Els meus colors

- no quiero ir al cole papá
- porqué no quieres ir al cole?
- primero, porqué tengo sueño, segundo porqué los profes me odian y tercero, porqué los niños se burlan de mi...
- pues te voy a dar tres razones por las que tienes que ir al colegio... primera, porqué es tú obligación...segunda, porqué tienes cuarenta y siete años, y tercera, porqué eres el director del colegio...

M'ha vingut al cap aquest acudit que explicava el gran Eugenio...tots hem tingut un moment de no voler anar al col.legi, jo també el vaig tenir, tenia dotze anys:

El meu pare em va despertar, jo em vaig negar anar a l'escola, recordo aquell instant com si fos ara...
- papa, jo vull ser pintor!- li vaig dir quant em va preguntar perquè no hi volia anar.

El meu pare sorprés va actuar com a pare, tot i que no era el paper que més li agradava, deixar de ser Eduard li costava molt i va posar un posat seriós en plan: sóc el teu pare, necessito una resposta convincent...la sort de que ell fos ell, és que sempre tenia les ganes d'escoltar-me, i això em donava una profunda convicció a l'hora d'explicar-li els meus maldecaps, que encara que semblin absurds, tenia 12 anys, no ho son menys que els que vivim els adults dia rera dia ( ara ja ho puc dir segur, ja fa temps que sóc adult i me n'adono que abans tenia més temps per pensar en coses importants, ara em passo mitja vida pensant i solucionant imbecilitats, amb un somriure això si, i sempre intentant enfotra-me'n del que faig en molts casos).
. estimat, justament tú treus males notes de dibuix- va dir el meu pare- ( curiosament tots a casa , menys el meu avi i jo, tenien el dò de la pintura... encara no fa gaire, quant encara pintava coses a l'Aida, ella confonia el meu gos dibuixat amb un cèrvol!!)
- no papa, jo vull ser pintor, i pintar el meu quadre, no vull que me'l pintin per mi!!
El pare Eduard va desapareixer del tot, i va quedar l'Eduard, emocionat, diria que fins i tot mut sense saber que dir, segurament perquè com quasi sempre, no li venia de gust dir el que tocava i si el que sentia...
Recordo aquell dia, perquè evidentment no vaig anar a l'escola, vaig xerrar i xerrar amb l'Eduard, no sé perquè havia dormit al llit dels avis, és curiós això, perquè mai ho feia, però aquell dia ho vaig fer...
Anys després, potser dos o tres, vaig escriure una carta a l'Eduard. Era un estiu a Matadepera i la carta podria tenir un titol com " jo no em sento d'aquest món"....recordo el convenciment de la carta, crec que segueixo pensant el mateix, també he entés que hi ha molta gent que també sent això, però és cert que tot i disfrutar en molts casos de milions de coses, i de gaudir de moments increibles, no em sento d'aquí...tampoc d'allà eh, simplement sento l'essència tant volàtil com a vegades em mostro en la realitat, crec que sóc un esclau total del que visc, però la meva essència segueix tant lliure com sempre, fins i tot crec que és ella que no em deixa que m'adormi en la suposada calma que la vida et regala per fer les coses ben fetes, o com toquen, perquè ben fet o no és molt relatiu...
Ser un buscador de sensacions no és més que l'impotència que pot produir no sentir-se d'aquí, no és una impotència dolorosa, fins i tot diria que és dolça, potser diria que en aquesta impotència està la meva realitat, la meva vida més autèntica...cada sensació és un regal, cada sentit obre tots els porus per poder empapar-se d'aquestes sensacions...cert és que a vegades te les has d'inventar, necessito moure els sentits, si no moro viu i la meva eterna lluita és no morir viu, crec que això era el que volia dir quant deia que no em sentia d'aquest món, potser perquè sembla que el camí està fet per anar adormint-se a poc a poc, no sé, sembla que tota la societat estigui preparada per anar-te fent més i més petit, potser el que més m'impactava de més jovenet era veure que els més admirats, els que la gent posa en un pedestal, els que agraden més son els que no son esclaus, però clar, si ho miren en una pantalla de cinemà o en un escenari, però en la realitat és diferent, això em sorprenia molt...segurament per això no em sento d'aquest món, tot i que m'hi sento del tot, no sé ben bé com explicar-ho...
Ara penso que realment poques hores dels dies que passen els estic pintant jo, de fet el dia de demà ja està pintat, però falten els colors, falten els detalls i aquests si que son responsabilitat nostre, per mi aquí està la diferència entre morir viu o viure: ... i tenir el pinzell de la vida et fa aspirar a que demà sigui un dia meravellós, o fins i tot horrorós, tan és això, però sentir el que vius i camines és la meva única ambició...no en tinc cap més crec, de professional no en tinc, mai n'he tingut, d'econòmiques només les que em permet viure i no patir per les peles, les humanes mai son ambicions, son sentiments, la única ambició és que cada dia pensi que demà serà un dia nou i meravellós, i quant s'acaba el dia, un de qualsevol, un com avui, i puc dir que ha sigut meravellós ja estic content, però fins i tot si estigués plorant entendria que estic visquent...i la meva única ambició és aquesta: viure...val, algú ha dibuixat el quadre, però jo el seguiré pintant amb els meus colors...