El so del silenci

És curiós com ens acostumem a les coses, en tot hi ha un procés que al final aconseguim posar-nos al lloc que ens correspon.
L'impacte visual de veure a una persona que ha perdut la seva energia, la seva mobilitat i fins i tot la seva parla, et deixa en un estat contundent de xoc, però de mica en mica vas entenent el nou llenguatge que es crea entre els dos...
I passen els dies i sembla que ho entenguis tot. A vegades contesta la mirada, a vegades un petit detall del lent moviment del cap, a vegades l'intent que ella fa per poder parlar...
De molt lluny escolto a vegades la seva veu, perquè m'està parlant, i mica en mica el xoc inicial fins i tot es tradueix en un somriure...
He de reconèixer que molts dies, quant més lluny està, em costa una mica i m'emociono recordant moltes coses. El meu tiet sempre em diu que la sensació de que se'n van els pares és de desprotecció per dalt, com si el següent hagués de ser ell, i son sensacions extranyes ja que et retornen records i records continuament de mil coses. En el cas de la meva mare son més d'ella que dels dos, la meva mare era i és una persona que se l'ha de recordar així, per ella mateixa, amb els seus balls i les seves explosives arribades a casa on en cinc minuts t'explicava el que havia fet durant una setmana.
Realment si miro enrera crec que vaig tenir tres pares i una mare, i els papers de l'obra real i sincera eren per el meu avi, el meu tiet, el meu pare i la meva àvia...
Algú podria dir que vaig trobar a faltar la figura materna, crec que no, ja que l'amor que vaig rebre a casa era tan potent i recordo tot amb tanta felicitat que dubto que això deixés algún racó per netejar a dins meu.
El fet de que la meva mare vingués tantes vegades a casa suposo que me la feia veure com una visitant diferent, però mai la veia com una mare amb tot el que això representa segons els raonaments més convencionals...
Un ha de mirar en el passat de cadascú per entendre i compendre els seus actes, no es pot culpar a ningú perquè si, sense entendre que hi ha gent que un "titol" no pot fer-li canviar el que ha viscut. Sempre vaig tenir la sort de les paraules i les explicacions a casa meva, el diàleg,  per tant mai vaig esperar d'algú una cosa que no em podia donar, si volia una mare "normal", si és que això realment existeix, o la comprava en alguna botiga o era impossible que ella aconseguís convertir-se en el que no era. Així doncs mai vaig voler més d'ella, tot i que mai dubtava de com m'ha estimat sempre, i com tothom, ella també estima com pot i com sap.
Ara em toca donar-li la pau, la tranquilitat de saber que el seu fill hi és, que els últims intansts reals a la terra encara li retornen amor. Ho faig per ella principalment, i ella ho agraeïx amb somriures e intents de fer-se entendre. M'encanta quant la paraula "papanates", paraula eterna en el diccionari de tota la meva familia, li fa canviar la cara i lentament senyala una foto meva que té darrera el capçal del llit i jo li dic: "si, jo sóc el papanates més gran"... i em regala un somriure.
Sense adonar-te comences a parlar com si parlessis amb un nen petit, no hi pots fer res, en el cas de la meva mare encara és fa més evident, ja que mai va deixar de ser una nena, i la mirada així ho indica, potser per això la vam cuidar sempre, o protegir, perquè realment sempre ha sigut una persona d'una innocència infinita, que no vol dir que no tingués caràcter o no sigués independent aparentment, simplement que darrera d'aquella indepèndencia s'amagava algú molt feble.
Mirar les seves mans em recorda el seu dò: la pintura, allò que la diferenciava professionalment dels altres, pintura en els quadres, en els vestits...aquell dò que el seu pare sempre li va negar, poder desenvolupar el privilegi de fer una cosa d'una manera innata. Amb tots els diners que tenia el seu pare,mai li va regalar  la seva il.lusió, anar a estudiar a Paris, pintar, el pare volia que seguís el negoci familiar, però ella hauria volgut viure en aquella ciutat francesa que adorava, per això un dia es va escapar, quant va conèixer el meu pare que li va obrir les portes de bat a bat d'una nova familia i d'una manera d'estimar molt més sincera, o sigui estimar mirant a l'altre i no el que representa per un mateix l'altre persona.
Sempre idealitzava les coses i les persones, cosa molt dolenta de fer, ja que les caigudes eren molt fortes. Entre els seus escollits que col.locava a un pedestal, hi havia el meu avi per part de pare, el meu pare i jo mateix, però tampoc sabia ben bé el perquè de tot això, vull dir que la meva mare podria parlar de mi moltíssim, però en el fons no sabia com sóc, però igual creia que era el millor del món.
Ara em toca traduir, entendre-la, mirar-la al llit sota la seva foto de fa molt poquet on encara li penjaven les ulleres de les seves lectures eternes, on encara estava molt a dins del món.
L'infermera em deia que la recorda quant es posava guapa i anava a ballar, la meva mare sempre havia de fer el que volia i si l'estimaves no li podies treure això, i la sort que vaig tenir amb ella és que mai vaig lluitar per canviar-la, crec que els de casa van fer una gran feina en això, ja que com a infant podria haver no entés res però tot ho entenia.
Sempre he dit que he vist sortir d'un coma tan al meu pare i a la meva mare, la diferència va ser abismal. El meu pare va obrir els ulls i va mirar com estava intubat per tot arreu, en comptes de ressistir-se, el que va fer va ser mirar-me i va moure els llavis, es volia comunicar amb mi, en un segon ja s'havia adaptat a aquella realitat i tot i que jo li vaig preguntar que volia, la resposta va ser clara, ell tan sols volia un petó meu...
Un mes després de la mort d'ell, la meva mare també va sortir d'un coma i altra vegada jo estava davant d'un despertar que no té paraules possibles de descripció...al veure que estava allà, enganxada a mil tubs, la seva reacció va ser intentar escapar de tot allò, la meva mare sempre volia escapar de tot, fins i tot d'ella mateixa i evidentment mai ho aconseguia...era la gran diferència, ell s'adaptava tot posant la seva ment i el seu cos al present que la vida li entregava, ella lluitava sempre per viure només el que volia viure, ja sabem que un ha d'estar per sobre de les circunstàncies, però moltes vegades algunes son molt potents i les hem d'acceptar, no lluitar, fins i tot viure-les per sortir de tot plegat encara més forts...ella sempre es ressistia.
Ara doncs ja hem aconseguit un llenguatge nou, parlo i no espero un so de resposta, tan sols un gest o una mirada que em mostri les seves paraules i l'entenc, i l'entenc molt més del que em podria imaginar mai.
He tingut el privilegi de poder-me despedir dels meus pares, a poc a poc, intentant convertir un moment dur en una realitat dolça, no cal ni dir que ho hem aconseguit, amb el meu pare va ser fàcil, ell si que em posava a lloc cada dia tan sols amb la seva serena presència fins l´últim instant, com sempre em vaig deixar portar per la seva pau interna...amb la meva mare em toca tornar a la seva infantesa, aquell estat que ella mai ha deixat enrera, i cuidar-la com una nena petita, molt petita, com sempre va ser...ell havia madurat les idees inicials, havia crescut que no vol dir que no tenia l'il.lusió de l'infant en el seu present, ja que un nen també creix mentalment i va entenent perquè passen les coses, pero si a un nen, com és el cas de la meva mare, el martiritzen i no li deixen fer el seu procés, la única cosa que pot apendre és a escapar, i finalment si no aprens bé, et pots passar tota la vida escapant, fins i tot sense saber el perquè d'aquella fugida.
Ara m'agafa la mà, i encara l'agafa amb força si miro l'estat en que està, i quant l'agafa jo he d'entendre que em vol dir. Ahir ella sopava, i jo vaig entrar i per educació em vaig esperar a fora, ella em va veure i va aixecar el braç dret per indicar la meva presència, una infermera se li va acostar tot seguit i em va veure. Tan sols en aquest detall entenc l'il.lusió que li fa que el seu estimat fill estigui allà, podria jutjar-la moltíssim per coses que ha fet, podria fins i tot enfadar-me amb ella però crec que com deia el meu pare, amb la meva mare un s'ha de posar la disfressa d' infermer sempre, perquè tota la vida ha estat malalta...
Potser no li tocava ser mare, de fet és evident que tenir fills per ella també va ser una fugida, i que hauria de fer jo? culpar-la?...mai, primer perquè si hagués sigut més coherent en els seus actes jo no estaria escrivint aquest article, sigui com sigui li dec la vida , i sobretot perquè mai ha impedit res de mi, ni ha lluitat per canviar-me, ella creia infinitament amb mi, es podria pensar que és perquè no feia cas al que jo estava construint, però no és això tampoc, simplement no en sabia més del que mostrava, però com totes les coses que et passen i que no cures, ella va buscar amb mi, o amb el meu pare o amb el meu avi, el pare que mai va tenir...els papers a vegades no son tal com indiquen les condicions de sang, si no que es van construint de mica en mica mentres vas caminant per la vida...i així acabarem en la nostra relació, ella com a filla meva i jo en el paper de pare...
Un ha de mirar molt endins i quant arribes al cor, allà on tot és demostra, un pot entendre que el seu està ple de bondat i d'innocència, té un cor d'infant, i així me'l miro i així me l'he mirat sempre, l'eterna nena que mai ha crescut...i quant parlo de nena parlo de nena de nines, de juguets, de les que encara creuen que els reis son els pares...i si, el dia 1 de Gener ella farà 71 anys i encara no haurà deixat de jugar a nines.

Llums de Nadal

Mentres les llums de Nadal ja fa dies que s'han encés, fins i tot molt abans del que crec que tocaria, suposo que hem de consumir el més aviat possible, mentres la gent es desitja feliç any nou quasi oblidant que el Desembre és un altre mes dels dotze que configuren un any ( potser el mes més oblidat de tots), com si ja toqués fer recompte del que hem fet o no hem fet, a tú, se't va apagant la llum.
Ja em costa el Nadal en si... no per mi, si no per la presió externa que et fa moure el cos per fer el que toca, no nego la seva part bonica, sobretot com a pare, però em cansa molt a vegades, potser perquè comença a finals de Novembre o potser perquè la meva ancestral desafecció al que tothom segueix em provoca una mica de rebuig...
Sempre he pensat que l'any també és particular i jo em miro els anys naturals de forma individualitzada, potser per això m'agrada felicitar els aniversaris amb un "feliç any nou", o que "tinguis un any preciós".
De mica en mica he aconseguit treure'm de sobre la presió d'aquestes festes, tan sols he guardat les formalitats pels infants, ja que jo vaig tenir de petit uns Nadals esplèndits, i no crec que sigués just que borrés aquesta possibilitat a ningú...
Però si, ja he aconseguit passar un 25 de Desembre a casa menjant espaguettis o unes campanades dormint sense haver fet el raïm, i evidentment no passa res, a vegades el passo remarcant cada data assenyalada i celebrant els dies amb familia o gent, i a vegades ho passo sol, son dies tan importants com els altres, un dia més en les nostres vides...
Aquest Nadal l'enfoco diferent, la meva mare s'està apagant de mica en mica. Mai he tingut una relació de connexió amb ella, mai podria parlar d'ella com sempre parlo del meu pare, però si m'ha respectat sempre en les meves passes i potser el paper de mare li venia gran, ja per herencies d'un pare que sens dubte, li va deixar moltes ferides a dins...
Si una cosa la definia era la seva part de nena, mai ha deixat de ser una nena que no ha crescut, i no parlo externament, parlo de dins i de fora, amb una energia brutal ,ella caminava per la vida sense ser conscient del que havia fet realment...
I ara està allà, en la seva cadira permanentment, sense cap moviment, sense parla, sense mostrar res més que una mirada, els ulls son el reflexe de tot, encara que el cos s'apagui, els ulls és l'últim que se'n va.
Em mira mentres jo li parlo de coses, li intento donar les últimes paraules dolces, tan sols m'entrega gestos, a vegades m'intenta agafar la ma, tot i que ja no te força per fer-ho, però de mica en mica vaig entenent el seu llenguatge corporal pels pocs moviments suaus que encara entrega...
Arribes allà, i la veus sentada a la cadira, sola, amb tot un equip que la tracta amb un cariyo viu, on passen els avis pel costat i li diuen coses, mentres ella s'ho mira tot sense que ningú pugui assegurar que entengui el que passa al seu voltant...
És una imatge dura però tendre, aquella dona que tants moviments entregava, potser és el que més bé la definia, s'ha quedat quieta, desprenent justament una cosa que mai havia mostrat, molta pau, serenor en tots els seus petits actes fisics.
Costa marxar del seu costat, costa molt saber quant has de marxar quant no hi han paraules, no hi ha un adéu, no tens res com a referència, tan sols la mires i et despedeixes d'ella pensant que potser els seus petits moviments demà ja no hi seran...
Jo l'abraço, potser no ha sigut la millor mare del món, però jo tampoc he sigut el millor fill, son titols, ningú deixa de ser el que és i avantposa un titol a la seva personalitat, actuem com a persones, per això hi han metges humans i altres acadèmics, o professors o mossos d'esquadra humans o no humans, tots som persones i el que ens ve instal.lat com a titol s'acaba ensorrant davant del que som realment...
Com explico a vegades, ni tan sols un assassí en serie està negat a ser pare, per tant, per més pare que sigui serà dolent sempre com a persona, o sigui que jo sóc l'Alex abans que res i la meva mare és l'Anna per sobre de tot...i així la miro. No va fer de mare, no en sabia, però va fer d'Anna i dins d'aquest paper autèntic res va fer amb consciència per fer mal a ningú...
No puc pensar que és injust que acabi així, ja que molta gent pateix aquestes malalties, pot ser injust per tots doncs, de totes maneres veus en el seu rostre que no pateix, aquesta inconsciència li permet la serenor, puc intuïr que és conscient de com està, però no ho mostra, ja no sé si sóc jo que veig les coses o les coses son les que em fan veure la realitat...quant estàs al costat d'algú que no hi és però hi és, tot es fa dificil d'entendre, es converteix en un monóleg continu, on tú poses l'inici i tú poses el final, no hi ha ni tan sols guió, a vegades repeteixes una cosa mil vegades perquè la teva normalitat espera un si o un no, però no hi és, aleshores intentes que el més important se li gravi al cor o a l'inconscient perquè marxi del tot d'aquest planeta amb la tranquilitat de que el seu fill li ha semblat tot perfecte.
A fora al carrer s'escolten nadales, gent que es mou amunt i avall fent compres i es pot observar en els ulls dels infants l'il.lusió d'aquests dies i potser en algún adult se li escapa un petit gest de que "passin aquestes festes si us plau!", però aleshores una cagada al Tió o un Reis mags acompanyats per la creença dels nens, ajuda a viure el madal doncs des del punt de vista més bonic: el màgic...ja ni tan sols recordem que aquestes festes son d'orígen religiós, de fet jo no recordo de petit pensar que neixia el nen Jesús, recordo els torrons, les neules i els regals del 6 de Gener.
En aquests records també hi ha la meva mare, potser tan sols la recordo en el dinar de Nadal, sincerament no recordo cap reis amb ella ,de fet jo vivia amb el meu pare, el meu tiet i els avis, aquesta ha sigut la meva familia més real, la que es forma a través de la realitat i el cor...
Els records que tinc de la meva mare son més seus que meus, a mi em tocava amb ella aconsellar-la, fer de pare, cuidar-la, posar-me l'uniforme d' "infermero" i entendre-la...
Porta més 20 anys malalta, de mica en mica s'ha anat apagant, mai entenent que ella s'havia d'adaptar a les noves situacions i esperant eternement que fossin les noves situacions que s'adaptessin a ella, i així li resultava impossible entendre que li passava...
Ella reivindicava el que volia ser però ja no era, i així ho mostrava publicament encara que l'evidència fos una altra, però era una optimista infinita, tot el que feia ho veia com si hagués fet la cosa més important del món, tan li feia si el resultat era un fracàs o un èxit, estava incrustada en una vida que anava borrant els mals moments sense enfrontar-s'hi mai, així doncs tot retorna, i qualsevol pas que facis i no aprenguis sempre acaba apareixent més endavant en forma de pors o complexes o escuts invisibles...
Tot i així, com a espectador invitat de la seva vida, tinc records dels seus balls eterns, ballava molt bé i evidentment sempre ho mostrava, tinc records de les seves pintures, perquè aquest dó si que el tenia, pintava a la perfecció, també recordo un dia a Riudaura, potser el gest que més la definia..
Recordo estar a la cuina fent el dinar, i de sobte aparèixer ella i dir-me que la nena volia veure dibuixos del Pluto i del Donald, i jo anar al menjador per canviar el video i quant ho anava a fer la meva filla plorar i dient que volia veure la peli que ja estava posada, la meva mare era la que volia veure al Pluto!!, així era ella, una nena, sempre una nena...
Recordo també com criticava al meu pare davant d'ell quant ja feia anys que s'havien separat, ho feia amb un somriure, de fet curiosament sempre es van estimar i respectar una vegada separats i encara és més curiós veure que just quant el meu pare va morir, la meva mare es va anar apagant fins a dia d'avui, no sabia estimar però estimava, a vegades em fa por haver heredat això d'ella, perquè jo també sento que estimo molt però em sembla que el que demostro no és això exactament, no ho sé i tan és perquè la vida ja em dirà algún dia si realment ho he fet bé, com deia res marxa i tot es queda incrustat dins d'un, res borra el que has viscut, simplement els actes et posen al lloc que et correspon en el teu caminar...
Quasi la puc abraçar amb un braç, s'ha fet petitona, molt poca cosa, sembla que cada dia es vagi fent més petitona fisicament, tot i així la seva ma agafa la meva, sense força, tan sols s'agafa al que ell sempre mostrava amb tant d'orgull, el seu fill, no tinc cap dubte que jo era el seu referent, juntament amb el meu pare, i a vegades penso que tot aquests darrers anys, on jo visc entre la lluita diaria i les meves emocions, l'he abandonat massa, i sincerament em sap greu per ella, perquè sempre ha fet el que ha pogut...
El seu pare era un despota amb poder, que va destrossar a la seva dona a base de menyspreus i bofetades, igual va fer amb el seu fill incomprés i amb la meva mare...
Ella va descobrir amb l'arribada del meu pare una nova familia, allà és on es va sentir respectada i valorada, era l'antitessís del que havia viscut abans, mai va estar enamorada del meu pare, no sabia estar enamorada, però si que es va arrapar a la nova familia i aquesta li va donar totes les possibilitats per poder excercir els seus somnis individuals...ella va anar repetint amb les seves parelles la relació amb el seu pare, mai va trencar aquest lligam i així li va resultar impossible poder estar amb algú, ja que el veia com un enemic i no com un amor...ja sabem que les herències familiars son les més perilloses, ja que son xantatges emocionals continus, molts inconscients, però que encara fan més mal justament perquè s'instal.len en l'inconsciència, i allà la la lògica perd tota la raó de ser...
Aquest Nadal el passaré a prop d'ella, així ho sento, i no ho faig forçat, ho faig perquè tot i que les meves paraules mai podran ser com les que tinc pel meu pare, sempre he entés el perquè de les seves escapades incompreses...ella s'escapava d'ella mateixa i evidentment això és un fet que mai és pot fer...
Cada dia que la veig m'emociono, perquè és un xoc frontal al que va ser...i busco en la seva mirada que m'entengui i que marxi convençuda que res em va fer mal del que va fer o principalment, del que no va fer com a mare...mai la miro així en present, és l'Anna, aquella nena que mai va crèixer i que ara de mica en mica, sembla que es torni a convertir en un nadó, com si hagués viscut una adolescencia eterna i allà, quant ja li tocava fer-se adulta, comencés a tirar enrera per tornar a ser una nena de dalt a baix...