Estratègia

Hi han coses que em costen d'entendre, tot i que ho intento i m'hi poso, peró sóc massa passional per veure les coses des de fora, o sigui o marxo del tot o malament!...peró em costa oblidar el carinyo que tinc a la gent, em lligo segurament per tota la vida, tan sols queden en mi els bon records i cada dia faig un petit recorregut per la gent que ja no tinc a prop, alguns amb sentiment de culpa per part meva, altres inexplicablament ja no hi son, suposo que així és la vida...
I suposo que cada persona que se'n va s'emporta un trosset de tú i a l'inversa, tú agafes un trosset de l'altre, i així ens anem buidant i omplint sempre vigilant que la balança quedi equilibrada.
Peró cada any que passa em costa més entregar-me i ensenyar el que sóc a l'altre, suposo que els que m'han conegut de fa poc ho han vist clarissimament i els que ja fa anys que em coneixen potser els he sorprés negativament, peró lligar-me em fa molta por perqué agafo tan de carinyo que passa a ser una dependència en molts casos, emocionalment no sóc molt fort, o agafo massa estima, no ho se, i tot (el més bo i el més dolent), m'afecta i l'escut pren forma.
I aleshores entra l'estratègia  de fer el que em toqui fer per salvar-me, tot i que va en contra de mi mateix, peró ho he de fer. De fet no se perqué ho he de fer, peró com que veig que la majoria ho fa doncs ho faig, no dec tenir molta personalitat, ejem...ara em dirien que si tothom es tira per un balcó jo també ho faria?...no, he dit falta de personalitat, no que sigui imbècil!!
Peró osti, cada perdúa o sortida de la meva vida d'algú em deixa atontat i oblidant el perqué de la sortida, que en general l'oblido ràpid, tan sols em queda la persona i penso en l'altre amb molt de carinyo i la meva intenció seria mostrar-li peró la mateixa estratègia que em mostren a mi em fa seguir la guia i passar a ser un més que fa el mateix...i aleshores em veig obligat a oblidar, no puc fer-ho del tot, perqué no en se, peró em forço i aconsegueixo de mica en mica col.locar a l'altre en un lloc equivocat o en un lloc menys important del que realment sento...
I potser tothom segueix el mateix patró per fer les coses, sense pensar que totes les relacions entre dues persones no hi ha més resultat que aquelles dues persones, peró no, pensem en tantes coses que l'altre queda diluit i ens perdem per raons que potser ni sabem, segurament per no patir dolor o per obligar-nos a sentir el que ens convé, no el que els sentiments diuen, i de fet els sentiments son els que haurien de manar als sentir, peró en general no és així, ens movem en la foscor de la covardia per creure'ns altre vegada guanyadors i valents i així anem fent tota la vida.
Ara he fet deu passes enrera en aquest sentit , altre vegada he caminat enrera...entenc que tothom és classificat en l'altre d'una manera en concret, sense pensar que abans de tot som persones i ens hauriem de tractar com a tal, jo mateix ho faig continuament per por, i els altres també ho fan, ho fem tots...
Aquest és aixó, l'altre és alló, sempre hem de definir-los com alguna cosa, amb una etiqueta que ja no ens treiem encara que la realitat es transformi, i costa molt treure-la, es queda enganxada a les persones i encara que a vegades ho aconseguim, ja anem amb peus de plom, que com el nom propi indica impedeix caminar fluidament...
Amb una altre persona he deixat de ser jo perqué la tàctica a seguir és aquesta, no hi ha més, per tant tot el que li podia agradar de mi ho he guardat en un calaix, perqué l'important és l'etiqueta , no la persona, i a mi aixó és el que em fa més mal de tot, tot i així, jo també faig servir la mateixa estratègia amb tothom...
Sóc extremadament carinyós i entregat, ho sóc tan que m'he d'amagar sovint, per protegir-me en la tranquilitat de saber que cap sentiment puja amunt, si no que és manté suavitzat per la realitat del moment.
Tot i així, el que em fot, és que aquests actes em fan retrocedir una mica, i em fa encara mès por estimar de veritat, i entrar en les coses que toquen dir continuament, per quedar be, perqué toca, res més i te'n adones que tot el que has entregat i t'han entregat no serveix perqué ens mirem a la cara, si no tan sols en la part més diplomàtica...i finalment ja no esperes respostes perqué n'hi han masses i d'aquelles que no son sonores, per tant son mig realitat, mig fantasia teva i davant de tanta ambigüetat optes per no donar més i callar i silenciar la veritat...hem nascut per protegir-nos, no per encarar les coses, vivim a la defensiva i no per experimentar els canvis amb ilusió, si no és un canvi global de tota la societat, individualment ens costa molt afrontar les coses noves i finalment optem per treure l'obstacle que ens fa dubtar i tornem a l'amagatall que tan ens salva cada dia de tot i aquesta és la meva lluita d'uns anys ençà, enfrontar-me a mi o desdir-me de qui sóc. La segona és l'opció més vàlida per tirar endavant peró no se perqué, dins meu sempre hi ha una veueta que em diu o em crida que l'opció bona és la primera...potser a curt termini serà més dura peró a llarg termini m'alliberarà dels amagatalls que tota la vida ens acompanyen...i penso: ens perdem moltes coses i en guanyem moltes menys, peró cap problema, posaré al facebook que ens estimem i 20 persones posaran que els agrada el comentari, i estimar no és aixó, evidentment...trobo a faltar a gent i quant faig deu passets enrera com ara he fet, em costa molt més dir-lis, és una pena peró és així.