Especials

És un silenci que no para de parlar, segurament aquests són els millors silencis possibles...t'ho pot regalar la naturalesa, en un indret llunyà on no s'olora la civilització, o quant la neu comença a caure i sembla que emboliqui el terra amb un paper de regal blanc que prohibeixi que el soroll s'expressi...o potser aquell amic que fa bona la dita de que les paraules sobren...
I en aquests silencis la ment sembla que et demani un moment per ella, potser per reflexionar, potser per aturar-te fisicament un instant de tota la bogèria diaria a la qual estem sotmesos...llegia d'un amic que el món no l'entén, o que potser ell no entenia el món, una amiga deia que potser havia decidit marxar de la seva vida, ja que era seva i tenia el dret de decidir que fer-ne, però que ho deixava per demà, llegint-los he entés que cap dels dos misatges els puc trobar negatius, de fet sempre he pensat que el dia que entengui el món, o sigui, com està organitzat tot, ja hauria begut oli...m'agrada cada dia més diferenciar el món de l'ús que nosaltres en fem... nosaltres estem sonats quant funcionem junts, el món crec que està fet de la manera més perfecte possible..per tant entenc que quant algú diu que no entén el món, parla de la societat, de la nostra ambició, de la nostra maleïda capacitat de col.locar els bons i els dolents, els que més tenen i els que han nascut perquè que aquests segueixin poderosos, potser és un pensament massa comunista el meu, tot i ser conscient que el comunisme tampoc pot funcionar en aquest invent, però entenc que la gent no entengui, perquè és complicat entendre el que no és possible d'explicar...
I avui he pensat gràcies a la neu, quasi atrapat a dalt de la Mare de Déu del Mont, els tres centímetres de neu em feien aturar-me, tot i que les rodes del cotxe indicaven que ho marxava o potser elles em portarien a un altre destí  de tornada...
Però el silenci de la neu és un dels sorolls més bonics que conec, és com un buit molt ple, és com una bombolla que t'intrudeixes a dins i que no veus ni intueixes de quina grandària és...m'encanta...
I en aquest soroll he pensat en mi, perquè la ment m'ho ha demanat, potser perquè feia dies que no ho feia i ja sabem que el cos, ment inclosa, és força més intel.ligent que els nostres actes, i quant la ment truca a la porta, crec que has d'obrir-la per saber que t'està demanant...es pot acabar tot amb un " però que dius? això no t'ho puc donar!"...o bé: " si, tens raó, ho intentaré"...
Avui tan sols ha volgut reflexionar de detallets, potser d'entendre que si perdo oportunitats emocionals és perquè no vull que em cuidin, crec que ja no sé que vol dir que algú em cuidi, i ja no estic acostumat, sense voler donar mérit a res del que faig, crec que ja m'he habituat a cuidar...per sort, parlo fisicament, ja que moralment tinc molts angelets que no paren de mimar-me...angelets de carn i ossos, no amb ales, clar.
Però avui crec que la neu m'ha despertat la sensibilitat de sobte, potser feia dies que la tenia amagada rera de la cursa (?) a la qual estem tots sotmesos, tenim pressa i encara mai he entés perquè tenim tanta pressa...no sé mai si el temps corre molt o som nosaltres que el fem córrer massa, ja porto anys pensant això...i mai sé si és una cosa o l'altre...
Total, el premi social ja el sabem, això si estem de sort, i el vital acaba per tots igual, perquè qui més corri no tindrà cap premi ni cap final diferent...per sort ( tot i que a vegades la vida o la mort és injusta) ningú sap que passarà demà...ni la tortuga ni la gacela ho poden saber...vull dir que anar més ràpid tampoc és sinònim d'arribar al Divendres que ve abans del que va més lent...encara que tampoc se si hi ha algú que tingui interés a arribar abans al Divendres que els altres...això va al gust del consumidor...però el 24 de Maig del 2015 arribarà igual pels dos estils de caminar...el que més em provoca extranyesa, és que jo ja desde petit vaig decidir ser una formigueta i no paro de còrrer amunt i avall...per tant, tot i no entendre la societat ni fer cap esforç per compendre res de les tonteries que hem muntat, entenc que estic atrapat igual que molts...aquest atrapament és el que sempre he dit que m'ha fet entendre que no sóc especial...per sort ja fa anys que ho penso i el fet de pensar-ho és la clau per veure la vida d'un altre color...molt més serenament...el ser especial o no depèn absolutament dels altres, i això és el més meravellós de tot...així doncs, segurament hi ha molt poca gent a la terra que no sigui especial per algú...així doncs, som especials la gran majoria, però en la societat som ben poca cosa...el meu pare va llençar literalment l'ego, aixi ho explicava ell...jo que sóc d'imatges mentals, me l'imaginava llençant l'ego a Matadepera o a la Gran Via de Barcelona i després girar-se i marxar volant a buscar el seu camí real, lleuger per fi...el reconeixement extern tothom el vol, així ens han educat, per això jo escric aquí i per això en les xarxes socials ens permet posar que una cosa ens agrada...perquè que seria el facebook sense la possibilitat de posar "m'agrada"?...total, el més important hauria de ser el fet de compartir una cosa crec, o sigui, jo penjo la foto perquè la vull mostrar, no cal els "m'agrada" realment, però sempre ens donen aquestes motivacions, tant externes en inici, i tant incrustades finalment dins nostre...com sempre, ni dic que sigui bó ni que sigui dolent, jo sé que hi participo, i ho faig de bon grat, però realment son detalls d'aquest món que hem inventat que ens ajuda a creure'ns tot el que vivim...és curiós, perquè segurament en la societat que tenim, molts pocs "triomfen", per tant el més important és el petit món individual. Allà, si el tens ben cuidat i sobretot si l'estimes amb passió i has escollit bé i t'han escollit bé, pots ser ser la persona més feliç del món, que mai de la societat...la gent busca la seguretat en aquesta societat, però jo sempre he pensat que la seguretat està en un mateix...tot i així no deixo de buscar la seguretat en la bogèria social..."quién da más?"...per tant costa trobar l'equilibri, però la clau és acostar els dos camins el màxim possible...per tant l'important és escoltar a la ment quant truca a la porta per preguntar...i al cor evidentment!!

La persiana

El gel no és un bon company d'aventures...no fa res em van defirnir a la perfecció, em van definir tant i tant bé que crec que des d'aquell dia m'he quedat glaçat...
I recordo la persiana baixada, i com em miraves just aquell dir que vas prohibir l'entrada del món al nostre petit univers...recordo quant em vas besar, recordo fins i tot la passió que es va despertar dins meu...
I un dia en un portal fosc em vas impulsar un altre vegada al desig, quasi incontrolat, unes altres ànsies de tenir-te ni que fos per un dia, ni que fos lluny de tot, ni que fos altre vegada en el nostre petit univers, curt en el temps, llarg en l'intensitat...
Amb la ciutat mirant-nos desde baix, i el cel observant-nos desde dalt vaig haver de ressistir altre vegada al meu impuls, i en definitiva erats això, impuls rera impuls que s'anaven diluint en la teva realitat...
I tot va començar entre dolços... i tot va començar en uns llavis dolços, creia que t'estava esperant, fins i tot vaig pensar que erats tú, i finalment una altra ferida deixarà de cicratitzar en el meu cor, i ja n'hi van unes quantes...mai son masses, perquè les sensacions, els despertars dels sentits només són sinònims de viure, de vida, d'estar viu, i el que més anhelo en aquest món, per sobre fins i tot dels patiments, és sentir-me viu, és la meva única ambició...em faria patir més no tenir cap ferida, mentres em deixin caminar, benvingudes siguin...
I aquesta ambició, em col.loca enmig d'un egoisme, del meu, allà on costa calibrar el mal que puguis fer a les altres persones, perquè sigui com sigui, ni que sigui pel desig innat de viure intensament, l'ambició acostuma a ser dolenta, perquè et fa oblidar a vegades l'ètica, o el respecte, o fins i tot la pròpia moral...tot te un preu, i jo també l'he de pagar, aleshores em va tocar a mi i ja l'estic pagant...
Avui plorava llegint les teves paraules, i no eren molt intenses, de fet eren correctes, però m'ha vingut al cap , o al cor, tot allò que vam viure, allò que ara ja no sé si col.locar, com tantes altres coses, a la realitat, o en la meva ficció...per això ho deixo aquí, en aquest blog on qui llegeix pot confondre les coses, i on tan sols jo sé el que poso i perquè ho poso...potser camino ara mateix per una realitat aplastant,  o potser és tan sols un petit camí que m'he inventat, perquè no vull enganyar a ningú, escriure publicament deu formar part de la meva ambició...
I en aquesta dualitat m'he mogut sempre, entre aquell èsser que pot entregar-se per tot i desapareixer per tot, potser és que estic perdut des del dia que vaig nèixer, però si fos així, mai em sentiria bé, per tant la dualitat em persegueix...anhelo sentir  més que tenir, potser quant tinc ja no em sento viu...
Però hi han coses que són segures, i les segures allà queden, i entre elles estàs tú i els moments que em vas regalar....com els nens que demà esperen les sorpreses, jo encara ho estic esperant cada dia, no sé si tú ets el motiu dels meus fracassos, perquè de fet seria massa fàcil aquesta conclusió, l'únic motiu d'un fracas propi és un mateix, això ho tinc clar...a mi ningú m'està perseguint amb una pistola perquè tiri per un cami en concret, dins de l'esclavitut social que estem inmersos, em sento força lliure per escollir...però l'escollir és complicat, perquè en general no escollim les emocions des del cervell, ni les emocions ni els sentiments...allò arriba del cor i el cor no és una part racional de nosaltres...bé, te la seva part bàsica en el nostre funcionament, però la poesía ha elevat al cor al centre de tot, allà on neixen les nostres veritats, el que desitgem, el que esperem...
El dia de Reis sempre recordo moltes coses...com que la vida m'ha donat l'oportunitat de viure-ho com a infant, i també com a Rei, doncs ara recordo les últimes sensacions, allà on encara un és més feliç, perquè no hi ha felicitat més gran que veure un nen davant d'aquells màgics regals, davant d'aquells gots buits o el plat amb una galeta mig mossegada...els Reis han passat per casa!!...no s'han oblidat!!...per mi aquells instants mai els oblidaré, perquè recordo fer filigranes per poder aconseguir un matí especial i tot quedava recompensat en la seva il.lusió...
Avui jo he demanat un regal per mi, de fet li he demanat al Rei Mag, al més màgic de tots, perquè tan sols espero tornar a sentir aquell petó i que tornis a tancar la persiana un dia per fer-me sentir aquella electricitat que tant anhelo...
I els Reis poden amb tot, però tot i que la persiana encara hi és, i també el portal i fins i tot deu existir el caminet que ajuntava els dos barris, només faltes tú i tú ja no tornaràs, però també t'haig de dir, que de mi mai has marxat...
Perquè no dic que anhelo sentir, el que més anhelo és anhelar...