Un bloc de pisos

Un començament d'any ferm!!
Serè, tranquil, aprenent per fi que el que un té ja és molt, que l'amor està per sobre totalment dels valors materials que ens inunden...estic com flotant...
Em sorprenia ahir mateix, altre vegada treballant moltes hores, cumplidor com sempre, lluny del que sempre he pensat de la feina, que no dignifica el ser, però si la manera de viure la vida, serà una sort o no però és així, a la vista queda clar aixó, és un fet.
Parlava amb un amic que com jo mai ha trobat la seva dignitat reconfortada en una feina, però tot i així , és com jo, sempre a punt per treballar...estic practicament convençut que poca gent pensa que jo sóc així, i també que poca pensa que ell és així.
Tot i així aquesta setmana que vé si que tenia festa, finalment una altre baixa i torno a dir que si, que ja substitueixo jo...no nego que hi ha la part econòmica pel mig, però també he aprés que faci el que faci sempre vaig de cul per poder pagar les coses, per tant em podria relaxar una mica i dir que no alguna vegada, però no en sé o no vull o jo que sé...
Però tinc aire nou a la meva vida, respiro molt millor, he retrobat l'inspiració i començo a mirar les coses pel seu nom i no pel meu estat d'ànim i aixó m'agrada molt...
A vegades penso si el que deia el meu pare és cert. Ell deia que jo sempre anava a l'inversa del món, i potser si...enmig d'una crísis, i en plé 2013 amb un 13 amenaçant un futur incert, ara resulta que el nen es va posant a lloc.
Tan sols la gent que passa una serie de coses pot entendre una serie de coses, si no tot plegat sembla un conte que no va amb tú.
Estic en un bloc de pisos de gent molt humil, tan humil com jo, cosa que per sort mai m'ha costat acceptar, ja que encara que la gent més propera està en un altre esglaó, la meva familia em va mostrar ja de ben petit i rodejat de totes les comoditats, que tot pot ser efímer...el més bó i el més dolent...
Aquests dies he anat coneguent els veïns...he compartit estones amb ells, gent senzilla amb vides complicades, de Ciutat Badia, de Torrebaró, de Bon Pastor, pocs de la Garrotxa i alguns extrangers...m'entenc amb tots, de fet amb els que més son amb les dues families de Ciutat Badia. M'agrada saber que mai he tingut classes socials dins del meu diccionari, m'agrada molt saber que la ment no es tanca davant de cap tonteria apresa d'alguna herència o fins i tot d'algún complexe d'inferioritat salvat per una necessitat de sentir-se superior a...
Parlo amb ells, sé que els caic bé, de fet m'ho han dit...però l'altre dia pensava, quant estava enmig de dues families que quasi no conec, que si jo m'hagués tancat molt segurament mai hauria parlat amb ells... perquè si, perquè toca no barrejar conceptes de sang, perquè no pots bifurcar les coses i entendre que ningú és més que un altre perquè hi ha una norma que aixi ho digui.
Jo tan sols escolto i miro el que tinc davant...no em fixo d'on és la persona, si no el que diu, el seu cor o fins i tot la seva intel.ligència, que moltes vegades es confon amb la cultura...un és intel.ligent quant s'adapta facilment a les coses, això ho vaig esbrinar quant em va costar tan adaptar-me a una nova situació...
Avui en dia tot és un producte comercial, i quant dic tot és tot...el racisme, el classisme, les pàtries, l'història...fins i tot hi ha gent que ven l'optimisme com una marca més...i moltes d'aquestes coses venen, poden ser vots per un polític o diners per una empresa...per tant el que entra a la ment és molt relatiu, cal tenir un filtre molt petitó per no deixar entrar moltes tonteries i mentides...
Recordo quant vaig entrar en el món laboral, enmig de gent de molts indrets diferents, movent-me per barris que fins i tot em feien por de trepitjar i res va ser com molta gent m'havia dit...per sort, com he dit, a casa mai em van mostrar un camí de superioritat ni d'inferioritat, però vaja, alguna cosa externa si que se'm devia colar en la ment.
De fet, segur que és així, si no mai escriuria aquest article, ja que conèixer gent és normal...o potser per molts tan sols és normal conèixer un tipus de gent?...podria ser crec...sigui com sigui m'encanta saber que puc conèixer a les persones per davant de tot, sense pensar res més que el que m'estan entregant i mostrant...
Entremig de tot això, oxígen nou, ilusions noves, emocions noves i algunes de molt fortes, intensitat, molta intensitat, el meu motor sense el qual tan sols respiro però no visc del tot...com que sé que tot s'acaba, viuré aquesta intensitat al límit, fins al final, fins i tot segurament jo mateix la dinamitaré, potser no vull que res envelleixi i tot guardi un record jove i radiant...no ho sé...però ja he vist dues estrelles fugaç aquest any i he demanat dos desitjos...el primer s'està cumplint i el segon ha començat a rutllar, potser no és l'estrella, potser és el somriure que li estic entregant a la vida ara mateix...però vaja, sigui com sigui, seguiré somiant despert, que és quant millor em sento...quant marxi ja tornaré a somiar dormint fins que torni a despertar...y así todo el dia oiga!!