Jo reconec que necessito reconeixements, potser és inseguretat o potser és perquè sóc així, i sempre he admirat a qui pot fer un camí sense esperar que ningú l'observi. Que pot parar per entregar la seva mà sense esperar res a canvi, que en silenci et diu cada dia que t'estima de debó, és un goig tenir a gent a prop teu que siguin així.
Tinc la sort de tenir un tiet meravellós, que sempre ha actuat amb amor i que ha dedicat molta part de la seva vida a estimar-nos a tots...sempre en silenci, sense voler mostrar que ho ha fet, ho fa i ja està i a sobre et dona l'ajuda moral, pràctica o la que sigui sense gaires explicacions, te la dona i potser és molt gran l'ajuda i en canvi ell treu trascendencia aquest fet, l'admiro molt i principalment l'estimo molt.
La gent silenciosa és la que rep menys piropos, i mai se si realment no els necessiten tant com l'altre gent. Segurament no, segurament es mouen més per fets o tenen menys dubtes de l'estimació que els altres tenen per ells.
A poca gent he vist tan fidel a ell mateix com el meu tiet Joan...casat amb la pintura eternament...ella ha sigut el seu gran amor...segur que ens ha transmés el sentit artístic que troba a qualsevol racó del dia a dia. Amant de la bellesa de la llum i dels colors, et parla d'un rostre com si fos una obra d'art, perquè la seva ment ja l'ha dibuixat com a tal en una tela gegant.
Sempre dono l'exemple del dia que el vaig acompanyar al banc. Després d'escoltar durant més de mitja hora atentament a l'home que ens atenia i quan semblava que tot havia quedat clar, el meu tiet se'l va mirar i li va dir:
-perdona, m'ho podries pintar tot això, perquè és l'única manera que tinc per entendre-ho.
I ell sempre diu que no enten perquè hem de saber de tot, com si fos una obligació saber de números. En la vida ha tingut la sort de no dependre excessivament dels comptes bancaris, ja que ha fet de mestre i ha tirat més o menys amb força solvència, per tant no està gaire per "osties" en aquest sentit...en canvi te una empatia brutal per la gent que pateix, tan anímicament com materialment, i això és digne d'admirar...
M'agrada la gent que ajuda i no vol salvar, vull dir que simplement ajuda i ja està. Sembla fàcil però no ho és perquè qualsevol persona que demana ajuda sembla que implicitament dongui permís al que li dona l'ajuda a poder ficar els nassos en la seva vida, no sabem ajudar perquè si, necessitem arguments, potser per això funciona molt més la marató de Tv3 que no pas la possible ajuda que necessiti el veí de dalt de casa nostre.
Moltes vegades li dic que l'estimo, tot i que ell ho sap i no te aquesta necessitat, però jo li dic, em ve de gust, perquè quan repasso la seva vida entenc tot el que ha arribat a fer per tots nosaltres, justament ell, el gran solter de la familia.
Quan la meva àvia va morir, jo estava al menjador amb ella i es va començar a trobar malament... jo vaig cridar a l'avi, al pare i al tiet i sempre m'ha quedat grabat el moment que el meu tiet no es separava de la seva mare (la iaia) i la volia fer reanimar...el meu avi, metge, li deia que parés però no podia evitar-ho...no fa tant el meu pare va morir amb ell al costat, l'únic dia que es va quedar a l'hospital, perquè l'Isabel (la meva alter mare) pugués descansar...a les 3 de la matinada em va trucar que baixés ràpid, em va dir que estava futut, jo sabia que era mort, però tenia 2 hores i mitja de trajecte fins allà...ell estava rodejat dels seus cosins, que curiosament van ser els primers a arribar, però seguia silenciós, quant em va veure entrar se'm va tirar als braços i va arrencar a plorar. Tan sols l'he vist plorar aquell dia amb aquell desconsol, el silenci es va trencar totalment... de sobte va venir un "camillero" que de molt males maneres ens va dir que es tenia que emportar el meu pare...el meu tiet va canviar el to de veu que sempre li havia sentit i amb la més gran mala òstia que mai li he vist, li va dir:
- no el treurà d'aqui fins que no vingui la seva dona.
El camillero estupid va marxar per potes , jo també ho hauria fet veient la contundència del meu tiet...no era just...per l'Isabel ...justament aquell dia l'haviem convençut perquè descansés i tenia que ser ella que decidís molt per sobre de la famila, així ho entenia ell i així ho entenia jo, la familia l'estimavem al meu pare, però l'Isabel era l'amor de la seva vida, qui millor que ella per decidir les coses? mai ens han valgut els titols familiars, tan sols el sentiment ha comptat a casa, o més ben dit el present, tots l'estimavem molt però ella li havia donat la felicitat...encara recordo quant la vaig coneixer que ella em va confessar que tenia por de si li cauria bé o no, li va durar poc, si no estàs content d'una decisió d'algú que estimes i decideix compartir la vida amb algú altre que apareix, és que no estimes de debó...això sempre m'ho han ensenyat a casa, està per sobre el benestar de qui estimes perquè jo sabia que si el meu pare volia estar amb ella era per alguna cosa i ara ja ho tinc claríssim, de fet és molt més que la meva mare de sang...torno al meu tiet, l'Isabel es mereix un post per ella soleta...
Ara, quan li parlo d'això, sempre em diu que ho pot entendre tot, però que mai callarà davant de qualsevol injusticia i realment és així...com sempre diu ell:
-en aquest món falta justícia, no n'hi ha...
L'última vegada que un galerista li volia exposar els quadres ell li va dir que no, perquè va veure que no en tenia ni idea de pintura. Mai s'ha venut i per sobre està la seva passió i el seu amor i el ser humà a qualsevol diner...com tots els de la meva familia, no farà diners però no perderà mai la coherencia, tan de bó jo hagués heredat això i ja està, per mala sort, no sóc així...encara que no ho sembli, sóc bastant més pràctic, però mai deixaré d'admirar la coherència de la gent i en aquest cas, quant t'arriba en silenci, a vegades és molt més potent que enmig d'una manifestació plena de gent cridant qualsevol idea...
m'agrada el silenci parlat, m'enamora...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada