Un volteta per les muntanyes

És una bona ruta. Començo a La Roca, poble just al costat de Llanars. El nom té un orígen clarissim, tan sols mostrant la foto tothom se'l pot imaginar:
             

Després de deixar La Roca m'enfilo una mica més, potser uns dos kilometres i arribo a L'Abella, s'olora la neu tot i que aquest any sembla que no ha arribat tan avall...tan avall mirant desde les majestuoses muntanyes, tan amunt mirant desde casa meva, tot és relatiu com sempre.
Son poblets tranquils, de fet a La Roca practicament no hi trobo ningú... a L'Abella, el restaurant sembla que ajuda a que hi hagin alguns visitants.
Les vistes son boniques i l'aire sembla molt més pur del que acostumo a respirar, de fet és molt més pur segur. De sobte sembla que el temps no corri tan, com si tota aquella falta de moviment t'impedeixi moure't amb la rapidés que estem acostumats els que vivim en llocs més poblats. M'hi sento a gust...
Em pregunto si el temps el fem còrrer nosaltres...potser aquells avis que m'he trobat per aquells indrets han viscut amb vuitanta anys  molts més anys que un home de la mateixa edat de Barcelona, o de Girona, o de Banyoles...
Deixo el Ripollés i m'endinso a l'Alta Garrotxa, concretament a la Vall del Bac...la zona més salvatge dels boscos garrotxins...
Hi entro per Sant Salvador de Bianya, i vorejant els cims atravesso tota la Vall de Bianya, Sant Joan Les Fonts ( Castellar) i surto just a la carretera que em portaria a Oix.
Entremig perdo la cobertura, com una petita senyal de que per viure en aquests indrets has d'estar una mica desconnectat...suposo que ha de ser així...de fet és així. En tots els kilometres que he recorregut he trobat potser dotze cases, com amagades del món, com si no anés amb els habitants d'aquestes zones el que estem passant a les zones baixes de la vegetació, allà on l'asfalt domina el bosc i potser allà on l'home perd també una mica d'humanitat....no perquè no la tingui, si no perquè tot és més fàcil de confondre.
Allà dalt res et pot confondre, reconec que tinc la mateixa sensació de quant miro el mar, m'enamoro de la muntanya, dels seus colors, dels seus animals, fins i tot de la por que fa posar els peus en un indret que no tens cobertura...tan protegits com estem, i si em passa alguna cosa?...és evident que ningú se n'adonaria...però és una por bonica, una por que fa olor de muntanya, de cel, d'aigua, és una por molt més real de les que vivim dia rera dia en aquesta societat tan mal futuda.
Potser per això els anuncis ens venen la tranquilitat, segurament perquè la perdem dia rera dia...
Torno a ensopegar amb els extranys habitants d'aquest indret. Uns avis que tota la vida han viscut allà, un alemany que ho ha deixat tot i fa anys que talla llenya per escalfar-se, una parella que al mig de la ciutat serien hyppies, però allà dalt no em semblen res...de fet allà dalt l'home és tan petit que tan fot l'aspecte que porti... els que viuen així és sens dubte una elecció de vida, per tant se'ls veu feliços, molt feliços, com amb molta plenitut, o almenys això sembla, tot i que segur que paguen la llum, ja que per això jo pujo per aquelles muntanyes.
Però son acollidors, l'alemany m'abraça, un basc que fa de massover a una casa de colònies em convida a un café, els avis m'expliquen l'història d'un assassinat a la masia que jo acabava d'anar...històries escrites en les pedres robustes de les masies...algunes esperant nous inquilins per continuar omplint de records cadascuna de les vivendes que visito.
Deu ser increible despertar-te i no tenir la necessitat de arreglar-te...ni tan sols em pregunto quin és el metode de subsistència que fan servir...m'ho pregunto ara que ja he tornat a casa i he obert dues factures, allà dalt no ho he pensat gens...tan sols escoltava els Doors, una mica de Suede i una mica més de Radiohead i respirar, sobretot respirar molt!...quina poca sensació he tingut de que estava treballant i han sigut més de nou hores!!...però és impossible no acabar enamorat de la tranquilitat, sobretot quant la veus tan poc.
Cadascú és com és, tinc clar que jo no podria viure en aquests paratges...o potser ho tinc tan incrustat que penso que jo no podria...però suposo que no podria per la manca de contacte amb l'humanitat, i sobretot perquè la veritat és que treballar la terra no és el meu fort...
He acabat a Oix, aqui ja la part solitaria queda una mica més dissimulada, veus més cotxes, i més gent...però també és cert que veus molts cotxes perquè t'has passat hores sense veure'n ni un...curiós que sortint a Oix et dongui la sensació de que has tornat a la civilització, quant Oix és un poblet molt tranquil entre setmana...tot és relatiu, en aquest cas depen del lloc on has passat el dia.

                                           
Si, m'estic enamorant de la Garrotxa, sobretot de l'Alta Garrotxa, però també de la Vall de Bianya, que sumada a la Vall d'en Bas i de Riudaura comença a fer un album preciós del lloc on visc, un lloc que moltes vegades he criticat i que certament en molts casos ho he fet sense valorar la bellesa extrema d'alguns dels seus paratges.
He acabat el dia intentant colar-me en un transformador rodejat de vaques...no he pogut!!...les vaques tenien les cries allà i no m'han deixat acostar-me...evidentment com a bon pixa-pins m'he cagat a sobre!!...tan que he trucat a l'empresa i he preguntat que si una vaca te unes banyes gegants deixa de ser una vaca i podem anomenar-la toro?...
He tornat enrera i he fet un nou amic, un gos que voltava per allà, com que sempre porto galetes al cotxe per si un dia apareix un gos que tingui gana, he berenat amb ell i ell encantadíssim!!

                                                               

Torno a casa i miro les notícies pel facebook, allà és on miro ara mateix les últimes novetats, almenys estan acompanyades de paraules d'amics meus, em resulta més autèntic que mirar les notícies per la tele...tot i així avui he aprés molt en silenci, com sempre dic hauriem d'escoltar molt més la natura, allà entenc l'autèntica magnitut de l'èsser humà...m'he sentit tan petit avui que quant he tornat a la realitat he vist els problemes humans molt miserables i no ho dic per la gent, ho dic pels xoriços i estafadors que ens fan creure que les coses importants son aquestes...
M'he quedat davant d'una arbre i li he preguntat: - D'on ets tú?...i m'he quedat parat perquè sabeu que ha contestat?...res!

                                            

Estafadors legals

Crec que un dels meus principals defectes és que penso massa...crec que una de les meves virtuts és que penso massa, però tinc quaranta-dos anys, toca passar a l'acció!
Ahir una conversa amb amics, i avui una conversa amb una retrobada amiga em porta aquesta conclusió.
De fet hi ha un grup polític que m'esta interessant, crec que comença a ser l'hora del relleu, no paro d'escoltar al carrer queixes i més queixes de qui ens estan portant per aquest camí, els nostres grans empleats que no tenen res a veure amb el que haurien de ser: els nostres representants, els representants del poble, collons!!...tot i així miro els resultats de les eleccions i sembla que no vulguem donar pas a cap alternativa, si tota la gent del carrer és queixa, i quant dic tota és tota, qui els vota doncs? ...no ho entenc, això vol dir que tots els que es queixen els segueixen votant, no crec que tingui lògica, a ningú se li dona tantes oportunitats com els donem a ells, per molt menys et foten fora de la feina, però ells gestionen d'una manera nefasta i allà segueixen, potser es mereixen un càstig!
El meu suport ja el dono a una alternativa, no em casaré amb ells si veig que confonen la política, com fan els actuals, en una manera d'acontentar a molt pocs a força d'estrenyer a uns molts, molta gent n'està farta, jo també, però si que de moment els dono la meva confiança...
Tenim tots possibilitats de canviar les coses, i a vegades es comença per les més petites. Massa fàcil és queixar-me  i no moure ni un dit , potser algunes coses son cosetes i altres son grans coses, però cada dia la consciència m'apreta més i entenc que tenim algunes feinetes individuals a fer.
Ja fa anys que vaig entendre que l'existència d'un tercer món era conseqüencia dels nostres actes, en un món tan global qualsevol moviment en una punta del planeta té conseqúencies a l'altre cantó de món, així és.
A vegades els detalls comencen en les paraules, o sigui val la pena no confondre i dir coneguts quant tan sols son coneguts i amics quant son amics, també val la pena diferenciar el món de la societat, ja que en el món hi entra tot, i en la societat tan sols hi entrem els sers humans, tot i que altres habitants del planeta ho poden pagar. Si tot és tan global, m'ha de fet patir tan un incendi a l'Empordà, com una perdua de vegetació a les amazones, ja que si et poses davant d'un arbre i li preguntes si és català o xinés, no contestarà, per tant ells no pertanyen a cap país, tan sols son del món.
Potser ens toca entendre que no podem tancar tan els ulls, ja que entenc que de mica en mica, i gràcies aquesta crísis, molta gent potser mai més permetrà que li prenguin el pèl, espero que sigui així i alguna cosa aprenem de tot plegat.
Ahir parlavem dels productes que comprem...en el moment que estem demanar un esforç per comprar en establiments justos o solidaris és complicat, tots sabem que és més car i alguns ens costaria molt arribar-hi, tot i així hi han solucions...com comprar la vadella o el xai a un noi que els cria ells i si ho compres a l'engròs entre uns quants doncs et surt més barat que en un super convencional, i a sobre amb la qualitat i l'orígen assegurat...comprar el formatge a Mas Farró, on fan el formatge artesanalment, però anar directe allà, sense intermediaris, crec que és qüestió de moure't una mica més i no quedar-te en el pensament, que ja és bó ser conscient, però també es donar una petita auto-lliçó canviar les coses i entendre que sempre hi ha més d'un camí...i així li va a la societat encaparrada en seguir un trist i solitari camí...
Avui em deia una amiga que és un postura una mica cínica no fer res i queixar-te molt, petits gestos ja son grans passos, això ho sabem...tambè entenc que costa saber per on començar...potser el començament arriba pel coneixement i l'informació, ja sé que és una mica més de feina, però potser val la pena.
Crec que s'intenta fer entendre a la gent que tan sols podem sortir d'una manera, que tan sols hi ha una possibilitat, ens volen inmobilitzar en aquest punt, però positivament pensant, tambè crec que la gent es va conscienciant, tot i que tinc el dubte que com moltes i moltes coses, més que un pensament o una convicció sigui una moda victima d'un moment o una circunstància, però espero i desitjo que no, que tot això serveixi per fer crèixer la consciència humana i entendre que per sobre de tot, som persones, i amb el mateix dret jo, el meu veí i el nen d'un país del tercer món que ja té la vida marcada per sempre...
Tot, absolutament tot el que està inventat en aquesta societat té un orígen humà. Els diners sense nosaltres no son res, ni tan sols existeixen, no els podem posar per sobre nostre. Aquella "infantilitat" que tots hem pensat s'hauria de poder fer si tot fos més lògic. Falten diners? qui fabrica els diners? els humans!!...doncs cony, en fem uns quants més...ai que no quadren els comptes!!...doncs no diguem res i tirem endavant!!...ja sé que sembla impossible i ja sé que en països ja s'ha fet, però sempre s'ha fet desde la visió econòmica, no desde la vessant humana, o sigui que hem de passar comptes i justificar, o sigui hem creat una dictadura del diner.
No és res més que el joc del Monopoly, és molt senzill i l'hem inventat nosaltres coi!!, sembla que no ho recordem...un pot pensar que els humans som tan intel.ligents que inventem coses que aconseguim posar-les en un lloc més important que nosaltres mateixos, ooooooh, que intel.ligents!!!...
És com qui va inventar el treball!!, segur que estava a l'atur!!...bé, això és en tó de broma, però si que hi han coses incomprensibles i jo, particularment, en començo a estar fart i si, la meva consciència humana em comença a apretar quant escolto que l'ajuda de 400 euros s'aguantarà fins que l'atur baixi al vint per cent, per favor!! 400 euros!! el 20 % !!!....oooohhhhhhh que bé, quant hi hagin un de cada cinc ciutadans a l'atur ja no es cobraran les ajudes, oooohhhhh!! quina meravella...i si hi ha una familia que cap dels seus membres sense feina? que tindran? ni un euro a fi de mes?...no sé, no veig gaire clar o potser si, tan que podria dir i amb majúscules que tot plegat és una estafa!!...i és que fa temps que dic que no hi ha res pitjor que els estafadors legals!!

La cacera

I ha aparegut un senglar!!!
Ha sigut avui, treballant, no he parat d'escoltar trets per tot arreu i tot de 4X4 aparcats pel bosc, he vist un senglar ben a prop intentant escapar-se per una valla, fotent cops de cap per poder traspassar la barrera, i ho ha aconseguit!!, amb una força brutal!!
Jo he fet la meva feina però molt acollonit, perquè estaven ben a prop, vull dir els caçadors, tot i que reconec que veure com es creuen els senglars pel mig de la carretera, encara que sigui en un entorn rural, doncs tampoc em feia molta gràcia...es movien pressos del pànic i totalment descentrats...
No ho entenc, he parlat amb un veí i m'ha dit que poden caçar a 500 metres de les cases, 500 metres!!!, mare de Deu, si jo per arribar a algunes cases deixo el cotxe a més de 500 metres!!...i si entre els caçadors hi ha un inexpert que em confon amb un senglar? o si un va torrat i no hi veu bé? o n'hi ha un de molt dolent?..., cada dia esls fan un estudi psicològic abans de sortir de casa? coi, que porten un fusell!!...ai no sé, fot por i m'han fet moltíssima pena els senglars...ja sé que n'hi han masses, això diuen, tot i que encara que n'hi haguessin pocs segur que els caçarien igual...de fet els caçadors que m'he creuat em miraven amb mala cara, ja que com ells anava amb un 4X4 i portava una armilla i tinc entés que es poden matar entre ells, o caçar, en cas d'envair un espai que pertanyi a una altre colla de caçadors.
No m'agraden els caçadors, gens. Haig de reconèixer que n'he conegut bastants fora de l'àmbit de caça i alguns m'han caigut de conya, però anar per un bosc, que no és de ningú, ( a la natura li importa un bledo els papers i els contactes i les finques)  i escoltar trets, mentres potser passeges amb bicicleta tranquilament amb la teva familia, doncs no sé, no fa gràcia la veritat.
Crec que haurien de tancar les zones de cacera, em sembla que ja han passat forces desgràcies en aquest tema, no sé, crec que haurien de tancar i punt, ja sé que no ha de passar res, però si passa?...ai no sé, son coses que no entenc, però vaja.
Potser és una tonteria, però quant veig aquestes escenes em ve a la memòria la gran pel-lícula " el planeta de los simios" o "el planeta dels micos" o "the planet of simil" on els homes son els caçats i perseguits, tot i que menys el prota , els altres ja han perdut la consciència humana i son animals, però tot i així, veient el senglar com corria, entenc que a la seva manera pateixen i pateixen molt...ja sé que els animals es cacen i maten entre ells, però tampoc nego que quant he vist documentals d'animals, i miro com les lleones corren darrera d'una zebra, jo sempre em poso a favor de la zebra, em fa pena...però també entenc que les lleones el que volen és menjar i sobreviure i l'home quant caça, encara que tingui mil excuses, el que li agrada és abatre la peça i ser més important i mostrar el trofeu...vaja, n'estic segur...no crec que ho facin per ajudar a ningú ni per mantenir l'equilibri de l'eco-sistema...
Però vaja, deixant de banda el meu cantó moral, trobo patètic que deixin caçar en llocs on passa gent i on molt a prop hi viuen persones , no ho entenc, serà que penso més com un senglar que com una persona o que la meva coherència és molt més elemental...

Un gran riu de fang

Estic escoltant " Un gran riu de fang" del Pau Vallvé. Ahir el vaig descobrir, encara que després parlant amb un amic em va dir que l'he escoltat segur moltes vegades perquè fa temps que treballa, perquè ha fet músiques per programes, però vaja, ahir el vaig descobrir per la seva música, la que crea per ell, per nosaltres...
Aquesta cançó em porta a una altre dimensió, directament em fa plorar d'emoció...passa poques vegades que una cançó se'm coli d'aquesta manera tan potent...però passa a vegades, és una barreja de tristesa, melancolia, però bonic, molt bonic el sentiment que em desperta.
I ara vaig llegint la lletra, que lliga amb la música: si pugués triar un poder, fent cas a l'inconscient, diria que ho tinc clar, voldria parar el temps...és que ja comença bé!!
Tot just estic descobrint la seva música, però en un dia m'ha tocat el cor, i se'm posen els pèls de punta tota l'estona. He escollit aquesta cançó perquè és la que ha entrat amb més força, diria que amb molta força, però totes les cançons m'estan agradant i ja tinc ganes de veure'l, d'escoltar-lo en directe...de fet en res actua a Terrassa i demà em tocarà convèncer a la meva filla per anar-hi junts, sé que dirà que si...fa temps que diem d'anar a un concert plegats, vam estar a punt d'anar a veure Mishima a Figueres, però no vam poder, la pela és la pela!!!
L'altre dia li feien fer un excercici a l'escola que estava dedicat als Catarres, em va encantar veure com contestava, amb sinceritat, dient que li semblaven una merda!!...vaig riure molt i fins i tot em van fer pena i tot, els va deixar pel terra!!!
Bé, el que anava...avui li dedico els meus pensaments més somiadors a aquesta cançó, que em porta irremediablament als meus amics, als meus estimats, els que hi son i els que no hi son, que em motiva els records més dolços, just ara, que estic en un moment de la meva vida que tota la gent és va col.locant on toca, potser per sempre, potser no, però tot i que vivim al present, mai oblido els moments viscuts amb tothom, potser sis anys, potser un o potser dues setmanes, tothom té un boçí dins de la memòria de cada persona i fins i tot moltes vegades em pregunto si molta gent que no li hem donat molta importància en realitat ha sigut vital per la nostra vida...aquí em transporta aquesta cançó, a tota la gent que he compartit moments...jo. melancòlic de naixement, que tan sols nèixer ja recordava amb amor l'altre vida passada...bé, no tan, però si que m'encanta saber que mirar enrera em provoca sempre uns records tan bonics, tot i els mals moments vol dir que en general el meu present és bonic...i cada dia més preciós...un esglaonet més cada dia...però tot i mirar el passat amb tendresa, amb passió, amb molt d'amor, cada dia estic més orgullós del meu present...no dic el pràctic, si no el meu...tot i que reconec que si el pràctic es va posant a lloc segur que queda més temps per cuidar-se un mateix...això és el que més por em fa del món que vivim...quan estavem bé i tot anava bé, teniem tantes coses a fer que potser ens oblidavem de nosaltres, ara que tot està fatal, no podem pensar amb nosaltres perquè tenim masses coses a arreglar...segueixo reivindicant la més gran independència que ningú en parla, i que crec, com sempre, que és la clau perquè el món vagi millor, la propia independència, no en pla Ikea, si no en un pla únic, propi per cada ser...això de tenir una vida dibuixada tan globalment, amb línies tan marcades, amb pocs camins a triar mai pot ser bó per ningú.



                                      

                                  


                                           UN GRAN RIU DE FANG

                                           Si pogués triar un poder,
                                           fent cas a l'inconscient                                                                    
                                           diria que ho tinc clar:
                                           voldria parar el temps
                                           i que tot es quedés
                                           per sempre en el present.
                                           No és que tot sigui clar
                                           ni que em vagi tan bé,
                                           però malauradament
                                           m'ensumo el que vindrà:

                                           Potser ja no ens veurem
                                           i alguns ja no hi seran.
                                          Tots ens haurem fet grans
                                           i molts hauran canviat.
                                           I els llocs on ara anem
                                           molts d'ells hauran tancat
                                           o potser el món sencer
                                           serà un gran riu de fang.

                                           Si pogués triar un poder,
                                           fent cas a l'inconscient,
                                           diria que ho tinc clar:
                                           voldria parar el temps.

ser pare 3

Aquest cap de setmana ha sigut una injecció de moral a la meva part de pare.
Sempre he pensat que abans que pare sóc Alex, i ho penso per tothom, no cal fingir molt o posar-te en un paper perquè el que ets sempre sortirà, i crec que en tots els àmbits de la vida és així, el que ets sempre acaba guanyant al paper o titol que portes a sobre.
I això, a mida que els anys  passen, cada dia ho tinc més clar. Flueixo molt millor quan no intento ser el que no sóc, que quant em deixo portar pel que sóc i per les actuacions coherents a qui sóc.
Ahir va ser un dia fantàstic, però hi van haver molts conflictes infantils o pre-adolescents. Hi havien moltes nenes en edats compreses entre deu i dotze anys i per qui no ho sàpiga, les nenes tenen un potencial increible a l'hora d'excercitar la ment...parlant en plata, donen mil voltes als nens de la mateixa edat a la qual em refereixo...de bones, segur que arriben a llocs intims que cap nen podria somiar, però a males poden arribar a ser molt cruels, i segurament la diferència més clara entre els nens i nenes d'aquestes edats, és que els nens criden i s'enfaden però rapidament obliden i tornen a jugar, però les nenes s'ho guarden i a l'endemà encara en parlen...
Primer de tot dir que la meva filla és un sol, ho sento pel qui és pugui pensar que té la millor filla del món, em sap molt de greu eh, sé que tindreu un desengany gegants, em sap greu dir-ho amb aquesta crueltat, però la millor filla del món és la que viu amb mi!!...no vull dir la meva, perquè no és meva...bé, si que és meva ( suposo) però vull dir que no és propietat meva evidentment...
Ahir, en tots els conflictes, va actuar d'una manera exemplar, intentant que totes es portessin bé entre elles, cosa que haig de dir que no va aconseguir, però l'intenció va ser aquesta...
Després tots els pares em deien que tinc una filla educadíssima, que sap estar, que mai entra en conflictes i que té un cor gegant i que nassos, és cert!!...deixi on la deixi tothom em diu això i cada dia és més així...és evident que amb mi em mostra també la mala llet , només faltaria i també té la seva part punyetera, perquè com el pare, li encanta "burxar"...però és un sol...
Però ahir ella també es va sentir orgullosa de mi...de fet li passa molt sovint quan estem amb altres pares d'aquí dalt...està tan acostumada als meus amics i com eduquen els seus fills que quant veu un altre tipús de familia em sembla que veu més clar que té un papi guachi...una mica llunàtic, com diu ella diferent als altres pares, però hiper responsable en el seu cantó de pare, i sempre pendent de la seva part més sensible , que la té i molt...potser a vegades dono massa importància als problemes dels infants, però veient les guilipollades que fem els adults en les continues disputes i lluites molt més baorreres que les dels infants al patí, entenc que son iguals de trascendents i segurament, fins i tot, més lògics que els nostres problemes "madurs".
Per sort, com deia abans, tenim uns amics que eduquen d'una forma genial i que flueix tot, és una altre influencia genial en la seva educació, però a vegades et col.loques enmig d'altres formes d'educar. No dic que siguin pitjors ni millors, no sé que és millor o pitjor, de fet crec que cadascú finalment educa segons el caràcter que tingui.
Ahir tot va acabar amb càstigs, ho entenc, de fet van fer una cosa mal feta totes, i quant dic totes vull dir totes...tot i així jo vaig parlar-hi, mentres els pares no les van voler escoltar. No és que fes el paper de pare enrotllat, no és això, perquè quant crec que no cal donar explicacions no les dono, si ja ho he fet mil vegades, doncs m'emprenyo i punt...
Però ahir es va barrejar aquell tema tan complicat en l'educació: el sexe, que com sempre el posem en un lloc lleig, molt per sobre de veure escenes violentes i bofetades gratuïtes que ja tenim assumides d'una manera molt més natural que fotre un polvo...hem de vigilar amb el sexe!!
Suposo que els pares flipaven quant a última hora, ja sense nens, jo vaig dir el que sempre dic: ... sincerament, prefereixo que la meva filla folli com una boja, que no pas que vagi matant per les cantonades...van riure però jo ho dic en serio, totalment en serio i espero que no canviï mai en aquesta opinió...de fet a casa em van ensenyar això i em sembla que vaig ser l'últim a follar de la colla!!...en canvi a molts que els prohibien no paraven de fer-ho...no sempre és així, però és evident que la moralitat portada a l'extrem provoca revolucionaris...potser encarar-ho d'una manera natural podria ajudar, i de fet el sexe és tabú sobretot per les nenes, als nens no els prohibeixen tan el sexe com les nenes..això també ho tinc comprovat, com si els nens puguessin follar molt abans, no entenc res de res.
Les amigues de l'Aida flipen amb mi, avui m'ho deia ella i la veritat, sóc un pare impresionant, jajajaja...de fet no sóc més que jo mateix, potser per això l'Aida em veu tan feliç o trist depen del dia,com realment estic...hi han pares que diuen que no es pot mostrar la debilitat als teus fills, però un amic meu sempre em diu que mostrar la debilitat és la fortalesa més gran que una persona pot tenir...i potser és així...ahir vaig estar encertat, perquè no em vaig disfressar de res, ni de pare, ni de sermonista, ni de res, vaig fer el que penso i he cregut sempre...
Em sembla que algún pare deu estar molest amb mi avui, quasi n'estic segur, però és igual...jo no sé si la seva filla la tornarà a cagar, però el que si que tinc clar és que l'Aida seguirà confiant en mi, el seu papi, tan diferent, trist, content, paiasso, serio, de mala llet, divertit com sempre...

Piropo

Podria definir el dia d'avui com un dia plé de piropos!!
M'ha anat bé, la veritat i els trobava a faltar una mica sincerament.
No sé fer-me gran, em costa, he viscut masses anys del meu físic, d'agradar, de seduir, i segur que aquest ha sigut el meu gran problema mai solucionat. Diria que segur que si no hagués sigut per aquest punt hauria pogut ser artista...sembla una tonteria però vaig perdre moltes oportunitats per culpa dels meus complexes.
De petit era molt gras, i estava absolutament acomplexat. Ja sabem que els infants, ni que sigui per moments, son cruels i sempre recordaré la resposta a la meva primera declaració d'amor :
- Calla bola de grassa!!!
Vaig plorar molt i com que aparentment era un nen molt feliç mai vaig parlar del complexe fins passats molts anys...després vaig tenir una anorèxia no diagnosticada...ja fa anys d'això i en aquella època no se'n parlava gaire i a sobre era un nen i per més inri era un nen que sempre somreia...per tant la vaig passar jo solet.
I la vaig passar estudiant al matí, menjant dues barretes de biomanán al migdia ( crec que es deia així la marca)  i passant dues hores al gimnàs fent esport i treballant per la tarda i sopant una mica de fruita...ningú controlava la meva dieta i a casa feien un cas relatiu a que m'aprimés tan rapidament...a casa tots de petits havien siguts grassonets i de grans prims...per tant tampoc era una novetat la meva reducció de pes.
El cert és que de 90 kg vaig passar a 60 en un any i mig i en una edat complicada, els setze anys...i de sobte era un noiet jovenet, atractiu i que moltes noietes els feia gràcia...
Vaig rebuscar qui m'havia rebutjat i li vaig insistir que em seguia agradant, sorpresa va ser la meva en descobrir que aleshores ja li agradava i li vaig fúmer una patada al cul...allà vaig descobrir que sóc venjatiu...
I no vaig parar de seduir durant anys, tan sols volia saber que agradava, no volia res més...si em feia gràcia una noia doncs li deia i quan em deia que si li deia adeu...
Recordo sortir a passejar, i si no em deia algún piropo una nena / noia tornava a casa amb una sensació de fracàs no gaire normal...tot depenia d'això... però el meu complexe seguia i sempre em seguia veient grassonet...
Sempre vaig guardar els pantalons de la meva època pesada i podia posar les dues cames en un camal dels texans!!! i això que mai he tingut les cames primes, ni tan sols quan em vaig aprimar tant...però era com un triomf, tot i que en el fons jo sabia que era una derrota continua perquè depenia un alt per cent molt important del meu físic en el dia a dia...
I m'anava fent gran i relativitzava les coses, no entenia com algú com jo que sempre estic pendent de l'intern, no pugués controlar la dependència al meu extern i en el fons sempre ha sigut així, suposo que ha sigut una lluita continua que mai he pogut aconseguir vèncer...
Però si que de mica en mica ho he anat controlant...la meva anorèxia, la bellesa dels meus pares, sobretot del meu pare, les burles d'alguns nens..tot això em va anar perseguint en el meu caminar i encara que tot plegat està més seré, més tranquil, me n'adono que sempre faig cas aquestes coses, si una dona em rebutja tan sols penso que ho fa per això i si acabo una relació apareixen tots els meus complexes altre vegada i després el recorregut és sempre el mateix...apareixen amb força, és van calmant, van marxant i finalment tot queda en una relativa calma...
Avui he rebut piropos, uns quants piropos que he vist que m'afectaven massa, perquè no m'agrada que això m'afecti en un plà negatiu però tampoc possitiu...sigui com sigui vaig tenir molt d'èxit entre les noies durant molt de temps i jo ho vaig alimentar moltíssim, posant el meu ego en dependència d'aquest fet, en comptes de llençar-lo en un camp molt més intern, i l'ego no és pot moure per llocs tan relatius, perquè costa de consolidar la serenor...
I com que sóc balança, tot i no creure gaire en aquestes coses, sóc un etern buscador de l'equilibri, que no equilibrat evidentment...però una mica si que sóc o blanc o negre, per tant no passejo gaire pel mig, és un risc que m'agrada quan depen del meu ser invisible, però no m'agrada quan depen de la visió dels altres o de la visió que suposo que tenen els altres...
Ultimament em dona la sensació que no miro tan aquests detalls, potser perquè curiosament el meu pare, un extrem treballador de la seva essència, tambè va caure en el mateix pecat , i li va costar fer-se gran i jo ho vaig veure...per tant alguna cosa s'ha d'apendre quant observes i crec que de mica en mica ho estic aconseguint...
Això si, avui m'han llençat piropos i m'he inflat com un globus d'aquells que els has d'agafar amb un fil continuament perquè si no s'enlairen tan que es perden per un altre espai...jo sóc més o menys igual, fins que em punxo i baixo en picat...però ho sé, en sóc conscient i és un gran avantatge per trobar el meu equilibri entre les meves enlairades i les meves punxades...crec que ho treballo bé, tot i que en el mirall cada dia em veig més vell, en el mirall més important, el que et demana explicacions, el que no enganya, em sembla que em sento molt millor...
Recordo que de jovenet em volia fer vell, pensava que quan sigués gran ja no hauria de pensar en això, que a partir d'una edat no és necessari pensar si agrades o no...fa gràcia quan hi penso ara, perquè evidentment aleshores pensava que un paio de quaranta-dos anys ja és gran!!...i ara penso que son els de seixanta que ja son grans!!!...sort que som intel.ligents i sabem canviar les opinions!!!...
Potser em tranquilitza saber que en el treball més invisible, potser el menys valorat externament, estic fent una bona feina, però tot i així em fot un xic dependre encara una mica massa de la meva seducció, que ha anat minvant amb els anys, cosa lògica per altre banda i que no vull que sigui un factor important en el meu caminar...
Però vaja, que collons, un dia és un dia...em quedo una estoneta en les paraules que m'han dit i demà ja tornaré a envellir!!!

L'origen dels anys

Sempre he sigut una persona curiosa i m'agrada saber l'origen de les coses, porto uns dies informant-me de qui va inventar els anys i per quin motiu.
He descobert que era un paio força complicat, tot i que entenc que algú havia de posar ordre.
Es veu que en principi va ser una iniciativa per ajudar als estudiants. Imagineu a un jovenet amb ganes de ser metge i disposat a fer la carrera de medicina...s'apuntava, s'hi posava però mai podia saber quan acabaria, i això provocava una societat plena d'estudiants eterns...evidentment el paio va decidir començar inventant un nom que abastés un periode de temps...de fet el temps ja existia abans dels anys, tot i que ara ens pugui semblar extrany.
Va triar el nom d'any, del llatí anus, que vol dir cul, per això quants més anys cumpleixes més et dona pel cul fer-ne, té lògica. De l'any va decidir dividir-lo en dotze espais de temps més petits, a cadascun dels quals li va posar el nom de mes, al ser més petita la porció va anomenar-los mesos ( de més petit) , tambè li podria haver posat menysos, però mai va pensar que la porcíó era ménys gran que l'any, si no més petita que l'any...tot i així va veure que la paraula més ja existia, però li va treure l'accent i llestos!!...aleshores va pensar el nombre de mesos que hi haurien en cada any...va decidir dotze...i perquè dotze i no sis?...doncs és evident, si hagués decidit sis mesos, jo ara mateix tindria vuitanta-quantre anys, i no és així, en tinc quaranta-dos.
Fins aquí tot lògic...ara bé, a partir d'aqui el paio es va fumar un peta i la va començar a "liar":
Primer li va posar un nom a cada porcioneta, i va decidir que és diguessin dies, perquè?, doncs ja anava fumat per tan no hi ha perquè...
O sigui, cada mes també el va dividir en porcions més petites i va entre calada i calada :
- a veure, al primer li posaré 31 dies , el segon 28 ( ?) i depenent de l'any 29 (??!!) i al tercer li posaré 30 ( ???????), a partir d'aquí els efectes del porro li va baixar una mica i va decidir tornar a una certa lògica de 31 i de 30....
Aleshores va dividir el dies en hores, en va posar 24 per cada dia, no sé perquè 24 i no 60, ja que després si va dividir les hores en 60 minuts i els minuts en 60 segons, però els dies en 24 hores...era capritxós el paio!!!
No creieu que és l'única persona que hi hagut a l'humanitat que hagi inventat coses extranyes... molta anys després un tiu va inventar el futbol, i cada gol que marcava sumava un, després un altre va inventar el basquet i li donava dos punts per cada cistella que feia la persona...més o menys tenia lògica, fins i tot per no confondre els esports entre ells...
Però aleshores va aparèixer el tennis...i ja hi tornem a ser!!...o sigui ja és extrany que cada punt valgui 15, però de sobte i quan acceptes aixó i guanyes per exemple 30 a 15, resulta qua fas un punt i ja no val 15 , si no 10, la lògica és que fos 45 a 15, doncs no, és 40 a 15...començo a entendre perquè els humans ens compliquem tan les coses...perquè cony l'últim punt val 10 i no 15?...he mirat i remirat per tots els llibres de tennis i no he trobat resposta a tal imbecilitat...
Això si, res supera al paio que va inventar els anys!!
També, seguint amb la meva curiositat innata, m'he interessat pel tema abans de crist i després de crist...sempre m'he preguntat com s'ho feien els que van néixer abans del mestre, nosaltres no hem tingut aquest problema perquè sempre sumem, però ells?, com s'ho feien ells? caminaven enrera? neixien vells i s'anaven rejovenint?...no en trec l'entrellat i no he trobat cap resposta a la meva curiositat...m'aniré informant i ja ho escriuré per aquí...

Revolta a la granja

Podriem definir el dia d'avui com una guarrada...

 











He tingut un intens "affaire" amb aquesta estimada bestiola... al principi em feia gràcia, estava lligada com si fos un gos a l'entrada d'una casa de pagés...mentres estava fent la meva feina, que consistia en desprecintar un comptador la molt porca s'ha avalançat sobre meu i m'ha tocat el cul amb els seu nassarró...veient que no es desenganxava de mi i que cada vegada es feia més empalagosa, he hagut de fer un crit als propietaris per poder acabar la meva tasca laboral...de la casa no ha sortit ningú, però de la roulotte que hi havia davant ha sortit un noi que, o dormia allà o vivia allà, això no ho sé...
M'ha comentat que la porca anava alta i ja de bon matí !!, i evidentment jo l'he seduit irremediablament...li he comentat al noi que de moment no podria consolidar la relació amb ella, de fet ni amb ella ni amb ningú... li he murmurat a l'orella de la guarra: guapa, no tens res a fer amb mi, no crec en l'amor ara mateix...ella m'ha contestat: oink? i jo li he dit que ni oink ni mañana!!!...s'ha enfadat i m'ha dit el nom del porc: el porc es deia Raul...i ha vingut el porc, en Raul, que emprenyat perquè es pensava que li volia pirlar la xicota se m'ha abalançat a sobre amb tota la seva força gurrina...
La cosa s'ha complicat quan el noi de la roulotte s'ha enfadat també perquè li he futut el matí enlaire...tot i la seva educació inicial s'ha transformat en un gall, de fet la cresta la portava incorporada i quan he volgut marxar potes ajudeu-me he trepitjat un cadell de gos...la seva mare gossa també ha vingut corrents i ha fet un xiulet i ha cridat a tot de col.legues seves:

M'he acollonit moltíssim perquè arribaven per l'altre cantó, i he demanat, implorant, que em perdonessin, que si calia faria el que vulguessin...la porca m'ha demanat sexe, la molt porca!! i jo li he dit que si, però com que el porc no volia que en tinguessim s'hi ha oposat, de mentres el gos no deixava anar la meva cama i el gall no parava de escridassar-me, de sobte ha aparegut una altre bèstia:

El nou invitat s'ha acostat a mi i m'ha dit mig indignat: però mira que ets burro tiu, fot el camp d'una vegada, que això s'està complicant!!
Jo li he dit que no podia, ja que la meva cama s'havia encapritxat de la boca de la mare gossa i que la porca, mentrestant, no parava de fer pipi pel meu voltant i marcant territori mentres discutia animalment amb el seu mascle porc...
He pensat que la cosa ja no podria anar a pitjor, però si, ha anat a pitjor!!!, ha vingut per sorpresa un altre participant a l'escena zoològica, que de lògica ja no en tenia res:

                                                                           

-Ostia!!- li he dit- que coi hi fots aqui?
-Però on som?- m'ha dit una mica descol.locat...
-A la Garrotxa!!!- li he contestat
El paio ha fet una cara d'estar totalment perdut...
-I no heu vist una zebra per aquí?- m'ha preguntat- l'estava perseguint i li he perdut la pista...
Jo li he dit que una zebra no, però que aqui tenia tota mena de bestiar disponible per la seva necessitat de cacera...però no, el tigre ha girat cua i s'ha tornat cap a Bengala...bé, ell m'ha dit cap a casa seva però era evident que era un tigre de Bengala, per tant ha marxat altre vegada per on havia vingut...mentres marxava el sentia renegar:  m'estic fent gran, m'estic fent gran...
Finalment he decidit fer servir el mòbil. He trucat a l'empresa i han rigut molt, he trucat al 112 i tambè han rigut molt, fins i tot el burro, que era l'únic que tenia del meu bàndol, s'hi ha posat per convence'ls, però seguien riguent i finalment he trucat als meus avis però com que estan morts tampoc han vingut...
De sobte la gossa ha deixat anar la meva cama i jo he fet un brinco i he pujat a sobre del burro i li he dit arre!! arre!!...això ho havia aprés de l'època que vaig estar cuidant burros en una granja catalana, el burro ha començat a cavalcar i a cavalcar i quan ja estavem força lluny de la casa m'ha mirat i m'ha dit altre vegada:
-Però com pots ser tan burro?
Jo l'he mirat i he mirat on haviem anat a parar, estavem en un estable, el seu estable i m'ha mirat amb cara de burro que mira un burro i m'ha dit tot aixecant una cama...
- 52 centimetres!!
I vet aquí un porc i vet aquí un home acabat i aquest burro m'ha follat!!

Vida laboral

Avui explicava a la meva filla i dues amiguetes seves que la meva primera feina va ser repartir tampax per tot Barcelona!!... i no s'ho creien!!!
Va ser brutal repartir tampax per Baró de Viver!!! acompanyat del pratiarca gitano que m'anava dient on vivia cada persona receptora de tal obsequi!!...potser aquell dia vaig entendre que em podria trobar a gust a tot arreu, o no, però mai depenent de com eren els altres si no de com em rebien...
De fet encara que sembli mentida aquella empresa estava dirigida pel mateix cap que tinc ara!!...tot i que evidentment en empreses diferents i fent una altre tasca, ara reparteixo condons!!!... ai no, ara aviso a la gent que els donaran aviat pel cul i sense protecció...no sé si he millorat laboralment o no, però vet aquí la meva trajectòria...
Encara que realment la meva primera feina va ser en un d'aquells famosos "colmados" de Barcelona, una tenda de queviures on vaig treballar durant un any repartint el menjar per les cases...recordo a la perfecció que cada dia, quan plegava, el Sr.Tomàs, el meu primer cap verdader, em donava un trosset de formatge parmesà, que jo menjava rossegant com una rateta...mai he perdut la meva devoció pel parmesà...que se'n deu haver fet del Sr.Tomàs?, podria estar viu encara, tot i que no sé recordar la seva edat...un home serio però agradable i que tan sols fumava quan tenia tos, deia que era l'única cosa que li solucionava el problema tossal...
El meu cap!!!...no m'agrada dir el meu cap, prefereixo el meu jefe...això del meu cap queda massa corporal i podria dir el meu superior però queda massa militar.
Recordo que quan estudiava hosteleria vaig fer les pràctiques a l'hotel Regina, feia de recepcionista, més aviat de "botones", de botó vaja!!!...la primera propina que vaig tenir va ser molt alta!, acompanyada per una nota per pujar a l'habitació a la nit...era un home francés...no hi vaig pujar.
Els segons clients eren dues dones grans ( ara ja no les veuria tan grans és clar)...havia d'acompanyar-les a un parking, les vaig fer girar per un dels carrers que van a desembocar a la plaça Catalunya...tot correcte!...l'errada va ser que per on les vaig fer girar era contra direcció...va ser un bon inici!!!
La feina que recordo amb més de carinyo era la de carter, de fet era la mateixa empresa que havia fet publicitat dels tampax, a vegades agafaven promocions i nous productes per repartir.
M'encantava l'ambient que hi havia, era una barreja increible de gent, estudiants, gent a punt de jubilar, gent de fora del país ( segurament dels primers que hi havien)...alguns argentins i la Cecilia, que tan i tan vaig aprendre d'ella...una noia argentina que parlava com els àngels i que renegava d'una forma preciosa...recordo un dia que un gos quasi que la mossega i ella es va començar a cagar amb l'animal i jo que l'escoltava i semblava que li estigués tirant piropos...
Avui he mirat enrera laboralment, porto molts anys treballant i sempre al carrer, fins i tot vaig estar fent la collita de pomes i peres a Vilablareix... em van oferir fer tambè la poda dels arbres fruiters, allà vaig descobrir que les meves mans per més que les treballi sempre seran de pianista...acabava el dia amb sang i la meva pobre força bruta no podia compensar el meu etern patossisme per agafar una eina...també recordo els migdies que em quedava a dinar amb el Kasama , que era un noi de no se quin país, crec que de Gàmbia...després de dinar es posava a resar i jo em quedava mirant-lo sorprés!
Osti, les meves mans!!...el meu ex encarregat de les aigües em va donar un bec de lloro, una eina grossa per canviar un comptador...m'ho va donar, em mira les mans i em diu: on vas amb aquestes mans?...i després el de sempre...si sol ja em costa fer alguna cosa que em costa, si em miren em resulta impossible, vaig trencar el plom!!!...res a fer!!!...
Tot i així vaig anar aprenent, i tot i ser un negat , actualment hi han coses que controlo...llegint l'altre dia un blog que m'agrada, parlava de que si fas una cosa malament dues vegades, costa molt rectificar, ja que perds confiança i és cert, et sents tan estupid veient que els altres ho fan bé i tu no te'n surts de cap de les maneres,  tan, que arribes a pensar que mai ho faràs bé...
He sigut treballador no assegurat, treballador i punt, encarregat, jefe o cap, oficial de tercera , segona i primera...uala!! de primera!!! jajjaja...també he tingut empresa pròpia...i el que tinc més clar és que sempre he sigut un pringat...de primera això si!!!
L'altre dia un amic em deia que li volien oferir més responsabilitats, i ell deia quan em pagues?...correcte la resposta, de fet em va comentar que hi ha gent que és feliç quant li diuen que serà ajudant de direcció cobrant el mateix que quant era un peó...ell deia que encara que sigui responsable de caques i vigilant de clavagueres, si li pagaven 5000 euros al mes, ell seria hiper feliç...suposo que és cert, els titols honorifics familiars o te'ls curres o no serveixen per res, els laborals o se't paguen o encara ets més pringat que un pringat qualsevol...
L'única cosa que he aprés laboralment tots aquests anys és que un mai s'ha de creure res de res, que el que sembla intocable demà ja no ho és i sobretot tenir clar el teu lloc...jo he sigut encarregat i mai em vaig fer meva l'empresa, perquè no ho era i tot i que la responsabilitat la vaig deixar jo, un dia tambè em podien haver futut fora sense cap problema, cadascú té el seu lloc i així com sempre li dic al meu superior que l'entenc ja que ell mira per l'empresa, tambè ha d'entendre la meva postura, perquè evidentment miro per la meva vida...i si l'equilibri de les dues coses arriba, aleshores tot és més fàcil i durant tots els anys que porto treballant he entés que és possible...i sense que ningú perdi res i potser tothom guanyant coses, ja que si tots estem a gust i contents tot funciona molt millor.

Riudaura

             
                                               Riudaura

Recordo perfectament el dia que vaig descobrir el poble.
Vaig agafar la Teisa, la companyia d'autocars que fa la línia d'Olot a Ripoll entre d'altres. En aquell temps no tenia carnet de cotxe, tot i així treballava ja en el mateix que treballo ara i no parava d'agafar transport públic.
Aquell vehicle anava per la carretera antiga, era un trajecte preciós, puges a una alçada força considerable per una carretera de curves i baixes fins arribar a Ripoll i si no recordo malament l'únic poble pel qual hi passa l'autocar és Vallfogona...
En el paperet que havia agafat a l'estació d'autobusos hi havien els horaris i també el recorregut...recordo cada primer viatge a un indret de la Garrotxa com una aventura apassionant, ja que no coneixia quasi res i anava a cegues totalment.
En aquell paper hi havia una teòrica parada que tenia el nom de Riudaura...però en realitat no parava en el poble tot i que hi havia una aturada dins del seu territori...
Curiós el viatge, em sembla que potser hi havien quatre persones en tot el gran autocar i una d'elles era el conductor, que tot i estar prohibit, fumava tranquilament un puro i ens va dir que tots podiem fumar, però que no diguessim res a ningú, en un tó burleta i divertit. Va posar música, i recordo perfectament que era " L'oreja de Van Gogh", grup que no està entre els meus preferits però que una casualitat de la vida me l'ha col.locat en un moment intens del meu recorregut per la terra...
La música té aquest poder, pots relacionar "L'oreja  de Van Gogh" amb Olot, Ripoll o Riudaura.
Pels que no sou experts en Riudaura us diré que s'escriu així però es pronuncia Ridaura, sense la U.

Era l'any 2000 i la meva parella i jo buscàvem un lloc per viure a prop d'Olot ja que jo treballava per la zona i estava a punt de nèixer la nostra filla...
Sempre recordaré la primera vegada que vaig veure el poble...fou una visió desde les alçades i asseguro que em va donar una sensació de bellesa total, com si descobrís un pessebre...
Vaig trucar a la parella dient-li que m'havia enamorat d'un poblet, ja sabia el nom perquè li havia preguntat al conductor "cachondo", i tenia una necessitat brutal d'anar-lo a visitar...va ser un "flechazo" geogràfic, ja que a part de veure la bellesa del poble en si, em va semblar que la situació era perfecte...tan sols es veia una carretera que anava d'olot al poble, també es podia veure que no hi havia molta distància entre les dues poblacions i que darrera de Riudaura tan sols hi havien muntanyes...o sigui un privilegi ,sens dubte.
Coses de la vida, pocs dies després em va tocar anar a treballar-hi. M'hi va portar la parella i prometo que tinc gravat aquell dia a la perfecció, vaig estar rodejat molta estona de nens que em perseguien i fins i tot es burlaven innocentment de mi...si, el meu enamorament va ser total ja en aquells moments...tan que vaig fer totes les gestions possibles per aconseguir trobar vivenda en aquell indret...qui em conegui ja sabrà que si se'm posa una cosa al cap, doncs hi poso tots els meus esforços i dit i fet, en res vam anar a viure allà.
Riudaura és part importantíssima de la meva vida, en el DNI de la meva filla hi posa aquesta paraula com a lloc de naixement i allà vam viure uns quants anys fins la nostra separació, tot i que jo vaig marxar ,vaig seguir lligat al poble...el porto al cor, tot i ser tan poc arrelat als llocs, Riudaura em representa uns records increibles, sobretot relacionats amb l'infància de l'Aida i segurament en l'única història d'amor amb condicions que he tingut en la meva vida. Recordo els despertars, quan anava a tirar les escombraries als containers del costat del riu, la fresa de l'aigua, els veíns, la gent, alguns amics que encara conservo, altres que ja no hi son, en Cortils, en Mau, en Lluís, en Florenci..., recordo l'escola antiga,recordo l'aire, el cel que sempre estava net, i que hi havia una frontera evident amb Olot, on sempre la boira acompanyava el límit, com que Riudaura estava més elevat, després de la pujada dels morts tot s'aclaria, era com un altre món al costat de la boira espessa...
Recordo les passejades fins a can Barretina, o quan l'Aida es ressistia a dormir i me l'emportava fins a Can Fajula, vorejant el riu, recordo la surita, on tothom es banyava i justament a mi no m'agradava gens fer-ho, ho veia com una cosa artificial...és el problema de tanta bellesa que res que no sigui natural es nota moltíssim...i ara Riudaura està amenaçada d'una estupidés humana, volen fornicar les seves terres a veure si surt riquesa del seu subsol i m'ha fet pensar...
He recordat quan el meu avi plorant va descobrir que la masia on va nèixer, Can Motlló s'havia convertit en un restaurant, però sobretot, havia estat engullida per Terrassa, també com jo vaig plorar de tristesa quan un dia em van portar fins a Can Vinyés a Matadepera i s'havia convertit en un camp de golf, just per on jo passejava amb el meu avi i m'explicava, entre vinyes i atmetllers, el perill de l'agressivitat de les oques...un passeig que mai oblidaré...i en la meva memòria resta tots aquests dolços records, és evident que cap present pot destruir els teus moments i tambè és evident que les coses canvien, però almenys que sigui amb respecte i sobretot perquè la gent del poble ho permeti, cosa que en el cas de Riudaura crec que hi ha unanimitat en contra de les extraccions que es volen fer en aquell preciós poblet.
Si, em venia de gust dir que estimo Riudaura, com estimo Matadepera, quant parlo del meu desarralament es tan sols de les nacions, tot el que he tocat i trepitjat i he guardat records preciosos o he estimat a gent, son llocs que tinc presents en el meu cor i que estimo...jo no sé estimar Catalunya, és massa gran per mi, no conec tots els seus indrets i en pocs he pogut viure-hi, per tant quant em parles de Bellver em quedo igual, absolutament igual, tan igual com quan em parlen de Milan, que tampoc hi he anat...però els indrets i poblacions que he viscut o he compartit coses i records els estimo...Cabanelles, Riudaura, Matadepera, Barcelona, Girona, Sant Jaume de Llierca estan dins meu...no dic res d'Olot, que no hi ha manera !!!...tot i així molta gent d'Olot si que també estan dins meu...
Espero que Riudaura i la gent que hi habita aconsegueixi frenar l'estracció, i des d'aquí els envio una abraçada i un trossset de cor...s'ho mereixen igual que aquell poble es mereix el meu carinyo.

                                          

L'amor

Avui vaig a renegar:
De fet és el segon escrit, el primer l'he guardat en els meus papers més intims, era massa romàntic i no valia la pena...no estic precisament passant un moment romàntic...de fet, desitjo amb més força que mai no tornar-me a enamorar mai més...
Tot per un atac de poetisme que m'agafa tot plegat, deixant un rastre bastant patètic allà on poso el cor, sempre de parella parlo evidentment, espero... i finalment quan em penso que he aprés caic de quatre grapes amb una altre, i ja torno a fotre enlaire una parella...no sé com m'ho faig però sempre vaig a parar amb gent que té de donar explicacions a terceres persones, però no em queixo perquè jo també en dono d'explicacions, encara que a mi mateix finalment.
I ara, que ja em toca apendre, quasi foto enlaire una familia sencera, tot per un desig d'un moment, potser que comenci a vigilar una mica...hauria  de pensar que potser finalment algú m'escollirà i jo com sempre, me'n cansaré, per tant tot té un final en la meva vida, no dec ser etern mai.
Però potser ho sóc, no ho sé. Com l'humanitat jo també tinc un abans de i un després de...ja ho diuen per casa que desde que vaig perdre l'amor més gran de la meva vida, mai més he sigut el mateix.
Però quan tries que l'amor de la teva vida sigui el més dificil, el que fa confondre estimar en patir, ho tens bastant magre pel futur. No és culpa de ningú però és així.
I després ve la recuperació, després d'intentar entendre, quan potser no cal entendre res, és així senzillament perquè és així, però el record que deixo no és bó i això em fa que no vulgui entregar a ningú que aparegui...tinc por que vegin com sóc realment!...millor dono el que volen escoltar i rebre i ja està...però jo no sé callar mai, tot ho he de dir, tot el que hi ha dins ho dic, per tant als altres els pesquen al tercer any, a mi se'm veu tot en res!! juas!!!...almenys no faig perdre gaire temps!!!
Però ara estic de conya!! torno a estar bé!! després de tres mesos de no compendre el meu rastre ara entenc que no s'ha de lluitar per les coses, perquè t'estimin o siguis important per algú, ho ets o no ho ets, no valen excuses en l'amor, en tots els amors que existeixen...
Ole, ole, el dilluns per fi em donen el cotxe nou!! ja tinc cotxe d'empresa!! ja vaig dir que aquest si seria el meu any pràctic per fi, i sincerament, és el que més m'importa ara mateix...està tranquil, tornar el que dec i dormir feliç...sol però feliç.
Tot i així entenc que tot és possible, que seguiré somiant amb les coses, però sincerament , intentaré que els somnis es quedin allà, dins de la ment i que no es converteixin en realitat...parlo de l'amor altre vegada, exclusivament de compartir una vida amb algú...ja no hi puc creure...
 I "abans de" creia en tot, i "després de",vaig desapendre molt i crec que mai més apendré...curiosa la vida, recordo que qui va dir un dia que era perillós estar amb mi perquè tenia una filla, ara es casa amb una que té un fill, tot plegat és relatiu i complicat...o fàcil, jo que sé...
Em quedo amb els altres amors, els que em valoren igual, els que m'entenen sempre, els que em perdonen i sobretot, els que hi son, que és el més important de tot...alguna excepció dels que no hi son, però que segueixen dins meu...marxar de la terra no té res a veure amb marxar de la vida...aqui esteu bonics meus!!

10 petites TONTERIES

                                   
                                            10 petites TONTERIES:

1. L'ou i la gallina:
                           De la son jo m'alimento
                           l'altre dia vaig somiar
                          que tenia un ou,
                          de l'ou en nasqué un pollet
                          i el pollet en fer-se gran
                          es convertí en gallina
                          que ara m'estic menjant

2.Savi llufa:
                          Sabem que coneixem
                          pel què del coneixement ignorem
                          Així, com més coses sabrem
                          més desconeixedors serem.

3.Alquimista:
                         Bon alquimista és aquell
                         que del metall en treu or,
                         però l'alquimista que és bo
                         del metall en fa un tresor.

4.Cop al cap:
                        És pel poeta una sort
                        rebre al cap un cop ben fort
                        que li permet veure estrelles
                        sense gastar-se en elles
                        ni un miserable gram d'or

5.Màgia:
                      La màgia d'infant consistia
                      en creure que l'arbre movia
                      la fulla que el vent empenyia

6.La pa-ciència:
                      La paciència és la mare de la ciència
                      i la ciència engendra solucions
                      així doncs no és d'extranyar que un dia
                      la solució li digui a la paciència :
                      -iaia, ja n'estic fins els collons!!

7.Lògica:
                     Si tenim una boca i dues orelles
                     serà perquè és més important escoltar
                     doncs seguint en la mateixa lògica,
                     si de pito tan sols en tenim un
                     i d'ous, dos ens van donar
                     em pregunto a quina conclusió
                     un servidor ha d'arribar.

8.Pet:

                   Un pet amb cua
                   no és més que un final inesperat.
                   Així doncs amics banquers,
                   polítics i altres entitats
                   no ens enganyeu,
                   que el vostre pet era provocat
                   per una diarrea ancestral
                   que portem a l'humanitat,
                   una diarrea que consta
                   en tenir a molta gent
                   restrets des del naixament,
                   tot i tenir, ja de grans,
                   el forat del cul
                   absolutament eixamplat.
                   
9. Messi:      
                  Si per molts Messi és Déu,
                  i Déu per molts no existeix, 
                  o Messi tan sols és un jugador
                  o és que jo encara estic molt peix

10: Diners:

                 A vosaltres diners us ho devem tot
                 sense vosaltres no som res
                 però us asseguro capullos
                 que si un dia tots marxem
                 vosaltres si que res fareu.
                   
                    
            
                     

Vint minuts

Un es pot preguntar si les coses que li passen son màgiques o és que de tan buscar-la al final t'ho creus i treus del barret de copa coses que has convertit en màgia...la màgia està fora o està a dins ?... i si està a fora, tan sols la veu qui hi creu o apareix davant de tothom però no tothom la capta?...
Suposo que si, que per tocar la màgia un ha de creure-hi...
Avui he tingut vint minuts de màgia...feia dies que ho esperava però no sabia el final...o potser l'inici, encara no ho sé...
De fet volia parlar de la realitat social avui, però aquests vint minuts m'han despistat...
Tot i així pensava aquest matí en la crísis, en tot plegat i encara que sembli mentida, alguna cosa positiva se'n pot treure de tot aquest "merder". Potser perquè visc en un entorn rural, encara que moltes vegades em queixi d'aquest fet, que em permet veure amb més claretat les reaccions de la gent.
Me n'adono que la gent és més solidaria amb el que té al costat...potser perquè abans el que era pobre també era un incomprés o simplement el culpavem i pensàvem que era un producte dels errors comesos per ell mateix...ara ja no hi ha excusa, no cal veure aquest problema com una cosa llunyana, com els problemes que puguin tenir a Haití, ara ja està aquí i potser això ha obert els ulls a molta gent.
De petit sempre em van explicar que si veia alguna persona futuda economicament era sinònim de fracàs de la societat, ni que en fos una de sola ja n'hi havia prou per entendre que el sistema fallava...m'ho deien també perquè entengués que aquella persona que jo mirava extranyament no estava tan lluny de mi, fent-me entendre que potser demà tambè podria ser jo el que arribés a una situació semblant.
Tots estem en la corda fluixa, no crec que hi hagin excepcions. Depenem de masses coses externes, incontrolables i tot plegat es pot girar i tot el que un havia construit en anys, en dos dies se'n pot anar a fregir espàrrecs...jo crec que molta gent ha entés aixó i aquest fet fa que entenguin molt millor al del costat.
Si, vaig pel carrer, i el tracte amb la gent (en definitiva abonats d'aigua o llum desesperats per les factures), ha millorat moltíssim...ja no em miren com un treballador d'una empresa de serveis, si no que em miren pel que realment sóc: un pringat més, teoricament privilegiat perquè tinc feina, però curiosament, com la majòria dels que tenim feina, passant com podem els mesos.
Algú hauria d'avisar al Sr.Facturador ( el que fa les factures) que hi ha crísis, perquè el paio no para d'enviar regalets, és com un gota a gota que treu oxígen a la gent.
De sobte, ahir, truquen a la porta i venen uns veíns que em porten un pot de cigrons i sobres de sopa...per sort no ho necessitava però el gest és preciós sapiguent de qui arriba...la gent s'ajunta en aquests moments, s'enten millor. Per sort tenim un culpable a qui assenyalar, fet bàsic en la nostra societat : saber qui té la culpa de les coses. En aquest cas, ja per moda, ja per realitat, ja pel boca orella que funciona o ja pel que sigui, els culpables son els que manen, de mentres, ells ens impliquen en aquesta crísis fent-nos creure que en som responsables...i jo que em pregunto: no erem el ramat? o la massa?...doncs no! resulta que som part implicada de tot plegat...som com un far: ara es veu, ara no es veu!!!
Potser si que hi ha més violència, o més robatoris o no ho sé, però en el dia a dia, amb la gent, noto que hi ha més comprensió, més facilitat per compartir les coses...és complicat explicar a algú una cosa si no ho ha viscut mai...i tot i que en el fons o en la superficie és negatiu tot el que està passant, està ajudant a molta gent a agafar consciència de qui son en realitat...uns pringats si!! però uns pringats en el sistema, cosa que no treu ni un gram de mèrit al que som un per un humanament...ara que molts no tenen res, s'han de mirar i entendre que tenen molt, i això costa...però dona força humana, n'estic convençut...evidentment, no cal ni dir que vull tot això passi, ho tinc clar...però si passa, que tinc els meus dubtes, espero que serveixi per recordar per sempre més que per sobre de tot som persones, no una peça més de l'engranatxe...
Tot i així, avui els vint minuts de màgia m'han despistat un xic...vint minuts que es poden allargar... en uns llabis de maduixa.

Els Reis

Avui seré breu...
Ahir, dia de Reis:
Tan sols dos regals, dos regalets que vaig amagar amb la mateixa il.lusió que ho feia anys enrera quan omplia la casa de sorpreses o les omplien perquè jo m'emocionés...ahir tan sols dos, un de portat desde qualsevol lloc d'Orient i l'altre que el mateix Rei va fer des del seu cor.
Tan sols puc dir que ahir, jo també vaig tenir un Reis genials, tot i que tots sabem quina és la realitat des de fa uns anys, tinc un tresor a casa, amb iniciativa pròpia, amb pensament propi, amb un cor gegant i una sensibilitat quasi màgica...
Quan va obrir els dos regals, tot i que n'hi havien pocs, tot i saber que el Rei sóc servidor, l'emoció, l'il.lusió va restar intacte i quant va obrir el regal de cor es va emocionar, em va regalar un somriure tan dolç com ella és i ens vam abraçar amb tot l'amor que tenim, de filla a pare, de tú a tú, de persona a persona, el valor ja està en nosaltres, no en els títols...m'agrada que sigui així.
I jo, que també m'emocionava amb tot plegat, tan sols puc dir gràcies...perquè el que havia demanat a la carta als Reis es va cumplir...tota la màgia que tenim a dins va sortir i va fer la seva feina...després un dia preciós, compartint amb gent fantàstica...va ser un dia bonic...finalment va tocar la Quina!!!...o sigui que perfecte per tenir un altre regal inesperat...gràcies per la dolçor, la comprensió, la facilitat d'entendre les coses i sobretot gràcies per la sensibilitat i COR gegant que ja ara mateix ja mostra continuament.
Tinc un tresor i un regal de Reis tots els dies de l'any!!!!

Carta als Reis

Estimats Reis Mags:

Aquest any no m'he portat massa bé. No he fet enfadar a la meva familia perquè mai s'enfaden però si que ho he fet amb alguns èssers estimats. Per tant no us demano que em porteu res...i tambè penso que ja sóc un mica grandet perquè em mereixi uns Reis tan esplèndids com per deixar-me carbó.
Però us vull demanar unes cosetes. Mireu, tinc una filla que ja sap que sou mags però no tan com abans , tot i que es ressisteix a fer-se gran gràcies a vosaltres, crec que és el moment anual que me n'adono que encara vol ser una nena. Tot i així ja sabeu que a casa meva el Rei sóc jo, perquè ens hem d'enganyar aquestes alçades, per tant us demano que em dongueu una mica de màgia de creure en vosaltres...és una il.lusió que la tens de petit i la recuperes si ets pare, però de sobte, veus que tothom sap que els Reis son els pares i osti, és dur eh!!...segurament és la primera bofetada adulta que reben molts infants...però tot i així us escric a vosaltres, vull dir que el més lògic seria que m'escrivís a mi mateix, però em sembla que seria absurd.
Ja que ultimament he tingut com una mena de connexió fantàstica amb les estrelles fugaç, doncs em disfresso d'il.lusió i parlo amb vosaltres. De fet aquesta nit us deixaré unes galetes i un got de llet i encara em fa la sensació de que demà potser ja no hi hauran les galetes i el got estarà buit...seria fort eh!
Per mi tan sols us demano això, que em llenceu una mica de màgia, seria fantàstic.
Pels altres us demano que siguin feliços, que puguin escollir el màxim en aquesta vida, que no és tan fàcil aconseguir-ho, i que els més estimats i els més llunyans tinguin el mínim assegurat...és vital això perquè puguin tenir una vida digne, és molt important i sincerament, no hem vingut aquí per sobreviure, si no a viure... perquè quant et morts simplement et morts, no et sobremorts,doncs perquè en vida alguns la tenen plena i altres la tenen com poden?...no, no hi ha dret...si us plau, porteu dignitat a la gent i de pas, perquè no us mostreu davant d'alguns "capullos" i els doneu una lliçó d'amor i de tendresa, a veure si desperten i s'hi posen de debó!!...sabeu que passa? que els "capullos" aquests, en general, tenen molt de poder i son els que es dediquen a convertir moltes vides en sobrevides...us demanaria carbó per ells, però no apendrien res de res, m'ho veig a venir...millor parleu amb ells si us plau...vosaltres sou els Reis de molts infants i de molts somnis i ells son els verdaders Reis de quan els humans deixem l'infantesa i marxem a uns camíns molt més rebuscats i extranys. A veure que hi podeu fer.
També us demano, ja sé que ja començo a demanar massa, que borreu algunes paraules del diccionari...son paraules que fan molt de mal i que estan convertint les coses més simples en complicades i el que és pitjor:  perquè si, perquè la paraula canvia la realitat...val, si no podeu fer que desapareguin, treieu-li força als accents que porten, son accents que les fan més important , sincerament, també son paraules adultes, de petits ni tan sols les entenem...perquè no es poden entendre, perquè no son lògiques...per exemple tenim una expresió que ho delata tot: " el tercer món"!!...a veure com es pot entendre aquesta expresió si obrim la lògica i no ens expliquessin moltes tonteries...crec que sonaria a alguna cosa inhumana, com si parlessim d'estraterrestres...d'on ets tú? jo del tercer món...oi que no s'entén ? doncs existeix!...és molt fort!...doncs n'hi han moltes més així, moltes eh!!...a veure si també hi podeu posar cullarada en aquest tema...de fet demano massa, ja que vosaltres sou mags pels nens...doncs simplifico més, perdoneu...millor deixeu les tonteries adultes i us demano tan sols que almenys per un dia els nens i nenes de tot el món, no del primer o del tercer, no,no, de tot el món ( que jo sàpiga tan sols n'hi ha un ), tinguin un matí d'ilusió, tinguin un premi ben gran...ja sé que justament qui més premis tenen son els que tenen més diners, en això és complicat no perdre la màgia, però almenys que tots els infants que ho esperin, trobin alguna coseta demà al matí i que ho retornin amb un somriure ben gegant i bonic, un somriure que ens faci pensar una miqueta a tots que tot plegat és més senzill del que estem muntant...segur que ho és...
Ai, perdoneu, ja sé que és una carta una mica massa adulta, però mireu, em sap greu, però no hi puc fer res...sóc adult però això si, un adult amb unes ganes de creure amb vosaltres intactes...tot i que com podeu veure ja entenc massa la realitat, però és tan sols el meu cantó públic...per dins meu segueix existint moltíssima ilusió a les nits màgiques...segurament per això el blog té una petita referència al Peter Pan, que és el símbol més clar de qui vol conservar coses essencials...si fins i tot existeix el sindrome de Peter Pan...ui, no patiu, jo no tinc aquest diagnòstic...no ho digueu a ningú però moltes vegades penso que tan de bó estigués malaltó en  un país anomenat "nunca jamás"....peró no, suposo que sóc com molts, un malalt inconscient del país de " por siempre igual"...

Això si, molta màgia avui per tots!!

Un bloc de pisos

Un començament d'any ferm!!
Serè, tranquil, aprenent per fi que el que un té ja és molt, que l'amor està per sobre totalment dels valors materials que ens inunden...estic com flotant...
Em sorprenia ahir mateix, altre vegada treballant moltes hores, cumplidor com sempre, lluny del que sempre he pensat de la feina, que no dignifica el ser, però si la manera de viure la vida, serà una sort o no però és així, a la vista queda clar aixó, és un fet.
Parlava amb un amic que com jo mai ha trobat la seva dignitat reconfortada en una feina, però tot i així , és com jo, sempre a punt per treballar...estic practicament convençut que poca gent pensa que jo sóc així, i també que poca pensa que ell és així.
Tot i així aquesta setmana que vé si que tenia festa, finalment una altre baixa i torno a dir que si, que ja substitueixo jo...no nego que hi ha la part econòmica pel mig, però també he aprés que faci el que faci sempre vaig de cul per poder pagar les coses, per tant em podria relaxar una mica i dir que no alguna vegada, però no en sé o no vull o jo que sé...
Però tinc aire nou a la meva vida, respiro molt millor, he retrobat l'inspiració i començo a mirar les coses pel seu nom i no pel meu estat d'ànim i aixó m'agrada molt...
A vegades penso si el que deia el meu pare és cert. Ell deia que jo sempre anava a l'inversa del món, i potser si...enmig d'una crísis, i en plé 2013 amb un 13 amenaçant un futur incert, ara resulta que el nen es va posant a lloc.
Tan sols la gent que passa una serie de coses pot entendre una serie de coses, si no tot plegat sembla un conte que no va amb tú.
Estic en un bloc de pisos de gent molt humil, tan humil com jo, cosa que per sort mai m'ha costat acceptar, ja que encara que la gent més propera està en un altre esglaó, la meva familia em va mostrar ja de ben petit i rodejat de totes les comoditats, que tot pot ser efímer...el més bó i el més dolent...
Aquests dies he anat coneguent els veïns...he compartit estones amb ells, gent senzilla amb vides complicades, de Ciutat Badia, de Torrebaró, de Bon Pastor, pocs de la Garrotxa i alguns extrangers...m'entenc amb tots, de fet amb els que més son amb les dues families de Ciutat Badia. M'agrada saber que mai he tingut classes socials dins del meu diccionari, m'agrada molt saber que la ment no es tanca davant de cap tonteria apresa d'alguna herència o fins i tot d'algún complexe d'inferioritat salvat per una necessitat de sentir-se superior a...
Parlo amb ells, sé que els caic bé, de fet m'ho han dit...però l'altre dia pensava, quant estava enmig de dues families que quasi no conec, que si jo m'hagués tancat molt segurament mai hauria parlat amb ells... perquè si, perquè toca no barrejar conceptes de sang, perquè no pots bifurcar les coses i entendre que ningú és més que un altre perquè hi ha una norma que aixi ho digui.
Jo tan sols escolto i miro el que tinc davant...no em fixo d'on és la persona, si no el que diu, el seu cor o fins i tot la seva intel.ligència, que moltes vegades es confon amb la cultura...un és intel.ligent quant s'adapta facilment a les coses, això ho vaig esbrinar quant em va costar tan adaptar-me a una nova situació...
Avui en dia tot és un producte comercial, i quant dic tot és tot...el racisme, el classisme, les pàtries, l'història...fins i tot hi ha gent que ven l'optimisme com una marca més...i moltes d'aquestes coses venen, poden ser vots per un polític o diners per una empresa...per tant el que entra a la ment és molt relatiu, cal tenir un filtre molt petitó per no deixar entrar moltes tonteries i mentides...
Recordo quant vaig entrar en el món laboral, enmig de gent de molts indrets diferents, movent-me per barris que fins i tot em feien por de trepitjar i res va ser com molta gent m'havia dit...per sort, com he dit, a casa mai em van mostrar un camí de superioritat ni d'inferioritat, però vaja, alguna cosa externa si que se'm devia colar en la ment.
De fet, segur que és així, si no mai escriuria aquest article, ja que conèixer gent és normal...o potser per molts tan sols és normal conèixer un tipus de gent?...podria ser crec...sigui com sigui m'encanta saber que puc conèixer a les persones per davant de tot, sense pensar res més que el que m'estan entregant i mostrant...
Entremig de tot això, oxígen nou, ilusions noves, emocions noves i algunes de molt fortes, intensitat, molta intensitat, el meu motor sense el qual tan sols respiro però no visc del tot...com que sé que tot s'acaba, viuré aquesta intensitat al límit, fins al final, fins i tot segurament jo mateix la dinamitaré, potser no vull que res envelleixi i tot guardi un record jove i radiant...no ho sé...però ja he vist dues estrelles fugaç aquest any i he demanat dos desitjos...el primer s'està cumplint i el segon ha començat a rutllar, potser no és l'estrella, potser és el somriure que li estic entregant a la vida ara mateix...però vaja, sigui com sigui, seguiré somiant despert, que és quant millor em sento...quant marxi ja tornaré a somiar dormint fins que torni a despertar...y así todo el dia oiga!!

El Dr. Broggi

El dia 1 de Gener em vaig assabentar que havia mort el Dr. Broggi, als 104 anys!!!
He fet un recorregut en la memòria i m'he situat en la meva infantesa i en els quatre magnifics que van compartir mil coses. Els recordo perfectament a la sala de casa parlant, el meu avi mirant-se com sempre les ungles, la veu del Bofill, la feminitat del Maurici i com no , la distracció constant del Moisés.
Havien estudiat junts i tot i que per motius morals de la dictadura el Maurici va haver d'instalar-se a París,  però mai van deixar el contacte, eren inseparables...quatre grans amics, quatre grans personatges i sobretot quatre grans persones, senzills i sempre amb la modèstia per bandera.
Que he de dir del meu avi que no hagi dit, una gran persona disfressat de metge o un gran metge però millor persona...artista, divertit, sempre fotent la pota per tot arreu, patós com ningú, sociable, alegre...sens dubte, per mi, una persona imprescindible per entendre la vida. Sempre recordo aquell somni que explicava: anava muntat a un burro i donava voltes a una plaça mentres l'animal li anava dient continuament: jo sóc metge, jo sóc metge...no sé, ho recordo molt això.
Del Bofill puc dir sobretot el seu gran cor, una persona absolutament agradable, dolç, molt dolç. Tenia un parlar extrany, això ho recordo molt bé, però m'encantava quan venia, als nens sempre ens agradava. Fisicament tenia una imatge de conte, com un dibuix animat, com una bruixa bona i en home...entranyable sens dubte.
El Maurici era el divertit, homosexual declarat, artista total, amic de tots els grans artistes del moment, va haver de fugir del país...de fet crec que va nèixer i ja va sortir de l'armari...era un fart de riure constant, vital com pocs, i sempre li tirava els "trastos" al meu avi, en broma o no, això ja no ho sé. Enamorat de França i París concretament, ciutat que el va acollir amb els braços oberts després de que aquí l'escupissin per xominades morals del moment.
I quedava el Broggi, el silenciós, el que menys parlava, amb una cara de bona persona que fins l'últim dia l'ha acompanyat. Una persona despistada en tot el que feia, sempre perdia el cotxe, i quan entrava a casa el meu avi li treia el penjador dels abrics i ell el deixava igualment, com un gran geni despistat...sens dubte un gran cirurgià, i un gran defensor de l'ètica en la medicina. De petit el recordo com el "pepito grillo", sempre pensava que s'hi assemblava molt!!. Pel meu pare i per mi mateix vaig tenir molt contacte amb en Marc Antoni, un dels fills i he de dir que segueix el mateix patró.
Realment està allà al mig, jugant com sempre amb les fitxes d'un quinto de fusta, disfrutava molt i escoltava bastant tot i que encara era infant. Ja de més gran vaig poder disfrutar-los de debó, gent coneguda i boníssima en la seva professió que mai parlaven de la seva professió!!... i això és sorprenent.
El centre era el meu avi, de fet crec que era el centre de totes les reunions de Barcelona. El primer que va marxar de la terra va ser el Maurici, crec que tota la vida va estar delicat, de fet fisicament era molt primet i sempre tenia problemes amb la salut...recordo el meu avi plorant com un nen...després va morir el meu avi, en silenci, sense que ningú ho sapigués, com ell volia, les cendres a Matadepera i res més...ens va caure alguna "bronca" per no avisar a la gent , però és el que volia ell i ho vam respectar. Després l'Emili Bofill, no recordo quan va ser però crec que també era força gran...el meu pare hi va tenir contacte algunes vegades i finalment aquest 2012 el Broggi...son persones encantadores, quasi d'un altre planeta...estic convençut que si hagués mort molt abans ningú n'hauria parlat com es mereixia...perquè s'ho mereixia...sempre pensava que jo mai m'hauria deixat operar per ell, tan despistat!!, segur que s'equivocaria....però no, com deia el meu avi d'ell, tenia unes mans increibles, i realment va ser el millor en el seu terreny.
No puc estar trist quan algú mort havent sigut feliç, que és evident que ho ha sigut i tan sols des d'aquestes línees li envio un somriure Font, el més murri de tots...avui he sentit a dir que era un gran patriota...i és cert, però qui digui aixó com un dels dos adjectius que el puguessin definir és que no en té ni idea de com era...potser era el vinté adjectiu o virtut si algú ho vol veure així...per sobre de tot era una persona neta i bonica...ara ja estan els quatre rient per algún indret...no crec que al cel, perquè almenys tres dels quatre no hi creien gaire, si no recordo malament...sigui on sigui, segur que el Dr.Broggi s'acostarà al Maurici i li dirà que tal Josep? , de mentres el meu avi, el Josep verdader, se li cauran els pantalons com li passava sempre, la mania de portar-los descordats no la ve perdre mai i el Maurici aprofitarà per tocar-li el cul, l'Emili s'ho mirarà i riurà molt!! com sempre feia veient els espectacles dels seus amics i jo, des de la terra, seguiré pensant que he sigut un privilegiat per haver nascut en aquell indret que tan em va mostrar...tots generosos, ajudant als pobres, sense cobrar visites, tenint gent a casa que estava futuda...grans persones, tan de bó ells portessin el món... almenys si el Dr.Broggi estigués al poder es despistaria tan que en comptes d'ajudar als bancs ajudaria a les persones...no estaria mal no?