Carta d'una persona qualsevol

 Carta que he trobat avui en un raconet del món, no és meva que quedi clar, que això és el meu blog però no tot sóc jo...en aquest cas, per sort


Estimats:

He estat lluitant fins avui, he intentat tirar endavant, tot això m'ha anat desganant el més important que un té en aquesta vida: ella mateixa, l'il.lusió de viure...
És un no viure: trucades, cartes certificades, amenaces, perdúes continues d'amistats, sentiments infinits de culpa, moments de límits que pocs podeu imaginar i jo m'he donat compte que desde fa molt no m'enrecordo de cuidar-me...no em deixen viure i m'ho he cregut tan, que ja no sé viure.
Entenc que tot parteix d'un o de dos o potser de cent errors meus, no ho sé quants en realitat, però ja accepto la meva culpa, si sóc culpable que em posin a la presó i que em donguin menjar  però que em deixin viure si us plau, que caminar en una suposada llibertat i envoltat de barrots encara fa més dura la condemna...
He suplicat, implorat, m'he baixat els pantalons mil vegades davant d'ells però ara ni tan sols el meu cul els excita i tan fàcil que em van enclastar les promeses quant jo encara era un ilús que creia que vivia en una màquina imparable de benestar.
Estimats, no puc més, ho he intentat tot, però no hi ha solució. Quant un erra en una relació pot rectificar, quant un erra en un gest pot canviar-lo, quant ha tingut una actitut negativa doncs la pot transformar, però estem en un món que si un la "caga" econòmicament ja no hi ha volta enrera, sempre més la llosa cau sobre teu i no hi ha compasió en el cor de la societat, un cor que s'anomena diner...
I me'n vaig, estic esgotat, no puc més, estic fart d'arrastrar-me per aquest suposat premi que és viure, estic esgotat de veure que tot segueix endavant sense que la màquina pari un moment a la següent estació per poder esperar a tants que com jo, no podem seguir el ritme...prometo que si que vull, però no tinc feina, i per mala sort de gana vaig bé, en tinc força però no tinc suficient com per posar-me alguna cosa al pap de tan en tan...
Sabeu estimats? me'n vaig amb molta pena, perquè fins i tot aquest darrer dia no podré treure'm l'etiqueta de cobard...no suporto pensar que els meus fills pensaran de mi que m'ha importat poc el seus sentiments, em fa molt de mal, sé el mal que els faré per sempre, però espero que vosaltres, els que mai heu deixat d'estimar-me els podeu deixar en vida l'herència que jo mai he pogut començar a donar-lis, la dels sentiments, la de la persona...no els puc mimar, no puc estar per ells, ja no tan sols per la sentència del divorci, tan de bó fos això i prou, el gran problema és que quant arriba el dia que els veuré ja començo a patir perquè no sé que els puc oferir...sabeu estimats que sóc una bona persona però amb això no n'hi ha prou, tambè sabeu que avantposo a la persona i el que és, a la porció material que posseeix però osti, és impossible no creure't que ets un desgraciat quant tot el dia t'ho recorden continuament...no els puc oferir res més que tristesa...no tinc el meu espai, tot i que el segueixo pagant, o més ben dit, no el pago, si ja no el pagava quant vivia en ell, encara deuen pensar que ara si que ho faré!!!...
Als que us quedeu a la terra tan sols us puc dir una cosa, no puc oferir consells, ja veieu que el meu final és molt penós...però si que us puc dir, desde la meva experiència, que tot l'esforç que esteu fent, tot el que penseu que ho feu tan bé ,que mai us pot passar una desgràcia pràctica, millor el guardeu en un lloc secundari,...tot pot canviar en un dia, o en uns mesos...som humans, podem errar, podem tenir mala sort i fins i tot, com jo, podem abusar de la nostra seguretat...i ja ho veieu on sóc, entregant les últimes paraules al món i a la meva vida...miro enrera i tot ha anat tan ràpid que ni tan sols podria cronologicament parlant, descriure els fets...això si, si un dia torno a viure mai més deixaré a les mans dels papers signats el meu caminar, això si que ho tinc clar...
Estimats, intenteu explicar-lis al Biel i a la Joanna, que l'última cosa que volia era fer-lis mal, jo tan sols volia ser pare i estimar-los, potser els estimava malament i pensava que sense luxes un és menys pare, potser si m'hagués escoltat més a mi mateix i no les veus externes que no paren de prometre futurs que ningú pot saber hauria anat diferent, però ara me n'adono que aquest benestar gegant que els vaig oferir durant un temps de la nostra vida, ha acabat amb les ganes de continuar...però els que coneixeu el meu intern manteniu en ells la visió del pare viu, ja fa anys que he mort, que he mort en vida, tan sols em quedava ser coherent i poder descansar, perquè no puc més...i els que heu estat a prop meu aquests últims moribunds anys  sabeu que l'amor era l'únic argument vàlid que m'entregava un somriure de tan en tan...ja fa mesos que ni això...
Ah! doneu les gràcies als meus estimats socis de mort, als que em van fer signar un paper conforme posava que si un dia moria tots els meus deutes quedàven eixugats...si,si, un paper que confirma que la meva vida té més valor per la societat mort que viu...ara ja ho tenen, ja em poden posar un número davant, això els encanta...ells son tan culpables com jo, però qui son ells?, el que em va fer firmar? no....aquest em vais assabentar que està a l'atur, doncs qui son ells? potser aquí està el quit de la qüestió...jo he hagut de donar la cara o el cul durant molt de temps, no em puc amagar, tan sols puc morir, però ells, ells rai!!, poden canviar una vida plena en una mort lenta, potser fins i tot de quaranta anys, i encara esperen que els netegem el culet amb la nostra llengüa...tan de bó la meva partida els toqui la consciència, però tinc clar que no serà així i l'única cosa que tocaré és el del dolor de la gent que estimo...si podeu perdoneu-me i si no podeu ho entendré...fa molt temps que ja no espero comprensió...ara si, vaig a descansar per fi...