Sóc un pare que dubto molt, de fet dubto potser encara més que quant sóc Alex, que ja és molt dubtar...però em presiono moltes vegades pensant el que crec que vull mostrar a la meva filla i el que realment vull mostrar-li...no sé si m'explico...
Definir ser pare és complicat, podria començar amb un tòpic com: " és el millor que m'ha passat a la meva vida", però no m'agrada expressar-ho així i no m'agrada perquè sembla com si aleshores deixessim de banda a la gent que no son pares, no sé com expresar-ho...
Ser pare primer de tot és una elecció, així doncs , una vegada has escollit aquesta opció no podria entendre que algú es comenci a refugiar en la seva condició paretal per excusar-se de fer mil coses...he escoltat a molts pares les renuncies que han hagut de fer...evident!!...crec que no s'ha de ser molt intel.ligent per saber, abans de ser pare ( i sempre parlo d'una elecció pensada), que hauràs de renunciar a segons quines coses...però per això un ha de saber a quines coses renuncia, perquè potser per mi no anar de viatge o no sortir de festa no és cap necessitat perquè tampoc ho sento així...per tant tot és relatiu en les renuncies...sigui com sigui, l'infant no pot rebre aquesta herència dels seus progenitors, ja que segur que el sentiment de culpa li serà impossible d'evitar...
Avui he tingut entrevista al cole amb el tutor de l'Aida.
És curiós seure davant d'algú que avalua a la teva filla, ja sé que és normal fer-ho, però no deixa de ser curiós.
Sense voler, els pares que som insegurs, també ens avaluem a través de les paraules del mestre...vull dir que al escoltar-lo te n'adones si coneixes, no tan sols l'àmbit casolà ,a la teva filla, si l'entens, si l'escoltes, si t'interessa el que sent o si ets una mera comparsa familar...perquè la paraula pare no implica res si no estàs implicat evidentment...
I aleshores dones importància a l'educació, dones importància a aquella persona que també marcarà moltes coses a la vida d'algú que t'estimes tan i tan...i sobretot entens, però, que l'educació és una roda que no comença a cap lloc en concret, ja que cada minut que passa existeix aquest important mot en la vida de l'infant...a vegades ajudem a educar-la, a vegades és autodidacta, a vegades apren quant no pensava que aprenia i fins d'aquí uns anys no entendrà el que va apendre, hi han tants factors que no pararia de nombrar-ne...
I l'escola és un factor genial i molt important , no tans sols pel coneixement extern si no també per apendre actituts, per començar el teu propi coneixement, per solventar els teus dubtes...tot i estar en un grup, és el primer pas a la teva independència com a persona, per tant hauriem de començar a valorar seriosament el factor escolar...cosa que en molts casos he vist que manca!...
M'agrada escoltar un professor parlar, entendre que per més alumnes que hi han, coneix tan bé a la persona que tan estimes...l'escoltes i entens la feina que fa, com s'involucra, com capta les necessitats de cada nen i et sents reconfortat en tots sentits...valoro aquesta professió, potser és la que més valoro de totes...trobo que és fascinant, però absolutament absorvent i amb una part emocional intensa...no és com la meva, que vaig amb una màquina amunt i avall, tot i que no nego una certa part pedagògica en la meva actuació laboral diaria...però en aquest cas, en els dels professors, hi han mil factors que la fan més admirada per mi...
No és per fer-me el pilota, ja que potser llegirà aquest article, però he admirat molt d'ell que accepti que la pot "cagar" i mostrar als nens o als pre-adolescents que les errades no son exclusives de ningú, evitant així jerarquitzar als humans ja en edats imberbes...
M'ha encantat també el fet d'escoltar d'ell que no es pot marcar a ningú per sempre...curiosament l'amic que més m'agrada profesionalment arriba d'una herència molt dura escolar, on li repetien i mostraven publicament (pecat), que el fracàs seria segurament el seu camí...el miro i penso: " com es pot equivocar tan algú jutjant?"...bé, un judici o un exàmen és un seguiment, no un instant, ni un moment ni tan sols un pensament, en si la paraula judici ja es massa dura...crec que la base de tot plegat és entendre que l'únic judici possible en la vida d'un, és el d'un mateix, ningú millor sap el que penses, el que fas, els teus actes i si has fet les coses voluntariament o sense voler...donant mèrit al que fas pensant, treient-ne ( encara que sigui un resultat final exitós) al que has fet de casualitat i a l'inversa, disculpant els teus errors comesos sense voler i siguent dur si has pensat el que faràs i aquest acte provoca dolor alié...
Per això entenc que finalment tan sols un mateix sap l'esforç que ha posat en una cosa, la lluita que li ha costat una altre o fins i tot l'amor que sent per una persona...jo puc enganyar a tothom, però mai ho podria fer a mi mateix, sempre em retornaria si ho faig...
Crec que tenim un present dur en el nostre país, la gent pateix i això és molt greu perquè seguim anomenant aquesta martingala com a societat de benestar, i cada vegada en queda menys...per tant seria interessant posar un esforç en l'educació, tot el que vivim canviarà i els nens ho hauran de viure, ells si poden canviar les coses però la base ha de ser forta...quant adults ara es troben que sense el reconeixement extern no son res? quin dolor provoca això?..crec que tots hem de fer un esforç...nosaltres, els pares, molt intens i fort, ja que venim d'un exit i hem vist que era un fracàs, per tant no podem crear més bases abocades al fracàs, que son els nostres fills coi!! no podem prometre que tindran unes recompenses que potser no tindran...com ens miraran?...crec que potser toca mostrar que la millor recompensa que hom pot tenir és la pròpia coherència, el seu benestar indiviudal, la força interna que en definitiva serà la clau per sortir poc malparat dels cops que pugui rebre...ah, i no ho dic com una defensa, no soporto l'educació dels escuts...no facis això que passarà alló, ves en compte!!, et faran mal!!...ui no,no!! això ja és marcar un camí plé d'obstacles abans de que els vegin...és tan sols la fortalesa d'un mateix que és cert, com he dit, que t'ajudarà a parar i entendre millor els cops circunstancials del caminar, però sobretot, et permetrà escollir millor, et posarà molt més disposat a acceptar els bons moments i a viure'ls i et farà entendre que errar a vegades és apendre i que en la visió de mil camins pots trobar moltes més respostes que en la mirada fixe en un camí global i unitari...
Com sempre reclamo la independència individual...per mi i repeteixo per milionèssima vegada, és la clau per canviar el món...si no tots serem espanyols, o catalans, o francesos o etíops, o senegalesos o peruans i així mai avançarà el món...perquè? perquè acceptarem que si és senegalés té més predisposició a passar fam...i finalment ho pensem així...i no és dur aquest pensament??
dijous, 28 de febrer del 2013
dimecres, 27 de febrer del 2013
Acte i conseqüencia
La meva filla diu que és el mal Karma...jo penso que son els actes que et poden retornar, a vegades dolçament, a vegades durament, a vegades sense cap mena de garrotada, tan sols el temps et va entregant el que tú has fet en actes...
Suposo que hi han dos camins, un de teu envers la teva persona, i un altre que és les teves actuacions davant dels altres...
I son dues maneres diferents de conèixer qui ets, son dos treballs que es van trobant i allunyant però que son constants, dia rera dia, fins i tot quant no hi penses, igualment estàs treballant o preparant proves de cara al futur...cada pas que fas ara és una petjada més en el teu caminar i encara que no miris enrera, si hi ha hagut un mal pas, hauràs de parar tard o d'hora....hi ha una pedreta a la sabata!!
A vegades els actes et fan reflexionar, de veritat que jo he fet això?....i per més que pensis no trobes el motiu, però el motiu existeix, ha d'existir, potser el tens tan a dins teu que ni tan sols mai ha tret el cap, potser està incrustat, potser està amagat per un mateix...per por o simplement perquè t'has oblidat d'alguna esguinçada al teu caminar passat...i tothom sap que s'han de curar bé les fractures o esguinços... una bona rehabilitació o hauràs d'acabar a urgències altre vegada perquè et possin un altre tros de guix...
A vegades, moltes, els actes son tan evidents que una vegada l'has portat a terme dius inmediatament: que he fet??...crec que això se li diu allò de: primer faig i després penso...o sigui actues i ni et planteges cap conseqüencia...n'hi han dos tipus: A- valentia B- imbecilitat...però com que no ho has pensat abans, el resultat A o B no el saps fins després de realitzar-lo...m'explico:
No penses: "vaig a ser un imbècil o vaig a ser un valent", simplement podriem definir-ho en un senzill: "vaig a ser!!" "y Dios dirá"...per tant deixes el resultat en mans divines o inexistents, depen de les creences...
Per tant l'equilibri l'hem de trobar en un acte pensat, però no infinitament tan pensat que no et permeti fer-lo (si és bó per tú, es clar, tot i que si no saps si és bó o no jo aconsello fer-lo ) o si més no que la serenor de pensar et permeti fer-lo més racionalment i no tan apassionadament, també si la cosa no està clara... si tot pinta bé millor tirar-s'hi de cap...suposo...
Jo sóc tipus B en els actes, o sigui sóc dels que actuo amb imbecilitat o amb valentia però deixo molta porció del resultat final al desconeixement de la conseqüencia...o sigui que fins i tot vaig tan ràpid que quant hi ha una petita oposició del raonament, i mentres està parlant amb mi, jo ja estic realitzant l'acte...
I la loteria a vegades em somriu i a vegades em retorna d'una forma descontrolada i en molts casos he de repassar que ha passat perquè ni recordo on està l'orígen del retornament...o sigui ja ni recordo exactament el meu acte...
Si en persona això em pot passar,(deixant de banda la feina que no quin xip tinc incrustat però funciona!!), quant em poso dins de les paraules això ja és un descontrol total...les meves paraules son el meu conte, no la meva vida i tan sols quant una cosa i l'altre s'ajunten puc arribar a alçades que fins i tot el Peter Pan tindria una miqueta de gelosia o fins i tot vèrtig!!...osti!!, un adult volant!! i jo que em pensava- diria en Peter- que tan sols servia ja per jugar al tres en ratlla amb les arrugues de la seva cara!!...
Però aquests miracles conte-vida passen poques vegades i tampoc nego que és perillós, perquè retornar a la terra quant estàs tan enlaire és força complicat i si existeix passió aleshores ja les ales tan sols saben funcionar desplegades...però tampoc nego que és meravellós...com diuen els castellans: " que me quiten lo bailao!!"...o sigui " que em treguin el ballat!!"...
Bé... que son tants pensaments d'actes i conseqúencia? perquè en dedico tantes linies al tema?...perquè aquest matí he fet un acte i una mica més tard he rebut la conseqüencia...m'ha entristit, no per mi, ja que un finalment, sigui acte A,B,C o D, ha d'acceptar els seus fets, però si per l'altre persona...de fet a vegades, i no sé si li passa a tothom, em dona la sensació que vaig caminant amb la bondat com a bandera, amb bons sentiments, i de sobte una part més fosca apareix i ni jo mateix la conec!!...però sé que és una pedreta a la sabata!! i m'ha passat ja dues vegades a la meva vida, per tant és una pedreta/ota..., i estic intentant descobrir en quin acte s'hi va col.locar en el meu calçat..., potser va ser la primera vegada?...no dic que fos un acte meu, potser era extern i me'l vaig quedar jo...perquè la vida és tan curiosa que a vegades vas caminant tan feliç pel teu camí i de sobte et creues amb un altre caminar, i xerreu, i finalment seguiu caminant plegats una certa distància...finalment us separeu i no saps perquè alguna cosa de la motxil.la de l'altre s'ha intruduit a la teva i coi!! camines més lent!!... i encara diria més , potser heu fet intercanvi de pes...però el problema és que t'emportes alguna cosa que no era teva però desenganyem-nos, acaba siguent tan teu com el pes més gran i més antic propi...i apa!! tornem a apendre, a treballar i a alleugerir la motxil.la per recuperar la certa lleugeresa, essencial per viure un present bonic!!
Suposo que hi han dos camins, un de teu envers la teva persona, i un altre que és les teves actuacions davant dels altres...
I son dues maneres diferents de conèixer qui ets, son dos treballs que es van trobant i allunyant però que son constants, dia rera dia, fins i tot quant no hi penses, igualment estàs treballant o preparant proves de cara al futur...cada pas que fas ara és una petjada més en el teu caminar i encara que no miris enrera, si hi ha hagut un mal pas, hauràs de parar tard o d'hora....hi ha una pedreta a la sabata!!
A vegades els actes et fan reflexionar, de veritat que jo he fet això?....i per més que pensis no trobes el motiu, però el motiu existeix, ha d'existir, potser el tens tan a dins teu que ni tan sols mai ha tret el cap, potser està incrustat, potser està amagat per un mateix...per por o simplement perquè t'has oblidat d'alguna esguinçada al teu caminar passat...i tothom sap que s'han de curar bé les fractures o esguinços... una bona rehabilitació o hauràs d'acabar a urgències altre vegada perquè et possin un altre tros de guix...
A vegades, moltes, els actes son tan evidents que una vegada l'has portat a terme dius inmediatament: que he fet??...crec que això se li diu allò de: primer faig i després penso...o sigui actues i ni et planteges cap conseqüencia...n'hi han dos tipus: A- valentia B- imbecilitat...però com que no ho has pensat abans, el resultat A o B no el saps fins després de realitzar-lo...m'explico:
No penses: "vaig a ser un imbècil o vaig a ser un valent", simplement podriem definir-ho en un senzill: "vaig a ser!!" "y Dios dirá"...per tant deixes el resultat en mans divines o inexistents, depen de les creences...
Per tant l'equilibri l'hem de trobar en un acte pensat, però no infinitament tan pensat que no et permeti fer-lo (si és bó per tú, es clar, tot i que si no saps si és bó o no jo aconsello fer-lo ) o si més no que la serenor de pensar et permeti fer-lo més racionalment i no tan apassionadament, també si la cosa no està clara... si tot pinta bé millor tirar-s'hi de cap...suposo...
Jo sóc tipus B en els actes, o sigui sóc dels que actuo amb imbecilitat o amb valentia però deixo molta porció del resultat final al desconeixement de la conseqüencia...o sigui que fins i tot vaig tan ràpid que quant hi ha una petita oposició del raonament, i mentres està parlant amb mi, jo ja estic realitzant l'acte...
I la loteria a vegades em somriu i a vegades em retorna d'una forma descontrolada i en molts casos he de repassar que ha passat perquè ni recordo on està l'orígen del retornament...o sigui ja ni recordo exactament el meu acte...
Si en persona això em pot passar,(deixant de banda la feina que no quin xip tinc incrustat però funciona!!), quant em poso dins de les paraules això ja és un descontrol total...les meves paraules son el meu conte, no la meva vida i tan sols quant una cosa i l'altre s'ajunten puc arribar a alçades que fins i tot el Peter Pan tindria una miqueta de gelosia o fins i tot vèrtig!!...osti!!, un adult volant!! i jo que em pensava- diria en Peter- que tan sols servia ja per jugar al tres en ratlla amb les arrugues de la seva cara!!...
Però aquests miracles conte-vida passen poques vegades i tampoc nego que és perillós, perquè retornar a la terra quant estàs tan enlaire és força complicat i si existeix passió aleshores ja les ales tan sols saben funcionar desplegades...però tampoc nego que és meravellós...com diuen els castellans: " que me quiten lo bailao!!"...o sigui " que em treguin el ballat!!"...
Bé... que son tants pensaments d'actes i conseqúencia? perquè en dedico tantes linies al tema?...perquè aquest matí he fet un acte i una mica més tard he rebut la conseqüencia...m'ha entristit, no per mi, ja que un finalment, sigui acte A,B,C o D, ha d'acceptar els seus fets, però si per l'altre persona...de fet a vegades, i no sé si li passa a tothom, em dona la sensació que vaig caminant amb la bondat com a bandera, amb bons sentiments, i de sobte una part més fosca apareix i ni jo mateix la conec!!...però sé que és una pedreta a la sabata!! i m'ha passat ja dues vegades a la meva vida, per tant és una pedreta/ota..., i estic intentant descobrir en quin acte s'hi va col.locar en el meu calçat..., potser va ser la primera vegada?...no dic que fos un acte meu, potser era extern i me'l vaig quedar jo...perquè la vida és tan curiosa que a vegades vas caminant tan feliç pel teu camí i de sobte et creues amb un altre caminar, i xerreu, i finalment seguiu caminant plegats una certa distància...finalment us separeu i no saps perquè alguna cosa de la motxil.la de l'altre s'ha intruduit a la teva i coi!! camines més lent!!... i encara diria més , potser heu fet intercanvi de pes...però el problema és que t'emportes alguna cosa que no era teva però desenganyem-nos, acaba siguent tan teu com el pes més gran i més antic propi...i apa!! tornem a apendre, a treballar i a alleugerir la motxil.la per recuperar la certa lleugeresa, essencial per viure un present bonic!!
dilluns, 25 de febrer del 2013
Ulls oberts!!
Suposo que un, amb els anys, va entenent on estan les seves virtuts i els seus defectes...potser aquests darrers anys m'ha tocat enfrontar-me a mi mateix en molts casos, algunes vegades per coses pràctiques, algunes de sentimentals i s'entén com a sentimentals tota persona que et desperta sentiments, no parlo de tan sols home-dona.
Estic orgullós de mi, crec que poques vegades ho he estat tan com ara, pot semblar pedant però en el blog ja he posat en molts casos quant no ho he estat, i ara ho estic, és així...
Ho estic perquè les he passat bastant putes, he arribat a tenir situacions complicades i en canvi segueixo amb les mateixes ganes vitals i amb la confiança infinita amb la gent...
Tot i així conec els meus defectes, potser això m'ha fet reduir molt el meu món, el que tots tenim més proper, em mantinc a una distància relativa de la gent, menys ens alguns casos on ja hem arribat a una concordança infinita...
Tinc dos espines clavades, dues persones que m'estimo molt i que estan enfadades amb mi, cada dia hi penso, suposo que em falta el pas, ho intento però després tiro enrera, encara em costa a vegades ser valent...sé que ho faré, i no sé si serà tard, però suposo que si és tard és perquè havia de ser tard...tot i que mai dubtaré que l'enfadada vé perquè m'estimen i m'han estimat amb molts de fets importantíssims per mi, i jo els he fallat, ho entenc...
Però no tinc ganes de parlar dels meus defectes, si no de la meva principal virtut externa, que sens dubte és el primer contacte de qualsevol persona amb mi...
No parlo d'amistats, o de gent molt propera...parlo del dia a dia, tothom m'explica la seva vida i potser fins i tot jo tinc la capacitat de captar el seu estat d'ànim i la necessitat que tenen de parlar amb algú...una mirada, un visió dels seus moviments, tot indica que pot necessitar ajuda...no és un dó, és tenir els ulls oberts, res més...
Curiós, ahir escrivia una suposada carta d'un home que es suicidava...costa d'entendre, però tan sols ho pot entendre ell i la gent que com ell pateix cada dia, evidentment li has de sumar el caràcter i l'intern de cadascú, però ho sento molt dir-ho, però les coses estan molt malament...
Em repeteixo, mirar la tele és desinformar-se, tertúlies de gent que barreja la justícia amb la salsa rosa, tertulians que cobren una bona pastarada per dir la seva, mitjans de comunicació que acaben el nivell dels polítics que ens manen, que per cert, representen al poble però no tenen ni punyetera idea del que està passant en el poble...
Avui un home m'ha plorat, semblarà ciència ficció o que això és un blog i m'ho puc inventar, però no és així, és tan real com la meva feina em permet veure-ho, tan sols he d'obrir els sentits i captar qui necessita ajuda...en molts casos veig a les persones cada dos mesos i en altres, sobretot empreses, faig una visita mensual, per tant ens anem coneixent i es va creant un vincle tan laboral com humà...
Com pot ser que un home que està arruinat pagui 6000 euros d'interessos?...com pot ser que un home que està atrotinat tingui de dormir durant un mes sense llum en una barraca dins de l'empresa que encara intenta mantenir, crec que no sap com plegar...un home intel.ligent, que ha llegit com pocs, que té una mirada tendre i que molta gent del poble me'n parla meravelles i em diu que ha tingut molta mala sort...de fet és un artista, a gran escala, que antigament tenia molts clients...m'ho repetia una i altre vegada: "ja ho sé que l'he cagat però que haig de fer ara?"...tan sols vol viure i no sap com fer-ho...
Com pot ser que en aquesta merda de societat no hi hagi protecció real per la gent, com pot ser que no tinguem 100 o 200 o 300 si cal, edificis per si les coses van malament i les persones, si, si, les persones, allò que han fet rutllar tan de temps aquesta estafa, tinguin una mica de dignitat, un sostre...ah no, ell paga cada dia tots els seus pecats però hi han caradures que segueixen fen les grans bestieses i segueixen passejant-les pel carrer i és més , gràcies a ells es crea un món de tertúlies i opinions que finalment també es tradueixen en talons per cobrar...crec que falta gent molta gent valenta que tingui veu!!...me'n vaig d'aquell gran home, si, si, gran home perquè el seu valor és aquest, el seu propi valor i tan sols li he pogut dir, emocionat, que ell està molt més viu que molts d'aquests capullos que no paren de robar i a sobre se n'enfoten de nosaltres a la cara!!...ho sento, però em fa rabiar i quant una cosa et fa rabiar, has dir, em FOT rabiar!!
Torno a casa... un veí que té la nómina embargada perquè un jutje i una sentència de divorci l'ha deixat durant un mes sense ni un duro per poder alimentar la seva filla, que ell adora, almenys alimentar-la els pocs dies que la pot veure...i no és una nómina poderosa, no, és l'atur, res més que una misèria...se'm trenca el cor perquè és un bon tiu que a sobre pateix pels altres, que plora cada vegada que la seva filla el truca per dir-li quant baixarà a veure-la...de veritat que tot i que això tan sols té un nom: putada, cada dia veig i entenc més que la gent s'està humanitzant perquè quant estàs futut i no tens res te n'adones que tan sols estàs tú i la gent que estimes....potser hauriem de ser, per fi, la prioritat i el motor de tot plegat...
Hi haurà un assassinat, no d'aquests gamerusos que es mouen pel poble amb cotxes oficials i protegits, aquests que no tenen ni idea de que és el poble, perquè no el trepitgen, és com esperar que un empresari portarà una empresa molt bé si no té ni idea de quina empresa té, almenys delegarà a gent de confiança i que en sàpiga per cobrir les seves deficiencies professionals...aquests ni això, ells decideixen sense saber res de res...hi haurà un assassinat, segurament d'un pobre alcalde que caminarà tranquilament pel carrer, si va passar a Suècia, com no passarà aquí?...algú que li hauran embargat la nòmina un ajuntament, en comptes de fotre's un tret al cap , matarà al primer que trobi, erroneament, perquè el mort segurament serà el menys culpable, però passarà segur, n'estic convençut...
Jo vaig pel carrer tot el dia, amb els sentits oberts, a la natura, a les persones, a les paraules, i de veritat que fa por veure com s'aguanta tot per una línea molt fina, que pot petar si això segueix així...a una persona que està deprimida no li pots dir "si necessites alguna cosa aquí em tens"...a una persona deprimida, sense nort, que ha perdut el control de cada dia, que s'aixeca i encara no sap perquè, tan sols li pots dir que o vens o t'agafo per les orelles, és així...fets, la gent necessita fets...
M'encanta la vida, m'encanta el món i m'encanta molt, estic en el millor moment de la meva vida, i tot i així tan sols tinc ganes de veure que aquesta bondat que tanta gent posseeix finalment tingui una recompensa, el valor d'un humà no té preu, l'AMOR en majúscules pot amb tot...sembla una frase hipyye, però no, és una realitat perquè si això continua així, moltíssima gent tan sols tindrà una cosa: la persona i potser aleshores entendrem que una societat tan sols pot funcionar si el cor que la fa bategar està sà i aquest cor son els humans, tots els humans!! els d'aquí i els de Ghana, suposo que la gent comença a entendre que els Ghanesos no son els únics culpables de la seva situació, si no que la principal culpa és la gestió que es fa en el país...igual parlaria del món, tan sols podrà funcionar si mimem el mediambient i els èssers vius que viuen a la terra i que la comparteixen amb nosaltres...sincerament, no em cal mirar la tele per entendre les coses, tan sols parlant amb la gent que viu fora de la caixa tonta, entenc que tot plegat fa una mica de pena...
I viure és un privilegi, una sort, i viure és una vida i la meva té el mateix valor que la del president de la Generalitat i la de l'home d'avui el mateix que el del Rei, potser sa majestat ha estafat més i ha pagat menys, però el valor és el mateix...per mi no, és clar, però en realitat cada persona és un valor i punt...
Perdoneu la mala llet, però sincerament, hi han coses que em superen...i quant em superen vaig massa ràpid escrivint i no miro, altre vegada , les faltes i l'ordre del que escric...i és que la gent, la bondat, no és mereix de rectificar en els sentiments, ha de sortir directe del cor...a veure si un dia hi ha un valent que sàpiga que per tirar un país endavant, el primer que s'ha de fer és cuidar als que hi viuen...com moltes vegades dic: Grècia s'ajuda ofegant als grecs...com s'enten això...és com dir que ajudaré un amic meu però que no el veuré mai més...sincerament, estan xalats, no saben res, son uns ineptes que no tenen ni idea del que és viure amb 400 euros i 5 persones...va, que no ens alliçonin que cada dia que ho fan un humà obre els ulls, que vagin en compte, perquè en res tenim molts ulls oberts!!
Estic orgullós de mi, crec que poques vegades ho he estat tan com ara, pot semblar pedant però en el blog ja he posat en molts casos quant no ho he estat, i ara ho estic, és així...
Ho estic perquè les he passat bastant putes, he arribat a tenir situacions complicades i en canvi segueixo amb les mateixes ganes vitals i amb la confiança infinita amb la gent...
Tot i així conec els meus defectes, potser això m'ha fet reduir molt el meu món, el que tots tenim més proper, em mantinc a una distància relativa de la gent, menys ens alguns casos on ja hem arribat a una concordança infinita...
Tinc dos espines clavades, dues persones que m'estimo molt i que estan enfadades amb mi, cada dia hi penso, suposo que em falta el pas, ho intento però després tiro enrera, encara em costa a vegades ser valent...sé que ho faré, i no sé si serà tard, però suposo que si és tard és perquè havia de ser tard...tot i que mai dubtaré que l'enfadada vé perquè m'estimen i m'han estimat amb molts de fets importantíssims per mi, i jo els he fallat, ho entenc...
Però no tinc ganes de parlar dels meus defectes, si no de la meva principal virtut externa, que sens dubte és el primer contacte de qualsevol persona amb mi...
No parlo d'amistats, o de gent molt propera...parlo del dia a dia, tothom m'explica la seva vida i potser fins i tot jo tinc la capacitat de captar el seu estat d'ànim i la necessitat que tenen de parlar amb algú...una mirada, un visió dels seus moviments, tot indica que pot necessitar ajuda...no és un dó, és tenir els ulls oberts, res més...
Curiós, ahir escrivia una suposada carta d'un home que es suicidava...costa d'entendre, però tan sols ho pot entendre ell i la gent que com ell pateix cada dia, evidentment li has de sumar el caràcter i l'intern de cadascú, però ho sento molt dir-ho, però les coses estan molt malament...
Em repeteixo, mirar la tele és desinformar-se, tertúlies de gent que barreja la justícia amb la salsa rosa, tertulians que cobren una bona pastarada per dir la seva, mitjans de comunicació que acaben el nivell dels polítics que ens manen, que per cert, representen al poble però no tenen ni punyetera idea del que està passant en el poble...
Avui un home m'ha plorat, semblarà ciència ficció o que això és un blog i m'ho puc inventar, però no és així, és tan real com la meva feina em permet veure-ho, tan sols he d'obrir els sentits i captar qui necessita ajuda...en molts casos veig a les persones cada dos mesos i en altres, sobretot empreses, faig una visita mensual, per tant ens anem coneixent i es va creant un vincle tan laboral com humà...
Com pot ser que un home que està arruinat pagui 6000 euros d'interessos?...com pot ser que un home que està atrotinat tingui de dormir durant un mes sense llum en una barraca dins de l'empresa que encara intenta mantenir, crec que no sap com plegar...un home intel.ligent, que ha llegit com pocs, que té una mirada tendre i que molta gent del poble me'n parla meravelles i em diu que ha tingut molta mala sort...de fet és un artista, a gran escala, que antigament tenia molts clients...m'ho repetia una i altre vegada: "ja ho sé que l'he cagat però que haig de fer ara?"...tan sols vol viure i no sap com fer-ho...
Com pot ser que en aquesta merda de societat no hi hagi protecció real per la gent, com pot ser que no tinguem 100 o 200 o 300 si cal, edificis per si les coses van malament i les persones, si, si, les persones, allò que han fet rutllar tan de temps aquesta estafa, tinguin una mica de dignitat, un sostre...ah no, ell paga cada dia tots els seus pecats però hi han caradures que segueixen fen les grans bestieses i segueixen passejant-les pel carrer i és més , gràcies a ells es crea un món de tertúlies i opinions que finalment també es tradueixen en talons per cobrar...crec que falta gent molta gent valenta que tingui veu!!...me'n vaig d'aquell gran home, si, si, gran home perquè el seu valor és aquest, el seu propi valor i tan sols li he pogut dir, emocionat, que ell està molt més viu que molts d'aquests capullos que no paren de robar i a sobre se n'enfoten de nosaltres a la cara!!...ho sento, però em fa rabiar i quant una cosa et fa rabiar, has dir, em FOT rabiar!!
Torno a casa... un veí que té la nómina embargada perquè un jutje i una sentència de divorci l'ha deixat durant un mes sense ni un duro per poder alimentar la seva filla, que ell adora, almenys alimentar-la els pocs dies que la pot veure...i no és una nómina poderosa, no, és l'atur, res més que una misèria...se'm trenca el cor perquè és un bon tiu que a sobre pateix pels altres, que plora cada vegada que la seva filla el truca per dir-li quant baixarà a veure-la...de veritat que tot i que això tan sols té un nom: putada, cada dia veig i entenc més que la gent s'està humanitzant perquè quant estàs futut i no tens res te n'adones que tan sols estàs tú i la gent que estimes....potser hauriem de ser, per fi, la prioritat i el motor de tot plegat...
Hi haurà un assassinat, no d'aquests gamerusos que es mouen pel poble amb cotxes oficials i protegits, aquests que no tenen ni idea de que és el poble, perquè no el trepitgen, és com esperar que un empresari portarà una empresa molt bé si no té ni idea de quina empresa té, almenys delegarà a gent de confiança i que en sàpiga per cobrir les seves deficiencies professionals...aquests ni això, ells decideixen sense saber res de res...hi haurà un assassinat, segurament d'un pobre alcalde que caminarà tranquilament pel carrer, si va passar a Suècia, com no passarà aquí?...algú que li hauran embargat la nòmina un ajuntament, en comptes de fotre's un tret al cap , matarà al primer que trobi, erroneament, perquè el mort segurament serà el menys culpable, però passarà segur, n'estic convençut...
Jo vaig pel carrer tot el dia, amb els sentits oberts, a la natura, a les persones, a les paraules, i de veritat que fa por veure com s'aguanta tot per una línea molt fina, que pot petar si això segueix així...a una persona que està deprimida no li pots dir "si necessites alguna cosa aquí em tens"...a una persona deprimida, sense nort, que ha perdut el control de cada dia, que s'aixeca i encara no sap perquè, tan sols li pots dir que o vens o t'agafo per les orelles, és així...fets, la gent necessita fets...
M'encanta la vida, m'encanta el món i m'encanta molt, estic en el millor moment de la meva vida, i tot i així tan sols tinc ganes de veure que aquesta bondat que tanta gent posseeix finalment tingui una recompensa, el valor d'un humà no té preu, l'AMOR en majúscules pot amb tot...sembla una frase hipyye, però no, és una realitat perquè si això continua així, moltíssima gent tan sols tindrà una cosa: la persona i potser aleshores entendrem que una societat tan sols pot funcionar si el cor que la fa bategar està sà i aquest cor son els humans, tots els humans!! els d'aquí i els de Ghana, suposo que la gent comença a entendre que els Ghanesos no son els únics culpables de la seva situació, si no que la principal culpa és la gestió que es fa en el país...igual parlaria del món, tan sols podrà funcionar si mimem el mediambient i els èssers vius que viuen a la terra i que la comparteixen amb nosaltres...sincerament, no em cal mirar la tele per entendre les coses, tan sols parlant amb la gent que viu fora de la caixa tonta, entenc que tot plegat fa una mica de pena...
I viure és un privilegi, una sort, i viure és una vida i la meva té el mateix valor que la del president de la Generalitat i la de l'home d'avui el mateix que el del Rei, potser sa majestat ha estafat més i ha pagat menys, però el valor és el mateix...per mi no, és clar, però en realitat cada persona és un valor i punt...
Perdoneu la mala llet, però sincerament, hi han coses que em superen...i quant em superen vaig massa ràpid escrivint i no miro, altre vegada , les faltes i l'ordre del que escric...i és que la gent, la bondat, no és mereix de rectificar en els sentiments, ha de sortir directe del cor...a veure si un dia hi ha un valent que sàpiga que per tirar un país endavant, el primer que s'ha de fer és cuidar als que hi viuen...com moltes vegades dic: Grècia s'ajuda ofegant als grecs...com s'enten això...és com dir que ajudaré un amic meu però que no el veuré mai més...sincerament, estan xalats, no saben res, son uns ineptes que no tenen ni idea del que és viure amb 400 euros i 5 persones...va, que no ens alliçonin que cada dia que ho fan un humà obre els ulls, que vagin en compte, perquè en res tenim molts ulls oberts!!
diumenge, 24 de febrer del 2013
Carta d'una persona qualsevol
Carta que he trobat avui en un raconet del món, no és meva que quedi clar, que això és el meu blog però no tot sóc jo...en aquest cas, per sort
Estimats:
He estat lluitant fins avui, he intentat tirar endavant, tot això m'ha anat desganant el més important que un té en aquesta vida: ella mateixa, l'il.lusió de viure...
És un no viure: trucades, cartes certificades, amenaces, perdúes continues d'amistats, sentiments infinits de culpa, moments de límits que pocs podeu imaginar i jo m'he donat compte que desde fa molt no m'enrecordo de cuidar-me...no em deixen viure i m'ho he cregut tan, que ja no sé viure.
Entenc que tot parteix d'un o de dos o potser de cent errors meus, no ho sé quants en realitat, però ja accepto la meva culpa, si sóc culpable que em posin a la presó i que em donguin menjar però que em deixin viure si us plau, que caminar en una suposada llibertat i envoltat de barrots encara fa més dura la condemna...
He suplicat, implorat, m'he baixat els pantalons mil vegades davant d'ells però ara ni tan sols el meu cul els excita i tan fàcil que em van enclastar les promeses quant jo encara era un ilús que creia que vivia en una màquina imparable de benestar.
Estimats, no puc més, ho he intentat tot, però no hi ha solució. Quant un erra en una relació pot rectificar, quant un erra en un gest pot canviar-lo, quant ha tingut una actitut negativa doncs la pot transformar, però estem en un món que si un la "caga" econòmicament ja no hi ha volta enrera, sempre més la llosa cau sobre teu i no hi ha compasió en el cor de la societat, un cor que s'anomena diner...
I me'n vaig, estic esgotat, no puc més, estic fart d'arrastrar-me per aquest suposat premi que és viure, estic esgotat de veure que tot segueix endavant sense que la màquina pari un moment a la següent estació per poder esperar a tants que com jo, no podem seguir el ritme...prometo que si que vull, però no tinc feina, i per mala sort de gana vaig bé, en tinc força però no tinc suficient com per posar-me alguna cosa al pap de tan en tan...
Sabeu estimats? me'n vaig amb molta pena, perquè fins i tot aquest darrer dia no podré treure'm l'etiqueta de cobard...no suporto pensar que els meus fills pensaran de mi que m'ha importat poc el seus sentiments, em fa molt de mal, sé el mal que els faré per sempre, però espero que vosaltres, els que mai heu deixat d'estimar-me els podeu deixar en vida l'herència que jo mai he pogut començar a donar-lis, la dels sentiments, la de la persona...no els puc mimar, no puc estar per ells, ja no tan sols per la sentència del divorci, tan de bó fos això i prou, el gran problema és que quant arriba el dia que els veuré ja començo a patir perquè no sé que els puc oferir...sabeu estimats que sóc una bona persona però amb això no n'hi ha prou, tambè sabeu que avantposo a la persona i el que és, a la porció material que posseeix però osti, és impossible no creure't que ets un desgraciat quant tot el dia t'ho recorden continuament...no els puc oferir res més que tristesa...no tinc el meu espai, tot i que el segueixo pagant, o més ben dit, no el pago, si ja no el pagava quant vivia en ell, encara deuen pensar que ara si que ho faré!!!...
Als que us quedeu a la terra tan sols us puc dir una cosa, no puc oferir consells, ja veieu que el meu final és molt penós...però si que us puc dir, desde la meva experiència, que tot l'esforç que esteu fent, tot el que penseu que ho feu tan bé ,que mai us pot passar una desgràcia pràctica, millor el guardeu en un lloc secundari,...tot pot canviar en un dia, o en uns mesos...som humans, podem errar, podem tenir mala sort i fins i tot, com jo, podem abusar de la nostra seguretat...i ja ho veieu on sóc, entregant les últimes paraules al món i a la meva vida...miro enrera i tot ha anat tan ràpid que ni tan sols podria cronologicament parlant, descriure els fets...això si, si un dia torno a viure mai més deixaré a les mans dels papers signats el meu caminar, això si que ho tinc clar...
Estimats, intenteu explicar-lis al Biel i a la Joanna, que l'última cosa que volia era fer-lis mal, jo tan sols volia ser pare i estimar-los, potser els estimava malament i pensava que sense luxes un és menys pare, potser si m'hagués escoltat més a mi mateix i no les veus externes que no paren de prometre futurs que ningú pot saber hauria anat diferent, però ara me n'adono que aquest benestar gegant que els vaig oferir durant un temps de la nostra vida, ha acabat amb les ganes de continuar...però els que coneixeu el meu intern manteniu en ells la visió del pare viu, ja fa anys que he mort, que he mort en vida, tan sols em quedava ser coherent i poder descansar, perquè no puc més...i els que heu estat a prop meu aquests últims moribunds anys sabeu que l'amor era l'únic argument vàlid que m'entregava un somriure de tan en tan...ja fa mesos que ni això...
Ah! doneu les gràcies als meus estimats socis de mort, als que em van fer signar un paper conforme posava que si un dia moria tots els meus deutes quedàven eixugats...si,si, un paper que confirma que la meva vida té més valor per la societat mort que viu...ara ja ho tenen, ja em poden posar un número davant, això els encanta...ells son tan culpables com jo, però qui son ells?, el que em va fer firmar? no....aquest em vais assabentar que està a l'atur, doncs qui son ells? potser aquí està el quit de la qüestió...jo he hagut de donar la cara o el cul durant molt de temps, no em puc amagar, tan sols puc morir, però ells, ells rai!!, poden canviar una vida plena en una mort lenta, potser fins i tot de quaranta anys, i encara esperen que els netegem el culet amb la nostra llengüa...tan de bó la meva partida els toqui la consciència, però tinc clar que no serà així i l'única cosa que tocaré és el del dolor de la gent que estimo...si podeu perdoneu-me i si no podeu ho entendré...fa molt temps que ja no espero comprensió...ara si, vaig a descansar per fi...
Estimats:
He estat lluitant fins avui, he intentat tirar endavant, tot això m'ha anat desganant el més important que un té en aquesta vida: ella mateixa, l'il.lusió de viure...
És un no viure: trucades, cartes certificades, amenaces, perdúes continues d'amistats, sentiments infinits de culpa, moments de límits que pocs podeu imaginar i jo m'he donat compte que desde fa molt no m'enrecordo de cuidar-me...no em deixen viure i m'ho he cregut tan, que ja no sé viure.
Entenc que tot parteix d'un o de dos o potser de cent errors meus, no ho sé quants en realitat, però ja accepto la meva culpa, si sóc culpable que em posin a la presó i que em donguin menjar però que em deixin viure si us plau, que caminar en una suposada llibertat i envoltat de barrots encara fa més dura la condemna...
He suplicat, implorat, m'he baixat els pantalons mil vegades davant d'ells però ara ni tan sols el meu cul els excita i tan fàcil que em van enclastar les promeses quant jo encara era un ilús que creia que vivia en una màquina imparable de benestar.
Estimats, no puc més, ho he intentat tot, però no hi ha solució. Quant un erra en una relació pot rectificar, quant un erra en un gest pot canviar-lo, quant ha tingut una actitut negativa doncs la pot transformar, però estem en un món que si un la "caga" econòmicament ja no hi ha volta enrera, sempre més la llosa cau sobre teu i no hi ha compasió en el cor de la societat, un cor que s'anomena diner...
I me'n vaig, estic esgotat, no puc més, estic fart d'arrastrar-me per aquest suposat premi que és viure, estic esgotat de veure que tot segueix endavant sense que la màquina pari un moment a la següent estació per poder esperar a tants que com jo, no podem seguir el ritme...prometo que si que vull, però no tinc feina, i per mala sort de gana vaig bé, en tinc força però no tinc suficient com per posar-me alguna cosa al pap de tan en tan...
Sabeu estimats? me'n vaig amb molta pena, perquè fins i tot aquest darrer dia no podré treure'm l'etiqueta de cobard...no suporto pensar que els meus fills pensaran de mi que m'ha importat poc el seus sentiments, em fa molt de mal, sé el mal que els faré per sempre, però espero que vosaltres, els que mai heu deixat d'estimar-me els podeu deixar en vida l'herència que jo mai he pogut començar a donar-lis, la dels sentiments, la de la persona...no els puc mimar, no puc estar per ells, ja no tan sols per la sentència del divorci, tan de bó fos això i prou, el gran problema és que quant arriba el dia que els veuré ja començo a patir perquè no sé que els puc oferir...sabeu estimats que sóc una bona persona però amb això no n'hi ha prou, tambè sabeu que avantposo a la persona i el que és, a la porció material que posseeix però osti, és impossible no creure't que ets un desgraciat quant tot el dia t'ho recorden continuament...no els puc oferir res més que tristesa...no tinc el meu espai, tot i que el segueixo pagant, o més ben dit, no el pago, si ja no el pagava quant vivia en ell, encara deuen pensar que ara si que ho faré!!!...
Als que us quedeu a la terra tan sols us puc dir una cosa, no puc oferir consells, ja veieu que el meu final és molt penós...però si que us puc dir, desde la meva experiència, que tot l'esforç que esteu fent, tot el que penseu que ho feu tan bé ,que mai us pot passar una desgràcia pràctica, millor el guardeu en un lloc secundari,...tot pot canviar en un dia, o en uns mesos...som humans, podem errar, podem tenir mala sort i fins i tot, com jo, podem abusar de la nostra seguretat...i ja ho veieu on sóc, entregant les últimes paraules al món i a la meva vida...miro enrera i tot ha anat tan ràpid que ni tan sols podria cronologicament parlant, descriure els fets...això si, si un dia torno a viure mai més deixaré a les mans dels papers signats el meu caminar, això si que ho tinc clar...
Estimats, intenteu explicar-lis al Biel i a la Joanna, que l'última cosa que volia era fer-lis mal, jo tan sols volia ser pare i estimar-los, potser els estimava malament i pensava que sense luxes un és menys pare, potser si m'hagués escoltat més a mi mateix i no les veus externes que no paren de prometre futurs que ningú pot saber hauria anat diferent, però ara me n'adono que aquest benestar gegant que els vaig oferir durant un temps de la nostra vida, ha acabat amb les ganes de continuar...però els que coneixeu el meu intern manteniu en ells la visió del pare viu, ja fa anys que he mort, que he mort en vida, tan sols em quedava ser coherent i poder descansar, perquè no puc més...i els que heu estat a prop meu aquests últims moribunds anys sabeu que l'amor era l'únic argument vàlid que m'entregava un somriure de tan en tan...ja fa mesos que ni això...
Ah! doneu les gràcies als meus estimats socis de mort, als que em van fer signar un paper conforme posava que si un dia moria tots els meus deutes quedàven eixugats...si,si, un paper que confirma que la meva vida té més valor per la societat mort que viu...ara ja ho tenen, ja em poden posar un número davant, això els encanta...ells son tan culpables com jo, però qui son ells?, el que em va fer firmar? no....aquest em vais assabentar que està a l'atur, doncs qui son ells? potser aquí està el quit de la qüestió...jo he hagut de donar la cara o el cul durant molt de temps, no em puc amagar, tan sols puc morir, però ells, ells rai!!, poden canviar una vida plena en una mort lenta, potser fins i tot de quaranta anys, i encara esperen que els netegem el culet amb la nostra llengüa...tan de bó la meva partida els toqui la consciència, però tinc clar que no serà així i l'única cosa que tocaré és el del dolor de la gent que estimo...si podeu perdoneu-me i si no podeu ho entendré...fa molt temps que ja no espero comprensió...ara si, vaig a descansar per fi...
divendres, 22 de febrer del 2013
Data de caducitat
Mires un producte i entens que la data de caducitat indica que aquella imatge encara bonica i sugerent ja no et farà bé...tot i així és tan sols, en molts casos, una data de prevenció, perquè encara podria ser consumit durant força temps i continuar siguent saborós al paladar.
Quant un neix ja té la data de caducitat incluida en la partida del naixement...ja quant treiem el cap en el món ens indiquen quant de temps serem útils i quant haurem de començar a buscar excuses per seguir vivint, però nosaltres no som un producte qualsevol i encara que davant de la societat no som més que una marca com les que hi han al super, per sort, som molt més que això, som una vida, som uns sentiments, som una persona.
I ara estem en una època que molta gent caduca abans d'hora, fins i tot ho fan quant estan teoricament en el moment més exquisit com a producte social, i aleshores escoltes a la gent i te n'adones que per més caducats que semblen, en realitat estan obrint els ulls per primera vegada i comencen a viure de veritat...si, és fort, però potser en una situació de caducitat un se n'adona que les dates i principalment, la seva vida, és seva.
Avui he vist un noi que està futut, m'ha explicat la seva desesperant situació, sense por, sense dissimular res, jo l'escoltava entristit però per altre banda entenia que després de potser 10 anys de conèixe'l, per primera vegada m'ha semblat una persona...mai m'ha caigut malament, i això que no cau gaire bé, però la seva ostentació econòmica i "xuleria" material feia que molts no l'aguantessin...fins i tot crec que molts l'envejaven.... com que per sort mai he envejat res material, doncs me'l prenia una mica com un dibuix de còmic, algú exagerat, i fins i tot a vegades grotesc...
A vegades me'l trobava i em mostrava bitllets de 500 euros, altres em deia el cotxe que s'havia comprat, tot posadet dins d'un sentit de l'humor bastant tristot, però tot i així mai em va caure malament...
Jo ja sabia que no estava passant per un bon moments, perquè me'l trobava i el seu discurs de tot controlat ja no existia, però avui s'ha deixat anar i m'ha explicat en quina situació està actualment...
Curiós veure que de sobte, algú que estava per sobre de tot, que presumia, que col.locava ell solet tot el seu valor en una imatge, retorna a la seva realitat i es converteix en una persona amb uns pensaments fins i tot tendres i mostrant per sobre del cotxe, els seus sentiments i ho fa davant meu, quant tampoc ens coneixem gaire i de fet, no sap res de mi...
És trist però cert, la crísis acaba amb molta gent, reinventa dates de caducitat i fa patir a moltes families i no és just, però per altre cantó, fa nèixer noves consciències humanes, fa replantejar a molta gent el que havia convertit el seu dia a dia i crec que construeix noves visions, ara si, partint del nostre ser i de la nostra condició humana i no mercantil.
M'està passant sovint, gent que comença a compendre al del costat, sense judicis fàcils, gent que ja no li fa vergonya dir que no està bé, gent que fins i tot que està mimant molt més el seu intern perquè realment és el valor més gran que tenim...
Podria ser, i ja no parlo utòpicament, que a partir d'una "putada" tan gran com és aquesta crísis, les marques de caducitat desapareixin del tot...de fet ens hem adonat que encara que tenim marcada la data, si cal, ens poden llençar abans d'hora i tenir aquella sensació de que ja no ets vàlid al paladar d'aquest gran engollidor de persones anoment societat de consum i entendre que estàs a la suposada plenitut de la vida i et diuen que ja no serveixes, és molt dur...insisteixo com sempre en la força de l'individu, en l'educació enfocada desde aquesta prisma, des d'un mateix, sense pensar que això significa egoisme, si no estabilitat emocional, cosa imprescindible com a eina quant les coses, pel motiu que sigui, no van com esperaves...molta gent perduda que es pensaven totalment afincades en aquesta terra i ara s'han de fer totes les preguntes que mai s'havien fet...no parlo desde la prepotència, si no desde l'experiència...jo també he passat pel mateix i tot i que tenia algunes lliçons apreses, tambè m'havia arribat a creure imprescindible en aquest fals engranatge...una màquina és una màquina i una persona és una persona, potser toca ja mai més barrejar conceptes...em molesta veure al de davant de casa patint, i cada dia em molesta menys entendre que la màquina devoradora d'il.lusions s'està fonent...per cert, unes il.lusions, que en molts casos, ella t'entregava com a suposat premi de ser una peça més...per favor!!, som molt més que això, som persones, i ara ho estem veient...espero que aprenguem de veritat, que no podem posar la nostra vida en mans de maquinaries externes...
Quant ha marxat li he dit tot això, en menys paraules es clar, no cal cap sermó, però li he dit, tot atançant-li la meva mà, que benvingut a la seva part més humana...curiós, sempre me'l mirava com algú molt extern a mi i avui m'ha tocat la part més sensible, estava tendre, sincer, bonic i més guapo que mai i tot i així estava patint...espero que la data de caducitat externa li col.loqui a lloc la seva caducitat autèntica...que és seva...un ha de caducar quant vol, no podem tenir el destí tan elaborat i tan afinat.
Quant un neix ja té la data de caducitat incluida en la partida del naixement...ja quant treiem el cap en el món ens indiquen quant de temps serem útils i quant haurem de començar a buscar excuses per seguir vivint, però nosaltres no som un producte qualsevol i encara que davant de la societat no som més que una marca com les que hi han al super, per sort, som molt més que això, som una vida, som uns sentiments, som una persona.
I ara estem en una època que molta gent caduca abans d'hora, fins i tot ho fan quant estan teoricament en el moment més exquisit com a producte social, i aleshores escoltes a la gent i te n'adones que per més caducats que semblen, en realitat estan obrint els ulls per primera vegada i comencen a viure de veritat...si, és fort, però potser en una situació de caducitat un se n'adona que les dates i principalment, la seva vida, és seva.
Avui he vist un noi que està futut, m'ha explicat la seva desesperant situació, sense por, sense dissimular res, jo l'escoltava entristit però per altre banda entenia que després de potser 10 anys de conèixe'l, per primera vegada m'ha semblat una persona...mai m'ha caigut malament, i això que no cau gaire bé, però la seva ostentació econòmica i "xuleria" material feia que molts no l'aguantessin...fins i tot crec que molts l'envejaven.... com que per sort mai he envejat res material, doncs me'l prenia una mica com un dibuix de còmic, algú exagerat, i fins i tot a vegades grotesc...
A vegades me'l trobava i em mostrava bitllets de 500 euros, altres em deia el cotxe que s'havia comprat, tot posadet dins d'un sentit de l'humor bastant tristot, però tot i així mai em va caure malament...
Jo ja sabia que no estava passant per un bon moments, perquè me'l trobava i el seu discurs de tot controlat ja no existia, però avui s'ha deixat anar i m'ha explicat en quina situació està actualment...
Curiós veure que de sobte, algú que estava per sobre de tot, que presumia, que col.locava ell solet tot el seu valor en una imatge, retorna a la seva realitat i es converteix en una persona amb uns pensaments fins i tot tendres i mostrant per sobre del cotxe, els seus sentiments i ho fa davant meu, quant tampoc ens coneixem gaire i de fet, no sap res de mi...
És trist però cert, la crísis acaba amb molta gent, reinventa dates de caducitat i fa patir a moltes families i no és just, però per altre cantó, fa nèixer noves consciències humanes, fa replantejar a molta gent el que havia convertit el seu dia a dia i crec que construeix noves visions, ara si, partint del nostre ser i de la nostra condició humana i no mercantil.
M'està passant sovint, gent que comença a compendre al del costat, sense judicis fàcils, gent que ja no li fa vergonya dir que no està bé, gent que fins i tot que està mimant molt més el seu intern perquè realment és el valor més gran que tenim...
Podria ser, i ja no parlo utòpicament, que a partir d'una "putada" tan gran com és aquesta crísis, les marques de caducitat desapareixin del tot...de fet ens hem adonat que encara que tenim marcada la data, si cal, ens poden llençar abans d'hora i tenir aquella sensació de que ja no ets vàlid al paladar d'aquest gran engollidor de persones anoment societat de consum i entendre que estàs a la suposada plenitut de la vida i et diuen que ja no serveixes, és molt dur...insisteixo com sempre en la força de l'individu, en l'educació enfocada desde aquesta prisma, des d'un mateix, sense pensar que això significa egoisme, si no estabilitat emocional, cosa imprescindible com a eina quant les coses, pel motiu que sigui, no van com esperaves...molta gent perduda que es pensaven totalment afincades en aquesta terra i ara s'han de fer totes les preguntes que mai s'havien fet...no parlo desde la prepotència, si no desde l'experiència...jo també he passat pel mateix i tot i que tenia algunes lliçons apreses, tambè m'havia arribat a creure imprescindible en aquest fals engranatge...una màquina és una màquina i una persona és una persona, potser toca ja mai més barrejar conceptes...em molesta veure al de davant de casa patint, i cada dia em molesta menys entendre que la màquina devoradora d'il.lusions s'està fonent...per cert, unes il.lusions, que en molts casos, ella t'entregava com a suposat premi de ser una peça més...per favor!!, som molt més que això, som persones, i ara ho estem veient...espero que aprenguem de veritat, que no podem posar la nostra vida en mans de maquinaries externes...
Quant ha marxat li he dit tot això, en menys paraules es clar, no cal cap sermó, però li he dit, tot atançant-li la meva mà, que benvingut a la seva part més humana...curiós, sempre me'l mirava com algú molt extern a mi i avui m'ha tocat la part més sensible, estava tendre, sincer, bonic i més guapo que mai i tot i així estava patint...espero que la data de caducitat externa li col.loqui a lloc la seva caducitat autèntica...que és seva...un ha de caducar quant vol, no podem tenir el destí tan elaborat i tan afinat.
dijous, 21 de febrer del 2013
Estabilitat
Ara si que ja ho puc dir, he esperat molt de temps, però ja toca dir-ho, aquest estiu la vaig cagar i molt!!...suposo que és el que deia ahir, llençar un temps de la teva vida a un buit sense sentit...sempre miro enrera des del mirall del present i per sort, acostumo a agradar-me més ara...
He intentat mantenir el temps d'espera, tot i que la paciència mai ha sigut el meu fort... no m'agrada ser una moda per ningú, de fet crec que mai he triat com a moda a ningú...no sóc jo que puc dir i exigir a ningú que m'ha fallat ja que jo sóc volàtil, per tant, a vegades tampoc sé donar gaire, per tant he esperat i he esperat molt...
De fet, fins i tot, vaig passar per alt una carta d'amor aliena a mi quant jo rebia cada dia carícies i elogis d'algú que segurament mai va creure en mi, i si dic això, és per l'avui...m'agrada creure, com suposo que li passa a tothom, que el que vius és autèntic, que ets únic per moments, tot i saber que els moments s'acaben i les paraules marxen...però el temps posa a la gent al seu lloc sempre...setmana rera setmana he anat esperant amb tots els esforços o contenint la meva ancestral impaciència...i cada setmana era una promesa, sempre amb detalls de carinyo i repetint que jo sóc especial per l'altre persona...
Però ja som a febrer, s'acosta un altre estiu i encara no s'ha complert ni una promesa, suposo que si escric això és perquè em deu afectar encara una mica, no suporto llençar el meu temps, és la meva vida, no m'agrada sentir que el llenço, i ara, potser ara que estic tan dolç ,encara ho suporto menys...
Tot i així segueixo lluitant per acomodar-me en el privilegi i no en la comoditat, com un dia vaig dir en un escrit...no tinc protecció, ja que no tinc un món definit, per tant no em sento arropat, mai ho he volgut , he optat per l'individu i estimar així i que m'estimin així...quant estic malament, tot i tenir amics, ho acostumo a passar sol i m'agrada, crec que em fa més fort, tot i que sempre necessito de paraules externes per superar les coses, truco i les tinc perquè qui me les diu m'estima i l'estimo i sobretot, crec en aquella persona infinitament...no pel temps que fa que la conec no, si no per les coses que m'ha dit en tot aquest temps comuns, encara que fisicament potser no estàvem a tocar..allà on les essencies es toquen trobo els meus amors d'amistat, atemporals, indefinits en l'espai, tan sols en el cor...les altres, gent que estimo moltíssim però som totalment diferents, sempre passem per alts i baixos, és normal que sigui així , ens costa més entendre el que vol l'altre...
Jo creia que a l'estiu havia trobat una amistat molt gran, de fet creia molt en aquella persona, creia que les essencies eren semblants, i que potser per això haviem coincidit en mil coses en un dia!...però la vida son moments...moments que un rera l'altre van omplint d'experiències el teu passat i que es reflexen, segons com te les prenguis, en el mirall més sincer, el d'avui mateix.
Crec que mai havia estat tan estable com en aquest present i sobretot, mai tan estable sense oblidar que les emocions son la betzina de la meva estabilitat, sense elles no sóc res i les trobo per tot arreu, potser em tocava entendre encara més per arribar fins aquí, potser em tocava, per fi, no mirar a ningú per trobar el meu caminar més coherent...de fet el que em fa feliç a mi no vol dir que faci feliç a un altre, per fi ho he entés tot i que encara m'encaparro en alguns indrets de confusió...no, no tinc cap veritat, tan sols tinc la meva, la que em passarà comptes si em despisto molt i la que he de seguir i mimar i escoltar i rectificar tantes vegades com calgui per estar estable...i és que aquesta paraula la tenia equivocada en el meu diccionari, estable per mi no és estar tranquil, estar amb parella, amb una feina fixe, amb les coses ja muntades per l'edat que tinc, no, no, estable per mi vol dir deixat anar, preparat per mil canvis, amb la maleta plena d'il-lusió perquè res està segur, la meva estabilitat depen d'això, de saber que encara hi han mil camins per recòrrer...
I aquest estiu passat també m'ha servit per mirar-me al mirall, perquè jo creia que era feliç en aquell moment, però no era així, si no ara tot hauria sigut diferent, era una moda, una moda més de la vida, com aquestes que omplen els murs del facebook o la tele i al cap de dos mesos ningú en parla...
Poca gent m'ha decepcionat tot i ser conscient de que jo si he decepcionat força, però en aquest cas m'ha decepcionat en el present, jo crec que amb els polítics ja en tenim prou de promeses incomplertes...tot i així jo també ho he fet, potser no quant he entregat tan i he dit tantes coses però ho he fet i també tinc la meva excusa, però sóc conscient que a l'altre no li serveix, i no li ha de servir...hi ha una realitat i les bones intencions no existeixen en ella si no es veuen...per tant no tinc dret a culpar, però a si a decepcionar-me i entendre que la vaig espifiar...però estic tan bé ara mateix que agraeïxo haver-me equivocat...tot serveix i els errors serveixen moltíssim...sobretot si en el mirall del present te n'adones que ets millor que abans...evidentment no parlo del que marquen les arrugues, parlo del mirall que tots tenim penjat continuament davant nostra!!
O sigui que gràcies, sobretot per recordar-me que sempre és millor cuidar als que hi son que no pas als que ja no hi son, perquè quant algú et demana ajuda tot és més fàcil...i jo crec, que mai he sigut de callar res, les pistes ja hi eren, per tant gràcies de veritat...
He intentat mantenir el temps d'espera, tot i que la paciència mai ha sigut el meu fort... no m'agrada ser una moda per ningú, de fet crec que mai he triat com a moda a ningú...no sóc jo que puc dir i exigir a ningú que m'ha fallat ja que jo sóc volàtil, per tant, a vegades tampoc sé donar gaire, per tant he esperat i he esperat molt...
De fet, fins i tot, vaig passar per alt una carta d'amor aliena a mi quant jo rebia cada dia carícies i elogis d'algú que segurament mai va creure en mi, i si dic això, és per l'avui...m'agrada creure, com suposo que li passa a tothom, que el que vius és autèntic, que ets únic per moments, tot i saber que els moments s'acaben i les paraules marxen...però el temps posa a la gent al seu lloc sempre...setmana rera setmana he anat esperant amb tots els esforços o contenint la meva ancestral impaciència...i cada setmana era una promesa, sempre amb detalls de carinyo i repetint que jo sóc especial per l'altre persona...
Però ja som a febrer, s'acosta un altre estiu i encara no s'ha complert ni una promesa, suposo que si escric això és perquè em deu afectar encara una mica, no suporto llençar el meu temps, és la meva vida, no m'agrada sentir que el llenço, i ara, potser ara que estic tan dolç ,encara ho suporto menys...
Tot i així segueixo lluitant per acomodar-me en el privilegi i no en la comoditat, com un dia vaig dir en un escrit...no tinc protecció, ja que no tinc un món definit, per tant no em sento arropat, mai ho he volgut , he optat per l'individu i estimar així i que m'estimin així...quant estic malament, tot i tenir amics, ho acostumo a passar sol i m'agrada, crec que em fa més fort, tot i que sempre necessito de paraules externes per superar les coses, truco i les tinc perquè qui me les diu m'estima i l'estimo i sobretot, crec en aquella persona infinitament...no pel temps que fa que la conec no, si no per les coses que m'ha dit en tot aquest temps comuns, encara que fisicament potser no estàvem a tocar..allà on les essencies es toquen trobo els meus amors d'amistat, atemporals, indefinits en l'espai, tan sols en el cor...les altres, gent que estimo moltíssim però som totalment diferents, sempre passem per alts i baixos, és normal que sigui així , ens costa més entendre el que vol l'altre...
Jo creia que a l'estiu havia trobat una amistat molt gran, de fet creia molt en aquella persona, creia que les essencies eren semblants, i que potser per això haviem coincidit en mil coses en un dia!...però la vida son moments...moments que un rera l'altre van omplint d'experiències el teu passat i que es reflexen, segons com te les prenguis, en el mirall més sincer, el d'avui mateix.
Crec que mai havia estat tan estable com en aquest present i sobretot, mai tan estable sense oblidar que les emocions son la betzina de la meva estabilitat, sense elles no sóc res i les trobo per tot arreu, potser em tocava entendre encara més per arribar fins aquí, potser em tocava, per fi, no mirar a ningú per trobar el meu caminar més coherent...de fet el que em fa feliç a mi no vol dir que faci feliç a un altre, per fi ho he entés tot i que encara m'encaparro en alguns indrets de confusió...no, no tinc cap veritat, tan sols tinc la meva, la que em passarà comptes si em despisto molt i la que he de seguir i mimar i escoltar i rectificar tantes vegades com calgui per estar estable...i és que aquesta paraula la tenia equivocada en el meu diccionari, estable per mi no és estar tranquil, estar amb parella, amb una feina fixe, amb les coses ja muntades per l'edat que tinc, no, no, estable per mi vol dir deixat anar, preparat per mil canvis, amb la maleta plena d'il-lusió perquè res està segur, la meva estabilitat depen d'això, de saber que encara hi han mil camins per recòrrer...
I aquest estiu passat també m'ha servit per mirar-me al mirall, perquè jo creia que era feliç en aquell moment, però no era així, si no ara tot hauria sigut diferent, era una moda, una moda més de la vida, com aquestes que omplen els murs del facebook o la tele i al cap de dos mesos ningú en parla...
Poca gent m'ha decepcionat tot i ser conscient de que jo si he decepcionat força, però en aquest cas m'ha decepcionat en el present, jo crec que amb els polítics ja en tenim prou de promeses incomplertes...tot i així jo també ho he fet, potser no quant he entregat tan i he dit tantes coses però ho he fet i també tinc la meva excusa, però sóc conscient que a l'altre no li serveix, i no li ha de servir...hi ha una realitat i les bones intencions no existeixen en ella si no es veuen...per tant no tinc dret a culpar, però a si a decepcionar-me i entendre que la vaig espifiar...però estic tan bé ara mateix que agraeïxo haver-me equivocat...tot serveix i els errors serveixen moltíssim...sobretot si en el mirall del present te n'adones que ets millor que abans...evidentment no parlo del que marquen les arrugues, parlo del mirall que tots tenim penjat continuament davant nostra!!
O sigui que gràcies, sobretot per recordar-me que sempre és millor cuidar als que hi son que no pas als que ja no hi son, perquè quant algú et demana ajuda tot és més fàcil...i jo crec, que mai he sigut de callar res, les pistes ja hi eren, per tant gràcies de veritat...
dimecres, 20 de febrer del 2013
Escenes
La meva entrada a la farmàcia ha sigut espectacular, de fet res de nou, m'acostuma a passar...m'he torçat al peu i he caigut...
Avui he fallat a la feina, és la primera vegada que fallo en un any, però em resultava difícil moure'm per l'encostipat que he agafat...com sempre el meu atac de responsabilitat em feia dubtar i cada dues hores em vestia per anar al treball però finalment he decidit fer bondat i de moment no puc dir que m'hagi anat gaire bé, però a la farmàcia m'han donat un d'aquells medicaments que fan mal al cos però curen, ho he acceptat perquè demà si o si vaig a treballar...tot i que tinc el turmell inflat i una congestió de nassos...si, si, de nassos!!!
I tot i així sóc feliç, una mica avorrit però feliç...de fet diria que estava poc inspirat avui i no escrivia res, per tant he llegit, dormit, he mirat la televisió i he parlat amb una amiga de somnis i aventures boniques...tampoc està malament el menú per un dia malaltó...
Com no, un dia que em quedo a casa, he observat alguna cosa que mai passa, tan sols passa si jo em quedo a casa, així m'ho han dit uns veíns...
Estava intentant descansar quant de sobte he sentit crits, però no crits d'alegria ni d'eufòria, no,no, crits on la paraula fill de puta era la més suau de totes...
He mirat per la finestra i he vist una noia cridant al veí que tinc a sota de casa, un noi força agradable per les poques vegades que m'he creuat...
La noia estava fora de si, cridava molt i l'insultava, he entés que eren ex parella i que tenien fills en comú, automaticament he pensat quina merda pels nens, ja que segur que això els marcarà l'infància...no crec que es portin gaire bé els pares...
Quant ho he explicat als mossos, ja que els he trucat perquè tot es complicava per moments, he reproduit els insults en castellà, i m'ha fet gràcia perquè eren catalans..."tenim una certa tendència a que els catalans no podem fer aquests espectacles", he pensat...i resulta que la follïa no té nacionalitat..
De fet, per l'escena, he entés que ell li ha llençat un roc al vidre del cotxe que estava totalment destrossat, ella mentres cridava, ha agafat un roc molt gran i li ha tirat a la furgoneta d'ell...jo m'ho mirava desde dalt i he agafat una canica i he trencat un got, és el màxim on pot arribar la meva violència...
És dur veure aquestes escenes, com poden renegar tan del seu passat?...
He pensat que tinc sort, molta sort de tenir una separació com la que tinc, amb les seves tonteries i algunes discusions però mai arribant a cap extrem de bogeria...
Finalment no ha passat res, això crec...jo he trucat als mossos perquè hi hagut un moment que han entrat al pis i escoltava els crits i patia que no passés res...em resultava impossible quedar-me parat i el meu grau d'heroïcitat mai arribaria per entrar a una casa aliena i fer d'heroi...sincerament perquè sóc un cagat i contra la violència tan sols tinc la meva por, que em fa marxar per potes de qualsevol escena desagradable...
Si van estar 10 anys junts, és un suposar perquè no els conec, amb aquesta escena han llençat exactament deu anys de les seves vides a les escombraries...no ho entenc, deuen pensar que viuran 150 anys i per això van llençant els anys així com així...perquè per mi, si renegues de qui has estat i has escollit, renegues de la teva vida finalment... un ha de ser prou civilitzat com per entendre que l'amor de parella es pot acabar però que hi va haver un moment que vas escollir aquella persona com la millor per compartir una vida...pots pensar que et vas equivocar, d'això es tracta la vida suposo, però d'aquí a odiar doncs hi ha un pas...jo ho vaig fer una vegada, no amb la mare de la meva filla per sort, però ho vaig fer...sense arribar a la violència física evidentment, però si verbal i sincerament, encara ara em costa reconèixer aquell moment de la meva vida... de fet vaig odiar i ho vaig fer perquè estimava moltíssim, allò de que de l'amor a l'odi hi ha un pas, doncs es va cumplir...
Però per sort, un és espectador del que ha viscut, tot queda gravat dins teu, com si miressis la teva pròpia pel.lícula i quant te n'adones de la pena que vas arribar a fer mirant algunes escenes en el teu propi film, entens que hi ha una part de tú que és així, no es pot renegar del que un ha sigut en un moment de la seva vida, una ho ha d'acceptar per no tornar-hi i no buscar excuses, l'ha cagat, doncs l'he cagat...per tant entens també que mai més ho permeteries... cometre tants errors, i sobretot no et permeteries mai més treure la teva part fosca on tan sols hi veies llum...
Ja mai més he renegat de res, fins i tot quant una ex parella meva no ha volgut saber res més de mi...no és que ho entengui o no, això tan és, és tan sols que m'estimo massa com per perdre'm per cap amor...alguna cosa aprens en aquesta vida...o potser és que realment mai m'havia estimat prou, perquè totes aquestes tonteries que he vist avui, aquests atacs d'histèria tan sols demostren que la persona que els té li falta el carinyo i respecte més important que qualsevol èsser humà necessita...el seu propi...
Avui he fallat a la feina, és la primera vegada que fallo en un any, però em resultava difícil moure'm per l'encostipat que he agafat...com sempre el meu atac de responsabilitat em feia dubtar i cada dues hores em vestia per anar al treball però finalment he decidit fer bondat i de moment no puc dir que m'hagi anat gaire bé, però a la farmàcia m'han donat un d'aquells medicaments que fan mal al cos però curen, ho he acceptat perquè demà si o si vaig a treballar...tot i que tinc el turmell inflat i una congestió de nassos...si, si, de nassos!!!
I tot i així sóc feliç, una mica avorrit però feliç...de fet diria que estava poc inspirat avui i no escrivia res, per tant he llegit, dormit, he mirat la televisió i he parlat amb una amiga de somnis i aventures boniques...tampoc està malament el menú per un dia malaltó...
Com no, un dia que em quedo a casa, he observat alguna cosa que mai passa, tan sols passa si jo em quedo a casa, així m'ho han dit uns veíns...
Estava intentant descansar quant de sobte he sentit crits, però no crits d'alegria ni d'eufòria, no,no, crits on la paraula fill de puta era la més suau de totes...
He mirat per la finestra i he vist una noia cridant al veí que tinc a sota de casa, un noi força agradable per les poques vegades que m'he creuat...
La noia estava fora de si, cridava molt i l'insultava, he entés que eren ex parella i que tenien fills en comú, automaticament he pensat quina merda pels nens, ja que segur que això els marcarà l'infància...no crec que es portin gaire bé els pares...
Quant ho he explicat als mossos, ja que els he trucat perquè tot es complicava per moments, he reproduit els insults en castellà, i m'ha fet gràcia perquè eren catalans..."tenim una certa tendència a que els catalans no podem fer aquests espectacles", he pensat...i resulta que la follïa no té nacionalitat..
De fet, per l'escena, he entés que ell li ha llençat un roc al vidre del cotxe que estava totalment destrossat, ella mentres cridava, ha agafat un roc molt gran i li ha tirat a la furgoneta d'ell...jo m'ho mirava desde dalt i he agafat una canica i he trencat un got, és el màxim on pot arribar la meva violència...
És dur veure aquestes escenes, com poden renegar tan del seu passat?...
He pensat que tinc sort, molta sort de tenir una separació com la que tinc, amb les seves tonteries i algunes discusions però mai arribant a cap extrem de bogeria...
Finalment no ha passat res, això crec...jo he trucat als mossos perquè hi hagut un moment que han entrat al pis i escoltava els crits i patia que no passés res...em resultava impossible quedar-me parat i el meu grau d'heroïcitat mai arribaria per entrar a una casa aliena i fer d'heroi...sincerament perquè sóc un cagat i contra la violència tan sols tinc la meva por, que em fa marxar per potes de qualsevol escena desagradable...
Si van estar 10 anys junts, és un suposar perquè no els conec, amb aquesta escena han llençat exactament deu anys de les seves vides a les escombraries...no ho entenc, deuen pensar que viuran 150 anys i per això van llençant els anys així com així...perquè per mi, si renegues de qui has estat i has escollit, renegues de la teva vida finalment... un ha de ser prou civilitzat com per entendre que l'amor de parella es pot acabar però que hi va haver un moment que vas escollir aquella persona com la millor per compartir una vida...pots pensar que et vas equivocar, d'això es tracta la vida suposo, però d'aquí a odiar doncs hi ha un pas...jo ho vaig fer una vegada, no amb la mare de la meva filla per sort, però ho vaig fer...sense arribar a la violència física evidentment, però si verbal i sincerament, encara ara em costa reconèixer aquell moment de la meva vida... de fet vaig odiar i ho vaig fer perquè estimava moltíssim, allò de que de l'amor a l'odi hi ha un pas, doncs es va cumplir...
Però per sort, un és espectador del que ha viscut, tot queda gravat dins teu, com si miressis la teva pròpia pel.lícula i quant te n'adones de la pena que vas arribar a fer mirant algunes escenes en el teu propi film, entens que hi ha una part de tú que és així, no es pot renegar del que un ha sigut en un moment de la seva vida, una ho ha d'acceptar per no tornar-hi i no buscar excuses, l'ha cagat, doncs l'he cagat...per tant entens també que mai més ho permeteries... cometre tants errors, i sobretot no et permeteries mai més treure la teva part fosca on tan sols hi veies llum...
Ja mai més he renegat de res, fins i tot quant una ex parella meva no ha volgut saber res més de mi...no és que ho entengui o no, això tan és, és tan sols que m'estimo massa com per perdre'm per cap amor...alguna cosa aprens en aquesta vida...o potser és que realment mai m'havia estimat prou, perquè totes aquestes tonteries que he vist avui, aquests atacs d'histèria tan sols demostren que la persona que els té li falta el carinyo i respecte més important que qualsevol èsser humà necessita...el seu propi...
dimarts, 19 de febrer del 2013
Eduard altre vegada
Podria definir el dia d'avui estornudant...falta dir que no m'encostipo mai que he començat a mocar-me...
Però no em quedo amb això...avui em quedaré amb els petits miracles informàtics, una eina que podem utilitzar positivament si volem...i retrobar una part important de la vida d'un pare, per mi, sempre és important.
Avui he parlat, després d'anys, amb la que va ser una parella del meu pare, que van estar molt de temps junts, i que sincerament em pot aportar una part del meu estimat Eduard que desconec una mica més...l'època de la seva glòria professional o quant encara no havia tirat el seu ego...la seva frase preferida: quant vaig llençar l'ego vaig començar a ser feliç, ell deia que aquell instant tenia data i fins i tot hora, o sigui consciència, valor important en els meus records de l'Eduard.
Ella va ser una parella que mai va viure a casa, que sempre escoltava el seu nom però la veia poques vegades, però que va estimar molt al meu pare...no he sigut capaç de dir-li en el primer contacte que el meu papi guachi va morir ja fa temps, ja li diré...però m'ha fet retrobar records bonics, com sempre, d'aquella persona que tan he estimat i estimo...
Sóc conscient de l'evolució del meu pare, vaig ser un espectador a primera fila...un home que va portar la seva bellesa física espectacular a extrems que el va fer oblidar de qui era, un home que va portar tots els adjectius especials que el van col.locar en un pedestal fins a extrems de pedanteria...però ho va veure i un dia va llençar l'ego...
De fet, estic convençut que sempre ho veia, era un gran escriptor i un mascle que ninguna dona es ressistia tan sols mirar-lo, però dins d'aquests motius tan externs ell ja treballava...potser va "perdre" molts anys per les lluites de la llibertat que en aquell moment el país no tenia, escapant-se per les muntanyes, siguent tortutat alguna vegada i siguent un cap visible de la ressistència, un petit heroi que ell alimentava fins que va veure que no era alló el que volia...va decidir patir per aconseguir la recompensa, ser valent amb ell mateix, anar molt més enllà...si algú creu, qui l'hagi conegut els últims anys, que sempre va ser així, doncs aquí ja puc dir que no, que no va ser sempre aquell èsser que flotava pel món...abans va ser un mimat de la gent culte i ell aprofitava això per enganyar-se una mica...així m'ho va explicar moltes vegades...
El meu pare va arribar fins al lloc que volia perquè va llençar l'ego, perquè deixar d'alimentar-se a costa de les paraules boniques externes dels altres, perquè es va escoltar, perquè va ser valent, de fet molt valent i si, va tenir una recompensa genial, currada això si, perquè les hores que va "perdre" entre cometes, o guanyar sense excusa li van donar els grans regals de la vida: mirar enrera i saber que el camí el vas escollir bé, que rectificar és cagar-la moltes vegades, que apendre té un significat individual i únic per cada èsser, que la coherència és la base de la serenor i que la serenor és la base d'una essència...
Avui he retrobat una part important d'ell, sense treure mèrit a ella, la seva ex parella, que li guardo un bon record, i un bon carinyo, però tinc ganes de saber el coneixement del canvi, sé que allà va començar a veure les coses i a entendre que tot el que havia viscut no li estava del tot bé...
Jo no he vist ningú que hagi fet un canvi tan brusc en la seva vida com el meu pare, tot i que externament va ser lent, internament quant va dir prou, va començar a treballar de debó...va perdre l'oportunitat de ser famós, tot i que en el seu món era considerat un geni amb un talent impresionant...però de fet ell mai guardava els escrits publicats, tan sols els personals, que els guardo tots jo en una maleta made in Eduard...
A vegades l'obro i llegeixo per enèssima vegada els seus pensaments...tot amb la tinta, fins i tot es nota quant s'emocionava i el pols li tremolava, és brutal llegir tanta intensitat en els papers...jo he aprés molt de les seves paraules, moltíssim i segur que em sereveixen cada dia, cada pas, cada canvi que faig a la meva vida...l'altre dia un amic d'Olot em va dir que sóc un supervivent sempre i que no pateix per mi, perquè sempre tiro endavant i segur que si, però sobretot tiro endavant per dins, això et fa ser fort a fora, cada dia més valent, amb menys por i un dia, no sé quant i si el tindré realment, davant meu observaré un mirall, un mirall rialler, el nom del meu primer blog...que finalment no estava preparat per riure encara...cada dia m'acosto més a la meva coherència i molt li he d'agraïr a ell, de tan sols mirar-lo, ja que ell mai donava importància a aquests canvis interns...l'estimo molt, moltíssim i retrobar un amor del seu passat em fa tan feliç com els pensament que cada dia em desperta aquella gran persona anomenada Eduard...externament anomenat pare...
Avui no he mirat res, ni faltes, ni res...generalment no ho faig però avui encara més, el cor fa moltes faltes i totes son precioses!!
Però no em quedo amb això...avui em quedaré amb els petits miracles informàtics, una eina que podem utilitzar positivament si volem...i retrobar una part important de la vida d'un pare, per mi, sempre és important.
Avui he parlat, després d'anys, amb la que va ser una parella del meu pare, que van estar molt de temps junts, i que sincerament em pot aportar una part del meu estimat Eduard que desconec una mica més...l'època de la seva glòria professional o quant encara no havia tirat el seu ego...la seva frase preferida: quant vaig llençar l'ego vaig començar a ser feliç, ell deia que aquell instant tenia data i fins i tot hora, o sigui consciència, valor important en els meus records de l'Eduard.
Ella va ser una parella que mai va viure a casa, que sempre escoltava el seu nom però la veia poques vegades, però que va estimar molt al meu pare...no he sigut capaç de dir-li en el primer contacte que el meu papi guachi va morir ja fa temps, ja li diré...però m'ha fet retrobar records bonics, com sempre, d'aquella persona que tan he estimat i estimo...
Sóc conscient de l'evolució del meu pare, vaig ser un espectador a primera fila...un home que va portar la seva bellesa física espectacular a extrems que el va fer oblidar de qui era, un home que va portar tots els adjectius especials que el van col.locar en un pedestal fins a extrems de pedanteria...però ho va veure i un dia va llençar l'ego...
De fet, estic convençut que sempre ho veia, era un gran escriptor i un mascle que ninguna dona es ressistia tan sols mirar-lo, però dins d'aquests motius tan externs ell ja treballava...potser va "perdre" molts anys per les lluites de la llibertat que en aquell moment el país no tenia, escapant-se per les muntanyes, siguent tortutat alguna vegada i siguent un cap visible de la ressistència, un petit heroi que ell alimentava fins que va veure que no era alló el que volia...va decidir patir per aconseguir la recompensa, ser valent amb ell mateix, anar molt més enllà...si algú creu, qui l'hagi conegut els últims anys, que sempre va ser així, doncs aquí ja puc dir que no, que no va ser sempre aquell èsser que flotava pel món...abans va ser un mimat de la gent culte i ell aprofitava això per enganyar-se una mica...així m'ho va explicar moltes vegades...
El meu pare va arribar fins al lloc que volia perquè va llençar l'ego, perquè deixar d'alimentar-se a costa de les paraules boniques externes dels altres, perquè es va escoltar, perquè va ser valent, de fet molt valent i si, va tenir una recompensa genial, currada això si, perquè les hores que va "perdre" entre cometes, o guanyar sense excusa li van donar els grans regals de la vida: mirar enrera i saber que el camí el vas escollir bé, que rectificar és cagar-la moltes vegades, que apendre té un significat individual i únic per cada èsser, que la coherència és la base de la serenor i que la serenor és la base d'una essència...
Avui he retrobat una part important d'ell, sense treure mèrit a ella, la seva ex parella, que li guardo un bon record, i un bon carinyo, però tinc ganes de saber el coneixement del canvi, sé que allà va començar a veure les coses i a entendre que tot el que havia viscut no li estava del tot bé...
Jo no he vist ningú que hagi fet un canvi tan brusc en la seva vida com el meu pare, tot i que externament va ser lent, internament quant va dir prou, va començar a treballar de debó...va perdre l'oportunitat de ser famós, tot i que en el seu món era considerat un geni amb un talent impresionant...però de fet ell mai guardava els escrits publicats, tan sols els personals, que els guardo tots jo en una maleta made in Eduard...
A vegades l'obro i llegeixo per enèssima vegada els seus pensaments...tot amb la tinta, fins i tot es nota quant s'emocionava i el pols li tremolava, és brutal llegir tanta intensitat en els papers...jo he aprés molt de les seves paraules, moltíssim i segur que em sereveixen cada dia, cada pas, cada canvi que faig a la meva vida...l'altre dia un amic d'Olot em va dir que sóc un supervivent sempre i que no pateix per mi, perquè sempre tiro endavant i segur que si, però sobretot tiro endavant per dins, això et fa ser fort a fora, cada dia més valent, amb menys por i un dia, no sé quant i si el tindré realment, davant meu observaré un mirall, un mirall rialler, el nom del meu primer blog...que finalment no estava preparat per riure encara...cada dia m'acosto més a la meva coherència i molt li he d'agraïr a ell, de tan sols mirar-lo, ja que ell mai donava importància a aquests canvis interns...l'estimo molt, moltíssim i retrobar un amor del seu passat em fa tan feliç com els pensament que cada dia em desperta aquella gran persona anomenada Eduard...externament anomenat pare...
Avui no he mirat res, ni faltes, ni res...generalment no ho faig però avui encara més, el cor fa moltes faltes i totes son precioses!!
dilluns, 18 de febrer del 2013
Un senyor qualsevol
A vegades alucino amb mi mateix, és com si fos un nen plé d'il.lusions i a sobre mimat, que ho vol tot, tot i tot...fa uns dies que no em trec del cap una energia, l'anyoro quant tot just l'havia començat a endinsar en el meu món energètic...que per cert, potser hi crec massa...
De fet , les meves entrades en els nou mons sempre son molt intensos, de mica en mica ja es va veient la meva realitat i la meva infinita volatilitat...l'altre dia deia en conya o no, que cada dona que ha tingut una relació llarga amb mi, després o ha marxat del país o es planteja un canvi total de la seva vida...vull dir que molt positiva no deu haver sigut la meva estança en el seu món...com podria doncs plantejar d'enamorar a algú?... sóc de bocins i se m'ha d'aprofitar així, inconstantment, a moments, a hores, a dies a molt estirar, no gaire més...no ho dic negativament ni deprimit, un ha de conèixer qui és per entendre els seus límits, i aquests son els meus...
Però tot i així en el meu món tinc una serie de gent que estimo amb bogeria, amb més o menys contacte, però sempre amb el contacte intens i real, no en tinc cap dubte i és bonic arribar a la meva edat i no tenir dubtes de qui ha entrat amb força en la meva vida...i s'hi manté durant molt de temps...
Però apareix el nen petit, el que ho vol tot, el que vol descobrir, el que vol saber, el que escolta melodies mudes o energies que toco, encara que potser en molts casos les toco jo solet, no ho sé, però les noto amb intensitat...
Curiós, estic inmers en una història on algú està obrint les portes de bat a bat tot i la seva complicada situació i jo estic seré, tranquil, sense presses, sense forçar res, perquè flueixo i perquè no he de parlar del "típic" dona-home o enamorament o tots aquests rotllos...no,no, tan sols vull descobrir veritats, altres veritats, altres realitats, altres ments, altres mons...
Primera norma i bàsica: no lluitar!!...altres dirien ell o ella s'ho perd!...jo no en sóc capaç, sempre crec que em perdo jo alguna cosa, l'altre ha de jutjar si perd quelcom o no...jo si, i ho tinc clar...
No tinc un metode més humà que enviar misatges per aquí, perquè em va agradar i em va agradar molt i em sentia absolutament atret per l'energia que desprenia, ja l' intuia poderosa i jo davant d'una energia poderosa si que quedo absolutament seduit...
A sobre el clima que jo veia... pobret il-lús de mi!!, era preciós, però el més important de tot és que li vull regalar paraules, moltes paraules... sóc l'únic que té una veu interior, tipus "pepito Grillo" que li demana les coses? o més ben dit que li exigeix?...i encara més: sóc l'únic que no sé contestar-li que no? és més ferma la meva consciència que jo mateix?...buf!!...
No sé captar res més que les energies, i evidentment aquestes son molt relatives, perquè suposo que tothom les capta d'una manera diferent...si, és el meu blog, és la meva consciència, i és la meva vida, però no sé que cony em passa, serà la meva eterna adolescència, que mentres algú m'obre les portes i em mostra el camí, jo trobo a faltar a una noieta...curiós tot plegat perquè no tinc més resposta que aquesta: la meva...tot i així ho dic per aquí perquè per aquí la valentia que jo pugui tenir és multiplica per mil...però és que em va encantar aquell paisatge que veia entre una porta mig oberta o molt tancada...qui em coneix sap que tot en mi és relatiu, però qui em coneix molt, per anys o per intensitat, sabrà que a vegades també sóc constant, a la meva manera és clar...però sobretot no sé fer servir la ment en molts casos, tan sols el que sento...això m'ha fet a vegades desembocar a rius que jo he nadat contra-corrent...tot i que son els peixos vius els únics que ho fan així...és fort, però hi penso...potser perquè la meva ajuda seria el silenci i en canvi em moro de ganes d'escoltar-la i fer brillar aquella mirada que amagava tantes coses, moltes de precioses...això li puc dir a un amic meu, o a un home, però mai a una dona...i tot i així, sempre ho dic...
ai que no aprenc.
De fet , les meves entrades en els nou mons sempre son molt intensos, de mica en mica ja es va veient la meva realitat i la meva infinita volatilitat...l'altre dia deia en conya o no, que cada dona que ha tingut una relació llarga amb mi, després o ha marxat del país o es planteja un canvi total de la seva vida...vull dir que molt positiva no deu haver sigut la meva estança en el seu món...com podria doncs plantejar d'enamorar a algú?... sóc de bocins i se m'ha d'aprofitar així, inconstantment, a moments, a hores, a dies a molt estirar, no gaire més...no ho dic negativament ni deprimit, un ha de conèixer qui és per entendre els seus límits, i aquests son els meus...
Però tot i així en el meu món tinc una serie de gent que estimo amb bogeria, amb més o menys contacte, però sempre amb el contacte intens i real, no en tinc cap dubte i és bonic arribar a la meva edat i no tenir dubtes de qui ha entrat amb força en la meva vida...i s'hi manté durant molt de temps...
Però apareix el nen petit, el que ho vol tot, el que vol descobrir, el que vol saber, el que escolta melodies mudes o energies que toco, encara que potser en molts casos les toco jo solet, no ho sé, però les noto amb intensitat...
Curiós, estic inmers en una història on algú està obrint les portes de bat a bat tot i la seva complicada situació i jo estic seré, tranquil, sense presses, sense forçar res, perquè flueixo i perquè no he de parlar del "típic" dona-home o enamorament o tots aquests rotllos...no,no, tan sols vull descobrir veritats, altres veritats, altres realitats, altres ments, altres mons...
Primera norma i bàsica: no lluitar!!...altres dirien ell o ella s'ho perd!...jo no en sóc capaç, sempre crec que em perdo jo alguna cosa, l'altre ha de jutjar si perd quelcom o no...jo si, i ho tinc clar...
No tinc un metode més humà que enviar misatges per aquí, perquè em va agradar i em va agradar molt i em sentia absolutament atret per l'energia que desprenia, ja l' intuia poderosa i jo davant d'una energia poderosa si que quedo absolutament seduit...
A sobre el clima que jo veia... pobret il-lús de mi!!, era preciós, però el més important de tot és que li vull regalar paraules, moltes paraules... sóc l'únic que té una veu interior, tipus "pepito Grillo" que li demana les coses? o més ben dit que li exigeix?...i encara més: sóc l'únic que no sé contestar-li que no? és més ferma la meva consciència que jo mateix?...buf!!...
No sé captar res més que les energies, i evidentment aquestes son molt relatives, perquè suposo que tothom les capta d'una manera diferent...si, és el meu blog, és la meva consciència, i és la meva vida, però no sé que cony em passa, serà la meva eterna adolescència, que mentres algú m'obre les portes i em mostra el camí, jo trobo a faltar a una noieta...curiós tot plegat perquè no tinc més resposta que aquesta: la meva...tot i així ho dic per aquí perquè per aquí la valentia que jo pugui tenir és multiplica per mil...però és que em va encantar aquell paisatge que veia entre una porta mig oberta o molt tancada...qui em coneix sap que tot en mi és relatiu, però qui em coneix molt, per anys o per intensitat, sabrà que a vegades també sóc constant, a la meva manera és clar...però sobretot no sé fer servir la ment en molts casos, tan sols el que sento...això m'ha fet a vegades desembocar a rius que jo he nadat contra-corrent...tot i que son els peixos vius els únics que ho fan així...és fort, però hi penso...potser perquè la meva ajuda seria el silenci i en canvi em moro de ganes d'escoltar-la i fer brillar aquella mirada que amagava tantes coses, moltes de precioses...això li puc dir a un amic meu, o a un home, però mai a una dona...i tot i així, sempre ho dic...
ai que no aprenc.
dissabte, 16 de febrer del 2013
La vida olorada
Olors que em transporten a llocs que no puc ni descriure...sento els infants cridar a prop meu... els dissabtes que sóc i excerceixo de pare em toca escoltar com riuen i disfruten en un boçí de territori i jo em submergeixo en les olors, en els records, en els vols que he tingut ultimament, en mil coses que em fan vibrar en aquesta terra.
Em miro en l'infància, baixant el carrer Sant Joan de Matadepera intentant evitar, a vegades sense sort, els claus que posaven abans als carrers perquè els cotxes no anessin molt ràpid per dins de la població...tanco els ulls i puc olorar al meu avi, al meu pare, a la meva iaia, al meu tiet...els tanco i sense fer ni un petit esforç puc "escoltar" la melodia de tantes olors juntes...una melodia tan dolça que n'estic segur que és un dels factors més grans del meu present, per estimar el viure, per estimar la terra molt per sobre del títol que pugui posseïr els camins que camino cada dia.
Les olors segueixen dins meu, cada dia...oloro l'imaginació del meu avi, potser tan exagerat com jo o més ben dit, jo tan exagerat com ell...com explicava el seu dia a dia com si fos un viatge impossible, com si fos un conte, adornava les paraules i convertia qualsevol cosa que feia en la millor cosa del món...o fins i tot en la pitjor...la seva intensitat, l'oloro i quina olor!!!
Oloro com el meu pare em mirava com un amic, com algú que tan sols amb la mirada ja sabia per on estava viatjant en aquell moment...no era qüestio paretal, era connexió...fins i tot diria que la casualitat ens va portar a ser pare i fill, però el que era real i ens va ajuntar i fer-nos estimar era aquesta complicitat que ens envoltava...l'oloro, aquella olor de persona lleugera, una olor no pesada, una olor que no fonia les altres, si no que les complementava...era ferm però poc intrús...les ales, ell les desplegava però tenia clar que cadascú tenia les seves...per això, en present puc olorar i no posar-me trist...fins i tot l'anyorança agafa aquell regust dolç quant ell entra dins dels meus pensaments...si és que hi ha algún dia que marxa...
Oloro la part més física de la meva àvia, ella feia olor a rosa, a flor, sempre feia una olor impresionant, sempre tan neta com la transparència del seu cor, així era la seva olor, pura, neta...ella era això: el cor. Un cor que potser bategava massa pels altres, però li era inevitable...crec que mai he conegut un cor amb tanta capacitat per absorvir amor i transmetre'l...
Oloro al meu tiet, encara el puc olorar quant el veig... la pintura es barreja amb la seva realitat, un tiet que pinta el seu propi dibuix, lluny de la realitat i en canvi, sempre se n'ha sortit, mostrant que potser si agafes el teu pinzell pots aconseguir tenir les teves pròpies regles de joc...oloro també el seu amor tan prudent, tan poc visible perquè la seva modèstia humana no li permet fer ni una ostentació de l'amor infinit que sent pels que s'estima....
I aquí estic un dissabte...les generacions passen, he aprés massa per espifiar-la com a pare, tot i així em presiono continuament, potser justament pel llistó que jo mateix em col.loco davant meu...tantes olors no tenen el mateix resultat, cadascú és com és, això també ho vaig apendre de petit quant deixàven desenvolupar-me individualment...jo tastava d'aquí i d'allà, però realment m'he fet solet i em veig tan diferent a ells....tot i així m'agrada també la meva olor...segur que potser sóc més exagerat que l'avi, estic molt menys capacitat per estimar com la iaia...mai podré tenir la serenor del meu pare i tan sols llegint el blog està claríssim que la modèstia no és el meu fort....però una cosa si que he aprés, bé o malament, amb un control que a vegades no s'observa però que tinc: el cor va per davant del meu seny, igual que m'entrego a mi mateix les meves veritats, intento no callar res del que sento pels altres, sigui volàtil o no el que sento, sigui circunstancial, sigui real, sigui un boques o no, no m'ho puc quedar...no em pertany a mi...després els altres ja em posen a lloc...quant van filtrant les coses, l'exageració, la velocitat de les paraules, el temps, l'espai, el moment...una cosa que a casa mai em van parlar va ser de les energies i en canvi jo hi crec infinitament...em poso davant d'algú i escolto l'aire i oloro el resultat i a partir d'aquí o me'n vaig o em llenço, tan que si no em coneixen puc acollonir i si em coneixen potser relativitzarant...
I aquí estic, pensant que estic entregant de mi a les generacions futures, pensant i dubtant dia rera dia de quina mena pare sóc...escoltant les nenes que juguen aquí a prop...i jo penso que és complicat ser pare...no sé recordar al meu pare enfadat o fotent-me crits...entenc que no era un nen molt complicat però no sé com s'ho feia...jo penso molt i massa perquè a vegades m'obligo a enfadar-me...no em van ensenyar mai on estava el límit, tot i així jo mai el sobrepassava...he estat molt mimat?...a casa sempre m'han dit que no, que anava a la meva, que tot ho volia fer "tol"...jo "tol" repetia continuament...tot i així en present sempre ho vull tot, no parlo de coses materials, això res i cada dia menys, parlo emocionalment...vull respostes, rapidés, perdo la paciència...els camins sempre van a parar al mateix lloc, pots donar mil voltes o anar ràpid però estic convençut que sempre desemboca al lloc que toca, per tant perquè he d'apendre a esperar?...si el camí que trobes és bonic abans l'aprofitaré i si és un error abans deixarem de perdre el temps...però hi ha un recorregut diferent? o t'has de moure pel que toca?...i si, hi han mil velocitats i sempre recordo que la meva opció és vàlida per mi, igual que la dels altres son vàlides pels altres...
Ara sentia rialles a l'habitació, olorava felicitat d'infants...totes les olors es van acumulant en l'instint i jo cada dia tinc més clar que en l'instint sempre trobo les respostes...és la meva finalitat, diferent als de casa, per tant ho van aconseguir, educar sense col.locar el camí escollit al teu davant...la meva finalitat en aquesta vida és viure el cent per cent deixat anar...dec estar al trenta, tinc feina encara, si em donen temps potser ho aconseguiré...molta gent pensa que he viscut molt, jo crec que no, tan sols no he volgut deixar de viure tot el que com a persona "normal" se'm posa pel davant...tan sols és això, una vida "normal" dona per molt si escoltes l'instint i no la por...
M'encanta viure!! m'encanta i molt!!
Em miro en l'infància, baixant el carrer Sant Joan de Matadepera intentant evitar, a vegades sense sort, els claus que posaven abans als carrers perquè els cotxes no anessin molt ràpid per dins de la població...tanco els ulls i puc olorar al meu avi, al meu pare, a la meva iaia, al meu tiet...els tanco i sense fer ni un petit esforç puc "escoltar" la melodia de tantes olors juntes...una melodia tan dolça que n'estic segur que és un dels factors més grans del meu present, per estimar el viure, per estimar la terra molt per sobre del títol que pugui posseïr els camins que camino cada dia.
Les olors segueixen dins meu, cada dia...oloro l'imaginació del meu avi, potser tan exagerat com jo o més ben dit, jo tan exagerat com ell...com explicava el seu dia a dia com si fos un viatge impossible, com si fos un conte, adornava les paraules i convertia qualsevol cosa que feia en la millor cosa del món...o fins i tot en la pitjor...la seva intensitat, l'oloro i quina olor!!!
Oloro com el meu pare em mirava com un amic, com algú que tan sols amb la mirada ja sabia per on estava viatjant en aquell moment...no era qüestio paretal, era connexió...fins i tot diria que la casualitat ens va portar a ser pare i fill, però el que era real i ens va ajuntar i fer-nos estimar era aquesta complicitat que ens envoltava...l'oloro, aquella olor de persona lleugera, una olor no pesada, una olor que no fonia les altres, si no que les complementava...era ferm però poc intrús...les ales, ell les desplegava però tenia clar que cadascú tenia les seves...per això, en present puc olorar i no posar-me trist...fins i tot l'anyorança agafa aquell regust dolç quant ell entra dins dels meus pensaments...si és que hi ha algún dia que marxa...
Oloro la part més física de la meva àvia, ella feia olor a rosa, a flor, sempre feia una olor impresionant, sempre tan neta com la transparència del seu cor, així era la seva olor, pura, neta...ella era això: el cor. Un cor que potser bategava massa pels altres, però li era inevitable...crec que mai he conegut un cor amb tanta capacitat per absorvir amor i transmetre'l...
Oloro al meu tiet, encara el puc olorar quant el veig... la pintura es barreja amb la seva realitat, un tiet que pinta el seu propi dibuix, lluny de la realitat i en canvi, sempre se n'ha sortit, mostrant que potser si agafes el teu pinzell pots aconseguir tenir les teves pròpies regles de joc...oloro també el seu amor tan prudent, tan poc visible perquè la seva modèstia humana no li permet fer ni una ostentació de l'amor infinit que sent pels que s'estima....
I aquí estic un dissabte...les generacions passen, he aprés massa per espifiar-la com a pare, tot i així em presiono continuament, potser justament pel llistó que jo mateix em col.loco davant meu...tantes olors no tenen el mateix resultat, cadascú és com és, això també ho vaig apendre de petit quant deixàven desenvolupar-me individualment...jo tastava d'aquí i d'allà, però realment m'he fet solet i em veig tan diferent a ells....tot i així m'agrada també la meva olor...segur que potser sóc més exagerat que l'avi, estic molt menys capacitat per estimar com la iaia...mai podré tenir la serenor del meu pare i tan sols llegint el blog està claríssim que la modèstia no és el meu fort....però una cosa si que he aprés, bé o malament, amb un control que a vegades no s'observa però que tinc: el cor va per davant del meu seny, igual que m'entrego a mi mateix les meves veritats, intento no callar res del que sento pels altres, sigui volàtil o no el que sento, sigui circunstancial, sigui real, sigui un boques o no, no m'ho puc quedar...no em pertany a mi...després els altres ja em posen a lloc...quant van filtrant les coses, l'exageració, la velocitat de les paraules, el temps, l'espai, el moment...una cosa que a casa mai em van parlar va ser de les energies i en canvi jo hi crec infinitament...em poso davant d'algú i escolto l'aire i oloro el resultat i a partir d'aquí o me'n vaig o em llenço, tan que si no em coneixen puc acollonir i si em coneixen potser relativitzarant...
I aquí estic, pensant que estic entregant de mi a les generacions futures, pensant i dubtant dia rera dia de quina mena pare sóc...escoltant les nenes que juguen aquí a prop...i jo penso que és complicat ser pare...no sé recordar al meu pare enfadat o fotent-me crits...entenc que no era un nen molt complicat però no sé com s'ho feia...jo penso molt i massa perquè a vegades m'obligo a enfadar-me...no em van ensenyar mai on estava el límit, tot i així jo mai el sobrepassava...he estat molt mimat?...a casa sempre m'han dit que no, que anava a la meva, que tot ho volia fer "tol"...jo "tol" repetia continuament...tot i així en present sempre ho vull tot, no parlo de coses materials, això res i cada dia menys, parlo emocionalment...vull respostes, rapidés, perdo la paciència...els camins sempre van a parar al mateix lloc, pots donar mil voltes o anar ràpid però estic convençut que sempre desemboca al lloc que toca, per tant perquè he d'apendre a esperar?...si el camí que trobes és bonic abans l'aprofitaré i si és un error abans deixarem de perdre el temps...però hi ha un recorregut diferent? o t'has de moure pel que toca?...i si, hi han mil velocitats i sempre recordo que la meva opció és vàlida per mi, igual que la dels altres son vàlides pels altres...
Ara sentia rialles a l'habitació, olorava felicitat d'infants...totes les olors es van acumulant en l'instint i jo cada dia tinc més clar que en l'instint sempre trobo les respostes...és la meva finalitat, diferent als de casa, per tant ho van aconseguir, educar sense col.locar el camí escollit al teu davant...la meva finalitat en aquesta vida és viure el cent per cent deixat anar...dec estar al trenta, tinc feina encara, si em donen temps potser ho aconseguiré...molta gent pensa que he viscut molt, jo crec que no, tan sols no he volgut deixar de viure tot el que com a persona "normal" se'm posa pel davant...tan sols és això, una vida "normal" dona per molt si escoltes l'instint i no la por...
M'encanta viure!! m'encanta i molt!!
divendres, 15 de febrer del 2013
Reflexionetes
Dies de pensaments de les relacions interpersonals, fent preguntes internes i externes, però amb els braços més oberts que mai, potser perquè estic tan optimista i feliç que tinc ganes de dir-ho a tothom, especialment a aquelles amistats que anyoro i que alguna cosa ha tacat l'amor que segur que encara conservem...tot i així, sé que ho he tacat jo, em toca rectificar a mi, espero que el temps ens posi on ens correspon...
Molta gent està futuda, em fa mal , fins i tot m'emprenya veure les injústicies, les incoherencies, tot plegat és una merda ben enmerdada...veig al veí que no pot ser feliç perquè es passa mitja jornada esperant que alguna feina toqui a la seva porta o més ben dit, truca a totes les portes, a veure si alguna s'obre d'una vegada...buf!!!...entenc la seva lluita, l'entenc com l'ha d'entendre algú que no la té, vull dir que per més que entengui el seu estat, ningú, absolutament ningú més que ell sap com se sent...
I segueixo compartint estones amb molta gent, encara que sigui per coincidencia laboral i no per elecció, però sempre aprenc coses, cada dia tinc més clar que la veritat està al carrer, i cada vegada tinc menys clar que mirant la tele o escoltant la radio m'informi en condicions...
Perquè surt a la llum tanta corrupció?...m'ho pregunto continuament...no pot ser que abans no hi hagués tanta corrupció, és impossible...per tant deuen faltar peles fins i tot per tancar la roda de la corrupció, algú no deu cobrar i ho deu publicar o denunciar per venjança, si no no entenc res de res...
Això ho he aprés d'una conversa interessant d'avui...també m'han comentat que s'inicien cursets que la gent no s'apunta ...i perquè? si tanta gent té, per mala sort, temps lliure, perquè no s'apunten doncs?...ho enten algú?...doncs jo ni ho entenc ni deixo d'entendre-ho, com deia abans em veig incapacitat de jutjar la vida d'un altre, perquè tan sols la sap ell, per tant ho respecto, no seria capaç de dir allò tan fàcil de : "quina barra!!, després es queixen!!"...no em resulta dificil imaginar com paralitza estar paralitzat esperant una cosa concreta...explica'ls que han de tenir paciència!!, que s'han de cultivar encara més...això si, sense saber si tindran recompensa alguna.
Sincerament, entenc que el que volen és una feina ara mateix i com no ho he d'entendre!!...és lògic, perquè mentres es cultiven els arriba el lloguer o l'hipoteca...fer un curs ara, buf!!...gastar més de gasolina!! ui no...i a sobre sense saber el resultat...no,no, les coses no funcionen així, ningú els esperarà per quant estiguin "preparats"...la societat sempre va endavant i s'emportarà el que trobi en el seu camí sense pietat...
Així doncs em quedo en les persones, en la seva pietat, que n'hi ha molta, sense connotacions religioses eh!, que la pietat no és exclusiva dels cristians...així doncs em quedo amb la gent, amb l'abraçada d'una gran amiga, amb la conversa d'una gran conegut, amb els meus impulsos d'entregar coses a persones que no volen obrir regals, em quedo en això, en la part humana...
I crec que les respostes estan en aquesta part, jo ja no escolto als que ens volen fer creure que hem de ser experts econòmics, o simplement part d'una cadena productiva, que per cert, ja no produeix com ens havien promés després de tants esforços realitzats...
Corruptes, corruptes protegits, estafadors legals, estafadors que es passegen pel carrer i que molts d'ells ens han dit que hem de fer per sortir de l'estafa que ells mateixos han creat...si, he decidit escoltar a la gent, a la gent del carrer que enten que és la vida i el que passem tots plegats...
Quant a un president d'un país se li pregunta quant val un café i no ho sap com va passar fa temps, és que és un ilús, i vol dir que no és ni conscient del que és necessari per aconseguir vots, per tant crec que ells mateixos es creuen les seves pròpies mentides, de veritat que ho crec, s'han fet un món a part i no tenen ni idea del món real que estan fent funcionar tan malament...i de fet, com deia abans, no pots jutjar si surts de la teva situació...i aquests ganàpies no en tenen ni idea del que la gent passa, senzillament perquè no ho estan passant...com ens poden ajudar si son uns ignorants de la realitat??.
Molta gent està futuda, em fa mal , fins i tot m'emprenya veure les injústicies, les incoherencies, tot plegat és una merda ben enmerdada...veig al veí que no pot ser feliç perquè es passa mitja jornada esperant que alguna feina toqui a la seva porta o més ben dit, truca a totes les portes, a veure si alguna s'obre d'una vegada...buf!!!...entenc la seva lluita, l'entenc com l'ha d'entendre algú que no la té, vull dir que per més que entengui el seu estat, ningú, absolutament ningú més que ell sap com se sent...
I segueixo compartint estones amb molta gent, encara que sigui per coincidencia laboral i no per elecció, però sempre aprenc coses, cada dia tinc més clar que la veritat està al carrer, i cada vegada tinc menys clar que mirant la tele o escoltant la radio m'informi en condicions...
Perquè surt a la llum tanta corrupció?...m'ho pregunto continuament...no pot ser que abans no hi hagués tanta corrupció, és impossible...per tant deuen faltar peles fins i tot per tancar la roda de la corrupció, algú no deu cobrar i ho deu publicar o denunciar per venjança, si no no entenc res de res...
Això ho he aprés d'una conversa interessant d'avui...també m'han comentat que s'inicien cursets que la gent no s'apunta ...i perquè? si tanta gent té, per mala sort, temps lliure, perquè no s'apunten doncs?...ho enten algú?...doncs jo ni ho entenc ni deixo d'entendre-ho, com deia abans em veig incapacitat de jutjar la vida d'un altre, perquè tan sols la sap ell, per tant ho respecto, no seria capaç de dir allò tan fàcil de : "quina barra!!, després es queixen!!"...no em resulta dificil imaginar com paralitza estar paralitzat esperant una cosa concreta...explica'ls que han de tenir paciència!!, que s'han de cultivar encara més...això si, sense saber si tindran recompensa alguna.
Sincerament, entenc que el que volen és una feina ara mateix i com no ho he d'entendre!!...és lògic, perquè mentres es cultiven els arriba el lloguer o l'hipoteca...fer un curs ara, buf!!...gastar més de gasolina!! ui no...i a sobre sense saber el resultat...no,no, les coses no funcionen així, ningú els esperarà per quant estiguin "preparats"...la societat sempre va endavant i s'emportarà el que trobi en el seu camí sense pietat...
Així doncs em quedo en les persones, en la seva pietat, que n'hi ha molta, sense connotacions religioses eh!, que la pietat no és exclusiva dels cristians...així doncs em quedo amb la gent, amb l'abraçada d'una gran amiga, amb la conversa d'una gran conegut, amb els meus impulsos d'entregar coses a persones que no volen obrir regals, em quedo en això, en la part humana...
I crec que les respostes estan en aquesta part, jo ja no escolto als que ens volen fer creure que hem de ser experts econòmics, o simplement part d'una cadena productiva, que per cert, ja no produeix com ens havien promés després de tants esforços realitzats...
Corruptes, corruptes protegits, estafadors legals, estafadors que es passegen pel carrer i que molts d'ells ens han dit que hem de fer per sortir de l'estafa que ells mateixos han creat...si, he decidit escoltar a la gent, a la gent del carrer que enten que és la vida i el que passem tots plegats...
Quant a un president d'un país se li pregunta quant val un café i no ho sap com va passar fa temps, és que és un ilús, i vol dir que no és ni conscient del que és necessari per aconseguir vots, per tant crec que ells mateixos es creuen les seves pròpies mentides, de veritat que ho crec, s'han fet un món a part i no tenen ni idea del món real que estan fent funcionar tan malament...i de fet, com deia abans, no pots jutjar si surts de la teva situació...i aquests ganàpies no en tenen ni idea del que la gent passa, senzillament perquè no ho estan passant...com ens poden ajudar si son uns ignorants de la realitat??.
dijous, 14 de febrer del 2013
Perquè?
Avui m'ha dit una amiga que no sóc un "home" igual que els altres...jo li he preguntat com son els altres?...de fet els que conec, els més propers a mi, els millors amics no crec que s'allunyin gaire a com sóc jo, almenys ens entenem, fins i tot quant parlem de dones...potser és la sensibilitat, que segur que no és exclusiva de ningú, potser son els esteorotips que fan semblar a molts homes molt més "machus" del que son realment, potser és una visió ancestral que fa que finalment els tópics fins i tot s'imposin al que mires...
Perquè de fet, jo sóc un home, per tant seria impossible que fos l'únic que tingués aquesta forma d'entendre les relacions home-dona...jo jugo, jugo molt, m'agrada jugar, m'agraden les sensacions i les busco i les rebusco, és una opció, i qui no em coneix pot confondre moltíssim, fins i tot diria que qui em coneix, si és dona, també pot confondre...com sempre les paraules corren massa!!!...però això si que és un tret que no puc ni segurament vull canviar...finalment, com amb tothom, se m'ha de jutjar pels actes i allà, en les realitats, és on guanyo molt o perdo molt...
No sé entendre una relació d'amistat sense intensitat, parlo d'homes i de dones, ser amics perquè si no ho entenc...potser perquè no ens agrada sentir-nos sols, potser perquè és el costum dels anys que ha confós una costum de tenir algú al costat amb una amistat, potser perquè tenint un cercle gran i proper ens dona la sensació d'estar protegits, però amb els anys això es pot tirar en contra...fins i tot triant podem ser de costums...i és que finalment el món és molt gran i abarquem tan poc espai que ens estem perdent milions de relacions positives i fantàstiques...per tant, que més que ser exigents aquí i triar de debó i no deixar-nos portar pel carinyo i prou...el carinyo pot venir de la constant companyia d'algú, però crec que estimar és molt més que això...el tòpic de que als amics els esculls i la familia ja ve donada és ben cert, pel meu gust...i tot i així estimem molt a la familia i potser no ens semblem en res a la gent que ens envolta...així doncs perquè els estimem?...perquè hi han moltes maneres d'estimar m'imagino...suposo que a la casualitat, si li sumes respecte tot i poder ser molt diferents, si li sumes allò que com a pare o fill pots entendre que et lliga emocionalment, si li sumes uns quants factors doncs ja tenim una forma d'amor...tot i que en molts casos aquest lligam provoca disputes i just quant t'apartes és quant les relacions comencen a fluir...perquè desenganyem-nos, no és una elecció, estem allà per nassos fins que tenim el dret de decidir...
Sempre he pensat que he tingut molta sort en la loteria familiar, i potser doblement sort, perquè al ser fill de pares separats em va tocar anar amb el cantó paternal: avi, iaia, tiet i pare i a tots quatre els hauria escollit lliurement i mai em fa vergonya dir que a la meva mare i a la meva germana no les escolliria...però no perquè siguin mala gent, o no em caiguin bé, si no perquè no tenim afinitat i ja està...
Ahir llegia l'història del món, una història escrita en clau humana, sense paraules tècniques, sense molts rotllos, tota l'història en un llibre que de ben segur faria les delicies de molts infants...és un llibre per nens i adults, per tothom, per saber-ho tot però amb adjectius simples, com si un emperador fos una persona abans que emperador...m'agrada el llibre: "Breu història del món, (E.H.Gombrich), de fet és com un còmic i me'l vaig mirant desde fa temps...i allà parla de mirar enrera...de que mai acabariem de mirar enrera..de que tothom té una història que comença " hi havia una vegada...", m'agrada aquesta sensació i m'agrada que humanitzi a tants personatges històrics que en molts casos semblen de ficció...ell els fa humans.
Al que anava: jo no estimo més que els altres, cadascú té la seva forma de fer-ho, jo ho dic tot, potser mai penso en les conseqüencies, això em fa fallar molt, ja que l'intenció surt del que dic però la realitat s'allunya en molts casos del primer pensament, perquè hi han molt factors...hi ha gent que pensa molt el que ha de dir, jo ho penso després si algú m'hi fa pensar...em passa en el blog, demà ja no recordo que he escrit avui, és així i si algú em fa una referència al que he escrit no ho recordo...és un blog no pensat, tan sols mostro el que penso i ho escric, sense guió mai i sense ben bé on encaminar les paraules...vaja, com sóc jo: dispers!!
Avui li deia a l'amiga que li podria dir mil defectes meus, però el principal és que no accepto les coses tal com venen, sembla que les vulgui controlar o buscar i després predico amb les paraules: si ha de ser, serà!!...
La debilitat es ferma si no tens clar el que passa, o el que ha passat, allà admiro als que tiren endavant sense pensar, a vegades els admiro molt, a vegades un xic i a vegades gens, però les tres son formes d'admirar...
És evident que si algú escriu molts pensaments publicament, és que dubta molt, que és un caga-dubtes vaja, un insegur i com diu aquell amic, tan sols quant mostres aquesta debilitat fas una passet per aconseguir més fortalesa, és acceptar aquesta part incòmode d'un mateix...sóc dèbil si, i que passa?..tot m'afecta moltíssim si, i que passa? és el que hi ha...però ultimament hi han coses que m'estan sorprenent, com a espectador d'una història que jo tambè sóc protagonista...és curiós aconseguir sortir de tú i mirar-te actuant, fins i tot veus que pots fer el pena...
Però les preguntes que m'estic fent aquests dies son:
- perquè agafo carinyo i crec tan en algú quant el temps és mínim de conèixença?
- perquè tan sols em moc per senyals?
- perquè no entenc que no pots actuar igual als disset anys que als quaranta?
- perquè penso que als meus amics més potents els vaig conèixer perquè l'edat ens permetia ser sincers? ( a part del gran mèrit d'ells, que quedi clar)
- perquè no tinc por?
- perquè no entenc quant em diuen que quant et fas gran és molt més complicat fer amics? no hauria de ser a l'inversa?...no diuen que madurem?...si madurem i "aprenem" hauriem de poder molt més facilment amistats no?...ai quin cacao!!
- perquè no em van deixar el manual d'instruccions?
Perquè de fet, jo sóc un home, per tant seria impossible que fos l'únic que tingués aquesta forma d'entendre les relacions home-dona...jo jugo, jugo molt, m'agrada jugar, m'agraden les sensacions i les busco i les rebusco, és una opció, i qui no em coneix pot confondre moltíssim, fins i tot diria que qui em coneix, si és dona, també pot confondre...com sempre les paraules corren massa!!!...però això si que és un tret que no puc ni segurament vull canviar...finalment, com amb tothom, se m'ha de jutjar pels actes i allà, en les realitats, és on guanyo molt o perdo molt...
No sé entendre una relació d'amistat sense intensitat, parlo d'homes i de dones, ser amics perquè si no ho entenc...potser perquè no ens agrada sentir-nos sols, potser perquè és el costum dels anys que ha confós una costum de tenir algú al costat amb una amistat, potser perquè tenint un cercle gran i proper ens dona la sensació d'estar protegits, però amb els anys això es pot tirar en contra...fins i tot triant podem ser de costums...i és que finalment el món és molt gran i abarquem tan poc espai que ens estem perdent milions de relacions positives i fantàstiques...per tant, que més que ser exigents aquí i triar de debó i no deixar-nos portar pel carinyo i prou...el carinyo pot venir de la constant companyia d'algú, però crec que estimar és molt més que això...el tòpic de que als amics els esculls i la familia ja ve donada és ben cert, pel meu gust...i tot i així estimem molt a la familia i potser no ens semblem en res a la gent que ens envolta...així doncs perquè els estimem?...perquè hi han moltes maneres d'estimar m'imagino...suposo que a la casualitat, si li sumes respecte tot i poder ser molt diferents, si li sumes allò que com a pare o fill pots entendre que et lliga emocionalment, si li sumes uns quants factors doncs ja tenim una forma d'amor...tot i que en molts casos aquest lligam provoca disputes i just quant t'apartes és quant les relacions comencen a fluir...perquè desenganyem-nos, no és una elecció, estem allà per nassos fins que tenim el dret de decidir...
Sempre he pensat que he tingut molta sort en la loteria familiar, i potser doblement sort, perquè al ser fill de pares separats em va tocar anar amb el cantó paternal: avi, iaia, tiet i pare i a tots quatre els hauria escollit lliurement i mai em fa vergonya dir que a la meva mare i a la meva germana no les escolliria...però no perquè siguin mala gent, o no em caiguin bé, si no perquè no tenim afinitat i ja està...
Ahir llegia l'història del món, una història escrita en clau humana, sense paraules tècniques, sense molts rotllos, tota l'història en un llibre que de ben segur faria les delicies de molts infants...és un llibre per nens i adults, per tothom, per saber-ho tot però amb adjectius simples, com si un emperador fos una persona abans que emperador...m'agrada el llibre: "Breu història del món, (E.H.Gombrich), de fet és com un còmic i me'l vaig mirant desde fa temps...i allà parla de mirar enrera...de que mai acabariem de mirar enrera..de que tothom té una història que comença " hi havia una vegada...", m'agrada aquesta sensació i m'agrada que humanitzi a tants personatges històrics que en molts casos semblen de ficció...ell els fa humans.
Al que anava: jo no estimo més que els altres, cadascú té la seva forma de fer-ho, jo ho dic tot, potser mai penso en les conseqüencies, això em fa fallar molt, ja que l'intenció surt del que dic però la realitat s'allunya en molts casos del primer pensament, perquè hi han molt factors...hi ha gent que pensa molt el que ha de dir, jo ho penso després si algú m'hi fa pensar...em passa en el blog, demà ja no recordo que he escrit avui, és així i si algú em fa una referència al que he escrit no ho recordo...és un blog no pensat, tan sols mostro el que penso i ho escric, sense guió mai i sense ben bé on encaminar les paraules...vaja, com sóc jo: dispers!!
Avui li deia a l'amiga que li podria dir mil defectes meus, però el principal és que no accepto les coses tal com venen, sembla que les vulgui controlar o buscar i després predico amb les paraules: si ha de ser, serà!!...
La debilitat es ferma si no tens clar el que passa, o el que ha passat, allà admiro als que tiren endavant sense pensar, a vegades els admiro molt, a vegades un xic i a vegades gens, però les tres son formes d'admirar...
És evident que si algú escriu molts pensaments publicament, és que dubta molt, que és un caga-dubtes vaja, un insegur i com diu aquell amic, tan sols quant mostres aquesta debilitat fas una passet per aconseguir més fortalesa, és acceptar aquesta part incòmode d'un mateix...sóc dèbil si, i que passa?..tot m'afecta moltíssim si, i que passa? és el que hi ha...però ultimament hi han coses que m'estan sorprenent, com a espectador d'una història que jo tambè sóc protagonista...és curiós aconseguir sortir de tú i mirar-te actuant, fins i tot veus que pots fer el pena...
Però les preguntes que m'estic fent aquests dies son:
- perquè agafo carinyo i crec tan en algú quant el temps és mínim de conèixença?
- perquè tan sols em moc per senyals?
- perquè no entenc que no pots actuar igual als disset anys que als quaranta?
- perquè penso que als meus amics més potents els vaig conèixer perquè l'edat ens permetia ser sincers? ( a part del gran mèrit d'ells, que quedi clar)
- perquè no tinc por?
- perquè no entenc quant em diuen que quant et fas gran és molt més complicat fer amics? no hauria de ser a l'inversa?...no diuen que madurem?...si madurem i "aprenem" hauriem de poder molt més facilment amistats no?...ai quin cacao!!
- perquè no em van deixar el manual d'instruccions?
dimarts, 12 de febrer del 2013
Connexions
Ja ho deia fa pocs dies que cada dia em sorprenc més!!...cada vegada que baixo, la baixada és més curta i més relativa..., miro enrera i recordo les més antigues davallades i osti!! hi ha un canvi abismal...
Avui ha sigut un dia genial!!...tinc la sort o el privilegi de tenir una feina que em permet conèixer multitut de gent, sembla que cada dia vagi de viatge...entro en mil cases, veig mil races, veig mil formes de viure, d'entendre la vida, i cada dia tinc un regalet universal...avui la conversa intensa l'he tingut amb un xinés, segurament l'única raça que encara no havia entrat en contacte mai.
Porto més de 15 anys voltant per tot arreu, dels xalets més luxosos a les vivendes més humils...com no podria tenir una visió universal de les coses?... hauria d'estar cec per no tenir-la...la vida, en general, ens porta el contacte de la gent més semblant a nosaltres i això segur que impedeix apendre molt, perquè si no sóc racista ni classista és primera, per l'educació que he rebut, sens dubte, però ho he anat confirmant a mida que he anat trepitjant mil indrets...això si ,amb la meva curiositat per conèixer persones, per apendre més, per apendre d'altres llocs, per saber que jo no sóc l'important de la conversa i l'altre un annexe que s'ha afegit al nostre país, de tú a tú, perquè és així...podem posar mil mots però una persona pot ser jo, tú, ell i si els ajuntem podem ser nosaltres, vosaltres i ells...qui surt d'aquí és que és un ignorant...no ho dic amb despreci, però és que no hi ha més, una persona és una persona i ja està...no hi ha més.
Amb aquesta visió és fàcil entendre que per mi conèixer tants indrets i gent diferent m'ajuda molt a entendre mil coses...les pors de perdre el que tenim, l'importància exagerada que donem a les coses nostres, a la propietat, una propietat que fins i tot pot portar un país a la fallida...
Avui tenia els ulls ben oberts i curiosament el tresor m'ha arribat de la Xina, allà on els ulls son allargats...m'ha explicat o respós mil preguntes del seu país, tenia molta curiositat, i m'ha sorprés el seu sentit de l'humor...després ho pensava, no havia parlat mai amb algú de la Xina, i molt menys havia rigut amb un xinés...m'ha fet il.lusió...
Després he tingut natura: que passa tronco?, que fots capullo?, que et fullin!!!....també m'obre la ment cada dia entendre el que som en el món...està bé ser modest a l'hora de jutjar els teus orígens, de fet son molt relatius si tires molt enrera...però jo que vinc de familia "bona" però amb un cor encara més BÓ, he entés que tot plegat és una misèria que ens vol fer creure que el nostre "status" és vital per nosaltres...crec que tanta crísis ens va obrint els ulls, la ment i potser es perderant algunes tonteries que inicialment, quant som infants, no son nostres...
Obrir els ulls i no tenir por m'ha permés conèixer moltíssima gent...aquests darrers dies he entés que millor que em fixi amb les persones interessants del meu sexe, o sigui homes, tot és molt més senzill així...sap greu però és així...les ments sexys no tenen molt valor si es miren des dels organs sexuals i és que ens costa quedar-nos en el que realment som, simplement persones...
Avui he somrigut, i quant somrius tan sols tens somriures com a recompensa...he anat d'un barri d'inmigrants a un altre de torres de la burgesia catalana o garrotxina i tothom m'ha somrigut...a baix perquè per mi és un barri plé de persones, res més, i a dalt perquè aparentment podria semblar que tinc una torreta...però després el més important son les paraules, les connexions, els gestos, un petit tacte, i l'educació, que em sap greu dir-ho, però no tenim nosaltres la patent d'aquesta paraula...jo en tinc la prova, perquè em moc com una persona en barris que altres es poden moure com a blancs superiors o autòctons...tranquils, ja es va fer amb els andalussos i ara son ells que tambè es creuen superiors...crec que si et sents superior és que estàs acomplexat i com sempre dic, vivim en un país molt acomplexat...per cert, si ho crec, és perquè jo ho he experimentat...quant més m'he cregut pitjor volia dir que estava...amb els anys relativitzes el teu valor i aleshores és quant et valores de veritat...
Segueixo intens, molt intens, porto dies que he recuperat la part que més m'agrada de viure: l'intensitat, sense por, sense pensar en el que passarà, no val la pena...no paro de conèixer gent a la meva manera es clar, per dies, per hores, per moments, tan és, és una vida, tan sols una...no m'ho vull perdre...
Aquí, en el carrer, és on jo he aprés, he crescut i he madurat internament, bé o malament, però ho he fet...aquí, al carrer, és on miro les notícies, on llegeixo els articles i on m'informo, perquè realment aquí, en el carrer, és on veus la situació actual i de moltes persones...però m'encanta veure aquesta complicitat que trobo entre la gent que veig cada dia, m'agrada molt, em fa sentir proper al món i si li afegeixo un boçí de natura doncs ja es complert...quantes coses inútils ens hem inventat!!...segur que sempre tot és més senzill.
Avui ha sigut un dia genial!!...tinc la sort o el privilegi de tenir una feina que em permet conèixer multitut de gent, sembla que cada dia vagi de viatge...entro en mil cases, veig mil races, veig mil formes de viure, d'entendre la vida, i cada dia tinc un regalet universal...avui la conversa intensa l'he tingut amb un xinés, segurament l'única raça que encara no havia entrat en contacte mai.
Porto més de 15 anys voltant per tot arreu, dels xalets més luxosos a les vivendes més humils...com no podria tenir una visió universal de les coses?... hauria d'estar cec per no tenir-la...la vida, en general, ens porta el contacte de la gent més semblant a nosaltres i això segur que impedeix apendre molt, perquè si no sóc racista ni classista és primera, per l'educació que he rebut, sens dubte, però ho he anat confirmant a mida que he anat trepitjant mil indrets...això si ,amb la meva curiositat per conèixer persones, per apendre més, per apendre d'altres llocs, per saber que jo no sóc l'important de la conversa i l'altre un annexe que s'ha afegit al nostre país, de tú a tú, perquè és així...podem posar mil mots però una persona pot ser jo, tú, ell i si els ajuntem podem ser nosaltres, vosaltres i ells...qui surt d'aquí és que és un ignorant...no ho dic amb despreci, però és que no hi ha més, una persona és una persona i ja està...no hi ha més.
Amb aquesta visió és fàcil entendre que per mi conèixer tants indrets i gent diferent m'ajuda molt a entendre mil coses...les pors de perdre el que tenim, l'importància exagerada que donem a les coses nostres, a la propietat, una propietat que fins i tot pot portar un país a la fallida...
Avui tenia els ulls ben oberts i curiosament el tresor m'ha arribat de la Xina, allà on els ulls son allargats...m'ha explicat o respós mil preguntes del seu país, tenia molta curiositat, i m'ha sorprés el seu sentit de l'humor...després ho pensava, no havia parlat mai amb algú de la Xina, i molt menys havia rigut amb un xinés...m'ha fet il.lusió...
Després he tingut natura: que passa tronco?, que fots capullo?, que et fullin!!!....també m'obre la ment cada dia entendre el que som en el món...està bé ser modest a l'hora de jutjar els teus orígens, de fet son molt relatius si tires molt enrera...però jo que vinc de familia "bona" però amb un cor encara més BÓ, he entés que tot plegat és una misèria que ens vol fer creure que el nostre "status" és vital per nosaltres...crec que tanta crísis ens va obrint els ulls, la ment i potser es perderant algunes tonteries que inicialment, quant som infants, no son nostres...
Obrir els ulls i no tenir por m'ha permés conèixer moltíssima gent...aquests darrers dies he entés que millor que em fixi amb les persones interessants del meu sexe, o sigui homes, tot és molt més senzill així...sap greu però és així...les ments sexys no tenen molt valor si es miren des dels organs sexuals i és que ens costa quedar-nos en el que realment som, simplement persones...
Avui he somrigut, i quant somrius tan sols tens somriures com a recompensa...he anat d'un barri d'inmigrants a un altre de torres de la burgesia catalana o garrotxina i tothom m'ha somrigut...a baix perquè per mi és un barri plé de persones, res més, i a dalt perquè aparentment podria semblar que tinc una torreta...però després el més important son les paraules, les connexions, els gestos, un petit tacte, i l'educació, que em sap greu dir-ho, però no tenim nosaltres la patent d'aquesta paraula...jo en tinc la prova, perquè em moc com una persona en barris que altres es poden moure com a blancs superiors o autòctons...tranquils, ja es va fer amb els andalussos i ara son ells que tambè es creuen superiors...crec que si et sents superior és que estàs acomplexat i com sempre dic, vivim en un país molt acomplexat...per cert, si ho crec, és perquè jo ho he experimentat...quant més m'he cregut pitjor volia dir que estava...amb els anys relativitzes el teu valor i aleshores és quant et valores de veritat...
Segueixo intens, molt intens, porto dies que he recuperat la part que més m'agrada de viure: l'intensitat, sense por, sense pensar en el que passarà, no val la pena...no paro de conèixer gent a la meva manera es clar, per dies, per hores, per moments, tan és, és una vida, tan sols una...no m'ho vull perdre...
Aquí, en el carrer, és on jo he aprés, he crescut i he madurat internament, bé o malament, però ho he fet...aquí, al carrer, és on miro les notícies, on llegeixo els articles i on m'informo, perquè realment aquí, en el carrer, és on veus la situació actual i de moltes persones...però m'encanta veure aquesta complicitat que trobo entre la gent que veig cada dia, m'agrada molt, em fa sentir proper al món i si li afegeixo un boçí de natura doncs ja es complert...quantes coses inútils ens hem inventat!!...segur que sempre tot és més senzill.
dilluns, 11 de febrer del 2013
Exagerat
Aquest escrit "exagerat" te'l dedico...de fet ja ho saps que te'l dedico perquè ni això he pogut amagar...
D'acord, després de dies de valentia, de seguretat, de serenor, he baixat...com t'he dit, qui s'il.lusiona mil vegades té moltes possibilitats de desil.lusionar-se també moltes vegades, és simple matemàtiques o tan per cent.
Avui doncs i com sempre intento, m'he deixat anar i sentir la sensació de desil-lusió...sempre he pensat que s'ha de deixar sentir tot, potser si no ho intentés no entendria la part bona de les coses...
Dilluns... som dilluns, he estat ben a prop tot el dia, la feina em portava allà i l'efecte imant seguia viu...suposo que toca callar i no en sé, em costa molt...és pur egoisme que no sé evitar...però per mi els colors son molt importants...el somiar...el pensar perquè ha passat una cosa..."l'exagerar" si cal, tot i que jo no ho sento com una exageració, simplement ho sento així...
No m'agrada publicar-ho, m'agradaria dir-t'ho com podia fer fa uns dies, sense dir res, de fet a vegades no cal dir res per entendre les coses...saps? em costa entendre les coses, fins aquí pots entendre de que m'ha servit la madurés, potser com més maduro menys entenc, així de "papanates" sóc...
I l'il.lusió venia del teu món, del teu solitari, de tú vaja, crec que així queda més clar...a poc a poc s'anava obrint i m'agradava olorar-lo, començava a veure paisatges teus, que il-lusionaven el nou visitant que tenies...recorda que son paraules, recorda sempre que no sóc el Peter Pan i mai ho he volgut ser, recorda que tan sols és una part de mi, tot és pot relativitzar...tot menys la persona que té noms i cognoms...mai m'agradaria quedar-me en un personatge de ficció...aquesta, la ficció, l'utilitzo per marxar molt lluny i mai la detestaré però mai deixaré de recordar que sóc de carn i ossos i no un dibuix animat...tot i que no et nego que a vegades no em faria res...
Aquest estiu vaig apendre a relativitzar, no creguis que en sabia gaire, però el resultat m'ho ha fet veure molt clar...l'intensitat pot ser efímera, pot ser que passat el temps, quant miri enrera i entengui una etapa que semblava importantíssima per mi com un fet quasi puntual, el present m'ho demostra dia rera dia, tot i que t'asseguro que he intentat amb tota la meva tossudés fer d'alló un record viu...però no me'n he sortit, per tant, tot és relatiu...
Si algú m'hagués filmat davant teu potser no entendria res, segur que pensaria que exagero, però sóc així, i tot i que tot és pot canviar hi han coses del caràcter més incrustades que altres, però et prometo que intento millorar...però ja veus, un fet com aquest, potser tan puntual, potser molt poc important per la vista universal, per mi és un detonant de moltes coses i pensaments...potser t'ho he d'agraïr no? segur que d'aquí també en trec millora pel meu futur...ves a saber...ara si que he aprés fa temps a no mirar gaire enllà en el futur, total no sé que m'espera, per tant millor em quedo aquí en el present...
Però hi han coses que se'm desperten: tendresa, sensibilitat, conexió, afinitat, algunes coses que costen de trobar però la poca experiència que pugui tenir ( per mi cada cosa que em passa és nova i poc puc enmagatzemar per un futur, per tant l'experiència és relativa) em diu que costa de trobar, però encara costa molt més de mantenir...
Avui estic "futut", ho poso entre cometes perquè és un futudés no dolorosa, és més aviat una futudés sensibloide, sensació de perdre'm alguna cosa...no em cal ser un Peter Pan per empipar-me quant tinc la sensació de perdre'm quelcom...
Aquelles corregudes amunt i avall de la setmana passada em van delatar...em vaig moure...per tú, i convençut de que ho feia correctament, em sentia a gust...repeteixo, no em pots fer por, tan sols sento el bé en aquest sentit...ho veus que exagerat que sóc, i tú que paties per la teva exageració...noooooo, la meva és molt bèstia!!, ja ho veus...
Crec que em llegiràs per aquí, però tampoc m'alegra molt...sé que em llegeix gent, de fet aquí surt la gent que entra d'una manera anònima...jo, com tots els meus amics saben, sóc persona d'estadístiques, humanes això si, i em miro la gent que entra però no tinc ni idea de qui hi ha darrera llegint tot això...bé, alguns si perquè m'ho diuen, però altres no, però no m'importa això...a vegades compartir la meva realitat i la meva ficció publicament m'enforteix, a vegades em debilita però quasi sempre, ja fa temps, ja no penso en les conseqüencies, ho faig perquè vull, perquè d'aquí uns quants anys jo seré silenci com tothom, hi ha alguna cosa que es pugui relativitzar més que això?...potser els anys em fan entendre que l'importància bestial que li dono a les coses que visc no son gran cosa, però tot i així seguiré donant-li la mateixa importància...potser és un dels secrets on recau una vida o una elecció de vida...i ara, altre vegada, et sóc sincer...tu ja pots relativitzar el que vulguis, tú hi pots posar tot el Peter Pan del món, és la teva vista i les meves paraules, no hi ha més interpretació que la teva i la meva per separat...
No em preguntis perquè, o tan sols fes-ho un dia cara a cara si és que tenim la sort de poder-ho fer, però he anyorat avui tenir "la possibilitat de"...osti, "la possibilitat de" dona tanta vida!!..."la possibilitat de" no és res però ho és tot, permet seguir amb les ales ben desplegades, permet que no hi hagi final, i potser ni començament...en "la possibilitat de" hi viu la meva il.lusió...tranqui, en tinc moltes, però en aquesta ets tú la "prota" per tant te la dic a tú...igual que he dedicat escrits als meus estimats o a gent important en un moment de la meva vida, avui t'ho dono a tú...de fet aquests últims articles son conseqüencia al que m'ha fet pensar tot això, imagina si sóc exagerat!!!!
Em vas obrir una porta la setmana passada, jo me la vaig pendre molt millor del que potser vas imaginar, potser no vaig arribar molt lluny, tan sols veia una porta oberta...imagina si poden durar poc les il.lusions que la vas tancar a l'endemà...crec que encara tenia una cama a dins, perquè alguna cosa se m'ha enganxat en aquell tancament...estic en un moment de la meva vida tan seré que m'ho vaig pendre bé, vaig entendre el que calia i vaig deixar de mirar-te una estona i sobretot de pensar en alguna conversa interessant...però ahir van tornar i avui, al passar tan a prop, han tornat amb més força....repeteixo: ja veus que exagerat que sóc!!...per aixó et dedico aquestes línies, perquè potser aquest dia meu et pertany a tú...buf!! quanta responsabilitat...nooooo, tranqui, aquesta última paraula tan enfalagosa me la quedo jo, tot el que dic i penso és positiu dins meu, vull dir la part que em fas treure quant penso en les nostres converses... però a mi em toca pensar, perquè penso saps?...bé, crec que ja ho saps...a vegades em costa mantenir-me seré en aquest món, a vegades m'enrabio molt amb les meves actuacions, a vegades, fins i tot, m'arrepenteixo de moltes coses, però algunes vegades tinc les coses clares, no gaires eh, però aquesta si que la tinc clara i les meves conclusions ja te les he dit, aquí i allà....imagina si penso que no m'equivoco amb el que he vist, que t'he entregat moltes lletres i encara no tenia ni amistat!! buf!! que exagerat que sóc!! et prometo que aquesta part de mi em costa encara acceptar-la...l'exageració...ja callo...però no sense recordar-te que avui he anyorat molt "la possibilitat de"...no parla el Peter ni el pirata, parlo jo...no creguis, a ells els faig callar moltes vegades perquè no paren de demanar i jo els dono el que puc...tan sols sóc un èsser huma, no un mag i fins i tot et diria que l'experiència m'ha fet treure'm a mi mateix l'etiqueta d'especial o d'espAcial, que reconec que fa mooooolts anys enrera m'ho vaig creure...de mica en mica m'he posat a lloc...no sóc especial, perquè especial t'ho fan els altres o no, però aixó si, mai renunciaré a que la meva vida sigui especial i a conèixer gent especial..., tot i que ho he de fer algunes vegades és clar...i no en tinc cap dubte: tu ho ets, d'especial vull dir.
D'acord, després de dies de valentia, de seguretat, de serenor, he baixat...com t'he dit, qui s'il.lusiona mil vegades té moltes possibilitats de desil.lusionar-se també moltes vegades, és simple matemàtiques o tan per cent.
Avui doncs i com sempre intento, m'he deixat anar i sentir la sensació de desil-lusió...sempre he pensat que s'ha de deixar sentir tot, potser si no ho intentés no entendria la part bona de les coses...
Dilluns... som dilluns, he estat ben a prop tot el dia, la feina em portava allà i l'efecte imant seguia viu...suposo que toca callar i no en sé, em costa molt...és pur egoisme que no sé evitar...però per mi els colors son molt importants...el somiar...el pensar perquè ha passat una cosa..."l'exagerar" si cal, tot i que jo no ho sento com una exageració, simplement ho sento així...
No m'agrada publicar-ho, m'agradaria dir-t'ho com podia fer fa uns dies, sense dir res, de fet a vegades no cal dir res per entendre les coses...saps? em costa entendre les coses, fins aquí pots entendre de que m'ha servit la madurés, potser com més maduro menys entenc, així de "papanates" sóc...
I l'il.lusió venia del teu món, del teu solitari, de tú vaja, crec que així queda més clar...a poc a poc s'anava obrint i m'agradava olorar-lo, començava a veure paisatges teus, que il-lusionaven el nou visitant que tenies...recorda que son paraules, recorda sempre que no sóc el Peter Pan i mai ho he volgut ser, recorda que tan sols és una part de mi, tot és pot relativitzar...tot menys la persona que té noms i cognoms...mai m'agradaria quedar-me en un personatge de ficció...aquesta, la ficció, l'utilitzo per marxar molt lluny i mai la detestaré però mai deixaré de recordar que sóc de carn i ossos i no un dibuix animat...tot i que no et nego que a vegades no em faria res...
Aquest estiu vaig apendre a relativitzar, no creguis que en sabia gaire, però el resultat m'ho ha fet veure molt clar...l'intensitat pot ser efímera, pot ser que passat el temps, quant miri enrera i entengui una etapa que semblava importantíssima per mi com un fet quasi puntual, el present m'ho demostra dia rera dia, tot i que t'asseguro que he intentat amb tota la meva tossudés fer d'alló un record viu...però no me'n he sortit, per tant, tot és relatiu...
Si algú m'hagués filmat davant teu potser no entendria res, segur que pensaria que exagero, però sóc així, i tot i que tot és pot canviar hi han coses del caràcter més incrustades que altres, però et prometo que intento millorar...però ja veus, un fet com aquest, potser tan puntual, potser molt poc important per la vista universal, per mi és un detonant de moltes coses i pensaments...potser t'ho he d'agraïr no? segur que d'aquí també en trec millora pel meu futur...ves a saber...ara si que he aprés fa temps a no mirar gaire enllà en el futur, total no sé que m'espera, per tant millor em quedo aquí en el present...
Però hi han coses que se'm desperten: tendresa, sensibilitat, conexió, afinitat, algunes coses que costen de trobar però la poca experiència que pugui tenir ( per mi cada cosa que em passa és nova i poc puc enmagatzemar per un futur, per tant l'experiència és relativa) em diu que costa de trobar, però encara costa molt més de mantenir...
Avui estic "futut", ho poso entre cometes perquè és un futudés no dolorosa, és més aviat una futudés sensibloide, sensació de perdre'm alguna cosa...no em cal ser un Peter Pan per empipar-me quant tinc la sensació de perdre'm quelcom...
Aquelles corregudes amunt i avall de la setmana passada em van delatar...em vaig moure...per tú, i convençut de que ho feia correctament, em sentia a gust...repeteixo, no em pots fer por, tan sols sento el bé en aquest sentit...ho veus que exagerat que sóc, i tú que paties per la teva exageració...noooooo, la meva és molt bèstia!!, ja ho veus...
Crec que em llegiràs per aquí, però tampoc m'alegra molt...sé que em llegeix gent, de fet aquí surt la gent que entra d'una manera anònima...jo, com tots els meus amics saben, sóc persona d'estadístiques, humanes això si, i em miro la gent que entra però no tinc ni idea de qui hi ha darrera llegint tot això...bé, alguns si perquè m'ho diuen, però altres no, però no m'importa això...a vegades compartir la meva realitat i la meva ficció publicament m'enforteix, a vegades em debilita però quasi sempre, ja fa temps, ja no penso en les conseqüencies, ho faig perquè vull, perquè d'aquí uns quants anys jo seré silenci com tothom, hi ha alguna cosa que es pugui relativitzar més que això?...potser els anys em fan entendre que l'importància bestial que li dono a les coses que visc no son gran cosa, però tot i així seguiré donant-li la mateixa importància...potser és un dels secrets on recau una vida o una elecció de vida...i ara, altre vegada, et sóc sincer...tu ja pots relativitzar el que vulguis, tú hi pots posar tot el Peter Pan del món, és la teva vista i les meves paraules, no hi ha més interpretació que la teva i la meva per separat...
No em preguntis perquè, o tan sols fes-ho un dia cara a cara si és que tenim la sort de poder-ho fer, però he anyorat avui tenir "la possibilitat de"...osti, "la possibilitat de" dona tanta vida!!..."la possibilitat de" no és res però ho és tot, permet seguir amb les ales ben desplegades, permet que no hi hagi final, i potser ni començament...en "la possibilitat de" hi viu la meva il.lusió...tranqui, en tinc moltes, però en aquesta ets tú la "prota" per tant te la dic a tú...igual que he dedicat escrits als meus estimats o a gent important en un moment de la meva vida, avui t'ho dono a tú...de fet aquests últims articles son conseqüencia al que m'ha fet pensar tot això, imagina si sóc exagerat!!!!
Em vas obrir una porta la setmana passada, jo me la vaig pendre molt millor del que potser vas imaginar, potser no vaig arribar molt lluny, tan sols veia una porta oberta...imagina si poden durar poc les il.lusions que la vas tancar a l'endemà...crec que encara tenia una cama a dins, perquè alguna cosa se m'ha enganxat en aquell tancament...estic en un moment de la meva vida tan seré que m'ho vaig pendre bé, vaig entendre el que calia i vaig deixar de mirar-te una estona i sobretot de pensar en alguna conversa interessant...però ahir van tornar i avui, al passar tan a prop, han tornat amb més força....repeteixo: ja veus que exagerat que sóc!!...per aixó et dedico aquestes línies, perquè potser aquest dia meu et pertany a tú...buf!! quanta responsabilitat...nooooo, tranqui, aquesta última paraula tan enfalagosa me la quedo jo, tot el que dic i penso és positiu dins meu, vull dir la part que em fas treure quant penso en les nostres converses... però a mi em toca pensar, perquè penso saps?...bé, crec que ja ho saps...a vegades em costa mantenir-me seré en aquest món, a vegades m'enrabio molt amb les meves actuacions, a vegades, fins i tot, m'arrepenteixo de moltes coses, però algunes vegades tinc les coses clares, no gaires eh, però aquesta si que la tinc clara i les meves conclusions ja te les he dit, aquí i allà....imagina si penso que no m'equivoco amb el que he vist, que t'he entregat moltes lletres i encara no tenia ni amistat!! buf!! que exagerat que sóc!! et prometo que aquesta part de mi em costa encara acceptar-la...l'exageració...ja callo...però no sense recordar-te que avui he anyorat molt "la possibilitat de"...no parla el Peter ni el pirata, parlo jo...no creguis, a ells els faig callar moltes vegades perquè no paren de demanar i jo els dono el que puc...tan sols sóc un èsser huma, no un mag i fins i tot et diria que l'experiència m'ha fet treure'm a mi mateix l'etiqueta d'especial o d'espAcial, que reconec que fa mooooolts anys enrera m'ho vaig creure...de mica en mica m'he posat a lloc...no sóc especial, perquè especial t'ho fan els altres o no, però aixó si, mai renunciaré a que la meva vida sigui especial i a conèixer gent especial..., tot i que ho he de fer algunes vegades és clar...i no en tinc cap dubte: tu ho ets, d'especial vull dir.
diumenge, 10 de febrer del 2013
Inconformisme
El somni m'ha portat fins aquí...directe...des del llit, passant pel cor, per l'inconscient i aquí estic ja escrivint abans d'esmorzar...empeny les imatges rebudes aquesta nit...somnis.
Aquests dies penso molt, penso que és una feinada viure sempre amb l'intensitat ben enlairada, he pensat mil coses....com que estic a dalt, faig molt cas al que m'arriba, tan en l'extern, com en l'intern.
Quant un està bé mira millor els encerts i els errors, crec que és el moment adient per millorar i realment apendre.
He pensat en la confiança, en el respecte, en l'impaciència, en la paciència, en les esperes, en les ilusions, en els valors, en les vàlues...he pensat fins i tot en la meva inconstància i tambè en l'inconstància de la modernitat...curiós, poques vegades m'he mogut tan com aquests dies fisicament i en canvi, estic parat justament mirant les coses i cercant les respostes, sobretot a les meves actuacions, a vegades controlades, a vegades impulsives.
Fa temps algú molt important i que m'ha marcat em va dir que el que li agradava més de mi era l'inconformisme...aquest ha sigut sempre un punt d'inflexió en totes les meves passes...crec que ha sigut el detonant dels meus grans encerts i de les meves grans errades...com sempre és una opció, una elecció, no serveix com excusa dir "és que sóc així", un és com vol ser, potser el mateix inconformisme m'impedeix encasillar-me perquè si...
L'inconformisme amaga mil paraules. Com totes, tenen significat diferent depenenent de qui les porta, de qui les vesteix...com una idea que t'arriba despullada i tú esculls que fer-ne d'ella ( paraules extretes del blog d'un amic), en el cas de les paraules és el mateix...la vida te les presenta i te les mostra, i cadascú les acopla al seu propi diccionari, i per tant les mateixes lletres tenen significats diferents encara que el Pompeu Fabra s'encaparri a donar-ne tan sols un, tot i que deixa cert marge de maniobra.
Aquest mot clau en la meva vida em porta a la fortalesa, però tambè a mostrar la meva debilitat, que desde que un amic em va mostrar una resposta, he entés que ensenyant la debilitat pots començar a ser més fort. També em mostra la meva impaciència, sempre perillosa, sempre passejant entre la racionalitat i l'obstinació...i aquí sempre he de parar i treballar el moment, no m'agrada la part obstinada de mi, intento expulsar-la, no hi han excuses com la que he dit "jo sóc així"...però costa, els desitjos, les ganes, les ambicions emocionals son tan boniques com perilloses i amb el temps, intento apendre i posar equilibri a les meves ilusions... sense impedir que flueixin dins meu però disfressant-les quant surten fora a la recerca de resultats...he de sumar la sensibilitat, una altre amiga perillosa, però amiga sens dubte...he de vigilar perquè sé que tot m'afecta, per tant, també ella és part implicada en la recerca de l'equilibri.
Ahir pensava en el respecte, un tema complicat, quant perds el respecte per una altre persona?...pensava i entenia que el respecte el pots començar a perdre quant te'l perds a tú mateix, quant tens por, quant enganyes el que diu el teu intern a un altre...potser tan sols conservem el respecte doncs dissimulant, doncs dient que aquí no passa res, doncs pensem que el respecte es perd quant enganyes i per la meva experiència el respecte el perds quant tú deixes de fer coses per algú, allà és quant ja li has perdut el respecte a l'altre persona, i potser ho fas pensant que així el guanyes, però pensant en el meu passat entenc que justament és tot el contrari...però és la meva experiència és clar...tan sols pots enganyar quant t'enganyes a tú mateix, almenys així m'ha anat així.
L'inconformisme, el meu gran amic perillós, m'ha ajudat a millorar laboralment, a aconseguir coses i tambè a perdre coses segures pensant que tard o d'hora tindria la recompensa...no sempre ha sigut així, suposo que és una aposta arriscada però com sempre , és una aposta escollida i que en aquest cas no m'arrepenteixo d'haver deixat sempre fer la feina a aquesta paraula tan familiar per mi.
I perquè és perillosa doncs?...perquè a vegades per més inconformisme que hi posis, les coses son com son i si li afegeixes una realitat estàtica i li sumes les teves ganes de canviar-ho tot, doncs es pot convertir en un perillós caminar...aquí entraria el no lluitar i tan sols fluir, cosa que em van ensenyar a casa i encara estic en permanent aprenentatge, però vaig aprenent per sort.
Diria que el perill és no entendre el límit, perquè ser així impedeix conformar-te en res del que vius que no et convenci i aleshores la part més Peter Pan fa la feina i inventa coses, posa color a la realitat, rebusca un caminet que et porti a l'esperança d'alimentar el teu inconformisme i fins i tot a viure la realitat des de la teva ment o cor i no desde la realitat....
Jo no sóc un Peter Pan, és tan sols un titol, mai m'he cregut que ho sóc, és una part de mi que li he posat aquest nom perquè té unes connotacions molt clares...tampoc sóc un pirata, tan sols sóc jo que li he posat noms a trossets del meu ser, potser molt importants, però trossets i prou...lletres, son lletres una darrera l'altre que em fan anar molt enllà...intento no controlar-les perquè és el meu moment de llibertat absoluta, escric el que penso però no sóc un personatge, senzillament sóc una persona amb els seus adjectius.
Aquests dies penso en les coses que ens podem perdre, per por, perquè no toca, perquè estem disposats a llençar moments bonics segurament per res, perquè d'aquí uns anys si tenim la sort de poder mirar enrera, entendrem que aquella lluita ja no existeix i potser la "lluita" consisteix en viure avui sense esperar quines conseqüencies portarà, sense dibuixar en l'imaginació un futur que per sort mai sabem i sense que el passat ens impedeixi donar valor als instants del present...perquè si un instant té valor és perquè tan sols pots apendre i millorar...
El meu somni m'ha empés fins aquí, ha sigut un somni bonic i tendre...he mirat enrera un moment, he mirat aquest estiu passat, m'he mirat a mi i he entés que tal pot ser l'inconformisme que una trista història la pots convertir en alguna cosa vital, quant potser tan sol és una trista història...he intentat veure que vaig apendre i he vist que tan sols vaig desapendre...som Gener i ara ja fa cert temps que he tornat en el permanent aprenentatge que estic...doncs així ja puc caminar tranquil altre vegada...la paraula, que sona tan bé, que sembla tan intensa, és perillosa i mai t'ha de fer confondre el que vius amb el que vols viure...com sempre en l'equilibri està la resposta i ara mateix, deu fer uns dos mesos, estic en aquest treball...i perquè perdre tan de temps?...perquè sé que és important per mi i dos mesos son molt poc temps... fem córrer molt el temps, per tant diria, fins i tot, que dos mesos en l'ésser humà en realitat son 15 dies...sempre opto per parar en totes les coses que m'han tocat internament...és l'intent de sortir d'allà sense confusions circunstancials...a vegades me'n surto i a vegades no, però potser el mateix mot que dona títol aquesta entrada, m'impedeix passar de puntetes en un moment de la meva vida...perquè el temps corre, però un pot estar parat una bona estona, no hi ha pressa, de fet la disfressa de corredors de fons o de velocitat ja el portem incorporat...ningú notarà que estàs aturat...segurament perquè en el fons deu ser el moment que avances més.
Vaig a esmorzar...
Aquests dies penso molt, penso que és una feinada viure sempre amb l'intensitat ben enlairada, he pensat mil coses....com que estic a dalt, faig molt cas al que m'arriba, tan en l'extern, com en l'intern.
Quant un està bé mira millor els encerts i els errors, crec que és el moment adient per millorar i realment apendre.
He pensat en la confiança, en el respecte, en l'impaciència, en la paciència, en les esperes, en les ilusions, en els valors, en les vàlues...he pensat fins i tot en la meva inconstància i tambè en l'inconstància de la modernitat...curiós, poques vegades m'he mogut tan com aquests dies fisicament i en canvi, estic parat justament mirant les coses i cercant les respostes, sobretot a les meves actuacions, a vegades controlades, a vegades impulsives.
Fa temps algú molt important i que m'ha marcat em va dir que el que li agradava més de mi era l'inconformisme...aquest ha sigut sempre un punt d'inflexió en totes les meves passes...crec que ha sigut el detonant dels meus grans encerts i de les meves grans errades...com sempre és una opció, una elecció, no serveix com excusa dir "és que sóc així", un és com vol ser, potser el mateix inconformisme m'impedeix encasillar-me perquè si...
L'inconformisme amaga mil paraules. Com totes, tenen significat diferent depenenent de qui les porta, de qui les vesteix...com una idea que t'arriba despullada i tú esculls que fer-ne d'ella ( paraules extretes del blog d'un amic), en el cas de les paraules és el mateix...la vida te les presenta i te les mostra, i cadascú les acopla al seu propi diccionari, i per tant les mateixes lletres tenen significats diferents encara que el Pompeu Fabra s'encaparri a donar-ne tan sols un, tot i que deixa cert marge de maniobra.
Aquest mot clau en la meva vida em porta a la fortalesa, però tambè a mostrar la meva debilitat, que desde que un amic em va mostrar una resposta, he entés que ensenyant la debilitat pots començar a ser més fort. També em mostra la meva impaciència, sempre perillosa, sempre passejant entre la racionalitat i l'obstinació...i aquí sempre he de parar i treballar el moment, no m'agrada la part obstinada de mi, intento expulsar-la, no hi han excuses com la que he dit "jo sóc així"...però costa, els desitjos, les ganes, les ambicions emocionals son tan boniques com perilloses i amb el temps, intento apendre i posar equilibri a les meves ilusions... sense impedir que flueixin dins meu però disfressant-les quant surten fora a la recerca de resultats...he de sumar la sensibilitat, una altre amiga perillosa, però amiga sens dubte...he de vigilar perquè sé que tot m'afecta, per tant, també ella és part implicada en la recerca de l'equilibri.
Ahir pensava en el respecte, un tema complicat, quant perds el respecte per una altre persona?...pensava i entenia que el respecte el pots començar a perdre quant te'l perds a tú mateix, quant tens por, quant enganyes el que diu el teu intern a un altre...potser tan sols conservem el respecte doncs dissimulant, doncs dient que aquí no passa res, doncs pensem que el respecte es perd quant enganyes i per la meva experiència el respecte el perds quant tú deixes de fer coses per algú, allà és quant ja li has perdut el respecte a l'altre persona, i potser ho fas pensant que així el guanyes, però pensant en el meu passat entenc que justament és tot el contrari...però és la meva experiència és clar...tan sols pots enganyar quant t'enganyes a tú mateix, almenys així m'ha anat així.
L'inconformisme, el meu gran amic perillós, m'ha ajudat a millorar laboralment, a aconseguir coses i tambè a perdre coses segures pensant que tard o d'hora tindria la recompensa...no sempre ha sigut així, suposo que és una aposta arriscada però com sempre , és una aposta escollida i que en aquest cas no m'arrepenteixo d'haver deixat sempre fer la feina a aquesta paraula tan familiar per mi.
I perquè és perillosa doncs?...perquè a vegades per més inconformisme que hi posis, les coses son com son i si li afegeixes una realitat estàtica i li sumes les teves ganes de canviar-ho tot, doncs es pot convertir en un perillós caminar...aquí entraria el no lluitar i tan sols fluir, cosa que em van ensenyar a casa i encara estic en permanent aprenentatge, però vaig aprenent per sort.
Diria que el perill és no entendre el límit, perquè ser així impedeix conformar-te en res del que vius que no et convenci i aleshores la part més Peter Pan fa la feina i inventa coses, posa color a la realitat, rebusca un caminet que et porti a l'esperança d'alimentar el teu inconformisme i fins i tot a viure la realitat des de la teva ment o cor i no desde la realitat....
Jo no sóc un Peter Pan, és tan sols un titol, mai m'he cregut que ho sóc, és una part de mi que li he posat aquest nom perquè té unes connotacions molt clares...tampoc sóc un pirata, tan sols sóc jo que li he posat noms a trossets del meu ser, potser molt importants, però trossets i prou...lletres, son lletres una darrera l'altre que em fan anar molt enllà...intento no controlar-les perquè és el meu moment de llibertat absoluta, escric el que penso però no sóc un personatge, senzillament sóc una persona amb els seus adjectius.
Aquests dies penso en les coses que ens podem perdre, per por, perquè no toca, perquè estem disposats a llençar moments bonics segurament per res, perquè d'aquí uns anys si tenim la sort de poder mirar enrera, entendrem que aquella lluita ja no existeix i potser la "lluita" consisteix en viure avui sense esperar quines conseqüencies portarà, sense dibuixar en l'imaginació un futur que per sort mai sabem i sense que el passat ens impedeixi donar valor als instants del present...perquè si un instant té valor és perquè tan sols pots apendre i millorar...
El meu somni m'ha empés fins aquí, ha sigut un somni bonic i tendre...he mirat enrera un moment, he mirat aquest estiu passat, m'he mirat a mi i he entés que tal pot ser l'inconformisme que una trista història la pots convertir en alguna cosa vital, quant potser tan sol és una trista història...he intentat veure que vaig apendre i he vist que tan sols vaig desapendre...som Gener i ara ja fa cert temps que he tornat en el permanent aprenentatge que estic...doncs així ja puc caminar tranquil altre vegada...la paraula, que sona tan bé, que sembla tan intensa, és perillosa i mai t'ha de fer confondre el que vius amb el que vols viure...com sempre en l'equilibri està la resposta i ara mateix, deu fer uns dos mesos, estic en aquest treball...i perquè perdre tan de temps?...perquè sé que és important per mi i dos mesos son molt poc temps... fem córrer molt el temps, per tant diria, fins i tot, que dos mesos en l'ésser humà en realitat son 15 dies...sempre opto per parar en totes les coses que m'han tocat internament...és l'intent de sortir d'allà sense confusions circunstancials...a vegades me'n surto i a vegades no, però potser el mateix mot que dona títol aquesta entrada, m'impedeix passar de puntetes en un moment de la meva vida...perquè el temps corre, però un pot estar parat una bona estona, no hi ha pressa, de fet la disfressa de corredors de fons o de velocitat ja el portem incorporat...ningú notarà que estàs aturat...segurament perquè en el fons deu ser el moment que avances més.
Vaig a esmorzar...
dissabte, 9 de febrer del 2013
De tot cor
Porto més de tres hores escrivint... em sento motivat, fa dies que em sento motivat per tot!!...m'encanta sentir-me així, que res s'aparti del que visc, que tot estigui barrejat, que les emocions estiguin dins del treball diari, que no obri parentessis per fer entrar el meu intern...m'agrada això, em fa sentir viu les vint-i-quatre hores!!
Dec molt a molta gent, als de casa, segurament al meu pare més que ningú, a l'Eduard, que segueix inspirant molts dels meus passos...segueixo amb coses pendents, però sembla que tot està com més controlat...baixo, és evident que tota la vida tindré baixades, però duren cada vegada menys i el més important, cada dia les entenc més i com més les entenc més ràpid les supero...la muntanya russa es va equilibrant i els mestres m'han ajudat i m'ajuden...els meus grans amics actuals, els detalls dels infants, la natura que tan m'està entregant aquests darrers anys, els meu avant-passats coneguts, els que hi son, els que no hi son, la part de familia nova, que he triat de gran, quina sort poder triar més familia encara!!
Avui necessitava parar, està a casa, porto dies que no he parat, sobretot laboralment, però tot i així en cap moment he deixat la meva part humana, noves emocions, noves imatges, nous moments on m'he vist inmers en una inmensitat de natura que m'ha fet sentir tan petit que he entés la meva grandària, relativa però important, com la de tots...he rellegit al Mario altre vegada, com tantes vegades faig ... és una suma més al que busco i ultimament trobo tantes vegades...la meva coherència...potser si, com deien a casa, que tot té una recompensa...el treball la té, això diuen els que viuen per ell, però els que lluitem per aconseguir un caminar amb la motxil.la tan sols plena de coses lleugeres, tambè hem de fer un esforç, potser ens toca patir més, o d'una altre manera, però crec que val la pena, cada dia que passa ho tinc més clar.
I quant un està bé amb ell mateix tot ho mira diferent i crec que per estar bé amb tú mateix es comença per acceptar quant no estàs bé amb el que fas, allà és quant comences a posar les bases per aconseguir-ho...i mires de debó, des dels teus ulls, ja sense por i els judicis cada dia son més teus i menys externs tot i ser conscient que seguiràs siguent jutjat...tampoc has de sordejar i de molts judicis tambè en pots treure profit i saber on pots millorar...però vaja, si de dins funciones sempre serà més fàcil no fallar externament.
És cap de setmana i em ve de gust no fer res, o fer molt, no ho sé, depen de com es miri...avui soparé amb els veins/amics, demà aniré a dinar a casa d'una gent que m'estimo molt, que tots dos per separat son genial i que quant els veig junts perden molt valor individual, els anys els han fet mal, tot i que s'estimen però ja han perdut l'admiració que has de tenir quant estàs amb una persona...tot i així son tan bona gent que m'hi sento bé, jo tan sols veig la part bona dels dos, que n'hi ha molta i em fan sentir sempre molt bé...
Tothom tria el seu camí i en cada decisió cadascú sap els reptes, els perills i les sensacions que pot provocar les teves decisions...cada vegada que rebo un entrebanc al meu caminar tinc més clar que el camí és aquest...abans em quedava mirant l'obstacle intentant entendre perquè hi era, ara tan sols el salto i entenc que no sóc especial que ningú o tan especial com tothom i que tothom té obstacles...segur que uns pateixen més que uns altres però això no es pot medir perquè per cadascú l'obstacle que es trobi serà el més gran de tots, això és el que fa que l'èsser humà sigui tan petit com és i això fa que l'èsser humà sigui tan gran com és...
Aquest article d'avui està creat, com casi sempre, per persones que me l'han inspirat...avui han sigut unes paraules rebudes ara mateix que estan lluny del que jo sé que és aquella persona perquè arriben tard ja que per sort ja he vist fins on pot arribar i ja li he vist el seu mèrit i transformar algú especial en normal encara és més complicat que a l'inversa...a l'altre persona que li dec aquest escrit és a un amic llunya proper que sempre que llegeixo paraules em fa pensar i apendre, apendre molt..en el seu blog he vist respostes com sempre...han sigut detonants, i gràcies a l'Eduard and company jo he posat la resta...
Potser sóc massa solitari com per entregar tot el que tinc, per tant ho faig per aquí, per tothom que en vulgui un boçí, perque segur que sigui qui sigui que ho llegeixi li dec una part de qui sóc i com que em sento bé, doncs els/us dono les gràcies de tot cor...
Dec molt a molta gent, als de casa, segurament al meu pare més que ningú, a l'Eduard, que segueix inspirant molts dels meus passos...segueixo amb coses pendents, però sembla que tot està com més controlat...baixo, és evident que tota la vida tindré baixades, però duren cada vegada menys i el més important, cada dia les entenc més i com més les entenc més ràpid les supero...la muntanya russa es va equilibrant i els mestres m'han ajudat i m'ajuden...els meus grans amics actuals, els detalls dels infants, la natura que tan m'està entregant aquests darrers anys, els meu avant-passats coneguts, els que hi son, els que no hi son, la part de familia nova, que he triat de gran, quina sort poder triar més familia encara!!
Avui necessitava parar, està a casa, porto dies que no he parat, sobretot laboralment, però tot i així en cap moment he deixat la meva part humana, noves emocions, noves imatges, nous moments on m'he vist inmers en una inmensitat de natura que m'ha fet sentir tan petit que he entés la meva grandària, relativa però important, com la de tots...he rellegit al Mario altre vegada, com tantes vegades faig ... és una suma més al que busco i ultimament trobo tantes vegades...la meva coherència...potser si, com deien a casa, que tot té una recompensa...el treball la té, això diuen els que viuen per ell, però els que lluitem per aconseguir un caminar amb la motxil.la tan sols plena de coses lleugeres, tambè hem de fer un esforç, potser ens toca patir més, o d'una altre manera, però crec que val la pena, cada dia que passa ho tinc més clar.
I quant un està bé amb ell mateix tot ho mira diferent i crec que per estar bé amb tú mateix es comença per acceptar quant no estàs bé amb el que fas, allà és quant comences a posar les bases per aconseguir-ho...i mires de debó, des dels teus ulls, ja sense por i els judicis cada dia son més teus i menys externs tot i ser conscient que seguiràs siguent jutjat...tampoc has de sordejar i de molts judicis tambè en pots treure profit i saber on pots millorar...però vaja, si de dins funciones sempre serà més fàcil no fallar externament.
És cap de setmana i em ve de gust no fer res, o fer molt, no ho sé, depen de com es miri...avui soparé amb els veins/amics, demà aniré a dinar a casa d'una gent que m'estimo molt, que tots dos per separat son genial i que quant els veig junts perden molt valor individual, els anys els han fet mal, tot i que s'estimen però ja han perdut l'admiració que has de tenir quant estàs amb una persona...tot i així son tan bona gent que m'hi sento bé, jo tan sols veig la part bona dels dos, que n'hi ha molta i em fan sentir sempre molt bé...
Tothom tria el seu camí i en cada decisió cadascú sap els reptes, els perills i les sensacions que pot provocar les teves decisions...cada vegada que rebo un entrebanc al meu caminar tinc més clar que el camí és aquest...abans em quedava mirant l'obstacle intentant entendre perquè hi era, ara tan sols el salto i entenc que no sóc especial que ningú o tan especial com tothom i que tothom té obstacles...segur que uns pateixen més que uns altres però això no es pot medir perquè per cadascú l'obstacle que es trobi serà el més gran de tots, això és el que fa que l'èsser humà sigui tan petit com és i això fa que l'èsser humà sigui tan gran com és...
Aquest article d'avui està creat, com casi sempre, per persones que me l'han inspirat...avui han sigut unes paraules rebudes ara mateix que estan lluny del que jo sé que és aquella persona perquè arriben tard ja que per sort ja he vist fins on pot arribar i ja li he vist el seu mèrit i transformar algú especial en normal encara és més complicat que a l'inversa...a l'altre persona que li dec aquest escrit és a un amic llunya proper que sempre que llegeixo paraules em fa pensar i apendre, apendre molt..en el seu blog he vist respostes com sempre...han sigut detonants, i gràcies a l'Eduard and company jo he posat la resta...
Potser sóc massa solitari com per entregar tot el que tinc, per tant ho faig per aquí, per tothom que en vulgui un boçí, perque segur que sigui qui sigui que ho llegeixi li dec una part de qui sóc i com que em sento bé, doncs els/us dono les gràcies de tot cor...
divendres, 8 de febrer del 2013
Un Peter i un pirata avui
Avui suposo que el Peter li ha tocat tornar a baixar, haurà de demanar ajuda al pirata, quin remei!!
De sobte veus un món nou, plé de colors, plé de direccions, on ets sents còmode i aparques la por per endinsar-t'hi sense classificar-lo per color, ni per professió, ni per sexe, tan sols veus un món nou, agradable, sensible, on les paraules flueixen i t'ho prens com un regal...sense més.
I penses en el passat, en mil coses, i com sempre les meves paraules corren massa... com sempre... unes paraules que no enganyen però que suposo que mostren la contundència més amagada que tinc, que potser ni jo mateix les puc arribar a seguir,quant toco de peus a terra, ...m'agrada viure deixat anar, és el meu somni impossible, la meva utòpia més ferma, fer-ho sempre, sense pensar, sense por de cap conseqúencia i sobretot no perdre'm mai res, ni pel meu passat, ni per les meves experiències, ni per res...mirar endavant...
Ni l'altre món és cap solució pel meu, ni el meu pot solucionar cap món...de fet cada dues persones formen un món: d'amistat, d'amor, de companys de feina, però cadascún és diferent i sempre he pensat que no es deurien tocar per no provocar confusions...
Avui el Peter era feliç, perquè podia expressar sense por, de fet no hi havia intenció a res en concret, tan sols a descobrir aquest món que ell intueix de tants colors, per compartir-lo amb el d'ell, per apendre coses, per conèixer la sensibilitat que el desperta molt...
Les casualitats de la vida et porten racons i regals que un pot deixar passar o quedar-te a mirar que hi ha, potser hi han mil coses, potser tan sols sis son aprofitables, potser tan sols nou-centes noranta-nou ho son o potser no n'hi ha cap... però el Peter sempre vol saber, empeny la part valenta i quant ha de baixar a terra desapareix i es converteix en un pirata que no pensa tan i que tira endavant a la recerca de nous tresors...la qüestió és sortir del caminar que cada dia el pirata i el Peter suporten moltes hores...és el contrast, és la petita follia o la gran coherència que el meu ser em demana cada dia...per recordar-me que estic aquí per no perdre ni una oportunitat i per viure el màxim possible...
Aquest matí el Peter estava en la seva plenitut, donava un pas, perquè se sentia còmode, perquè fluien les paraules, perquè aquest món que obria li semblava plé de vitalitat...tot i que la mirada interna del nou món li mostrava la por o la serenor de saber el que li convé o no...potser el Peter mai sap que li convé fins que ho viu, potser per això li toca aterrissar tantes vegades o tornar al país de nunca jamás...a la terra ell li anomena cova, però és un país on no hi ha límits, ni classificacions ni un sol pensament...i marxa a la cova...
I apareix el pirata amb força, molt més contundent amb ell mateix i amb tot el que li rodeja...el pirata que no li permet parar, que li recorda que no ha de fer esforços si unes portes es tanquen...i aqui comença la lluita interna entre el que el pirata diu i el Peter vol...
Crec recordar que el pirata va nèixer fa pocs anys...no existia abans, va nèixer com un escut invertit, dels que no impedeixen viure coses noves, crec que era un escut per l'escut de la por, que quasi el portem d'una forma innata...em sembla creure, quantes coses segures encara no tinc!!, que va nèixer per no desapendre gaire del meu passat i si apendre, i allà vaig entendre que si el meu passat impedeix caminar sense càrrega en el present em puc perdre moltes coses i els nous móns que se m'obren ja seran jutjats abans de conèixe'ls.
La pel.lícula "el lado oscuro del corazón" parla d'això, de les pors, de qui vol marxar pobre i qui vol marxar obligat i sense descartar la riquesa que pot intuir...però com sempre el "no te salves" em dona les respostes definitives...li dec molt al Benedetti, moltíssim, aquesta poesia en especial...
Ningú pot substituir ningú, cap buit s'omple, et pots oblidar d'ell, però mai l'ompliràs perquè cada buit té noms i cognoms...suposo que aquí recau el mèrit de l'individu per sobre dels tòpics i dels esteorotips...em puc perdre un nou món tan sols per la meva condició d'home!...encara que sempre, abans que home sóc una persona, sensible, a vegades massa, però que ara mateix tan sols escolta al Peter que li recorda que hi ha un món preciós amb una porta tancada i amb una clau que no trobarà mai...perquè cada persona té la clau del seu món i ningú més pot obrir aquell pany...a mi tan sols em queda fer toc! toc! com he fet i esperar que quant mirin pel fodaret vegin aquella persona que un dia va motivar converses interessant...igual que desde fora jo pensaré que a dins hi ha algú que va motivar les mateixes converses...duri un dia, un mes, o un any, això ja és un nou món...ara amagat entre el toc! toc!i la clau amagada...em sap greu, sé que valia la pena...m'hauria tallat la "picha" per poder-hi entrar i que la persona de dins ja em pugués veure com un eunuc que no tan sols pensa en un cosa...perquè el Peter en veu en ella moltíssimes més...potser son intuicions o realitats, però se sent molt a gust amb la seva presència...com a Peter parla tota l'estona, i ja sabem que la Wendy mai va aconseguir treure el "macho" que porta a dins...tan sols és persona...com ella...i li agrada molt com a tal...en té prou i de sobres...
De sobte veus un món nou, plé de colors, plé de direccions, on ets sents còmode i aparques la por per endinsar-t'hi sense classificar-lo per color, ni per professió, ni per sexe, tan sols veus un món nou, agradable, sensible, on les paraules flueixen i t'ho prens com un regal...sense més.
I penses en el passat, en mil coses, i com sempre les meves paraules corren massa... com sempre... unes paraules que no enganyen però que suposo que mostren la contundència més amagada que tinc, que potser ni jo mateix les puc arribar a seguir,quant toco de peus a terra, ...m'agrada viure deixat anar, és el meu somni impossible, la meva utòpia més ferma, fer-ho sempre, sense pensar, sense por de cap conseqúencia i sobretot no perdre'm mai res, ni pel meu passat, ni per les meves experiències, ni per res...mirar endavant...
Ni l'altre món és cap solució pel meu, ni el meu pot solucionar cap món...de fet cada dues persones formen un món: d'amistat, d'amor, de companys de feina, però cadascún és diferent i sempre he pensat que no es deurien tocar per no provocar confusions...
Avui el Peter era feliç, perquè podia expressar sense por, de fet no hi havia intenció a res en concret, tan sols a descobrir aquest món que ell intueix de tants colors, per compartir-lo amb el d'ell, per apendre coses, per conèixer la sensibilitat que el desperta molt...
Les casualitats de la vida et porten racons i regals que un pot deixar passar o quedar-te a mirar que hi ha, potser hi han mil coses, potser tan sols sis son aprofitables, potser tan sols nou-centes noranta-nou ho son o potser no n'hi ha cap... però el Peter sempre vol saber, empeny la part valenta i quant ha de baixar a terra desapareix i es converteix en un pirata que no pensa tan i que tira endavant a la recerca de nous tresors...la qüestió és sortir del caminar que cada dia el pirata i el Peter suporten moltes hores...és el contrast, és la petita follia o la gran coherència que el meu ser em demana cada dia...per recordar-me que estic aquí per no perdre ni una oportunitat i per viure el màxim possible...
Aquest matí el Peter estava en la seva plenitut, donava un pas, perquè se sentia còmode, perquè fluien les paraules, perquè aquest món que obria li semblava plé de vitalitat...tot i que la mirada interna del nou món li mostrava la por o la serenor de saber el que li convé o no...potser el Peter mai sap que li convé fins que ho viu, potser per això li toca aterrissar tantes vegades o tornar al país de nunca jamás...a la terra ell li anomena cova, però és un país on no hi ha límits, ni classificacions ni un sol pensament...i marxa a la cova...
I apareix el pirata amb força, molt més contundent amb ell mateix i amb tot el que li rodeja...el pirata que no li permet parar, que li recorda que no ha de fer esforços si unes portes es tanquen...i aqui comença la lluita interna entre el que el pirata diu i el Peter vol...
Crec recordar que el pirata va nèixer fa pocs anys...no existia abans, va nèixer com un escut invertit, dels que no impedeixen viure coses noves, crec que era un escut per l'escut de la por, que quasi el portem d'una forma innata...em sembla creure, quantes coses segures encara no tinc!!, que va nèixer per no desapendre gaire del meu passat i si apendre, i allà vaig entendre que si el meu passat impedeix caminar sense càrrega en el present em puc perdre moltes coses i els nous móns que se m'obren ja seran jutjats abans de conèixe'ls.
La pel.lícula "el lado oscuro del corazón" parla d'això, de les pors, de qui vol marxar pobre i qui vol marxar obligat i sense descartar la riquesa que pot intuir...però com sempre el "no te salves" em dona les respostes definitives...li dec molt al Benedetti, moltíssim, aquesta poesia en especial...
Ningú pot substituir ningú, cap buit s'omple, et pots oblidar d'ell, però mai l'ompliràs perquè cada buit té noms i cognoms...suposo que aquí recau el mèrit de l'individu per sobre dels tòpics i dels esteorotips...em puc perdre un nou món tan sols per la meva condició d'home!...encara que sempre, abans que home sóc una persona, sensible, a vegades massa, però que ara mateix tan sols escolta al Peter que li recorda que hi ha un món preciós amb una porta tancada i amb una clau que no trobarà mai...perquè cada persona té la clau del seu món i ningú més pot obrir aquell pany...a mi tan sols em queda fer toc! toc! com he fet i esperar que quant mirin pel fodaret vegin aquella persona que un dia va motivar converses interessant...igual que desde fora jo pensaré que a dins hi ha algú que va motivar les mateixes converses...duri un dia, un mes, o un any, això ja és un nou món...ara amagat entre el toc! toc!i la clau amagada...em sap greu, sé que valia la pena...m'hauria tallat la "picha" per poder-hi entrar i que la persona de dins ja em pugués veure com un eunuc que no tan sols pensa en un cosa...perquè el Peter en veu en ella moltíssimes més...potser son intuicions o realitats, però se sent molt a gust amb la seva presència...com a Peter parla tota l'estona, i ja sabem que la Wendy mai va aconseguir treure el "macho" que porta a dins...tan sols és persona...com ella...i li agrada molt com a tal...en té prou i de sobres...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)