Ales

Feia dies que el trucava però no contestava, el coneixia, sabia que l'entrada a la cova no era alguna cosa que el sorprengués d'ell, tot i així li tenia un amor infinit i sempre dubtava de si el silenci era buscat o era simplement allò que el seu amic deia tantes vegades de " no vull molestar-te", sabia que si era així, només obrir-li la porta de sortida el podria molestar durant forces hores...a vegades rebutjava sentir necessitat, però com tots, també en tenia...però no en volia ser conscient.
Així doncs va fer un acte de valentia, i es va plantar davant del seu pis i amb el dit ple d'un amor que impedís la por de la imprudència de picar el timbre sense haver avisat abans, va fer sonar el ding-dong típic d'un pis que mai ha canviat de ding-dong...
I va aparèixer ell amb pijama, amb bona cara i sense cap mena de gest de sorpresa per l'arribada del seu amic d'ànima...
Es van saludar com sempre, una abraçada i un petó i una serenor d'amistat atemporal, d'aquelles que no cal recuperar res, però si posar-se al dia de tant en tant...
El va fer entrar amb calidesa, fins i tot amb més delicadesa del que l'amic estava acostumat, generalment "disparava" ràpid, o feia broma, o explicava alguna història en un passadís que no donava per més que una frase feta, però ell començava el pròleg al rebedor, pel lavabo ja tenia el guió fet, al passar per davant de la cuina ja tenia explicada la última jugada, i quant ja arribaven al lloc de la reunió d'amics, ja havia escrit l'epíleg.
Es van asseure un davant de l'altre, de sofà a cadira, i va mirar tot aquell espai on tantes paraules havien compartit, era un indret que es respirava justament això, paraules, algunes convertides en accions, altres guardades en pensaments, i moltes d'aprenentatge...
Va mirar el buit del televisor...i la tele?- li va preguntar...
Ja no tinc tele Jordi, la vaig regalar a un veí...
Allà on no hi havia la tele i va veure una cartolina blanca amb lletres pintades amb retolador negre que s'hi podia llegir :
"Potser no, però abans que jo no hi havia hagut ningú com jo, ves a saber doncs si jo seré el primer..."

El Jordi va reconèixer aquelles paraules d'un llibre però es va preguntar perquè estaven allà en el racó de pensar del seu amic, perquè si alguna cosa tenia clara, és que si havia triat posar-ho allà no era perquè si, el Pol mai feia res sense una gran dosis de simbolisme...estaven justament situades davant de la visió principal de l'escriptori de l'amic...segur que ho llegia moltes vegades en un dia...
Li feia gràcia mirar aquell escrit i com l'havia preparat, perquè definia molt bé al seu amic, estava segur que no deuria haver perdut ni cinc minuts a escriure'l i convertir-lo en un acompanyant de decoració , però tot i així tenia aquell ordre típic d'ell d' una cosa feta ràpida però amb la gràcia de fer-ho acuradament, a vegades, va pensar, no cal anar a poc a poc per fer un resultat més o menys brillant, de fet sabia que l'important eren les paraules com sempre, el contingut, però també sabia que el Pol segur que havia mirat de fer-ho el màxim de ràpid i bé possible...no volia perdre massa temps en penjar-ho allà però no podia trencar la visió que segur que ell trobava bella d'aquelles paraules...
Els regals del Pol eren així, regals de nen fets per un adult, regals d'una persona que no te gens de gràcia amb les mans per treure d'un paper una flor bonica però tot i així li quedava bé el resultat final, sempre li havia sorprès, per tant aquella cartolina blanca amb aquelles lletres de retolador negre no desentonaven amb res de l'aire que es respirava en aquella sala...
I perquè ?- li va preguntar encuriosit
-Estic aquí ara Jordi, aturat en aquest indret, intentant entendre que el fet de pensar que ningú abans que jo va ser jo em pot permetre fer coses que mai abans jo havia fet...suposo que en totes les coses fetes algú ho devia fer per primera vegada no? ... ja saps preguntes de nens, és el meu fort...
- no havies dit sempre que eres una reencarnació d'una papallona?- va dir-li en un to burlesc...
- parlem de consciència no ?....
Va assentir amb el cap...va fer un cop d'ull a l'habitació,li era fàcil saber en quin punt es trobava sempre el seu amic, si hi ha havia desordre és que deuria estar ordenant coses internes. si hi havia brutícia, és que deuria estar desinfectant les últimes ferides, i si hi havia neteja és que deuria estar treballant la pau d'ànima, però aquell dia hi havia una cosa nova, un ordre desordenat, o un desordre ordenat, tan era com dir-ho, era així.
Hi havien quatre llibres començats que reposaven en indrets casuals, i sabia que eren començats perquè en cadascú dels exemplars sortia la llengüeta que amagava el punt on es trobava de lectura.
Hi havia cafè fet en una cafetera que era evident que la volia tenir allà visible, hi havia un paquet de tabac no amagat, cosa que deia molt del seu amic ja que sempre guardava el tabac en llocs invisibles de la casa, suposo que per controlar a qui li volia o no ensenyar la seva debilitat davant de la nicotina...
Portava un pijama de la Mafalda, no li va sorprendre gens, ja per l'amor que el Pol tenia per aquell personatge animat i enfurismat irònicament amb el món, i perquè si el seu amic d'ànima tenia una cosa miraculosa, és que portés el que portés semblava que anés vestit elegantment...per tant això el va deixar igual...però alguna cosa tenia aquell home que el desconcertava, estava diferent i no sabia si era pitjor o millor, però no era el d'abans...
Aquelles paraules en el llibre d'on sortien eren d'un protagonista que responia a unes altres paraules...exactament deia així " no pots viure sense els altres i ho saps"...i la resposta del llibre era la que en Pol havia triat per substituir el televisor de pantalla plana gegant que tenia abans...
- Així doncs amic, perquè?
- Estimat, no podria pensar que jo seria el primer en fer alguna cosa que mai ningú ha fet, el meu argument "d'únic" no em permet tal gosadia, però si que m'ajuda si ho interpreto en mi mateix a saber que puc fer moltes coses que són noves per mi i que mai havia fet, com per exemple levitar...
Mirant la cara de sorpresa del seu company es va posar a riure...- era una broma, li va dir...
- No puc levitar més que posar-me a sobre d'una cadira i agafar la imaginació de que la cadira no existeix, no ens passem!! , no parlava de fer coses que, tot i que mai se sap, ara com ara només ho puc tenir dins la ment i segurament tampoc és el que busco en aquests moments...
- Així doncs que busques? que busques en els llibres? que busques en aquestes paraules? que busques en la teva cova tant desordenadament ordenada?
- Estic bombardejant la ment amb paraules, idees, sentits, em quedo tocant la farina dues hores, m'aturo mirant paraules una hora, tanco llums, tanco sons , tanco ulls i em quedo en silenci sis hores, permetent que tot entri sense filtres, miro el sostre una hora, em saturo d'informació nova, no la de la tele o d'internet, si no d'informació que jo abans ja rebia però poques vegades prenia atenció, ara la capto tota, com el que decideix deixar de fumar intoxicant-se dins d'una habitació fumant dos paquets en dues hores, estic buscant la saturació, l'explosió, potser el foc, el drac, per tant això que veus penjat aquí no te més significat que força de voluntat, que encara que mai ho havia fet, sempre ho volia haver fet, ara ho estic fent per fi...
- que no treballes ja?
- clar, no m'estic suïcidant coi !!, estic tornant a néixer, per tant necessito descans de la saturació, si no que vols que aprengui?, a la feina és quant puc pensar justament el que vaig experimentar el dia anterior...
- i això?, que esperes trobar o on vols arribar?
- un àngel- va contestar convençut- i quant vingui vull estar preparat, no vull que em vegi així, i no parlo del pijama de la Mafalda, que curiosament no m'has dit que és preciós, i ho és i ho saps...
- però quin àngel? - va preguntar el jordi ja començant a pensar que el seu amic o perdia la raó del tot, o li estava prenent el pèl...
- no m'explico bé, l'àngel ja hi és, ja el tinc, simplement jo m'estic preparant perquè quant desplegui les ales i s'enlairi i em vingui a buscar trobi a un ésser que no necessiti res, que no esperi res, que només vulgui volar, només vull aconseguir ser un àngel com ell...
- i no has buscat en una escola d'àngels? crec que a la Diagonal n'hi ha una- li va dir el Jordi amb cara de "va home va!!"
- no hi han escoles d'àngels Jordi, cap ni una però si un ha tingut la sort de conèixer un àngel a la vida, ha d'estar a l'alçada del vol, jo sóc tant privilegiat que n'he conegut més d'un,que fort eh!!, per tant he vist volar ja, no cal escola, només posar al límit tot el teu ser, simplement així sortirà el teu fons, sortirà la teva força i aquesta és la que et donarà les ales per poder volar...
- I l'àngel que hi diu de tot això?
- perdona, no m'he explicat bé altre vegada, que jo sàpiga que és un àngel no vol dir que ell ho sàpiga encara, també deu estar en el seu aprenentatge, però jo en això ni vull ni hi puc fer res, tan sols em preparo jo...
- aleshores Pol, que coi busques?
- que arribi el meu àngel...
- perquè?
- per viure el sublim .

buf!!!! el ferrari !!!

Recordo que cada dia que el temps ho permetia, després d'anar a buscar a l'Aida a la petita escola de Riudaura, anàvem a la Vall d'en Bas, just en un gran parc infantil de color verd i xocolata, he recordat com jugàvem els dos a fet i amagar, i com sempre feia trampa perquè ella em tobés aviat i jo feia trampa per no trobar-la i aconseguir que el joc fos més joc que realitat, d'això es deu tractar suposo... i m'ha vingut al cap que un dia, va haver un moment que no la trobava de veritat i em vaig acollonir molt, aixi era jo com a pare de l'Aida quant era petita, un juganer que no em vaig perdre ni un instant de les seves rialles , un nen atrapat en cos d'adult però amb la por d'un adult massa protector a vegades...a mida de voluntat no vaig fer cap miracle, evidentment, però la vaig deixar sola davant de "grans" perills, com els tobogans, o els gronxadors, i així, combinant la diversió i l'aprenentatge de saber que no podré sempre protegir-la ,vaig arribar a un petit equilibri, no podria ser un gran equilibri perquè ja quant jo era un nen patia pels adults de casa si arribaven tard.
Vaig gaudir molt de l'Aida petita, igual que ara la puc gaudir ja dins de les paraules i encara d'algun joc d'adolescent, podent treure la part pallassa que encara sento viva dins meu...
Sempre m'he perdut en els reconeixements externs, no busco aquesta paraula com a sinònim d'èxit personal, això seria un error, ho busco com a tranquil.litat meva per poder seguir fent el meu camí...ara, aquests dies , justament aquests dies, i després de 10 anys, estic retornant en el meu jo, no l'egoista o l'extern no, el meu jo...
Ell va dir " el que vaig patir va ser molt més que un atac de cor: se'm va trencar la substància del jo"
Això ho deia el protagonista d'un llibre just quant explicava el que és néixer altre vegada dins de la mateixa vida...tan és la seva procedència, ell havia sigut un home d'èxit professional, però dona igual, podria ser un home que ha fracassat externament , això és el menys important...
He rebuscat aquests dies dins meva part social que per alguna cosa trontolla fa temps... error!, mai he tingut problemes per conèixer ments o gent, això és com anar amb bicicleta, si ho practiques ho recuperes ràpid, si ho necessites es clar...
Recordo fa anys que vaig escriure un conte d'un amic que demanava ajuda , havia demanat auxili a tothom, tothom tenia feina, tothom estava ocupat...demà quedarem!! -li deien
A l'endemà tothom va deixar la feina, tothom va fer fora les ocupacions per anar a l'enterrament de l'amic que el dia anterior els cridava des del cor...
I l'amic que es va matar havia comès un error en el camí, igual que el protagonista del llibre tambè va tenir un atac de cor, simplement se'l va fer venir amb pastilles, perquè aixi com a un la vida el va avisar, l'altre ja feia anys que sabia que s'havia equivocat en el caminar, però només plorava...alguns vam pensar que era una cosa del moment, altres, com jo, vaig pensar que feia molt que li rondava pel cap, altres, els més agosarats, van pensar que era un covard, però crec que tots, en aquell trist dia gris a la terra, ens vam sentir culpables...tot i que segur que no ho erem, però era inevitable no sentir aquest sentiment de tristesa dins nostre...
Jo el que més, perquè en realitat quant m'havia cridat ni me l'havia pres seriosament ni realment tenia ganes de quedar...des de llavors, i jo tenia 20 anyets, mai més vaig deixar de socórrer un crit d'auxili d'un amic, fins i tot jugant-me la feina o el que fes falta...No era per sentiment de culpa ja que ho feia, ni molt menys, ho feia perquè una de les coses que més m'agradaven era veure a la gent feliç i estimada...
Recordo un dia que vaig pensar: " finalment tots saben el seu camí terrenal, perquè a mi em costa tant trobar-lo?, perquè res del que m'arriba com a premi m'emociona?, perquè el que realment vull és no pensar que arribi l'estiu per desconnectar de la meva vida ?...que vull? que busco?" i ho vaig lligar amb una carta escrita als 15 anys al meu pare dient-li que tot el que la vida terrenal m'ensenya no ho entenc i no em motiva...anava errat, era molt jove, i mica en mica vaig veure el que volia de la vida, per fer això vaig deixar de cantó les possibles aptituds acadèmiques que posseïa, i em vaig llençar a la vida dels sentits, i allà vaig decidir fer camí...
Com que havia de treballar vaig buscar feines que alimentessin aquest caminar, sota el cel, davant del mar , o en una muntanya tant silenciosa que la naturalesa fes grans melodies infinites...i allà plorava, o sentia, o m'emocionava tant que en una ocasió vaig arribar al sublim, només una . és cert, però hi vaig arribar...la feina, així doncs, ja no era un obstacle, si no part del caminar...
I va aparèixer la bombolla, un estat on jo aconseguia sortir de mi mateix i ser lleuger, no sentir cap pes sobre meu, i vaig viatjar per tot el món des del sofà del meu menjador i evidentment desprenia tant el plor com la rialla externament d'una manera real, mai fictícia, com diu la poesia " plorar tot" o " riure tot" tan fa...
I vaig entendre que hi han nivells entre nosaltres, cap de millor ni pitjor, però tothom busca el seu i moure's dins d'aquesta comoditat, que mai és una àrea de confort, però et fa sentir confortable... com diu un llibre, has de sortir de la teva àrea de confort, si no mai avançaries...
I curiosament quant he redescobert el plaer de la literatura m'he adonat que no necessito sortir enfora, justament és a l'inrevés , necessito per fi tornar a endins...si home!! diran alguns, si ja era difícil veure't ara serà un miracle ( no ho dic amb la pedanteria de pensar que veure'm és un plaer eh, que quedi clar)
No vull dir això, crec que porto anys fora de mi, entrant i sortint per circumstàncies del meu camí, no passa res, és una aprenentatge, però no tots els camins estan escrits, no cal només ser espiritual, o segurament costaria molt només ser una cosa, s'han de fer papers avorrits molt sovint i s'han de fer, és evident...
Però he pensat que quina sort que he tingut de tenir sempre una feina que no em fotia enlaire els somnis, que em permet treballar amb un somriure i no amb el cap posat en el rellotge de quant sonarà la sirena de la meva felicitat, o pitjor encara, de la meva vida, així doncs molta gent m'ha dit que estic desaprofitat, fins i tot algun cap m'ha dit per favor, et necessito per això, ambiciona això si us plau!, i jo no vaig voler i no vaig voler perquè ja ho vaig tenir i va ser la única vegada que em donava la sensació que em robaven el temps, arribava a casa després d'un dia estresant al màxim i endollava l'ordinador mentre endollava al mateix moment a la meva filla davant del televisor...
A la feina doncs sóc complidor, sóc eficient, i sóc molt metòdic...val, ara toca doncs tornar-ho a ser en tot, com abans..si ho puc fer allà on dissimulo , perquè no poder-ho fer allà on visc, tot i que repeteixo que per sort no són camins paral.lels
Perquè els que no sou pares segur que teniu altres mecanismes per saber on sou, però els que ho som els nostres fills són clars indicadors de la vida que portem, suposant clar, que no vulgis tenir un fill només per allò de " sang de la meva sang" o simplement per allargar un cognom, parlo dels que som pares perquè ho hem volgut ser i hem pogut ser-ho...
Com en el cine , que ha sigut la meva gran passió durant anys, m'he adonat altre vegada que la literatura té també aquesta part tant màgica que a tots ens meravella el que pot dir, però després si ho fem a la vida real potser en dirien que estem tocats del bolet...perquè? ...pel maleït reconeixement extern...
Sempre he posat com exemple al Rubianes, podria haver sigut un mort de gana, perquè si realment pensava el que deia i no arriba a saber fer gràcia al explicar-ho, la seva "filosofia" de vida hauria sigut considerada una "xorrada"...que passava doncs? que la gent, com que rèiem, pagàvem per veure'l, i una vegada ja havia assolit l'èxit, se li permetia dir totes les bestieses del món, tantes com fins i tot riure de la gent que li pagava diners a ell...si no mireu el gag del treball, com s'enfot de tots nosaltres i de la vida que portem...jo no sé quina vida portava ell, potser era un desgraciat, de fet era actor professional, no parlo d'aixó, no parlo d'ell, parlo justament de que sense èxit extern les paraules són només paraules que passen per allà...
I aleshores, modèstia a part, m'he posat al meu nivell, que com he dit abans, no és millor ni pitjor que cap altre, però és el meu , el que he treballat i el que he intentat entregar a vegades en el blog, que la única missió externa que té es poder treure un somriure en un moment donat a qui sigui o acompanyar en una tristesa si algú se sent sol, perquè al final el que passo jo ho pot passar molta gent, crec que regla bàsica és que som tant únics que ens passen coses iguals, potser això ajuda a treure importància a vegades a les coses que ens passen tot i que mai hem d'oblidar que una mal de cap és un mal de cap i per més petit que sigui millor si podem , doncs el curem...treballar, se li diu.
Portava temps mirant documentals per internet, era la meva afició, de tota mena, sobretot històrics però, sempre m'ha agradat saber d'on venim, però fa temps que miro poc la tele, i aquests dies que físicament no en tenia m'ha anat de conya, però reconec que els documentals no acabaven d'encendre el que jo volia encendre, segurament perquè sóc una mica "raret" a l'hora de triar-los...i ho he canviat per la literatura, com tot el que faig hi poso una passió gran, fins i tot en el silenci i en una de les poques coses que he aconseguit dominar de la meva ment, el meu son, faig i desfaig el que vull amb ell, encara em falta dormir amb els ulls oberts, però no ho descarto ( és broma ).
Per tant avui quant he arribat a casa m'he tancat en unes altres lletres, el quart llibre en una setmana, no m'ho prenc com una obligació, només faltaria, però estic apassionat, i aquesta passió que se'm perd a vegades per la boca o pel cor en la vida real, i ara la porto cap allà...perquè el meu cor, i no és millor que els altres cors evidentment , sent tant que l'haig de cuidar i perquè la meva boca xerra tant en nom de la por de no aconseguir somnis, que he d'aprendre a fer callar, o sigui, control, dels quatre llibres dos parlaven d'això, l'altre era pura ficció, i aquest ja veurem que és...tot va bé si em va bé...
Perquè un dia vaig escoltar que deien " perquè s'ha de caminar si podem volar", però no deu ser així ben bé, sense caminar no hi ha vol i en el meu cas, altre vegada parlo de nivells, sense vol no hi ha camí, així doncs ho comparteixo aquí , com deia abans, no per necessitat de il.lusiò literària, crec que ja he escrit un llibre i vaig mostrar que estimava més el plaer d'escriure que el d'escriure un llibre, que és molt diferent, ho comparteixo doncs perquè des de la meva solitud evident, busco la valentia, quant veig por tinc por, quant veig murs no sé com saltar-los, quant veig que el temps s'atura, recordo l'últim llibre que he llegit que em diu que el temps mai el recuperem i el que pot arribar avui millor que demà...allò de viu la vida com si aquest fos l'últim dia, no cal extremar aquesta dita, però si recordar que potser realment ho és i el que anem deixant per més endavant potser no arribarà, i no perquè no pugui ser, si no perquè el "més endavant" mai sabem si existirà o no...segurament, per sort, poques vegades recordem que som mortals...
I de tot el que he llegit he apuntat coses transcendentals però avui en vull deixar una de molt important, simple, fàcil i real : " riures és el dissolvent universal de les preocupacions"
Per cert acabo de riure perquè la "moraleja" seria que per escriure la paraula preocupacions m'he fet mal, i m'ha arribat a preocupar perquè és una de les paraules que em costa més de "ditar" en l'ordinador.
Vull que quedi clar que no estic fent res més que alliçonar-me dolçament a mi, a ningú més i ho volia compartir per si un detallet serveix a algú...no em crec res més que el que puc ser, no tinc més ambició que aquesta...

Vida

Me'n vaig, ara si...
M'he quedat sol després de despedir-me de l'Isabel i del Nanu, de la convivència amb ells, no d'ells clar, i m'he quedat sol...les pors d'aquests darrers dies van marxant, segueixo les fases, amb fermesa, torna l'il.lusió però m'havia de despedir sol del lloc on ha sigut clau passar algunes de les fases ja escrites per mi abans de començar-les, potser en un dels pocs llocs que saben qui sóc o el que he passat aquests darrers anys, coses precioses clar,  i coses complicades de gestionar emocionalment però que crec, i sobretot espero, em faran ser millor persona, si no que hi fem aquí a la terra?...
I mai he marxat d'un lloc sense agraïr, ja vaig dir com agraeïxo la companyia d'amor i d'amistat que m'han ofert en aquest petit però vital interval del meu trajecte...
Però sempre he pensat quant dormo entre quatre parets, que sigui quina sigui la meva situació, és un privilegi tenir un lloc càlid per dormir...m'he quedat mirant l'habitació i li he donat les gràcies, perquè ha sigut un lloc de pensaments i de per fi, preparació d'actes vitals treballats i estudiats abans de portar-los endavant, mai oblido les meves necessitats vitals, per tant he agraït tenir un lavabo i un water per poder-me dutxar i cagar, tambè li he donat les gràcies...a totes les parets, que tot i ser conscient de que sense persones no són més que parets he agraït tot aquest temps, i he començat un llarg o curt, tan és això, viatge al meu retorn...tot i que no és un camí de tornada entenc que vull dir amb això...
El meu sentiment de "pertànyer a", m'ha fet trontollar ultimament... equivocadament, això ho he vist clar, puc fer entendre pel que escric que no tinc cap sentiment que em lligui a cap indret comú de molta gent.... demà o demà passat, perquè sento que tinc aquesta necessitat, explicaré una a una les meves lluites socials, de les quals n'he fet poca propaganda, però aquests dies crec que em convè explicar el meu lligam que tinc a la terra, és un lligam social, un lligam que per mi té un significat mundial i que comença al costat de casa meva, però avui vull donar les gràcies...
" per nèixer, primer cal morir"...diu el llibre
Evidentment el significat visual d'aquestes paraules podrien abocar a algú al pessimisme, però entenc el que vol dir, i és justament un crit al postivisme i les ganes de començar de debó i no a mitges, doncs això , a vegades toca morir en vida per tornar a viure la vida, i per morir has de buscar i rebuscar dins teu, perquè al final les decisions de la teva vida et pertanyen i encara que aquestes a vegades toquin als altres, ningú podrà entendre com un mateix el que decideix...
I gràcies a gent que estimo he entès el que vol dir això, tant perquè jo he tingut de donar moltes explicacions com perquè en molts casos les he demanat...aquesta no és la lluita interna, o la vida que resideix en cadascú de nosaltres...potser allò de que som els "amos" del nostre destí és massa agosarat, creure això potser és creure que tot està controlat, i no és així, però sigui el que sigui que t'envia la vida és per fer un treball i si no el fas ara segurament algún dia et tocarà fer-lo de debó, per això val la pena morir per nèixer, i tenim la sort els humans que el do de la consciència ens permet nèixer tantes vegades que calgui en una sola vida, així doncs podem "morir" les vegades necessàries.
Així amb una força que m'ha sorprés segueixo aquest llarg camí, que segons vaig veient, depenent de l'importància que dongui a les pors que van sorgint, s'escurça o s'allarga una mica més, però com sempre penso no passa res quant fas un passet enrera si el resultat és fer-ne dos o tres endavant...
Estimo Vilanova, estimo tots els seus racons que he anat coneixent amb els pedals com a eina de coneixença, que ningú s'equivoqui mai, estimo Olot, l'estimo perquè sense Olot jo no estaria aquí, ha sigut un altre trampolí que la vida t'entrega per fer-lo servir i saltar on calgui, però per sobre de tot, estimo a qui fa possible que estimi els llocs que trepitjo, sense ells per mi res tindria un significat clar del que és estimar...
Me'n vaig fisicament d'un indret clau en tot aquest acte de valentia que per fi i després d'estudiar-lo amb el cor durant segurament cinc o sis anys mínim, he posat seny i l'he tirat endavant, només ho podia fer quant el cor, quant segurament la única persona que encara pot dominar les meves emocions, estigués ferma i forta...se que no s'ha de dependre de ningú i si molt d'un mateix però que voleu que us digui, hi han coses que són massa coronàries per passar-les per alt, per això he d'entendre explicacions d'altres que segurament jugarien en contra dels meus somnis, perquè a mi tambè em passa moltes vegades que hi han coses que les poso per sobre de tot...deixo unes últimes paraules d'un llibre que m'ha deixat una petita dosi de color dins del recorregut, m'agrada el que significa i m'agrada llegir-la... em dona explicacions d'alguns dels meus actes i em permet millorar, i al final això és l'important...ser millor persona, amb un mateix i amb els altres:
" la majoria dels obstacles que trobem els creem nosaltres, perquè tenim por d'acomplir els nostres somnis"
I jo mateix, que per sort o mala sort tinc la mateixa facilitat de crear molt de molt poc i de destruir d'on no cal destruir res, entenc que he buscat aquesta por en molts casos perquè desconec el resultat d'un camí , seguirem doncs intentant millorar...

EduIsa ( Isabel )...a l'altre cantó de la por hi ha la llibertat

En la meva agenda telefònica he guardat sempre el teu nom com a EduIsa, sé que t'agrada, per mi no és més que un gest simbòlic, ho canviariem ràpid perquè ell fos aquí, però tú saps que hi és , que no tan sols la seva empremta ja el va deixar aqui entre nosaltres per sempre,si no que quant en parles d'ell i t escolto o quant els dos en xerrem encara fem més suma a la seva presència en present...
Aquests mesos a vegades pensava que sigui on sigui segur que ens mira, i segur que està content i no només perquè tots dos sabem els que ens estimava i ens estima, si no perquè una de les seves herències ha sigut la nostra relació, a vegades de mare-fill adoptats, a vegades d'amistat i sempre d'amor i carinyo.
Tinc dubtes de qui sóc i de com em moc pel món, ho saps, tinc dubtes d'home, perquè encara no m'han escollit mai amb claretat, dubtes de pare, perquè és dificil ser pare, dubtes d'amic, perquè jo mateix aquests anys m'he tret valor, i dubtes socials, perquè actualment no entenc res de res, potser aquests darrers són més comuns en molta gent, però si una cosa mai he tingut dubtes de mi, és que , entre cometes, vaig ser i sóc un bon fill, un bon net i un bon nebot tambè, i parlo des del cor, i segurament molt es degut a que la iaia, l'avi, el meu tiet i el meu pare m'ho van deixar molt fàcil, però vaja, si d'alguna cosa no en tinc dubtes no em treuré mèrits almenys.
Crec, i saps, que tenia una relació amb l'Eduard excepcional, la base era l'amor clar, un amor que no incluia massa exigència, potser ell no feia de pare "normal", bé, potser no, segur, i segur que això m'ha complicat el fet de fer de pare "normal", però ens va sortir molt bé, saps com els seus consells de vida els he anat rebent i m'han anat ajudant en tot el que faig, de fet no eren paraules per aconsellar, simplement l'escoltava i el mirava i ja està...
Tambè saps el paper de la meva mare en tota la meva vida, i com no, tots dos sabem que no podiem exigir a algú que et dongui coses que no et pot donar...
La sort de tot això Isabel, i espero que sigui recíproc, és que no et miro com a mare, simplement et triaria entre molta gent, perquè m'agrada com ets, i perquè m'agrada la teva claretat en el sentir i el dir les coses...com a l'Eduard, tambè t'admiro...
Però avui volia parlar d'aquests mesos, aquella protecció que crec que feia més de 20 anys que no tenia o que no sentia, l'he tingut ara, amb una persona que m'ha cuidat i que sobretot, en moments de feblesa, m'ha recordat qui sóc i ho has fet amb tanta franquesa que en molts casos no m'ha quedat més remei que creure't...
Necessitava un lloc pel meu parentessís, un moment on poder respirar , mirar on sóc i fer un recorregut per aquests darrers 10 anys, 10 anys que m'han marcat per sempre sobretot en la relació amb les altres persones...
I el millor lloc era casa teva, un lloc on es respira olor d'Eduard i d'Isabel, d'EduIsa, saps i t'he dit mil vegades que encara que mai haguessim seguit la nostra relació després de la seva mort en la terra, jo sempre t'hauria agraït els últims anys que va tenir, poca gent sap com jo el que va patir i treballar el meu estimat pare, i moltes vegades pensava que em costaria creure en la justícia vital si els que es treballen emocionalment amb valentia i fermesa no tenen recompensa, la teva aparició, el vostre amor, li va donar el gran premi de vida que es mereixia, i que tú et mereixies... ho sé, si em poso més pràctic us l'haurieu merescut més temps, però almenys el vau tenir...
Avui justament que parlava amb algú de projectes, de que tots pensem com volem que ens vagin les coses i després sembla que vagin com vulguin, pensar en vosaltres m'ha fet recordar que a vegades val la pena esperar, ni que siguin 30 anys, per trobar l'autenticitat, ja sense necessitats ni circunstàncies que confonguin...cap dels dos ja us ho esperaveu i aleshores va arribar...
La convivència amb tú, deixant de banda els mitjons i sense pensar que fots uns macarrons únics, ha sigut boníssima, i amb el Nanu tambè clar, ja el trobo a faltar !!, has fet de iaia i l'Aida s'ha sentit amb una iaia potent, cosa que ella agraeïx després de tot el que ha passat familiarment, i amb mi Isabel, has fet d'amiga, m'has animat i has anat donant sentit a les meves valenties i quant l'altre dia em deies que ho estava fent bé, que m'havia marcat unes fases i totes les anava superant em vas fer retornar on sóc realment...
Ahir em van dir que el que compta en aquesta vida són realment els últims 15 dies, si t'han anat bé, estaràs bé i si t'han anat malament, doncs estaràs malament, no és del tot cert, perquè hi ha un gran recorregut i és bó recordar-lo quant els últims 15 dies has trontollat una mica, però aquests darrers 15 dies per mi han sigut una mica complicats, segurament tambè perquè per fi viure protegit m'ha anat tant bé, que emancipar-me ara , ejem, als 46 anys, em fa una mica de por, suposo que per tot el que he passat i els danys colaterals que s'han creat...
Hem tingut xerrades llargues, xerrades que m'han ajudat moltíssim, m'has fet entendre fins i tot a vegades que el problema de posar el cor per davant del seny te les seves conseqüencies, però ho has fet des de la serenor de saber que tampoc ho he de canviar tot, a mi em dona igual trepitjar sobre terra insestable si el meu cor m'ho demana, però he de saber que significa això, perquè si que he vist que la gran majoria es protegeix i posar molt de seny a les seves decisions, potser això em deixa en inferioritat en molts casos, o molt desprotegit, però estar al teu costat m'ha donat valor i tranquilitat en tot això, i sobretot en els moments de por m'has donat aire i paraules vàlides per solventar-los...
Sempre t'he vist com algú ferm, algú que ha aprés a posar límits i a dir, per aqui no cal passar-hi, algú que s'ha treballat amb la mateixa fermesa que va fer el nostre estimat Eduard, algú que vagi on vagi de Vilanova la gent en parla bé, les teves despedides que sempre són ràpides i gens adornades diuen molt de tú, ets aixi, directe, amb un punt llatí controlat i amb un punt norueg controlat...
Com ell, tampoc aconselles, simplement expresses només quant et demanen opinió, l'altre dia quant em deies que tots tenim un projecte de vida però que moltes vegades no surt així em va fer entendre moltes coses, jo segueixo depenent molt de tercers, ja ho saps, poques coses estan en les meves mans en les coses més importants de la meva vida, però hi ha una cosa que si, que sóc jo i els meus moviments i els meus límits i sobretot les meves decisions, estar a Vilanova aquests temps m'ha permès per fi decidir amb calma i no decidir cada dia amb la sensació que era la última decisió important que havia de fer i tú has sigut figura clau en tot això, perquè has estat sempre al meu costat però mai sense el permís de qui demana ajuda, i això no és tan fàcil, perquè com ell, saps estar i té molt de valor saber-ne.
Gràcies per la paciència, n'has hagut de tenir perquè s'ha envaït el teu espai vital, gràcies per ser-hi i actuar amb la naturalitat que el moment necessitava, per fer-me sentir com a casa cada dia, i per estimar-me bé, gràcies per ajudar-me amb paraules i fets, i com no gràcies pels macarrons i tots els plats que m'has fet, ja ni recordava quants anys feia que ningú em cuinava un plat... val, és veritat, sempre tindrem un però, els mitjons, però mentres siguin els mitjons vol dir que anem bé.
Us estimem ( Aida i jo a Nanu i tu )
Ha sigut bonic viure amb vosaltres.