Escenes

La meva entrada a la farmàcia ha sigut espectacular, de fet res de nou, m'acostuma a passar...m'he torçat al peu i he caigut...
Avui he fallat a la feina, és la primera vegada que fallo en un any, però em resultava difícil moure'm per l'encostipat que he agafat...com sempre el meu atac de responsabilitat em feia dubtar i cada dues hores em vestia per anar al treball però finalment he decidit fer bondat i de moment no puc dir que m'hagi anat gaire bé, però a la farmàcia m'han donat un d'aquells medicaments que fan mal al cos però curen, ho he acceptat perquè demà si o si vaig a treballar...tot i que tinc el turmell inflat i una congestió de nassos...si, si, de nassos!!!
I tot i així sóc feliç, una mica avorrit però feliç...de fet diria que estava poc inspirat avui i no escrivia res, per tant he llegit, dormit, he mirat la televisió i he parlat amb una amiga de somnis i aventures boniques...tampoc està malament el menú per un dia malaltó...
Com no, un dia que em quedo a casa, he observat alguna cosa que mai passa, tan sols passa si jo em quedo a casa, així m'ho han dit uns veíns...
Estava intentant descansar quant de sobte he sentit crits, però no crits d'alegria ni d'eufòria, no,no, crits on la paraula fill de puta era la més suau de totes...
He mirat per la finestra i he vist una noia cridant al veí que tinc a sota de casa, un noi força agradable per les poques vegades que m'he creuat...
La noia estava fora de si, cridava molt i l'insultava, he entés que eren ex parella i que tenien fills en comú, automaticament he pensat quina merda pels nens, ja que segur que això els marcarà l'infància...no crec que es portin gaire bé els pares...
Quant ho he explicat als mossos, ja que els he trucat perquè tot es complicava per moments, he reproduit els insults en castellà, i m'ha fet gràcia perquè eren catalans..."tenim una certa tendència a que els catalans no podem fer aquests espectacles", he pensat...i resulta que la follïa no té nacionalitat..
De fet, per l'escena, he entés que ell li ha llençat un roc al vidre del cotxe que estava totalment destrossat, ella mentres cridava, ha agafat un roc molt gran i li ha tirat a la furgoneta d'ell...jo m'ho mirava desde dalt i he agafat una canica i he trencat un got, és el màxim on pot arribar la meva violència...
És dur veure aquestes escenes, com poden renegar tan del seu passat?...
He pensat que tinc sort, molta sort de tenir una separació com la que tinc, amb les seves tonteries i algunes discusions però mai arribant a cap extrem de bogeria...
Finalment no ha passat res, això crec...jo he trucat als mossos perquè hi hagut un moment que han entrat al pis i escoltava els crits i patia que no passés res...em resultava impossible quedar-me parat i el meu grau d'heroïcitat mai arribaria per entrar a una casa aliena i fer d'heroi...sincerament perquè sóc un cagat i contra la violència tan sols tinc la meva por, que em fa marxar per potes de qualsevol escena desagradable...
Si van estar 10 anys junts, és un suposar perquè no els conec, amb aquesta escena han llençat exactament deu anys de les seves vides a les escombraries...no ho entenc, deuen pensar que viuran 150 anys i per això van llençant els anys així com així...perquè per mi, si renegues de qui has estat i has escollit, renegues de la teva vida finalment... un ha de ser prou civilitzat com per entendre que l'amor de parella es pot acabar però que hi va haver un moment que vas escollir aquella persona com la millor per compartir una vida...pots pensar que et vas equivocar, d'això es tracta la vida suposo, però d'aquí a odiar doncs hi ha un pas...jo ho vaig fer una vegada, no amb la mare de la  meva filla per sort, però ho vaig fer...sense arribar a la violència física evidentment, però si verbal i sincerament, encara ara em costa reconèixer aquell moment de la meva vida... de fet vaig odiar i ho vaig fer perquè estimava moltíssim, allò de que de l'amor a l'odi hi ha un pas, doncs es va cumplir...
Però per sort, un és espectador del que ha viscut, tot queda gravat dins teu, com si miressis la teva pròpia pel.lícula i quant te n'adones de la pena que vas arribar a fer mirant algunes escenes en el teu propi film, entens que hi ha una part de tú que és així, no es pot renegar del que un ha sigut en un moment de la seva vida, una ho ha d'acceptar per no tornar-hi i no buscar excuses, l'ha cagat, doncs l'he cagat...per tant entens també que mai més ho permeteries... cometre tants errors, i sobretot no et permeteries mai més treure la teva part fosca on tan sols hi veies llum...
Ja mai més he renegat de res, fins i tot quant una ex parella meva no ha volgut saber res més de mi...no és que ho entengui o no, això tan és, és tan sols que m'estimo massa com per perdre'm per cap amor...alguna cosa aprens en aquesta vida...o potser és que realment mai m'havia estimat prou, perquè totes aquestes tonteries que he vist avui, aquests atacs d'histèria tan sols demostren que la persona que els té li falta el carinyo i respecte més important que qualsevol èsser humà necessita...el seu propi...