Artistes

Ahir vaig tornar a tenir el privilegi de presenciar un altre concert de guitarra per mi solet.
Hi han tres visions diferents, la global, o sigui escoltar i mirar tot el que tens al teu devant, la barreja de l'imatge amb el só, mirar els moviments dels dits, de la cara de l'artista , fins i tot l'ambient que acompanya aquella escena...tenim la prticular, que es aïllar-se i tan sols sentir la música com va entrant dins teu, observant la melodia, la diferent intensitat del volum i el teu gust a l'escoltar-la i finalment, i aixó et fa ser privilegiat, desde els instruments. Veure el músic i la guitarra desde tots els punts de vista, veure el rostre d'ell com s'acopla als sons de la guitarra i si tens la sort de tenir confiança, posar l'orella enganxada a la guitarra i entendre que es molt diferent escoltar les melodies a dos metres que desde dins de la caixa guitarral, tot ressona amb una força increible i fins i tot , a vegades es barrejen sons que semblen campanes amb la vibració de les cordes que s'allarga molt més quant de tan a prop pots escoltar...son moments intensos.
I me'n vaig, i penso que l'artista, en aquest cas, amic artista, em va dir una paraula molt important:
-sempre estic endollat...tan de bó fos endollat a una guitarra o a qualsevol creació, pero no, ell es referia al dia a dia, alló que l'impedeix crear amb tranquilitat. Ho deia amb la felicitat que implica haver entregat la seva passió barrejada amb la tristesa de la grisor que li provoca tenir cada dia que lluitar per coses que li enteranyinen la seva inspiració.
Com sempre, i tenint el privilegi de conéixer molt sovint a artistes no reconeguts pero amb un gran talent, penso que em sap greu que els sons de la vida de la gent, moltes vegades, queden distorsionats per un dia a dia ferotge i que sempre tira endavant, no va al compàs dels que caminen dins d'ell, si has caigut, t'arrossega i un mateix ha d'intentar aixecar-se per poder, altre vegada, agafar la guitarra i entendre que la melodia que aconpanya el teu caminar porta  lletra d'un artista anónim que no pot impedir que, clandestinament, el só únic de cadascú s'escolti amb molta força.
Quanta gent clandestina estava ahir reivindicant el seu só? ...
Les dictadures crean aixó, paraules màgiques amagades perqué no son pràctiques, essencies majúscules que estan a l'espera de poder explotar, ombres que es mouen a una velocitat diferent a la imatge que las projecten, i sobretot, molta llum que ilumina instants gegants que es mouen en la foscor d'una suposada normalitat...quant visc escenes així, crec en l'home, en l'individu, en la seva força i em sap greu  veure tants artistes que esperen la seva oportunitat...i no dic de triomfar exteriorment, i tampoc anomeno artista a un cantant, o un escriptor, tots tenim el nostre art amagat, n'estic convençut, i nosaltres hem de ser els nostres propis espectadors, no val estar tota la vida veient una obra que no es nostra...de moment, agraeïxo aquests sons, es l'oxigen que necessito, i es el que em fa entendre que som molt més que unes simples circunstancies.