Un Peter i un pirata avui

Avui suposo que el Peter li ha tocat tornar a baixar, haurà de demanar ajuda al pirata, quin remei!!
De sobte veus un món nou, plé de colors, plé de direccions, on ets sents còmode i aparques la por per endinsar-t'hi sense classificar-lo per color, ni per professió, ni per sexe, tan sols veus un món nou, agradable, sensible, on les paraules flueixen i t'ho prens com un regal...sense més.
I penses en el passat, en mil coses, i com sempre les meves paraules corren massa... com sempre... unes paraules que no enganyen però que suposo que mostren la contundència més amagada que tinc, que potser ni jo mateix les puc arribar a seguir,quant toco de peus a terra, ...m'agrada viure deixat anar, és el meu somni impossible, la meva utòpia més ferma, fer-ho sempre, sense pensar, sense por de cap conseqúencia i sobretot no perdre'm mai res, ni pel meu passat, ni per les meves experiències, ni per res...mirar endavant...
Ni l'altre món és cap solució pel meu, ni el meu pot solucionar cap món...de fet cada dues persones formen un món: d'amistat, d'amor, de companys de feina, però cadascún és diferent i sempre he pensat que no es deurien tocar per no provocar confusions...
Avui el Peter era feliç, perquè podia expressar sense por, de fet no hi havia intenció a res en concret, tan sols a descobrir aquest món que ell intueix de tants colors, per compartir-lo amb el d'ell, per apendre coses, per conèixer la sensibilitat que el desperta molt...
Les casualitats de la vida et porten racons i regals que un pot deixar passar o quedar-te a mirar que hi ha, potser hi han mil coses, potser tan sols sis son aprofitables, potser tan sols nou-centes noranta-nou ho son o potser no n'hi ha cap... però el Peter sempre vol saber, empeny la part valenta i quant ha de baixar a terra desapareix i es converteix en un pirata que no pensa tan i que tira endavant a la recerca de nous tresors...la qüestió és sortir del caminar que cada dia el pirata i el Peter suporten moltes hores...és el contrast, és la petita follia o la gran coherència que el meu ser em demana cada dia...per recordar-me que estic aquí per no perdre ni una oportunitat i per viure el màxim possible...
Aquest matí el Peter estava en la seva plenitut, donava un pas, perquè se sentia còmode, perquè fluien les paraules, perquè aquest món que obria li semblava plé de vitalitat...tot i que la mirada interna del nou món li mostrava la por o la serenor de saber el que li convé o no...potser el Peter mai sap que li convé fins que ho viu, potser per això li toca aterrissar tantes vegades o tornar al país de nunca jamás...a la terra ell li anomena cova, però és un país on no hi ha límits, ni classificacions ni un sol pensament...i marxa a la cova...
I apareix el pirata amb força, molt més contundent amb ell mateix i amb tot el que li rodeja...el pirata que no li permet parar, que li recorda que no ha de fer esforços si unes portes es tanquen...i aqui comença la lluita interna entre el que el pirata diu i el Peter vol...
Crec recordar que el pirata va nèixer fa pocs anys...no existia abans, va nèixer com un escut invertit, dels que no impedeixen viure coses noves, crec que era un escut per l'escut de la por, que quasi el portem d'una forma innata...em sembla creure, quantes coses segures encara no tinc!!, que va nèixer per no desapendre gaire del meu passat i si apendre, i allà vaig entendre que si el meu passat impedeix caminar sense càrrega en el present em puc perdre moltes coses i els nous móns que se m'obren ja seran jutjats abans de conèixe'ls.
La pel.lícula "el lado oscuro del corazón" parla d'això, de les pors, de qui vol marxar pobre i qui vol marxar obligat i sense descartar la riquesa que pot intuir...però com sempre el "no te salves" em dona les respostes definitives...li dec molt al Benedetti, moltíssim, aquesta poesia en especial...
Ningú pot substituir ningú, cap buit s'omple, et pots oblidar d'ell, però mai l'ompliràs perquè cada buit té noms i cognoms...suposo que aquí recau el mèrit de l'individu per sobre dels tòpics i dels esteorotips...em puc perdre un nou món tan sols per la meva condició d'home!...encara que sempre, abans que home sóc una persona, sensible, a vegades massa, però que ara mateix tan sols escolta al Peter que li recorda que hi ha un món preciós amb una porta tancada i amb una clau que no trobarà mai...perquè cada persona té la clau del seu món i ningú més pot obrir aquell pany...a mi tan sols em queda fer toc! toc! com he fet i esperar que quant mirin pel fodaret vegin aquella persona que un dia va motivar converses interessant...igual que desde fora jo pensaré que a dins hi ha algú que va motivar les mateixes converses...duri un dia, un mes, o un any, això ja és un nou món...ara amagat entre el toc! toc!i la clau amagada...em sap greu, sé que valia la pena...m'hauria tallat la "picha" per poder-hi entrar i que la persona de dins ja em pugués veure com un eunuc que no tan sols pensa en un cosa...perquè el Peter en veu en ella moltíssimes més...potser son intuicions o realitats, però se sent molt a gust amb la seva presència...com a Peter parla tota l'estona, i ja sabem que la Wendy mai va aconseguir treure el "macho" que porta a dins...tan sols és persona...com ella...i li agrada molt com a tal...en té prou i de sobres...