Educació madura

                                   
Ja en porta dos de penjats en el facebook i jo els adapto al meu blog, gràcies Isabel.
Avui no tinc un bon dia, de fet no he de remoure el meu passat més present, no em convé però també entenc que no he de ser exigent amb mi mateix en aquest sentit, potser així vaig netejant els últims detalls dolorosos.
Aquest documental m'ha portat a molts anys enrera, uns 27 més o menys, en un ball de vuité d'EGB, un ball de despedida ja que tots marxàvem a l'institut l'any següent.
De tota l'educació que he tingut , parlo de l'acadèmica, l'Escola Mireia és la que més m'ha marcat. Segurament no arribàvem als extrems emocionals del video d'aquest extraordinari professor japonés, però en molts punts m'hi ha fet pensar. Recordo un dia que tota la classe estàvem esperant la sortida d'un culpable per poder marxar cap a casa, fins que no confessés ningú podria marxar, finalment en un acte de super heroi vaig confessar un delicte que mai vaig cometre, robar diners de la petita caixa forta que teniem a la classe. La veritat és que no recordo perquè hi havien aquells diners allà, però els encarregats semanals ens feiem càrrec de la vetlla dels nostres estalvis.
Jo sabia qui havia sigut, era un molt bon amic meu i el vaig voler protegit, potser perquè si em castigàvem seria molt més suau, ja que jo tenia bona fama davant dels profes i ell no tant.
Recordo que poca gent es va creure que fos jo i sobretot el que més recordo va ser a l'endemà, on el meu amic va confessar, li va caure una bona bronca, però el més entranyable de tot va ser veure el seu arrepentiment, abraçat a les cames de la professora, que finalment va passar de l'emprenyada a la comprensió... és una imatge que sempre més m'ha quedat.
- tinc clar que no sortiran famosos d'aquí però també tinc clar que sortiran bones persones- això m'ho va dir el professor de Mates, el Jordi, mentres m'abraçava en aquell ball de despedida i jo m'emocionava però potser no tan com ell.
L'óstia que em vaig fúmer a primer de BUP va ser brutal, va ser tant el contrast que vaig tenir una davallada d'estudis molt forta i sobretot uns dilemes personals increibles....va ser com treure el cap al món i no entendre res, potser vaig estar molts anys així, potser encara em costa entendre-ho tot, però jo solet he hagut de crear una cuirassa davant de moltes coses, encara que en el meu conscient més clarivident que tinc ho trobo una gran "gilipollada" i sobretot un esforç afegit, un altre en aquesta vida que sembla que hagis d'estar tot el dia protegint-he de mil atacs i sens dubte, a mi, m'esgota.
Amb això vull dir que no deixa d'enamorar-me les formes del professor, però rapidament he patit pel futur dels nens, perquè per mala sort aquesta manera d'educar és d'una minoria, i per tant els pot arribar a fer mal una cosa tan preciosa com aquest format d'ensenyament i és una llàstima però les coses son així.
Com trobo a faltar en l'educació escolar i sobretot extraescolar el fet de l'ensenyança d'un mateix, de coneixe's a si  mateix, i si a sobre en els nens s'utilitza els pensaments, patiments, alegries dels altres per reconèixer qui ets, ho trobo extraordinari, diria que fascinant i crec que és l'única manera de canviar aquest món xalat en el que vivim, ple de vicis indigestos i de raonaments moralistes i plens d'esteorotips ancestrals...
Impossible que després quan arribem a la madurés les coses rutllin, perquè ens fan creure que tan sols hi ha aquesta manera d'arribar-hi, quan hi han mil camins per aconseguir el suposat premi de ser madur, però el significat que li donem a aquest adjectiu és un d'inamovible, perquè l'enfoquem des del virtual èxit extern, i aquest, encara que li donguem una gran importància, no deixa de ser extern... crec que ens hem equivocat en donar significat a segons quines paraules...
No se si li passa a molta gent però a mi el món m'aclapara, em desgasta el fet d'haver de dissimular davant de tothom qui realment sóc, no crec que sigui l'únic que ho fa, potser el blog és una gran eina per mi, és com comunicar-me amb tota la gent i dir la meva realitat, quan de fet la meva gran il.lusió hauria sigut poder ser sempre jo...repeteixo l'estúpida frase: la meva gran il.lusió hauria sigut ser sempre jo...la podeu mirar per mil llocs i mil vegades, però sona a estupidés total i segur que ho és, però com deia, ens ensenyen a defensar-nos i així tot seran cartes amagades sota les taules, impossible jugar net ....seguim errats en el camí escollit...el documental em fa plorar, emocionar, fins i tot revolocionar tot el meu pirata que porto a dins juntament amb el Peter Pan que no es que no maduri, si no que es resisteix a madurar d'aquesta manera tan infantil, perquè ell si que ha madurat molt més que tants adults, que busquen el seu premi en un lloc inexistent... molts d'ells s'adonaran de l'errada massa tard, perquè com tothom, moriran sols i aleshores i si la salut els permet mirar enrera, veuran que marxen igual de quan van venir al món, a pilota picada perquè el vestit no marxarà i tan sols és una disfressa...
El meu avi sempre deia i m'ho repeteixo mil vegades: d'aqui cent anys, tots aquests crits, tota aquesta discusió es convertirà en silenci...en altres paraules, potser que relativitzem el menys important i donem importància al que realment tenim, que és la nostra vida, de dins a enfora, mai d'enfora a dins...