Present

Diuen que la felicitat no és manté mai infinita i quina alegria que sigui així, però feia temps que no em sentia tan feliç.
Avui tornava amb el cotxe i m'han aparegut tot d'imatges del meu passat, del més recent, dels últims anys, mentres la música sonava entrant amb tanta força dins meu que he arribat a un altre d'aquells estats de plenitut que tantes vegades m'han acompanyat.
Però haig de reconèixer que els últims anys he anat més escàs d'instants com aquest, tan sols jo se la lluita que he hagut de fer, els judicis que he rebut i els errors que he comés, finalment tan sols és un mateix que veu millor que ningú el que ha fet, i si no ho veus, la vida ja t'ho fa pagar d'alguna manera.
L'emoció de la música amb aquella continuada exposició de diapositives de la meva vida m'ha fet plorar d'emoció, amb la pell de gallina per bandera i amb una intensitat que mai podria escriure.
He pensat, com sempre, amb el meu estimat Eduard, en les seves paraules, en el seu amor, els meus amics, estimats amics, preciosos amics que mai m'han deixat d'estimar per qui sóc, he pensat que tinc la gran sort de que ara que tanta gent entra en crísis jo els podré entendre millor que ningú, quan jo ho estava n'hi havien ben pocs que puguessin compendre el meu estat i costava que algú es posés en la meva pell, he pensat que ja he esperat massa un reconeixement a una història que mai va ser valorada per l'altre persona, he esperat massa un: et trobo a faltar pirata...mai va arribar, finalment he guardat aquell engany en un lloc que ni tan sols existeix, tan sols queda el meu estat, el que jo vaig viure més sol que un mussol, però ho vaig viure i m'ho vaig creure, finalment va ser ella que es va enganyar, però totes aquestes coses han sigut sentiments, molts sentiments que els darrers anys m'han acompanyat i finalment torno a arribar al meu ser, al que sempre he sigut, al que tan anyorava tot i que mai va deixar de donar senyals de que continuava en mi.
He pensat que sóc pare, que sóc fill, que he tingut la sort de poder escollir entre més d'una mare, que tot depen altre vegada de mi, de com ho miri, de com senti les coses... tan sols em queda una part fosca que netejar i és tornar el que em van donar per poder descansar tranquil i aixecar el cap altre vegada del tot.
Tanta culpabilitat en la meva última història d'amor em va fer creure culpable, i segurament tot allò va impedir el meu recorregut natural, vaig frenar quant ja m'enlairava, quant de mica en mica ja tornava a mirar, però finalment potser m'ha anat bé, potser havia de ser-hi per poder entendre que jo en aquesta vida m'he de mantenir sol , que no m'he deixar portar per problemes aliens, on tota la culpa em saccejava amb molta violència, potser he aprés alguna cosa molt important.
De mica en mica em vaig apartant de coses que per mi abans eren vitals, coses que depenien d'altres persones, l'agradar , el caure bé, la necessitat de ser comprés i valorat. potser el meu últim error és l'eina per deixar de dependre d'aquestes coses tan alienes en definitiva al que sóc, és com si m'hagués alliberat de moltes coses...tot passa per alguna cosa, en el camí segur que he fet mal a gent, segur que l'he espifiat moltes vegades però aquest gran parentessis de la meva vida sembla que és va tancant, de mica en mica, potser encara em queda la curva de dalt per tornar a la meva versió anterior millorada.
Sempre he cregut que mai he fet un pas sense intentar entendre'l, rebuscant en les circunstàncies la meva coherència, a vegades excusant-me en ella, però tenint clar que finalment els meus actes son meus i no hi ha excusa possible, tan sols així he pogut tirar amb un somriure endavant.
Dins del parentessis han existit moments memorables, moments que mai oblidaré, plens d'emotivitat i sentiment, des de la mort del meu pare, la separació, el meu anterior blog que tan vaig desgastar a base de realitat, la meva mare i la meva nova mare, els meus affairs laborals, el meu fisic que m'ho va fer pagar tan apretar-lo, però en cada instant aparentment negatiu hi han coses precioses que mai marxaran de mi, tan sols quan neteges pots passar pel filtre els records i emportar-te el millor del teu temps, per més que a vegades siguin moments durs.
Va ser aquest any que vaig dir prou, un 1 de gener, com el que deixa de fumar...vaig fer mal a algú que no s'ho mereixia, allò em va obrir els ulls com feia temps que no em passava, i vaig decidir allò que mai havia fet, fer un pas enrera per agafar forces i no vaig necessitar recular gaire, des d'aquell instant he agafat el timó del meu vaixell pirata altre vegada...si que la salut no m'ha acompanyat i la salut dels meus també s'ha tambalejat una mica, però és evident que això també era part del camí.
Mai he esperat la felicitat infinita, tot i que crec que la podria trobar, però per arribar-hi hi entren masses factors que son externs a les meves decisions, però em conformo en el meu estat de serenor, i per mi estar seré no vol dir la comoditat, no, a l'inversa, en la meva serenor sempre estaran els meus alts i baixos, no podria viure sense ells, els estimo i em fan valorar molt més el que tinc, tan meu com dels altres. Fa anys vaig demanar a la vida les intruccions, en una carta, potser tenia 12 anys, i el més bonic de la vida és aixó, que les instruccions les construeixes tu al pas del teu caminar, i això és el gran regal:  la vida et dona la forma, tu poses el contingut, i veient que hi ha gent que deixa en mans dels altres les seves decisions i el seu caminar m'ha fet entendre que mai més hi puc caure-hi, perquè viure és un luxe si poses els colors adients... un dels meus grans errors va ser no permetre'm caure i no hem de ser tan durs amb les nostres circunstàncies, tan sols ho hem de ser amb nosaltres mateixos....com sempre, l'individu, el gran valor de cadascú...