Ahir ja pujava, altre vegada amunt...avui ha passat un fet crucial, una veu real m'ha dit qui és i que vol i jo, que si surto de les lletres milloro força, he obert els ulls...i que bé obrir els ulls!!!
Quant un obre els ulls el viatge cap a la feina torna a ser especial per més que es repeteixi cada dia...he vist el mar, altre vegada l'he vist i te'n adones que no l'estaves mirant aquests darrers dies...he rigut, com m'agrada mi, tot jo he rigut una estona parlant amb un company de feina, i el feia riure, potser una de les meves gran virtuts, fer riure...aquests dies tampoc ho recordava gaire, ja havia entrat en aquella espiral de culpabilitat que em porten a llocs complicats...peró aleshores penso que la meva consciència necessita aquell moment, revisar on l'he espifiat, rectificar dins meu, entendre el perqué, mastegar, obsessionar-se uns dies i sortir d'allà...mirar des de lluny i pensar: ai senyor, que he fet? i quant un diu: ai senyor que he fet? vol dir una de les següents coses:
A) que hi ha un senyor davant teu, li has ratllat el cotxe a l'aparcar i mirant al cel li dius: ai senyor que he fet...i ell pot interpretar que el senyor és ell o que demano perdó implorant al cel...peró no és aquesta l'opció...
B) expressar airosament i mirant com un creient al cel ,que has fet el ridicul i t'has comportat com un ser una mica atontat...aquesta és l'opció...
Hi han moltes maneres d'obrir els ulls, peró quant la pregària t'arriba de fora, d'una persona que estimes i que li has d'agraír moltes coses tot és més fàcil, si és real i les meves lletres no manen una situació...les meves estimades lletres, les meves perilloses lletres que extremen tot el que visc...
I si, de sobte he obert els ulls, i els he obert molt!!...tan que m'he emocionat amb tot altre vegada, que he tornar a perdre el temps en els raconets, que no he treballat com una autòmata, si no com una persona que sent tot el que fa...i he expulsat un sospir de tranquilitat...
El problema de ser com sóc, és que penses que mai sortiràs de l'estat que estàs, és tan intens, tan dolorós o gratificant que et penses que serà per sempre...i per sort, sempre retorno...i potser, per sort, sempre me'n vaig...
He passat el millor Juliol de la meva vida, no en tinc cap dubte, s'han barrejat mil emocions en un mes, ha sigut preciós, i de fet l'única forma d'agraïr un Juliol és siguent feliç el Septembre, així es pot agraïr un instant meravellós de la teva vida, d'aquells que mai oblidaràs i que des de la llunyania sempre tindràs un somriure per ell...després l'Agost, on jo de mica en mica vaig anar desmuntant el Juliol i finalment la culpabilitat , més ben dit, l'auto-culpabilitat...potser massa intensa, en aquest cas normal perqué solet vaig perdre un somni, peró està be culpar-se si un te la culpa...està bé perqué fas més net...hi han coses que em fan sentir culpable peró no depenen de mi, aqui no val la pena treballar-ho, peró si depen de mi la visió del passat en un present, un ha de fer un esforç i buscar on està l'error...no perqué no es torni a repetir, ja que aixó ningú ho sap, és el misteri del futur...peró si per perdonar-te i acceptar el Septembre, que avui torna a lluir com mai...
I m'he parat tornant amb el cotxe, m'he parat a sentir el vent, ahir m'emprenyava, de fet el vent és molest, peró quant portes molts dies amb els ulls tancats, quan els obres, tot és meravellós i fins i tot el vent, que potser és l'element de la natura que més m'incomoda, és un regal que vull disfrutar...i ara em toca cap amunt, com vaig fer des del Gener que vaig començar una enfilada brutal i presciosa...m'agrada pensar-ho...accepto la muntanya russa que porto a dins...fa anys que ho accepto...peró entenc que cada vegada em duren més els moments bons i els dolents se'n van més ràpid...serà aquest el premi a no deixar de parar mai? no ho sé, peró el goig que un sent quant obre els ulls li fa entendre que una baixada és bonica per poder-la pujar després...
Que em senti tan viu quant estic bé sempre és degut a que em puc sentir molt mort quant estic malament...és evident, com més amunt arribes, més avall te'n vas...de fet no és més que els altres, és la manera de sentir-ho, potser aqui està la clau...
He deixat el vent, he agafat el cotxe, he posat una cançó de Loquillo, com no, una de les importants per mi, una de les que mostra un estat d'ànim, cadascuna de les seves cançons em porten a un estat d'ànim , a un instant de la meva vida...avui he escollit brillar y brillar, una cançó amb tocs heroics, amb llenguatge fàcil i simple...m'agrada, és el cantó més rudimentari que tinc, és el més autèntic, el que seguirà buscant el lloc en aquest món, una fita impossible peró apassionant...la lletra és amb aquell toc xulístic i cregut que te el Loquillo, peró em fa sentir bé :
Mirame nena y dime que ves, soy un tipo normal,
yo no he impuesto las reglas pero me gusta jugar
si quieres marcar mis cartas me conoces muy mal
mira el cielo...
verás mi estrellabrillar y brillar... verás mi estrella brillar y brillar...
Me han matado tantas veces,
que aprendí a resucitar,
les gustaria que fuese fácil de domesticar
pero un corazón salvaje no se rinde jamás
mira el cielo...
verás mi estrella brillar y brillar...verás mi estrella brillar y brillar
He peleado tan duro que no me importa sangrar
se que mi personaje es el precio que debo pagar
Y ahora estas entre mis brazos, creo en la eternidad
mira el cielo...
verás mi estrella brillar y brillar...verás mi estrella brillar y brillar...
I allà, escoltant la cançó he recordat el primer dia que la vaig tastar...perqué la meva ment te mil imatges i moments guardats en una carpeteta que en un click s'obre i m'ho mostra...era en el cotxe, ja fa uns anys, m'havia mort altre vegada, com tantes vegades...i vaig ressucitar, com tantes vegades i cada ressucitada surto més enlairat...tot i que reconec que cada vegada perdo algún tresor...és el que te ser tan apassionat amb tot el que un fa, és el risc que un ha de còrrer...l'accepto, fa anys que no lluito contra aixó...
I cantant el meu estimat Loquillo he començat a plorar!!..d'emoció...i he entés que he ressucitat per enèssima vegada!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada