El so del silenci

És curiós com ens acostumem a les coses, en tot hi ha un procés que al final aconseguim posar-nos al lloc que ens correspon.
L'impacte visual de veure a una persona que ha perdut la seva energia, la seva mobilitat i fins i tot la seva parla, et deixa en un estat contundent de xoc, però de mica en mica vas entenent el nou llenguatge que es crea entre els dos...
I passen els dies i sembla que ho entenguis tot. A vegades contesta la mirada, a vegades un petit detall del lent moviment del cap, a vegades l'intent que ella fa per poder parlar...
De molt lluny escolto a vegades la seva veu, perquè m'està parlant, i mica en mica el xoc inicial fins i tot es tradueix en un somriure...
He de reconèixer que molts dies, quant més lluny està, em costa una mica i m'emociono recordant moltes coses. El meu tiet sempre em diu que la sensació de que se'n van els pares és de desprotecció per dalt, com si el següent hagués de ser ell, i son sensacions extranyes ja que et retornen records i records continuament de mil coses. En el cas de la meva mare son més d'ella que dels dos, la meva mare era i és una persona que se l'ha de recordar així, per ella mateixa, amb els seus balls i les seves explosives arribades a casa on en cinc minuts t'explicava el que havia fet durant una setmana.
Realment si miro enrera crec que vaig tenir tres pares i una mare, i els papers de l'obra real i sincera eren per el meu avi, el meu tiet, el meu pare i la meva àvia...
Algú podria dir que vaig trobar a faltar la figura materna, crec que no, ja que l'amor que vaig rebre a casa era tan potent i recordo tot amb tanta felicitat que dubto que això deixés algún racó per netejar a dins meu.
El fet de que la meva mare vingués tantes vegades a casa suposo que me la feia veure com una visitant diferent, però mai la veia com una mare amb tot el que això representa segons els raonaments més convencionals...
Un ha de mirar en el passat de cadascú per entendre i compendre els seus actes, no es pot culpar a ningú perquè si, sense entendre que hi ha gent que un "titol" no pot fer-li canviar el que ha viscut. Sempre vaig tenir la sort de les paraules i les explicacions a casa meva, el diàleg,  per tant mai vaig esperar d'algú una cosa que no em podia donar, si volia una mare "normal", si és que això realment existeix, o la comprava en alguna botiga o era impossible que ella aconseguís convertir-se en el que no era. Així doncs mai vaig voler més d'ella, tot i que mai dubtava de com m'ha estimat sempre, i com tothom, ella també estima com pot i com sap.
Ara em toca donar-li la pau, la tranquilitat de saber que el seu fill hi és, que els últims intansts reals a la terra encara li retornen amor. Ho faig per ella principalment, i ella ho agraeïx amb somriures e intents de fer-se entendre. M'encanta quant la paraula "papanates", paraula eterna en el diccionari de tota la meva familia, li fa canviar la cara i lentament senyala una foto meva que té darrera el capçal del llit i jo li dic: "si, jo sóc el papanates més gran"... i em regala un somriure.
Sense adonar-te comences a parlar com si parlessis amb un nen petit, no hi pots fer res, en el cas de la meva mare encara és fa més evident, ja que mai va deixar de ser una nena, i la mirada així ho indica, potser per això la vam cuidar sempre, o protegir, perquè realment sempre ha sigut una persona d'una innocència infinita, que no vol dir que no tingués caràcter o no sigués independent aparentment, simplement que darrera d'aquella indepèndencia s'amagava algú molt feble.
Mirar les seves mans em recorda el seu dò: la pintura, allò que la diferenciava professionalment dels altres, pintura en els quadres, en els vestits...aquell dò que el seu pare sempre li va negar, poder desenvolupar el privilegi de fer una cosa d'una manera innata. Amb tots els diners que tenia el seu pare,mai li va regalar  la seva il.lusió, anar a estudiar a Paris, pintar, el pare volia que seguís el negoci familiar, però ella hauria volgut viure en aquella ciutat francesa que adorava, per això un dia es va escapar, quant va conèixer el meu pare que li va obrir les portes de bat a bat d'una nova familia i d'una manera d'estimar molt més sincera, o sigui estimar mirant a l'altre i no el que representa per un mateix l'altre persona.
Sempre idealitzava les coses i les persones, cosa molt dolenta de fer, ja que les caigudes eren molt fortes. Entre els seus escollits que col.locava a un pedestal, hi havia el meu avi per part de pare, el meu pare i jo mateix, però tampoc sabia ben bé el perquè de tot això, vull dir que la meva mare podria parlar de mi moltíssim, però en el fons no sabia com sóc, però igual creia que era el millor del món.
Ara em toca traduir, entendre-la, mirar-la al llit sota la seva foto de fa molt poquet on encara li penjaven les ulleres de les seves lectures eternes, on encara estava molt a dins del món.
L'infermera em deia que la recorda quant es posava guapa i anava a ballar, la meva mare sempre havia de fer el que volia i si l'estimaves no li podies treure això, i la sort que vaig tenir amb ella és que mai vaig lluitar per canviar-la, crec que els de casa van fer una gran feina en això, ja que com a infant podria haver no entés res però tot ho entenia.
Sempre he dit que he vist sortir d'un coma tan al meu pare i a la meva mare, la diferència va ser abismal. El meu pare va obrir els ulls i va mirar com estava intubat per tot arreu, en comptes de ressistir-se, el que va fer va ser mirar-me i va moure els llavis, es volia comunicar amb mi, en un segon ja s'havia adaptat a aquella realitat i tot i que jo li vaig preguntar que volia, la resposta va ser clara, ell tan sols volia un petó meu...
Un mes després de la mort d'ell, la meva mare també va sortir d'un coma i altra vegada jo estava davant d'un despertar que no té paraules possibles de descripció...al veure que estava allà, enganxada a mil tubs, la seva reacció va ser intentar escapar de tot allò, la meva mare sempre volia escapar de tot, fins i tot d'ella mateixa i evidentment mai ho aconseguia...era la gran diferència, ell s'adaptava tot posant la seva ment i el seu cos al present que la vida li entregava, ella lluitava sempre per viure només el que volia viure, ja sabem que un ha d'estar per sobre de les circunstàncies, però moltes vegades algunes son molt potents i les hem d'acceptar, no lluitar, fins i tot viure-les per sortir de tot plegat encara més forts...ella sempre es ressistia.
Ara doncs ja hem aconseguit un llenguatge nou, parlo i no espero un so de resposta, tan sols un gest o una mirada que em mostri les seves paraules i l'entenc, i l'entenc molt més del que em podria imaginar mai.
He tingut el privilegi de poder-me despedir dels meus pares, a poc a poc, intentant convertir un moment dur en una realitat dolça, no cal ni dir que ho hem aconseguit, amb el meu pare va ser fàcil, ell si que em posava a lloc cada dia tan sols amb la seva serena presència fins l´últim instant, com sempre em vaig deixar portar per la seva pau interna...amb la meva mare em toca tornar a la seva infantesa, aquell estat que ella mai ha deixat enrera, i cuidar-la com una nena petita, molt petita, com sempre va ser...ell havia madurat les idees inicials, havia crescut que no vol dir que no tenia l'il.lusió de l'infant en el seu present, ja que un nen també creix mentalment i va entenent perquè passen les coses, pero si a un nen, com és el cas de la meva mare, el martiritzen i no li deixen fer el seu procés, la única cosa que pot apendre és a escapar, i finalment si no aprens bé, et pots passar tota la vida escapant, fins i tot sense saber el perquè d'aquella fugida.
Ara m'agafa la mà, i encara l'agafa amb força si miro l'estat en que està, i quant l'agafa jo he d'entendre que em vol dir. Ahir ella sopava, i jo vaig entrar i per educació em vaig esperar a fora, ella em va veure i va aixecar el braç dret per indicar la meva presència, una infermera se li va acostar tot seguit i em va veure. Tan sols en aquest detall entenc l'il.lusió que li fa que el seu estimat fill estigui allà, podria jutjar-la moltíssim per coses que ha fet, podria fins i tot enfadar-me amb ella però crec que com deia el meu pare, amb la meva mare un s'ha de posar la disfressa d' infermer sempre, perquè tota la vida ha estat malalta...
Potser no li tocava ser mare, de fet és evident que tenir fills per ella també va ser una fugida, i que hauria de fer jo? culpar-la?...mai, primer perquè si hagués sigut més coherent en els seus actes jo no estaria escrivint aquest article, sigui com sigui li dec la vida , i sobretot perquè mai ha impedit res de mi, ni ha lluitat per canviar-me, ella creia infinitament amb mi, es podria pensar que és perquè no feia cas al que jo estava construint, però no és això tampoc, simplement no en sabia més del que mostrava, però com totes les coses que et passen i que no cures, ella va buscar amb mi, o amb el meu pare o amb el meu avi, el pare que mai va tenir...els papers a vegades no son tal com indiquen les condicions de sang, si no que es van construint de mica en mica mentres vas caminant per la vida...i així acabarem en la nostra relació, ella com a filla meva i jo en el paper de pare...
Un ha de mirar molt endins i quant arribes al cor, allà on tot és demostra, un pot entendre que el seu està ple de bondat i d'innocència, té un cor d'infant, i així me'l miro i així me l'he mirat sempre, l'eterna nena que mai ha crescut...i quant parlo de nena parlo de nena de nines, de juguets, de les que encara creuen que els reis son els pares...i si, el dia 1 de Gener ella farà 71 anys i encara no haurà deixat de jugar a nines.