Immigrants d'aquí i d'alà

Després de veure el reportatge d'ahir de tv3 he entès moltes coses i fins i tot que moltes, encara que passin anys, mai canvien...

Quant els catalans i espanyols van escapar pels pirineus fugint de la guerra van caure en mans d'una trampa, segurament l'acolliment dels francesos ningú l'esperava, però em va fer posar la pell de gallina veure a un home plorar recordant quant anava a l'escola i el feien sempre sentir un foraster, un espanyol de merda més aviat...fins i tot l'altre home deia que al final no sabia ni d'on era i que moriria sense saber-ho...i que ha canviat ara? els protagonistes, res més que els protagonistes, segurament en alguns casos l'acolliment per sort ha millorat però en definitiva tots sabem que quant ets de fora tota la vida seràs de fora, i a mi això sempre em sorprén, perquè mai he sapigut que vol dir "ser de fora"...

Els francesos els van col.locar com animals, ( maltractats ), en diferents camps de concentració, escoltar a un dels protagonistes diguent que no van menjar res i ni tan sols beure aigua en tres dies em va deixar absolutament col.lapsat mentalment i emocionalment, simplement perquè només veient aquell documental entenc moltes de les coses que passen avui en dia...i de sobte apareixen camions que els llencen pa i que l'agafi el més fort...allà, a l'aire lliure, els refugiats allà, ben refugiats...

No sé, com algú pot pensar que la seva vida té més valor o és més important que la d'un altre èsser humà, o fins i tot com algú pot pensar que té més drets que els que arriben últims, no m'entra al cap classificar a les persones, i no parlo d'aquí, parlo de tot el món, perquè n'estic convençut que això és generalitzat...

A casa em recordàven continuament això, justament això, que el fet de que els haguèssin tractat malament fora d'Espanya hauria de servir per apendre la lliçó i no caure en el mateix error, és com molts andalussos que van ser rebuts a Catalunya d'una manera molt poc humana i ara els seus nets fan el mateix amb els que venen de fora, no ho entenc, mai ho entendré...

I segurament pensem que a nosaltres mai ens tractaràn malament perquè som de diferent categoria, de primera categoria ? de segona? o som persones ? ...doncs ens equivoquem perquè segurament a molts llocs no serem ben rebuts, sempre recordant el filtre més important, si tens diners ets ben rebut a tot arreu, això és evident...però tot i així sempre seràs de fora...repeteixo, de fora d'on ?

Perquè jo miro al meu voltant i no veig més "de fora" que la porta de casa meva, vull dir que aquesta és la meva petita mirada, no arribo a gaire més, i encara que faci esforços no sé arribar gaire més lluny, serà la meva mirada tan universal que és molt petitona? o és que realment no entenc gaire les coses com funcionen....

Fora és Àfrica? fora és Suècia? fora és ser moro? fora és ser un àrab que compra clubs de futbol? fora sóc jo que no sóc d'aquí? almenys això m'han dit moltes vegades a la Garrotxa..."tú no ets d'aquí oi?"...." no, clar que no, jo sóc extraterrestre, vinc d'un altre planeta, i el que veus no existeix, és un miratge! " ... aleshores m'amago, com sempre, en la relativitat, començo a entendre que ser o no ser d'aquí depèn de moltes coses, resulta que si un colombià i una colombiana tenen un fill a Catalunya, el fill ni és d'aquí ni té els mateixos drets que els d'aquí, però si el colombià es separa i es casa amb una catalana i tenen un fill, aquest ja és d'aquí, i no és relatiu això?, perquè el pobre nen que neix per exemple al Trueta de Girona mai serà de Girona, i per tant quant sigui gran i li preguntin d'on és, dirà que no ho sap, perquè clar, potser només haurà conegut aquesta terra però resulta que no és d'aquesta terra, i d'on coi és aquest bon jan?

Aleshores escolto coses com que tenen molts més drets que els d'aquí, o sigui que si hi ha una campanya electoral anti-racista i que fomenta la multiculturalitat resulta que ningú d'aquests que defensa la campanya electoral el podrà votar perquè no són d'aquí...i clar, al final els atemptats que hi han pel món no ajuden, però els bascos, quant existia ETA, es plantejaven fotre fora del país basc a tots els bascos ? , tots els bascos són iguals perquè diuen "anda la hostia!!" ? , tots els musulmans porten bombes? i tots els xinos van lents amb la bicicleta i no vigilen gens? ( si!, en aquest cas afirmo que si!) , van xino-xano...

Em pregunto que fàcil que són les coses no?...totes les coses són així de fàcils?..sóc l'únic que no em molesta que hi hagi gent de fora? ,sóc l'únic que no els veig com a enemics , si no com a persones que són d'aquí? perquè al final si et mous aquí perquè has de ser d'allà? i clar, aleshores em diuen que no s'intreguen...cap s'intrega?...han d'anar a l'esglèsia en comptes de la mesquita per integrar-se? és que no hi ha penyes blaugranes als Estats Units? han de ser del Dallas? i els que som d'aqui? tots ens sentim d'aqui?...però estem integrats....perquè estic integrat? perquè menjo el que toca? però si ara mengem peix cru, i mengem coses d'altres cultures no ? ja no som d'aquí doncs ? ... jo quant veig a un negre treballant per exemple a una carretera penso que és una persona que treballa , o no ho és ? ...després de veure el reportatge d'ahir vaig entendre que no sóc d'aquí perquè no he nascut aquí, que tan me fot que sigui o no d'aquí perquè al final m'he mogut per aquí, per tant per més que s'hi encaparrin mentres camini per aquí seré d'aqui no?...o no? 

Dubtes que m'entren després d'escoltar a la gent que es va escapar d'Espanya en aquell moment, dubtes que es tornen afirmacions quant penso que com sempre les nacionalitats s'han malinterpretat, o sigui la nacionalitat que un té no hauria de ser una possessió, si no una realitat i ja està, però una realitat que no està per sobre de cap altre realitat, simplement és una realitat més, un es pot sentir d'aquí, és legítim, però perquè el fet de sentir-se d'aquí fa automaticament que siguis més que els d'allà que estàn aquí?...algú s'ha preguntat perquè estan aquí? crec que si mires el reportatge d'ahir entendràs que la majoria estan aquí per necessitat, perquè resulta que nosaltres, si si nosaltres, els d'aquí tambè vam haver d'anar allà ! ...i clar, s'ha de pensar que quant als catalans els tiraven pa per menjar després de tres dies de ramadà forçat, algú creu que un li deia a l'altre que ja li donava la seva porció de menjar? en absolut, en general on hi ha misèria hi han actuacions plenes de misèria, clar que els rics roben, però roben diferent, però si la misèria és clara el resultat és un "salvase quién pueda!·" i això,  passa aquí i allà i amb els d'aquí i amb els d'allà, perque a mi de petit em van atracar moltes vegades i en cap ocasió va ser algú de fora... bé, perdò, no és veritat, en aquell moment eren de fora perquè eren andalusos o fills d'andalusos, ara ja són d'aquí, però coi, escolten flamenc i no sardanes, que no s'intreguen??? ... per tant, al final arribo a una conclusió, tot és relatiu...

Els cors

Després de tantes coses fins i tot m'ha extranyat que això m'hagi afectat tant, i segurament és el que més m'ha afectat amb molt de temps....vaig tard, segurament he trigat un any més del compte a marxar, això ja ho sabia, però avui porto un recorregut per la pena força gran, potser perquè per un cantó marxar no ho tnc molt fàcil tot i que la decisió està feta, però sobretot perquè quant dues de les persones que més estimes s'enfaden, almenys a mi em passa, se'm trenca el cor, literalment...
Sempre he dit que ningú s'havia enfadat amb mi fins als 35 anys, fins i tot crec que poca gent m'havia jutjat, tot això ha canviat, però tot i que a vegades m'ha afectat i molt, ho reconec, al final és cosa meva...vull dir que el treball és meu i el faig ...
Vinc d'una unitat familiar molt bonica, segurament vinc del confort i com a bandera de tot aquest confort sempre hi poso els meus avis i el meu pare, tot i que el meu pare no era de família perquè si, vivia el present i no afegia mèrits del passat en una relació en present, i és cert, el present és l'important, i ara estic en un present que m'ha fet mal, tot i entendre ho tot, em fa mal i molt...
Evidentment ja conec la meva sensibilitat, vull dir que la sorpresa no és un factor important , però avui se m'ha trencat una part de mi important, potser fins i tot relacionada amb el meu pare, no ho sé, però ni he dormit ni he pogut donar-li la volta, és pena, una pena inmensa que se'm barreja amb mil records que tinc de casa meva, i tambè en la situació extranya que m'he anat col.locant...segurament mai hauria imaginat que com a pare ho passaria tan sol i això tampoc m'ajuda, perquè estic just davant de segurament una decisió de vida i vaig on jo trobo la tranquilitat, la serenor i així serà igualment però em dol una barbaritat que dues persones tan vitals per mi ara tnguin un problema entre elles, i no sé com aturar el dolor, suposo que al no dependre de mi em costa molt més encara...
A vegades penso que jo mai m'he enfadat del tot, potser m'he disgustat o m'he justificat davant d'alguna persona que m'hagi separat, però sempre he pensat que no em vull enfadar per moltes raons, una de les quals és per egoisme, em molesta moltíssim estar enfadat, em posa tan trist que m'enfado amb mi mateix, és un esforç brutal, crec que tampoc he sigut molt de jutjar a la gent, segurament aquests dos elements havien fet de mi una persona fàcil i que no portava gaires problemes, al final no sé si ha sigut la vida o jo, segurament les dues coses, la meva situació ha anat canviant, tot i així avui llegint cosetes he pensat que tot i moltes coses viscudes potser no molt agradables, mai he perdut la fe en la gent i sobretot en mi mateix, al final qui més es coneix és un mateix, però he entès cada persona que s'ha disgustat o enfadat amb mi, jo sé que he posat més cor que cap en moltes coses però és una excusa meva que només em podria servir a mi, i he tibat tan la corda que en alguns indrets s'ha trencat, no passa res, al final hem d'acceptar , com sempre dic, que els actes, tots, porten conseqüencies, ho accepto tot i que em fa mal perquè m'he allunyat de gent que estimo, però la vida, suposo , és així, i al final les decisions són de cadascú...
Però en aquest cas m'ha deixat sense alè, suposo que hi ha molt poca gent, com li passa a tothom, que te la capacitat de trencar-me el cor, són la gent que estimes més, potser els teus pilars encara que ni ells ho sàpiguen, o potser ni un mateix ho sap fins que passa alguna cosa...i m'ha vingut una tristesa d'amor molt forta, i sobretot, molt incontrolable i que encara no he trobat la manera de treballar-la...
No és que afecti directament la meva relació amb ells, aquest no és el problema, vull dir que mai he canviat les relacions perquè dues persones s'enfadin tot i que al final és cert que m'he trobat en llocs complicats de sortir, però no és aquest el cas, són adults, i espero que això no afecti l'amor que tinc per ells, però tinc dolor, un dolor de família, un dolor ja conegut clar, però en aquest cas és diferent, és la sensació de que en dos dies han passat deu anys de la meva vida, com si m'hagués envellit deu anys de cop i volta, com si part del meu present s'hagi fos d'un dia per l'altre i evidentment penso que potser jo, que pensava que era un punt de connexió entre ells,  sóc en part responsable de tot això, però aqui ja entraria en el meu treball, aquest no em fa tan mal, perquè és meu....
El que més mal em fa és que conec als protagonistes del desencontre i una de les dues parts se que mai torna enrera, m'ho ha demostrat moltes vegades, l'altre és tot cor però sempre hi ha un marge per la rectificació, perquè és més cor, però només que n'hi hagi un d' irrectificable tot és molt més dificil, i clar, just ara, doncs en el present que m'imaginava mai m'hauria imaginat aquest fet.
I surto de moltes guerres, les meves no em molesten, són meves, però ja fa anys em vaig haver de posicionar en una, perquè les dues em van tibar per un cantó i l'altre i tot i que fisicament semblava que havia decidit, en realitat no era una guerra meva, simplement vaig pensar que em tocava això perquè segurament algú s'havia de fer càrrec de la meva mare, això va provocar danys colaterals molt més grans dels que jo hauria volgut, però segurament la guerra que més m'ha influenciat i m'ha fet fer coses que mai hauria fet ha sigut la de pare, i aquesta és la que justament estic sortint i no hi vull entrar mai més, per això tambè faig un canvi de vida...sé que en aquest cas ningú em posarà enmig d'una guerra però el meu cor està adolorit ara mateix, no he de decidir res, ni tirar cap aquí ni cap allà, però en canvi és la que més dolor em produeix...
Avui he perdut unes quantes coses, ja les recuperaré, però ara estic així...curiosament avui per començar a treballar-ho he fet una cosa que molt poques vegades he utilitzat, els meus escrits, en general busco solucions en les altres lletres, però avui necessitava tirar molt enrera en els meus escrits per recuperar aquella innocència que ,i d'això n'estic segur, vaig perdre molt lluny de quant tocava, fa deu anys era innocent, del tot, ara ja no ho sóc, tinc moltes més pors, em fa més por mostrar-me i crec menys que anys enrera, ultimament estava recuperant tot això, per mi és vital tenir aquesta part, és la que em fa caminar més lleuger i més serè, però avui he fet un pas enrera important, i potser encara no sé ni el perquè, o si, no ho sé, segurament perquè al final encara que tots dos són independents, m'agradava saber que al final en un cas d'emergència es tenien un a l'altre, això em tranquilitzava...vinc d'una família molt gran que s'ha anat esmicolant mica en mica, segurament una família que aglotinava a més família, com si fossin el centre de l'unió, i ho reconec, a vegades em sento molt sol, potser perquè geograficament ha sigut així també. anar allà era com recuperar una part d'això, perquè l'amor que sento és bó, clar que ens va unir una persona, però jo al final els escolliria igualment com a persones, quant baixava per mi erem cinc, i això segurament ja no ho tindré més, i clar, fa mal...
Demano a l'àngel que ens dongui a nosaltres la tranquilitat per no perdre res més ni obrir cap ferida ni cap perdua més, perquè n'hi ha algunes que fan molt mal, avui he vist com els estimo, perquè només la gent que estimes de debó sents el dolor de debó...i el d'avui és molt intens.

Els àngels ( segueixen )

Quant del no res t'arriba tot:
s'obre la porta i apareix un àngel, potser no veus les ales però si que veus aquella aura que l'envolta i saps que és un àngel, i d'això n'entenc una mica...
I sóna la melodia i l'escoltes i entens que un univers infinit farà que el teu recorregut sigui diferent per sempre més...i saps que l'àngel t'entregarà allò que només ells poden fer, la serenor, la tranquilitat i la recuperació del teu ser...
Els àngels els veus arribar, es noten perquè són diferents a tothom, i això que porten de disfressa la mateixa que tots els terrenals, però un els ha d'escoltar i aleshores te n'adones que ni que ell sàpiga que ho és, estàs davant d'un àngel...
I a ells mai se'ls pot donar l'esquena, només pots entregar l'ànima amb la certesa que ells sabràn mimarte-la i estimar-la...
Què ningú cregui que un àngel no es pot perdre a la terra, no són èssers invencibles , potser màgics, però tambè són fràgils, hem de vigilar doncs a mimar-los i entendre'ls, perquè en alguns casos, potser en molts, ni ells mateixos saben que tenen aquest do, potser fins i tot es miren al mirall com tots ens mirem, però són èssers especials, i a la vida de cadascú amb molta sort n'apareix un, jo ja en porto dos, és un autèntic privilegi...
Quant un àngel està trist l'univers plora, perquè són els únics que toquen les ànimes i d'ànimes n'està ple per tot l'univers, els podràs reconèixer per la sensibilitat extrema en tot el que fan, els podràs reconèixer per la bondat, per més que s'hi esforcessin mai podrien mal a ningú conscientment, i quant fan les coses no podrieu buscar el perquè ho fan a la terra, estàn en un altre nivell, i només ells el podrien entendre...
Heu provat de deixar-vos portar per un àngel?... val la pena fer-ho, mai podrieu sortir perdedors, perquè són els únics que us portaràn a llocs que segur, segur, us serviràn per ser millors persones...ells no ho saben, perquè sempre porten la modèstia real per bandera, però són vitals en la nostra vida, escoltar-los, tenir el privilegi de viure'ls, fan que el que erats mai més torni a existir...t'ho fan remoure tot sense saber que ho estàn fent...
Jo he tingut la sort de presentar a dos àngels, crec que és una de les imatges més boniques que mai he viscut, jo la guardaré sempre com a bellesa infinita, es van mirar, es van fer un petó, els meus dos àngels, que ni tan sols són meus, perquè els àngels només pertànyen a algú fisicament però mai d'ànima, la seva universilitat els fa lliures per sempre, encara que potser ni ho sàpiguen, perquè clar, tambè es mereixen una vida aqui i no seria just que és passessin la vida només ajudant als altres...però no són de ningú, mai ho seràn...
El que més em meravella d'ells és justament això, que no ho saben que ho són, que el seu do el porten per totes les petjades que trepitgen però no excerceixen, no és una professió, no cobren per això, tan sols existeixen, i els àngels només han d'existir, no cal esforç, ho porten a dins i es veu a fora d'ells...
I aquesta aura que no tothom pot veure però que existeix fa que estiguin protegits tambè, es mouen com nosaltres, però estàn protegits, tot i que tinguin misèries, tot i que pateixin, si la gent poguès entrar dins de la seva ànima veurien que segueix pura i autèntica com el primer dia...
Jo sóc feliç d'haver compartit moments increibles amb ells, moments que en present ni te n'adones del que significarà en futur, però si un dia algú es creua amb un àngel ha de saber que mai més podràn tornar enrera, l'àngel et marca per sempre, et fa ser millor persona, et fa apendre cada instant, i amb la màgia que només ells tenen, t'ho donen tot, no et demanen res i encara et fan creure que tot el mèrit és teu i potser al final l'únic mèrit que has fet és veure'l i deixar-te portar...
Us ho aconsello, mireu molt al voltant de la gent "normal", no n'hi ha un només, ni dos, segur que n'hi han més i cada àngel està aquí per ajudar a una persona, no a mil, per això es diu que tots tenim un àngel que ens protegeix...
El meu, el que sempre he tingut em va dir a cau d'orella que me'n presentaria un altre, que ell ja tenia a qui protegir i que no podia estar pels dos, i així ha sigut, em va enviar un àngel preciós, un dels millors que hi han segur, que em protegeix, que m'ajuda i que em fa ser millor cada dia...
Ara, que me l'he trobat trist en la realitat, és el moment d'agraïr-li eternament...ja sabem que el llenguatge d'ells és etern, i em toca recordar-li qui és, perquè mai oblidi que és meravellòs saber que existeix i que m'ha triat a mi per cuidar-me...torno a recordar, són eterns, però són fràgils tambè, per tant mai hem d'oblidar que la protecció és recíproca, necessiten ser estimats com tothom, simplement que ells sempre, fins i tot quant ploren, ens faràn ser millors, aquesta és la diferència, però mai ens hem d'acomodar, els hem de mimar sempre....
Gràcies doncs, vida, o univers, per enviar-me'l i que darrera d'aquella porta que un dia és va obrir la vida em regalés el "meu" àngel...i veure com l'altre anava amb les ales allà on li tocava i aquí és quedava qui tocava que és quedès, ha sigut el moment clau de la meva existència...i d'aquí només em queda seguir aprenent i sobretot, estimar-lo per sempre més

Anys , 16 concretament ( primera part )

Fa ja 16 anys que vaig pujar aquí, crec que m'he amenaçat unes 16 vegades en marxar , de fet fins i tot ho vaig fer una vegada ja, però era un simulacre, tot i que tinc clar que finalment la meva eterna no afiliació a cap terra em va portar fins aquí, de fet crec que ni tan sols ho vaig decidir jo, tot i que sempre entenc que si deixes fer tambè estàs decidint...

16 anys!!...intento posar-me a lloc en un moment, qui va pujar fa 16 anys aquí dalt i qui baixarà 16 anys més tard...

Vaig pujar ferm, fort, com crec que sempre havia sigut, evidentment amb els problemes habituals que tots podem tenir, diria que podria definir tota aquesta etapa com una continua gestió des de les emocions. Tot i ser abans ja sempre emocional, evidentment,  tenia les coses controlades i en el lloc que tocaven encara que haguès sortit en molts moments del camí bó, fins aquí com tanta i tanta gent...no era més que això, una persona més, i que bonic és ser una persona més i prou.

Vaig pujar que encara tenia pare i mare, de fet vaig entendre que la simplicitat del meu pare podia permetre que el vol fos lliure per part dels dos, com al final va ser , però la complicitat de la meva mare em va fer decidir i entendre que em tocaria a mi fer-me càrrec de la seva vida, perquè en el fons mai va tenir vida pròpia, tot i la seva indepèndencia visible...

És evident que hi ha un abans i un després en aquests darrers 16 anys, i això va ser quant va morir el meu pare, segurament no només pel que sempre ha significat per mi i el que segueix significant en present, segurament tambè perquè en molts pocs mesos vaig haver de batallar en moltes coses i quasi totes emocionals...just va marxar quant jo em separava, quant jo agafava un altre rumb, just abans de que la meva mare entrès a la UCI, i jo no tenia moltes forces per cuidar-la, tot i que crec que finalment me'n vaig sortir...

Però segurament en aquell moment jo vaig deixar una mica el timó en mans de masses coses, i potser em va tocar gestionar amb massa rapidés el fet de perdre una part d'home, una part de pare, una part de fill, i aquí va començar la lluita, i lluitar és molt més perillòs que viure, però evidentment a la lluita no m'hi va portar ningú, vaig anar-hi jo...

A vegades si miro enrera em dona la sensació que han passat 150 anys, de ser un heroi a ser un supervivent van passar en canvi quatre mesos, tot i que mai vaig ser un heroi ni mai he sigut un supervivent, tots som el que som per moments, mai eternament...

Però aquí dalt he guanyat moltes coses i n'he perdut moltes d'altres, crec que m'ha sobrat l'últim any, la feina ja estava feta, dic l'important,  i he apurat massa el temps, però vaja, per alguna cosa ha sigut així...no és que en aquest darrer any hagi perdut molt del que havia guanyat, però si he fallat a força gent, i que hi farem, a mi em sap greu fallar a la gent, però potser m'he arrapat amb forces per motius que només jo puc entendre, i que de fet només jo he d'entendre, però al final el balanç és positiu humanament parlant, l'evolució no ha sigut la que jo havia començat clar, però al final per això estem, per anar canviant i transformar-nos sense que res ens engolleixi, i si em miro ara, crec que arribo just a temps perquè no sigui així, encara que és cert, he apurat massa...

Però tampoc comptava amb factors que m'han anat succeïnt, i quina sort que sigui aixi!...però si que en cap dels meus pensaments anteriors hauria pensat que tantes èpoques de la meva vida hagués de decidir per tres persones a la vegada, o sigui, qualsevol gest que feia jo tocava a les altres dues, potser això ha sigut el que m'ha costat més de gestionar i el que més m'ha desgastat...però al final, avui, en dia d'avui, considero que ho he fet el màxim de suau possible, potser qui pitjor resultat n'ha tret sóc jo mateix, però en aquest cas tenia i tinc clar, que dels tres, el més fort sóc jo, tot i que aparentment a vegades no ho sembli...al final la capacitat de reinventar.nos la tenim i si t'has mogut en la corda fluixa durant temps doncs tambè et dona forces per saber tornar a començar cada dia si cal i quant cal.

Això tambè m'ha servit per apendre a ser dèbil, cosa molt més complicada que apendre a ser fort, ja venia de la fortalesa, per tant vaig entendre que és fàcil estar fort, si una cosa he aprés és que a partir d'ara qualsevol caiguda serà acceptada, ja sé caure...ara doncs em fa falta recordar com un s'aixeca sense moltes ferides, tot i que sempre en queden algunes que costen més de cicatritzar.

Em quedo d'aquí dalt moltes coses, alguns moments màgics amb la naturalesa, evidentment molta gent preciosa que m'he trobat i sobretot la capacitat d'il.lusionar-me cada dia, encara que tot fos fosc en alguns moments, aquesta goteta d'inconsciència que sempre hem de mantenir i guardar com un tresor, em permetia anar a llocs meravellosos...

Podria dir que personalment he passat tres èpoques complicades, serien tres dels setze anys, res molt greu, però si que el timó el vaig deixar masses vegades, i ara, justament ara, em toca a mi, crec que mai he deixat de treballar humanament i laboralment, i ara que la ment pot ser més individual i per sort, i crec que és per sort, per primera vegada em falla la feina, és el moment i la senyal...

I les senyals sempre s'han d'aprofitar...sempre hi han danys colaterals a quant marxes, però un ha de marxar quant toca marxar i no fugir, i si ho haguès fet un any enrera hauria sigut una fugida...i no, el sentiment ara ja em diu marxar, i aquesta és la clau de tot...
Tinc la sort que si miro enrera només he fallat en una cosa, encara que potser ho he fet cent vegades...bé, he fallat en més coses com tothom, però de repetida una , per tant aquesta és la clau de tot per aixecar-me bé, tot i que ja estic mig dret, però això només ho sé jo clar...
Ara em toca el moment de ser realment egoista, que tot i semblar-ho a vegades no ha sigut així, mai confondre egocèntric amb egoista, són coses totalment diferents...i quant dic egoista vol dir despendre'm de coses, algunes d'emocionals i molt importants, però per caminar lleuger un ha d'alleugerir evidentment...
Tinc un somriure per molta gent aqui dalt, alguns sempre estaràn amb mi vagi on vagi, altres tindré moments bonics, altres hauràn marxat de la meva vida, però tot i que sempre he dit que la Garrotxa no m'agrada, sempre ho he fet des d'un punt de vista visual, no individual, vull dir que no m'agrada el clima, ni l'ambient, ni aquesta sensació d'humitat que moltes vegades m'acompanya, però m'ha encantat molta gent i m'han fet apendre i viure i això sempre és bó...
I el nou rumb només vull aconseguir una sola cosa, justament deixar de ser egocèntric, crec que el meu melic ja ha estat prou piropejat per mi, com va dir el meu pare un dia " a vegades toca entrar.-hi" però és evident que a vegades toca marxar d'ell...curiòs però una de les coses que m'agradaria sentir durant un temps és el fet de no decidir, ara que tothom busca el dret de decidir jo justament tinc ganes de deixar de viure sempre entre decisions diaries...està bé no tenir res escrit, però tambè està bé tenir de tant en tant un dia escrit...això tan senzill, només això, ho trobo a faltar i ni que sigui una vegada que la meva decisió només depengui de mi...jo he permès que no fos així, ara em toca doncs canviar-ho.

Negocis

Les estratègies mai han sigut el meu fort, massa cor per posar seny, i clar, al final, les meves malifetes queden molt més enmarcades que moltes d'altres i molt més greus...
He intentat fer una cosa siguent sincer, però mentres jo feia una cosa de cara, l'altre ho anava fent tot d'esquena, sort que un dels receptors m'ha avisat ,que si no ja hauria begut oli...i francament em sap greu, perquè al final qui m'ha volgut enganyar és algú que em deu el 80 per cent de totes les feines que ha aconseguit aquí a Girona, fins i tot li vaig donar la meva empresa, a part de mil gestions que ni em tocàven fer i que evidentment no les hauria d'haver fet mai si no fos per la teòrica amistat que ens unia...de fet ell sempre parla de mi meravellosament bé, quina sort !!... jo com sempre quedaré com el que ho ha fet malament, encara que en aquest cas encara estic a temps de salvar-ho pel carinyo que em tè justament algú que tampoc m'havia demostrat clarament l'estimació...
I em quedo amb les estratègies, intento no cridar, o pensar abans de dir, intento no expressar tot el que passa, només expressar el que la gent vol escoltar per deixar tranquil a tothom, però jo crec que és incontinència verbal, malaltia que tenim uns quants i que fa que els errors dels altres quedin molt amagats darrera dels nostres...no passa res, continuaré amb la meva fe infinita en les paraules però entenen que si ni jo puc mantenir les meves en un primer plà, altres tampoc ho poden fer...
Però en aquesta mala jugada que m'han volgut fer he entès altre vegada on està l'error, de fet avui m'ho han dit que gestiono fatal les coses, i segurament les gestiono fatal perquè només se'm sent a mi xerrar del meu error, al final donar o no donar importància a les coses és molt important, al final no importa si has enganyat , si ho gestiones bé no importa, l'important és que ningú s'assabenti, i clar, així gestionar és molt més fàcil, total, no has de gestionar més del que vols gestionar...
Per sort aquesta vegada, tot i l'amagatall, l'hem pescat a temps, i l'hem pescat tant a temps que no ha recordat que els dos contactes els havia presentat jo, per tant un pot imaginar que un dels dos, almenys un, dirà tota la veritat, i així ha sigut i això ha posat les coses al lloc real i que toquen... com li he dit fa una estona, no sap com li agraeïxo que m'ho hagi dit, no ho sap prou, i justament ara que m'he tingut d'enfrontar en poc temps a moltes coses que s'han dit de mi, moltes de les quals són certes, mai ho he negat, però curiosament el meu amagatall ha sigut absolutament visible per tot arreu...són caracters, suposo...però vaig pel cantó possitiu, estic absolutament sorprès, agraït, i content de que algú que podia haver fet tranquilament la seva, m'hagi trucat i m'hagi dit la veritat, i fins i tot m'ha dit que fins aquí no hauria arribat si jo no hagués dit res, per tant, paraules textuals, "mai et quedaràs fora d'això"...de sobte, una persona que ja havia donat senyals d'amistat m'entrega la veritat, la única paraula que si es manté aconsegueix que les coses perdurin més i siguin més autèntiques, de sobte m'he emocionat mentres parlava amb ell, ha sortit el cor, potser perquè ja fa temps que estic sensible en algunes coses, he posat el gest en un pedestal, i fins i tot li he dit que estava en les seves mans sapiguent, ara si, que eren mans on podia dipositar tota la meva transparència...és el meu blog, per tant tiro cap a mi evidentment, però crec que en ell mai he amagat els meus errors, els que veig clar, ni he fugit dels meus actes, ni tan sols els he col.locat en llocs tranquils, intento no traïr mai a Benedetti, perquè al final diuen que qui la fa la paga....
Al final les veritats sempre surten, almenys les meves, crec o vull creure que no només són les meves però aquesta vegada fins i tot puc arribar a treure'n profit d'haver descobert tota la veritat, no una part, no una d'interessada no, tota, i això si que és un avantatge molt gran, i ara toca l'estratègia, cosa que no se'm dona molt bé, això si que és evident que ho he heredat dels Font, que al final han posat les estratègies en mans del destí i el destí no és una estratègia mai, això és evident...
I clar, a mi sempre se m'ha "pescat" perquè en alguns temes em "foto" uns cacaos que al final ja no sé si he dit una cosa o no, el que vull és que l'altre estigui content sense pensar que l'altre, en molts casos, només m'estima o m'aprecia, no cal doncs posar-ho tot en un lloc suau, si l'he cagat , doncs l'he cagat i ja està, sempre he pensat que la gent bona no en saben de fer-ne, dic gent bona de debó, vull dir d'aquells que dins seu hi ha bondat, i els estratègues doncs són els que pensen una cosa com la faran i la fan, i això no treu que tambè puguin ser bons, però en aquest cas no he vist bona fe, que és molt més que gent bona o estratègia, com sempre dic al final penso que si algú m'ha fet mal no ha sigut amb mala fe, i crec que això sempre és perdonable i es pot entendre molt millor, però quant veus que la cosa ha estat pensada fa dies, perquè ja fa dies que jo estic darrera de tot això, i que fins i tot no fa ni quatre dies que em va dir una cosa i avui salta tot el que havia dit i en vol treure un profit de dos en una cosa de tres, doncs m'ha fet mal, perquè dels tres el més dèbil socialment sóc jo, això és evident, i per tant i coneguent com ell coneix tota la meva història, la veritat és que em sap greu, i sobretot perquè és evident que jo he fallat a gent, però a ell, justament a ell, mai ho he fet...sè que és una cosa laboral i en això potser val tot, però justament perquè el que sempre ha valorat en mi, per sobre de que li queia bé, era la meva capacitat de treballar i sobretot, com ell sempre diu, d'iniciativa en la feina...perquè encara que no ho sembli, els artistes d'ànima, mai he tingut cap dubte de la meva ànima i mirada d'artista, fem servir les eines de crear en tot el que fem, no només en l'art, i fins i tot diria que sóc molt més bon treballador que artista, en això si que qui em coneix sap que mai he fallat en cap empresa i en canvi només he escrit un llibre i ha sigut un fracàs rotund...dic al carrer eh, que no pas en la meva ànima, perquè ella no coneix de fracassos de les coses que es disfruten de debó.
Estic dolgut?, estic content?...la segona és la bona opció, content, sorprés i agraït de debó ara mateix ...com diu la cançó " sopreses et dona la vida, la vida et dona sorpreses"...a partir d'ara doncs em toca apendre una altre lliçó, al final tots tenim un master.

Conformitat

" Es mejor ser un joven abejorro que una vieja ave en el paraíso"... ho poso en castellà perquè així ho he llegit tot i ser de Mark Twain, que no era d'Alcobendas, crec...he començat avui la lectura i com en la majoria dels casos, em quedo amb algunes paraules que he llegit....
Igual que en la música, poques vegades m'agrada tot i potser m'agrada una cançó o dues d'un artista, quant la quantitat de cançons que em fan sentir són unes quantes aleshores si em quedo amb l'obra completa, o quasi completa, igual em passa amb la lectura moltes vegades ... i si, ha sigut un petit crit a l'inconformisme, potser perquè és una de les coses que el pas del temps més deteriora en l'individu,almenys en el meu...rebuscant petits tresors en grans ments n'he trobat unes quantes, el fil conductor, com no, ha sigut el meu estimat Benedetti que en les seves reflexions, en aquest cas no poètiques, com sempre, m'ha fet treballar la ment, i de pas l'ànima i la calma...com sempre agraït a la seva herència...
"Ya somos todo aquello contra lo que luchamos a los veinte años" ( José Emilio Pacheco)
Intentava recordar en que lluitava jo als vint anys, fins i tot per un moment he pensat que lluitava pel mateix que ara, però no és així, als vint anys creia en tot i ara crec en quasi tot, als vint anys dubtava de tot i ara encara dubto molt més de tot, per tant entenc que la lluita als vint anys era molt més vital i ara és molt més individual...i tot i així pel camí et perds molta part del que ets com individu, potser per això he seguit el recorregut de diferents pensadors, com aquell filòsof grec , Castoriadis, que va definir el que vivim com " un sistema que está destruyendo el planeta, al ser mismo. Nos está transformando en una máquina de consumo, en individuos que invierten su vida en lo que yo llamaria una masturbación televisiva y lo que es más grave, una masturbación sin orgasmo"...així doncs aniré sumant detallets a l'ajuda que el món que vivim ens dona per poder deixar de banda el que esperavem als 20 anys, igual així doncs mirem " trainspotting" pensant que encara pensem igual que quant la vam veure la primera vegada, i ens ho creiem, però ja no la mirem com aquella vegada inicial...però clar, tambè tenim eines d'engany per fer-nos creure que seguim pel camí que voliem, perquè com sempre apareixen els premis...
I perquè he rebuscat avui justament en tot això?, perquè he parlat amb l'àngel, i l'àngel m'ha futut uns crits per algunes coses, i dic m'ha futut perquè futut és molt més futut que dir-ho d'una altre manera...l'inconformisme et permet no arribar a extrems, perquè justament ja parteixes d'un extrem, per tant un s'ha de mantenir ferm en les seves creences, però en el nom de l'amor o de la vida o ves a saber de què, un va deixant l'inconformisme de cantó per poder acomodar-se en un indret que vols mantenir...i jo sóc un expert en això, crec que als vint anys no ho era, diria que és una de les diferències més clares del que ha aconseguit el pas del temps en la meva vida.
I al final un acaba reclamant que la gent marxi de la seva comoditat com si jo no haguès fet el mateix, exactament el mateix, " prefereixo això que res"...i això si que no ho va dir cap savi...i quant prefereixes això que res ja has posat un nivell molt més baix del que aspires, i aleshores tens moltes possibilitats que el nivell en comptes de pujar, baixi encara una mica més...i quant baixa una miqueta més, un pensa altre vegada " és igual, prefereixo això que res" i així successivament fins que te n'adones que en el res t'ho has deixat tot i així vas perdent l'inconformisme, o vas guanyant el conformisme, eina molt més adient pel món on vivim...

Les sabates voladores

El caminar , hi han camins que trobes quant menys esperes i que fan que encara que el món segueixi rodant, tú vols agafar-lo i saber fins on et portarà, i et poses unes sabates voladores i la única cosa que pretens és mirar tot el que fins a dia d'avui no has pogut mirar, és tastar tot el que un no ha pogut tastar encara, el que un es mereix sense cap mena de consentiment a l'acomodament, és saber si l'infinit existeix o simplement és un conte que un té a la seva ment...i et quedes mirant els camins, i les sabates voladores et porten allà, unes sabates que són les menys màgiques de totes perquè tan sols segueixen el que les teves passes volen saber, però com que som humans, pensem que el que no sabem és el que és màgic, i no és així, tan sols és que no sabem acceptar la màgia com a realitat, perquè en la realitat ens diuen que tot pot existir, però que la màgia només s'escriu en els contes...
I al final les sabates, les passes, són la realitat i el que vivim és tan sols la màgia de saber transformar un res en alguna cosa important, només les coses que no ens hem d'inventar són reals, les altres si que són màgia pura...
Però som mags per naturalesa encara que ens fan creure que no ho som, i com que acabem sempre creient el que no som, pensem que mai fem màgia quant no parem d'excercir de persones que treuen continuament conillets del barret, perquè quant no hi han conillets , que és la majoria de vegades, doncs en sabem tant que ho aconseguim amb qualsevol truc , i si no ,sempre ens queda un viatge o un moment per arreglar-ho tot...ja ho tenim tot escrit per ser feliços, o si més no per creure que ho som...
Els premis...els premis a ser bon minyó estàn per tot arreu, tot i que ser bon minyó no et garanteix res, perquè al final ser-ho  o no mai depèn de nosaltres...ho sento per treure màgia als mags infinits, però ser bon minyó no és més que els deu manaments però portats al segle XXI...seguim doncs siguent mags perquè encara no hem construit res per nosaltres mateixos...
I la vida segueix, i de tant en tant algún il.luminat fa quelcom extrany, potser és tan extrany que guanya el premi nobel de la pau, o el de literatura, o crea una novela espectacular, però el fem entrar en el mateix joc, quant encara no sabem que potser és l´únic que no té màgia, simplement ha tingut la sort de ser ell mateix i tenir un èxit reconegut...si no podriem mirar enrera i mirar quantitat de genis que ens han deixat paraules adients pel nostre caminar diari, alguns d'ells van viure en la misèria i en canvi ens han deixat un tresor perquè puguem continuar siguent mestres de la màgia, ells no eren màgs, eren veritats, i clar, les veritats quant no hi són ens l'hem d'inventar...
I seguim treient conillets i les sabates ens miren extranyades preguntant continuament on anem? on anirem avui a fer màgia?, quin espectacle muntarem? ... aconseguirem convencer al públic?...i els que no són mags s'ho miren en general des de la realitat més absoluta...i un avió porta a tot d'estiuejants al seu destí paradisíac, i cap d'ells és conscient de que la màgia ni està en el bitllet d'avió, ni en el mateix avió, ni en el lloc on van, ells són els mags !!!!
I per això tornen en molts casos a llocs que no volen estar i saben estar allà, perquè la màgia pot amb tot...no confondre la màgia dels nens amb la dels adults, els infants són mags de conte, és molt diferent, aquests si que no saben de reinventar en la nostra terra, diuen que en altres llocs, allà on cauen bombes a cinc metres de casa seva i no saben si la vida simplement existirà demà o no,rels infants han de crear màgia cada segon, perquè ells segur que no podràn escollir, de moment...per tant encara són més mags que els adults de Catalunya o Noruega...
I el camí quedarà allà, perquè ha de ser així, perquè hem nascut per ser mags i no viure la màgia autèntica, i quant un viu la màgia autèntica, automaticament ja no és mag, no sé si m'explico...i anirem marxant del camí i les precioses sabates ens continuaran mirant-nos mentres ens diuen " que coi fas que em fan mal als peus de tanta força que he de fer per tirar endavant ...conye!! "
I la vida passarà, i el camí quedarà per altres "no mags" i morirem i ja estarà, perquè com sempre havia escoltat a casa, tot, absolutament tot, no és res d'aquí a cent anys, per tant podem descartar el camí o agafar-lo, al final tota l'importància que li donem ara no serà res, i aqui ni el mag més mag de tots podrà posar remei...així doncs sabatetes precioses, anirem per l'altre cantó, que vull seguir siguent mag, i el que mai voldria és viure la màgia real, prefereixo els conillets...

Mag: persona que d'un barret en treu un conill.
Màgia d'un mag: el conill.
Màgia autèntica: no hem d'inventar res.

Renunciar

Les renúncies, renunciar, paraula de les més complicades de viure, renunciem a coses per aconseguir-ne altres, renunciem a un núvol si tenim ja un camí, renunciem al que faci falta si amb això salvem el que faci falta, dificil moviment el de renunciar, i quant ho decidim, en molts casos, un ha de renunciar a moltes coses...
Avui caminava per la ciutat, tot i que volia estar aturat, però els pares tenim això, que a vegades no podem frenar les passejades, així doncs he aprofitat per mirar...i renunciar...
Ara entraria aqui, i et faria riure tant !! , ara et compraria aquesta coseta, ja sé que t'encanta...ui, mira quina peli fan, diria que seria guai...comprem això de sopar? ... ara t'abraçaria pel carrer com fan aquell parell d'allà baix que deuen estar enamorats...deixa'm dir-te que la gent ens mira amb enveja, devem fer goig ara mateix...li comprem això? segur que li farà il.lusió per ensenyar-li als amics i als profes del cole...i a ella, li comprem aquest detallet?...uau!!!, com lluïrà amb els "machos imberbes"!!!....
Has vist la nota que t'he deixat aquest matí al lavabo?....ja sé, ja sé, és la tercera que et deixo en dos dies, que hI farem!! m'han parit així!!...saps què? avui tocarem el cel amb els dits ...si com ahir, i com abans d'ahir...que bé que ens ho vam passar amb els col.legues eh!! vam riure i ballar tant!! ....
I segueixo caminant renunciant al que mai he tingut, i és complicat renunciar a les coses que tens, però encara és més dificil fer-ho des de l'imaginació...sort que en tenim molta i mai para de rutllar, així és més simple renunciar al que no has viscut...
Has vist quina lluna més bonica que ens mira??? ... curiós que ens miri des de dalt, i d'aquí a quatre hores ens mirarà de costat, que fort eh!...s'ha posat preciosa avui eh, quasi quasi tan preciosa com tú! però li queda eh, li falta llum encara !! li falta molta llum encara!!...
Uala!! has vist quina motxil.la més xula??? ... és per anar al cole!!, com mola !! és un eriçó!!! saps què? fa dies que ja la vaig veure però no tocava comprar-la, la comprem???...molarà amb la familia d'eriçons que tenim a casa, l'Eriço Pol, l'eriçona Matilde, i els eriçonets Mini, Rudy i Priti...ja serà complert tot plegat !!!...
Ai que bé!, he vist que m'has comprat donuts avui, que maco !!! ... demà al super en comprarem més eh, que ja saps que m'encanten...que bonica estàs !! estàs tan bonica com sempre !! com t'ho fas???....
Saps que he pensat, que avui podem mirar Tod i Tobby, que et sembla? encara no l'heu vist i el final és preciós i fa plorar molt i ja saps que aquí tots plorem, és un cant a l'amistat, a l'amor infinit, a que res es pot oblidar...va, mirem Tod i Tobby avuiiii, vaaaaaaaa!!...ole!! que bé, ho mirarem!!!
I segueixo caminant i miro la lluna i em somriu, i em diu tot el que renuncio que ni tan sols sé que és, i la gent camina, van fent passes, i la meva ànima està més viva que mai, i ja no veu ningú, només les renuncies que tota aquella gent no han de fer, però potser no en són gens conscients de que allò tan fàcil de fer és renunciable...
Que bé que he dormit avui!!...que bonic que es veu el cel des dels núvols!!...està tan bonic, i la gent que petita que es veu des d'allà dalt, quin cel més blau i quin núvol més suau!...és com una carícia permanent, me'l puc mirar mil hores i no me'n canso mai, i totes les estrelles mirant l'espectacle!!!, una brilla molt!! però molt!! ostres, és ell, està content, per fi està feliç del tot ... i com ens mira!! buf, mai l'havia vist brillar tant !! , és preciós l'univers eh, només falta no renunciar-hi...
Anem a esmorzar ? ... que vols?, t'ho porto?, diria que encara en tenen per una estona, la peli va acabar tard i les llàgrimes d'emoció són dues hores més de dormir, això està comprovat...
Va, anem a parlar amb el sol una estoneta, que avui està càlid i generòs, la mateixa flama que el pot mirar l'expressa amb força, anem allà va!! que després ens treurem la suada en una dutxa càlida, tan càlida com el que renuncio sempre, perquè jo sé el que renuncio, per això ho faig, perquè ja ho sé, però que dur que és renunciar al que no has tingut mai...
I ara què? segueixo renunciant doncs, intentaré saber que la renuncia més gran encara està per arribar, perquè no ha arribat el que s'ha de deixar de banda...ara ja sé doncs que la renúncia no és més que una cosa que no saps, allò que mai podràs veure, porto anys renunciant, potser tants com 46 d'aquesta vida, més les d'abans, calculo que ja són anys sense saber on és la renúncia, perquè la vida no és més que això, convertir una coseta petita en la millor cosa del món, convertir el que som, o sigui quasibé res, en un tot, i després seguir renunciant, però al final un pot renunciar des del finit, o des del infinit, i aquí és on jo envejo als privilegiats, i jo només renuncio a això, a ser un dels pocs privilegiats de la terra...no és molt , ho tinc clar .
I la clau de renunciar és saber que de vides n'hi ha moltes, segur que si, però de conscient només una, la que vivim.