Ànima

A mi ningú em paga pel que escric, de fet mai m ho he plantejat de veritat, escric be? tan és aixó...
Peró la meva ànima és totalment d'escriptor i aixó implica coses complicades d'explicar o d'entendre...
A mida que em vaig fent gran tot es va exagerant...antigament escrivia una mica, després una mica més i ara em passo mitja vida escrivint... i aixó significa que tota la meva vida va girant entorn de les meves lletres...qualsevol detall m'inspira i qualsevol racó és un motiu de transmetre-ho en un full o pantalla.
Ahir a la nit, després d'un dia molt intens em vaig quedar mirant el cel... es dibuixava una claror brutal i els núvols convertien el paisatge en una obra d'art...mentres jo mirava l'espectacle la meva ànima no parava d'escriure contes, sensacions i jo estava en un estat de brillantor que m'encanta arribar-hi...aixó és una sort ja que ni tan sols un dia dur pot tapar aquests oasis de satisfacció interna...per tant cada dia passa en la meva vida sense poder mantenir un estat continu, depenent de la meva ànima d'escriptor les llàgrimes es poden convertir en plaer en cinc minuts...
Quin és el problema doncs? ...doncs que tot és així: intens.El que no ho és en realitat, quant escrius ho pots convertir en màgia, i si ho és de veritat la màgia externa s'ha de transformar en lletres...i aleshores l'escriptura també és el teu refugi, com el que fa esports d'aventura... peró de mica en mica, si l'ànima que tens es realment literaria tot es converteix en refugi...
Escric poesia ,contes, pensaments, històries, escric cada dia milers de paraules peró en cada una d'ella alguna cosa de mi es va desgranant, vull dir que no hi ha res que escrigui que no tingui un significat dins meu, encara que potser si algú ho llegeix pugui pensar que parlo d'ocells o del mar...
I quant tens l'ànima d'escriptor no hi `pots fer res. És una plaer tan gran que finalment no et ressisteixes a res del que et passa pel cap.
Hi han molts inconvenients: quant esculls l'escriure com a hobbye, el més clar i contundent és que no et pots escapar de res...si agafo la bici em desfogo i ja està, tot i que a vegades també inspira les lletres...peró és diferent, sues, et dutxes, ja està, és més senzill...quant t encanta escriure mai desconectes de tú, és una lluita forta, a vegades és preciós i a vegades molt dur, és com estar davant d'un mirall continuament i poder veure els teus defectes i virtuts amb molta claretat...
Per un escriptor, tan fa que sigui amateur, res és infinit, quant més trist estàs i et penses que ploraràs tot el dia, un detall o un tresor es mostra davant teu i de sobte estàs en un estat brutal...no vol dir que no estiguis encara trist, no és aixó, simplement que automaticament aparques la tristor una estona i la guardes i te n vas a volar per aquell descobriment...si t'agrada escriure no et pots negar el que sents en cada moment, vull dir que no et pots escapar, allá és la font més clara de la teva inspiració...per tant ho has d'agafar...
També te l'incovenient de que tot és gran, quant plasmes els teus sentiments en una pantalla tot agafa dimensions gegants, perqué ve directe de dins, no hi ha el filtre de la realitat...no hi ha la por de la conseqüencia del que dius.
El que fem cada dia és filtrar-ho tot, moltes coses son circunstancials, depenent del que et toqui fer o depenent del moment. Quant escrius no hi han interferencies externes, tot és directe, directe del cor a la ment i de la ment a les paraules...encara que parlis de pipes, tan és, tot és sincer i hi ha una part de tú a cada frase...
El blog ja és exagerat, perqué m'ho permeto tot, i quant acabo penso si el mostro visible o me'l guardo per mi...
Un dia vaig llegir que estimar o estar amb un artista és molt complicat...i ser artista és sentir-te'n, no cal que t'ho valorin o ser reconegut, un és artista quant escriu, quant pinta, quant canta, tots som artistes en um moment donat de la nostra vida...peró jo ho sóc sempre, que no vol dir qualitat literaria ni res d'aixó, no,no..com deia el meu pare potser sóc el més artista de tota la familia, tot i ser l'únic que mai s'ha guanyat la vida excercint l'art...peró és cert que costa estimar-me, perquè tot és una barreja del que em passa amb la ficció que també hi ha en l'ànima literaria...quant sents tan res no para, tot és intens, potser com deia un savi el que hem de fer és amagar-nos en el nostre món i no compartir-ho amb ningú, és l'equilibri entre el que ets i el que veuen, si és que hi ha equilibri.
Qualsevol paraula, detall, moment, entra en la teva vida dibuixada en literatura, automaticament ho podries plasmar en lletres, és com innat, no hi pots fer res... i quant ho plasmes es transforma i si ho mostres, sigui aqui, o guardat en una carpeta, o en un mail o en un sms, surt amb una força brutal...és la suma del que vius més tot el que tu tens a dins teu, el resultat és potent, sigui bo o dolent, és molt potent...
Per sort no he tingut èxit extern, aixó m'ha permés mantenir el meu ser en la realitat, estic convençut de que si m'hagués dedicat professionalment a la literatura estaria tarat, no com ara, tarat del tot, estaria absolutament tancat en les lletres, faria l'amor amb elles i no em caldria gran cosa més...treure el cap a fora i caminar per sort em manté real...
Peró cada dia m'endinso més en aquest món, un món infinit, on tot està permés, on no hi ha fré si no el vols posar...on mirant els núvols ahir podien sorgir mil poesies, on la font d'inspiració es viure...
És una sort per mi en molts casos i segurament és dolent per qui comparteix amb mi instants de la seva vida perquè potser diu una paraula que no te cap significat i jo, en canvi, he construit una enciclopedia amb fascicles i molt llarga dedicada a aquella petita paraula i finalment l'altre ja no sap ni de que parlo...
Tot és manté viu quant escrius, res és mort del tot, perqué escriure te aixó, que tot depen de tú, i quant tot depen de tú i de la teva imaginació i de qui ets internament, el resultat sempre és intens i finalment tota la teva vida gira al voltant de la teva imaginació, de la teva part més literaria...i no hi pots fer res, de fet ja fa temps que no m'hi ressisteixo i ho disfruto, tot i que dies com ahir, entenc que la realitat i l'escriptura a vegades fan mal...
Mai saps que et passarà quant et despertes, no ho sap ningú, peró quant sents una passió les 24 hores del dia, encara estàs més indefens davant del que et vindrà...i tot i ser molt bonic, és esgotador...peró és una tria o alguna cosa innata, no ho se, el que si que se és que és així i cada dia és més així.