Piropo

Podria definir el dia d'avui com un dia plé de piropos!!
M'ha anat bé, la veritat i els trobava a faltar una mica sincerament.
No sé fer-me gran, em costa, he viscut masses anys del meu físic, d'agradar, de seduir, i segur que aquest ha sigut el meu gran problema mai solucionat. Diria que segur que si no hagués sigut per aquest punt hauria pogut ser artista...sembla una tonteria però vaig perdre moltes oportunitats per culpa dels meus complexes.
De petit era molt gras, i estava absolutament acomplexat. Ja sabem que els infants, ni que sigui per moments, son cruels i sempre recordaré la resposta a la meva primera declaració d'amor :
- Calla bola de grassa!!!
Vaig plorar molt i com que aparentment era un nen molt feliç mai vaig parlar del complexe fins passats molts anys...després vaig tenir una anorèxia no diagnosticada...ja fa anys d'això i en aquella època no se'n parlava gaire i a sobre era un nen i per més inri era un nen que sempre somreia...per tant la vaig passar jo solet.
I la vaig passar estudiant al matí, menjant dues barretes de biomanán al migdia ( crec que es deia així la marca)  i passant dues hores al gimnàs fent esport i treballant per la tarda i sopant una mica de fruita...ningú controlava la meva dieta i a casa feien un cas relatiu a que m'aprimés tan rapidament...a casa tots de petits havien siguts grassonets i de grans prims...per tant tampoc era una novetat la meva reducció de pes.
El cert és que de 90 kg vaig passar a 60 en un any i mig i en una edat complicada, els setze anys...i de sobte era un noiet jovenet, atractiu i que moltes noietes els feia gràcia...
Vaig rebuscar qui m'havia rebutjat i li vaig insistir que em seguia agradant, sorpresa va ser la meva en descobrir que aleshores ja li agradava i li vaig fúmer una patada al cul...allà vaig descobrir que sóc venjatiu...
I no vaig parar de seduir durant anys, tan sols volia saber que agradava, no volia res més...si em feia gràcia una noia doncs li deia i quan em deia que si li deia adeu...
Recordo sortir a passejar, i si no em deia algún piropo una nena / noia tornava a casa amb una sensació de fracàs no gaire normal...tot depenia d'això... però el meu complexe seguia i sempre em seguia veient grassonet...
Sempre vaig guardar els pantalons de la meva època pesada i podia posar les dues cames en un camal dels texans!!! i això que mai he tingut les cames primes, ni tan sols quan em vaig aprimar tant...però era com un triomf, tot i que en el fons jo sabia que era una derrota continua perquè depenia un alt per cent molt important del meu físic en el dia a dia...
I m'anava fent gran i relativitzava les coses, no entenia com algú com jo que sempre estic pendent de l'intern, no pugués controlar la dependència al meu extern i en el fons sempre ha sigut així, suposo que ha sigut una lluita continua que mai he pogut aconseguir vèncer...
Però si que de mica en mica ho he anat controlant...la meva anorèxia, la bellesa dels meus pares, sobretot del meu pare, les burles d'alguns nens..tot això em va anar perseguint en el meu caminar i encara que tot plegat està més seré, més tranquil, me n'adono que sempre faig cas aquestes coses, si una dona em rebutja tan sols penso que ho fa per això i si acabo una relació apareixen tots els meus complexes altre vegada i després el recorregut és sempre el mateix...apareixen amb força, és van calmant, van marxant i finalment tot queda en una relativa calma...
Avui he rebut piropos, uns quants piropos que he vist que m'afectaven massa, perquè no m'agrada que això m'afecti en un plà negatiu però tampoc possitiu...sigui com sigui vaig tenir molt d'èxit entre les noies durant molt de temps i jo ho vaig alimentar moltíssim, posant el meu ego en dependència d'aquest fet, en comptes de llençar-lo en un camp molt més intern, i l'ego no és pot moure per llocs tan relatius, perquè costa de consolidar la serenor...
I com que sóc balança, tot i no creure gaire en aquestes coses, sóc un etern buscador de l'equilibri, que no equilibrat evidentment...però una mica si que sóc o blanc o negre, per tant no passejo gaire pel mig, és un risc que m'agrada quan depen del meu ser invisible, però no m'agrada quan depen de la visió dels altres o de la visió que suposo que tenen els altres...
Ultimament em dona la sensació que no miro tan aquests detalls, potser perquè curiosament el meu pare, un extrem treballador de la seva essència, tambè va caure en el mateix pecat , i li va costar fer-se gran i jo ho vaig veure...per tant alguna cosa s'ha d'apendre quant observes i crec que de mica en mica ho estic aconseguint...
Això si, avui m'han llençat piropos i m'he inflat com un globus d'aquells que els has d'agafar amb un fil continuament perquè si no s'enlairen tan que es perden per un altre espai...jo sóc més o menys igual, fins que em punxo i baixo en picat...però ho sé, en sóc conscient i és un gran avantatge per trobar el meu equilibri entre les meves enlairades i les meves punxades...crec que ho treballo bé, tot i que en el mirall cada dia em veig més vell, en el mirall més important, el que et demana explicacions, el que no enganya, em sembla que em sento molt millor...
Recordo que de jovenet em volia fer vell, pensava que quan sigués gran ja no hauria de pensar en això, que a partir d'una edat no és necessari pensar si agrades o no...fa gràcia quan hi penso ara, perquè evidentment aleshores pensava que un paio de quaranta-dos anys ja és gran!!...i ara penso que son els de seixanta que ja son grans!!!...sort que som intel.ligents i sabem canviar les opinions!!!...
Potser em tranquilitza saber que en el treball més invisible, potser el menys valorat externament, estic fent una bona feina, però tot i així em fot un xic dependre encara una mica massa de la meva seducció, que ha anat minvant amb els anys, cosa lògica per altre banda i que no vull que sigui un factor important en el meu caminar...
Però vaja, que collons, un dia és un dia...em quedo una estoneta en les paraules que m'han dit i demà ja tornaré a envellir!!!