Em deia a cau d'orella un ocellet : " si em segueixes escoltant és que vas pel bon camí"
Fa temps que l'ocellet no em diu res, tampoc interpreto que això signifiqui que he agafat un camí equivocat, totes les circunstàncies són poderoses i anys enrera em ressistia a col-locar-me per sota d'elles, ara ho accepto... per sort a la vida hi han moments de tots colors.
Crec que tothom pot definir un xic quin és el seu estat ideal, també podriem trobar quin és l'estat més decadent, i com no, podriem saber l'estat anomenat ni fú ni fà...
Jo estic ni fú ni fà, i per mi això significa que segueixo un camí que no és el meu però que el camino més o menys amb serenor i dignitat i sobretot consciència d'on sóc i el perquè hi sóc... de moment miro com vaig passant de llarg camins que em portarien a no sé on, i aquests són els que a mi m'agrada recòrrer, els que hi ha un senyal que posa " Dubte".
Perquè per mi, l'estat ideal és dubtar...i dubtar d'absolutament tot, suposo que en el dubte hi entra el "cagar-la", l'equivocar-se, la curiositat... em sento genial quant dubto, i com més dubto millor estic ...per mi dubtar és crèixer, és potser la única definició positiva que trobo a la paraula madurar...per mi només pots madurar quant dubtes...
Per això no puc escoltar l'ocellet, perquè no dubto de res, vaig seguint els senyals que les circunstàncies van deixant i és massa fàcil...i no vol dir que tot surti bé o que tot surti malament, la paraula fàcil significa simplement deixar-se portar per tots els paranys que la societat ens te preparats, fins i tot els que ens regala en forma d'oci per oblidar-nos de la piltrafa de vida que realment ens està donant...
Sempre he trobat fort pensar que tots tenim necessitat de desconnectar... i m'ho penso fredament , perquè aquestes coses millor pensar-les en fred, i em dic : " collons, tenim necessitat de desconnectar de tot un any!!"...però no de tot un any d'un que camina per allà baix, no, no, necessitem desconnectar de la vida que tenim, potser és per això que el Decathlon s'està forrant amb la moda de fer-nos fer esport per tot arreu...no és una crítica al fet de fer esport ni molt menys, vull dir que està molt bé l' esport, però és evident que tot forma part també del marketing per vendre més...vull dir, que suposo que és una altra manera de tenir-nos controlats...
L'altre dia mirava en un documental els possibles efectes nocius que poden tenir els mòbils en la nostra salut. De fet és fàcil pensar que si la gent no vol una antena gegant a la terrassa de casa seva serà per alguna cosa no?, vull dir que suposo que l'antena aquesta va agermanada als mòbils que portem a la butxaca, a l'orella,al llit o on sigui no?...parlo desde la màxima ignorància en el tema... tot i així tinc claríssim que si un dia descobreixen, si és que no ho han descobert encara, que els mòbils ens poden perjudicar la nostra salut, no ens ho diran, perquè evidentment ho haurien de prohibir en els llocs públics, restaurants etc etc...i tot està muntat perquè tot quedi obertament amagat, o sigui mentres cada dia tenim la sensació de que estem més assabentats de tot, jo penso que cada dia estem menys informats , perquè l'informació, arribi per on arribi, sempre ve distorsionada...
I és aquí on torno a dubtar de tot, tot i que segurament jo seré el primer que passarà un cap de setmana quechua i que jugaré a pàdel, ja que ara ningú juga a squash, tothom juga a pàdel...com sempre que miro les coses ho faig mirant un mirall , perquè jo no sóc més que un altre que vol desconnectar de la merda de vida que ens han entregat...i no ho dic trist ni enfadat, jo crec que un ha de ser realista, potser per això intento escoltar l'ocellet, perquè és aquella la vida que jo realment visc, la que jo he fabricat, la que jo he triat...l'altre, la que se'm veu cada dia, la que em paguen la meva responsabilitat a final de mes, doncs per mi sempre serà una mentida...no renegant d'ella evidentment...però quant estic ni fú ni fà vol dir que ella pot amb mi i s'aprofita de tot el meu ser..allò tant repetit de " vaig fent que ja és molt"...i no deixa de ser molt trista aquesta frasse!!!...en canvi quant estic bé ,sóc jo que m'aprofito d'ella...per mi és la clau: ens entreguen res i nosaltres ho hem de convertir en quelcom meravellós...perquè al final si no en que quedem: viure és un regal o no?...que bé , torno a dubtar!!...de fet com pot ser que un miracle com viure s'acabi perquè una guerra d'interessos aliens a la realitat individual la mati?...doncs la guerra, doncs l'atur, doncs la feina, doncs tot això és el que ens preparen...i nosaltres hem de tenir la capacitat, si és que no ens cau una bomba a sobre, de poder dir-li a l'ocellet: " et torno a escoltar bonic!"...
Aquests dies he pensat molt en la justícia , que el món en va molt mancat d'ella, i com sempre he deduit que ni els més privilegiats, que som nosaltres, tenim gran cosa a dir en tota aquesta comèdia barata que ja està feta i sentenciada...i no és que no cregui en la força del poble ni molt menys, però sempre creuré que la única solució del món és que l'indvidu estigui per sobre del grup, perquè aleshores mirarem sempre al del costat com el que és, una persona i no una més d'un col.lectiu i tan sols si mirem així a tothom, podrem funcionar millor...pot semblar una bajanada, però finalment els que estimem, que suposo que som tots els humans, ho fem individualment, i aleshores respectem i entenem millor al nostre amic...quant mirem de lluny a les persones, no les sabem observar així, els hem de col.locar en algun lloc...metges, bombers, mossos, jutges, futbolistes, pares, fills...i no és cert, tots són només una cosa: persones...
I això m'ho va dir l'ocellet un dia ja fa uns quants anys...
