No sé

Fa dies que no escric, no tinc cap motiu, no estic malament, tampoc estic pletòric, potser estic pensant o reflexionant sobre unes passes fetes, no ho sé, de fet moltes vegades contesto no ho sé, perquè realment no ho sé...els actes en general son elaborats amb consciència, però quant l'acte és emocional moltes vegades jo no sé el perquè del fet...
Entenc, perquè alguna cosa de la consciència em volta pel cap, que quant silencio les lletres és que estic passant una època pràctica, o de solucionar coses, o de recol.locar cosetes o coses, o simplement cosasses!...però ara encara no ho sé...
El no ho sé és tant fascinant com extrany, perquè et mires al mirall, sigui l'imaginari o el real, i et quedes pensant : perquè no ho saps?...a vegades la resposta està en uns altres ulls que et fan de mirall, però son èpoques molt privilegiades i n'hi han poques, tot i així, amics estimats, molt estimats, si que em van donant respostes sense tenir ni la necessitat de parlar del tema...
Aquest cap de setmana he estat davant de potser el millor mirall que tinc, no cal ni parlar de res, el fet d'estar al seu costat ja em retorna al meu ser, i per això l'estimo, i per això l'admiro, i per això podem discutir hores sobre les coses que mai trobem una opinió comuna, està tan per sota del nostre amor, que no hi han dubtes essencials entre els dos...
Però he tornat i encara no sé, i la fascinació m'arriba quant penso que encara a la meva plena madurés tinc coses d'adolescent que no sé, que no trobo resposta, sap greu perquè a vegades rep una altra persona...i és aleshores que em miro al mirall i com que no sé el perquè, penso que el millor que puc fer és no buscar res racional...jo no controlo les emocions, cosa que és fastigosament meravellós, és com una aventura continua, tot i que poso fastigosament perquè no m'agrada fer mal...
Potser per això m'auto-proclamo, sense orgull però tampoc pena, "l'home de lluny"...potser perquè desde lluny els meus encants son més encants que no pas d'aprop...quant m'entrego "l'home d'aprop" perd el control, però quant no m'entrego tambe perd el control...i es queda sempre com a resposta final el no sé...
Rodejat d'exclamacions segures i fermes que m'acolloneixen una mica i que encara em posen més dubtes, jo em perdo en una permanent inseguretat...suposo que deu ser que no maduro mai, no ho sé...ja hi torno, no ho sé...però tampoc ho faig expresament, em surt així, vull dir que peter pan no és el titol perque em nego a crèixer, faig tard en això, he de ser extremadament racional i responsable en els meus actes socials o laborals, peter pan era la part dels nens que em retornen a moltes realitats...vull dir, i suposo que a molts els ha passat, que a vegades dones moltes voltes a una cosa, arriba un nen, et diu una cosa i penses " coi, si tot és més senzill"...aquesta és la part de la madurés que vull evitar, la seguretat...no sé estar segur de quasi res, potser laboralment, però aleshores porto una fina disfressa que em permet ser segur...
Aquests dies mentres l'aigua no parava de caure, em venien mil preguntes al cap, potser la única cosa que he aprés o vaig aprenent és a no desesperar-me quant no tinc resposta per una altra persona, perquè si no la tinc per mi no la puc tenir per ningú més...potser sóc de moments, potser no sé durar gaire temps enlloc, potser sóc més nómada del que la quantitat de trasllats que he fet pot indicar, potser sóc així, però potser no sóc així...el que si sé és que ja no em torço com abans, i això se li diu acceptar i al final l'acceptació està per sobre del que els altres acceptin d'un mateix...acceptar que hi han coses de tú que son teves no t'ha de col.locar en un lloc quiet i sense possibilitats de canvis, però potser si que un ha de compendre que hi han trets dels caracters que ja son molts endinsats en l'essència, no sé si son de naixement, o s'han anat formant, o potser tan sols es van enfortint...
Avui per tornar a escriure i just abans de cumplir els meus 44 anys, tan sols podria dir que no sé...i miro els camins i encara en veig cinc cents, potser realment el no sé fa que els camins mai s'acabin...
Com sempre que escric des del cor no obro ni un corrector ni miro si m'he deixat lletres pel camí, tan sols volia dir que no sé, i com que no sé, no trobo els correctors i l'esforç de repassar...encaro un altre any amb un somriure, però com sempre, sense res que tingui clar...i com més seguretat escolto meys segur escolto...osti, no sé...

Borrego

Atura't...

Un camí desferma la meva ira...em faig gran, però encara no se res de res, cada dia entenc menys i fins i tot penso que cada dia hi ha menys a entendre...així doncs aquest és l'engranatge?...si?...potser és massa simple per ser cert...tan fàcil és?...com és que siguent tan fàcil a tanta gent li costa seguir-lo?...tan sols és una balança no?...el pes està però sempre desequilibrat, perquè està desequilibrat?...aquesta pregunta no té resposta vàlida de cap de les maneres, no n'hi ha...per tant l'imbecilitat racional ha pogut amb nosaltres, perquè tot és molt racional, però perquè la raó pot amb les emocions...tot té resposta pels experts, però i el cor?...on queda el cor en el desequilibri?...perquè per cada desequilibri hi ha un cor que no pot pensar, fins i tot en molts casos poden deixar de bategar...així doncs l'engranatge no va pensar en el cor, ni en les emocions, perquè si et toca el cantó dolent, i tinc clar que el factor sort és clau per on estàs col.locat en l'engranatge , les teves emocions estaran encadenades per sempre més a la màquina tan ben engranada...diriem que estaràs més lligat que ningú però seràs qui menys part del pastís rebràs...

Desde la ment ho puc arribar a visualitzar, des del cor em fa molt de mal, tan de mal que no entenc com podem avançar tant i tant per un cantó cientific i oblidar-nos que les emocions tenen unes cures diferents, podem salvar malalties, benvingut sia, però no podem salvar una vida sencera encara que li curem la malaltia...el cor continuarà mut, perquè li treurem el virus que es veu, però li deixarem el de sempre, el que l'encadenarà per sempre a tot plegat, que per ell serà res, patirà per res, i patir per res és molt dur...

Hem anat molt ràpid, tan ràpid hem anat que ara mateix estic escrivint i en res ho publicaré per la gent i molts cors o pocs,i molts cervells o pocs, podran mirar desde la raó o desde l'emoció les meves lletres...i realment ni tan sols jo em plantejo que sóc un privilegiat, penso que estic més ofegat a vegades que els que no poden emocionar-se, que equivocat estic!!, o potser egoista!! o potser incapaç d'abarcar tanta imbecilitat desequilibrada...perquè jo sóc borrego, molt borrego, crec que com tots, però perquè alguns no ho son i en canvi paguen totes les tonteries de les nostres borregades!!

Mai em vull equivocar, un estarnut del nostre país pot influenciar en una faringitis d'un país de l'altre punta del planeta...com coi som tant globals i en canvi no globalitzem el món de veritat?...perdó, no recordava que la globalització és això justament, creure que tots som iguals desde la desigualtat absoluta...

A vegades miro fotos i veig a nens amb bufandes del Barça, o fins i tot amb bolquers blaugranes, és que son del Barça?...diuen que ser del Barça és un sentiment, i perquè jo no ho sóc?...segurament perquè mai em van vestir amb la samarreta blaugrana de petit, i això em va ajudar a no ser-ho...anem seguint un camí, un camí que ja està marcat...a mi m'ha tocat aquest paper, diria que un borrego més, una fitxa que és mou per l'engranatge... però sóc dels que si em moc bé, fins i tot tinc algun premi, no gaires eh, perquè sóc peó, ni alfil, ni torre, ni cavall, sóc peó però no ens equivoquem, ser peó o alfil o Rei no et treu del teu paper de borrego...amb més o menys premis, però no deixes de ser-ho...i perquè vull una tele de plasma?...perquè ho porto a dins naturalment, de fet la meva infància hauria sigut meravellosa si la tele hagués sigut de plasma...és vital...ho és?...no, no ho és...però jo em crec que ho és, perquè els meus veins la tenen i quasi tothom la té, com no haig de voler-la jo??...

Sóc tan borrego que fins i tot sapiguent els motius de les meves borregueries, ara resulta que per educar també sóc borrego...i no sé com lluitar contra la bufanda que li han posat a l'Aida, perquè tan fot que sigui del Barça o de Sony, tot és el mateix, una marca és una marca sempre...i com li puc dir jo que hi ha gent que no té ni per menjar si el més important és l'espuma del seu cabell, perquè segurament si estiro molt el fil, fins i tot potser l'espuma del seu cabell depen d'un país molt llunyà, o d'una nena com ella, però amb una petita diferència,  que treballa per pagar, no per cobrar, per pagar el preu de perdre una infantesa, o sigui la base de tot, o sigui el nostre tresor...som tant globals que no podem veure la globalitat de l'humanitat,..som tan globals que tenim un primer món i un tercer món... i tant lluny que sembla un de l'altre mai els separem, perquè tothom sap que el tercer món ha de quedar com a tercer, si no mai podriem ser del primer...i l'engranatge és tan cruel que no dubtarà de construir un quart món si cal, per tal de salvar al primer i acontentar al tercer..el segon el seguirem deixant en blanc, no sigui que el tercer s'animi a pujar de categoria...i per això de tant en tant pujo a la lluna i allà reposo i m'ho miro tot i potser és l'únic moment que no sóc borrego i toco realment de peus a terra...i miro la terra, el nostre planeta i per més que m'hi fixo i m'hi refixo jo només sé veure un sol món...demà ja baixaré, avui necessito quedar-me a dormir a la realitat...

Idiota perdut

Extrany és el que no fa el que fan els altres? o és extrany el que no sent cap mena de necessitat de fer el que fan els altres?...recordo quant havia d'anar a les festes del Tura, tinc encara malsons amb la cançoneta dels gegants, osti, va calar totalment, dia rera dia la mateixa cançó, any rera any la mateixa cançó amb tota la plaça plena de gent...unes ganes absolutes de marxar, però allà aguantava estoicament perquè em tocava dins del meu paper de pare...
No és nou per mi això, m'ha passat sempre, crec que on hi ha molta gent ja començo a patir, no se ben bé el perquè, però de ben petit ja tinc alguns records negatius de tot això...
Però després tinc sempre una lluita interna, o externa, encara no ho sé, potser és que no accepto que mai pugui pertànyer a un grup, o ser part d'una massa que és mou per alguna il.lusió, o un ideal, o fins i tot una tradició...i aleshores em sento extrany...
Ara arriba el dia de la V, jo tampoc em mouré, segur que tan me fot, però igualment no entenc que si tan me fot perquè després em sap greu no mobilitzar-me, tan fa el que la gent busca, el que no entenc és perquè no busco res d'això mai...
Sóc l'únic que se sent idiota?...perquè jo m'hi sento sempre, vull dir que sempre em sento que soc un pringat, això no treu que disfruti de les coses que em fan disfrutar, però em sento idiota totalment, crec que la única mobilització que sento meva és no moure'm mai més dins de la meva idiotés, però és que em sento idiota aquí, allà o més enllà, m'hi sento i punt, no em trasbalsa això, però més que sentir-me idiota, ho sóc...
No tinc cap mena de domini de la meva vida, sóc l'únic que sent això?...perquè jo no tinc domini de la meva vida, per això sóc idiota, puc ser un idiota orgullós, fins i tot em puc enganyar, però sóc idiota clar que si, i no passa res, això no impedeix ser feliç, puc ser un idiota feliç i quedar-me tan ample...
Tan sols puc posar els detalls, res més, totes les altres coses es mouen dins de la meva absoluta idiotés, a Catalunya , a Espanya o a Noruega, estigui on estigui jo seré idiota...
Si no fos idiota no em quedaria tan ample quant per la tele anuncien que han fitxat a un jugador de futbol que cobrarà setmanalment 550.000 euros...i jo continuo sopant...i de sobte diuen que s'ha mort no sé quants desconeguts i jo segueixo sopant, si que tinc un petit sotrac, però al cap d'una hora ni ho recordo, ja he sopat, ja puc anar a dormir, jo sóc idiota, per tant ja no recordo res de res...
Però crec que a vegades em sento més idiota que els altres, perquè segueixo sense sentir-me d'enlloc, i m'extranya, quant veig a tothom que va amunt i avall per algún motiu, i jo no els puc seguir, i no els puc seguir perqué els enganyaria i m'enganyaria a mi mateix, però igualment em sorpren...
Vinc d'una familia d'idiotes, que van lluitar molt i que això , segons ells, els va convertir en idiotes per tota la vida, perquè per arribar on hem arribat ara no tornarien a lluitar pel que van lluitar, per tant ho porto a la sang, sóc idiota pels gens...i la vida no em reconcilia amb les altres coses, escapo de tot, marxo per potes de totes les coses que aporten molta gent...i en canvi crec que només això pot canviar les coses, però clar, potser no son les coses que m'interessen...perquè per mi tot això és un joc i la única cosa que em prenc en serio és a les persones una a una, tot i així, com que sóc idiota, també m'amago d'això i em vaig convertint en un solitari idiota...suposo que és el meu escut inmens a la meva creença individual, però l'individu ja fa molt que no està de moda, com tampoc ho està un arbre o una cabra, tots anem junts, som persones, arbres i cabres...per això no podem arribar a tractar-nos bé del tot, perquè tenim visions tant globals que no entenem que l'arbre que tinc davant de casa no és el mateix arbre que hi ha al carrer de darrera de casa...vull dir que em sento que sóc l'única persona que no sé mirar als grups, no en tinc ni idea, i encara em fa sentir més idiota això...
Recordo un dia que em vaig quedar paralitzat quant un em va dir: " a veure, primer hem d'ajudar als d'aquí i després als de fora"...evidentment a mi em deuria veure d'aqui, però jo no el veia d'aquí ni d'allà, jo nomes veia una persona que tenia un ideal que no comparteixo, tot i així, com que el veig com una persona em continua caient bé, crec que la seva boca parlava globalment, parlava per herència, per tics viciosos...perquè no ho sap, però tampoc és d'aquí d'orígen i si per història ens ajuntem tots per lluitar per una cosa, em pregunto on comença la història...i no ho dic pel que puguin dir els llibres, no, no, això ho fem els humans, però els humans no som el món, per tant per mi tot és relatiu...
Jo hauria contestat que no sé qui és d'aquí o és d'allà, perquè clar, has de ser de Suecia per no ser d'aqui?.. o has de viure a Jupiter?...o a la Lluna com jo?...on és la frontera d'aquí?...no la veig...un arbre és d'aquí?...i una cabra?...
Em sento molt idiota cada dia, i globalment sempre em sentiré així, de fet sóc un més, només això, no sóc res en el món i el meu únic valor és el de la gent que em mira a mi i no a un paio que camina pel carrer com els altres...per tant entenc que la visió individual és vital per tot, per reconèixer a qui estimes, per entendre els lligams més reals...perquè jo quant crido auxili, tan sols crido a cinc persones, no a un país...perquè no sóc res, ho tinc molt clar...tinc clar que no sóc res perquè només sóc important per unes quantes persones, potser cinc, o potser vint, però que és cinc o vint enmig d'una humanitat?
Però encara que sigui important per cinc o vint, sóc idiota i ho tinc molt clar...i així seguiré...idiota perdut...

Els meus colors

- no quiero ir al cole papá
- porqué no quieres ir al cole?
- primero, porqué tengo sueño, segundo porqué los profes me odian y tercero, porqué los niños se burlan de mi...
- pues te voy a dar tres razones por las que tienes que ir al colegio... primera, porqué es tú obligación...segunda, porqué tienes cuarenta y siete años, y tercera, porqué eres el director del colegio...

M'ha vingut al cap aquest acudit que explicava el gran Eugenio...tots hem tingut un moment de no voler anar al col.legi, jo també el vaig tenir, tenia dotze anys:

El meu pare em va despertar, jo em vaig negar anar a l'escola, recordo aquell instant com si fos ara...
- papa, jo vull ser pintor!- li vaig dir quant em va preguntar perquè no hi volia anar.

El meu pare sorprés va actuar com a pare, tot i que no era el paper que més li agradava, deixar de ser Eduard li costava molt i va posar un posat seriós en plan: sóc el teu pare, necessito una resposta convincent...la sort de que ell fos ell, és que sempre tenia les ganes d'escoltar-me, i això em donava una profunda convicció a l'hora d'explicar-li els meus maldecaps, que encara que semblin absurds, tenia 12 anys, no ho son menys que els que vivim els adults dia rera dia ( ara ja ho puc dir segur, ja fa temps que sóc adult i me n'adono que abans tenia més temps per pensar en coses importants, ara em passo mitja vida pensant i solucionant imbecilitats, amb un somriure això si, i sempre intentant enfotra-me'n del que faig en molts casos).
. estimat, justament tú treus males notes de dibuix- va dir el meu pare- ( curiosament tots a casa , menys el meu avi i jo, tenien el dò de la pintura... encara no fa gaire, quant encara pintava coses a l'Aida, ella confonia el meu gos dibuixat amb un cèrvol!!)
- no papa, jo vull ser pintor, i pintar el meu quadre, no vull que me'l pintin per mi!!
El pare Eduard va desapareixer del tot, i va quedar l'Eduard, emocionat, diria que fins i tot mut sense saber que dir, segurament perquè com quasi sempre, no li venia de gust dir el que tocava i si el que sentia...
Recordo aquell dia, perquè evidentment no vaig anar a l'escola, vaig xerrar i xerrar amb l'Eduard, no sé perquè havia dormit al llit dels avis, és curiós això, perquè mai ho feia, però aquell dia ho vaig fer...
Anys després, potser dos o tres, vaig escriure una carta a l'Eduard. Era un estiu a Matadepera i la carta podria tenir un titol com " jo no em sento d'aquest món"....recordo el convenciment de la carta, crec que segueixo pensant el mateix, també he entés que hi ha molta gent que també sent això, però és cert que tot i disfrutar en molts casos de milions de coses, i de gaudir de moments increibles, no em sento d'aquí...tampoc d'allà eh, simplement sento l'essència tant volàtil com a vegades em mostro en la realitat, crec que sóc un esclau total del que visc, però la meva essència segueix tant lliure com sempre, fins i tot crec que és ella que no em deixa que m'adormi en la suposada calma que la vida et regala per fer les coses ben fetes, o com toquen, perquè ben fet o no és molt relatiu...
Ser un buscador de sensacions no és més que l'impotència que pot produir no sentir-se d'aquí, no és una impotència dolorosa, fins i tot diria que és dolça, potser diria que en aquesta impotència està la meva realitat, la meva vida més autèntica...cada sensació és un regal, cada sentit obre tots els porus per poder empapar-se d'aquestes sensacions...cert és que a vegades te les has d'inventar, necessito moure els sentits, si no moro viu i la meva eterna lluita és no morir viu, crec que això era el que volia dir quant deia que no em sentia d'aquest món, potser perquè sembla que el camí està fet per anar adormint-se a poc a poc, no sé, sembla que tota la societat estigui preparada per anar-te fent més i més petit, potser el que més m'impactava de més jovenet era veure que els més admirats, els que la gent posa en un pedestal, els que agraden més son els que no son esclaus, però clar, si ho miren en una pantalla de cinemà o en un escenari, però en la realitat és diferent, això em sorprenia molt...segurament per això no em sento d'aquest món, tot i que m'hi sento del tot, no sé ben bé com explicar-ho...
Ara penso que realment poques hores dels dies que passen els estic pintant jo, de fet el dia de demà ja està pintat, però falten els colors, falten els detalls i aquests si que son responsabilitat nostre, per mi aquí està la diferència entre morir viu o viure: ... i tenir el pinzell de la vida et fa aspirar a que demà sigui un dia meravellós, o fins i tot horrorós, tan és això, però sentir el que vius i camines és la meva única ambició...no en tinc cap més crec, de professional no en tinc, mai n'he tingut, d'econòmiques només les que em permet viure i no patir per les peles, les humanes mai son ambicions, son sentiments, la única ambició és que cada dia pensi que demà serà un dia nou i meravellós, i quant s'acaba el dia, un de qualsevol, un com avui, i puc dir que ha sigut meravellós ja estic content, però fins i tot si estigués plorant entendria que estic visquent...i la meva única ambició és aquesta: viure...val, algú ha dibuixat el quadre, però jo el seguiré pintant amb els meus colors...

Erràtic

Busco l'essència en el calendari,
les agulles ferotges del rellotge
mostren la força de la vida,
però sóc conscient de la nit,
de les estrelles, de la lluna
o del dia...

El mar em crida altra vegada
reclamant que les salades gotes d'aigua
dissimulin les que rellisquen per la cara...
dolç però, és el meu somni,
retrobador de camins invisibles,
camins que volten de la ment lliure
i que quant arriben als peus
ja no poden viure....

Sóc dissimulador de les eines,
sóc caminador de les ombres
però no sóc més que un home,
un home perdut entre mentides
que veritats es converteixen
quant surt del mar i camina
per aquests indrets on els somnis moren
i les realitats desperten cada dia.

L'orígen del tot va ser un embrió
i de l'embrió aparagué un nadó,
el nadó és convertí en nen
i del nen es formà l'home...
no recordo en quin moment
la madurés va fer la feina
perquè jo oblidés d'un cop al cap
que les estrelles que ara apareixen
no son més que dolor,
i no pas el llunàtic somiador
que aquell embrió
buscava reconèixer...