Avui tinc d'aquells dies dolços, potser per la quantitat de carícies que he rebut de tanta gent durant tant de temps, i de sobte ha aparegut la pluja, potser feble, però com indicant que un altre estiu marxa per sempre...
I aquest ha sigut més especial que cap per mi, potser perquè dins del desgavell que moltes vegades fa de motor en la meva vida, en dos mesos, he posat moltes coses a lloc, i sense fer cap esforç, simplement fluint...ara ja només falta el pas final a tot això, i encaro l'últim mes aquí amb l'il.lusió de que per fi faig les coses amb valentia i serenor i també amb aquell gram de tristesa que somriu perquè estic a punt de deixar un lloc físic on l'indret ha sigut poc important, però molta gent marxa dins meu i per sempre els tindré allà...després la vida dirà si es quedaràn o simplement els sentiré cada dia clavadets al meu cor, sigui com sigui, ja són i ja seràn part molt important de la meva vida.
Miro enrera, no fa ni tres mesos jo estava en la lluita interna més dura que mai he patit, quasi sembla que faci 20 anys o fins i tot a vegades em dona la sensació que ni tan sols ho vaig viure, però és evident que allò que em va fer patir, aquella recerca dels meus orígens i entendre realment el meu camí, va ser la peça clau perquè tot rutlli dins meu amb tanta serenor... i mai l'havia sentit així, però el més important és saber que tinc clar perquè la sento tant intensa.
I no deixo de tenir molts problemes dels que ja tenia abans,però no te res a veure amb l'extern, era molt més el meu etern sentiment de culpa i sobretot el poc auto reconeixement a tot el que he fet, i per fi em reconec i per fi em valoro...
Hi ha gent que em diu que he canviat molt, fins i tot potser dubten de que aquest canvi sigui per bé o per malament, però jo tinc clar com em sento, i perquè la meva valentia de l'especial mes de juny, està donant uns fruits preciosos... i la clau és aquesta justament, la valentia...
El recorregut que vaig fer aquell mes va ser el més ràpid i intens que mai he fet, ho vaig tocar tot, els orígens, els sentits, les sensacions, el nen...i tot acompanyat de gent meravellosa que em van regalar instants, hores, dies o fins i tot eternitat que alimentaven tota la meva feina que anava fent dia rera dia...
És curiós que tot el viscut quant el temps transcorre , quedi dibuixat diferent en el present, mirar enrera ara em fa com trobar extrany el motiu pel qual vaig a arribar a aquella feina, passat el temps, te n'adones que el motiu no era res, no ha quedat res de tot allò, i no ha deixat cap mena de petjada en la meva vida, tan sols inconscientment vaig utilitzat una persona per poder fer un dels treballs més vitals que necessitava fer, potser sona egoista, segur que ho és, però el meu inconscient va escollir molt bé i va fer-ho justament amb una de les poques persones que no dona valor a quasi bé res, ni tan sols a la gent que l'ajuda, per tant agraeïxo que fos així tot plegat perquè jo si que n'he tret profit de tota una mala experiència inicial i l'he reconvertit en un creixement intern que encara no se ben bé com explicar...
I aqui el valor... el valor que per fi em dono, el valor per entendre que vaig acumulant experiències i segueixo creient eternament en la bondat, el valor de que el nen aconseguís no marxar de mi, el valor d'agraïr infinitament l'amor que mai deixo de rebre de tanta gent, el valor de ser feliç i optimista en tot el que faig, tot i que això no implica que sigui el que més plora quant pateix, però el valor de reconèixer qui sóc i que necessito fa que accepti la meva pena amb el mateix amor que les meves alegries...
Ara he entès que jo no necessito que tot em vagi bé, ni tan sols necessito el confort que superi les necessitats vitals, si necessito , com tots, que aquestes necessitats estiguin cobertes, no em cal res més, no em calen premis en forma de viatges, ni tan sols aspiro a desconnectar perquè al que aspiro és que mai necessiti desconnectar de la meva vida, i això no vol dir que renuncio a un viatge o a una televisió nova, simplement vol dir que puc viure sense això...i el més important de tot és no enganyar-se a un mateix, no cal fer broma que estàs bé si no ho estàs i no cal amagar que estàs de conya si ho estàs, i seguiré fent mal, i seguiré cagant-la a vegades, sóc humà, però pel mateix fet que jo ho sóc entenc que tots poden fer el mateix que jo i fer-me mal i cagar-la, i el més important és mai emportar-se cap mena de rancor, ni mai culpar als altres , ni tan sols culpar-se a un mateix, potser per salvar-se un pot culpar, però això implica una altre pedra a la motxil.la i la clau sempre és anar cada dia més lleuger...
L'altre dia em van preguntar que com era possible que haguès fet aquest canvi, algú que m'havia vist el mes de Juny i que ara en present s'extranyava del meu estat d'ànim actual...i la meva resposta és fàcil, entendre el dolor, acceptar el dolor, estimar fins i tot el dolor fa que marxi molt més ràpid, treballar-ho, enfrontar-se, i buscar i rebuscar és la clau per fer que el rellotge avanci amb més velocitat...igual que no cal trigar ni donar voltes per disfrutar d'una cosa, no cal negar quant t'arriba el dolor...i tan sols que sigui per això, per la valentia , estic orgullòs de com vaig encarar aquells dies plens d'emocions desconnegudes, de moments quasi èpics de perdúa de fe, i d' una terrible lluita interna i potser mig definitiva, de quin caminar vull utilitzar en la meva vida...estic content de la meva decisió i potser per això, ara, les passes, són molt més segures...així doncs, gràcies dolor, per donar-me aquest benestar...
