diumenge, 29 d’abril del 2012

Educació madura

                                   
Ja en porta dos de penjats en el facebook i jo els adapto al meu blog, gràcies Isabel.
Avui no tinc un bon dia, de fet no he de remoure el meu passat més present, no em convé però també entenc que no he de ser exigent amb mi mateix en aquest sentit, potser així vaig netejant els últims detalls dolorosos.
Aquest documental m'ha portat a molts anys enrera, uns 27 més o menys, en un ball de vuité d'EGB, un ball de despedida ja que tots marxàvem a l'institut l'any següent.
De tota l'educació que he tingut , parlo de l'acadèmica, l'Escola Mireia és la que més m'ha marcat. Segurament no arribàvem als extrems emocionals del video d'aquest extraordinari professor japonés, però en molts punts m'hi ha fet pensar. Recordo un dia que tota la classe estàvem esperant la sortida d'un culpable per poder marxar cap a casa, fins que no confessés ningú podria marxar, finalment en un acte de super heroi vaig confessar un delicte que mai vaig cometre, robar diners de la petita caixa forta que teniem a la classe. La veritat és que no recordo perquè hi havien aquells diners allà, però els encarregats semanals ens feiem càrrec de la vetlla dels nostres estalvis.
Jo sabia qui havia sigut, era un molt bon amic meu i el vaig voler protegit, potser perquè si em castigàvem seria molt més suau, ja que jo tenia bona fama davant dels profes i ell no tant.
Recordo que poca gent es va creure que fos jo i sobretot el que més recordo va ser a l'endemà, on el meu amic va confessar, li va caure una bona bronca, però el més entranyable de tot va ser veure el seu arrepentiment, abraçat a les cames de la professora, que finalment va passar de l'emprenyada a la comprensió... és una imatge que sempre més m'ha quedat.
- tinc clar que no sortiran famosos d'aquí però també tinc clar que sortiran bones persones- això m'ho va dir el professor de Mates, el Jordi, mentres m'abraçava en aquell ball de despedida i jo m'emocionava però potser no tan com ell.
L'óstia que em vaig fúmer a primer de BUP va ser brutal, va ser tant el contrast que vaig tenir una davallada d'estudis molt forta i sobretot uns dilemes personals increibles....va ser com treure el cap al món i no entendre res, potser vaig estar molts anys així, potser encara em costa entendre-ho tot, però jo solet he hagut de crear una cuirassa davant de moltes coses, encara que en el meu conscient més clarivident que tinc ho trobo una gran "gilipollada" i sobretot un esforç afegit, un altre en aquesta vida que sembla que hagis d'estar tot el dia protegint-he de mil atacs i sens dubte, a mi, m'esgota.
Amb això vull dir que no deixa d'enamorar-me les formes del professor, però rapidament he patit pel futur dels nens, perquè per mala sort aquesta manera d'educar és d'una minoria, i per tant els pot arribar a fer mal una cosa tan preciosa com aquest format d'ensenyament i és una llàstima però les coses son així.
Com trobo a faltar en l'educació escolar i sobretot extraescolar el fet de l'ensenyança d'un mateix, de coneixe's a si  mateix, i si a sobre en els nens s'utilitza els pensaments, patiments, alegries dels altres per reconèixer qui ets, ho trobo extraordinari, diria que fascinant i crec que és l'única manera de canviar aquest món xalat en el que vivim, ple de vicis indigestos i de raonaments moralistes i plens d'esteorotips ancestrals...
Impossible que després quan arribem a la madurés les coses rutllin, perquè ens fan creure que tan sols hi ha aquesta manera d'arribar-hi, quan hi han mil camins per aconseguir el suposat premi de ser madur, però el significat que li donem a aquest adjectiu és un d'inamovible, perquè l'enfoquem des del virtual èxit extern, i aquest, encara que li donguem una gran importància, no deixa de ser extern... crec que ens hem equivocat en donar significat a segons quines paraules...
No se si li passa a molta gent però a mi el món m'aclapara, em desgasta el fet d'haver de dissimular davant de tothom qui realment sóc, no crec que sigui l'únic que ho fa, potser el blog és una gran eina per mi, és com comunicar-me amb tota la gent i dir la meva realitat, quan de fet la meva gran il.lusió hauria sigut poder ser sempre jo...repeteixo l'estúpida frase: la meva gran il.lusió hauria sigut ser sempre jo...la podeu mirar per mil llocs i mil vegades, però sona a estupidés total i segur que ho és, però com deia, ens ensenyen a defensar-nos i així tot seran cartes amagades sota les taules, impossible jugar net ....seguim errats en el camí escollit...el documental em fa plorar, emocionar, fins i tot revolocionar tot el meu pirata que porto a dins juntament amb el Peter Pan que no es que no maduri, si no que es resisteix a madurar d'aquesta manera tan infantil, perquè ell si que ha madurat molt més que tants adults, que busquen el seu premi en un lloc inexistent... molts d'ells s'adonaran de l'errada massa tard, perquè com tothom, moriran sols i aleshores i si la salut els permet mirar enrera, veuran que marxen igual de quan van venir al món, a pilota picada perquè el vestit no marxarà i tan sols és una disfressa...
El meu avi sempre deia i m'ho repeteixo mil vegades: d'aqui cent anys, tots aquests crits, tota aquesta discusió es convertirà en silenci...en altres paraules, potser que relativitzem el menys important i donem importància al que realment tenim, que és la nostra vida, de dins a enfora, mai d'enfora a dins...

estafes grans

Ahir vaig rebre un escrit, vaig llegir-lo amn gran emoció i el vaig acabar amb un sentiment de plenitut increible.
Era de Peter a Peter, de fet el va firmar com a Peter Pan, potser em va fer entendre que tots tenim un Peter Pan dins nostre, li agraeixo profundament les seves paraules, potser va ser l'escrit que mai em va esciure ella.
Que t'ho digui algú que no ha conviscut amb tú, que ni tan sols li has mostrat una part petita de tot aquest país anomenat "Nunca Jamás" em va fer obrir vells records.
He obert el meu correu, ara ja tan sols l'obro per veure si arriba alguna cosa, de fet en aquesta direcció ja no espero gaire cosa i molta cosa antiga ja l'he borrat, perquè així vaig entendre que m'ho havia demanat.
I ahir vaig remirar altre vegada, m'havia promés no fer-ho, no em fa bé, i vaig descobrir que no havia borrat el que jo havia enviat i vaig començar a llegir les meves paraules.
La barreja de l'escrit que vaig rebre amb tot el que jo havia enviat em va remoure el cos altre vegada, feia temps que no em passava, potser és l'orgull, el dolor que fa temps que no sentia o veure'm reflexat en una pantalla fent continuament el ridícul, no ho se, però em va afligir i molt.
En el que jo envio surten les respostes i veure-les em segueixen donant una sensació d'engany brutal, mentres jo li demanava fins i tot la categoria d'ex, ja que com a present ja no me la donava ni estant junts, ella em parlava de les excelències del seu ex, del de debó, de la seva realitat, em tornava a saltar, però el ridícul no era res comparat amb tots els gestos que vaig arribar a fer, enviant mails al seu voltant esperant compassió i fins i tot alguna resposta que mai va arribar...l'últim va ser un mail a un amic seu que ella també me'n parlava com algú molt especial, ni tan sols el pobre sabia qui era jo, i jo incapaç d'entendre tan poca consideració externa al meu sentiment, li vaig "fotre un rotllo" que ahir, al llegir-lo, vaig entendre que ha sigut el ridícul més gran que mai he fet i ja no dic pel que deia, que per mi és preciós, ple de sentiment i de sinceritat ,diria que quasi d'infant barrejat amb la mala llet que em posava tot el que vaig viure, si no perquè la resposta va ser la de sempre, la que ella va aconseguir, la que va posar com a bandera per poder disculpar els seus "capritxets", que vaig ser jo el tarat que va fer mal a tothom...
I ahir rebo un escrit, on parla de la meva valentia, del que no nego el que més profundament la meva essència em demana, un escrit que podria ser recíproca, ja que l'altre Peter, tot i no estar en el meu dia a dia, també m'ha fet entendre el meu camí mil vegades.
Vaig escriure al pare, al germà, a ella perquè entengués el mal que pot fer posar a pirates grisos enmig d'un país real...però ella pensava que tot allò era el meu conte, potser ho vaig alimentar jo, però no era el meu conte, era la meva realitat i al agafar-la de la ma i mostrar-li trencava el meu gran secret, per fi havia escollit amb qui compartir-ho i ella ho va alimentar fent del meu conte, una història comuna, i m'ho va anar destrossant tot de mica en mica...
-mira preciosa, això és el meu paisatge, aquest és el meu record, aqui descansen els meus en indrets màgics, t'ho regalo, t'ho regalo, t'ho regalo...secret rera secret li vaig anar entregant, sense por, amb la sensació que l'encertava del tot, ja que ella semblava compartir-ho i entendre-ho com ningú , no tenia cap sospita que em deixaria en aquest ridícul infinit...vaig entregar el meu cor al seu pare, una persona que m'odiava sense cap explicació, o això pensava, perquè de fet no era odi, era tan sols passotisme, tan li fotia com em pugués sentir jo ni la seva filla, però vaja, això ella ho acceptava, per tant he de callar...
Però el mal en el futur mai me l'hauria imaginat, allà va demostrar qui era jo realment per ella, em va destrossar i el fet de saber que fins i tot una de les persones més estimades per ella no tenia ni idea de qui era jo, em va acabar per compendre on havia estat i amb qui.
Tot era un engany amagat rera paraules boniques, com sempre, amb el seu etern intent de quedar be amb tothom, repetint fins la sacietat que no li hauria d'importar el que els altres diuen , criticant el meu xafardeix quant ella no parava de xafardejar en silenci, la diferència és que jo ho deia, ella ho amagava, ja m'ho van dir: una mosqueta morta capaç de destrossar la vida de qui s'acostés, suposo que ho havia heredat del seu estimat, de l'amor de la seva vida.
Fins i tot ahir, rellegint-la, va ser capaç de dir-me que tot el que deia era una barreja de tots els seus homes, de que poster havia perdut l'home de la seva vida, tan de bó s'hagués escoltat en tot el que em va dir, aquell cavaller que suposadament era jo, aquell impossible de poder evitar el que hi havia entre nosaltres...i jo seguint fent el ridícul continuament.
Més de dos anys, que algú et mantingui així més de dos anys no te perdó, tot i que ella s'amparava amb que no em va obligar, evidentment que no, ningú obliga a ningú en res, però no es pot deixar mai morir a un peter pan, perqué també sent com els seus estimats amors.
N'estic convençut que no he sigut l'única joguina que s'ha comprat, sort ha tingut de que fisicament estava bé, si no mai hauria pogut alimentar tantes falsetats, quan hi penso em segueix adolorint, ja més per la meva errada que per la seva farsa...
I encara em va refregar que no era més que un més, volguent dir amb això que les paraules les repetia continuament a tothom, perquè ella vol viure en això, en les sensacions, s'ha fet un món, un món que mai podrà cumplir i que agafa d'aqui i d'allà per mantenir-lo despert....amagada rera una moral de ferro, que evidentment es desmontava continuament amb el seu sexe incontrolat, encara que ella deia que podia estar mil anys sense el plaer, tot era mentida, res era veritat....aquest tipus de gent no es mereix sentir, no podem jugar tan amb la gent, sens dubte deu ser feliç perquè és clavadeta al seu pare...

"Costa trobar algú que hagi crescut i viscut en aquest mon tant idilic i tant proper de l´esferidor present real que tota la vida ens ha acompanyat. Nomes algu amb un cor tan gran com el del Peter pot viure en aquests dos mons a l´hora i tenir la valentia de no rendir-se i renunciar al país de mai més. Perque si el Peter renuncies sap que ja no podria volar mai més, que deixaria de ser diferent i es tornaria un pirata gris del present real per sempre. Normalment els pirates els hi falta un ull, una cama o una ma. En realitat el que han perdut els esta esperant al país de mai més, perquè sabeu una cosa, tots venim d´allà, tots vam néixer sols i ens van abandonar en un parc, tots vam ser recollits per una fada que ens ha acompanyat tota la infància per recordar-nos qui som i d´on venim, però només la gent com el Peter sap estar a L'alçada i mantenir-se en equilibri per combatre als pirates grisos i intentar recordar-lis que ell sap on estan els seus tresors, ell sap on els esperen tot Alló que han perdut. I el més important ell sap que una vegada va néixer i el van deixar sol."


Gràcies, altres em van acompanyar i mai van donar mèrit, potser n'està ple de Peters i jo vaig triar a una que volia fer veure que era perillosa i tan sols era perillosa amb el tema dels homes, amb tot el demés era una estafa gegant i el que és pitjor, no amb mi no, si no amb tots els que tan estima, que mai va deixar d'enganyar quan estava amb mi...perdó, quan estava en un altre joc seu...

dissabte, 28 d’abril del 2012

Dolços silencis

No se si és el temps que ha mitificat aquell instant però la foto parla per ella sola. Els dos estem abraçats, en una taula de l'antic hotel de Matadepera, com si de dos vells amics es tractés però la realitat és que aquella imatge és del primer dia que les nostres vides es van creuar.
Jo crec que si que era el primer dia, però podria ser el segon, el tercer com a màxim, per tant el mèrit és igual de gran. Ja n'havia sentit a parlar, de fet jo ja coneixia a la seva germana i recordo que el dia que me'l van presentar, o ens vam presentar (ara no ho recordo) vaig sentir una comoditat extranya, coneguda, d'aquelles que t'indica que no serà cosa d'un dia.
Vam compartir riures, molts de riures, a ell semblava que l'haguessin deixat anar d'una gàbia després de molts anys lligat a un indret llunyà. Però a mi ja em va fer riure, potser encara no vaig estar a temps  de gaudir de la seva fina ironia (en un dia seria un miracle), però vaig conèixer la més bruta, la més salvatge i era igual d'original e intel.ligent que l'altre.
Tenia aquell punt no compassiu que m'agradava, era fins i tot dur amb les seves bromes i potser per algú podrien ser pesades fins i tot...però a mi em va enamorar, vocabulariament parlant, a l'instant.
I tot, rapidament, es va intensificar, de l'ironia bruta va passar a la més fina, de la més fina als pensaments i dels pensaments a la sensibilitat, una sensibilitat que amagava rera una imatge esbojarrada, però aquesta "pose" ja no la compartia amb mi, vull dir que jo la veia fisicament, però ja no era el que resaltava de la seva persona.
Es va fer important en mi, de fet vaig apendre amb ell, mai descuidant la nostra primera afinitat, l'ironia i vam estar anys compartint moltes coses, sobretot pensaments que en molts casos han quedat enmarcats en or en els meus records més memorables.
Amb ell aconseguia el "completo"...pensar, parlar, apendre, riure, ballar i tot, curiosament, embolcallat per una innocència molt madurada.
Pensava que mai deixaria de ser un dels herois que m'acompanyaria pel meu caminar però fisicament va marxar deixant un llarg parentessís buit de presència fisica, però ple de records en present, i quan això passa vol dir que aquella persona mai ha marxat.
Mai hi he deixat de pensar-hi, tot i així sempre vaig interpretar la nostra separació com alguna cosa necessària per ell, crec que ho volia, potser no de mi, però potser si de l'entorn que el rodejava i em rodejava.
De tan en tan una paraula m'arribava, però no era necessari, ell ja caminava amb mi, com algú que m'ha impregnat d'una realitat diferent, perquè si molta gent l'admirava per com deixava anar l'imaginació entremig de jocs i rialles, a mi em captivava pels seus pensaments, per aquell gran secret que em va mostrar de aconseguir que el enriure-se'n d'un mateix en molts casos pot servir per treure ferro a coses aparentment importants...tot i que no les deixàvem passar, en parlàvem i les intentàvem entendre...sobretot li agraïré infinitament a mostrar-me tants camins, perquè tenia aquesta capacitat...
Però hi havia un punt d'ell que fallava, no de cara a mi, però si de cara a ell, per tant suposadament vaig entendre que marxés uns anys...
I va tornar, per un vol màgic cibernètic va tornar, i va tornar en un moment clau per mi, en un moment que jo intentava entendre una història que no la sabia digerir, i just ell em va donar moltes respostes, potser perquè a l'inversa ell també estava inmers en una història semblant, i que bé que em va anar aquell mail que em va enviar!! em va ajudar molt a obrir els ulls, el tinc en una carpeta real dels meus documents del cor...sobretot perquè tot i intuir el seu patiment vaig poder veure que la valentia a enfrontar-se amb les coses ha de tenir un premi...i això va devaluar el meu encegat enamorament que tan mal em feia....paraules tan clares i contundents que em van despertar de cop, i me'n alegro i li agraeïxo, perquè segueix amb la capacitat d'expressar i posar-se al teu lloc sense alliçonar ni jutjar...potser perquè a ell també l'han jutjat moltes vegades gratuitament...
I el temps no havia passat, potser per ell si, però per mi no, no tenia aquesta sensació, tan me feia si havia canviat, ja els veia els canvis però no els allunyava dels seus pensaments inicial, semblava un recorregut coherent al noi que vaig conèixer...recordo una mirada preciosa quant el vaig anar a veure per sorpresa un dia al seu lloc de treball, em va fer feliç...
És una sensació bonica, des d'aquell dia no l'he vist però el sento sempre, tan me fa si el veig o no, l'estimo, i no pel passat, per ara, noto que és per ara i m'encanta saber que no hem de forçar res, no importa el espai entre nosaltres, hi han camins diferents per cada amistat o cada relació, no està escrit enlloc una única manera de comunicar-te amb algú, ni d'estimar, tan sols has de notar la sinceritat en el que sents, i sobretot l'inspiració que provoca el seu estar en mi...
Potser ell, al tornar, estava més a l'espera, no ho se, però jo no em volia tallar, em feia tanta il.lusió que fins i tot vaig confondre-la amb les ganes de veure'l, no era això el que necessitava o el que espero d'ell, no, la realitat és que sóc feliç sapiguent que hi és, m'agrada llegir les seves paraules...cert és que actualment no parlem gaire de les nostres coses, potser jo més que ell, almenys ell te el meu blog on intuir el meu estat d'ànim i la meva realitat, jo se menys d'ell, però tan me fa, ell sap que hi sóc i que sóc una eïna que sempre podrà utilitzar, ho ha de saber...mai el voldria forçar, tan sols ho volia per perquè no marxés altre vegada, però ara he entés que el nostre pacte era màgic, d'aquells que no es fonen, per tant ja no cal firmes presencials, amb un silenciós t'estimo n'hi ha prou...ja hi era, i ja hi és i no tinc cap dubte que hi serà, no necessito més, perquè la muda imatge pot parlar molt més que tanta gent que tinc a prop i emeten paraules que no puc escoltar o no se escoltar...
Un dia parlaré d'ell, avui volia parlar del que sento...

dijous, 26 d’abril del 2012

romeo et juliette

Sempre m'han agradat els músicals, si a sobre son en francés doncs encara més, me l'he tragat tot sencer, video a video en el you tube, potser no te qualitat, no ho se, però m'agrada mirar-ho,que suposo que és la qualitat de cadascú que escull els seus gustos:





Curiós, jo he viscut això en primera persona, les paraules trascendentals a vegades ho son perquè qui ho diu te l'estimes, però quant les poses en la boca d'algú desconegut te'n adones  que per més que l'amor et torni sord, les guilipollades tan sols tenen un significat, qui accepta això guanya el carinyo però amb xantatge i el més important perd la seva dignitat:

                             
Aprofito per dir que cada dia estic més enamorat del francés, fins i tot les tonteries que deia aquest pare sonaven maques, per cert , aquests tipus de pares existeixen, espero mai cometre aquest error, per sort jo en vaig tenir a casa un de molt més conseqüent amb els seus fets

                                 

Present

Diuen que la felicitat no és manté mai infinita i quina alegria que sigui així, però feia temps que no em sentia tan feliç.
Avui tornava amb el cotxe i m'han aparegut tot d'imatges del meu passat, del més recent, dels últims anys, mentres la música sonava entrant amb tanta força dins meu que he arribat a un altre d'aquells estats de plenitut que tantes vegades m'han acompanyat.
Però haig de reconèixer que els últims anys he anat més escàs d'instants com aquest, tan sols jo se la lluita que he hagut de fer, els judicis que he rebut i els errors que he comés, finalment tan sols és un mateix que veu millor que ningú el que ha fet, i si no ho veus, la vida ja t'ho fa pagar d'alguna manera.
L'emoció de la música amb aquella continuada exposició de diapositives de la meva vida m'ha fet plorar d'emoció, amb la pell de gallina per bandera i amb una intensitat que mai podria escriure.
He pensat, com sempre, amb el meu estimat Eduard, en les seves paraules, en el seu amor, els meus amics, estimats amics, preciosos amics que mai m'han deixat d'estimar per qui sóc, he pensat que tinc la gran sort de que ara que tanta gent entra en crísis jo els podré entendre millor que ningú, quan jo ho estava n'hi havien ben pocs que puguessin compendre el meu estat i costava que algú es posés en la meva pell, he pensat que ja he esperat massa un reconeixement a una història que mai va ser valorada per l'altre persona, he esperat massa un: et trobo a faltar pirata...mai va arribar, finalment he guardat aquell engany en un lloc que ni tan sols existeix, tan sols queda el meu estat, el que jo vaig viure més sol que un mussol, però ho vaig viure i m'ho vaig creure, finalment va ser ella que es va enganyar, però totes aquestes coses han sigut sentiments, molts sentiments que els darrers anys m'han acompanyat i finalment torno a arribar al meu ser, al que sempre he sigut, al que tan anyorava tot i que mai va deixar de donar senyals de que continuava en mi.
He pensat que sóc pare, que sóc fill, que he tingut la sort de poder escollir entre més d'una mare, que tot depen altre vegada de mi, de com ho miri, de com senti les coses... tan sols em queda una part fosca que netejar i és tornar el que em van donar per poder descansar tranquil i aixecar el cap altre vegada del tot.
Tanta culpabilitat en la meva última història d'amor em va fer creure culpable, i segurament tot allò va impedir el meu recorregut natural, vaig frenar quant ja m'enlairava, quant de mica en mica ja tornava a mirar, però finalment potser m'ha anat bé, potser havia de ser-hi per poder entendre que jo en aquesta vida m'he de mantenir sol , que no m'he deixar portar per problemes aliens, on tota la culpa em saccejava amb molta violència, potser he aprés alguna cosa molt important.
De mica en mica em vaig apartant de coses que per mi abans eren vitals, coses que depenien d'altres persones, l'agradar , el caure bé, la necessitat de ser comprés i valorat. potser el meu últim error és l'eina per deixar de dependre d'aquestes coses tan alienes en definitiva al que sóc, és com si m'hagués alliberat de moltes coses...tot passa per alguna cosa, en el camí segur que he fet mal a gent, segur que l'he espifiat moltes vegades però aquest gran parentessis de la meva vida sembla que és va tancant, de mica en mica, potser encara em queda la curva de dalt per tornar a la meva versió anterior millorada.
Sempre he cregut que mai he fet un pas sense intentar entendre'l, rebuscant en les circunstàncies la meva coherència, a vegades excusant-me en ella, però tenint clar que finalment els meus actes son meus i no hi ha excusa possible, tan sols així he pogut tirar amb un somriure endavant.
Dins del parentessis han existit moments memorables, moments que mai oblidaré, plens d'emotivitat i sentiment, des de la mort del meu pare, la separació, el meu anterior blog que tan vaig desgastar a base de realitat, la meva mare i la meva nova mare, els meus affairs laborals, el meu fisic que m'ho va fer pagar tan apretar-lo, però en cada instant aparentment negatiu hi han coses precioses que mai marxaran de mi, tan sols quan neteges pots passar pel filtre els records i emportar-te el millor del teu temps, per més que a vegades siguin moments durs.
Va ser aquest any que vaig dir prou, un 1 de gener, com el que deixa de fumar...vaig fer mal a algú que no s'ho mereixia, allò em va obrir els ulls com feia temps que no em passava, i vaig decidir allò que mai havia fet, fer un pas enrera per agafar forces i no vaig necessitar recular gaire, des d'aquell instant he agafat el timó del meu vaixell pirata altre vegada...si que la salut no m'ha acompanyat i la salut dels meus també s'ha tambalejat una mica, però és evident que això també era part del camí.
Mai he esperat la felicitat infinita, tot i que crec que la podria trobar, però per arribar-hi hi entren masses factors que son externs a les meves decisions, però em conformo en el meu estat de serenor, i per mi estar seré no vol dir la comoditat, no, a l'inversa, en la meva serenor sempre estaran els meus alts i baixos, no podria viure sense ells, els estimo i em fan valorar molt més el que tinc, tan meu com dels altres. Fa anys vaig demanar a la vida les intruccions, en una carta, potser tenia 12 anys, i el més bonic de la vida és aixó, que les instruccions les construeixes tu al pas del teu caminar, i això és el gran regal:  la vida et dona la forma, tu poses el contingut, i veient que hi ha gent que deixa en mans dels altres les seves decisions i el seu caminar m'ha fet entendre que mai més hi puc caure-hi, perquè viure és un luxe si poses els colors adients... un dels meus grans errors va ser no permetre'm caure i no hem de ser tan durs amb les nostres circunstàncies, tan sols ho hem de ser amb nosaltres mateixos....com sempre, l'individu, el gran valor de cadascú...

dimecres, 25 d’abril del 2012

Immigrant

És l'eina perfecte per pujar esglaons , gràcies a ells els andalusos que van venir a Catalunya van avançar posicions fins el privilegi de poder mirar de dalt a baix a un altre èsser humà...es veu que això si que dignifica!.
Hem de dir que queden exempts d'anomar-se immigrants els jugadors de futbol, empresaris que curiosament en molts casos compren jugadors  de futbol i altres immigrants adinerats...perquè? no en tinc ni idea, la meva filla, que com molts nens és molt més lògic que els adults, no ho enten...la resposta està en la madurés...fins i tot algú de la terra no veuria en mals ulls que la seva filla xupés la polla negre d'algún jugador de futbol, aquesta classe, doncs, queda invisible en la classificació visible de les races en el nostre bonic país...
A part dels andalusos, altres "classes socials" han pujat de categoria gràcies a l'arribada de l'immigració, per exemple els "xaves" que han pujat a viure a Girona o els nous hyppyes...
Més o menys la classificació en una comunitat catalana podria anar així:

1- ELS EXTRANGERS GUAPOS: nòrdics, francesos, anglesos, alemanys, vaja, la creme de la creme, fins i tot se'ls permet parlar tranquilament en el seu idioma i que no facin cap esforç per comunicar-se amb nosaltres, estan vistos de baix a dalt principalment pel gran complexe d'inferioritat que impregna aquest país davant de la tot poderosa "oh Europa"...jo mateix m'he sorprés fent un esforç titànic perquè m'entenguin, gesticulant com un gamerús i parlant amb la boca ben oberta i a poc a poc...sempre m'he preguntat perquè parlem així quan estem davant d'un extranger de categoria A que ens pregunta alguna cosa, com si anar lent fos una traducció simultànea de qualsevol idioma. Ex: Johan svenson
2- ELS CATALANS: parlen català i tenen cognom inmaculats, tenen un complexe d'inferioritat brutal davant d'Europa però estan inmersos en un complexe de superioritat envers Espanya, que els culpen eternament de que siguem menys que Europa, se'ls coneix perquè es queixen molt però son bastant cagats a l'hora de la veritat, o sigui viuen del pacte, surten al carrer a demanar i quan se'n adonen que els han pres altre vegada el pèl, doncs tornen a callar, jo sóc català...Ex: Josep Maria Font Puigderrajols.
3- ELS ESPANYOLS: son gent que fa anys van arribar a Catalunya, en molts casos se'ls va tractar molt malament, però ja no ho recorden i el que fan ara és tractar malament als que venen  de fora. Alguns son nacionalistes catalans, o sigui s'han adaptat bé, menys algun cas especial que fa la tira que viu aquí però no parla en català i quan ho fa un dia tothom l'aplaudeix com un heroi nacional, parlo de l'Iniesta, però com deia els jugadors de futbol no poden entrar en cap llista, suposo que serien els primers de tot, però massa primers per posar-los aqui.
4-ELS NEGRES: son bona gent, menys els de Salt. No es te una mala imatge d'ells tot i que sento queixes de que vesteixen extrany i també  de que estan molt al carrer, els nens també, tot el dia al carrer jugant... com jo quan era petit, ja te nassos!!. Ex: Kifur Kieber
5- ELS SUD-AMERICÀ: se'ls perdona el fet d'existir però no del tot, estan a punt de baixar de categoria, ja que n'hi ha masses, en molts casos hi han doctors i això al català de bé no li agrada, tan sols imaginar que l'uròleg que t'ha de visitar és argentí ja toca una mica els collons, mai més ben dit. Però els ajuda l'idioma i la barreja ancestral que en molts casos porten als cognoms i a la sang. Ex: Yudiel Salas Azkargorta, clar exemple de barreja llatina amb un etarra.
6- ELS INDIS: els que porten pluma ja estan a quarta regional, els que venen aquí ningú sap ben bé de que viuen, però en molts casos tenen diners, cosa que emprenya ja que no juguen a futbol, els mocadors que els tapen el cap els impedeix pujar a la classificació però de moment no molesten gaire.
7-ELS XINOS: son el perill real i total per nosaltres, de fet aniran baixant en la classificació, tot i que ultimament ja veig botigues d'ells amb gent catalana treballant, vol dir que donen feina, això provocarà un gran conflicte. Se'ls coneix perquè comencen posant en un carrer un tot a cent, o tot a un euro i acaben comprant tot el carrer, amb les faroles i semàfors inclosos...van baixant, si abans eren simpàtics ara ja son perillosos, i amb el condicionant que no es fan gaire amb la gent d'aquí... quan agafen la bici van xino-xano, i mai miren enrera. Ex: Tang Li Fot
8-NINGÚ: en el vuité lloc no hi ha ningú
9- ELS MOROS: el pitjor del pitjor, maten, roben, son una raça perillosa, no tenen pietat, son uns mamons, el piropo més bonic que he escoltat d'algú català parlant d'ells ha sigut : és moro però és bona persona...com si fos alguna cosa excepcional. Ex: Mojamé Al-Jolin...jo també n'he conegut molts de "txungos", Al-Franco, Al-Hitler, Al- polític, Al-banc, Al- millet i un llarg etcètera
10- L'ANGLADA: si fos lògic aquest hauria d'anar tancant la classificació, de fet l'única cosa que faria amb ell és col.locar-lo enmig d'uns quants moros, Al- mésperillóspossible, a veure si el fan callar.

Moltes d'aquestes races, segons els catalans, tenen ajudes que nosaltres no tenim, i et passen per davant en molts llocs, cosa que quan m'ho diuen jo contesto: juas!
Jo he entés que d'aquí cent anys tot això haurà canviat totalment i potser la raça més odiada serà la més estimada, per tant em parteixo de riure quan sento segons quins comentaris i els poso en el lloc de primitius totals, per sort no em crec més ni em crec amb més drets que ningú en el meu país, jo no l'he pujat i el meu avi potser si, però el meu tiet avi per part de mare no va fotre ni brot, per tant seguiré mirant les persones per sobre de quins drets genètics i nacionals tenen.


diumenge, 22 d’abril del 2012

La polla 2.0

Tots sabem que parlar de xupar la polla queda lleig, molt lleig. fins i tot groller, però no tenim gaires sinònims per substituir tal guarrada...succionar el membre? ...segurament també sona fatal i li dona un toc tècnic , gairebé intelectual que encara fa tot plegat més confús. Tampoc m'imagino a un amic meu dient-me: em va succionar el membre, contant a més a més que la frase sencera seria: em va succionar el membre la molt guarra!!...definitivament no queda bé...la coherència literaria completa seria: em va xupar la polla la molt guarra...això ja està millor, sigui com sigui la frase en si, queda fatal, queda bruta i mai he entés el perquè de rebaixar a nivells tan foscos alguna cosa que en definitiva és bonica, estimar el cos de l'altre...
Però estem en una societat tan limitada mentalment que finalment queda molt més dur parlar de xupar la polla que no pas el fet de que algú hagi matat a 50 persones, almenys en els accents que hi posem en les exclamacions... espero i desitjo que hi hagin més xupades que assassinats en el món, tot i que el número mai ho sabriem, no tan sols perquè son estadístiques difícils d'aconseguir, si no perquè segurament així com un assassí amagarà els seus delictes, moltes dones també amagaran les seves xupades perquè socialment està mal vist, quan interiorment a molta gent li agrada que li xupin.
Després de molt pensar he arribat a la conclusió que a molts pares els agrada més que la seva filla mati a 4 persones que no pas que li xupi la polla a un paio cada setmana, no cal ni dir que el pecat/ delicte encara s'agreuja si un dels paios és negre, una polla negra!! buff!!
Per mala sort no parlo de menjar el cony, ja que això si està ben vist, almenys en el gran món viril i entre converses de "machus cabrios", tinc el dubte de que les dones reconeguin que els agrada que se'ls menji el seu cony, i si és així elles també tenen feina a fer, ja que m'he adonat que en molts casos son elles mateixes que diuen guarra o fresca a alguna amiga que li agrada xupar...
Per tant ens trobem que "protegim" als nostres fills de possibles vocabularis malparlats perquè el maxisme o el pudor o la cultura o el catolicisme així ho ha marcat sempre, i potser canviem de canal perquè no vegin una escena d'amor i mentres els expliquem perquè hem fet anar el comandament de la televisió, els deixem el telenotícies mostrant escenes de sang, violència i altres amoralitats reals, tot això acompanyats d'un bon dinar o sopar, i sense que no tingui cap conseqüencia nefasta per la nostra digestió...em sembla que hem trasgiversat les coses i les moralitats...
per tant filles nostres: mateu!!, mateu filletes abans que xupar polles, que això si que és pecat!!

divendres, 20 d’abril del 2012

Els meus Angels

Tinc dubtes...de sobte torno al meu estat altre vegada, mai el podré explicar exactament, és com una explosió d'il.lusió, tota la vida m'ha passat, potser he tingut dos parentesis però en general, ni tan sols dins d'ells, he deixat d'explotar...
Aquesta força a vegades m'ha distorsionat la realitat, ja que l'il.lusió, com tothom sap, va a una velocitat molt més ràpida que el caminar per aquest món. Amb els anys, l'esmorteeixo com puc, intento encaminar-la cap a l'invisibilitat i dissimulo portant els meus actes, en molts casos, cap a l'imbecilitat, i així vaig fent.
Però hi han dies que no puc frenar res, és com una espiral que s'enlaira i no l'aturo, i dins meu entra el desig d'imaginar-me que tota la vida estigués en aquest estat, perquè en sóc capaç i això no ho dubto mai.
No em consolo pensant que dels errors n'aprenc, per tant intento no satisfer la meva pena en una suposada comoditat, prefereixo continuar endavant a la cerca del que realment anhelo, seria massa fàcil per mi dir que ara ja entenc que tot plegat no és  tan important, seria un covard que s'apoltrona per no haver d'enfrontar-se a ell mateix...cert és que en quan a la possibilitat de creure en l'amor com a parella, estic molt lluny d'on sempre havia estat, per tant és evident que en aquest sentit em queda molta feina, però tot i així, actualment, crec que ja és una elecció, crec que és molt més que una por del meu passat, simplement que estic bé aixi, ja vaig tenir el que volia tenir, ni que sigués en una petita porció de la meva vida, però encara que m'enganyessin, jo no em vaig enganyar, per tant ja se que és l'amor real, i d'aquests, tan sols se'n viu un a la vida, potser ho tinc tant clar que ja desisteixo a pensar que tornaré a un estat semblant, i com sempre he dit, mai s'ha de baixar el llistó en l'amor, es pot compendre, es pot entendre, es pot raonar, però mai baixar el llistó perquè l'altre el pugui saltar, l'amor mai es relatiu, si és del bó.
I paradoxalment ara seria el millor moment per entregar-me, ara que estic seré, que torno a creure en el que sóc, que ja he oblidat la quantitat de mentides que es van dir de mi.
Però és impossible, perqué fins i tot l'inici més bonic que mai he tingut me'l van distorsionar com si fos una estrategia meva que tenia en ment tota la vida, i el que és pitjor, ella s'ho va creure i al creure-s'ho o no negar-ho amb força va perdre l'última oportunitat a donar sentit a tot plegat, fins i tot al nostre inici, que segur que no haurien dit el mateix si ens haguessin vist per algun foradet.
he deixat de sentir? realment he deixat de sentir per sempre?
Doncs no, segurament he quedat satisfet de saber que puc estimar tant i em sembla que era el màxim que volia en aquest terreny, ni tan sols el fet de no ser correspós em fa pensar que jo estava  equivocat, de fet el meu si que era net en un inici, sense res que amagar i sense cap mena de fre a entregar-me, per tant aquest estat ja em val, i és curiós, perquè son estats que  van separats, el mal que em va fer del que vaig sentir, i com més temps passa més es van apartant, com si el meu estat passat no tingués res a veure amb ella, com si el mal quedés en un altre lloc, ella que es va passar tota la relació relativitzant els nostres fets i que després em va demostrar que no era més que una experiencia mes, el problema el te ella que tot ho troba majestuós i meravellós, jo no, jo vaig escollir, per tant el temps em posa a lloc i em fa entendre 

dijous, 19 d’abril del 2012

Una gota que m'omple...els ulls

Acabo de llegir un escrit que m'ha fet plorar, d'algú malalt que em deia com se sentia, d'algú que pateix i que ha de buscar en els tòpics dels ànims les seves ganes de seguir aqui...l'entenc molt bé...
La salut sacceja ultimament a molta gent que estimo, coses gegants que tan sols qui ho porta ho transforma en  menys important, encara entregant ànims als altres tot i els patiments d'ells mateixos...
Jo també estic acollonit per la meva salut, es tambaleja bastant, tot i que de moment vaig tirant, i ja m'he acostumat a viure amb el dolor com a companyia...a vegades penso que és l'edat, però també se que segurament han sigut aquests darrers anys on tot ha sigut lluitar i lluitar per tirar endavant, potser el meu cos s'ha avorrit de tanta lluita...avui m'han donat la gran notícia laboral i me'n alegro, perquè tinc ganes de no lluitar més en aquest sentit, però em sento cansat fisicament, mentalment em sento fort i això m'ajuda, però el fisic se'n ressenteix de moltes coses...
Ara miro enrera i estic orgullós  de mi, moltíssim, per fi em sento orgullós de la meva part pràctica...ara em falta retornar alguns favors i poder descansar, mai em deixa dormir si no puc tornar el que m'han donat, ni que sigui material, és una necessitat meva, no ho puc evitar...a vegades penso no t'amoinis però quant menys m'ho espero em torna a venir aquesta angoixa, suposo que també li dec a qui m'ho va retreure quant justament havia compartit molt amb mi...però també és cosa meva...
Crec que per fi és el moment de fer-ho, ho vaig dir l'any passat que seria el meu any laboral, que seria el meu any pràctic, en porto uns quants d'encertats de pronostics: l'any de la remuntada, l'any dels judicis, l'any laboral...i curiosament ara em fallen les forces... no pots estressar el teu cos continuament, ja no dic d'hores, sino endurir-lo dia rera dia, s'ha de relaxar, però inconscientment ho acabes fent, el forces, i també ho pagues, perquè quant li dius que ja es pot relaxar et diu que ara no, que ara li toca a ell dir la seva i te raó, perquè a vegades ens oblidem de nosaltres en la lluita continua externa...
I de sobte algú que t'estimes està en perill i penses, que absurd tot plegat...aqui lluitant per tantes coses quant d'aqui a cent anys ningú de nosaltres estarà aqui, com podem donar tanta importància a coses que ningú recordarà?... i en canvi no recordem que en el present també estem aqui, no tan sols per cumplir, si no per estimar-nos i estimar als altres i sobretot apreciar el nostre cos, els seus crits, les seves demandes, fins i tot les seves exigències...però no, estem més pendents de les externes, nosaltres ja aguantarem!, pensem sempre.
Avui tornava per la carretera, he vist, com tantes vegades, un gat atropellat, però aquesta vegada he parat, he baixat del cotxe i l'he retirat del mig de l'asfalt, m'ha fet una pena terrible...intuia que d'aqui uns dies quant hi passés el veuria practicament formant part de l'asfalt...suposo que ens hem acostumat a veure-ho, jo mateix no li dec donar molta importancia en molts casos...ja que l'home és tant egosita que és va inventar un cel pels homes i es va oblidar dels animals, he intentat dignificar la seva mort. És com si ens atropellés algú, ens deixés allà i la gent ens anés atropellant, no se, és trist...
Un dia, un jefe em va dir: no se com t'ho fas que sempre aconsegueixes el que vols, i a sobre sembla que no ho demanis...
I no és això, de fet sempre dic el que penso a tot arreu, intento no callar res del que penso, i tan sols guardo quatre coses per mi, potser son les més importants, però les altres les deixo anar...
Ahir una amiga em deia que la seva innocència també està treballada i te rao...ella sempre diu el que pensa i potser algú podria creure que és més innocent que tothom i no és així, amb la suposada innocència, em deia, provoco, se que provoco, perquè la gent no està acostumada a escoltar els pensaments dels altres, fan com por o fan respecte i en canvi ni fa por ni respecte que li diguis algú el teu curriculum o el que fas laboralment, quant potser quant t'ho expliquen és un "tostón" de nassos, però per això si estem acostumats...com sempre dic, o és que no ens coneixem gens, o tenim por del nostre intern o hem nascut per defensar-nos. I no hem d'oblidar que finalment tots morim, no n'he conegut cap que no acabi igual...bé, si, n'hi ha un que va morir i va ressucitar, i ens va donar dies de festa i ponts per anar de vacances...però els altres res de res, anem guardant  coses que pertanyen als altres en molts casos, ja que molts pensaments nostres ens els han despertat altres persones, i allà es queden, ben guardadets...és sorprenent entregar les coses a la gent, no nego que pots rebre una patada, però també mil caricies...tan sols un comentari pot alegrar un dia a qualsevol persona...
Curiós que un gat m'ha despertat tot això i no li podré agraïr però llegir el mail que m'han regalat si que em permet agrair-li i per això dono gràcies a les seves paraules, perquè son tan sentides que he posat una llàgrima bonica en cada lletra, algunes tristes però altres de precioses i alegres i es que mai em deixaré d'enamorar dels sentiments quan son tan reals...

dimecres, 18 d’abril del 2012

records

Estic decebut, molt decebut de la meva última bofetada d'amor, passa el temps i cada dia veig més clar com em va pendre el pèl, en això si que no va dubtar gens, tan sols dubtava de mi continuament, avui ho estava pensant mentres recorria un lloc que em va fer creure màgic... ara el temps va aniquilant les coses, però mai m'havia passat que algú m'hagi decebut tant, potser perquè mai ningú m'havia dit tant, suposo que ella ho feia sovint i l'equivocació va ser pensar que jo també ho deia a tothom el que li deia a ella...de fet ho vaig fer una vegada, per despit , per fustració, vaig repetir tan sols una vegada a una altre persona el que li havia dit a ella i no ho va entendre mai, encara que dissimulava força bé...i jo ho vaig fer amb algú ben llunyà geograficament, ella no calia, ho feia aqui mateix, davant dels meus morros...
Ara ja no pateixo però tot plegat em produeix una sensació de menyspreu brutal, ja ni tan sols els meus pensaments em deixen recordar alguna cosa bonica sense pensar com em sento d'estafat, tan de bo m'hagués passat abans, segur que no hauria patit tant, però ha passat ara, quant de tothom guardo un gran record net i clar i en canvi d'ella no puc. Tot i que ho vaig intentar, almenys després m'hauria d'haver fet sentir algú especial, però sempre em va posar en un lloc molt menys especial que tot el que l'envoltava.
Avui pensava  com recordar aquella il-lusió barbara que em va apoderar, m'encantava estar en aquell estat, mai l'havia probat, era increible i ja no el puc ni recordar!!...com si fos el dolor profund que em va causar mental i fisic l'únic que pugui quedar de tot allò...les últimes paraules d'ella treient mèrit de tot i comparant com sempre el que va sentir per mi com una cosa més, com si després de tot allò tingués el valor de dir-m'he que cada història és diferent, després d'haver dit coses, ara ja mentides, com que era irrepetible, i que mai li havia passat...segurament jo em vaig creure les paraules com si fos alguna cosa molt especial, però tenia raó, tot és irrepetible i mai ha passat abans, era tan sols això...
Ara ja ni la defenso davant de l'Aida, que és l'única que encara em pregunta per ella, ja tan me fot, ja li dic clarament que no m'estimava, tot i que li guardo el seu record, però ja no l'enganyo, va triar i em va portar en un lloc que per sort n'he sortit, perquè ara l'Aida em veu feliç, com era abans de que apareixés, tot i la meva tristesa externa almenys l'interna sempre l'havia tingut alegre, plena d'il.lusió , ella va poder amb el meu intern.
De fet estar amb algú que sempre maleeix la seva vida, que sempre està plorant de tot el que li passa internament, acaba encomanant-se i és un perill...ara feia temps que no escrivia sobre això, tot i que hi penso sovint, perquè no aconsegueixo creure en l'amor, això és l'herència que m'ha deixat, ella rai que ha tingut altres coses i tan intenses com la nostra, però jo ja en vaig tenir prou, ja que em va enganyar en tot el que va dir, suposo que és un conte d'ella, un altre més, la seva recerca continua que no troba, perquè és impossible trobar dins d'algú que en realitat no existeix, sort en te de la cultura que la cultiva i la confon encara més...és fort, fins aleshores ningú m'havia enganyat en alguna cosa tan profunda de mi...m'ha fet canviar i em pensava que a malament, però passa el temps i me'n adono que potser no, que potser tot allò encara em convencerà més del que vull ser...

Em va donar milions de llàgrimes i drames varis, desmais virtuals, i ofegaments variats, tot això és el que volia i tan bé coneixia, però mai em va donar l'única cosa que li demanava, que m'estimés de debó, no com una paperina volàtil...ja no és orgull, ja no penso com em va fer anar com una baldufa, ella tan  sols tenia que controlar els meus "enfados"...ja no és orgull, ja ni tan sols és això, és pena de veure que no vaig ser res per algú que vaig donar tot el que podia donar creient una causa que ella alimentava continuament...i sobretot aquella sensació final de fer-me creure que tot ho vaig muntar jo, això si que em va deixar ko, era la seva defensa, tot m'ho havia muntat jo....pena

dilluns, 16 d’abril del 2012

El meu tiet

La gent silenciosa de la vida, aquella gent que mai demostra a ningú el que fa, aquella gent que no necessita el valor alié per ajudar, els admiro i n'he conegut uns quants.
Jo reconec que necessito reconeixements, potser és inseguretat o potser és perquè sóc així, i sempre he admirat a qui pot fer un camí sense esperar que ningú l'observi. Que pot parar per entregar la seva mà sense esperar res a canvi, que en silenci et diu cada dia que t'estima de debó, és un goig tenir a gent a prop teu que siguin així.
Tinc la sort de tenir un tiet meravellós, que sempre ha actuat amb amor i que ha dedicat molta part de la seva vida a estimar-nos a tots...sempre en silenci, sense voler mostrar que ho ha fet, ho fa i ja està i a sobre et dona l'ajuda moral, pràctica o la que sigui sense gaires explicacions, te la dona i potser és molt gran l'ajuda i en canvi ell treu trascendencia aquest fet, l'admiro molt i principalment l'estimo molt.
La gent silenciosa és la que rep menys piropos, i mai se si realment no els necessiten tant com l'altre gent. Segurament no, segurament es mouen més per fets o tenen menys dubtes de l'estimació que els altres tenen per ells.
A poca gent he vist tan fidel a ell mateix com el meu tiet Joan...casat amb la pintura eternament...ella ha sigut el seu gran amor...segur que ens ha transmés el sentit artístic que troba a qualsevol racó del dia a dia. Amant de la bellesa de la llum i dels colors, et parla d'un rostre com si fos una obra d'art, perquè la seva ment ja l'ha dibuixat com a tal en una tela gegant.
Sempre dono l'exemple del dia que el vaig acompanyar al banc. Després d'escoltar durant més de mitja hora atentament a l'home que ens atenia i quan semblava que tot havia quedat clar, el meu tiet se'l va mirar i li va dir:
-perdona, m'ho podries pintar tot això, perquè és l'única manera que tinc per entendre-ho.
I ell sempre diu que no enten perquè hem de saber de tot, com si fos una obligació saber de números. En la vida ha tingut la sort de no dependre excessivament dels comptes bancaris, ja que ha fet de mestre i ha tirat més o menys amb força solvència, per tant no està gaire per "osties" en aquest sentit...en canvi te una empatia brutal per la gent que pateix, tan anímicament com materialment, i això és digne d'admirar...
M'agrada la gent que ajuda i no vol salvar, vull dir que simplement ajuda i ja està. Sembla fàcil però no ho és perquè qualsevol persona que demana ajuda sembla que implicitament dongui permís al que li dona l'ajuda a poder ficar els nassos en la seva vida, no sabem ajudar perquè si, necessitem arguments, potser per això funciona molt més la marató de Tv3 que no pas la possible ajuda que necessiti el veí de dalt de casa nostre.
Moltes vegades li dic que l'estimo, tot i que ell ho sap i no te aquesta necessitat, però jo li dic, em ve de gust, perquè quan repasso la seva vida entenc tot el que ha arribat a fer per tots nosaltres, justament ell, el gran solter de la familia.
Quan la meva àvia va morir, jo estava al menjador amb ella i es va començar a trobar  malament... jo vaig cridar a l'avi, al pare i al tiet i sempre m'ha quedat grabat el moment que el meu tiet no es separava de la seva mare (la iaia) i la volia fer reanimar...el meu avi, metge, li deia que parés però no podia evitar-ho...no fa tant el meu pare va morir amb ell al costat, l'únic dia que es va quedar a l'hospital, perquè l'Isabel (la meva alter mare) pugués descansar...a les 3 de la matinada em va trucar que baixés ràpid, em va dir que estava futut, jo sabia que era mort, però tenia 2 hores i mitja de trajecte fins allà...ell estava rodejat dels seus cosins, que curiosament van ser els primers a arribar, però seguia silenciós, quant em va veure entrar se'm va tirar als braços i va arrencar a plorar. Tan sols l'he vist plorar aquell dia amb aquell desconsol, el silenci es va trencar totalment... de sobte va venir un "camillero" que de molt males maneres ens va dir que es tenia que emportar el meu pare...el meu tiet va canviar el to de veu que sempre li havia sentit i amb la més gran mala òstia que mai li he vist, li va dir:
- no el treurà d'aqui fins que no vingui la seva dona.
El camillero estupid va marxar per potes , jo també ho hauria fet veient la contundència del meu tiet...no era just...per l'Isabel ...justament aquell dia l'haviem convençut perquè descansés i tenia que ser ella que decidís molt per sobre de la famila, així ho entenia ell i així ho entenia jo, la familia l'estimavem al meu pare, però l'Isabel era l'amor de la seva vida, qui millor que ella per decidir les coses? mai ens han valgut els titols familiars, tan sols el sentiment ha comptat a casa, o més ben dit el present, tots l'estimavem molt però ella li havia donat la felicitat...encara recordo quant la vaig coneixer que ella em va confessar que tenia por de si li cauria bé o no, li va durar poc, si no estàs content d'una decisió d'algú que estimes i decideix compartir la vida amb algú altre que apareix, és que no estimes de debó...això sempre m'ho han ensenyat a casa, està per sobre el benestar de qui estimes perquè jo sabia que si el meu pare volia estar amb ella era per alguna cosa i ara ja ho tinc claríssim, de fet és molt més que la meva mare de sang...torno al meu tiet, l'Isabel es mereix un post per ella soleta...
Ara, quan li parlo d'això, sempre em diu que ho pot entendre tot, però que mai callarà davant de qualsevol injusticia i realment és així...com sempre diu ell:
-en aquest món falta justícia, no n'hi ha...
L'última vegada que un galerista li volia exposar els quadres ell li va dir que no, perquè va veure que no en tenia ni idea de pintura. Mai s'ha venut i per sobre està la seva passió i el seu amor i el ser humà a qualsevol diner...com tots els de la meva familia, no farà diners però no perderà mai la coherencia, tan de bó jo hagués heredat això i ja està, per mala sort, no sóc així...encara que no ho sembli, sóc bastant més pràctic, però mai deixaré d'admirar la coherència de la gent i en aquest cas, quant t'arriba en silenci, a vegades és molt més potent que enmig d'una manifestació plena de gent cridant qualsevol idea...
m'agrada el silenci parlat, m'enamora...

diumenge, 15 d’abril del 2012

Ser pare

Moltes vegades em pregunto si m'agradaria tornar a ser pare, sempre em contesto que si, però tinc tots els dubtes del món i tinc les meves raons.
Crec que per l'amor, per el que sents i per mil tòpics reals més, és meravellós, en aquest cas son tòpics que es compleixen i no dubtaria tenir més fills, evident.
Però sóc un caga-dubtes i això em frena molt. Quant estic sol amb l'Aida tot funciona increible, m'agrada, em sento bé, tranquil, i hi ha una conexió fàcil però contundent.
Però me'n adono que amb altre gent pateixo massa... sens dubte, un dels meus grans defectes: el patiment. Pateixo per si no es porta bé, per si molesta, pateixo tan que acabo agobiant-la, de fet m'ho diu i te raó.
Quant estic amb nens d'altre gent, mai em molesta res de res, entenc que son nens i que poden fer destrosses, plors, pataletes i mil coses més...curiosament he sigut dels primers que he sigut pare, per tant això abans no passava, ja que anessim on anessim l'únic infant era ella. Ara molts amics tenen fills i en general més petits que l'Aida, per tant li demano responsabilitat, i sobretot que en moments d'atabalamenta es porti bé, crec que ho fa, però jo pateixo...ja m'ho diu ella: papa, pateixes massa...
De petit recordo que patia pel meu pare quan arribava tard, l'ascensor de casa rodava 18 vegades el motor abans d'arribar a l'àtic que viviem i si es feia tard, contava cada giravolt de motor perquè vingués ja, encara que ningú s'assabentava a casa, pensaven que ja dormia...si tanco els ulls escolto a la perfecció aquell so!!
Sóc patidor, massa, però costa parar això, tot i que al ser pare, per nassos, en moltes coses he millorat..potser he aprés a conviure millor amb el patiment, suposo que és una qüestió d'intel.ligència emocional, per no agafar cada dia un encobriment de cor...
Aprenc de l'Aida, com ella de mi, a mida que es va fent gran m'ensenya coses de mi que tan sols un fill et pot ensenyar. Cada lligam és diferent, el que tens amb el teu fill/a també ho és, no m'agrada dir que més, trobo que molts pares ho fan,ens posen a un nivell elevat, com si els que no tinguin fills no poden arribar aquests lligams. Per mi això és mentida, de fet molts que no son pares també son fills, per tant cada lligam és diferent,amistat, amor, familia, cada amor és diferent i cada persona també, per tant no considero que el que sigui pare sigui menys egoista o més autèntic o que pugui sentir coses úniques, és clar que ho son, però n'hi han moltes més...
Però parlant del meu cas, (per alguna cosa és el meu blog), ella m'ha mostrat parts de mi que no coneixia. Suposo que si una cosa bona ( o no) he tingut és la meva independencia relativa, m'explico:
Vaig a la meva, o això aparenta la meva conducta, però en molts casos ha sigut una defensa i un enfortiment del meu ser, ja que si no ho fes, seria molt dependent de la gent que estimo. En altres paraules, ho sóc, però ho dissimulo...si molesto me'n vaig i així ho havia fet sempre...però ara és diferent, no puc marxar i venir i tornar a marxar...parlo de molestar en un to possitiu, un sap quan la gent vol calma o vol companyia, i això no vol dir que s'enfadin o et vulguin fotre fora, tan sols son moments que quan no som pares son fàcils de solventar, però quan vas amb nens, sempre és més complicat i a mi, això, em fa patir bastant...
A vegades penses que la teva filla te raó, però has de callar, vull dir que tendim a esbroncar al nostre fill, parlo tot en coses suaus, no vull dir que es peguin ni res greu, tan sols `per una petita disputa o qualsevol tonteria...
Com sempre la lliçó me la dona ella, ja que ho porta amb molta més naturalitat que jo, no se, a vegades penso que m'han jutjat tan que ningú podria creure que se educar a un nen. Internament, com sempre, crec que ho faig bé, però externament dubto molt, de fet no és més que tot el que em passa extrapolat al ser pare.
Crec que he estat molts anys de la meva vida que he fomentat la meva irresponsabilitat, es feia broma i jo la augmentava, no m'importava, feia una mica de paiasso, i potser els meus moviments no eren els mes habituals en els meus amics, potser he sigut molt impulsiu o molt valent, no ho se, depen de si vull veure el got mig plé o mig buit.
Exteriorment potser es pot veure com un paio que no para quiet, que no està estable, que no sap que fa, no ho se, tampoc la gent t'ho diu clarament això, però la meva visió es no parar de buscar la meva estabilitat, els meus somnis, els meus indrets, escollir o tenir la sensació d'escollir el que vull, i evidentment el preu que s'ha de pagar és mullar-te i no quedar-te quiet en la primera estabilitat que trobis, a no se que sigui aquella, però en el meu cas , de moment, no he arribat el meu lloc... i no em preoucupa si arriba o no, el seguiré buscant, em manté despert i amb molta il.lusió...
Jo noto com molta gent em frena, Aleeeex paraaaa!! que te'n vas massa lluny! i és cert, però ara és la meva!!...perquè la crisis fa que tothom hagi anat massa lluny, quan semblava que feien el correcte, per tant, tot torna a ser relatiu...
Tinc clar que si he sigut jutjat és perquè ho he permés, potser perquè he explicat massa les coses que em passen pel cap, la mostra més clara està en aquest blog, però tampoc vull canviar això...tampoc se si podria...
Crec que tinc una filla igual de xerraire que jo, segurament li he donat una part d'herència dolenta, ja que segur que encomano la meva inseguretat en les coses externes però quant em parla d'ella, estic orgullós de les converses que tenim, suposo que no sóc més que un altre pare, amb defectes i virtuts, però també tinc clar que te uns sentiments preciosos per la gent, per la natura, que sap estimar i que a vegades quan plora i em diu el perquè de les seves llàgrimes, entenc que està plena de sensibilitat i mai impediré que la potenciï. Està clar que son molts més que l'influeixen, la seva mare  evidentment... els avis i l'entorn, quant penso en aquest entorn, el seu entorn, entenc que la sensibilitat sigui una virtut també heredada i dic virtut tot i que a vegades pot tornar-te amb mal, però no ens hem d'equivocar, és una virtut.
Encara no controla el fet de com ha d'actuar en una situació delicada, vaja, que pot fotre la pota amb facilitat, però jo veig que és des de l'innocència que li pertoca a la seva edat i potser exigeixo massa...
Les amigues d'ella sempre flipen amb mi, però com diu l'Aida:
- no us penseu, a casa s'enfada i sembla un "gruñon" algunes vegades.
Si una cosa no suporto és enfadar-me, no en se, em posa dels nervis, mai he sapigut imposar-me a ningú, em costa i quant ets pare has de posar limits, has de fins i tot fer callar amb un prou i a mi quant em surt de dins i crido:
-PROU!!...em quedo alucinat... qui m'ho anava a dir, que jo educaria un dia!!!...crec que em pot la responsabilitat de ser un referent per algú, mai m'ho havia plantejat i és evident que quant ets pare és així...
Després de conèixer algun pare que imposava el que ell sentia i volia dominar als seus fills des del xantatge emocional, em fa por cagar-la en molts casos, no vull impedir el seu vol i no vull que el meu referent la condicioni, i se que serà així, però que sigui des de la llibertat de la seva elecció, que és l'única permisa que et regala la vida que tú esculls, si no vius una farsa i a sobre una continuació d'una altre vida i espero mai caure en aquest error.. de tot cor ho dic

divendres, 13 d’abril del 2012

potser vindré

M'ha ajudat molta gent, moltíssima i sempre ho penso, m'agrada pensar-ho, però em sento culpable per no poder tornar aquesta ajuda...suposo que és una de les coses que mai em puc treure del cap...
Potser per això qualsevol judici em fa marxar per potes.
És un error meu, sempre he explicat les coses, mai he guardat els meus impulsos verbals, no ho he sapigut fer-ho mai...qui em coneix bé, sap que per les coses bones també sóc aixi, de fet em pot la il.lusió i tan sols el que no pot controlar l'il.lusió tampoc podrà mai controlar la desil.lusió...
Potser més que un error és una manera de ser, no vol dir que no s'hi pugui fer res, però sempre he sigut així...puc parlar amb tanta intensitat que el de davant pot confondre les coses.
Jo sóc obert amb tothom, vull dir que potser vaig a fer un café amb llet i començo a parlar amb el del costat de coses que altre gent necessita molt de temps per mostrar...
Em mostro ràpid, en pensaments, en el que penso de tot plegat, en moltes coses però el que més confon de mi és que tot i aquests fets, sóc molt més hermètic del que semblo...que jo expliqui més que la majoria de gent fa en un primer dia, no vol dir que no em guardi qui sóc en realitat....podriem dir que sóc una petita estafa per alguns i així com anys enrera m'encaparrava a disculpar-me o justificar les meves accions ara ja no ho faig...
Ahir em van enviar a la merda, per un mail, em van dir que era una sindrome d'esperança, però que tot era mentida i segur que si que en aquest cas era així...però si em parlen amb poesia jo contesto amb poesia i per tant el limit, encara que jo m'obri, me'l posa l'altre persona...a mi em va caure d'una forma extranya, vull dir que tampoc em sorpren que m'enviïn a la merda, sempre he sigut solitari, molt solitari i això molt poca gent ho sap...que conegui molta gent o que socialment sigui obert no vol dir no sigui solitari...
De fet em sento bé amb la gent però també em sento bé sol, m'encanta estar sol i la meva velocitat en l'amistat potser no la se explicar bé i potser per això a vegades s'enfaden...i ara potser quedarà molt bé dir-ho però en general jo mai m'enfado i no se si m'han fallat o no, perquè tan sols he tingut una vegada la sensació que m'han fallat, però era en parella i no per nosaltres, vull dir que em va fallar perquè va deixar que em posés en un lloc que tots estaven tarats però ni tan sols per ella mateixa he aconseguit enfadar-me, de fet em vaig obligar a enfadar-me...
Totes aquestes coses evidentment em fan més tancat, em fan pensar-m'ho més a l'hora de dir les coses, no vol dir que ja no sigui valent a l'hora d'expresar  però si que em callo les coses més boniques perquè em sap greu fer mal...
He crescut aixi, és una herencia meva, bona o dolenta, ho és. A casa no sabiem que eren els dinars familiars, si que ho sabieM però no ens exigiem ser-hi, i això fa que per mi l'important és el que vol fer cadascú en el moment, per això si algú em diu que vindrà i 10 minuts abans em diu que no vindrà, doncs no passa res, de fet ens podriem estalviar les disculpes, no vinc i ja està, no passa res, sigui pel motiu que sigui. Si estimes a algú,l'important és que estigui bé, per tant si no ve serà per algun motiu, potser perquè no pot o simplement perquè no vol i si no vol perquè m'ha d'enganyar si suposadament ens estimem...
Per això em fa pànic quant s'organitza alguna cosa, perquè sempre penso com pot saber la gent que d'aqui dues setmanes hi podrà assistir...ja se que d'aquesta manera no es podria organitzar res, ja ho entenc, simplement dic que em costa fer-ho a mi...en les obligacions mai fallo, si no és per alguna cosa excepcional, entenc que és una regla del joc que ens toca assumir, però en el plaer, en les decisions més personals m'agrada improvitzar...de fet amb els anys la gent ja sap que no saben si hi aniré o no, a vegades això suposa que no t'inviten però ho entenc i ho accepto...
A casa, amb la familia, quant venia gent de fora no es feien cumpliments, i en canvi crec que tothom si sentia a gust, com el meu pare li va dir a un amic meu un dia:
- no  esperis que et fem una truita però pots menjar tots els ous que vulguis...- amb altres paraules seria: seràs un més de casa, sense cap cumpliment i si algú te son, que dormi i si un te molta gana que mengi, i si a algú li agrada fer la migdiada que la faci, si t'estimo i tú ets feliç fent-la, doncs qui sóc jo per negar-te-la...
Això m'ha portat mal de caps, i els entenc, però finalment ha sigut una elecció meva, una que em van ensenyar una part de la familia i jo me l'he fet meva, no ha sigut premeditat, ha anat així...
Evidentment si algú em ve a fer una visita no me'n vaig, tampoc arribo aquests extrems, vull dir que hi han limits i també entenc que si organitzes un sopar a casa seria interessant saber quanta gent vindrà, pel tema menjar, però entenc aquests limits, és clar que si, però no se, parlo del compromís, o del costum, o del que és "normal" o no és "normal", just jo vaig viure una experiencia amb una familia que ho feien tot "normal", menjars, sopars, aniversaris etc, i des de fora és com una sensació d'esclavitut, però senzillament son eleccions, res més que això...

dimecres, 11 d’abril del 2012

le chien de mon coeur

És una sensació extranya treballar a L'Escala aquesta època de l'any...
El centre manté una barreja de vida normal de poble amb extrangers que es passejen, però si t'allunyes i vas a la zona de Riells, a la part més alta hi ha poquíssima gent que hi visqui tot l'any. Avui un gosset preciós m'ha acompanyat en el meu trajecte laboral, segons una veïna alemana és d'uns que el deixen sempre pel carrer. Tenia un pèl fi, net, de color negre, i la veritat és que ha sigut divertit estar al seu costat, tot i que com que volia jugar l'he trepitjat més d'una vegada, aleshores s'allunyava plorant i em mirava com dient: ja no m'estàs? i jo el cridava i seguiem el recorregut plegats...
Després de més de dos hores junts m'he plantejat on el tenia que deixar, ja que no sabia a quina casa vivia. He tornat al punt de partida i com que hi han pocs residents tot l'any, he optat per anar trucant a cada casa que veia que podia estar habitada.
Els primers eren txecs i algú em podria preguntar com ho he sapigut, fàcil!!...tan sols obrir la porta m'han dit:
-Lendl?
Desprès d'indagar una estona en txec, he vist que el gos no vivia allà, tot i que m'han comentat que creien que era del veí del davant...perfecte!- he pensat- son francesos i jo se francés, genial!!
He trucat a la porta i després d'un bonjour una mica tardà li he dit educadament:
-vous êtes un chien?
-ou?- m'ha preguntat tot responent la meva pregunta, cosa que trobo de molt mala  educació.
- sur le pont d'avignon il y a un champignon- he dit com sempre que una conversa en francés se'm comença a fer llarga...i he marxat amb el meu gosset preciós.
Cada caseta habitada te el cotxe pertinent davant de la porta, per la matrícula saps d'on son. Per tant, i fent servir la meva lògica aplastant he pensat que el millor que podria fer seria preguntar-li alguna cosa al gos i depenent de l'idioma que em contestés ja podria descartar algunes cases.
- com et dius? -li he preguntat buscant una pregunta standar que no compliqui l'existència ni la conversa.
-je m'appelle Niurka- m'ha dit el gosset convertida de sobte en una gosseta preciosa
-aaaahh, il n'y a pas de boules? tu est une chiena!!!
Per fi sabia que era francesa, una putada perquè quasi tots el cotxes tenien la matrícula francesa...per tant i obrant amb intel.ligència he decidit obrir porta per porta i que el gos em digués quina era la maison que li pertocava...
Finalment, en una maison petita i cuca s'ha parat, ja no m'ha volgut seguir més i amb una cara preciosa m'ha dit adeu, de fet li he dit que fins demà, ja que hi tornaré perquè m'ha robat el cor!!
I no m'he adonat d'això fins que he arribat a casa, que a l'entrar , i per la corrent d'aire que hi havia s'ha tancat la porta del lavabo i he pensat: collons, quasi que m'agafa un atac de cor!!
Al voler escoltar els bategs forts del "susodicho",m'he adonat que tot jo era silenci...me l'havia robat!!...

I de sobte torno al meu article i torno al seu origen, ja que de fet és cert que la gosseta ha sigut la prota però el que volia dir és que m'encanta la sensació de que estic en un altre país dins del meu país, i res d'imigració d'aquesta que la gent es queixa perquè no s'intreguen, no,no!!, aquests no s'intreguen mai!! de fet et  parlen en alemany, en inglés o en francés com si tú tinguessis l'obligació de saber la seva llengüa i ben asseguro que fa anys que viuen aqui, però mai he entés perquè però a ells se'ls perdona...bé, sincerament, a mi tan me fa, no sóc cap defensor de la meva llengüa, per tant em quedo amb aquesta extranya sensació de com si hagués fet un viatge a un altre país, un viatge de molt pocs km...és com si no hi hagués crisis, perquè si parles amb ells no entens res i parles com si fossis tonto intentant posar accent francés, anglés o alemany al teu català, quant de fet per més que alenteixis les paraules l'idioma no canvia:
-Quin dia més bonic que fa!!- això seria en català
-QUIN      DIA    MÉS     BONIC     QUE    FA  !   !- això seria en anglés, amb la boca oberta i apreciant cada lletra de la bonica frase...
Doncs no se, m'agrada sentir-me extranger, suposo que va relacionat amb el meu etern "desapego" als paísos, cada conversa és un embolic, cada resultat és una piltrafa però sempre acabem tots amb un somriure a la cara i ens diem adeu efusivament, segurament l'únic instant que ens hem entés de debó...
I jo potser tinc molta sort però segueixo veient gent maca per tot arreu...un plaer...en alemany: U   N            P    L A    E    R

dimarts, 10 d’abril del 2012

projectes bonics



                                       
"Durant deu anys el nostre company de rutes, sempre l'he estimat i sempre he cregut que el cuidava bé, quant per fi vaig entendre-ho, quant més a prop estava de poder-li donar el que es mereixia, ens ha deixat, com sempre en silenci, sense una sola queixa, ara ja és lliure, per sempre, només li demano que allà on sigui, em pugui perdonar algun dia. Bona sort Jambo"

Amb aquestes paraules em quedo, de fet m'he reemocionat moltes vegades llegint coses boniques i sentides. De sobte m'ha vingut aquell dubte etern de com l'home utilitza l'animal de companyia, a vegades per presumir, a vegades per una manca d'afecte, a vegades, moltes , privant la llibertat de l'animal...
M'he preguntat milers de vegades si realment estimem bé als animals, ja sabem que amb estimar no n'hi ha prou, s'ha d'estimar bé, i jo que he estat rodejat en molts casos de gats, gossos, gallines, cabres, m'he fet moltes preguntes de si ho feia bé o no...
Sigui com sigui, una manca d'afecte no és res negatiu, si ho fas bé, vull dir que no es pot "comprar" una companyia a qualsevol preu , has de saber si li donaràs el que ell vol i el que necessita...
A vegades, per la feina, vaig a urbanitzacions, i passo per moltes cases de pati  més aviat reduit, jo no se si el gos que borda a dins és feliç o no, segurament ho és perquè tampoc ha tingut gaires més oportunitats i segurament és estimat en aquella llar, però a mi sempre em fan pena, és com si estiguessin tot el dia esperant que algú passi per poder bordar...no sé, és la meva sensació.
Amb una parella que vaig tenir, l'amor als animals la portava a coses potser quasi impossibles de realitzar, però era tal l'amor que els tenia que ho aconseguia i crec que estaven contents al seu costat, eren part de la seva familia...
Amb l'última parella era tot el contrari, buscava l'imatge per sobre de l'amor, de fet mai me l'hauria imaginat amb un gos pataner, però vaja, era un altre tic que va heredar, de fet per les fotos que havia vist, sempre buscaven la bellesa de l'animal, i sempre parlaven de races i de més races...s'estimaven a ells mateixos, tan  sols els volien com a complement....
Son dues maneres d'entendre el compartir una vida amb un animal, tot i així, a mi, no em convenç cap de les dues opcions, encara que la primera la trobo més real i més plena de sentiment, però sincerament crec que l'animal s'ha de barrejar amb la vida d'una persona en un entorn vàlid per tots dos, on els dos puguin ser sempre ells mateixos i sobretot que l'amor arribi des de fora una tanca, des de fora un concurs de bellesa o des de fora de saltar obstacles per presumir tan sols de domar i no d'amor, que crec que hauria de ser l'únic argument vàlid per tenir animals: estimar-los i fer-ho bé...
Les primeres paraules son d'algú que fins i tot se sent culpable, tot i que ningú pot dubtar de com es va estimar el seu cavall.
 M'ha sorprés trobar dins de la fundació projecte Miranda, coses extraordinaries i sobretot, una sinceritat preciosa dels comentaris dels que la porten i dels invitats a mirar les seves pàgines plenes de reflexions certes i clares... realment ho he trobat preciós i d'una sensibilitat brutal a l'hora d'expresar.
Quant miro una fundació, alguna cosa per la qual algú està lluitant, alhora que gaudint, ja que tot plegat segur que t'omple moltíssim, sempre miro les paraules, els gestos de qui la porten, les formes d'entendre-ho, la qualitat de l'amor en que s'estimen el que fan, i és aleshores que veus si parlem d'un aparador o d'un sentiment arrelat, sigui pel motiu que sigui, a qui ha muntat tot el projecte...m'ha encantat veure-ho, mirar-ho, disfrutar-ho...encara content per retrobar a algú que em queia bé, segurament sense molt més que això, que reiem, que reiem bastant, de fet ell feia riure més que jo, almenys a sobre d'un escenari, però trobar-me'l aquí, en aquest projecte m'ha fet tornar a pensar el de sempre, quantes persones tens a prop teu i el tens tan col.locat en un indret, en el nostre cas era la broma i fer el paiasso, que no et pots imaginar la de coses que te tothom guardades dins seu...
Alguns lluiten per coses pel seu egocentrisme i la necessitat d'èxit, per sobre de tot i en canvi hi ha gent que estima el que vol aconseguir, segurament amb la mateixa quantitat de com s'estima ell mateix, i si les dues coses sumen, la recompensa serà preciosa, sigui quina sigui, i per tots, pels cavalls i per els que els estimen de debó...
                   
                               
                                                            Fundació projecte Miranda

dilluns, 9 d’abril del 2012

Sindrome de Peter Pan

Mirant la definició he trobat això:

La personalitat masculina en qüestió és inmadura i narcisista. El subjecte creix, però la representació internalitzada del seu jo és el paradigna de la seva infància que es manté al llarg del temps. De manera més global, sgons Kiley, les característiques d'un "Peter Pan" inclouen alguns trets d'irresponsabilitat, rebel.lia, còlera, narcicisme, dependència, negació de l'envelliment (arribant a l'extrem d'iniciar estudis universitaris després de complir 50 anys..."per construir-se un futur"), manipulació i la creença que està més enllà de les lleis de la societat i de les normes establertes per aquesta. En algunes situacions, els que pateixen aquesta sindrome acaben tornant-se personatges solitaris. Amb escassa capacitat d'empatia o d'obertura al món dels "grans", en no obrir-se sentimentalment, són percebuts com individus freds i no disposats a donar-se, cos que els torna com un "bumerang" a través de la no recepció de mostres alienes d'afecte. Alguns professionals els han denominat esquizo-afectius


He intentat reflexionar sobre el tema.
No se si ho pateixo o no, ja que no se si  he pogut desarrollar l'enfermetat amb comoditat, cosa que crec que no ha sigut així, ja que l'extern deu haver fet la feina, per tant m'imagino que sóc un èsser mig sindromatitzat del Peterpatisme.
Tot i així, segur que qui ha definit la malaltia era un adult adult, s'hauria de veure si era un adult sa o adulterat, cosa que no es pot saber. Realment hi han coses que m'hi sento identificat, fins i tot dins de la meva eterna inseguretat (que no joventut) he pensat: estaré tarat?...segurament si miro el telenotícies d'aquest vespre entendré que si ho estic, no serà gaire més que els adults que no pateixen aquesta síndrome.
Jo m'ho prenc com una mirada d'infant davant de tanta madurés segurament mal utilitzada, tot i que m'ha fet por que això pugui dur a la falta total d'empatia i al ser solitari. Potser si que un és tanca una mica més, o almenys ho intenta...és una defensa? o és una realitat? . Per mi la madurés és una eina útil si no surt de dins teu, vull dir si madures pel teu intern i aconsegueixes veure dels altres la seva part interna, no mirant tan els moviments i si els pensaments, com sempre dic en els pensaments hi ha l'origen de cadascú de nosaltres, i els moviment son moltes vegades molt més circunstancials.
Aleshores penso una mica i me'n adono que els meus millors amics mai han deixat aquest punt infantil, dic infantil quant és un adult que ho jutja, perquè en el fons, molts moviments teoricament adults son molt més infantils que els dels propis nens.
Suposo que sempre es parla d'una manera molt mèdica, i sobretot s'intenta entendre comportaments diferents, per sort en el meu cas tot està escrit, ja que aparentment i a la pràctica, tinc el sentit de la responsabilitat molt gran, a vegades penso que les definicions son un altre forma de poder-nos tenir collats per no seguir somiant, fins i tot parla de la rebelia com un acte negatiu i jo crec que en moltes definicins i paraules no hi ha un significat exclusiu, fins i tot en paraules tan contundents com dormir veiem que es pot dormir de moltes maneres diferents, encara que el significat sigui únic, però en aquestes paraules tan relatives: rebelió, còlera, dependència tot és més confús.
De fet encara no he conegut a ningú que no sigui dependent, i espero que mai conegui a ningú que no s'hagi rebelat mai, fins i tot contra un mateix, segurament és necessari.
Jo simplement vaig tard, ja que em nego crèixer com externament és vol, però tampoc em rebelo gaire, almenys no d'una forma visible. Potser tinc les imatges distorsionades i realment visc en un altre conte, no ho se, però res em distorsiona que la nostra vida externa també és un conte, a vegades molt bonic però en molts casos també de molt mal gust. Em costa de mirar-lo, ja que en formo part d'ell, però a vegades, molt poques, m'ho miro des de fora i aleshores tot plegat sembla una mica ridícul, tot i aixi hi participo energèticament, però mai se si és simplement inercia.
Potser s'acaben tornant personatges solitaris perquè volen, potser res els interessa de tot plegat, de fet potser s'ho troben tot fet i el que fan és mirar de tant en tant cap un altre cantó, més que res per no repetir eternament les mateixes coses que tots fem.
L'exclusivitat la busquem en la roba, sigui de l'estil que sigui, a ningú li agrada apareixer en un lloc i trobar-te a tres persones que vagin vestits igual que tú, no sabem perquè però no ens agrada, evidentment parlo fora del món laboral, perquè allà si que a ningú li molesta o almenys ho suporten. Per tant perquè ens molesta això? perquè no som exclusius? segurament perquè de generaciò a generació ens han dit que no queda bé. En canvi hi han coses que es permeten, mil cases adosades una al costat de l'altre exactament igual en la seva façana, un cotxe, o una cafetera nexpresso, per tant no deixa de ser una influencia del que queda bé i del que queda malament, una influencia que torna a no ser nostra, si no que ens l'han dit i ens l'hem cregut...com deia l'altre dia de les perilles o les samarretes de tirants, i resulta que tot això no és sindrome de Peter Pan. Fins i tot es valoren coses tan superficials com aquestes per calcular el grau de madurés que ha aconseguit l'individu en la societat...o tothom te les coses molt clares o jo em perdo mil vegades amb preguntes tan absurdes com aquestes, perquè potser a molts no ens enriqueix res de tot això i volem portar la madurés mirant justament al cantó oposat a aquests punts, però no és per rebelar-se, crec que és simplement qüestió d'escollir i fins i tot d'alguna cosa tan teoricament individual com el gust de cadascú.
Per mi "ser madur" em resulta molt fàcil, de fet no crec que sigui molt complicat,el que intento es tenir molts més camins aliens aquesta suposada madurés. No m'atreveixo a viure en un extrem perquè no sóc prou valent, no podria excloure l'extern dels meus pensaments, tot i que més que pensar que estan sonats, si algú ho aconsegueix potser fins i tot l'admiraré...però com sempre si a algú li parlen d'aquesta síndrome li ve a la memòria personatges com el Michael Jackson, per tant es fa servir un exemple totalment negatiu i segurament ell, ( jo no ho se però ho intueixo), devia estar sonat i prou i em guardo tots els meus dubtes, que quedi clar, no el coneixia.
L'altre dia em deien que molts dels que tenen la vida còmode fan un acte d'irresponsabilitat molt gran amb ells mateixos, no tothom és clar...molta gent no ,mou un dit perquè no vol perdre el seu suposat benestar, en temps de crisis això s'accentua i la gent és queda molt més quieta, però si ens apartem del context que estem, del món que estem, del moment que estem, podriem mirar aquest fet com un acte total d'inmadurés o d'irresponsabilitat. Des d'on es gradua i es classifiquen aquestes paraules? unes paraules per altre banda que s'utilitzen mil vegades banalment per jutjar a la gent...
Si mostro el blog publicament crec que no és per un acte de narcissime, fins i tot crec que el més profund de mi mai ho escric, comparteixo el meu somriure a altres coses de la vida, coses que a vegades no ens parem a mirar i a mi em serveixen i molt, no faig més que criticar-me publicament, recordar-me a mi mateix les normes que jo crec que son necessaries per tenir un rumb individual dins de tanta autopista social. A vegades dubto de mostrar-ho, me 'n adono que molta gent no vol dir com és, és com tenir una carta guardada sota la màniga, o potser tenim molta por o potser qui expressa el que sent està catalogat d'alguna forma negativa en aquest món, potser tinc els valors canviats, no ho se, però crec que no mostrar és una forma de perdre el temps brutal. Perquè ho fem molt més a partir d'una edat?, perquè suposadament ja tenim els amics fets?... ja hem escollit i no podriem donar oportunitat a moltes persones que es continuen creuant en el nostre camí, perquè sense treure cap mèrit a la gent que escollim, sempre hem de pensar que hi un punt de casualitat o geogràfic, sense ell molta gent que tenim no hi seria al nostre costat, per tant no entenc com sembla que l'èsser humà a mida que es va fent gran s'ha d'anar tancant i curiosament avui en dia tenim un facebook que podem dir:
Bon dia a tothom , avui m'he tirat un pet!!, després de demanar, això si, una petició d'amistat...


                                            

dijous, 5 d’abril del 2012

El temps i els ulls

El temps passa més rapid quant et fas gran, no se si és la velocitat que ens fan anar o el que, però la sensació és aquesta, però la certesa és que una hora son 60 minuts ara i fa 20 anys eren els mateixos minuts.
De sobte m'han vingut records, records d'un cap d'any, no se ni tan sols on el celebravem ni amb qui ho feiem, finalment vam anar a ballar a una discoteca, em sembla que era al Baby O, però tampoc n'estic segur.
Jo anava ben rocker, portava la meva super camisa d'Elvis que anys després vaig perdre...m'havia costat 10.000 ptes, si ho traduís en euros no seria massa, però en aquella època eren molts diners. En el cinturó s'hi dibuixava una Harley, uns pantalons negres que jugaven amb el blanc i negre de la mega camisa i unes sabates amb punta també de color negre. El tupé de rocker passat per un toc "pijo" i ballant com un condemnat de la música, cosa que sempre he sigut.
Recordo el local fosc, i de sobte, pel meu costat va passar una noia, una noia amb uns ulls gegants, que em va mirar, que em va somriure i que em va dir en una mirada que avui ens coneixeriem.
Com si fos avui recordo aquella mirada, no recordo res més d'aquell dia, simplement el meu uniforme perquè mai més vaig anar tant exageradament Elvis.
El temps passa, potser 20 anys dels antics, per la velocitat sembla que siguin 10 però en son 20, és com quant traduim a les antigues pessetes, la quantitat es distorsiona, els anys perden dies o això sembla a mida que et fas gran, he intentat arribar a la conclusió d'aquest gran error que cometem fent correr tant el temps, però no en tinc cap, és així.
Ara he retrobat aquell record, perquè l'he retrobat a ella, és la petita gran il.lusió o mentida que ens permeten les xarxes socials i amb el seu comentari m'ha fet pensar en la meva selectiva memoria.
No és memoria mental, és fotogràfica, em queden imatges grabades per tota la vida, res les esborra, allà estan amb la mateixa claretat del primer dia...després ella mateixa em va regalar 4 o 5 detalls més que he guardat en el meu disc dur, però aquella primera imatge és la més clara que tinc.
El cap d'any següent també vam estar junts, em sembla que ens vam obligar a estar-ho, perquè voliem, perquè tot plegat era una mica màgic i perquè en aquell primer any ens vam descobrir un a l'altre, simplement com a amics i amb dues ments plenes d'imaginació. Recordo que un dia em va explicar un somni en el qual apareixia jo, se que en aquell moment era important per ella, per mi també, tant que encara no se on vam perdre el contacte, perquè semblava que mai passaria, tot i estar en el final de l'adolescencia la nostra era una relació especial.
No em cal ni tancar els ulls per recordar el primer cap d'any, recordo com el seu gest, com va passar pel meu costat, com vaig veure claríssima la seva llum interna i com tota la meva vida es parava un instant, per després seguir endavant...aquestes imatges que et fan parar son les que em queden, son moments especials, en tinc molts i amb molta gent i cap se'n va mai.
Ara, i és una llàstima, costa molt més que el temps es pari, no se perquè , no se si dins de la maleïda lluita que tenim per aconseguir la madurés existeix aquesta norma, com tantes altres...no és que no vulgui, o no pugui, em costa més, tot i que em segueix passant, i l'album es va fent gran.
Els records que tinc de la gent que m'ha marcat perduren amb una intensitat brutal, quant menys m'ho espero apareix alguna cosa que em porta a un èsser que fa anys que no en se res i si va marxar, per alguna cosa devia ser, o no, no en tinc ni idea.
I ara, avui en dia, la teconologia ens porta fins a les casualitats, vull dir que abans, et trobaves a algú pel carrer que feia 20 anys que no veies i pensaves que segurament la vida et donava una segona oportunitat. Recordo un dia , a bcn, apareix l'Ernest, un altre que m'ha marcat i molt i vam dinar junts i ens vam abraçar i ens vam preguntar perquè ja no ens veiem i no teniem resposta, la conexió era la mateixa però ja no ens veiem.Però tot va ser dins d'una casualitat escrita en algun lloc.
Però ara poses un nom al google i ja el  tens allà, i t'hi acostes, però no és el mateix, perquè ja no te mèrit, ni tan sols a la casualitat se li pot atribuir l'encontre, segurament és massa fàcil tot plegat, tot i així l'il.lusió hi és.
Suposo que quant penses en alguna persona i et queden records bonics és que res ha quedat pendent, estava escrit en el nostre destí entregar una porció de la nostra vida, dels nostres pensaments, a l'altre i després cadascú seguir el seu camí, haviem d'apendre les coses que calien per continuar endavant. Diferent és quant canvies el destí, quant t'obstines a no veure'l, quant et negues el que la vida et dona, aleshores els pensaments s'embruten i queden mil coses pendents i les fotos es van esmicolant i et queda el record borrós, fins i tot, brut.
Ella va marxar no se quant, però hi ha una petita part de mi que és seva, el petit aliment humà (o gran) que em va donar...a vegades penses que potser ens ho muntavem nosaltres, que eren més les ganes que la realitat i que per això vam marxar un de l'altre sense fer soroll, però estic segur que no era així, a vegades marxem per mandra a tornar o perquè no ens hem atrevit quant calia a trucar la porta d'entrada a l'habitació de dos, perquè la vida és com un gran hotel ple d'habitacions i en cada una d'elles  tens una petita vida amb una altre persona, evidentment gent que t'ha aportat i que li has aportat i allà queda la porta per si un dia la vols tornar a obrir.
Per cert, la camisa de l'Elvis la vaig estar buscant molt de temps, finalment la vaig trobar, la tenia el meu pare que la feia servir per tancar bé la seva habitació, com el que posa un drap entre la porta i la paret perquè no s'obri... doncs el meu pare, ple de valors humans però pocs de materials va agafar el primer drap que va trobar, la meva camisa!! la camisa més cara que mai m'he comprat!!...osti-em va dir- com que no te la posaves mai!!...de fet tenia raó, segurament la va saber utilitzar millor ell, almenys el va deixar dormir amb més silenci molt de temps!...ai senyor, que podia esperar d'un gran home que tot el que havia escrit a diaris, revistes ho va llençar a les escombraries, com podia esperar que veiés valor en una camisa, ni que fos de l'Elvis...suposo que he viscut en l'única familia que pot haver perdut un apunt del Picasso, segurament per això mai ens vam fer rics, pel poc valor que li donavem a les coses que aparentment tenien valor, per tant, la camisa en tenia ben poc, potser com a mocador va acabar o encara pitjor, com a drap de cuina, pobreta!!

dimecres, 4 d’abril del 2012

Loquillo

Deixant de banda el personatge fora de la música, que cada dia m'ha decepcionat més, avui m'he engrescat com un boig altre vegada a escoltar-lo.
Recordo d'adolescent, en la meva habitació, escoltant en vinil totes les seves cançons, m'agrada la música dels Trogloditas, m'agrada com toquen, la força que imprimeixen, m'agrada com alegren una cançó alegre i dramatitzen una cançó dramàtica...La mataré, Siempre libres, piratas, Todo el mundo ama a Isabel, Maria, el Cadilac, Canción urgente i un llarg etcètera que mai em canso d'escoltar.
En aquella habitació on lluitava com aconseguir els meus somnis... fa molts anys d'això i no he canviat, potser no he aprés gaire o potser he aprés molt i això impedeix que no continui pensant  que tot el que vull ho aconseguiré.
La gent que no em coneix gaire no em lliga amb el Loquillo, vull dir que quant els dic que m'agrada molt acostuma a sorpendre, no se si no s'han parat a escoltar les lletres, però en molts casos hi ha molta sensibilitat, potser de carrer, potser molt dura, però sensibilitat finalment.
Hi han crits de llibertat, crits de somnis, crits d'amor amb un toc dramàtic, i una gran porció de viure al límit, el meu gran somni, viure al límit...però no a base de drogues i d'alcohol, viure al límit per mi és acariciar totes les sensacions i que et portin on elles vulguin, i si un ho fa, se'n adona que el premi és estar enlairat en un lloc que tan pot ser que et fumis el gran mastegot com que triguis molt de temps a baixar.
Per mi, per l'adolescent que va neixer en mi ja fa molts anys, el Loquillo y los Trogloditas va representar molt, la seva veu m'agradava,  he hagut de discutir mil vegades de la poca qualitat que molta gent li troba, però a  mi m'agrada, m'entra amb força, no cal ni dir que en directe m'apassionaven.
I quant la vida em somriu ja el tinc posat al cd, no ho faig conscientment, sempre ho recordo al cap d'una estona, i sempre és així, com un boig canto les seves cançons i vibro amb moltes de les seves lletres.
Sóc una barreja extranya, vinc d'un suposat entorn burgés, dic suposat perquè em sembla que a casa no ho erem gaire, si és que entenc el significat de burgesia, que potser vaig errat. Peró tinc molt de carrer, i no ho dic amb menynspreu, noto que ho tinc, potser per les feines que he fet, per la gent tant diferent que he conegut del meu entorn inicial , o potser perquè em faig amb tothom i encara que sembli mentida i que estiguem al Segle XXI, hi ha molta gent que no es pot ajuntar amb altres, tan sols per la procedencia o per l'aspecte.Potser per això conec a tanta gent diferent i de diferents classes socials i  races, per sort m'agrada el discurs d'una persona i mai vaig apendre a escoltar amb més predisposició a uns que els altres.
El meu avi era una eminencia mèdica...segurament ell va ser el que em va ensenyar a conèixer gent i més gent, i de tota mena, tractava a tothom igual i escoltava a tothom igual. Recordo tota la familia escoltant la poesia del Jaume, un noiet que cada dia venia i ens portava el menjar del colmado del costat de casa, que fort!! ens portaven el menjar a casa!!...quant hi penso em sorpren encara!! però el meu avi escoltava amb la mateixa passió al Jaume que al Bofill o el Maurici, gent culta i que també eren interessants evidentment, però amb això vull dir que saborejavem les persones , mai els seus suposats galons.
Amb el meu pare tot es va exagerar, coneixia a tots els personatges més cultes, sobretot del món de la literatura, del cinemà i del teatre, tots passaven per casa nostra, llargues tertúlies fins a altes hores de la matinada, però ell es feia amb tothom, de fet fa gràcia quant ho dic, com si fos extrany que algú d'un lloc es pugui fer amb un altre d'una procedencia molt diferent.
De fet, el que ara fem amb els inmigrants, ja ho feiem aleshores amb els andalusos que van pujar aquí dalt, bé, ara em dirien que no és cert, perquè els inmigrants actuals tenen molts més drets que aleshores i ens posariem a discutir com sempre,  és una discusió que m'avorreix moltíssim, per tant no dic res del tema, son discusions que no tenen fi, perquè la gent que ho veu d'una manera no canvia mai d'opinió, esperem que els seus fills s'enamorin d'algú de fora i aleshores potser ho miraran d'una altre manera i diran aquella gran estupides que tant ens agrada als del nostre "rango":
-És africà però és molt bon nano...típica frase que sento mil vegades, la trobo exageradament penosa i aquest to de superioritat no el suporto, em posa negre...ja,ja,ja, negre he escrit!!
Bé, al que anava, Loquillo em sedueix igual ara, potser pel meu sentit d'heroi que mai he sigut però que sempre m'ha agradat, em permet entendre millor frases tant simples com aquestes:
-me han matado tantas veces que aprendí a resucitar
-somos parte de un mundo que aún prohibido sientes latir a flor de piel
-no me creo mundos , ni causas que quemar, nada que me ate, para siempre en libertad
-las melodias del pasado forman las notas del presente
-mis amigos se casan, son cosas de la edad, siempre que los veo, se excusan con suavidad
-otra noche en la ventana, el cielo se estrella muy lejos de aqui
I moltes més, son lletres sencilles, m'entren facilment, si una cosa cada dia suporto menys, és que algú que vulgui descriure el que sent t'ho digui amb el vocabulari més complicat, per mi el sentiment és la part més senzilla del ser humà, potser quant l' utilitzem es torna tot complicat però en si, per ell sol, és net i clar...potser per això molta literatura no m'entra,  perquè haig de pensar tant el que ha dit que finalment ja no recordo el més important de tot , el contingut, hi ha gent que te facilitat per ajuntar les dues coses, jo no en se, o m'entra o me'n vaig corrents.
Per mi el Loquillo representa potser la part més simple del vocabulari, ben dibuixat i ben claret, segurament per això m'encanta el Benedetti o el Rubianes, sense voler adornar res de res, m'adornen cada dia el meu interior, altres adornen tant les seves paraules que quasi se'm fa il.legible i perdo el fil i ja no el retrobo.
He crescut amb les seves lletres, cada cançó representa un moment de la meva vida, fins i tot les últimes que ha tret em segueix passant, sempre em porta a un lloc ja viscut, com si posés lletra a les imatges de la meva vida...evidentment no totes les cançons, perquè per ser feliç no necessito un camió i tampoc vull matar a ningú...
Curiós que anem tots més o menys juntets de les mans dels que s'assemblen a nosaltres, els grups des de lluny, en un bar o en un restaurant segueixen un patró, ara me'n vaig del tema principal, ja m'he despistat...em sembla que el proper escrit anirà sobre això, de la quantitat de gent que ens perdem tan sols perquè la seva imatge val més que mil paraules, quant mai hauria de ser així, potser ens aniria bé per obrir una miqueta més les ments...de fet jo també vaig ser rebutjat perquè es creien superiors a mi...i és curiós com et sents quant et passa, potser et fa ser més orgullós en un inici però finalment penses: pobrets, que petit el món que viuen!!
La meva vida és tan desordenada com els meus escrits, bé, aparentment, perquè la vida mai ningú pot dir que la tingui ordenada fins els últims dies, una cosa es que t'ho pensis, l'altre és la realitat...
Un dia em van dir: segurament busques els problemes tú...primer em va fer mal, però després vaig pensar: si no els busqués potser encara estaria casat amb qui no devia o potser encara amagaria avergonyit un amor com un adolsecent que te por als papis...per tant, si, busco els problemes per superar els problemes, de fet si et quedes quiet no en tens ni un, però has de baixar tan el llistó que finalment segur que te'n penedeixes...i jo que parlava del Loquillo!! ui!! tinc un dia que vaig de Pinto a Santamaria...em sembla que no es deia així...ja m'ho deien els amics sempre: tu ni beguis ni et droguis, que series un perill!!...perilla és el que es va posar de moda fa uns anys i m'extranyava les primeres que vaig veure, ara molta gent en porta i és normal i ningú s'extranya...com la samarreta de tirants a l'estiu...tot és tant volàtil com el que estic escrivint...bona nit