diumenge, 30 de setembre del 2012

El meu cumple

Bé, el cumple ha acabat bé, simplement deixant les coses netes i sobretot amb una filla que tinc que és espectacular i no ho dic que ho sigui perqué me l'estimo i prou, és evident que l'estimo peró és que te una madurés que a vegades em tracta com si fos la mare i jo el fill!!!...gràcies

I arribat aquest punt tenia 50 desitjos per aquest any, peró me'n quedaré amb un, tan sols amb un, treure la paraula massa del meu diccionari particular, o sigui faig el jurament ara mateix:

Jo Alex Font Roca, fill de ma mare que va ser enseminada pel machu ibericu Eduard, que va resultar molt més que un simple enseminador, prometo que a partir d'avui no diré la paraula "massa" mai més quant alguna cosa em vagi bé, no pensaré...no pensaré que va massa bé perqué aleshores es quant tot em va malament...o sigui viure el present i punt...gràcies amic per fer-m'ho recordar i sobretot no deixaré de ser jo ni quant pensi que tot va massa bé...no em vull perdre res més i sobretot si no és per cap motiu...

ara si: 50 desitjos:


1. Pensar menys, porto tres dies pensant sobre aquest tema i penso que penso massa!!
2. No acostar-me a cap dona durant uns anys a no ser que deixi de dir: "va massa bé"
3. Riure com sempre ric i agafar-me encara més al sentit de l'humor
4. Fer molt més cas al Mario, al Pepe, al Bernis, al Toni, a l'Eduard, al Joan i a la Isabel
5. Tornar a recuperar el gran pare que sóc i demanar perdó a l'Aida per aquests darrers dies, que m'he superat!!
6. Demanar perdó a la gent que he fallat i que estimo, o sigui tornar a dir t'estimo i portar-ho als fets
7. Separar-me una mica del meu personatge públic i ser més valent
8. Allunyar-me de la gent que he de lluitar perqué m'estimin
9. Fer un viatge més llarg que anar a Vilanova i la Gertrú, fa anys que no faig res de res!!
10. Valorar-me i perdonar-me molt!!
11. Comprar-me una rentadora!!
12. Menjar molts donuts!!
13. Treballar amb la mateixa felicitat que he fet fins ara!!
14. Començar per fi a potenciar la meva part artística i enfrontar-me a saber si sóc vàlid o no en ella.
15. Retirar la mala llet del meu vocabulari
16. Tornar el que dec i per fi no anar a dormir cada nit amb sentiment de culpa
17. Agafar molt més la bici, que l'havia abandonat una mica
18. Deixar de fumar d'una punyetera vegada!
19. Ballar molt més, a casa, com sempre feia!!
20. Escoltar encara molt més als nens, allà estan mil respostes
21. Passar totalment de la política i del muntatge global i centrar-me definitivament en l'individu.
22. Apendre fotografía.
23. Escriure, escriure, escriure i tornar a escriure i si tinc temps escriure i tornar a escriure
24. Apendre per fi que no hi ha res de dolent per estar sol un dissabte a la nit i entendre que m'agrada....
25. Estimar bé i no tan sols estimar.
26. Fer volar l'imaginació i tornar a recuperar al Peter Pan i la meva bombolla.
27. No pensar que hi ha gent que està pitjor per contentar-nos peró no oblidar-ho en els mals moments.
28. Seguir redescobrint la natura cada dia
29. Seguir estimant els raconets del món
30. Mirar moltes pelis i no mirar la televisió, tan sols en moments puntuals,sobretot per mirar les pelis...
31. Seguir odiant a l'Alicia Sanchez Camacho, peró ja no escoltar-la mai més ( és una extensió del punt anterior)
32. No lluitar, sino fluir
33. Deixar de creure que el que et diuen és etern, o sigui viure el present sempre.
34. No tenir por de quedar malament, deixar la diplomàcia.
35. Dependre de mi i prou.
36. No menjar xocolata de nit en un atac típic de sonambulisme, sobretot pensant que sóc alèrgic a la xoco.
37. Tenir el pis en condicions d'una vegada i no fer cap trasllat durant tot l'any
38. Un cop demanat el perdó tornar a ser el pare alegre, feliç i juganer de sempre i si pot ser un gran padrí també.
39. Volar
40. Seguir el camí retrobat aquest Gener i no deixar-lo mai més.
41. Entendre que tota l'informació externa que m'arriba està desinformada
42. Agafar carinyo a poc a poc, sobretot als nens per no tenir un desengany després ja que els adults no els donem identitat pròpia, és com si fossin una prol.longació de nosaltres.
43. El mejor licor de todos los tiempos
44. Mirar enrera tan sols quant em permeti anar endavant, o sigui recordar les paraules sàvies i no els fets inútils
45. Impossible demanar estabilitat total, peró que les pujades i les baixades s'ajustin una miqueta.
46. No patir tant cada vegada que engego el cotxe, l'últim regal que m'ha fet han sigut 500 euros fa una setmaneta, gràcies.
47. És bo ser important peró és més important ser bo...
48. Seguir per sempre el "no te salves"
49. Com em va dir un gran amic, abans de fer alguna bestiesa de paraula trucar-lo i callar.
50. I per fi, d'una vegada, no trobar-me en un merder que jo mateix he creat a base de literatura i quant em trobo enmig d'una realitat no entendre res de res, o sigui no buscar sempre intensitat, tan sols quant calgui.

                                               

dissabte, 29 de setembre del 2012

50 desitjos

                         LLISTA DE REGALS DELS 42 ANYS!!

1. Pensar menys, porto tres dies pensant sobre aquest tema i penso que penso massa!!
2. Pelar-me-la moltes vegades i no acostar-me a cap dona durant uns anys
3. Riure com sempre ric i agafar-me encara més al sentit de l'humor
4. Fer molt més cas al Mario, al Pepe, al Bernis, al Toni, a l'Eduard, al Joan i a la Isabel
5. Tornar a recuperar el gran pare que sóc i demanar perdó a l'Aida per aquests darrers dies, que m'he superat!!
6. Demanar perdó a la gent que he fallat i que estimo, o sigui tornar a dir t'estimo i portar-ho als fets
7. Separar-me una mica del meu personatge públic i ser més valent
8. Allunyar-me de la gent que he de lluitar perqué m'estimin
9. Fer un viatge més llarg que anar a Vilanova i la Gertrú, fa anys que no faig res de res!!
10. Valorar-me i perdonar-me molt!!
11. Comprar-me una rentadora!!
12. Menjar molts donuts!!
13. Treballar amb la mateixa felicitat que he fet fins ara!!
14. Començar per fi a potenciar la meva part artística i enfrontar-me a saber si sóc vàlid o no en ella.
15. Retirar la mala llet del meu vocabulari
16. Tornar el que dec i per fi no anar a dormir cada nit amb sentiment de culpa
17. Agafar molt més la bici, que l'havia abandonat una mica
18. Deixar de fumar d'una punyetera vegada!
19. Ballar molt més, a casa, com sempre feia!!
20. Escoltar encara molt més als nens, allà estan mil respostes
21. Passar totalment de la política i del muntatge global i centrar-me definitivament en l'individu.
22. Apendre fotografía.
23. Escriure, escriure, escriure i tornar a escriure i si tinc temps escriure i tornar a escriure
24. Apendre per fi que no hi ha res de dolent per estar sol un dissabte a la nit i entendre que m'agrada....
25. Estimar bé i no tan sols estimar.
26. Fer volar l'imaginació i tornar a recuperar al Peter Pan i la meva bombolla.
27. No pensar que hi ha gent que està pitjor per contentar-nos peró no oblidar-ho en els mals moments.
28. Seguir redescobrint la natura cada dia
29. Seguir estimant els raconets del món
30. Mirar moltes pelis i no mirar la televisió, tan sols en moments puntuals,sobretot per mirar les pelis...
31. Seguir odiant a l'Alicia Sanchez Camacho, peró ja no escoltar-la mai més ( és una extensió del punt anterior)
32. No lluitar, sino fluir
33. Deixar de creure que el que et diuen és etern, o sigui viure el present sempre.
34. No tenir por de quedar malament, deixar la diplomàcia.
35. Dependre de mi i prou.
36. No menjar xocolata de nit en un atac típic de sonambulisme, sobretot pensant que sóc alèrgic a la xoco.
37. Tenir el pis en condicions d'una vegada i no fer cap trasllat durant tot l'any
38. Un cop demanat el perdó tornar a ser el pare alegre, feliç i juganer de sempre i si pot ser un gran padrí també.
39. Volar
40. Seguir el camí retrobat aquest Gener i no deixar-lo mai més.
41. Entendre que tota l'informació externa que m'arriba està desinformada
42. Agafar carinyo a poc a poc, sobretot als nens per no tenir un desengany després ja que els adults no els donem identitat pròpia, és com si fossin una prol.longació de nosaltres.
43. El mejor licor de todos los tiempos
44. Mirar enrera tan sols quant em permeti anar endavant, o sigui recordar les paraules sàvies i no els fets inútils
45. Impossible demanar estabilitat total, peró que les pujades i les baixades s'ajustin una miqueta.
46. No patir tant cada vegada que engego el cotxe, l'últim regal que m'ha fet han sigut 500 euros fa una setmaneta, gràcies.
47. És bo ser important peró és més important ser bo...
48. Seguir per sempre el "no te salves"
49. Com em va dir un gran amic, abans de fer alguna bestiesa de paraula trucar-lo i callar.
50. I per fi, d'una vegada, no trobar-me en un merder que jo mateix he creat a base de literatura i quant em trobo enmig d'una realitat no entendre res de res, o sigui no buscar sempre intensitat, tan sols quant calgui.

                                         

La música i un present

Avui plou, fa un dia gris, tot i que l'olor a terra mullada sempre és agradable i bonica...
M'he posat a la Mar Abella una estona, quant canta en un to més intimista és perfecte per combinar-la amb l'olor i el color de la pluja, tota olor te un color que li pertany...
La música...quant miro el cel m'agrada escoltar Pink Floyd, em porta allà dalt...quant estic nostàlgic o pensatiu m'agrada algú més proper com la Mar...
Quant em sento amb molta força i reivindicatiu de mi mateix utilitzo la força i les lletres del Loquillo...pel mar no tinc límit amb la música, potser perqué és el lloc que més m'agrada em permet fer servir tots tipus de músiques i estils diferents i suposo que el fet de que el mar, per mi, és l'indret on hi veig més moviment i més diferències d'un dia per altre, doncs cada dia escolliria una melodia diferent...
S'acosta el meu aniversari, per primera vegada el volia celebrar, molt poc temps enrera tenia una ilusió brutal per fer alguna cosa diferent en aquest dia que en general l'he passat com un altre de normal, aixó si, presionat sempre pel fet de pensar  que he de fer alguna cosa...
M'intento enganyar treient importància a algunes coses, peró no en se, mai en se, i estic decebut d'algunes històries que m'han passat ultimament i sobretot del meu comportament respecte a elles, peró vaja, tot te solució diuen, en alguns casos son dràstiques i en alguns son fàcils, suposo que depen d'un mateix...
M'he esforçat a estimar, a que m'estimin, a que em valorin com a persona, peró ho he fet equivocadament, ho he de fer amb la gent que m'ha demostrat que sóc molt més que un instant de la seva vida, si no que m'han demostrat sobradament que sempre m'han posat per sobre de tota circunstància...
Demà comença un any nou per mi, realment en el dia de l'aniversari seria quant tocaria dir a la gent alló de "bon any" o "que tinguis un gran any" perqué son els nostres anys naturals...
Recordo el Gener passat, on vaig pendre una decisió vital per mi que em va canviar la vida, vaig començar a tirar amunt sense parar...em va costar fer-ho peró finalment vaig ser valent i que bé que em va anar, i així vaig seguir sense cap distorció ni dubte del que volia i del que necessitava...he de retrobar el fil que vaig oblidar per uns instants, és importantíssim per mi...un es pot permetre el luxe de parar una estona peró mai molta estona, és important seguir endavant sense dubtar si ja has pres una decisió, dic del caminar, no dic de fets puntuals , que tots tenim el dret de tirar enrera o endavant depenent de com la claretat interna t'indiqui la llum que cadascú busca...
Espero que aquest any que començo res més em faci dubtar de qui sóc... bé, de fet se que és cosa meva, no depen dels altres...peró així ho espero...

divendres, 28 de setembre del 2012

Estratègia

Hi han coses que em costen d'entendre, tot i que ho intento i m'hi poso, peró sóc massa passional per veure les coses des de fora, o sigui o marxo del tot o malament!...peró em costa oblidar el carinyo que tinc a la gent, em lligo segurament per tota la vida, tan sols queden en mi els bon records i cada dia faig un petit recorregut per la gent que ja no tinc a prop, alguns amb sentiment de culpa per part meva, altres inexplicablament ja no hi son, suposo que així és la vida...
I suposo que cada persona que se'n va s'emporta un trosset de tú i a l'inversa, tú agafes un trosset de l'altre, i així ens anem buidant i omplint sempre vigilant que la balança quedi equilibrada.
Peró cada any que passa em costa més entregar-me i ensenyar el que sóc a l'altre, suposo que els que m'han conegut de fa poc ho han vist clarissimament i els que ja fa anys que em coneixen potser els he sorprés negativament, peró lligar-me em fa molta por perqué agafo tan de carinyo que passa a ser una dependència en molts casos, emocionalment no sóc molt fort, o agafo massa estima, no ho se, i tot (el més bo i el més dolent), m'afecta i l'escut pren forma.
I aleshores entra l'estratègia  de fer el que em toqui fer per salvar-me, tot i que va en contra de mi mateix, peró ho he de fer. De fet no se perqué ho he de fer, peró com que veig que la majoria ho fa doncs ho faig, no dec tenir molta personalitat, ejem...ara em dirien que si tothom es tira per un balcó jo també ho faria?...no, he dit falta de personalitat, no que sigui imbècil!!
Peró osti, cada perdúa o sortida de la meva vida d'algú em deixa atontat i oblidant el perqué de la sortida, que en general l'oblido ràpid, tan sols em queda la persona i penso en l'altre amb molt de carinyo i la meva intenció seria mostrar-li peró la mateixa estratègia que em mostren a mi em fa seguir la guia i passar a ser un més que fa el mateix...i aleshores em veig obligat a oblidar, no puc fer-ho del tot, perqué no en se, peró em forço i aconsegueixo de mica en mica col.locar a l'altre en un lloc equivocat o en un lloc menys important del que realment sento...
I potser tothom segueix el mateix patró per fer les coses, sense pensar que totes les relacions entre dues persones no hi ha més resultat que aquelles dues persones, peró no, pensem en tantes coses que l'altre queda diluit i ens perdem per raons que potser ni sabem, segurament per no patir dolor o per obligar-nos a sentir el que ens convé, no el que els sentiments diuen, i de fet els sentiments son els que haurien de manar als sentir, peró en general no és així, ens movem en la foscor de la covardia per creure'ns altre vegada guanyadors i valents i així anem fent tota la vida.
Ara he fet deu passes enrera en aquest sentit , altre vegada he caminat enrera...entenc que tothom és classificat en l'altre d'una manera en concret, sense pensar que abans de tot som persones i ens hauriem de tractar com a tal, jo mateix ho faig continuament per por, i els altres també ho fan, ho fem tots...
Aquest és aixó, l'altre és alló, sempre hem de definir-los com alguna cosa, amb una etiqueta que ja no ens treiem encara que la realitat es transformi, i costa molt treure-la, es queda enganxada a les persones i encara que a vegades ho aconseguim, ja anem amb peus de plom, que com el nom propi indica impedeix caminar fluidament...
Amb una altre persona he deixat de ser jo perqué la tàctica a seguir és aquesta, no hi ha més, per tant tot el que li podia agradar de mi ho he guardat en un calaix, perqué l'important és l'etiqueta , no la persona, i a mi aixó és el que em fa més mal de tot, tot i així, jo també faig servir la mateixa estratègia amb tothom...
Sóc extremadament carinyós i entregat, ho sóc tan que m'he d'amagar sovint, per protegir-me en la tranquilitat de saber que cap sentiment puja amunt, si no que és manté suavitzat per la realitat del moment.
Tot i així, el que em fot, és que aquests actes em fan retrocedir una mica, i em fa encara mès por estimar de veritat, i entrar en les coses que toquen dir continuament, per quedar be, perqué toca, res més i te'n adones que tot el que has entregat i t'han entregat no serveix perqué ens mirem a la cara, si no tan sols en la part més diplomàtica...i finalment ja no esperes respostes perqué n'hi han masses i d'aquelles que no son sonores, per tant son mig realitat, mig fantasia teva i davant de tanta ambigüetat optes per no donar més i callar i silenciar la veritat...hem nascut per protegir-nos, no per encarar les coses, vivim a la defensiva i no per experimentar els canvis amb ilusió, si no és un canvi global de tota la societat, individualment ens costa molt afrontar les coses noves i finalment optem per treure l'obstacle que ens fa dubtar i tornem a l'amagatall que tan ens salva cada dia de tot i aquesta és la meva lluita d'uns anys ençà, enfrontar-me a mi o desdir-me de qui sóc. La segona és l'opció més vàlida per tirar endavant peró no se perqué, dins meu sempre hi ha una veueta que em diu o em crida que l'opció bona és la primera...potser a curt termini serà més dura peró a llarg termini m'alliberarà dels amagatalls que tota la vida ens acompanyen...i penso: ens perdem moltes coses i en guanyem moltes menys, peró cap problema, posaré al facebook que ens estimem i 20 persones posaran que els agrada el comentari, i estimar no és aixó, evidentment...trobo a faltar a gent i quant faig deu passets enrera com ara he fet, em costa molt més dir-lis, és una pena peró és així.

dijous, 27 de setembre del 2012

L'home ocell

                                       


Volava ben amunt, les ales em portaven a llocs que cada dia somio tocar amb la punta dels dits, envejant als ocells que s'ho mirem tot des de dalt...
Firmava perdre la meva consciència humana per un dia i que les ales invisibles que tots tenim és convertissin per un moment en plomes de veritat i volar!... volar per aquell cel que tants regals a la vista em fa cada dia.
M'estic enamorant de la natura, és com si des d'un temps ençà la mirés diferent, com molt més proper a ella, i em fascina cada dia més...
Potser el fet de ser solitari ajuda, ja que mirar endavant sense saber les emocions de qui et creues converteix el paisatge en alguna cosa molt vista o repetida, els humans vistos sense sentiments no canviem gaire en el dia a dia...
Peró la natura si, els paisatges que ens ofereix son totalment dispars d'un dia per altre, et podries quedar en un indret en concret i veuries com es transforma tot de color, de forma, de llum, és meravellós...
Tot i que continuaré aquí perquè la pràctica i el cor manen, crec que seria el moment de marxar de tanta repetició...mai perds el contacte amb ningú ja que internet et permet estimar fins i tot a distància, peró m'agradaria que entremig de tantes lluites ancestrals, de tantes disputes maratonianes, de tantes tonteries adultes, jo pugués marxar ben lluny de la fressa i descansar al costat d'un roure i mirar el cel durant hores, seria meravellós...
Miro la meva vida i no és molt diferent a la del veí, que no el conec de res, peró en definitiva: ens enfadem, ens enamorem, riem, canviem de feina, de lloc, de casa, escollim els amics, ens desenamorem, i ens tornem a enamorar. Ja se que cada persona és un món, peró així, mirat des de fora, tots fem el mateix, tot i que per sort tots donem una importància brutal al que vivim, peró em sembla que el mecanisme no canvia...
I no trec mèrit a l'individu, no en trec gens, sempre he estimat a l'individu per sobre de qualsevol grup on hi pugui estar inclós, no seria capaç de treure la màgia que tothom te, peró finalment em miro a mi mateix i me'n adono que segueixo uns patrons de conducta: aixó em va bé, aixó no em va bé, ho he de fer així, ho faig com puc, i fins i tot aquests patrons no diferencien gaire dels del veí, potser aquestes teòriques solucions no son més que herències altre vegada, faig aixó perqué convé o perqué no se que haig de fer si no ho faig...altre vegada amaguem el cap sota l'ala per ocultar les nostres pors...sota l'ala...aquella ala que sumada a una altre avui em fan somiar en un vol, un vol de veritat, i mirar tot amb temps per disfrutar de veritat del que la natura ens ofereix...
M'agradaria no haver heredat res per saber que sóc realment, m'agradaria no tenir els punts marcats cada vegada que em passa una cosa, és com si res canviés, com si pensessis que vas a fer el gran canvi de la teva vida i finalment tot segueix igual, tot i que l'ilusió et fa pensar que ho has canviat tot...
I jo amago el cap sota l'ala també... en la natura, en el que em regala cada dia i aixó em fa sentir molt bé, perqué no espero res d'ella, ni tan sols puc esperar que em tingui respecte perquè quan li roti, i perdó per l'expresió, me'l perderà totalment. I els humans també ens el perdem continuament, vius històries amb gent que se'n van i se'n van sapiguent tot de tú i tú et quedes sapiguent tot d'ells i et sorprens i et quedes fascinat de que la postura que adoptem sempre és la comoditat...
Entenc que la comoditat, que el cap sota l'ala sempre et torna, dibuixat d'una altre forma, fins i tot quant et torna a vegades ni ho enllaces amb alló que et va passar anys enrera, peró tot te conexió i el que amagues avui no deixarà d'existir i retornarà i t'hi hauràs d'enfrontar...
A mi em passa continuament, me'n adono del que no has fet net sempre torna i truca la porta quant menys t'ho esperes i aleshores una miqueta més descentrat del que hauria sigut enfrontar-s'hi quant toca, o sigui el present ( que realment sempre és quant toca), costa més entendre el que et passa en aquell moment...
La natura m'inspira la vista, m'inspira els sentits i em fa sentir viu, em fa sentir molt viu...més viu en molts casos del que veig aquí baix, parlo globalment és clar, no individualment...
Si, `per un dia m'agradaria tenir ales i volar i anar allà on l'imaginació combinada amb el cel, el mar, els boscos, el vent, els núvols em porta cada dia a un somni despert, que sens dubte son els somnis més bonics que un posseeix.
Per cert, la natura m'ha reobert una passió que tenia amagada, la fotografia...no paro de fer fotos a tots els detalls que la vida em regala!!!...i sobretot al cel que cada dia es desperta de diferent color, aquest que he posat és del dilluns, més encés que mai!!!

                                       

dimarts, 25 de setembre del 2012

Riure

Avui ha nascut un paiasso!!...altre vegada ha nascut un paiasso, feia tan que no reia tan, i no dec tenir molts motius per riure peró tan sols es deixar anar el sentit de l'humor i ja està... avui el tinc encés ,com tantes i tantes vegades a la meva vida. Sense ell estaria perdut!! i aquest sempre torna, mai marxa...
Potser el fet de ser valent em fa ser més rialler, no ho se, peró avui és com si l'energia d'aquests darrers quatre dies s'hagués acumulat i vulgués sortir per tots els porus de la pell, com una suor energètica, vaja!!
Tinc ganes de riure, com sempre!! mai ho deixo de fer... sobretot enfotent-me de mi mateix , va molt bé!!!... i sobretot transformant els drames en una peli còmica, perqué de fet potser ho és, potser donem massa trascendència a coses que no en tenen tanta, si en tingués molta jo no podria riure avui i en canvi no paro de fer-ho...
Vull compartir el meu sentit de l'humor, en tinc ganes, alguns ho accepten, altres no, peró em ve de gust, es com tirar la casa per la finestra i dir: a pendre pel sac!! vaig a disfrutar de tot!, com jo sé!, com tothom sap!, i cadascú a la seva manera...
Riure!! igual que es pot plorar per tot el cos, es pot riure igualment així, amb un somriure permanent a la cara: riure o somriure,  i mirar les coses d'una altre manera. No hi ha cap secret més que com un agafa les coses que li venen, et pots quedar clavadet allà o sortir-ne per potes, crec que cap de les dues maneres funciona, no es pot obrir els ulls tota l'estona peró no és bo tancar-los com si no hagués passat res, sempe et retornarà i t'hi hauràs d'enfrontar, potser ni sabràs que ve d'allà, peró torna, sempre torna...bé, sortir per potes quant la cosa és extrema va bé, peró com sempre en el terme mig, aquell que tan desconec, és on hi ha la solució...ai si m'escoltés el meu pare o el meu avi!!
Jo sempre els deia que no hi ha el color gris, que no existeix, que la vida és d'extrems i que un l'ha de viure així...ells em miraven des dels anys d'experiència i deurien pensar que ja m'ho trobaria...suposo que era un somni d'heroi, de viure ràpid i morir jove i mai sobreviure, tan sols viure i disfrutar cada segon del regal de la vida...peró haig de reconèixer que tan sols em calmo quant surto dels extrems, aleshores em sento seré i tranquil, tot i que sempre somio en emocions molt fortes e intenses, suposo que és innat en mi, buscador de sensacions en diuen!!
Peró reconec que en el mig em sento més segur, o més tranquil...si ja se, ja se, mai he volgut la tranquilitat...és cert...peró potser quant alguna cosa externa em fa ser intens jo perdo la meva intensitat, potser per mi estar tranquil és molt intens...de fet firmaria tots els dies com avui, amb les lletres, mirant fotos i veient que les miro totes i cap em fa mal, de fet he rigut en algunes i tot!!...ordenamt les fotos i endinsant-me en l'art de retocar les fotos que tot i ser nouvingut ho trobo apassionant i m'està absorvint el temps i la mala llet...
Una mala llet que jo no coneixia, pensava que no en tenia peró d'uns anys cap aquí ha anat sortint i no m'agrada, m'agrada estar de bon humor, m'encanta estar-hi, he estat molts anys així, no ho vull perdre com a vegades ho faig!!
Avui , peró, tinc una altre ilusió, una de molt gran que fa dies que ronda en el meu cervell i en els meus fets, per tant no se si posar-me content o començar a patir perqué retrobi massa intensitat, una intensitat que mai he sapigut controlar quant l'he trobat, cosa que m'ha passat molt poques vegades...
Així doncs, dins d'una serenor encara massa jove, he de vigilar una mica, de moment riuré una mica bé, que és molt positiu i que anirà guardant en el disc dur les coses que s'han de guardar...

diumenge, 23 de setembre del 2012

Que fas boig??

Bueno, m'estic sincerant una mica...a la porta truca el passat i jo no vull obrir, de fet no obriré peró tampoc se tancar be, alló que fa la gent per protegir-se... no en tinc ni idea...jo m'amago i quant em descobreixen dono la cara, peró en l'amagatall no paro de pensar en aquella persona...
Fets i més fets que m'han passat, on he tornat a veure a plena llum qui sóc i quins son els meus actes...capaç de callar una veritat perqué ningú em pugui jutjar i no em diguin alló de: que fas boig?...
Jo no, jo actuo i per mala sort la vida m'ha donat el do d'aconseguir una cosa si me la proposo...ja tenia el pis, ja ho tenia tot fet peró per amor, com  sempre per amor, vaig remenar cel i terra per aconseguir tornar al lloc d'on vaig marxar amb ganes i quasi per potes...entremig dues mentides perqué ningú em digués: que fas boig? i aqui estic, al mateix lloc que abans i com abans, amb unes ganes de fotre el camp d'aquest territori... que no m'ha fet res , ho tinc clar, és cosa meva, peró sigui com sigui és així...i com si no hagués passat el temps em pregunto com tantes vegades havia fet : que coi faig aquí?...la resposta és clara: l'Aida, peró també se que l'Aida disfrutava molt més de mi quant estava allà baix i pujava a veure-la cada cap de setmana...tot i que les ganes de ser bon pare em pot confondre moltes vegades, peró he de ser honest amb ella i amb mi i entregar-li tot el que sóc, no una minça part de mi..
I ara ja m'estic preparant per fer una altre cosa en silenci, no sigui cas que algú em digui: que fas boig?...peró aquells dies allà baix em van fer sentir tan be, vaig retrobar la calma que aquí he tingut molt poques vegades, a prop dels meus, de gent que els puc dir que els estimo i que mai em costa veure'ns, ni he de fer cap esforç, tot fàcil i senzill...se que aquí dalt sóc jo que em transformo en complicat peró és així, intento lluitar contra aixó peró hi han masses fantasmes , masses deutes, masses coses per ser net davant de ningú i aixó em transforma tan que em callo fins i tot les coses amb els que més estimo, tan d'aquí com d'allà baix...i jo no se ser així...
Peró la gent se sap protegir molt bé, els admiro... jo no, jo no tinc la capacitat de raonar si hi han sentiments,  jo tan sols em se amagar i fins i tot qui s'ha protegit per no patir dolor del meu adeu, torna i jo segueixo sense saber protegir-me, o sigui que com deia, em sincero amb mi mateix i accepto que no en se...tampoc sóc partidari de fugir mai, no és bó, peró si que sóc partidari de marxar, és diferent...cada dia mostro menys els sentiments envers els altres i tampoc és una protecció, ni molt menys, segueix siguent un amagatall, perqué qui te l'escut res li fa mal o el fa patir, l'escut ho para tot, jo no en tinc...ho intento, fins i tot a vegades em crec que el tinc peró no en tinc, és com si cada nit fes un repàs de la gent que trobo a faltar, pensant que els he fallat o simplement que els anyoro, peró callo, tan sols sóc capaç de ser valent pel blog, sort d'ell!!!...evidentment vaig a dies, tot depen de les paraules alienes, tot depen de mil coses ,peró molt poques depenen de mi, depenc tan del carinyo de la gent que no puc tenir escut..., suposo que si en tingués, el blog seria diferent, seria molt més bon comercial de mi mateix, diria el que convé, no el que sento...no se on es compra i si el tingués tampoc el sabria utilitzar...la motxil.la ben buida! em recordo continuament peró no en se, em sento amb deute amb tothom, com si mai hagués fet res per ningú i curiosament penso en qualsevol persona i tan sols tinc bons records, no sento que ningú m'hagi fet mal i no penso que ningú m'hagi putejat , no se que és aquesta sensació...no se ser dur i sóc tan tou que no vull mostrar aquesta part tova, peró l'acabo mostrant i em despullo continuament davant d'algú si està al meu davant i li tinc carinyo o amor, no se dir el que toca, per tant m'amago i callo...i aleshores em quedo pensant: que fas boig??

La por

Necessito marxar definitivament d'aquesta societat, no dic fisicament ja que el cor em lliga aquí, peró si mentalment. Intento no mirar les notícies i en general ho aconsegueixo peró un dia com avui he mirat el que hi ha pel món i m'he futut de tanta mala llet que he decidit no fer-ho més.
Disputes eternes, tonteries varies, gent que és capaç de matar perqué han tocat un Deu, i tot pensant que la majória de coses no son pensaments propis si no una repetició infinita d'una mateixa cosa i els veus allà fanàtics , perillosament fanàtics i jo penso:
Si jo agafo a l'Aida i ja de ben petita li dic que el màxim perill per nosaltres és la fornera del poble i no li canvio el discurs, segur que li agafaria mania i si li digués que per culpa d'ella tal i per culpa d'ella pasqual doncs la podria arribar a odiar...i és quant penso que tot és relatiu peró resulta que quant estàs davant d'algú t'has de definir, o ets a favor de o en contra de...i jo que no tinc ni idea de qui te la raó... potser perqué a casa no m'han menjat l'olla.
I miro les notícies i sense dir-ho directament t'obliguen a agafar partit cap un cantó o cap a l'altre, depen de quin canal veus ja t'estant menjant l'olla perqué tiris cap a un costat...o sigui fomenten l'odi i la ràbia continuament.
Em fa tanta por aquests odis que es crean, em fa pànic perqué molt poca gent sap col.locar-se en un lloc seré i es poden arribar a confondre les coses...jo per aixó me'n aparto, per la por que em provoca que jo mateix em cregui alguna cosa, no sóc tan fort com per no caure-hi!... si quant escolto una cançó de la Selena Gomez 15 vegades ja l'estic cantant tot el dia!!!
No se, a vegades opto per agafar un vaixell pirata i volar ben lluny, encara que en el fons vius una fantasia, potser és diferent cada dia i la pots canviar, tot depen de tú. No crec que sigui l'únic que moltes vegades pensa que viu a la pràctica una fantasia que no saps qui l'ha creat i que no depen per res del que la teva imaginació et pot entregar.
No hi ha diferència entre el que diuen els jugadors de futbol després d'una partit i el que diuen els polítics després d'algún fet important, diuen el que toca dir, ni més ni menys. La diferència és que teoricament ells son els que han de fer els passos per millorar les coses i els futbolistes tan sols son un espectacle esportiu o hauria de ser així, tot i que tal com van les coses si un dels grans pensadors que van darrera la pilota es presentessin a les eleccions, ves a saber si guanyarien i tot.
No se, tothom viu dins de la seva cordura o bogeria, tothom te les seves coses peró quant miro les notícies penso que el món, la societat vull dir, està xalat. I es que tan sols pots mirar un partit de futbol de veritat quant no ets de cap equip, tot i que hi han excepcions de persones que saben mirar implicats emocionalment i pensar objectivament, peró aixó és molt dificil, si tan sols cal mirar la vida d'un mateix i veiem que fem coses incoherents, que fem coses que no voldriem fer i que hem de rectificar moltes vegades...simplement perqué estem implicats, costa mirar les coses desde dins d'un sentiment, aixó és evident i mirant les notícies i veient com matxaquen una vegada rera una altre la mateixa notícia no em fa res més que agafar por, molta por...

divendres, 21 de setembre del 2012

La mateixa pluja, el mateix amor

Buf!!!...potser en aquesta paraula podria donar fi aquest article...com explicar mil coses en poques línies?
La gran majoria de gent que em coneix de sempre em diu que pensi molt més abans de fer les coses, ahir, algú que també em coneix em va dir que no pensi tan quant faig les coses i suposo que les dues parts tenen raó...
He recordat la Cecilia, una gran amiga argentina de fa molts anys, suposo que deu estar a Buenos Aires mirant algún sostre blanc...ella em va dir que jo era argentí, que tenia ànima d'argentí...jo sempre li deia que quedava enamorat de totes les seves paraules, m'emanorava escoltar com es cagava en alguna cosa i el resultat de la frase sempre era auditivament bella..em sorprenia la retòrica infinita en la cosa més vulgar del món, era com estar al costat d'una poesia amb potes...era companya de treball, tenia 20 anys més que jo peró de tan en tan hi penso i li guardo un gran carinyo...
Avui em volia enfrontar amb el meu present, col.locar-lo on toca, tenia aquesta necessitat, per amor, perqué l'amor es dibuixa de mil formes i si el cor batega la forma surt sola i ja no fa mal...ho necessitava perqué la setmana que ve em toca enfrontar-me al meu passat, el passat que ha impedit saber el present, per tant una dura prova que sens dubte superaré...perqué ja és interna, l'extern ja no existeix...
Casualitats de la vida a la tele feien una peli argentina, casualitats de la vida tractava d'un escriptor i la seva fantasia, casualitats de la vida en Ricardo Darín, per cert un actoràs, pensava molt el que feia i no pensava res el que feia...casualitats de la vida? no, mai res és una casualitat...tot és una ajuda...res passa perqué si i tota la peli m'ha saccejat internament...amb l'ego inflat per una fantasia, amb l'ego inflat perqué el meu últim escrit a la pàgina d'escriptors que estic inscrit ha tingut molt èxit, això em dona valor. Perqué puc deixar de pensar tant o potser puc deixar de no pensar mai, peró no deixaré la meva inseguretat externa innata en mi, tot i que millora de mica en mica peró que camina de puntetes pel món per no tornar a recaure en un punt massa inestable de la seguretat, la meva és fràgil i ja fa anys que ho accepto, trobar l'eina que impedeixi que es quebri és feina meva, i potser tot i ser massa radical i perdre masses coses val la pena col.locar-se a la cova, no ho se...
Avui estic bé , de fet estava genial, estava content perqué hi havia un detall important per mi a solucionar, peró no tocava avui encara, és el click que em falta per estar tranquil amb els meus actes, tan poc entesos a vegades externament, tan ben compresos per mi internament... sempre amb explicació, potser perqué penso massa, potser perqué no penso mai...
L'escriptor s'enamorava a la seva manera de la seva musa, ella queia inspirada en l'inspiració que despertava en ell...poc després,l'escriptor destrossava a la seva musa, per por a envalentir, a canviar , a ser el que realment és peró que les lletres l'impedeixen excercir com a tal...
Ella se'n cansava, amb el sentiment ben enlairat, peró farta de les escenes absurdes d'ell i els dos marxen , cadascú per un camí diferent...
Passen els anys, ell encara està més tancat en el seu món, mostrant-se entranyable davant dels altres peró també afartant amb les seves inseguretats reconegudes tan sols en els seus escrits...
Un dia es troben, parlen de tonteries i ella li diu que s'està a punt de casar, que ara ja te clar que l'amor és compromís, que és respecte, aixó és l'amor li diu tota convençuda...li diu que no existeix l'amor adolescent quant ja no tens l'edat per ser-ho, que no tot és passió, que l'amor és aixó...ell se la mira, no pot entendre aquell llenguatge, no pot percebre l'amor de cap altre manera que no sigui aquesta...ell la mira, ella el mira i fan l'amor apassionadament....ella plora, i se'n va, i ell, tot i lluitar perqué no marxi, és feliç perqué sap que la seva part d'entença amb el que significa amor ja està dignificada...
Ahir em van dir que jo em creia que estava per sobre del bé i del mal, evidentment qui m'ho va dir no em coneix de res, tan sols m'enfotia d'un tema d'actualitat sense pensar que hi han temes que encara no es poden tocar, suposo perqué encara no hi ha la solució definitiva...em va fer molt de mal, perqué si aquesta és l'imatge que dono és que no mostro res del que sóc, volia posar ironia a l'història , realitat a un fet, amb les paraules més grosses possibles, un pecat que vaig apendre del Pepe Rubianes, tot i que crec que ja abans de descobrir-lo ja ho feia, evidentment no amb la mateixa gracia ni amb la mateixa intel.ligència...
El fet de no pensar m'ajuda a començar el conte, el fet de pensar massa ajuda a acabar-lo abans d'entrar al primer episodi, o sigui : disfruto de moments que si pensés més mai els veuria nèixer peró després ho destrueixo abans de poder-los veure morir pel seu propi peu...potser és l'etern dubte d'entendre si existeix el destí o és un que se'l crea...vull dir en aquests punts, en altres suposo que el destí pot ser genial o fatal depenent de mil factors...
" hay que reconocer que mi imaginación es demasiado italiana" diu el Darín quant s'imagina el seu enterrament i veu totes les seves amants plorant desesperadament mentres la més important de totes és llença al forat on l'estan enterrant...perqué l'imaginació és tan potent que sempre et deixa en el millor lloc de tots!...lògic...
Peró l'escriptor és feliç, la gent a vegades pateix per ell, peró ell sempre surt endavant, de fet externament l'imatge que dona és bona, moltes vegades encara sembla més feliç del que realment és...peró de sobte i quant menys s'ho esperen el veuen futut i costa relativitzar els canvis d'actitut tan exagerats...ell sent massa, ell ho sent tot d'una manera brutal, tan que ho destrueix abans de que la passió del viure el faci baixar el llistó de la seva imaginació, que camina molt més que la seva realitat...
M'ha impactat molt la peli, moltíssim, no perqué m'identifiqui en tot, no,no, ni molt menys, peró si en els detalls, en les paraules,  en la música i sobretot en les mirades dels actors que t'impliquen brutalment...
Es tornen a retrobar, destí on o es troben altre vegada, acaba la peli, ell li diu:
"Por miedo te perdí, yo siempre pensé que lo que tocaba lo convertia en oro, mira ahora, mirame, todo lo que toco se convierte en mierda, por miedo, por miedo a ser yo, a ser lo que quiero ser...ell plora, ella l'enten, l'enten més que ningú en el món, l'abraça...torna a ploure, com la primera vegada, el mateix amor, la mateixa pluja...peró ell, passat els anys, molts anys, al retrobar-se, per fi fa net, net del tot i amb un somriure genial es despedeix d'ella segurament per sempre més o per anar a fer un café de tan en tan o per potser ser el seu millor amic, aixó ja no ho sap ningú...
Si en una cosa entenc al prota, és que tot se'm clava igual que a ell, no te mal record de ningú tot i que lluita per tenir-ne, per la seva cobardia, per la seva por, fins i tot per no fer-se mal, peró finalment tan sols la coherència pot amb tot...i així pot somriure altre vegada, el seu plor final és la seva valentia, i el seu somriure que es converteix en l'última escena de la peli, és la seva gran recompensa...tot i la perdua és feliç...

dijous, 20 de setembre del 2012

El water

Recordo que el terra era verd, de rajola pintada de verd. La porta era blava, groga i vermella i feia joc amb un baul que encara guardo, tot i estar en bastant mal estat...bé, de fet el guardo a casa d'un amic, com tantes coses!!...el pis era espectacular, ple de detalls artístics, és la sort de ser fill d'un escriptor i una pintora...tot era art en aquell indret...tots els detalls semblaven fets expressament peró justament ni el meu pare ni la meva mare eren gaire de tenir-ho tot controlat, potser era l'única cosa en que s'assemblaven...
Quina  llàstima no tenir la foto d'aquella porta!!, estic un dia per anar i veure si els que hi viuen l'han mantingut igual...a part dels colors, el que més sorprenia era l'ull pintat en el foradet d'espiar al trucador...encara que formalment la mare era la pintora, el meu pare tenia un talent espectacular per el dibuix, com per l'escriptura, com per la música, que qualsevol instrument que agafava per primera vegada li exprimia una melodia coneguda, suposo que hi ha gent que neix amb un dó i ell en tenia uns quants...
El lavabo gran era en un to marronós, i les habitacions eren cadascuna amb un terra de color diferent, el meu era marró i el meu llit eren fustes ben posades, igual que el meu armari que eren estanteries que anaven de cantó a cantó, amb una cortina de color blau que les tapava...evidentment era molt més útil que un armari, perquè hi cabia de tot...
Peró a part dels mils detalls que hi podies trobar, com flors i plantes que la meva mare tan i tan cuidava...el que més sorprenia era el lavabo petit...era tan petit que tan sols hi havia la tassa del water...O sigui entraves, et giraves i tancaves la porta que et quedava a molt poca distància d'on tú seies tranquilament per cagar-la una estona...
I mentres apretaves o no, aixó depenent de la persona, la teva mirada quedava fixada en una foto que hi havia...una foto que per cert no he trobat i era molt millor que la que he posat aqui, ja que era el Frank Zappa cagant i mirant-he fixament...sota de la tassa de wc del Frank es podia llegir:

"En un lugar tan pequeño
donde entra tanta gente
se hace pis el mas cobarde 
y se caga el mas valiente"

                              

dimecres, 19 de setembre del 2012

El personatge

El personatge el vaig crear fa uns tres anys, després d'un desengany...un desengany que amb el temps he vist que va ser amb mi mateix, i aquí s'ha quedat, a vegades rebuscant en les entranyes intento recuperar el que jo era abans d'aquest personatge de ficció que he construit...
Fa temps em van dir que estava en una cova, una mena de protecció al que sempre he descontrolat: El més desconegut...
Si una cosa li he d'agraïr és que fos l'única persona que va conèixer tots els meus racons, amb el que aixó implica , tan de bellesa com de perillositat...veure aquella part de mi...
L'Alex és així -diuen... , i no, no és així, necessita molt més de la gent, i fins i tot jo em crec que sóc així, però el mirall mai enganya...no és una protecció infinita, te un fi, esgota en molts casos a gent que estimo i que aprecio de debó peró que darrera del personatge aconsegueixo amagar-ho i segurament no els arriba res del meu amor...m'ho he cregut tan que estic nedant entre la realitat del que es veu i la ficció del que sóc, i el que és pitjor, el tinc descontrolat si en la vida apareix alguna cosa que em pugui aportar estabilitat o fins i tot alguna cosa bonica...
És tot el contrari del no te salves, o sigui , el porto molt be el poema, sempre i quant ho tingui tot controlat, si alguna cosa apareix que em faci trontollar el control, aleshores no paro de salvar-me, en contra de la meva voluntat peró cada dia la voluntat també és més ficticia i està més ben amagadeta dins de la cova...
No se si és la literatura, si és l'imaginació, si és que tinc molta més por a tot del que penso, peró el personatge va guanyant força des d'aquells dies...fins i tot l'Aida em diu que allà vaig perdre part de mi...ningú em va fallar, tot i que m'excusava en aixó, era tan sols una història d'amor complicada, peró jo si que em vaig fallar i molt, i ara, en present, he vist que no he assimilat l'abandonar-me d'aquella manera...
I és evident que si no m'entrego a mi, no em puc entregar a ningú, aixó és una regla ben fàcil d'entendre suposo...busco la bogeria, la part irracional, l'eina més fàcil per no saber el meu futur, e impedir que les coses passin perqué si, vull controlar-ho tot i no ho puc fer i no s'ha de fer...fins i tot, busco que no em suportin i que em diguin algún renec, com si vulgués deixar les coses fàcils als altres...perqué dins meu crec que si algú està molt a prop meu tindrà un desengany, per tant , els estalvio el fet de desencantar-los, de fet és pur egoisme meu, tot i que sempre se'm tira en contra...
Fins aquí ho entenc, tot te una explicació lògica encara que els fets no siguin lògics, peró no s'ha d'haver estudiat psicoloagia per entendre que tinc por a ser valent, tanta por que ho trenco abans de que passi i el que no m'agrada és l'incoherència...després obro els ulls: ja està fet, ja he parlat, ja he escrit, ja no puc desmuntar res i aleshores arriba l'hora de perdonar-me, tard o d'hora ho faig, peró com  que sempre hi ha un altre protagonista tampoc depen del tot de mi, o sigui torno al descontrol que tan temo i torno a començar a ficar-me en el personatge i a desapareixer de la meva persona i torno a començar l'història...de tot alló em queda la por a desenganyar, a que ningú més em torni a veure degenerar, per tant tinc tanta por que m'amago...si, a la cova, em preoucupa estar bé així, perquè ho estic, aixó vol dir que m'ho crec...és un perill...
Peró el que és més fort és que res del que mostro és el que sóc, porto tan bé el personatge que jo sóc el primer a no contradir...
La cançó que segueix és el que m'ha fet pensar, no és el mateix peró m'hi fa pensar , com no, del Loquillo:

Piensas que no acepta las normas de tu sociedad
por una simple carencia o falta de personalidad
pero no hay nada más lejos que la realidad
ahora dicta su ley sin ocultar la verdad

Dudó, suplicó, y pudo también transigir
pero cruzó la frontera por donde es fácil huir
Viajó hacia la locura, aprendió muy bien la lección
se tragó todo su orgullo, toda su contradicción

Refugiado de falsas promesas
desertor sin rumbo fijo
hablando como un renegado
nàufrago de un mundo hundido...
como estranjero, en patria ajena
con billete de ida, sin esperanza de vuelta

Cansado ya de buscar lo que nunca encontró aquí,
allí a donde va, tu no le podrás seguir
no quiere sentirse parte del juego que un dia debió jugar
recorrió un largo camino para volverlo a intentar

Refugiado de falsas promesas

desertor sin rumbo fijo
hablando como un renegado
nàufrago de un mundo hundido...
como estranjero, en patria ajena
con billete de ida, sin esperanza de vuelta



" El renegado"

dimarts, 18 de setembre del 2012

La Nuca

La Nuca, el Yellow, el Caçador,el Priti...eren els meus ninos quant era petit, dormia cada dia amb ells i els feia un petonet i els col.locava sempre de la mateixa manera. Els he guardat tota la vida, després de més de 20 trasllats segueixen amb mi...jo, que ho tiro tot!!, he tingut cura de que mai marxessin del meu costat...me'ls estimo, quasi com a èssers vius, me'ls estimo molt...
Evidentment els he rentat moltes vegades, peró si tanco els ulls i els oloro puc tornar a sentir l'olor de casa els meus avis, puc olorar la bata de la iaia, aquella olor tan bona que sempre recordo perfectament...puc recordar quant al matí em portava el cola-cao al llit mentres jo desitjava un gran dia als meus estimats ninos, que tantes nits van dormir amb mi...
El Yellow és un os groc, és el més gran de tots, era l'avi en aquell moment...ara està guardat en alguna caixa, igual que el Caçador, un gos que no se perqué coi li vaig posar aquest nom amb la poca tradició de caça que he mamat i amb el poc que m'agrada, més aviat ho he detestat sempre, peró vaja, així el vaig batejar, cosa d'infant...el Priti és el petit, i el més àntic de tots, deu superar els 50 anys, ja tenia trajectòria anterior, era el que tenia més carinyo...és una gatet sense un ull, amb la meitat de pel i el poc que te tot de punta...estava aquella època fet un nyap i jo me l'estimava moltíssim, era l'únic intocable per mi...
I la Nuca segueix fent el seu servei nocturn, ara amb l'Aida, ha passat una generació sencera, la Nuca ja deu tenir quasi 40 anys!!, encara es conserva bé i d'aquí ben poquet ja tornarà a reposar i esperarà una altre ocasió per fer companyia algún infant, tan de bo fos a un net meu, seria genial tres generacions amb la Nuca.
Per mi te vida, és una altre persona que m'ha acompanyat ..curiós peró cert, estimo la Nuca, com estimo tots els meus ninos, eren inseparables amb mi, i jo amb ells i a punt de fer 42 anys segueix igual, aquí segueixen, ressistint tots els meus canvis ancestrals de mobiliari, de casa, de llocs... de tot:
ells segueixen aquí, al meu costat...els meus ninos

                         
                                                       LA NUCA

dilluns, 17 de setembre del 2012

Desconeixement

El desig empeny els sentiments
i els sentiments captiven el desig
parlem d'idiomes, ni d'homes ni de dones
i que no neixen enlloc i que enlloc moren

Més enllà de les formes establertes
de l'insinistrat sinistre pensament
l'efecte i la causa de que ens parlen
ho diuen pel remot control que significa
la ratlla que a tot home esclavitza.

Però quina humanitat aquesta,
que les causes i els efectes empenyoren
per tal de vertebrar aquell nexe
tant necessari per una societat honesta
i que fa que l'home desconegui
que així com hi ha causa sense efecte
tampoc l'efecte succeeix la causa

diumenge, 16 de setembre del 2012

Poesia

El fet que el diferenciava de tothom era la seva capacitat de tirar endavant...semblava que es perdia molt, peró de sobte, quant menys ho esperaves apareixia amb una cara radiant, com si res de l'estat passat hagués succeït...
M'ho preguntava sempre com s'ho feia...l'envejava, tenia una força especial, peró no una d'aquelles forces típiques del món actual, vull dir que no utilitzava el desconectar de la realitat ni res d'aixó, em fascinava veure com sense fer cap canvi en la seva vida aconseguia canviar d'una forma tan brusca un estat anterior ...
Jo l'escoltava sempre, volia empapar-me de la seva sabiduria, m'ajudava a entendre que el més complicat d'aquest món és ser senzill...peró ell ho aconseguia sempre, tan complex que era, i en canvi sempre tornava a l'elemental del seu ser...ho trobava fascinant com trencava una a una totes les formes establertes d'aquesta societat tan mecanitzada...peró ell no es queixava  mai, sempre anava endavant, com si res l'aturés...
Ell solet se'n sortia de tot...tenia amics, molts amics, tenia fama, força fama, tenia bellesa, molta bellesa, i no utilitzava res de tot aixó, fins i tot ho esquivava, estava tan per sobre de les coses que es valoren en aquest món que ni s'ho mirava, fins i tot ho llençava i es quedava allà, en el més essencial de tot...
Ara me'l miro: me'l miro com sempre amb un somriure, i penso com s'ho devia fer per ser tan heroi...m ho pregunto moltes vegades...
Aquest matí m'he despertat eufòric, preparat per menjar-me el món, després d'una nit tan especial és impossible no despertar-se bé...de totes maneres imantat com sempre pel mar no he trigat a arribar a la costa, on el dia gris ajudava que la gent no trenqués cap silenci...i he pensat en ell, en com encara ajuda en cada pas que faig , permetent els meus errors, entenent el que faig i perqué ho faig, almenys tota la meva part menys pràctica, la pràctica sempre és més difícil de controlar...reflexiono...impossible com ell evidentment...tots som diferents i ell potser encara més que tots...
Ahir vaig escriure poesia, cada dia disfruto més escrivint poesia, és com una part màgica de les meves paraules, és com buscar la part més elemental d'una història i donar-li forma i bellesa...és una operació mental brutal, i un moment on realment has de desapareixer d'aquest món i endinsar-te tan sols en un punt, un punt que et reclama la màxima concentració per extreure el suc degudament concentrat del que vols explicar...
Vull i espero que les lletres i el cor sempre vagin junts de la mà, crec que sóc massa carinyós en el fons com per entregar-me a la gent en la realitat, sempre que em passa aixó em perdo, crec que millor sempre estar a una distància, allà on tinc els meus amics...a vegades hi ha gent que em reclama més peró no m'atreveixo, cada vegada que m'entrego és desmesura tot i no vull, em sento tan aprop de l'altre que prefereixo marxar una cantonada més enllà, treure el cap de tan en tan i preguntar com li van les coses...potser tinc la sort i el privilegi de que m'estima molta gent, almenys així ho noto, tot i guardar aquesta distància prudencial...suposo que com que mai he estat inclós en un sol lloc, i no he parat de conèixer gent de diferents indrets em fa estar en el cor de gent totalment diferent una de l'altre...si els posés un al costat de l'altre suposo que seria flipant la varietat que rodeja el meu cercle segon més íntim...en el primer , com el de tots, hi ha molt poca gent...suposo que el fet de no haver tingut quasi mai una colla ambientada en el lloc geogràfic on has viscut també ha ajudat a tenir gent per tot arreu peró molt poca de coneguda entre ells, tan sols Matadepera ha pogut col.locar a una serie de gent en la meva vida i que hi havia conexió entre ells...segurament és un camí més dificil, ja que estàs més dispers, i potser no tens la protecció de tenir sempre gent a prop, que a vegades va també bé...peró també m'ajuda perqué em permet desconectar sempre, ja que visc permanentment desconectat...no em cal marxar del meu lloc per fer-ho, ja que no tinc lloc, i a vegades és una sort...la gent estem molt lligats uns als altres, a vegades és preciós, a vegades és perillós, suposo que com tot , hi ha la part bona i la dolenta...dependre és tan futut com bonic...me'n vaig uns dies a la poesia, és un viatge apassionant, és fascinar-te en un motiu...és transformar tota una vida en quatre linees, diria que és un miracle literari...

dissabte, 15 de setembre del 2012

Un nou món

Trencar el mur de les convencions totes
i penetrar el món amb l'imaginació desperta;
fer brollar i beure el nèctar de les plantes
i buidar de llum el cel sembrat d'estrelles.

Que tots els somnis del món s'ensenyoregin
de la pissarra negra de la fosca nit
i que un nou món en ella és projecti,
un món nou on no hi hagin nits ni dies
i on pels segles dels segles restin abolides
les fronteres entre la raó i la bogeria.

divendres, 14 de setembre del 2012

Brillar y brillar

La gent sensible tenim aquestes coses, o ens tanquem en un escut acollonits i sortim amb tanta força que el control s'escapa dels sentits...
Ahir ja pujava, altre vegada amunt...avui ha passat un fet crucial, una veu real m'ha dit qui és i que vol i jo, que si surto de les lletres milloro força, he obert els ulls...i que bé obrir els ulls!!!
Quant un obre els ulls el viatge cap a la feina torna a ser especial per més que es repeteixi cada dia...he vist el mar, altre vegada l'he vist i te'n adones que no l'estaves mirant aquests darrers dies...he rigut, com m'agrada mi, tot jo he rigut una estona parlant amb un company de feina, i el feia riure, potser una de les meves gran virtuts, fer riure...aquests dies tampoc ho recordava gaire, ja havia entrat en aquella espiral de culpabilitat que em porten a llocs complicats...peró aleshores penso que la meva consciència necessita aquell moment, revisar on l'he espifiat, rectificar dins meu, entendre el perqué, mastegar, obsessionar-se uns dies i sortir d'allà...mirar des de lluny i pensar: ai senyor, que he fet? i quant un diu: ai senyor que he fet? vol dir una de les següents coses:
A) que hi ha un senyor davant teu, li has ratllat el cotxe a l'aparcar i mirant al cel li dius: ai senyor que he fet...i ell pot interpretar que el senyor és ell o que demano perdó implorant al cel...peró no és aquesta l'opció...
B) expressar airosament i mirant com un creient al cel ,que has fet el ridicul i t'has comportat com un ser una mica atontat...aquesta és l'opció...
Hi han moltes maneres d'obrir els ulls, peró quant la pregària t'arriba de fora, d'una persona que estimes i que li has d'agraír moltes coses tot és més fàcil, si és real i les meves lletres no manen una situació...les meves estimades lletres, les meves perilloses lletres que extremen tot el que visc...
I si, de sobte he obert els ulls, i els he obert molt!!...tan que m'he emocionat amb tot altre vegada, que he tornar a perdre el temps en els raconets, que no he treballat com una autòmata, si no com una persona que sent tot el que fa...i he expulsat un sospir de tranquilitat...
El problema de ser com sóc, és que penses que mai sortiràs de l'estat que estàs, és tan intens, tan dolorós o gratificant que et penses que serà per sempre...i per sort, sempre retorno...i potser, per sort, sempre me'n vaig...
He passat el millor Juliol de la meva vida, no en tinc cap dubte, s'han barrejat mil emocions en un mes, ha sigut preciós, i de fet l'única forma d'agraïr un Juliol és siguent feliç el Septembre, així es pot agraïr un instant meravellós de la teva vida, d'aquells que mai oblidaràs i que des de la llunyania sempre tindràs un somriure per ell...després l'Agost, on jo de mica en mica vaig anar desmuntant el Juliol i finalment la culpabilitat , més ben dit, l'auto-culpabilitat...potser massa intensa, en aquest cas normal perqué solet vaig perdre un somni, peró està be culpar-se si un te la culpa...està bé perqué fas més net...hi han coses que em fan sentir culpable peró no depenen de mi, aqui no val la pena treballar-ho, peró si depen de mi la visió del passat en un present, un ha de fer un esforç i buscar on està l'error...no perqué no es torni a repetir, ja que aixó ningú ho sap, és el misteri del futur...peró si per perdonar-te i acceptar el Septembre, que avui torna a lluir com mai...
I m'he parat tornant amb el cotxe, m'he parat a sentir el vent, ahir m'emprenyava, de fet el vent és molest, peró quant portes molts dies amb els ulls tancats, quan els obres, tot és meravellós i fins i tot el vent, que potser és l'element de la natura que més m'incomoda, és un regal que vull disfrutar...i ara em toca cap amunt, com vaig fer des del Gener que vaig començar una enfilada brutal i presciosa...m'agrada pensar-ho...accepto la muntanya russa que porto a dins...fa anys que ho accepto...peró entenc que cada vegada em duren més els moments bons i els dolents se'n van més ràpid...serà aquest el premi a no deixar de parar mai? no ho sé, peró el goig que un sent quant obre els ulls li fa entendre que una baixada és bonica per poder-la pujar després...
Que em senti tan viu quant estic bé sempre és degut a que em puc sentir molt mort quant estic malament...és evident, com més amunt arribes, més avall te'n vas...de fet no és més que els altres, és la manera de sentir-ho, potser aqui està la clau...
He deixat el vent, he agafat el cotxe, he posat una cançó de Loquillo, com no, una de les importants per mi, una de les que mostra un estat d'ànim, cadascuna de les seves cançons em porten a un estat d'ànim , a un instant de la meva vida...avui he escollit brillar y brillar, una cançó amb tocs heroics, amb llenguatge fàcil i simple...m'agrada, és el cantó més rudimentari que tinc, és el més autèntic, el que seguirà buscant el lloc en aquest món, una fita impossible peró apassionant...la lletra és amb aquell toc xulístic i cregut que te el Loquillo, peró em fa sentir bé :

Mirame nena y dime que ves, soy un tipo normal,
yo no he impuesto las reglas pero me gusta jugar
si quieres marcar mis cartas me conoces muy mal
mira el cielo...
verás mi estrellabrillar y brillar... verás mi estrella brillar y brillar...
Me han matado tantas veces,
que aprendí a resucitar,
les gustaria que fuese fácil de domesticar
pero un corazón salvaje no se rinde jamás
mira el cielo...
verás mi estrella brillar y brillar...verás mi estrella brillar y brillar
He peleado tan duro que no me importa sangrar
se que mi personaje es el precio que debo pagar
Y ahora estas entre mis brazos, creo en la eternidad
mira el cielo...
verás mi estrella brillar y brillar...verás mi estrella brillar y brillar...



I allà, escoltant la cançó he recordat el primer dia que la vaig tastar...perqué la meva ment te mil imatges i moments guardats en una carpeteta que en un click s'obre i m'ho mostra...era en el cotxe, ja fa uns anys, m'havia mort altre vegada, com tantes vegades...i vaig ressucitar, com tantes vegades i cada ressucitada surto més enlairat...tot i que reconec que cada vegada perdo algún tresor...és el que te ser tan apassionat amb tot el que un fa, és el risc que un ha de còrrer...l'accepto, fa anys que no lluito contra aixó...
I cantant el meu estimat Loquillo he començat a plorar!!..d'emoció...i he entés que he ressucitat per enèssima vegada!!!

dijous, 13 de setembre del 2012

Key

Fa tres anys ja em va passar, en un moment complicat per mi va apareixer en la meva vida i tot fruit d'una casualitat...la Key va apareixer amb molta força en el meu món i segur que molta gent podria haver pensat que no duraria gens la nostra amistat...en aquells moments jo tenia 38 anys i ella 21, per tant i segons les normes de madurés escrites no se on, no semblava tenir molt futur...
Crec que des de la primera vegada que ens vam veure tot va ser fàcil, i així ha sigut fins a dia d'avui...ahir, en un altre moment complicat per mi, va tornar a apareixer, i em va demostrar que l'edat no és res comparat amb el que has viscut , el que has mirat i com ho has mirat...
El que ella m'hagi dit a mi ja ho tinc jo, i sempre li agraít la comprensió per sobre de tot, sap el que sóc i com sóc... crec que és recíproc, mai ens fallem i potser ens estem temps sense veure'ns peró sempre hi és...ara, en un mar de dubtes de fa anys de la gent que tinc a prop i la que no hi és, ella sempre hi és, amb força, amb ganes, amb amor i m'ho diu, mai te por de dir-m'ho...just ara que torno a jugar l'imbecil joc tan humà de callar el que sentim, ella m'ensenya amb aquella serenor que sempre te...mostrant el que sent, com tots hauriem de fer sense estratègies...
Mai hem fet el que toca plegats, de fet molts podrien pensar que és fàcil quant no hi ha hagut contacte fisic, peró ni aixó, n'hi ha hagut i tot i així mai ens perdem en cap història extranya...de fet fa molt que no hi ha contacte fisic, i tampoc ens hem demanat res, sap on sóc i com estic sempre, i jo se com està i on és sempre, és extrany peró molt bonic, els dos som importants per l'altre i mai ens fa cosa dir-ho..
La Key em mostra moltes vegades el meu camí, no puc dir que sigui innocent per l'edat, ja que no ho és, ha viscut molt i ho viu be, mirant les coses que rep i dona, m'agrada com és ... ahir que estava profundament trist i que vaig cridar auxili a qui no devia, ella va tornar a apareixer... de casualitat, com sempre, sembla que em vegi per un altre cantó...tan sols amb unes lletres meves ja va veure en quin estat estava jo i sense fer res, tan sols siguent ella i mostrant el seu amor em va tornar a lloc...mai m'exigeix, mai em demana res, tan sols saber que hi sóc, ja hem posat les coses a lloc i tenim un inici molt enfortidor per el nostre present...no sap com li agraeïxo que hi sigui, que no es confongui mai res, vull dir que no es confongui el que sóc i ella amb un fet de la nostra vida, sempre estem per damunt d'aixó...m'encanta...amb poca gent aconsegueixes estar per sobre de les circunstàncies i allà és on te'n adones si estimes netament o no...la paraula és aquesta: netedat, tot és net entre nosaltres, no ens cal fer el que fa molta gent, sortir, ballar, fer l'amor, no cal res d'aixó, és tan fàcil que no està aquí perqué jo desconecti, aixó no seria amor, seria necessitat...i no la necessito, tan sols l'estimo per com és i com es mostra davant meu...costa molt trobar aixó...justament pensava que ara ho havia trobat amb una altre persona, peró no ha sigut així, ja em sento en aquell estat d'imbecilitat, intento fer net peró no es pot, ens hem fet mal teoricament i jo no recordo cap mal, tan sols el bé... i aleshores em quedo en un lloc que no entenc i que em costa entendre i la Key apareix altre vegada, tan sols dient que m'estima, que es preoucupa per mi, que vol que estigui be...tan ella com jo sabem que vam tenir els nostres dubtes amorosos, que t'entenguis amb algú i us agradeu pot confondre a tothom en un moment donat, peró com que no ens necessitem, tan sols ens estimem, és fàcil posar les coses a lloc...no hem entrat en aquell joc de posar en llocs quasi divins paraules que donem un sobrevalor increible, parella, ex parella, toca aixó, silenci, temps, tot aixó està pels humans que tenim por, ella i jo mai en tenim, sabem que hi som, que estem, que no ens cal dir ho cada dia, perqué tot està clar, peró que ho diem sense por quant volem...és fàcil, i jo tan sols li puc agraïr que hi sigui sempre...li desitjo que li vagi tot be, segur que serà així, que ara que ha trobat un amor no baixi el llistó i sigui tan coherent com la veig sempre...que no es transformi per ningú, no ho ha de fer, que no faci com jo que canvio cada dia com em mostro, potser en aixó és nota l'edat, jo tinc molta més por, ella em fa ser valent...de fet avui ho he intentat altre vegada, peró és complicat, estic per sota d'una necessitat... i jo també poso a les persones per sota de les necessitats...ella em mostra el camí clar del que és estimar, és molt més fàcil, s'estima i prou, sense pensar en el que ha passat, tan sols en el present...que de fet és l'única cosa que tenim...i per no fer mal diem el que toca i encara fa més mal quant ho diem, ella em mostra la sinceritat continuament...m'encanta perqué m'ajuda moltíssim...curiós el meu present, mentres tot de gent em reclama i jo no puc fer-hi res, jo reclamo i no m'escolta, i pel mig sempre la Key, sempre allà, mostrant sense por, i jo tampoc tinc por, i aleshores tot és fàcil...molt fàcil...cadascú hauria d'escoltar de l'altre el que pensa d'ell, jo no sóc capaç de fer-ho, fallo milers de vegades...peró amb ella no, i ella amb mi tampoc...net, tot net!!!...gràcies...el dia que la necessiti ja mai serà el mateix, que la necessiti per desconectar, per marxar un dia serà pur egoisme, que ho sóc moltes vegades, peró ni ella ni jo ho sabem del cert, suposo que ens agradem com sóc i ens acceptem perfectament i sense sexe pel mig, que encara és més complicat quant hi ha una dona i un home junts...tot plegat és una sort i me'n alegro que un dia treballant la conegués de casualitat...ha sigut una gran sort!!! peró GRAN GRAN!!!

dimecres, 12 de setembre del 2012

Un paio segur

Ahir un sentiment col.lectiu va sortir al carrer...jo vaig dubtar d'anar-hi o no anar-hi, tinc pànic de sempre a veure molta gent cridar, tinguin o no tinguin raó, em costa entendre-ho, tot i que el tema d'ahir em resulta més fàcil d'assimilar, potser perquè ja a casa una part de la familia era molt independentista i mai des del fanatisme...peró suposo que aixó ho sents o no ho sents, o ho tens incrustat o no i em sembla que he perdut la fe en el món occidental tot i que finalment si demà hi hagués un referendum votaria que si, peró tampoc podria explicar ben bé el perqué, potser pel que vaig veure ahir, potser perqué tinc amics que tenen un discurs coherent, no ho se...
I jo em perdo en els somnis individuals, son una putada perqué quant els perds no hi ha tot de gent trista al teu costat, com quant el Barça perd una final, tan sols ho estàs tú... si que et poden escoltar i donar-te ànims, peró definitivament estàs sol en la teva il-lusió i en la teva desil.lusió i costa més quant les llàgrimes son teves i els altres les miren...tot i així suposo que tots tenim il-lusions individuals, peró al mancar de colectives a vegades tinc una enveja sana...no sóc del Barça ni de cap equip, no tinc cap idol, no em sento de cap país, no entro en les associacions, no pertany a cap lloc colectiu, no tinc colla...jolines!! no tinc res!! jajajajajajaja...
Peró em fot, em fot molt, perqué l'heroi que segueix viu dins meu no em permet madurar les coses des d'un punt de vista "normal"...l'obsessió a saber, a indagar cada pas és desgastador, tot i que quant els descobreixes és meravellós, peró encara no se el preu, potser sóc massa valent o potser sóc massa covard, no ho se, vaig una mica perdut en aixó...
Aquest estiu ha sigut meravellós i com els guanyadors del tour de França, que son meravellosos i al cap d'uns anys te'n adones que es dopaven, a mi també em passa el mateix, no se si és un miratge, una realitat, un somni, una tonteria, alguna cosa important, alguna cosa circunstancial , brutal, i aleshores em comencen a atacar les preguntes...jolines, em van parir complicat de collons!!!...
I a sobre de complicat tossut i quant no tinc respostes, obsessiu fins aconseguir-les, l'única sort que tinc és que sóc conscient, deu ser una sort tard o d'hora...vull dir que quant faig net faig net del tot, potser trigo més que els altres, peró tampoc se ni sabré mai si els altres paguen no haver fet net d'alguna cosa...
Potser tot és més senzill i menys preguntable, segurament si no em preguntés tantes coses tindria més sentiments colectius a compartir, suposo que és aixó...
I el que és més curiós és que crec infinitament en tot, és com una contradicció, potser la defensa a tal creença em fa ser tan "preguntón", deu ser l'escut...
Peró jo volia un escut d'heroi, d'aquells que serveixen per atacar les coses doloroses i no defensar-me de tot...
I torno a trobar-me enmig dels dubtes, jo crec que el problema recau en que no estic col.locat on hauria d'estar, no crec que mai m'interessi molt el que em dona el lloc on sóc, per tant és complicat que pugui sortir al carrer a manifestar-me per un país, no crec que seria coherent en mi...
Tot i així tinc una persona que em lliga per amor aquí ( que mai ha de ser un lligam dolorós) , segur que hauria marxat si no fa molt de temps, a la recerca d'un indret més tranquil, més pausat, no tan exageradament ràpid en els fets, un lloc on ballar no sigui un costum de dissabte a la nit, si no que ho facis quant vulguis, un lloc on la gent no necessiti res més que el necessari...no se si existeix aquest indret en el planeta, dec tenir idealitzat alguns punts de la terra o potser que la meva innata il-lusió em fa pensar que existeix...
Aqui tot és massa circunstancial, depenem de tantes coses que em perdo i jo tan sols depenc del que sento i del que senten els altres, no crec que estigui gaire de moda aixó ara mateix, i no crec que ho estigui mai, per tant seria absurd veure'm amb una bandera pel carrer, si finalment no m'implica a mi en el que sóc com a persona, si que m'implica com a persona que visc aquí, evidentment...peró és que no se fins a quin punt jo estic aquí realment...peró al dependre tan del que senten els altres torna a aparèixer l'escut protector...i el que és pitjor, me'l poso abans de que senti mal...o sigui espero el mal...malament!!!
Altre vegada topo amb la realitat, amb les coses que toquen, amb el que s'ha de fer, amb el dolor per sobre de l'amor, tot plegat em desconcentra molt i lluito per no posar-me altre vegada l'escut per no fer-me mal, si a mi tan me fa fer-me mal, no em fa por, em fa por no sentir, ni l'alegria ni el dolor, peró sempre que em senti viu afrontaré el que em vingui, si no em sento viu és el pitjor que em pot passar..
A vegades penso que estimo tan que prefereixo apartar-me, peró si m'aparto no sóc jo, i finalment decepciono, i quant decepciono me'n adono de que estimo molt...també he entés que el que em digui o em mostri algú que m'estima m'entra multiplicat per mil, no ho se relaxar quant entra, entra a lo bestia, i em temo que un dia em guardaré tots els secrets en les meves lletres, que cada dia m'apassionen més i més...el mar, la natura, les lletres, tot son escapatories finalment? no ho se, peró em fan emocionar...i molt, peró a veure si acabaré passejant i cuidant les lletres si arribo a vell, com la Brigitte Bardot amb els animals peró amb les lletres...perqué me'n puc anar molt lluny escrivint, moltíssim i aqui si que no hi ha límit...aixó ho faig públic perqué em costa cada dia més mostrar qui sóc en el dia a dia, aqui m'allibero i molt!!!
Sóc un perill escrivint , perqué tot s'hauria de dividir per dos, és l'intern més intern i el problema és que si escric sempre em surt aquesta part, i confon a molta gent, i em trobo a llocs que ni tan sols jo se com hi he anat a parar, ai, l'imaginació i la realitat es confonen quant escric i ho entrego, és curiós tot plegat...i aquesta confusió marca tots els passos de la meva vida i les relacions amb els altres, i osti, passen els anys i s'accentua cada dia més...tot plegat és complicat perqué ni jo mateix se si estic escrivint una realitat al receptor o m'estic muntant una novela dins de la realitat...
Tinc una ment que no para de rumiar, diuen que és dolent, peró sempre he sigut així, per tant no se com és ser al contrari d'aixó, tot i així ho envejo e intento millorar ( ?) en molts casos...peró no puc pretendre tirar endavant i prou, jo no ho podria fer aixó...tot i que reconec que m'agradaria perqué em permeteria potser disfrutar més les coses, tot i que també penso que així ho disfruto molt més peró em dura molt menys...jajajajajaa...quin cacao maravillao!!!...
Ara mateix m'acaben de dir que sóc especial...l'altre dia també m'ho van dir...serveix ser especial?? jo crec que no ho sóc peró si diferent...peró sóc diferent perqué en el context que estic no és el meu lloc, per tant si el trobo seré normal per fi!!!...que de fet m'agradaria ser-ho molt de normal, tot seria més fàcil segur...vaja, que avui el Peter i el pirata i l'Alex porten un cacao que no saben ni que son ni qui son!!...
Jo he triat un camí fa molts anys, un camí que te mil camins, i aquests tenen mil camins més, per tant no he triat cap camí tampoc...jajajajaja...
Osti, necessito que em diguin gilipolles o t estimo, peró no soporto l'indiferència , no puc amb ella, sempre viu, com deia el Loquillo, ai no, que deia "siempre libres"...bé, més o menys és el mateix...
Després d'aquest estiu i veient les reaccions alienes a les meves entenc que la gent pot canviar molt ràpid en els sentiments, que deu ser més fàcil del que penso, ara hi ets , ara no hi ets, com un far que dona voltes, i jo no se ser així, no en tinc ni idea, i finalment de tan poc ser-ho m'acabo mostrant així, com un far!! ...ai, que avui m'he perdut i potser Catalunya s'acosta a l'independència i jo encara tinc que apendre molt!!!...
Vaig a sopar...fàcil, sopo i ja està, en aixó no em complico la vida almenys!!!

dimarts, 11 de setembre del 2012

L'afecte i defecte

Mai he sapigut bifurcar les coses, fins que no soluciono una cosa i la col.loco on s'ha de posar, no paro, és un error molt gegant potser, peró ho intento fer per no perdre de vista els passos que he fet més recentment...
Per tant mai he pogut desconectar com molta gent sap fer, i ho envejo...si tinc una història al cap puc estar a gust en un altre lloc, peró l'história hi és i no puc deixar que el temps faci per si sol la feina, cosa que segurament hauria de fer...
El despreci et pot arribar de moltes maneres, peró en general se'l munta un mateix, no li cal ningú més...hi han coses que jo no se entendre, em costen d'entendre, peró aleshores la vida et dona una lliçó i obres una mica els ulls i te'n vas una mica enlaire per mirar-ho des de fora, que és l'única forma de no posar passió al que et pot estar passant...i ho veus tan clar que ni el dolor ni l'alegria agafen trets èpics, que en el meu cas, i degut a la meva ànima d'escriptor ( no de bon escriptor) és fàcil arribar-hi...
I ahir rebo mostres d'afecte maquíssims, fins i tot de gent que no li he donat el que es mereixia, que fins i tot no han sigut gran cosa en la meva vida pràctica, segur que mentalment si que hi son sempre, peró fisicament no hem compartit gran cosa...i te'n adones que altre vegada t'has muntat una peli, ben bonica, peró una peli al cap i a la fi...i et quedes pensant com et pots passar tan de temps despreciant a qui et valora i com pots perdre tan de temps vulguent que t'apreciïn quant aixó és o no és...
Avui, serenament, he rebut una altre bofetada, amagada rera una feina, o el que sigui, peró finalment és una bofetada...excusant tot rera una circunstància, ho he d'entendre, no passa res, peró evidentment jo sóc molt més que aixó i més quant saps que ha passat i la condició d'únic que t'han fet viure...de sobte l'únic es converteix en un més, ni aixó, et converteixes en l'últim més, o sigui de davant de tot a darrera de tot...i et costa entendre-ho...saps de les teves actuacions estelars on la lletra corre més que la realitat, que la fantasia, aquella que sempre em confon entre el que visc i el que vull viure, pot amb els instants fantàstics reals, tot plegat et serveix per intentar entendre una mica més que la passió és massa bèstia i que la meva essència marxa a llocs impossibles...tot i així, en el fons , m'agrada, perqué no m'estic salvant, perqué no faig el que toca, perqué em pot més l'amor o estimació que el meu pròpi be, suposo que vol dir que estimo, malament o bé, estimo...tot i els meus dubtes constants de si se estimar o no en tinc ni idea...
De sobte, des d'algú que em diu que sóc meravellós, tan sols m'arriba compassió, altre vegada!!...com si cada paraula fos escrita a un desconegut o pitjor encara, a un conegut i prou i jo no entenc el passat ni el viscut ni el meu present...tot i que evidentment és molt fàcil d'entendre, peró m'encaparro a no voler compendre...
Peró avui, i com sempre em passa, tot ha fet un creck!!, alguna cosa s'ha trencat dins meu, i no és el cor...la lluita entre l'escut i el que vull ja no és tan important...i em poso més pràctic i realista...segurament pels t'estimo claríssims que he rebut aquest cap de setmana, sense dubtes...aixó és d'agraïr sempre i potser em toca agraïr-ho....despreciant els desprecis ja comences a agraïr...
De fet, les paraules son aixó, paraules, per tant el que importa és la realitat, si et diuen que ets important és bonic, peró si te'n adones que en no se quantes hores ni tan sols han tingut un pensament per ajudar a creure-m'ho, ja dubtes, vull dir amb algú que tocaria mostrar una mica  és clar, no ens passarem tota la vida demostrant a tothom cada tres hores!!...peró quant l'altre sap el que a mi em fa mal, el que em disgusta, fins i tot sap que se'm pot tirar en contra i sentir-me culpable, i no fa res, és que ni tan sols hi ha pensat...i fa mal peró clarifica moltíssim...suposo que no existeixen excuses a l'hora d'estimar, o estimes o no, i si és de veritat no cal ni fer un esforç...de tot a res en dos dies, de que meravellós a bon dia, que plou? hi ha un recorregut molt llarg, per tant obro els ulls de mica en mica, cosa que no volia, perqué tenia intenció de creure i deixar fruir...peró no val la pena lluitar , de fet no s'hauria de lluitar mai en aquestes coses...
Agraeíxo l'amor sentit aquests dies, m'ajuda a entendre on sóc en aquest moment i ara mateix sóc feliç...potser perqué em començo a valorar en aquesta història...

divendres, 7 de setembre del 2012

Divendres

Divendres: Terrassa...sembla que torni a casa quant baixo, i de fet no és el meu lloc d'orígen, peró després d'una setmana dura d'emocions i de lluites pel que vull o no vull, pel que no vull perdre i quina quantitat de perdúa vull tenir i si val la pena que sigui completa i finalment agafar la via de la valentia per no perdre un altre bocí de mi pel camí, per fi torno a la serenor.
De fet quant estic seré és quant menys dubtes tinc de que el camí que vull agafar és el de la valentia, el de seguir fent el que sento sense por i mostrar a qui vulgui mostrar que els tòpics per mi tan sols estan per desmuntar-los, aixó si, amb valentia i preparat per tot...
Quant estàs o et forces a estar dins teu, a callar, a no dir res i a dir el que toca, finalment tan sols t'enganyes a tú mateix i potser amb el temps resulta que la teva teorica defensa es converteix en un auto-atac...per tant és perillós, opto per ser jo i ja està...no em vull desenganyar més de mi, dels altres ho puc entendre i respectar peró de mi no...
Entremig algú que m'estima molt i mai em falla, algú que apareix sempre en moments claus i accepta sempre el que sóc en el present...també entremig s'engega una ilusió d'un posible viatge, i un viatge com el que jo sempre he volgut fer, res molt preparat i ben lluny de la civilització occidental, tan de bó el pugui fer...
Fa pocs minuts el meu millor amic em deia que sempre m'havia imaginat viatjant i voltant pel món, sincerament jo també, de fet em sorpren que no ho hagi fet, ara es pot entendre, sóc pare i és una elecció que sabia que portava a desestimar, de moment, el sentiment nomàda... un sentiment per altre banda que s'exagera tan que fins i tot en el meu dia a dia amb les persones el duc a terme...
Peró per circunstàncies he viatjat ben poc, clar que tampoc he volgut mai viatjar per viatjar, si ja flipo en el viatge diari i monóton que faig cada dia a L'Escala, on cada dia descubreixo un cel nou, uns colors nous i un tot nou, no espero res més que fllipar si m'allunyo del meu indret actual....
Suposo que tornaré, de fet segur, pel tema pare, peró segur que no hauria tornat en altres circunstàncies, com que no sóc d'enlloc, m'enamoro de tot arreu igual que em desenamoro bastant ràpid també.... a no se que un dia em decideixi enamorar per sempre més...
Avui he aprés una altre cosa, que tot ben explicat costa menys d'entendre, és fantàstic escoltar algú amb aquesta capacitat de raonament, on cap detall queda en l'aire, que tot ho vas entenent i no és que t'estigui convencent no, simplement que t'ho explica amb paraules suaus i contundents, que és una bona combinació.
Com no, parlava de l'independència de Catalunya, tan sols quant escolto gent com ell , el meu grau de convenciment és molt més gran... qualsevol detall de fanatisme  o de sentiment heredat i prou, no m'impliquen gens... ell raona, l'escolto des de la base d'un que no vol tenir molta informació...perqué sempre dubto de l'informació, sóc força incrèdul del que m'arriba als oïdes, per tant m'empapo de gent com ell, que mostra sense adoctrinar, que parla sense exagerar, que te un llarg recorregut i no va nèixer en un indret mental fixe...m'agrada escoltar-lo, m'agrada apendre així, me'l crec, sempre me'l crec...
Per tant la setmana està acabant millor, no em trec del cap el que no vull treure'm del cap, aquesta lluita ja no va amb mi, he d'enfocar-ho tot en la valentia i mentres sigui així res del que he viscut podrà ser defenestrat per mi mateix...i m agrada ser coherent amb el que dic, tot i que suposo que molta gent pot dir el contrari de mi, peró m'agrada que no vol dir que ho aconsegueixi...peró quant no ho faig em fa mal, per tant, seguiré pel mateix camí encara que rebi silenci de l'altre banda o tòpics o el que sigui, jo ja ho tinc decidit, tot plegat s'ho val...i se que molt...

dimarts, 4 de setembre del 2012

Catalunya triomfant

He mirat després de molt de temps les notícies...mare de Deu!!!! quin avorriment!!!...he deixat de fer-ho, peró m'he quedat en un tema que em sembla que m'he perdut aquests dies, el tema de sortir al carrer a favor de l'independència de Catalunya...triomfant!!... tornarà a ser rica i plena!!... bon cop de falç!!
Vull donar la meva humil opinió al respecte, des de l'ignorància d'un home que no sap d'història peró si d'histèria col.lectiva... n'he vist unes quantes i de tots els bandols...
A veure, començaré dient el que penso jo: em cago en Europa, en Espanya, en França també i tots els paísos del món, excepte un ... el país de Nunca Jamás...jajajjajajaja...nooooo !!!...és broma... em cago amb tots, ferint moltes sensibilitat norenetaires ( de moreneta ) diré que en Catalunya també m'hi cago...
Quina raó tinc? la més important de totes és que tan me fot, peró si tan me fot és perqué ja des de petit he entés que una de les causes més clares d'odis, guerres, ràbies  i un llarg etcètera de coses boniques, son els paísos, per tant i perdonin als falçeros, em fan una mica de por...
Perquè votaria que si a una sortida d'Espanya? per dues raons, una perqué crec que és més pràctic portar endavant un país petit. Aixó si, que no em diguin els gamerusos que així ho portarem tot nosaltres!!!...jajajajajaja... nosaltres, els del carrer, MAI portarem res de res!! encara no entenc com la gent no hi cau en aixó!!!
Que tampoc em diguin que els diners es quedaran aquí, perqué mai he sapigut on és aqui...perqué on és aquí? algú m'ho sabria dir?...aquí és sota la rajola de la iaia Esperança? ... en tot cas els diners sempre es quedaran allà, que per cert, tampoc se on és allà....la meva ignorància és tal que fins i tot no se que vol dir Catalunya i qui va dibuixar les ratlletes discontinues de França i les continues d'Espanya, m'imagino que devia ser algún dibuixant fustrat o un "cuenta-cuentos" errat...no ho se...
Tot i així votaria que si, no per tenir confiança en Catalunya, a part de la llengua i alguna tradició no crec que em dongui gran cosa més un país, potser pel cul si que em pot donar i posats a triar tan me fa una polla catalana que espanyola, sincerament... en aquest cas és el mateix idioma...
Tot i així, votaria que si...perqué crec que els canvis son bons!! sempre ho he cregut, de fet ho he cregut per nassos, ja que he començat de zero unes cent vegades a la meva vida i finalment res es fa una muntanya i tot ho pots superar i en general , acaben anant bé si és per decisió pròpia i fins i tot si és per circunstàncies externes... per tant el meu vot és si, peró totalment conscient que em seguiran donant per l'anus, i que les decisions les deixaré en mans de polítics catalans que no crec que ningú em pugui negar que son igual de papanates que tots el que veig per la tele d'altres llocs....
Amics meus!! i sapiguent que l'únic país existent actualment a la terra és el diner, dono la meva confiança a aquest gran país anomenat Catalunya perqué no ens tregui les garrofes del foc, perqué no ens les treurà !!!...peró com deia ja fa temps, l'imbecilitat PePera , que han dut a terme un discurs penós i "facha" total en contra de Catalunya , més la suma de la crísis, que per la gent és important saber que hi ha un culpable, fa que molts pensin com jo i vulguin l'independència de la oh!! nostra terra!!!...
Ja ho deien els almogàvers, uns autèntics sants catalans ( tot i que la majoria eren inmigrants andalusos) : tan sols tenim una manera de lluitar contra la prima de risc, endavant catalans!! quant estiguem solets ens baixaran els peatges!!, baixaran la factura de la llum!!, de l'aigua!!, del telf!!, tots ens ho baixaran i viurem de bé!! buf!! molt bé viurem!!!....okis, davant d'aquestes paraules que son dignes d'un conte dels germans Grimm ( peró en plan cutre ) me'n enfoto de l'ilusió que em pugui despertar la nostra independència, tinc claríssim que serem manats per uns gilipolles que tan sols miraran els interessos de diners privats, que finalment son els que manen a la terra. Tot i així tinc clar que millorariem bastant, és lògic que sigui així, peró seguirem siguent uns pringats, amb el forat del cul més petitó, perqué no hi hauran tants capullos que hi vulguin posar el membre i tan sols per aixó ja val la pena...
Per tant: Visca Catalunya...lliure!! ... peró no m'emociono eh!! que quedi clar!! que de contes de fades d'adults, o sigui de fadots ja n'he sentit masses com per ser tan innocent!!



                                 

diumenge, 2 de setembre del 2012

El núvol de colors

Aquests darrers dies el cel està preciós, espectacular, net... el color blau és intens i els núvols es dibuixen amb un blanc més blanc que mai...
Avui hem sortit a mirar el cel, he acabat el dia sol i mirant la lluna que també estè preciosa, que bonic aquests espectacles de la natura!!...cada dia marxo més a mirar-los, em va molt bé, em dona una pau increible...
Els núvols: aquells que es presenten de diferent manera a mida que et vas fent gran, és com una fàbrica de somnis pels infants ...i si ets gran peró amb una mentalitat tan inmadura com la meva, una mentalitat que no serveix per res en aquest món ,peró que et pot portar a mirar-los altre vegada com un nen...
Ahir es veia un planeta gegant i blanc en el cel, un planeta que et donava la sensació que tan t'hi podies passejar com menjar-lo, impossible per un nen pensar que un no s'hi pot asseure i mirar la terra des d'allà dalt, ni jo mateix, un paio tan cult e informat com jo, em podia fer l idea de que no era sòlid i no em permetia pujar-hi a fer un vol...evidentment hi vaig pujar, per aixó em queda el boçí de Peter a dins meu, per poder fer aquests viatges extra terrenals...
Per mala sort avui hem fet les fotos del cel des de dins del cotxe, no hem baixat, sóc tan impulsiu que vaig amb cotxe i faig les fotos, i quant baixo del cotxe em quedo tan embobat amb l'espectacle que ja no recordo que portava la càmara per plasmar la meva mirada i allò que m'enlluernava...
Ahir vaig estar en un planeta anomenat Núvol Blanc, era preciós...curiosament tots els habitants eren baixets i vestien tots de blanc, un blanc encara més poderós que el terra que trepitjaven, o sigui , el núvol.
Al veure'm em van rebre amb els braços oberts i em van abraçar i tan sols en el tacte jo em vaig enblanquir en la meva vestimenta...i allà m'hi vaig quedar molta estona, mirant la terra plena de colors i també de la grisor de les carreteres...
Els vaig explicar que jo just feia una setmana havia decidit viure en un núvol, ells em miraven sorpresos peró emocionats, jo els deia que la decisió era ferma, que des d'aquell núvol ho veia tot diferent i molt bonic, sobretot molt bonic...i els mostrava la terra i els deia que tenia un poder extraordinari, tan gran que em feia baixar de les meves decisions i que ja no em vaig poder quedar en aquell blanc que amb tanta claretat havia triat...i perqué? es miraven i veien la meva tristor, una llàgrima queia per la meva galta i vaig començar a ploure, perqué en un núvol no plores, tan sols plous, és lògic i els vaig explicar:
Veieu allà baix? ...tot és diferent, la vostra vida és molt fàcil, no teniu molts colors peró sou feliços, tan sols existint ho sou...allà baix s'han de fer molts mèrits dia rera dia, tenim moltes coses a fer a part d'existir, de fet estem tan enganyats que ens creiem que si no fem moltes coses no existim, no en tenim prou en viure i prou, no...necessitem molt, cada dia necessitem, tenim obligacions, moltes!!!, i tenim milions de circunstàncies externes que no depenen de nosaltres i que en canvi ens canvien el destí en molts casos...
Un homenet blanc em va dir: peró que vols dir? que no viviu i prou? no entenc res...
Jo li intentava explicar que no en tenim prou en viure i en respirar, els deia que fins i tot fem plans i ens preparem per un futur i que fins i tot molts que s'estan preparant per un futur, quant ho tenen tot fet, va i la palmen, o sigui que finalment aquelles hores que teoricament eren una inversió de futur no havien servit de res, tan sols de fotre enlaire uns 10 anys d'una persona...som molt complicats!!,els repetia mil vegades.
I jo dilluns passat havia trobat la meva casa...no era tan blanc com aquest, de fet era un núvol de mil colors, que no paraven de canviar i el núvol tenia mil formes, osti, que bonic que era, i que real!!
Em van preguntar doncs que havia passat i jo els vaig dir que la terra ens atrau, que no hi podem fer res i que per més que el núvol fos preciós i ho segueix siguent, perquè hi és, nosaltres hem de solucionar moltes coses, peró moltes eh, per després trobar el nostre núvol...
- peró no l'havies trobat? que has de solucionar doncs? i si com aquells que deies la palmes un dia? de que et serveix solucionar?  de que et serveix renunciar a una cosa bonica?
No sabia que dir...vaig callar...i em vaig quedar quatre hores en aquell planeta, mirant aquells homenets tan feliços i vaig baixar a solucionar coses...no n'he solucionat ni una perqué tan sols vull recuperar el meu núvol que tan be em feia sentir...demà treballaré i cumpliré altre vegada...peró no oblidaré els meus viatges ennuvolats...i sobretot, com a nen , seguiré demanant el meu desig, tornar allà dalt, al núvol més preciós que hi ha en el cel