem...
I avui pensava que ja fa 10 anys que vas marxar...crec que sempre que penso en tú, o en l'avi, o en el meu tiet o amb l'Isabel o amb els quatre amics que més estimo, faig una reflexió del que he fet, de com ho he fet i del que vull fer...
A vegades penso que anem estressats en el dia a dia, i que moltes vegades tambè anem estressats en els moments del lleure, és una sensació que tinc, que no se si és certa o no...
Clar, jo vivia a Barcelona, la capital de l'estrès... si que hi havia més gent i més cotxes i més merder, però jo no veig que la gent d'allà vagi més estressada que la d'aquí, aquí n'hi han menys, però segueixo veient a la gent còrrer tot el dia, per esperar el premi al final de la jornada laboral ( o no laboral)...el premi pot ser anar a fer una cervesa en qualsevol bar d'homes, no sé si per dir que ho fan per celebrar que han acabat el dia a la feina o per allargar la tornada a casa, un bar d'aquells decadents, on la gent no diu res però se sent acompanyada...o potser se'n van al gimnàs o es posen a còrrer, però segueixo pensant que tots volem desconnectar, jo el primer, i sempre em pregunto com podem tenir una vida en la qual hem de desconnectar...però si és la nostra vida!!...com coi ens ho hem fet per tenir necessitat de desconnectar del que vivim...no sé, és com una sensació de que realment la nostra vida deu ser molt merdosa no?...perquè jo, quant estic amb un amic parlant, no he de desconnectar, i ni tan sols estic desconnectant, estic visquent!!, tan sols això, i a vegades em pregunto: potser és que no recordo que és viure?...perquè realment que és viure?...la resposta és evident, viure és treballar, guanyar unes peles , pagar ho tot i desconnectar...i quant penso això, o em responc això, o veig que tots fem això, em pregunto : perquè realment, que és viure?