Primer va ser la iaia, després l'avi, no fa tant el meu estimat Eduard i ara ha marxat la mare. Com sempre deia ella, " la mare que em va parir!"...
Cada vegada que marxa algú sempre em vénen al cap aquelles paraules del meu avi en un dia de discussió a casa: " no discutiu tant, si d'aquí a cent anys tot això serà silenci"...crec que és una de les frases que dec haver escrit més vegades pels raconets del blog, potser perquè se'm van quedar incrustades en aquell moment que tot just era un infant a un pas de l'adolescència, o segurament m'han quedat perquè eren certes...
Ho va dir en el pis de la Gran Via, ja fa temps que allà ja no hi som, però quant marxa algú se'm remouen tots els records i pensaments, mai deixaré d'agrair la força que em dona sempre saber que la meva infància la vaig viure entremig de gent tant real com màgica, agraeixo que em deixessin somiar sempre i que m'entreguessin tant d'amor...
La meva mare no hi era sempre, apareixia de tant en tant, com un terratrèmol arribava i explicava en cinc minuts, o en dues hores, totes les seves aventures...
Ahir em van dir que ella si que era una Peter Pan, i és cert, era una nena, segurament ho era sense tenir la consciència que el Peter té per negar-se a fer-se gran, ella mai es va fer gran, però així com el protagonista del "país de Nunca Jamás" mai ha conegut els cabells blancs que et regalen la vellesa, a la meva mare li ha tocat viure la vellesa final de la manera menys justa possible...
La mare no podia protegir-me , cosa que a vegades esperem de les mares o dels pares, ella mai va ser capaç ni de protegir-se a ella mateixa...per sort a casa sempre em van explicar allò que tantes vegades també he repetit per aquí, que ser pare o mare no pot amagar qui és i com és la persona que porta el "títol" de parentesc...
I em va costar a vegades d'entendre que no pogués protegir-me darrera de la seva figura, però al final sempre tornava a la coherència i no esperava més que l'Anna, perquè la meva mare abans que mare era Anna, i l'Anna era filla, no mare, per cert, una filla que mai va poder gaudir d'una infància com la meva, però es va passar mitja vida buscant la figura paterna que tant emboirada tenia dins seu...
La meva mare era soroll i moviment, la vida li ha entregat els darrers temps de silenci i quietud, ho trobo estrany...tot i que la vida li va robar moltes coses aquests mesos finals, no li va retirar la consciència, només l'Anna sabrà tots els pensaments que dia rere dia, mes rere mes, minut rere minut va tenir, jo desitjo pensar que va trobar la seva pau, ella que sempre s'escapava de tot, es va trobar atrapada en un llit i sense possibilitat d'esquivar els pensaments...
La mare mai va ser mare, però mai va interferir en les meves ales, ella creia en mi, m'estimava el màxim que podia estimar-me, i en cap moment s'oposava a les meves decisions...
Jo la recordo així, de sobte es posava a ballar davant de tots, recordo el seu riure que t'enganxava, recordo quant explicava acudits i no els podia acabar perquè li agafava un atac de riure, això feia que els expliqués millor que ningú , perquè al final tots acabàvem rient com bojos...
Va tenir un pare que li va donar tot lo material però mai va recordar que tenir una filla no és només el fet de tenir una filla... perquè a vegades els pares oblidem que els fills són persones, a vegades oblidem que no son nostres, que no és una possessió, que com que ens fan anar de cul, pensem que ens ho deuen tot, i a vegades oblidem sobretot, que tot el que fem amb ells, els pot marcar per tota la vida, per les coses més bones i per les més dolentes...i l'herència que li va deixar el seu pare la va marcar per sempre...ella deia que fins i tot es feia pipi de la por que tenia, li feia el gran regal, i després la podia pegar tranquilament...
I clar, de gran i a la seva manera es va rebel·lar...hi han moltes maneres de fer-ho, ella va escollir la més fàcil, fugir!...
L'Anna tenia un do, la pintura, era una artista, això segur que la va ajudar i molt a poder escapar...evidentment va trobar-se en la seva fugida amb el meu pare, o potser ell va ser l'eina inconscient d'ella per poder escapar...a casa dels Font, la meva mare va tenir la seva família, la que més estimava, venia d'un indret ple de crits i egoismes i va anar a parar al lloc on el respecte estava per sobre de tot...el respecte a la diferència, el respecte a cada ésser humà...
Aquests darrers temps hi han dues escenes que s'han clavat dins meu: un va ser el retrobament de néta i àvia, crec que és un dels moments més bonics que podré recordar, i l'altre instant va ser diumenge, quant em despedia d'ella...en aquests instants mai saps si és la il·lusió o és la realitat, però acabes pensant que tot el que dius està siguent escoltat a la perfecció, perquè en els últims moments el que un vol és que la persona que està preparant la maleta per pujar al tren dels records, marxi amb la pau màxima possible...
No crec en res després de la vida, i a vegades m'entristeix perquè creure en alguna cosa més permet posar més poesia a la mort,permet pensar que li podrà donar records als altres estimats que ja no hi són, poder-li dir que faci un petonet a la iaia o una abraçada al meu estimat Pep. Però jo no hi crec, tot i que com sempre penso: al final el reconvertiment celestial no existeix pels que no hi creiem, però si que existeix el coronari, potser per molts van al cel en una altre vida, pels no creients, comença una nova vida dels difunts dins del nostre cor...suposo que a efectes legals tot serveix...
L'Anna ha marxat en silenci, sola, però molt ben acompanyada pels treballadors de la residència, encara ara me'n faig creus del meravellós que es veure que gent tant llunyana aparentment dels sentiments dels residents, puguin convertir-se en la familia més propera, en gent que estimen, i que la frontera entre estimar i cuidar la traspassen continuament...GRÀCIES en majúscules és la única cosa que puc dir...
La meva mare, i ara parlo d'ella com a mare, mai em va fer mal amb mala fe i amb bona fe tampoc, potser alguna vegada però no la recordo, la vida és oblidar si no hi ha malicia en els actes i recordar les coses bones que et van entregant...i que carai, tenir una Peter pan ben a prop segur que m'ha ajudat en molts casos, clar que jo adoro el simbol del Peter però no ho seré mai un de veritat i la meva mare tampoc ho podia ser, però si que si l'hagués de dibuixar li posaria el barret del Peter, li quedaria molt bé...jo li feia de pare i ella era una entremaliada que s'escapava i feia petites bretolades, com per exemple escapar-se d'una residència de Banyoles fent auto-stop...la meva mare era un impuls, era un continu anar amunt i avall i en canvi curiosament , les coses més pràctiques, burocràcia, papers, gestions, era la millor, una dona plena d'incoherències, però que sempre deixarà en mi un record, tan sols un, el més important: l'Anna.
Curiós que els últims temps la cara de nena mai va desaparèixer, va ser una nena fins l'últim dia, i ara miro enlaire o al costat, o segurament dins del meu cor i com si fos una urbanització que és va construint, es va omplint de vida , de vida de gent que ja no hi són però que mai marxaran...
" la vida és curta i cagada com un pal de galliner"...crec que ho va dir milions de vegades, jo només li puc dir que tot i que jo, en definitiva, vaig viure amb el meu estimat Eduard, i la resta de la família Font, tot i que no ens semblàvem en res , tot i que potser mai vam fer el paper que tocava, el de mare i fill, la recordaré amb tot l'amor que ella, això si, mai em va negar.
