Estic recordant pel.lícules que m'han deixat un somriure, sense més, n'hi han unes quantes, aquesta la recordo càlida, agradable, suau. La vaig veure en versió original subtitulada, i el francés és un idioma que m'implica càlidesa, com anyoro els Verdi!!!...i com anyoro descobrir joies en aquell cinemà, com m'agradava la sensació d'entrar amb la llum del dia i sortir negre fosc...era un sensació bonica, si el film m'havia entrat a dins, sortia i encara estava fora del món i baixava a peu fins a la Gran Via amb aquella sensació de que tot corria menys jo.

Una altre pel.lícula del mateix estil, que deixa un regust dolç, que tot el que envolta als personatges es comprensible, humà, els seus cantons més foscos, les seves búsquedes, pero tot amb una sensació que hi podries estar tú al mig de tota la trama.Tot envoltat per un punt de nostàlgia, no de tristesa i curiosament, al finalitzar la peli tens la sensació que has entés a tots els protagonistes, els agafes carinyo i sobretot, els comprens.

Paraules incertes

He estat repassant frases cèl.lebres de personatges historics i és curiós, la majoria de les mateixes, posades en boca d'un èsser normal i corrent serien gairabé còmiques. Segurament serien escoltades com d'algú que està una mica perdut, o d'algú que està a les estrelles o que no toca de peus a terra...vaja, un bala perduda, i finalment he arribat a la conclusió que les intensitats, que les paraules que et posen la pell de gallina, las volem escoltar o llegir, o bé en passat, i si es en present, que sigui o a dalt d'un escenari o dins de la pantalla de la televisió.
No estem preparats a convertir un èsser normal que camini al nostre cantó en algú molt especial, o que potser tant sols ha dit unes paraules encadenades i amb un resultat sublim, que ja es molt especial.
Potser per aixó , em sento pirata, perqué tot i que avui he buscat en els llibres o en els escrits paraules que em facin pensar i entendre'm a mi i als altres, moltes vegades busco els tresors al meu costat i curiosament, tenim plé de genis, herois, savis....però com sempre dic: en aquest món, primer has de mostrar la teva vàlua exterior i després, potser amb una mica de sort , podrem escoltar el que cadascú porta a dins...i avui, com tantes vegades, m'he adonat que tenim un entorn plé de gent que podria dir molt més que no pas la disfressa exterior que porti, hem de parar més l'orella i mirar molt, i esperar, perqué a vegades on tant sols s'intueix silenci hi ha un vocabulari plé de màgia i de fermesa interior.
Si jo li dic a la meva filla:
-Ja desde ben petit vaig deixar de cantó la meva educació per anar a l'escola.
Diriem que la maleduco, que sóc un irresponsable, que aixó no se li pot dir, pero resulta que ho va dir el Bernard Swaw i aleshores gairabé et dona un punt intelectual si ho dius devant de la gent, pero mai en boca teva....crec que ens emparem de les nostres pors darrera la gent que ha deixat o deixa valentia dibuixada en paraules, pero si s'acosta a nosaltres la possiblitat de practicar el que tant t'agrada, t'agafa l'acolloniment.
Aixó té un nom: seguir el ramat, es alucinar amb alguna cosa molt llunyana a tú, t'agrada pero no es perillosa, no et tocarà, perqué si et toca, ja quedes marcat.

AP-7

Un divendres d'estiu, en plé Agost, em trobo atrapat al peatge de La Roca, mirant a les persones del vehicle del costat, canviant les cares per segons... ara el cotxe vermell de la familia al complet, ara el cotxe negre de la parella que van amb les finestres baixades i em borren el só del Leonard Cohen amb la seva música estrident, ara uns , ara els altres, ara els perdo un moment, ara els recupero.
Ens mirem moltes vegades, tantes com l'angoixa que provoca veure que el peatge encara queda lluny. Com pot ser que vivint a Girona , em trobi atrapat en aquest punt, que no ho sabia? que no ho tenia clar? ...fa sol, es estiu, la gent vol platja, Costa Brava, i jo, que la tinc cada dia a 45 minuts de casa, que hi faig allà?
Tinc calor, ja que l'aire acondicionat no em funciona, i estic tant agobiat que si trobés una sortida, l'agafaria, i donaria la volta a Catalunya per sortir d'aquell embús. De fet, era la segona vegada a la meva vida que m'havia despistat, l'altre, per anar de Vilanova i la Gertrú fins a Gisclareny un dissabte d'agost, vaig veure la cua en la distancia suficient com per sortir de la trampa, no recordo per on vaig passar, vaig trigar molt, pero almenys el paisatge que m'acompanyava era en moviment i cap música exterior borrava la meva elecció dels meus oïdes.
Tinc la mateixa sensació de quant estic en un lloc plé de gent cridant que la societat ha de canviar, o la mateixa que tindria si estigués al camp del Barça festejant un gol de l'equip blaugrana i em comença a venir aquella suor freda de que coi hi faig allà. Si juga el Barça i m'agobia veure tanta gent cridar, que coi faig jo al mig d'una multitut de gent esperant recollir el ticket que els ofereix dos dies, o un, de felicitat estival.
Penso, mentres maleeixo la meva poca previsió, que podria estar en el Far, un santuari que hi ha a Susqueda, escoltant el só de les àligues, treient el cap (amb la prudencia de qui pateix vertigen), per observar desde el mirador una vista que et fa posar la pell de gallina, intentant desxifrar si les figuretes que veus allà baix son vaques o xais, escoltant el silenci que a vegades es trenca per un vent que acostuma a xisclar per allà dalt, mirant els petits estanys que fan de tot plegat una imatge plena d'harmonia i que ,per més vegades que hi pujo, per qüestions laborals, no deixa de fascinar-me i enamorar-me...he vist aquest paisatge nevat, l'he vist gris, clar, de tonalitats càlides, o verdes, depenent de l'època, l'he vist de totes les maneres possibles i no me'n canso, em dona pau, em dona serenor, em deixa sempre el regust de llibertat i d'obertura en la meva ment.
Poso el volum alt, com si el Cohen vulgués compatir amb el waka-waka de la Shakira que sona en la parelleta del cotxe negre, no hi ha res a fer, crida més ella que el pobre Leonard.
De sobte la familia del cotxe vermell em mira com si fos un sonat que té la música a tota castanya, pero amb una melodia que no invita a tal volum.
Els dic: -es per la parelleta del cotxe vermell de devant!!! estem lluitant per imposar la nostra música!!
Em miren amb cara de que estic boig i jo me'ls miro amb cara de que estan bojos...si tots sabem que hi han retencions, com es que no las evitem? la majoria de gent que observo, estan agobiats per la cua i en canvi feia dies que esperaven amb anhel veure el mar, saben que han de passar per aquell calvari per arribar-hi, pero a mi no em serveix de consol, sé que existeixen mil alternatives a aquell peatge taronja i em torno a preguntar: que coi hi foto aquí????

Arribo a Girona, centenars de persones estan lluitant per un món millor, vaja!!, torno a quedar encallat enmig d'un altre parany humà, altre vegada dins el cotxe, ara Radiohead està preparant la seva lluita contra alguna altre parelleta i em torno a maleïr , perqué també ho sabia i curiosament, tant a l'AP-7 com a la plaça Catalunya de Girona, tinc la mateixa sensació, em sento una ovella i veig ovelles per tots cantons, els del peatge som dirigits per una costum ancestral de buscar la recompensa a una setmana plena d'obligacions, i els de la manifestació som dirigits per una búsqueda a solucionar la nostra sensació de que som uns pringats, me'ls miro i no me'ls crec i somio altre vegada que estic al Far, mirant aquelles aus que si que em mostren el camí de la llibertat.

Artistes

Ahir vaig tornar a tenir el privilegi de presenciar un altre concert de guitarra per mi solet.
Hi han tres visions diferents, la global, o sigui escoltar i mirar tot el que tens al teu devant, la barreja de l'imatge amb el só, mirar els moviments dels dits, de la cara de l'artista , fins i tot l'ambient que acompanya aquella escena...tenim la prticular, que es aïllar-se i tan sols sentir la música com va entrant dins teu, observant la melodia, la diferent intensitat del volum i el teu gust a l'escoltar-la i finalment, i aixó et fa ser privilegiat, desde els instruments. Veure el músic i la guitarra desde tots els punts de vista, veure el rostre d'ell com s'acopla als sons de la guitarra i si tens la sort de tenir confiança, posar l'orella enganxada a la guitarra i entendre que es molt diferent escoltar les melodies a dos metres que desde dins de la caixa guitarral, tot ressona amb una força increible i fins i tot , a vegades es barrejen sons que semblen campanes amb la vibració de les cordes que s'allarga molt més quant de tan a prop pots escoltar...son moments intensos.
I me'n vaig, i penso que l'artista, en aquest cas, amic artista, em va dir una paraula molt important:
-sempre estic endollat...tan de bó fos endollat a una guitarra o a qualsevol creació, pero no, ell es referia al dia a dia, alló que l'impedeix crear amb tranquilitat. Ho deia amb la felicitat que implica haver entregat la seva passió barrejada amb la tristesa de la grisor que li provoca tenir cada dia que lluitar per coses que li enteranyinen la seva inspiració.
Com sempre, i tenint el privilegi de conéixer molt sovint a artistes no reconeguts pero amb un gran talent, penso que em sap greu que els sons de la vida de la gent, moltes vegades, queden distorsionats per un dia a dia ferotge i que sempre tira endavant, no va al compàs dels que caminen dins d'ell, si has caigut, t'arrossega i un mateix ha d'intentar aixecar-se per poder, altre vegada, agafar la guitarra i entendre que la melodia que aconpanya el teu caminar porta  lletra d'un artista anónim que no pot impedir que, clandestinament, el só únic de cadascú s'escolti amb molta força.
Quanta gent clandestina estava ahir reivindicant el seu só? ...
Les dictadures crean aixó, paraules màgiques amagades perqué no son pràctiques, essencies majúscules que estan a l'espera de poder explotar, ombres que es mouen a una velocitat diferent a la imatge que las projecten, i sobretot, molta llum que ilumina instants gegants que es mouen en la foscor d'una suposada normalitat...quant visc escenes així, crec en l'home, en l'individu, en la seva força i em sap greu  veure tants artistes que esperen la seva oportunitat...i no dic de triomfar exteriorment, i tampoc anomeno artista a un cantant, o un escriptor, tots tenim el nostre art amagat, n'estic convençut, i nosaltres hem de ser els nostres propis espectadors, no val estar tota la vida veient una obra que no es nostra...de moment, agraeïxo aquests sons, es l'oxigen que necessito, i es el que em fa entendre que som molt més que unes simples circunstancies.

D'on ets?

Avui en dia ens hem de posicionar, es com impossible caminar per aquesta vida sol, has de pertànyer o ser de...
I els nómades? on s'amaguen.
Grups, associacions, els pares amb els nens a la plaça, equips de futbol, política, families, teràpies, ioga, tant és, has de pertànyer en algun lloc i tens la teva vida com més protegida.
Surt un moviment i molts hi creuen  i ja està, ja pertanys, ja et pots sentir segur, allà dins, enmig de molts que son com tú, que t'entenen del tot, que compartiu un instant, i si aquest instant es repeteix cada dissabte, o cada dijous, o cada dia, millor que millor, ja tenim on anar.
Pero i els que no arrelem enlloc, els que no sentim passió per res en concret? i els que ens acolloneix les multituts de cinc o de sis,? , i els que fugim de tot de gent junta que creu en la mateixa idea?...com pots aconseguir creure en una cosa amb força? jo no en sé, de tot dubto...potser em van educar desde l'individu, sense cap pensament únic...
Avui, pel facebook he fet un comentari aparentment anti nacionalista català, i no és que renegui de res, pero no sento el país o un país com a meu, no el sé abraçar ni entendre ni tampoc sé com reenganxar-me en la seva história...
La meva história té a veure amb la de Catalunya? no ho sento així, potser per la lluita d'uns encara parlo català, pero es que tampoc m'importaria si tant sols parles en castellà o en anglés, bé, almenys si hagués nascut així i el català tant sols es recordés com una llengüa passada que ja està en desús...no sé, em sento malament per no estimar la meva terra, o es que no sé com s'estima? no ho sé tampoc, estimo gent d'aquesta terra, es evident pero es per com son ells, no perqué son d'aquí, sense deixar de banda la casualitat de que hem nascut aquí, per tant es lógic que estimi més gent catalana que d'altres indrets.
A vegades em sento com un extrany en tot aixó, no em ser crear cap sentiment patriótic, i miro els medis de comunicació, escolto la gent, comparteixo vida amb gent que tots es senten identificats amb alguna cosa en concret i curiosament, aquest sentiment, en general, es el gran motiu de disputes dels humans. Jo sóc de...i tú de...per tant, ens hem d'enfrontar...a vegades ho envejo, sentir-se de...pero no m'hi sento, de fet pateixo devant dels pensaments que tant sols van cap a una direcció, potser per aixó tinc quasi 41 anys i encara no em sento d'enlloc i em dona la sensació que mai estic a casa meva i m'agrada no ser d'enlloc, no sé, potser tinc menys a perdre, pero que consti que no ho faig per aixó, es un sentiment...ah!! ja ho sé, pertanyo als que no pertanyen a enlloc, no hi havia pensat!! ...que burro sóc...ja està doncs, tot solucionat.

No te salves

Volia començar el nou blog amb un dels moments més màgics que tingut mai. Va ser fa anys, gràcies al Francesc, que un dia em va guiar fins al cine Verdi a Barcelona i em va mostrar la película "El lado oscuro del corazón".Aquell dia,de mica en mica, em vaig anar apartant del món, de la gent que em rodejava, del cinemà, i em vaig endinsar en el més profund del meu ser i allà, dues potencies, una d'interna i una d'externa, van explotar, els sentits se'm van disparar i per sempre més aquest film va restar dins meu.
No m'ha passat mai més arribar aquest tipus d'orgasme intern...allà, sense saber-ho encara, vaig descobrir la meva bombolla, que mil vegades més s'ha repetit en la meva vida...un indret on estic tan poc salvat que no se'm pot tocar, curiosament es el lloc on més segur estic, i menys salvat em noto...
La sensació de volar va ser gegant. Al sortir vaig entendre que si cadascú de nosaltres busca un destí que potser mai trobarà, jo, persona que no te plans ni futur mai, vaig entendre que la meva misió en la vida era aquesta, no salvar-me, i mai sortir d'aquest camí tant complicat i plé d'entrebancs on estem educats per salvar-nos dia rera dia...no ho he aconseguit, aparentement potser sóc dels més salvats de tots, pero no oblido el que vull i la meva gran ambició...
El Mario, amb la seva poesia desperta la valentia, es tant directe que no et deixa reposar en l'aparent tranquilitat...ell em mostra la teoria, el meu pare em va mostrar la pràctica i a ells i a altres herois que tinc aprop els dec la meva insistencia invisible, pero real, a no ser engollit per aquest gran flotador anomenat benestar, on tots flotem pero quant rebenta el flotador estem poc preparats a enfonsar-nos...i allà, en el fons d'aquest gran llac on vivim, hi han les nostres realitats, està bé capbuçar-s'hi de tant en tant per saber que ens queda si falla el suposat benestar.