Busco l'essència en el calendari,
les agulles ferotges del rellotge
mostren la força de la vida,
però sóc conscient de la nit,
de les estrelles, de la lluna
o del dia...
El mar em crida altra vegada
reclamant que les salades gotes d'aigua
dissimulin les que rellisquen per la cara...
dolç però, és el meu somni,
retrobador de camins invisibles,
camins que volten de la ment lliure
i que quant arriben als peus
ja no poden viure....
Sóc dissimulador de les eines,
sóc caminador de les ombres
però no sóc més que un home,
un home perdut entre mentides
que veritats es converteixen
quant surt del mar i camina
per aquests indrets on els somnis moren
i les realitats desperten cada dia.
L'orígen del tot va ser un embrió
i de l'embrió aparagué un nadó,
el nadó és convertí en nen
i del nen es formà l'home...
no recordo en quin moment
la madurés va fer la feina
perquè jo oblidés d'un cop al cap
que les estrelles que ara apareixen
no son més que dolor,
i no pas el llunàtic somiador
que aquell embrió
buscava reconèixer...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada