El temps i els ulls

El temps passa més rapid quant et fas gran, no se si és la velocitat que ens fan anar o el que, però la sensació és aquesta, però la certesa és que una hora son 60 minuts ara i fa 20 anys eren els mateixos minuts.
De sobte m'han vingut records, records d'un cap d'any, no se ni tan sols on el celebravem ni amb qui ho feiem, finalment vam anar a ballar a una discoteca, em sembla que era al Baby O, però tampoc n'estic segur.
Jo anava ben rocker, portava la meva super camisa d'Elvis que anys després vaig perdre...m'havia costat 10.000 ptes, si ho traduís en euros no seria massa, però en aquella època eren molts diners. En el cinturó s'hi dibuixava una Harley, uns pantalons negres que jugaven amb el blanc i negre de la mega camisa i unes sabates amb punta també de color negre. El tupé de rocker passat per un toc "pijo" i ballant com un condemnat de la música, cosa que sempre he sigut.
Recordo el local fosc, i de sobte, pel meu costat va passar una noia, una noia amb uns ulls gegants, que em va mirar, que em va somriure i que em va dir en una mirada que avui ens coneixeriem.
Com si fos avui recordo aquella mirada, no recordo res més d'aquell dia, simplement el meu uniforme perquè mai més vaig anar tant exageradament Elvis.
El temps passa, potser 20 anys dels antics, per la velocitat sembla que siguin 10 però en son 20, és com quant traduim a les antigues pessetes, la quantitat es distorsiona, els anys perden dies o això sembla a mida que et fas gran, he intentat arribar a la conclusió d'aquest gran error que cometem fent correr tant el temps, però no en tinc cap, és així.
Ara he retrobat aquell record, perquè l'he retrobat a ella, és la petita gran il.lusió o mentida que ens permeten les xarxes socials i amb el seu comentari m'ha fet pensar en la meva selectiva memoria.
No és memoria mental, és fotogràfica, em queden imatges grabades per tota la vida, res les esborra, allà estan amb la mateixa claretat del primer dia...després ella mateixa em va regalar 4 o 5 detalls més que he guardat en el meu disc dur, però aquella primera imatge és la més clara que tinc.
El cap d'any següent també vam estar junts, em sembla que ens vam obligar a estar-ho, perquè voliem, perquè tot plegat era una mica màgic i perquè en aquell primer any ens vam descobrir un a l'altre, simplement com a amics i amb dues ments plenes d'imaginació. Recordo que un dia em va explicar un somni en el qual apareixia jo, se que en aquell moment era important per ella, per mi també, tant que encara no se on vam perdre el contacte, perquè semblava que mai passaria, tot i estar en el final de l'adolescencia la nostra era una relació especial.
No em cal ni tancar els ulls per recordar el primer cap d'any, recordo com el seu gest, com va passar pel meu costat, com vaig veure claríssima la seva llum interna i com tota la meva vida es parava un instant, per després seguir endavant...aquestes imatges que et fan parar son les que em queden, son moments especials, en tinc molts i amb molta gent i cap se'n va mai.
Ara, i és una llàstima, costa molt més que el temps es pari, no se perquè , no se si dins de la maleïda lluita que tenim per aconseguir la madurés existeix aquesta norma, com tantes altres...no és que no vulgui, o no pugui, em costa més, tot i que em segueix passant, i l'album es va fent gran.
Els records que tinc de la gent que m'ha marcat perduren amb una intensitat brutal, quant menys m'ho espero apareix alguna cosa que em porta a un èsser que fa anys que no en se res i si va marxar, per alguna cosa devia ser, o no, no en tinc ni idea.
I ara, avui en dia, la teconologia ens porta fins a les casualitats, vull dir que abans, et trobaves a algú pel carrer que feia 20 anys que no veies i pensaves que segurament la vida et donava una segona oportunitat. Recordo un dia , a bcn, apareix l'Ernest, un altre que m'ha marcat i molt i vam dinar junts i ens vam abraçar i ens vam preguntar perquè ja no ens veiem i no teniem resposta, la conexió era la mateixa però ja no ens veiem.Però tot va ser dins d'una casualitat escrita en algun lloc.
Però ara poses un nom al google i ja el  tens allà, i t'hi acostes, però no és el mateix, perquè ja no te mèrit, ni tan sols a la casualitat se li pot atribuir l'encontre, segurament és massa fàcil tot plegat, tot i així l'il.lusió hi és.
Suposo que quant penses en alguna persona i et queden records bonics és que res ha quedat pendent, estava escrit en el nostre destí entregar una porció de la nostra vida, dels nostres pensaments, a l'altre i després cadascú seguir el seu camí, haviem d'apendre les coses que calien per continuar endavant. Diferent és quant canvies el destí, quant t'obstines a no veure'l, quant et negues el que la vida et dona, aleshores els pensaments s'embruten i queden mil coses pendents i les fotos es van esmicolant i et queda el record borrós, fins i tot, brut.
Ella va marxar no se quant, però hi ha una petita part de mi que és seva, el petit aliment humà (o gran) que em va donar...a vegades penses que potser ens ho muntavem nosaltres, que eren més les ganes que la realitat i que per això vam marxar un de l'altre sense fer soroll, però estic segur que no era així, a vegades marxem per mandra a tornar o perquè no ens hem atrevit quant calia a trucar la porta d'entrada a l'habitació de dos, perquè la vida és com un gran hotel ple d'habitacions i en cada una d'elles  tens una petita vida amb una altre persona, evidentment gent que t'ha aportat i que li has aportat i allà queda la porta per si un dia la vols tornar a obrir.
Per cert, la camisa de l'Elvis la vaig estar buscant molt de temps, finalment la vaig trobar, la tenia el meu pare que la feia servir per tancar bé la seva habitació, com el que posa un drap entre la porta i la paret perquè no s'obri... doncs el meu pare, ple de valors humans però pocs de materials va agafar el primer drap que va trobar, la meva camisa!! la camisa més cara que mai m'he comprat!!...osti-em va dir- com que no te la posaves mai!!...de fet tenia raó, segurament la va saber utilitzar millor ell, almenys el va deixar dormir amb més silenci molt de temps!...ai senyor, que podia esperar d'un gran home que tot el que havia escrit a diaris, revistes ho va llençar a les escombraries, com podia esperar que veiés valor en una camisa, ni que fos de l'Elvis...suposo que he viscut en l'única familia que pot haver perdut un apunt del Picasso, segurament per això mai ens vam fer rics, pel poc valor que li donavem a les coses que aparentment tenien valor, per tant, la camisa en tenia ben poc, potser com a mocador va acabar o encara pitjor, com a drap de cuina, pobreta!!